Al.lucinacions, deliris i altres invasions

Hi ha algunes persones que tenen al.lucinacions i que, alhora, són conscients del que els passa. Per exemple, John Forbes Nash, el protagonista de "Una ment meravellosa", al final de la pel.lícula.

Hi ha altres persones que de vegades se n'adonen, i altres vegades no. O que se n'adonen a mitges, amb diferents graus de consciència o de dubtes, sobre el que els passa.

Hi ha persones que, en un entorn mèdic, potser diuen que s'adonen del caràcter al.lucinatori d'aquestes experiències, però que en el fons estan molt o bastant convençudes de la realitat del contingut de l'al.lucinació, siguin veus, imatges o olors. I no dient la veritat se senten més segures.

La consciència de l'al.lucinació, i la relació amb ella per part de qui la viu, pot ser de molts tipus, i generar graus de malestar d'intensitats variables. Limitats i més o menys gestionables. O desbordats, completament trasbalsadors, del tot insuportables: "la bogeria en estat pur".

En aquest continu de diferents intensitats i graus de consciència, també hi ha persones que pateixen diferents vivències d'imatges invasives (en general mai amables, al contrari), i que són conscients de la irrealitat d'aquestes imatges. Però són incapaces d'aturar-les, de foragitar-les de la ment. Per exemple, deformacions de la cara de la persona amb qui parlen (o la pròpia cara mirada al mirall). Qui pateix aquestes experiències voldria no patir-les, eliminar del seu cap aquestes imatges deformades que en determinats moments veuen. Però no saben com gestionar-ho, com controlar aquesta invasió.

Si es pateix aquest tipus d'experiències, de vegades encara es poden patir amb un agreujant afegit: fent una "valoració moral" d'allò que passa a dins del cap. Qui ho pateix, "se'n sent responsable", se n'avergonyeix. I se'n culpa. En aquests casos, el pes encara és més gran. I la feina a fer també.

En primer lloc, i de manera més urgent, en aquests casos cal desactivar els remordiments morals i entendre que res del que passa a dins del cap, i encara amb més motiu quan és intrusiu, indesitjat (i que a sobre genera patiment), no té cap valor moral. Cap. Ara bé, resoldre això tan fàcil de dir pot ser una feina molt difícil de fer. Sobretot, si una persona viu immersa en una determinada cultura religiosa (encara que aquesta persona no sigui ni religiosa ni creient). En concret, si viu en una cultura religiosa que equipara l'acte o l'experiència de pensar, imaginar o sentir, a l'acte de fer. I que per tant considera que els pensaments, quan són de segons quin tipus, també poden ser pecaminosos.

En segon lloc, i per tal de reduir el malestar provocat per les escenes invasives, aquesta persona ha d'aprendre a relacionar-s'hi d'una manera diferent. I aquesta altra manera diferent comença per abandonar l'obsessió per eliminar aquestes imatges. Perquè no funciona. Perquè com més gran sigui l'esforç per eliminar-les, més es reforcen les imatges intrusives ("si t'esforces per no pensar en un elefant, no pararàs de pensar-hi"). I perquè, alhora, a causa d'aquest fracàs, serà més gran la frustració, la sensació de no control, i per tant també el patiment.

És a dir, cal anar aprenent a convertir-se "en un espectador" d'aquestes escenes. Tot passa a dins del cap, i cal desdoblar-se: ser, a més de qui pateix la invasió, també qui la contempla. Perquè així ja hi ha "mitja part d'un mateix" alliberada, que deixa de ser víctima de l'experiència invasiva, perquè ja només n'és espectadora. Això com a primer pas, perquè a continuació, de mica en mica, aquest "observador" es podrà anar consolidant, podrà anar agafant més protagonisme, de manera que cada vegada li pugui ser més fàcil  viure aquestes situacions "com si veiés una pel.lícula", assegut a la butaca d'un cine, havent assumit que allò que passa "a la pantalla del seu cap" és una ficció, en relació amb la seva vida real.

