Una tele en colors

El tio del Martí era farmacèutic. Quan les teles en colors eren una novetat, el laboratori fabricant de Dacortin (un dels noms comercials de la prednisona, un corticoide), li va oferir "l'obsequi" d'una tele en colors si arribava a un determinat volum de vendes de Dacortin. I el tio del Martí va aconseguir la tele en colors.

No em va sorprendre gens, l'anècdota que el Martí, un dia, em va explicar del seu tio farmacèutic. I menys ara, que acabo de llegir "Crònica d'una societat intoxicada" (Columna, 2024), del Joan-Ramon Laporte, un patracol de més de 500 pàgines, moltes dedicades als desvergonyiments de les farmacèutiques i dels organismes reguladors (1). 

Tot ve de lluny i, a sobre, ha anat empitjorant sense parar. La diferència és que, ara, els principals "objectius dianes" dels laboratoris són les agències reguladores de medicaments, les revistes científiques, els grans especialistes mèdics... Hi ha molta gent que es deixa untar. 

Al final, les víctimes de l'abús i el desordre som tots: en cas de malaltia potser mal medicats, de vegades innecessàriament, o amb medicaments equivocats, o amb dosis excessives, o amb medicaments pitjors i més cars que d'altres sense patents... I amb el resultat també d'un sistema de salut econòmicament dessagnat a causa de la voracitat de les farmacèutiques.

Un gran desgavell. I malgrat tant desvergonyiment i abús (el JR Laporte ho explica molt bé), no sembla que tot això tingui aturador.

--
(1) El Martí també em va dir que anys enrere havia conegut els Laporte, pare i fill, perquè havia fet de cambrer al bar al qual, sobretot el pare (Josep Laporte, farmacòleg i polític, ja mort), anava a prendre el cafè. I així em vaig assabentar també que els Laporte vivien al mateix carrer, una mica més avall, d'on jo vaig viure quan era petit, de manera que, probablement, alguna vegada, pel carrer m'hi devia creuar.

Experiments amb ratolins

En els textos sobre depressions i farmacologia és bastant habitual trobar la referència als experiments dels ratolins ficats a dins d'una palangana d'aigua, de la qual no en poden sortir. L'experiment consisteix en donar a un grup de ratolins un medicament al qual s'atribueixen propietats antidepressives, i a un altre grup de ratolins, "el grup de control", no res.

Els ratolins, tots, d'entrada es van movent per tal de no ofegar-se, però els segons arriba un punt que se'n cansen, s'abandonen, i acaben ofegant-se. En canvi, els primers, els "drogats", segueixen durant més temps fent esforços per no enfonsar-se, per no ofegar-se a dins de la palangana.

Això, diuen, és una demostració de l'efectivitat de les molècules o medicaments antidepressius que s'han donat als ratolins, i un aval, naturalment, als fonaments de la psiquiatria estrictament biologista.

Aquests dies m'he tornat a trobar en un llibre aquesta referència a l'experiment dels ratolins nedadors. En aquest cas (l'excepció), no com a mostra del que he explicat, sinó de la poca utilitat real (i de l'estupidesa, crueltat), d'aquest tipus d'experiments com a via per a entendre, i "atendre", amb sensatesa, els eventuals problemes de tipus depressiu de les persones. (1)

Aquest retrobament amb l'experiment dels ratolins i les palanganes ha fet que relacionés aquest tema amb el que diuen algunes persones (i també l'autor del llibre), sobre els problemes de salut mental: que si estàs vivint en unes condicions intolerables (laborals, familiars, d'entorns d'amistats, etc.), l'aspiració, l'opció sensata, no ha de ser que et donin un medicament que t'ajudi a suportar aquesta situació intolerable, sinó que et facin veure la necessitat de canviar coses. És a dir, una opció que apunti a l'entorn "depressor": que l'identifiqui. I que un cop modificat suggereixi modificar-lo, desactivar-lo. O que et convidi a allunyar-te'n. Coses que semblen de bastant sentit comú (però que es veu que pel corrent de la psiquiatria estrictament biologista no ho és tant, perquè es veu que té "un altre tipus de sentit comú").

