"Maltractament: acció de maltractar. Maltractar: tractar malament algú." (DEC)
Es pot fer mal a un infant escridassant-lo injustament (si és que escridassar algú pot ser just -o útil- en algun cas) o clavant-li un mastegot. Fan mal els cops i també en poden fer, molt, les paraules: les paraules poden arribara ser tan doloroses i destructives com les agressions físiques.
Es pot tractar malament (maltractar) tant per acció com per omissió: a un infant també se li pot fer mal ignorant-lo. Ignorant la seva presència, les seves legítimes demandes, les seves necessitats vitals. De vegades disfressant aquest abandonament amb regals i enganyifes emocionals. Per exemple, fent grans abraçades quan el pare té "ell" la necessitat (o la ocurrència) de fer-les, i no quan és el fill qui necessita ser abraçat (o de la manera que el fill necessita ser abraçat). Totes les abraçades no són bones, ni tots els moments.
La qualitat i l'ocasió estan vinculades a l'atenció... i una característica d'alguns pares és precisament la seva poca capacitat d'estar atents, veritablement atents, als sentiments i les necessitats vitals dels fills.
El pare que prefereix concedir capricis en lloc d'alimentar l'esperit crític no és un pare "bentractador". No ho és si és un pare només present a batzegades, de manera imprevisible. I quan dic present em refereixo tant a una qüestió temporal (amb una regularitat periòdica -dies, hores- previsible) com emocional, és a dir, que quan sigui "físicament present", també sigui "emocionalment accessible": disposat a escoltar el fill (les seves paraules, els seus silencis, les seves mirades).
Un pare no és bentractador si no s'implica activament en l'estimulació de l'autoexigència del fill, si no procura que el fill pugui desenvolupar les seves potencialitats. Aquest error també es pot cometre des de l'extrem oposat: el de pare que es refugia en el seu excés d'exigència i rigidesa. Tan nefasta pot ser la seva influència com la del pare consentidor.
Els pares que no són bentractadors confonen molt els fills: als fills els és difícil desemmascarar-los. De fet, el que passa és que no volen, no poden, ja que veure els pares com són els seria insuportable. Cal créixer i madurar per ser capaç d'anar assumint de manera progressiva la realitat, una realitat que no és la que un hauria volgut. Mentre no es fa aquest procés de creixement, viure una mentida sovint és alleujador. De vegades, és l'única manera de sobreviure.
Hi ha infants que tenen la mala sort de no tenir cap progenitor que els ofereixi seguretat, confiança i calidesa. De qualitat. De vegades tenen un progenitor que falla per falta d'exigència i un altre que falla per excés d'exigència. Ho tenen difícil, aquests infants, perquè a més de no sentir-se ben acollits i protegits per cap dels dos progenitors, a sobre tenen el dilema "de quin dels dos models", tan oposats, és el bo. Sense ser capaços d'adonar-se que els dos són dolents.
La Violeta va ser un d'aquests infants. Ara té vint anys i comença a entendre l'entorn familiar que ha patit. I amb l'incipient maduresa que va adquirint, comença a respirar i a tenir una mica d'esperança. Entremig, durant l'adolescència i fins fa ben poc, ha vorejat la bogeria i l'autodestrucció (l'adolescència va ser el detonant, però el malestar i la inseguretat s'anaven covant des de ben petita). No dic que els seus pares siguin els culpables de la seva accidentada biografia, però que li van posar les coses bastant difícils és evident. D'altra banda, parlar de culpables no serveix de res, però reflexionar sobre les causes sí, i substituir el concepte de culpa pel de responsabilitat, també.
Potser amb un entorn i uns referents familiars més estables i favorables la Violeta també hauria tingut una vida accidentada, ves a saber. Però en principi, sembla que si més no les coses li haurien hagut de ser una mica mé fàcils.
Fàcils, encara no li són ara, perquè malgrat la seva ferma determinació actual d'agafar el control de la seva vida, li segueix costant aprendre a gestionar les emocions que li generen les influències dels seus pares. Perquè, malauradament, els seus pares no han fet una evolució com la seva, i sense ser-ne conscients, li segueixen posant les coses difícils. Per sort, ara ella té molt clar que excusar-se amb les limitacions dels seus pares no serveix de res (li ha costat anys interioritzar-ho), i que és ella, i només ella, la responsable de la seva vida.