Potser dit d'una altra manera: tots ens expliquem històries, i el que es tracta és de trobar històries, i si cal inventar-les, que en facilitin la vida; per això en aquests casos l'opció del paper d'espectador funciona (Buda ja ho deia).

Després, com que el control sobre els aldarulls del cap sempre és relatiu (si Buda no ho deia ho dic jo ara), pot passar, potser, que a una persona durant tota la vida les imatges invasives li segueixen apareixent. I molestant. Però el seu impacte (i l'eventual dolor que puguin provocar), ja serà molt menor, o gairebé nul, com en el cas de John Forbes Nash al final de la pel.lícula.

Entendre tot això i, després, si s'és víctima d'aquestes invasions, anar fent els diferents aprenentatges per tal d'anar agafant el control de les pròpies emocions i pensaments, de la pròpia vida, no és fàcil. No és gens fàcil, cal molt temps, molts esforços, molta constància. I per descomptat, cal ajuda, molta. Un sol és molt difícil que pugui sortir d'aquest laberint; un sol, sense ajuda, és fàcil que es passi la vida perdut, extraviat, sense trobar la sortida. Que es passi la vida sempre angoixat i espantat.

En aquests casos, per tant, el primer pas és parlar. Parlar-ne amb algú de confiança. És potser el pas més difícil de tots, i el més important: trencar el silenci, superar la por, sortir de l'aïllament. Perquè des de la por a que sigui coneguda aquesta part d'un mateix, "tan estranya", des del pànic a ser "descobert i jutjat" a causa d'aquests pensaments, és impossible fer cap aprenentatge, cap canvi.

Podria acabar aquí, però hi afegiré el meu lligam amb aquest tema, o més ben dit, un dels lligams: el Maurici. Perquè el meu interès per qualsevol problema de salut mental sempre està relacionat, o té el seu origen, en el meu interès per persones concretes, aquesta, l'altra, afectades per problemes mentals. 

El Maurici és una d'aquestes víctimes d'invasions o segrestos mentals que he descrit abans (1). Quan, de tant en tant, ens trobem amb el Maurici, i ell té un dia comunicatiu (no sempre és així), el que jo faig és, sobretot, escoltar. I esperar. I si cal compartir silencis. En aquests casos he anat aprenent a entrar, llavors, "en una dimensió del món i del temps diferent". Perquè he entès que és l'única manera que ell, aleshores, algun dia, "en algun moment", potser digui alguna cosa d'aquest tema complicat dels segrestaments mentals. 

Quan passa això, que ell s'hi refereix, li faig palesa tota la meva atenció en relació amb el que està dient. Però procuro no dir res, com a norma em sembla preferible no intervenir. Només alguna vegada, "com a excepció", si en aquell moment ho veig més adequat que callar, aleshores potser faig algun petit comentari, molt breu. Relacionat sempre amb alguna de les idees que he exposat abans: la necessitat de no donar cap valor moral al contingut d'aquestes escenes invasives, la necessitat d'aprendre a mirar-les "com una pel.lícula", la necessitat de parlar-ne, i la necessitat de tenir l'ajuda d'altres persones per fer tota aquesta feina alliberadora tan difícil. (2)

Crec que, al Maurici, el fet que l'escolti amb atenció li és útil. Crec que, en general, que no li faci comentaris també. I penso que alguna d'aquestes frases telegràfiques que molt de tant en tant li dic en aquests casos, potser també li serveix d'alguna cosa. Potser.

--
(1) El Maurici no és l'única persona amb qui tinc aquests tipus de relació, amb aquest tema pel mig. I la manera de "posicionar-me" jo en aquests casos (amb el propòsit de ser útil), és el resultat, sense cap mena de dubte, "del que aquestes persones m'han anat ensenyant". No de manera explícita dient-me això o allò altre, sinó amb les seves reaccions davant de la meva actitud o comportament. És a dir, jo no sé si els he sigut útil a elles, però al revés, segur.
(2) Sobre la necessitat de parlar-ne, paradoxalment, de vegades amb qui cal ser més prudent, o reservat, és amb els professionals de la psiquiatria. Cal ser-ho quan són persones amb poc interès per les biografies, poca predisposició a l'escolta, al diàleg; quan són persones "de diagnòstic fàcil i medicació ràpida". Però com que aquest és un tema prou complicat, ara més val que el deixi aquí (de fet, ja n'he parlat moltes altres vegades, i segur que en tornaré a parlar en altres moments).