Torno als ratolins, ja que amb els ratolins i les palanganes segurament és més fàcil entendre-ho. Si tenim un ratolí a dins d'una palangana plena d'aigua, estressada perquè sent que pot ofegar-se, si penses "en els seus interessos" (no en els dels experimentadors), no li has de donar un medicament perquè segueixi esforçant-se per no ofegar-se. El que has de fer, si la rata realment t'importa, és treure la rata de la palangana ("sentit comú!"). O posar-li una rampa perquè en pugui sortir sola. I com més aviat millor. Això és el que has de fer, insisteixo, "si el ratolí de debò t'importa". I si no fem això, si no intentem fer-ho, és que el que ens interessa és una altra cosa. Potser, "un món de palanganes plenes d'aigua", per tal de tenir els ratolins sempre controlats (espantats, submisos, deprimits...).

Amb aquesta exposició no vull donar a entendre que menyspreu la utilitat de qualsevol medicament psicoactiu. En absolut. L'únic que vull dir, i a més de manera rotunda, és el que he dit: que quan hi ha un ratolí "a dins d'una palangana d'aigua", de la qual no pot sortir-ne, el primer que cal fer, i de manera urgent (sí, ja ho he dit, però cal repetir-ho tantes vegades com sigui necessari, perquè moltes vegades això tan obvi és el que no es fa), és ajudar el ratolí a sortir de la palangana. 

És a dir: cal parar atenció "a les condicions de vida del ratolí", de la persona, que s'ha enfonsat en una depressió, i veure què es pot fer per modificar aquestes condicions de vida complicades, opressives, "depressives". Després (després!), segons les circumstàncies, si "l'entorn ofegador ja no existeix" i, malgrat això, la persona segueix sentint que s'ofega, podria ser el moment de pensar en l'ús d'alguna substància psicoactiva. Però mai com a primera opció, mai com a forma "d'ajudar la persona a suportar -normalitzar- unes condicions de vida indesitjables, insuportables".

És clar, també hi ha un altre escenari que s'ha de tenir present. Li pots explicar a algú això que acabo d'explicar, fer-li veure, ajudar-lo a que ell mateix vegi, que les seves condicions de vida, el seu entorn, són la causa més probable dels seus problemes depressius. I llavors preguntar-li què vol fer. I si la seva resposta és que no vol modificar res (pel motiu que sigui, creences, por, falta de determinació, mandra, pressió social, etc.), òbviament no pots fer res més. Perquè el responsable de la seva vida és cadascú.

En aquest cas, llavors, si el resultat de no canviar res és que a aquesta persona només li queda l'opció del consum de substàncies psicoactives, per tal de poder suportar la vida que viu, és a dir, "la seva vida a dins de la palangana plena d'aigua", encara que sigui trist se li ha de respectar la seva decisió. 

De persones drogaddictes n'hi ha de moltes menes. Unes consumeixen substàncies prohibides, i unes altres substàncies legals o receptades. I és normal, perquè quan et drogues (sigui amb substàncies prohibides o no prohibides), és perquè hi trobes una manera de fugir dels teus malestars. Hi trobes un veritable alleujament, un benefici, si més no temporal. Per això deixar les drogues, qualsevol, costa tant.

Com a observador, en els casos de "consumidors per pròpia voluntat" de substàncies psicoactives receptades, si vols pots pensar en les característiques de les vides d'algunes d'aquestes persones consumidores. En el seu entorn, que potser exerceix sobre elles una influència molt important (de manera hàbil, seductora o manipuladora), fins al punt de ser capaç de convèncer "els ratolins" per tal que no es plantegin sortir de la palangana plena d'aigua.

Aquestes coses també passen. I més sovint del que potser ens pensem.

