Microxips al cervell

Fa anys que col.laboro amb una associació. El treball d'aquesta associació no està relacionat amb la salut mental. Una de les coses que faig com a col.laborador és gestionar el correu electrònic, cosa que de vegades em genera incomoditat, per exemple quan, de tant en tant, arriba algun missatge com el que adjunto més avall. Suposo que qualsevol associació una mica coneguda es troba en situacions semblants, ja que aquestes entitats són com una mena d'imants per a algunes persones amb problemes mentals..

Fa uns anys, a més de gestionar el correu electrònic, també obria la porta a la gent que es presentava a la seu de l'associació (ara col.laboro a distància, només virtualment). Llavors la situació era molt més compromesa, perquè en casos així em trobava al davant una persona que em desbordava amb desvariejos, com els de l'exemple de més avall però cara a cara. Una persona que de vegades començava amb una exposició molt coherent, però que de cop es posava a parlar dels microxips que li havien implantat al cervell o coses semblants. I no sabia què dir-li, perquè si per exemple li comentava que potser podria parlar amb alguna assistenta social de seguida es posava a la defensiva, i llavors em considerava "a mi també" un enemic (els serveis de salut mental per descomptat ni els podia esmentar, "estaven tots en contra seu").

El que tenen en comú aquestes històries (a part de la incomoditat que ens generen a les persones que tenim la sort de viure "la nostra comoditat", lliures d'al.lucinaciuons i deliris), es que corresponen a gent que pateix molt. Mai he tingut la sensació d'haver gestionat prou bé aquestes situacions (sobretot quan eren presencials), sempre m'han deixat, em deixen, una sensació de malestar.

Bé, doncs aquí va aquest exemple, o més ben dit una part, ja que el text sencer és com a mínim deu vegades més llarg (i així, sense ni un punt a part):

"Por medio de la presente solicito que se investigue sobre los registros realizados por la suscrita respecto de varios rubros de derechos de autor que incluso estan relacionados con el registro del im de propiedad industrial correspondientes a varios inventos, ideas originales, canciones, con y sin letra que explotan y se roban varias personas que se dicen mis familiares consanguineos y por afinidad o llamados parientes politicos que se creen propietarios literalmente de la suscrita que realizan actos semejantes a la figura de la esclavitud en mi persona pues usan los descubrimientos registrados en mi agravio y se encuentran realizando actos de disposicion de mi persona y de mis inventos y de mi música incluso tergiversando cambiando la revoluciones de reproduccion los decivelios y varias formas de mutilacion (...) pues tenia cuatro y cinco años cuando registre pues despues realizaron actos como fracturarme el craneo 75 centimetros que aun tengo y se puede palpar y una cicatriz  garganta de tiroides que me metieron cabellos de la mujer que se hace pasar por mi y otras mujeres de sus parientes y capsulas de dna en orina o en sangre y ellos tienen sida me metieron algo en los ojos para ver donde estoy es de los registros (...) por mi que mi sangre debe tener el mismo dna aunque me encimen otros dna pues es una marca ahora no se como pero debe haber en el impi se me puede sacar otros dna con el cloruro de sodio y asi permitir que me comience a salir mi dna, que ahora tengo la misma estatura que a los cinco años que era de un metros con cincuenta y ocho (...)  y decian a las personas que yo era muy blanca porque era una enfermedad albinismo lo cual no es cierto los enfermos son ellos que tinen vih se ponen mi dna y parecian pintos por que no les fijaba ahora les fija porque tinen años metiendoselos y se ponen mi cabello y el de carlo magno en  su tiroides pero por detrás para que no se les note la cicatrizes el cuello atras en la cabeza y cuerpo cuello  o neck  y a mi me la hiciron enfrente y la cicatriz en el cuerpo y la fractura del crano todavia palpable (...)"

Carablanca i August

El pallasso Carablanca, també anomenat Enfarinat, o Llest, representa l'ordre, les normes, la responsabilitat. L'August, el del nas vermell i grans sabates, és l'extravagant, absurd, provocador. Si el Carablanca és el representant del món seriós i adult, l'August viu en el món enjogassat dels infants.