21 de nov. 2016
16 de nov. 2016
Tolerància dels abusos i autoprotecció
Hi ha familiars, en general mares, de persones amb problemes greus d'addiccions que aguanten situacions molt extremes, completament desballestades. Mares que de manera sistemàtica aguanten mentides, amenaces, insults, agressions, desordre, brutícia, robatoris... Durant anys, impotents, plegades a les exigències del fill o filla. La Consol, la mare del Claudi, n'és un bon exemple.
El Claudi deu tenir uns cinquanta anys, i des dels vint que té problemes amb les drogues, sobretot amb la cocaïna. És egoista, només es preocupa d'ell mateix, la seva obsessió és com aconseguir la dosi periòdica de cocaïna. No té cap interès per canviar de vida, cap propòsit d'intentar no mortificar tant la seva mare. I la seva mare li ho tolera tot.
La Consol s'ho passa molt malament, espantosament malament, però la possibilitat d'arribar-se a enfrontar de debò al Claudi per a ella és inassumible. Tant per la situació violenta que es generaria, i que li fa pànic, com per la por que li fa el que podria passar si ella plantegés un ultimàtum al Claudi, i llavors fos conseqüent: "O reacciones, o no et vull més a casa". Imaginar-se el Claudi vivint al carrer, passant fred, gana, brut, malalt... imaginar-se'l així fa que sigui incapaç de plantejar-se cap postura de força envers el Claudi. És un idea que no pot suportar, i per això fa anys que aguanta, i aguanta, i aguanta...
L'Aurora és la mare de l'Albert, i durant uns anys va patir molt, a causa dels problemes de l'Albert amb les drogues. Però el seu patiment va fer una evolució diferent que el de la Consol. Va arribar un dia que a l'Aurora se li va fer tan insuportable la situació que es va començar a plantejar, o més ben dit, va començar a sentir, que no podia seguir vivint d'aquella manera, i que s'estimava més no veure l'Albert. Si l'Albert es volia autodestruir, que com a mínim ho fes fora de casa, sense que ella el veies.
L'Aurora va tenir sort, no li va ser necessari arribar a l'extrem de fer fora de casa l'Albert, perquè abans d'arribar a plantejar l'execució de l'amenaça, l'Albert va acabar reaccionant i canviant d'actitud. Però d'altres mares o pares si que acaben complint l'amenaça; si m'he referit en concret a l'Aurora és només perquè és un cas que recentment he viscut de molt a la vora.
D'altra banda, l'Albert no va canviar de manera espontània o fàcil, de fet va vorejar la bogeria: va patir dos brots psicòtics (amb els corresponents ingressos en psiquiàtrics) i després del segon va ser quan va canviar radicalment. A partir de llavors va tenir clar que no havia de beure més ni tastar mai més el cànnabis, ja que en el seu cas era molt clar que el cànnabis era un desencadenant dels brots psicòtics (i l'alcohol un desinhibidor que a ell li facilitava el posterior consum de cànnabis). És també molt possible que en el seu canvi d'actitud hi influís el fet de percebre la determinació de la seva mare d'acabar actuant de manera radical. És molt possible.
La Consol i l'Aurora no són casos aïllats. Amb diferents graus i moltes variants, les dues tenen trets que en alguna mesura són presents en la majoria de situacions familiars d'aquest tipus.
D'altra banda, les seves no són reaccions o actituds racionals, sinó sobretot emocionals, provocades al capdavall pel mateix motiu: el desig de no patir, o de patir el mínim possible. Per a la Consol l'estratègia és la submissió a la dictadura, els desgavells i les arbitrarietats del Claudi, ja que per a ella el patiment més gran és imaginar-se el fill abocat al carrer, exposat a tot el que això comporta. És una possibilitat que l'esgarrifa tant, que fa que transigeixi amb els insults, els maltractaments, els robatoris, etc. El patiment d'aguantar tot això és menor que el d'imaginar el Claudi al carrer.
Per a l'Aurora l'estratègia millor per a minimitzar el seu patiment era no tenir a casa l'Albert, no veure'l. Sabia que no veient-lo també hauria patit, però sentia que menys, ja que no hauria hagut de suportar els disgustos i la desesperació de la convivència diària. Perquè pots suportar molts disgustos i frustracions si creus, o conserves l'esperança, que en un moment o altre les coses es desencallaran i començaran a anar millor. Si és així, pots aguantar moltes adversitats. Però si el panorama que tens al davant és el de la lenta autodestrucció diària i l'infern de la vida quotidiana, és fàcil que sigui més suportable no veure-ho, no viure-ho directament. Ja que no ho pots evitar, com a mínim tenir-ho lluny.