--

(1) El llibre al qual m'he referit és "Crònica d'una societat intoxicada", del Joan-Ramon Laporte (Columna, 2024). Dedica bastantes pàgines als antidepressius (i també als neurolèptics). Són unes pàgines a les quals estaria bé que les persones amb problemes depressius, i que es mediquen, hi donessin un cop d'ull. Si ho fessin, potser llavors algunes veurien la seva vida des d'una altra perspectiva. D'altra banda, el Laporte, pel que fa al tema dels ratolins nedadors, posa altres exemples d'experiments fets amb ratolins amb la finalitat d'avaluar l'efecte de molècules candidates a medicaments antidepressius. Per exemple, en lloc de ficar-los a una palangana amb aigua, penjar-los per la cua. I observar llavors la diferència entre els drogats i els que no, en el temps que triguen en deixar de fer esforços per alliberar-se de la tortura que els estan infligint. O posar-los en gàbies amb el terra electrificat, amb el mateix propòsit. És a dir, experiments tots segons el mateix patró d'inutilitat, d'idiotesa (segons la definició del diccionari), i de crueltat (ídem), ja que per a un ratolí (persona), el dilema no hauria de ser mai "quant de temps vol resistir penjat per la cua i drogat", sinó poder exigir que el despengin. Una societat "que et penja per la cua", o que et fica a dins de la palangana plena d'aigua, i llavors t'ofereix (i et cobra!), substàncies psicoactives per tal que puguis suportar la tortura, sens dubte afavoreix "diferents interessos"... però no són els nostres, els de la majoria de la gent.

El pirata

El Joseph, després d'haver desaprofitat una altra oportunitat per deixar de viure al carrer, hi torna a dormir. Els serveis socials li havien buscat una habitació, però hi va durar poc: un dia, begut, va muntar un gran escàndol, va pegar un company del pis i el van fer fora.

Quan ja feia unes setmanes que tornava a estar al carrer se li va infectar un ull. Al cap d'uns dies, com que l'ull anava empitjorant, va anar al metge. Li van donar unes gotes, unes ampolletes de sèrum fisiològic i unes gases, i li van remarcar que era molt important que mantingués l'ull ben net, per afavorir el control de la infecció.

Al carrer, amb les mans no gaire netes, dormint a terra, no és fàcil gestionar bé un ull infectat que requereix, a més de les gotes del tractament, molta neteja. I l'ull, en lloc d'anar-li millorant, li va anar empitjorant. De vegades el veies, amb una gasa a sobre la motxilla, ja feta servir, de tonalitats sospitoses, amb la qual de tant en tant s'anava fregant l'ull malalt... de manera que, en lloc de reduir la infecció de l'ull, hi anava afegint microbis.

Un dia va desaparèixer. De dia no estava al lloc on acostumava a captar, al costat d'una entitat bancària, i de nit tampoc era a sota del ràfec ample d'un edifici, amb algun cartró i un sac de dormir, on durant aquella etapa dormia habitualment.

Al cap de dues o tres setmanes, quan va tornar a parèixer duia un pegat negre de pirata a l'ull, subjectat amb una goma. Si s'aixecava el pegat, l'ull tenia molt mala pinta. No hi veia gens, i era irreversible: hi havia perdut tota la visió. Es veu que havia estat ingressat durant aquelles setmanes, però no li havien pogut salvar l'ull.

Es queixava de la pèrdua de l'ull, però alhora estava content perquè es veu que, la treballadora social, mentrestant havia fet gestions perquè, quan li donessin l'altra, pogués dormir a una habitació. I també li havia buscat un lloc per anar a menjar.

No és fàcil, entendre el que explica el Joseph, perquè parla molt malament el castellà (és hongarès), i a més, segurament, té alguna mena de discapacitat mental.

Durarà aquesta nova etapa a cobert, dormint en un llit? Ja es veurà. De moment, les estones que capta sempre té al costat una llauna de cervesa, i això, tenint en compte el seu currículum, no és cap bon averany.

Em fa mandra saludar la Teresa

Per la vorera de l'altra banda del carrer veig que s'acosta la Teresa. Camina seriosa, amb el cap una mica acotat, sembla encaboriada. No em costaria gens travessar el carrer i saludar-la, preguntar-li com li van les coses, però no ho faig. Em fa mandra.

Conec la Teresa des de fa uns quants anys, hem parlat unes quantes vegades. Al carrer, a algun bar, a casa seva. Té un fill amb molts problemes. La Teresa m'havia explicat que de petit ja era un nen difícil. Quan la vaig conèixer, el fill ja era adolescent, i els seus problemes eren de molta envergadura. L'havia adoptat quan tenia un any, junt amb el seu marit. Però el seu marit també tenia problemes mentals, i van acabar separant-se. A partir de llavors, del fill se'n va ocupar ella sola.