Parlar de malalties o de problemes

Per referir-nos a les dificultats que té una persona concreta per gestionar la seva vida "a causa de les peculiaritats del funcionament de la seva ment", podem fer-ho a partir de dues idees, de dos plantejaments diferents. 

D'una banda, podem parlar d'una malaltia, en singular, amb independència que l'etiqueta "malaltia" sigui un "contenidor" (a dins del qual normalment hi ha diferents elements). 

O podem parlar ja d'entrada de "problemes" (en plural, perquè sense el "contenidor malaltia", ara ja ens referim directament als diferents components: aquest, l'altre...).

Segons com es miri, és indiferent una opció o l'altra: el que li passa a la persona segueix sent el mateix. La nostra teoria, cap teoria, no afecta la seva realitat. Però és indiferent, mirar-ho d'una manera o d'una altra?

Una "malaltia mental", com a idea, és compacta. "Té aquesta malaltia", "Hem de curar aquesta malaltia", etc. De manera que, sobretot si és una malaltia complicada, el seu abordatge pot veure's com una muntanya massa gran, molt difícil de superar.

En canvi, si pensem que una determinada realitat està formada per un conjunt d'elements, en aquest cas com una "constel.lació de problemes o dificultats mentals" (aquest, l'altre, l'altre...), potser ens podrem atrevir de manera més fàcil a abordar, d'entrada, "un d'aquests elements", potser de moment només un. I si de cas, més endavant, amb el primer ja una mica sota control, apuntar cap al següent. I així de mica en mica.

Per això m'agrada poc parlar de malalties mentals (en contra del criteri avui dominant), i en canvi, em sembla una estratègia millor parlar de problemes.

Sobretot, si l'objectiu no són les teories, sinó millores concretes de persones concretes.

(aquesta exposició personal sobre malalties i problemes ja l'he fet altres vegades; de tant en tant torno al tema, no sé si amb més encert que les vegades anteriors, però si més no, tornar-hi, a mi em va bé per anar-hi pensant, per anar ordenant els pensaments, cosa ben necessària, penso, en aquesta societat en què l'abordatge dels problemes mentals cada vegada està més monopolitzat per les perspectives biologistes i farmacològiques, partidàries, òbviament, "de la perspectiva de la malaltia" i de l'oblit de les biografies)

Tot va bé, avui no tinc res per explicar

"A temporades convendria ser multat quan parles de tu mateix." Valentí Puig

"Tot va bé, avui no tinc res per explicar, passo la paraula als altres". Però qui ho diu llavors afegeix: "El meu fill...", i comença una llarga exposició del cas del propi fill, que a més és una repetició de la mateixa explicació, calcada, ja feta altres dies.

Quan aquest "avui no tinc res per explicar" ho diu segons qui, ja endevines que és només una frase introductòria d'una llarga exposició centrada íntegrament en la pròpia història. És una mena de fórmula que fan servir algunes persones que assisteixen a la reunió d'un grup d'ajuda mútua. Suposo que actuen així de manera inconscient, o potser perquè d'entrada s'ho creuen, "que passen la paraula". L'estrany és que aquestes intervencions es repeteixin, que els protagonistes no s'adonin de la contradicció, i reincideixin, un dia i un altre.

En aquests casos, és una mica violent, fer el que tocaria. És a dir, intervenir i dir que "allò ja ho sap tothom", que no cal que ho repeteixin; recordar que el temps de reunió és limitat i, si no s'aprofita, potser hi haurà algú que es quedarà sense poder parlar.