Hi ha persones que s'avergonyeixen de tenir aquests sentiments de l'Aurora, de defensar-se com ella, d'adoptar la seva actitud. Es pensen que són covardes, o que estimen menys els seus fills, pel fet de sentir això i, si és el cas, reaccionant al final així. Però no és veritat que estimin menys els seus fills, i les decisions extremes, si les acaben prenent, són perfectament legítimes: la funció dels pares és acompanyar els fills en el seu procés de desplegament de les seves potencialitats. Però no ho és, si és el que trien (o en el que s'abandonen), acompanyar-los en el seu procés d'autodestrucció.
D'altra banda, aquesta decisió tan dura, no només és legítima, sinó que estratègicament sovint també és la més sensata (si encara es conserva l'esperança que el fill arribi a reaccionar algun dia). Abocar la persona addicta a una situació extrema pot ser el que precisament necessita per ser capaç de reaccionar. Mentre que l'altra opció, la de la tolerància, la de la rendició diària a les exigències de la persona addicta, fa molt difícil que aquesta persona pugui arribar a canviar, precisament "perquè no en té cap necessitat": si ningú no li impedeix seguir fent el que li dóna la gana, per què ha de canviar?
El Claudi deu tenir uns cinquanta anys, i des dels vint que té problemes amb les drogues, sobretot amb la cocaïna. És egoista, només es preocupa d'ell mateix, la seva obsessió és com aconseguir la dosi periòdica de cocaïna. No té cap interès per canviar de vida, cap propòsit d'intentar no mortificar tant la seva mare. I la seva mare li ho tolera tot.
La Consol s'ho passa molt malament, espantosament malament, però la possibilitat d'arribar-se a enfrontar de debò al Claudi per a ella és inassumible. Tant per la situació violenta que es generaria, i que li fa pànic, com per la por que li fa el que podria passar si ella plantegés un ultimàtum al Claudi, i llavors fos conseqüent: "O reacciones, o no et vull més a casa". Imaginar-se el Claudi vivint al carrer, passant fred, gana, brut, malalt... imaginar-se'l així fa que sigui incapaç de plantejar-se cap postura de força envers el Claudi. És un idea que no pot suportar, i per això fa anys que aguanta, i aguanta, i aguanta...
L'Aurora és la mare de l'Albert, i durant uns anys va patir molt, a causa dels problemes de l'Albert amb les drogues. Però el seu patiment va fer una evolució diferent que el de la Consol. Va arribar un dia que a l'Aurora se li va fer tan insuportable la situació que es va començar a plantejar, o més ben dit, va començar a sentir, que no podia seguir vivint d'aquella manera, i que s'estimava més no veure l'Albert. Si l'Albert es volia autodestruir, que com a mínim ho fes fora de casa, sense que ella el veies.
L'Aurora va tenir sort, no li va ser necessari arribar a l'extrem de fer fora de casa l'Albert, perquè abans d'arribar a plantejar l'execució de l'amenaça, l'Albert va acabar reaccionant i canviant d'actitud. Però d'altres mares o pares si que acaben complint l'amenaça; si m'he referit en concret a l'Aurora és només perquè és un cas que recentment he viscut de molt a la vora.
D'altra banda, l'Albert no va canviar de manera espontània o fàcil, de fet va vorejar la bogeria: va patir dos brots psicòtics (amb els corresponents ingressos en psiquiàtrics) i després del segon va ser quan va canviar radicalment. A partir de llavors va tenir clar que no havia de beure més ni tastar mai més el cànnabis, ja que en el seu cas era molt clar que el cànnabis era un desencadenant dels brots psicòtics (i l'alcohol un desinhibidor que a ell li facilitava el posterior consum de cànnabis). És també molt possible que en el seu canvi d'actitud hi influís el fet de percebre la determinació de la seva mare d'acabar actuant de manera radical. És molt possible.
La Consol i l'Aurora no són casos aïllats. Amb diferents graus i moltes variants, les dues tenen trets que en alguna mesura són presents en la majoria de situacions familiars d'aquest tipus.