La Teresa treballava d'administrativa, i encara treballa. A la feina és molt eficient, ordenada, resolutiva. En canvi, a casa, amb aquest fill no se'n sortia, no sabia posar-li límits. En part, perquè ja li semblava bé, consentir-lo una mica, perquè pensava que com que era adoptat (i a sobre amb el pare no hi podia comptar), calia que ella no fos massa rígida, per tal que ell se sentís estimat. D'aquesta manera, el fill va anar creixent amb aquest model d'afecte poc consistent i poruc, sense límits clars, sentint-se ell cada vegada més l'amo de la situació. Es va anar convertint en un dictador.

Durant els anys que vaig mantenir el contacte amb ella, de tant en tant li recordava la necessitat de posar límits al fill, de deixar-li clar que qui havia de posar les normes a casa era ella. Posar límits i mantenir-los, encara que costés. Perquè això era de fet el que necessitava realment el fill, que li posessin límits, encara que els rebutgés. I perquè, a més, ella també s'havia d'autoprotegir. Perquè els desafiaments del fill, primer només verbals, s'anaven acostant als físics, fins que aquests, les agressions, també van arribar.

Ella deia que sí, que ho entenia, la necessitat de posar límits, de no permetre segons quines conductes, sobretot les agressions, però que tenia por. La por que si intentava posar-los el fill reaccionés encara més violentament. I així, amb aquesta por, amb aquesta falta d'autoritat, han anat passant el temps, els anys, amb el fill cada vegada més dictador i imprevisible.

Durant un temps llarg, de tant en tant la Teresa m'anava trucant, i llavors quedàvem. Les trobades sempre eren iguals, amb el mateix guió. Amb els mateixos laments i queixes, i la mateixa explicació de la seva indecisió, de la seva falta de reacció. Deia que ella no era capaç d'actuar diferent. De fet, potser només em trucava perquè tenia ganes d'esbravar-se amb algú, i no de pensar en com canviar coses. 

M'abocava les seves queixes, i això era tot. És clar, aquestes dinàmiques arriba un punt que cansen i, en aquest cas, suposo que al final els dos ens en vam cansar: ella de sentir-me a mi (de sentir el que li deia i que no volia sentir), i jo de sentir-la a ella.

És una història que m'entristeix, però alhora estic tranquil, amb aquest distanciament. I amb la meva decisió de no haver travessat el carrer, aquest dia. Perquè no té sentit pensar que es pot ajudar algú si, alhora, "aquest algú no es vol ajudar". És perdre el temps.

A través d'una altra persona fa poc m'he assabentat que el seu fill està molt malament. Que ja no viu amb ella i que s'ha ficat en embolics importants. Es veu que ara els serveis socials s'ocupen d'ell. Ja ho he dit, una història trista.

El germà que no està boig

"El meu germà no està boig, però està malament."

El germà que no està boig, i qui l'anomena, són d'una família aficionada al tema psicoanalític, cosa que no ha evitat (al contrari, potser ha afavorit), que molta gent de la família tingui un cap poc endreçat. Com 'el que no està boig però no està bé', que pot protagonitzar escenes de violència verbal terribles, amb l'agreujant que, després, no se'n disculpa. Això, a banda de ser una persona que viu bastant aïllada, amb poques relacions socials, i sense parlar amb ningú de la família dels problemes emocionals que és obvi que pateix. Sense que ell en parli, i sense que ningú de la família n'hi digui res. "Per respecte", diuen.

El germà que no està boig no és un adolescent, va camí dels setanta anys. Va créixer en un ambient o cultura familiar en què dels problemes personals de cadascú no se'n parlava. Mai. Abans he dit que ningú no li deia res de les seves rareses i exabruptes "per respecte", però segurament seria més adequat dir que si no n'hi deien res era per por. Per la por del que pogués passar si es parlava "del que passava"... De manera que era millor aparentar que no passava res.

Hi ha moltes maneres de tenir vides desgraciades... i de fer desgraciades les vides dels altres. Els altres, és clar, també poden ser els fills.

El germà que no està boig té un fill. Aquest fill s'acosta ja als quaranta anys, i és un home també amb bastants problemes. Diferents dels del seu pare, però considerables. Tampoc no en parla, dels seus problemes. Aquest fill, alhora, també té un fill, un fill que sembla probable que, amb l'entorn familiar que té, acabi també traginant alguna motxilla feixuga. Ja se'n veuen els primers indicis.