Són reunions de familiars de persones amb problemes mentals importants; de vegades allò que els passa a aquests familiars malalts és greu, molt dramàtic, molt angoixant. En aquest sentit, és fins a un cert punt comprensible, que hi hagi mares o pares que "oblidin" que té poc sentit repetir el que altres dies ja han dit (i que, per tant, es fa avorrit tornar-ho a escoltar). I que alhora també oblidin que, a la reunió, hi ha "altres persones", que naturalment també tenen els seus problemes.

D'altra banda, això que passa a aquestes reunions no és en absolut una raresa, excepcional. En moltes reunions de diferents tipus també passa: el "jo" s'oblida del "nosaltres". Passa en reunions i a tot arreu; per exemple, potser quan et trobes amb segons qui pel carrer, i l'altre parla tota l'estona, d'ell mateix, sense deixar-te el més mínim espai a tu. Vaja, que si parlo avui d'aquestes reunions en concret és només perquè conec bastant el seu funcionament, només per això.

Suposo que aquestes coses passen (a banda del cas de les persones narcisistes, aquest és un altre tema), perquè quan tenim problemes greus només veiem els nostres problemes, ens ofusquem, ens és difícil tenir present que no tenim l'exclusiva de les dificultats, de les frustracions, dels mals, de les ansietats, dels sofriments... I el resultat d'aquesta limitació o incapacitat personal té els inconvenients que té.

D'entrada, en el cas d'aquestes reunions de familiars en concret, el que passa és, tal com ja he dit, que es fan més feixugues. I alhora també menys profitoses, des del punt de vista de l'autoajuda, que és el seu motiu de ser. I, d'una altra banda, passa també que la persona que monopolitza el temps potser s'esbrava, però no aprèn. Perquè amb la repetició dels discursos obsessius i repetitius, els seus malestars es mantenen; en lloc d'anar-se reduint, es van alimentant, consolidant i cronificant.

Alhora, des d'aquesta repetició i d'aquest malestar, no s'aconsegueix tampoc allò que es diu que tant es desitja: alguna millora del familiar malalt. No s'aconsegueix, d'una banda, perquè el malalt només pot millorar "si ell vol millorar". Però d'una altra banda, també és difícil que millori (o no ajuda a fer que millori) si el progenitor no s'és capaç d'estar "atent de debò al familiar malalt". 

I a estar atent se n'aprèn estant atent.

Les ocultacions de la Magda

"Si una persona ve un perro y nadie más lo ve, sabemos que es real para esa persona (alucinación), pero no es verdad, pues no es compartido por los demás." Juan Rojo Moreno (1)

Li falta poc per l'edat de la jubilació. S'ha passat la vida dissimulant, ocultant-se. Des que va tenir el primer brot psicòtic, als vint anys. Després va arribar la terrible notícia, el diagnòstic d'esquizofrènia. Des d'aleshores, la Magda ha procurat sempre viure, de cara als altres, com si no tingués aquesta malaltia, amagant-la. Moltes vegades ho ha aconseguit.

A causa d'aquesta determinació, no ha volgut saber mai res de graus de discapacitat ni de treballs protegits. Tenia clar que volia treballar sense etiquetes de cap mena, per tal de sentir-se integrada, "normal". Algunes de les feines li han durat anys.

Quan va patir aquell primer brot psicòtic ja la coneixia, i des d'aleshores, de manera més o menys continua, he anat seguint la seva evolució. La seva lluita interior contra les al.lucinacions i els deliris (dels quals no en parla gairebé amb ningú). I la seva lluita exterior, en el món laboral, i en el món social en general.

Fa molts anys que dic que és una de les persones que més admiro, a causa de la seva determinació, de la seva força de voluntat i de la seva perseverança. De la seva capacitat de sobreviure de la manera que ho ha anat fent, malgrat els seus importants problemes mentals.