D'altra banda, les seves no són reaccions o actituds racionals, sinó sobretot emocionals, provocades al capdavall pel mateix motiu: el desig de no patir, o de patir el mínim possible. Per a la Consol l'estratègia és la submissió a la dictadura, els desgavells i les arbitrarietats del Claudi, ja que per a ella el patiment més gran és imaginar-se el fill abocat al carrer, exposat a tot el que això comporta. És una possibilitat que l'esgarrifa tant, que fa que transigeixi amb els insults, els maltractaments, els robatoris, etc. El patiment d'aguantar tot això és menor que el d'imaginar el Claudi al carrer.
Per a l'Aurora l'estratègia millor per a minimitzar el seu patiment era no tenir a casa l'Albert, no veure'l. Sabia que no veient-lo també hauria patit, però sentia que menys, ja que no hauria hagut de suportar els disgustos i la desesperació de la convivència diària. Perquè pots suportar molts disgustos i frustracions si creus, o conserves l'esperança, que en un moment o altre les coses es desencallaran i començaran a anar millor. Si és així, pots aguantar moltes adversitats. Però si el panorama que tens al davant és el de la lenta autodestrucció diària i l'infern de la vida quotidiana, és fàcil que sigui més suportable no veure-ho, no viure-ho directament. Ja que no ho pots evitar, com a mínim tenir-ho lluny.
Hi ha persones que s'avergonyeixen de tenir aquests sentiments de l'Aurora, de defensar-se com ella, d'adoptar la seva actitud. Es pensen que són covardes, o que estimen menys els seus fills, pel fet de sentir això i, si és el cas, reaccionant al final així. Però no és veritat que estimin menys els seus fills, i les decisions extremes, si les acaben prenent, són perfectament legítimes: la funció dels pares és acompanyar els fills en el seu procés de desplegament de les seves potencialitats. Però no ho és, si és el que trien (o en el que s'abandonen), acompanyar-los en el seu procés d'autodestrucció.
D'altra banda, aquesta decisió tan dura, no només és legítima, sinó que estratègicament sovint també és la més sensata (si encara es conserva l'esperança que el fill arribi a reaccionar algun dia). Abocar la persona addicta a una situació extrema pot ser el que precisament necessita per ser capaç de reaccionar. Mentre que l'altra opció, la de la tolerància, la de la rendició diària a les exigències de la persona addicta, fa molt difícil que aquesta persona pugui arribar a canviar, precisament "perquè no en té cap necessitat": si ningú no li impedeix seguir fent el que li dóna la gana, per què ha de canviar?
8 de nov. 2016
L'Ernest i la seva mare
L'Ernest té uns trenta-cinc anys i un diagnòstic de trastorn esquizoafectiu. Ell nega rotundament que tingui aquest trastorn (aquest o cap altre) i com que és molt llest, fa un discurs aparentment molt sòlid en el que barreja els interessos de les farmacèutiques, la ignorància o la deshonestedat dels psiquiatres i la conflictivitat social en general. Tot plegat, segons ell, conxorxat per fer-li la vida difícil.
Bé, no és que el seu sigui un cas especialment original, els casos així són típics. De fet, potser el seu trastorn esquizoafectiu no està ben diagnosticat, però que té un trastorn important relacionat amb trets psicòtics això és obvi, perquè pateix episodis d'al.lucinacions i deliris greus, sobretot quan no es medica, cosa que passa tot sovint.
Des del seu punt de vista, ell és una víctima de la societat. I de manera més concreta, una víctima de la seva família, sobretot de la seva mare. Segons ell, la seva mare és la causa de tots els seus problemes, ja que sempre li ha dificultat poder fer el que vol. Ella, amb les seves decisions i actituds, li ha desgraciat la vida.
És clar, aquest detall tampoc és gens original: és habitual que persones amb problemes mentals com el seu, a més de negar la malaltia i rebutjar la medicació antipsicòtica, donin la culpa dels seus problemes a les seves famílies. Sobretot a les mares, precisament perquè són les persones amb qui en general conviuen més i de les que se'n senten més dependents.
El cas de l'Ernest i la seva mare és dramàtic. Ella és una persona desbordada per les circumstàncies i amb molts sentiments de culpabilitat, i entre els dos hi ha una relació molt malaltissa, que els autodestrueix lentament.
