"Los nombres y algunos detalles circunstanciales los he cambiado (...) pero mi propósito ha sido preservar el 'talante' esencial de sus vidas." Oliver Sacks (1)
De vegades parlo d'algú fent servir el seu nom real. De vegades li canvio el nom. De vegades també canvio detalls del seu context, o tot el seu context. De vegades parlo d'un home quan en realitat és una dona, o a l'inrevés. De vegades, a alguna d'aquestes persones de les quals vull ocultar-ne la identitat primer li adjudico un nom, i si més endavant en torno a parlar, llavors potser n'hi adjudico un altre (de manera intencionada, o potser perquè em despisto). De vegades potser canvio altres coses... L'acumulació de possibles modificacions en una mateixa història està en relació directa amb la necessitat de preservar, quan cal, la identitat d'algunes d'aquestes persones.
Fa molts anys que escric aquests petits articles i crec que faig raonablement bé aquesta feina d'ocultació (quan és necessari que la faci, no sempre). Sobretot crec que la faig bé en els casos més delicats, en aquells que em sembla del tot imprescindible que el mateix protagonista no es pugui arribar a reconèixer, en el cas eventual (i en general improbable), que arribés a llegir el que en dic. Ni que ell es reconegués, ni que el reconegués algú que el conegués i que ho llegís.
Una prova del que dic és que, de vegades, rellegint alguna d'aquestes notes especialment "emmascarada", escrita fa anys, d'entrada ni jo mateix tinc present de qui estic parlant. De vegades haig de fer un esforç considerable, per tal d'acabar recordant que la història és la història d'en tal o la tal.
És clar, hi ha una altra manera encara més segura, de no posar en perill cap identitat ni intimitat: callar, no explicar-ne res. Però no faig això, callar, perquè crec que hi ha històries que penso que s'han d'explicar. Perquè el món real està ple d'històries complicades, doloroses, tristes, de les quals no se'n parla, o no se'n parla prou. I el resultat és que aquestes històries, és a dir, la vida d'aquestes persones, "és com si no existissin". Sigui per falta d'informació, sigui perquè vivim atrafegats, o despistats... O perquè, en definitiva, en relació amb aquestes històries volem viure així: ignorant-les.
És clar, aquesta voluntat d'ignorar és normal, humana; perquè si fem com el Bon Samarità i ens aturem "quan trobem algú maltractat per la vida", la nostra vida se'ns pot complicar. Per això, en general, és més còmode seguir vivint com si no veiéssim aquestes històries (aquestes realitats, aquestes persones). Com si no existissin.
Per això en parlo.
(1) Prefaci de 'El hombre que confundió a su mujer con un sombrero'