Tanmateix, últimament també tinc un altre pensament: valia la pena, aquest immens esforç? ¿No li hauria sigut més fàcil, la vida, en tots els sentits, si hagués acceptat i reconegut els seus problemes mentals, en lloc dels esforços titànics que ha hagut de fer sempre per tal d'intentar que els altres no en fossin conscients? ¿No hauria tingut una vida més fàcil, si hagués acceptat que podia beneficiar-se d'un grau de discapacitat i, amb aquest grau, haver accedit a un treball protegit, "en el qual no s'hauria d'haver ocultat"?

I encara més: tenint en compte que l'ansietat, la por, l'estrès, segurament afavoreixen la presència o la intensitat dels símptomes psicòtics, ¿no hauria tingut una vida amb menys símptomes, i per tant amb menys angoixa i menys sofriment, si no hagués viscut sempre ocultant-se i amb la por "de ser descoberta"?

D'altra banda, tot depèn dels punts de vista. I no es pot descartar que també podria ser que, des del punt de vista de la Magda, la seva actitud heroica (no em sembla exagerat dir-ho així), tal vegada ha sigut allò que ha omplert de sentit la seva vida, l'agafador que l'ha sostingut. Allò que, potser paradoxalment, malgrat totes les dificultats i adversitats, li ha permès sobreviure. 

És a dir, que si ha arribat fins avui, potser ha sigut gràcies a haver sigut capaç de viure segons "la idea que ella tenia d'una vida digna".

--
(1) Psiquatría cotidiana. Ediciones Pirámide, 2022 (p. 62)

La Cinta i les passejades

La Cinta col.laborava com a voluntària en un centre dedicat al tractament de persones amb problemes d'addiccions i pocs recursos econòmics. Li costava parlar, ho feia a poc a poc, encallant-se amb les paraules. No era una dona afavorida, tenia el cos desmanegat, li sobraven uns quants quilos, es movia amb dificultat i sense gràcia. Però era molt bona persona, i molt generosa amb el seu temps.

De vegades, quan al centre hi havia algun usuari (només hi havia homes), que passava per un mal moment i començava a estar més neguitós del compte, i es considerava que hi havia el risc que, si no es feia alguna cosa, acabaria consumint, la directora li ho deia a la Cinta. I llavors la Cinta anava a trobar aquella persona, i li proposava anar a fer un tomb plegats.

Si li deia que sí, feien una passejada per uns boscos propers al centre, al pas lent de la Cinta, mentre ella, amb el seu parlar dificultós, anava parlant amb aquella persona. Ningú no sap el que li deia la Cinta, perquè ella no ho explicava, ni hi ha ningú que ho recordi. El cas és que durant la passejada sovint aquella persona s'anava asserenant, li disminuïa l'ansietat, i podia superar aquell mal moment sense haver arribat a consumir.

No és que fos una fórmula infal.lible, perquè per molt que la Cinta tingués un do, una gràcia especial a l'hora de gestionar aquestes situacions, si l'altre no estava mínimament receptiu no hi havia res a fer. La Cinta no podia fer miracles, però sí que podia oferir aquella oportunitat, especial, lligada a la seva manera de ser; que l'altre l'aprofites o no ja depenia de l'altre.

La Cinta fa uns anys que va morir. Hi havia parlat algunes vegades, m'agradava el seu petit somriure, una mica trapella, la seva murrieria, el seu parlar treballós però alhora clar (només calia que tu tinguessis paciència), la seva constant disponibilitat per fer al centre allò que li demanessin, sempre de manera discreta, sense fer-se notar...

Fins ara, d'aquesta faceta seva, d'aquestes passejades amb usuaris en situació de risc, no en sabia res. Me n'assabento perquè m'ho explica l'antiga directora, jubilada ja fa uns anys. M'ho explica un dia que em convida a dinar. I jo, després de dinar, a més de dir-li que era molt bo, que m'ha agradat molt, li dic que encara m'ha agradat més el que m'ha explicat de la Cinta: aquesta faceta d'ella que jo ignorava, i que fa que ara tingui una imatge de la Cinta encara més bonica, un millor record seu.