L'Ernest té, sempre ha tingut, una actitud dictatorial amb la seva mare (ja des d'abans del primer brot). Ell és qui posa les condicions, i la seva mare ho assumeix, s'hi adapta. Perquè ella no té la força ni la claredat d'idees necessàries per a plantar cara al seu fill. I no perquè en general sigui feble: és una dona valenta, lluitadora... però tota la força que té en d'altres àmbits se li esvaeix quan ha de gestionar la història de l'Ernest. Li sembla que si no cedís a les seves demandes "l'estimaria menys". Quan de fet seria la millor forma de començar-lo a estimar d'una manera més sensata i esperançadora: posant-li límits, imposant-li condicions.
En contra de tots els consells de la gent del seu entorn (tant professionals de la salut mental com amistats), sempre ha anat cedint davant les exigències del fill, i ha arribat un punt en què, a banda d'estar emocionalment desfeta, també està econòmicament arruïnada. Amb deutes per tot arreu: ha anat demanant diners a tothom que ha pogut, i no per invertir-los en alternatives sensates (algun projecte terapèutic amb cap i peus), sinó abocant-los en el pou sense fons de les arbitrarietats i les exigències de l'Ernest. D'una banda, facilitant-li que pogués viure "independent", pagant-li totes les despeses de la seva forma de viure arbitrària i desballestada (ell demana o exigeix, i ella sempre acaba cedint). D'una altra banda, de vegades pagant-li teràpies absurdes i cares que no han servit de res (en el món de les malalties mentals també hi ha professionals -o presumptes professionals- molt ignorants).
Aquest comportament de la mare no l'ha originat només la seva mala consciència ("si el meu fill és així jo en tinc la culpa, en sóc la responsable"), sinó també les amenaces, més o menys encobertes, que ha anat rebent per part de l'Ernest. Amenaces tant d'autodestrucció ("em mataré si no fas això") com d'agressió (amb actituds de vegades molt violents envers la mare, que per sort, fins ara, no s'han traduït en fets irreversibles).
Quan arribes a aquests extrems de deixar-te manipular com la mare de l'Ernest i de subordinar tota la teva vida a les exigències forassenyades del teu fill, a més de la factura de la frustració de veure que no es produeix cap millora (al contrari, un progressiu deteriorament), s'hi suma una altra factura: la de l'allunyament de la gent del teu voltant, que encara que t'estimi, arriba un punt que no suporta que tu no t'estimis gens i segueixis esclavitzat per la situació, sense prendre decisions encaminades a modificar les aviciades i tòxiques rutines en les que t'ofegues tu i el teu fill (amb un horitzó cada cop més fosc, en la mesura que les conductes disfuncionals, reforçades pel desgavell, cada cop es cronifiquen més).
Tenir un fill amb una malaltia mental és una creu. No saber assumir-ho, no saber reaccionar, no ser capaç d'acceptar la nova situació és una altre creu afegida, ja que el rebuig a la realitat i el descontrol que genera són molt dolorosos i desestabilitzadors. La tercera creu és la solitud, resultant tant del propi aïllament com de l'allunyament de les amistats a causa del desgavell de la situació. La mare de l'Ernest du les tres creus.
Tot això que dic no és cap crítica de la la mare de l'Ernest (de la forma com gestiona el terrible problema que li ha tocat). Vol ser només "una descripció". I si de cas, també un avís. La mare de l'Ernest, immolant-se pel seu fill, per a mi és un model de mare força dolent (dolent no en un sentit "moral", sinó en el sentit d'inadequat, poc pràctic, sobretot perquè la seva opció no resol res, només alimenta la pròpia autodestrucció i a la del seu fill, enmig d'un gran patiment).
Insisteixo, si parlo d'ella així voldria que no s'interpretés, tal com ja he dit, com un judici, sinó només com un exercici descriptiu. Dels judicis... més val oblidar-se'n, perquè quan una persona s'ha d'enfrontar a situacions tan terriblement complicades com les que genera un fill amb greus problemes psicòtics, només sap ella l'abast de la seva desesperació i impotència, la foscor de la presó en la que viu, l'angoixa i la solitud que pateix.
Bé, no és que el seu sigui un cas especialment original, els casos així són típics. De fet, potser el seu trastorn esquizoafectiu no està ben diagnosticat, però que té un trastorn important relacionat amb trets psicòtics això és obvi, perquè pateix episodis d'al.lucinacions i deliris greus, sobretot quan no es medica, cosa que passa tot sovint.
