"Si una persona ve un perro y nadie más lo ve, sabemos que es real para esa persona (alucinación), pero no es verdad, pues no es compartido por los demás." Juan Rojo Moreno (1)
Li falta poc per l'edat de la jubilació. S'ha passat la vida dissimulant, ocultant-se. Des que va tenir el primer brot psicòtic, als vint anys. Després va arribar la terrible notícia, el diagnòstic d'esquizofrènia. Des d'aleshores, la Magda ha procurat sempre viure, de cara als altres, com si no tingués aquesta malaltia, amagant-la. Moltes vegades ho ha aconseguit.
A causa d'aquesta determinació, no ha volgut saber mai res de graus de discapacitat ni de treballs protegits. Tenia clar que volia treballar sense etiquetes de cap mena, per tal de sentir-se integrada, "normal". Algunes de les feines li han durat anys.
Quan va patir aquell primer brot psicòtic ja la coneixia, i des d'aleshores, de manera més o menys continua, he anat seguint la seva evolució. La seva lluita interior contra les al.lucinacions i els deliris (dels quals no en parla gairebé amb ningú). I la seva lluita exterior, en el món laboral, i en el món social en general.
Fa molts anys que dic que és una de les persones que més admiro, a causa de la seva determinació, de la seva força de voluntat i de la seva perseverança. De la seva capacitat de sobreviure de la manera que ho ha anat fent, malgrat els seus importants problemes mentals.
Tanmateix, últimament també tinc un altre pensament: valia la pena, aquest immens esforç? ¿No li hauria sigut més fàcil, la vida, en tots els sentits, si hagués acceptat i reconegut els seus problemes mentals, en lloc dels esforços titànics que ha hagut de fer sempre per tal d'intentar que els altres no en fossin conscients? ¿No hauria tingut una vida més fàcil, si hagués acceptat que podia beneficiar-se d'un grau de discapacitat i, amb aquest grau, haver accedit a un treball protegit, "en el qual no s'hauria d'haver ocultat"?
I encara més: tenint en compte que l'ansietat, la por, l'estrès, segurament afavoreixen la presència o la intensitat dels símptomes psicòtics, ¿no hauria tingut una vida amb menys símptomes, i per tant amb menys angoixa i menys sofriment, si no hagués viscut sempre ocultant-se i amb la por "de ser descoberta"?
D'altra banda, tot depèn dels punts de vista. I no es pot descartar que també podria ser que, des del punt de vista de la Magda, la seva actitud heroica (no em sembla exagerat dir-ho així), tal vegada ha sigut allò que ha omplert de sentit la seva vida, l'agafador que l'ha sostingut. Allò que, potser paradoxalment, malgrat totes les dificultats i adversitats, li ha permès sobreviure.
És a dir, que si ha arribat fins avui, potser ha sigut gràcies a haver sigut capaç de viure segons "la idea que ella tenia d'una vida digna".
--
(1) Psiquatría cotidiana. Ediciones Pirámide, 2022 (p. 62)