L'Elisabet és la germana de la meva companya. Un cop a la setmana l'anem a veure. Quan hi anem, de vegades és com si féssim una funció. La meva companya fa el paper de Carablanca i jo el d'August.

L'Elisabet viu a una residència psiquiàtrica. Des de fa uns anys. En general està molt estable, de manera que té bastanta llibertat: pot sortir cada dia a tombar pel barri, anar a comprar tabac, a prendre algun cafè, a mirar les botigues... Està força estabilitzada però també té mals moments, de tant en tant. De vegades es fica en embolics, és complica la vida, la complica als altres... Quan passa això, llavors perd part de la seva autonomia o llibertats, perquè els responsables de la residència les hi retallen. Temporalment. I llavors no s'ho passa bé, perquè li sap greu haver-se ficat en embolics i també n'hi sap tenir menys autonomia.

Quan les coses no van bé, de vegades toca dir-li alguna cosa (per mirar que si és possible no es repeteixin els embolics, o per intentar que mentre duren els mals moment no es facin tan feixucs). L'Elisabet és una dona de seixanta anys, però en alguns aspectes és com una nena petita. De manera que, en aquests casos, no sempre és fàcil trobar el punt just dels comentaris, el punt just d'intentar fer-li veure que hi ha coses que no poden ser, i alhora no passar-se de la ratlla amb els sermons. Cal trobar la forma de dir les coses amb mesura, de manera tranquil.la: enfadar-se no serveix de res (i a sobre empitjora les situacions).

Cal dir, però just el que cal dir, en el moment que cal, i de la manera que cal. Si pot ser. Com a mínim intentar-ho. No és sempre fàcil.

En aquests casos, Carablanca i l'August són uns bons aliats. Els dos junts, perquè Carablanca en solitari seria feixuc, i l'August en solitari seria una tonteria que no estabilitzaria res. En solitari, ni l'un ni l'altre serien positius, constructius.

Amb els anys, els dies de visita hem anat introduint-nos en aquesta mena de funció: Carablanca (la meva companya), l'August (jo), i l'Elisabet, "el nostre públic", a la qual intentem dir-li el que cal, si cal, però desdramatitzant aquests moments, buscant contrapesos, salpebrant o ensucrant els moments, passant de la paraula seriosa a la broma. I el resultat en general és bo, perquè surt un equilibri força interessant, entre seriositat i pallassada.

En "el guió" hi ha sempre la intenció que la trobada acabi, per dir-ho seguint en el context de les actuacions de pallassos, amb un "número musical" en què els tres ens ho passem bé (acabar amb una "lliçó"seria un desastre!). No tenim acordió ni saxo, però l'ambient que de vegades aconseguim s'hi assembla: engrescats amb l'actuació ens ho passem bé, de debò, sense fingiments. Amb rialles tan sonores com les dels infants de la pista dels circs quan actuen els pallassos.

Fent-ho així, l'Elisabet és capaç d'escoltar la seva germana, i d'estimar-la malgrat que de vegades li digui (perquè li ha de dir) coses que a l'Elisabet potser li incomoda sentir. I d'escoltar-me també a mi, que a més de dir les pallassades de rigor també vaig deixant anar mostres de suport a la intervenció de la meva companya.

Val a dir que és una fórmula que funciona perquè "el públic", l'Elisabet, és un bon públic, amb predisposició a la rialla, per mica que la funció estigui ben encarrilada i compensada. Sense l'actitud col.laboradora de l'Elisabet, per molt que ens esforcéssim per fer de Carablanca i d'August, posant-hi tota la nostra energia i picardia, la funció no rutllaria.

D'aquesta manera, amb aquest format de visites (no sempre, ni tota l'estona, però per mica que podem mirem que no se'ns oblidi) aquesta part del dia es converteix per a l'Elisabet en una bona estona. Per a ella, i per a nosaltres també.

I qui dia passa any empeny...