Des del seu punt de vista, ell és una víctima de la societat. I de manera més concreta, una víctima de la seva família, sobretot de la seva mare. Segons ell, la seva mare és la causa de tots els seus problemes, ja que sempre li ha dificultat poder fer el que vol. Ella, amb les seves decisions i actituds, li ha desgraciat la vida.
És clar, aquest detall tampoc és gens original: és habitual que persones amb problemes mentals com el seu, a més de negar la malaltia i rebutjar la medicació antipsicòtica, donin la culpa dels seus problemes a les seves famílies. Sobretot a les mares, precisament perquè són les persones amb qui en general conviuen més i de les que se'n senten més dependents.
El cas de l'Ernest i la seva mare és dramàtic. Ella és una persona desbordada per les circumstàncies i amb molts sentiments de culpabilitat, i entre els dos hi ha una relació molt malaltissa, que els autodestrueix lentament.
L'Ernest té, sempre ha tingut, una actitud dictatorial amb la seva mare (ja des d'abans del primer brot). Ell és qui posa les condicions, i la seva mare ho assumeix, s'hi adapta. Perquè ella no té la força ni la claredat d'idees necessàries per a plantar cara al seu fill. I no perquè en general sigui feble: és una dona valenta, lluitadora... però tota la força que té en d'altres àmbits se li esvaeix quan ha de gestionar la història de l'Ernest. Li sembla que si no cedís a les seves demandes "l'estimaria menys". Quan de fet seria la millor forma de començar-lo a estimar d'una manera més sensata i esperançadora: posant-li límits, imposant-li condicions.
En contra de tots els consells de la gent del seu entorn (tant professionals de la salut mental com amistats), sempre ha anat cedint davant les exigències del fill, i ha arribat un punt en què, a banda d'estar emocionalment desfeta, també està econòmicament arruïnada. Amb deutes per tot arreu: ha anat demanant diners a tothom que ha pogut, i no per invertir-los en alternatives sensates (algun projecte terapèutic amb cap i peus), sinó abocant-los en el pou sense fons de les arbitrarietats i les exigències de l'Ernest. D'una banda, facilitant-li que pogués viure "independent", pagant-li totes les despeses de la seva forma de viure arbitrària i desballestada (ell demana o exigeix, i ella sempre acaba cedint). D'una altra banda, de vegades pagant-li teràpies absurdes i cares que no han servit de res (en el món de les malalties mentals també hi ha professionals -o presumptes professionals- molt ignorants).
Aquest comportament de la mare no l'ha originat només la seva mala consciència ("si el meu fill és així jo en tinc la culpa, en sóc la responsable"), sinó també les amenaces, més o menys encobertes, que ha anat rebent per part de l'Ernest. Amenaces tant d'autodestrucció ("em mataré si no fas això") com d'agressió (amb actituds de vegades molt violents envers la mare, que per sort, fins ara, no s'han traduït en fets irreversibles).
Quan arribes a aquests extrems de deixar-te manipular com la mare de l'Ernest i de subordinar tota la teva vida a les exigències forassenyades del teu fill, a més de la factura de la frustració de veure que no es produeix cap millora (al contrari, un progressiu deteriorament), s'hi suma una altra factura: la de l'allunyament de la gent del teu voltant, que encara que t'estimi, arriba un punt que no suporta que tu no t'estimis gens i segueixis esclavitzat per la situació, sense prendre decisions encaminades a modificar les aviciades i tòxiques rutines en les que t'ofegues tu i el teu fill (amb un horitzó cada cop més fosc, en la mesura que les conductes disfuncionals, reforçades pel desgavell, cada cop es cronifiquen més).
Tenir un fill amb una malaltia mental és una creu. No saber assumir-ho, no saber reaccionar, no ser capaç d'acceptar la nova situació és una altre creu afegida, ja que el rebuig a la realitat i el descontrol que genera són molt dolorosos i desestabilitzadors. La tercera creu és la solitud, resultant tant del propi aïllament com de l'allunyament de les amistats a causa del desgavell de la situació. La mare de l'Ernest du les tres creus.
Tot això que dic no és cap crítica de la la mare de l'Ernest (de la forma com gestiona el terrible problema que li ha tocat). Vol ser només "una descripció". I si de cas, també un avís. La mare de l'Ernest, immolant-se pel seu fill, per a mi és un model de mare força dolent (dolent no en un sentit "moral", sinó en el sentit d'inadequat, poc pràctic, sobretot perquè la seva opció no resol res, només alimenta la pròpia autodestrucció i a la del seu fill, enmig d'un gran patiment).
Insisteixo, si parlo d'ella així voldria que no s'interpretés, tal com ja he dit, com un judici, sinó només com un exercici descriptiu. Dels judicis... més val oblidar-se'n, perquè quan una persona s'ha d'enfrontar a situacions tan terriblement complicades com les que genera un fill amb greus problemes psicòtics, només sap ella l'abast de la seva desesperació i impotència, la foscor de la presó en la que viu, l'angoixa i la solitud que pateix.
1 de nov. 2016
Fotos en blanc i negre
[tb. PSV, 2-2-2015]
Fa molt fred i no hi ha malalts al pati. Estan a la sala d'abaix, asseguts, "deixats anar" sobre les cadires, quiets, absents. No parlen, però se sent una remor de fons, algú que mormola alguna cosa, l'altre que potser fa un crit... L'atmosfera és espessa, de lloc tancat, olor de gent, de gent malalta, de gent no del tot neta... Alguns van més ben vestits, d'altres mal girbats; el conjunt és força decadent, depriment.
Si m'atrevís a fer algunes fotos, en blanc i negre, i les ensenyés després a algú que no conegués aquest lloc (ni d'altres de semblants) podria explicar perfectament que eren fotos d'una institució psiquiàtrica de fa seixanta anys. Tan depriment i devastadora és l'escena.
Però no faig cap foto. No m'atreveixo, sento que seria una violació de la intimitat d'aquestes persones. De la seva intimitat vulnerable, indefensa, malmesa...
Aquí tots els dies són iguals, sobretot per a les persones que no tenen permís per sortir, que són la majoria. Aquestes persones que no poden sortir mai, que no sortiran mai més, són les que tenen l'aspecte més deteriorat. La institucionalització, la reclusió, l'apatia i l'abandonament van deixant la seva petjada, van homogeneïtzant les expressions, convertint-les en amorfes, sense vida a la cara, els ulls apagats.
Tots els dies són iguals, totes les setmanes, tots els anys. Si fa sol, alguns surten al pati i, allí, tenen la mateixa actitud passiva, vegetativa. No passa mai res, llevat de quan algú té una crisi. És l'únic que trenca la monotonia.
Passen les hores sense fer cap activitat, sense que se'ls ofereixi la possibilitat de fer-ne cap. Es deixen dur per aquest projecte de vida sense projecte, sense cap estímul, sense cap horitzó, excepte el d'anar constatant que sempre és tot igual i que no res canvia. Ni canviarà.
Per què hi ha llocs així? Perquè entre tots ho permetem. Són persones que amb les seves al.lucinacions, amb els seus deliris, amb les seves fòbies i obsessions, ens molesten. I les tenim marginades en aquesta mena de llocs. Com que no les veiem, és com si no existissin. Però existeixen, sobreviuen, vegeten en aquesta mena de magatzems humans.
A més de tenir-los controlats i més o menys endreçats, o per facilitar poder-los tenir així, també se'ls donen "la medicació adequada per a la seva malaltia". No vull minimitzar la importància i la necessitat d'quest tipus de medicacions en el cas d'aquests malalts. Però dit això, del que potser es podria parlar és de quina és la prioritat de la medicació: el millor benestar del malalt, o la seva més fàcil gestió dins de la institució? Segurament una mica de tot... però cap on es decanta la balança? I a més, què entenem pel millor benestar del malalt? Per exemple, se li pregunta al malalt com ho veu ell? O "com que està malalt" ja es dona per descomptat que no cal preguntar-li res?
Un últim apunt: no critico en absolut el personal, del tot insuficient, que treballa en aquest lloc. La feina que fan les persones que treballen en aquesta residència es podria qualificar fins i tot d'heroica, i no és cap exageració. Suposo que mal pagades, desbordades de feina per falta de personal, enfrontant-se cada dia a aquest panorama devastador... i a més, tot això sense deixar de ser amables, cordials. En aquesta residència psiquiàtrica és així, en puc donar fe. Cada cosa al seu lloc.
És obvi que assenyalo en una altra direcció. Cap a tots nosaltres, també cap a mi mateix: en quina mena de societat vivim?
[Això ho vaig escriure el 2-2-2015. A principis de 2016 tots els interns i els professionals del centre van ser traslladats a unes altres instal.lacions. No va ser només un canvi de lloc, també es van incorporar nous professionals i l'atenció va millorar de manera sensible. Tot i que segueixi sent "un magatzem de personers" i la impressió general segueix sent bastant desoladora, ara com a mínim els interns estan millor atesos]
Fa molt fred i no hi ha malalts al pati. Estan a la sala d'abaix, asseguts, "deixats anar" sobre les cadires, quiets, absents. No parlen, però se sent una remor de fons, algú que mormola alguna cosa, l'altre que potser fa un crit... L'atmosfera és espessa, de lloc tancat, olor de gent, de gent malalta, de gent no del tot neta... Alguns van més ben vestits, d'altres mal girbats; el conjunt és força decadent, depriment.
Si m'atrevís a fer algunes fotos, en blanc i negre, i les ensenyés després a algú que no conegués aquest lloc (ni d'altres de semblants) podria explicar perfectament que eren fotos d'una institució psiquiàtrica de fa seixanta anys. Tan depriment i devastadora és l'escena.
Però no faig cap foto. No m'atreveixo, sento que seria una violació de la intimitat d'aquestes persones. De la seva intimitat vulnerable, indefensa, malmesa...
Aquí tots els dies són iguals, sobretot per a les persones que no tenen permís per sortir, que són la majoria. Aquestes persones que no poden sortir mai, que no sortiran mai més, són les que tenen l'aspecte més deteriorat. La institucionalització, la reclusió, l'apatia i l'abandonament van deixant la seva petjada, van homogeneïtzant les expressions, convertint-les en amorfes, sense vida a la cara, els ulls apagats.
Tots els dies són iguals, totes les setmanes, tots els anys. Si fa sol, alguns surten al pati i, allí, tenen la mateixa actitud passiva, vegetativa. No passa mai res, llevat de quan algú té una crisi. És l'únic que trenca la monotonia.
Passen les hores sense fer cap activitat, sense que se'ls ofereixi la possibilitat de fer-ne cap. Es deixen dur per aquest projecte de vida sense projecte, sense cap estímul, sense cap horitzó, excepte el d'anar constatant que sempre és tot igual i que no res canvia. Ni canviarà.
Per què hi ha llocs així? Perquè entre tots ho permetem. Són persones que amb les seves al.lucinacions, amb els seus deliris, amb les seves fòbies i obsessions, ens molesten. I les tenim marginades en aquesta mena de llocs. Com que no les veiem, és com si no existissin. Però existeixen, sobreviuen, vegeten en aquesta mena de magatzems humans.
A més de tenir-los controlats i més o menys endreçats, o per facilitar poder-los tenir així, també se'ls donen "la medicació adequada per a la seva malaltia". No vull minimitzar la importància i la necessitat d'quest tipus de medicacions en el cas d'aquests malalts. Però dit això, del que potser es podria parlar és de quina és la prioritat de la medicació: el millor benestar del malalt, o la seva més fàcil gestió dins de la institució? Segurament una mica de tot... però cap on es decanta la balança? I a més, què entenem pel millor benestar del malalt? Per exemple, se li pregunta al malalt com ho veu ell? O "com que està malalt" ja es dona per descomptat que no cal preguntar-li res?
Un últim apunt: no critico en absolut el personal, del tot insuficient, que treballa en aquest lloc. La feina que fan les persones que treballen en aquesta residència es podria qualificar fins i tot d'heroica, i no és cap exageració. Suposo que mal pagades, desbordades de feina per falta de personal, enfrontant-se cada dia a aquest panorama devastador... i a més, tot això sense deixar de ser amables, cordials. En aquesta residència psiquiàtrica és així, en puc donar fe. Cada cosa al seu lloc.
És obvi que assenyalo en una altra direcció. Cap a tots nosaltres, també cap a mi mateix: en quina mena de societat vivim?
[Això ho vaig escriure el 2-2-2015. A principis de 2016 tots els interns i els professionals del centre van ser traslladats a unes altres instal.lacions. No va ser només un canvi de lloc, també es van incorporar nous professionals i l'atenció va millorar de manera sensible. Tot i que segueixi sent "un magatzem de personers" i la impressió general segueix sent bastant desoladora, ara com a mínim els interns estan millor atesos]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)