És una història familiar d'aquestes en què sembla que els seus membres no són capaços de trencar amb les dinàmiques del passat. De reflexionar-hi, i corregir el que sigui necessari corregir. De manera que la història intergeneracional prossegueix, "conservant aquesta identitat familiar" caracteritzada per inseguretats, pors i errors, i no per empoderaments, per alliberaments...

Per acabar: he parlat d'un pare, un fill i un net. No és ben bé així. Sí que són tres generacions, però els protagonistes reals no són només masculins. Ho he fet així per fer-ho més senzill i, alhora, menys identificable, cosa que en aquest cas també em semblava important.

La Carlota i les seves identitats

La Carlota havia sigut sempre una nena insegura, inestable, li costava relacionar-se amb els altres nens. Quan tenia quinze anys va pensar que potser era lesbiana, i que si ho acceptava, segurament la seva vida no seria tan difícil.

Va començar a socialitzar-se com a lesbiana, però els seus malestars i les seves inseguretats no van minvar. Més aviat van augmentar, en part pel mateix fet d'estar en l'edat adolescent, que ja ho fa tot més difícil. A partir de llavors va viure deu anys com a lesbiana, amb les seves oscil.lacions emocionals, amb les seves inseguretats a l'hora de relacionar-se amb altres persones, amb la gent en general.

Quan tenia vint-i-cinc anys va pensar que potser era transsexual, i d'aquest pensament, acompanyada d'un nou entorn de persones que ho eren, va passar al convenciment que ella també ho era. I va començar a viure segons aquesta nova identitat. Però les seves inseguretats i malestars aquesta vegada tampoc no van minvar, malgrat el suport que tenia tant de la seva família com del nou entorn en què es movia.

La seva família sempre li havia donat tot el suport. Els seus pares i germans (igual que quan la Carlota va pensar que era lesbiana), estaven esperançats que, amb aquella última "descoberta", amb aquella nova identitat, potser s'acabarien d'una vegada tots els seus patiments.

Com que no va ser així, al cap de tres anys la Carlota va decidir amputar-se els pits, perquè va pensar que era això, el que li impedia sentir-se a gust com a home trans. Aquesta vegada no només no va servir de res, l'amputació, sinó que el resultat va ser que el malestar i la sensació d'estranyesa encara es van incrementar.

Des de petita, un dels problemes que havia tingut era que moltes vegades se sentia observada, que no se sentia ben mirada per la gent del seu voltant. Aquesta incomoditat no va desaparèixer, ni a partir dels quinze anys com a lesbiana (tot i que feia una vida molt discreta), ni a partir del vint-i-cinc, com a trans. Al contrari, llavors va augmentar, perquè aleshores sí que era més mirada, o mirat, a causa del seu nou aspecte.

La història de la Carlota me l'explica un dia la Rosalia, cosina seva. La Rosalia, igual que els pares i germans de la Carlota, sempre ha donat suport a les decisions de la Carlota.

La Rosalia em diu que, al llarg dels anys, la Carlota, o Carles, havia anat a la consulta d'alguns psiquiatres i psicòlegs, i que des de feia uns sis anys els professionals coincidien que tenia un trastorn límit de la personalitat (TLP). També em diu que, després de la transició, ha deixat aquells professionals. Que ara ha optat per una psicòloga "que no és trànsfoba". Li pregunto si sap, a banda de no ser trànsfoba, quina mena de psicoteràpia fa, aquesta psicòloga, i em diu que no ho sap, però que l'important és que l'ha triat la Carlota (també li pregunto si els anteriors professionals havien demostrat algun principi de suposada transfòbia, i em diu que tampoc ho sap).

Llavors li dic que la història de la Carlota és bastant complicada (i trista, dolorosa), i que també és ben complicat el tema de la transsexualitat. Li dic que, sense qüestionar en absolut els sentiments de ningú (cadascú sent el que sent), ni el que decideix fer amb la seva vida, vist des de fora es podria pensar que, "potser" (i aquest potser el reitero, el subratllo), el tema de la transsexualitat de la Carlota, com abans el del seu lesbianisme, potser no era, no és, una qüestió d'una "identitat oculta que calia descobrir i acceptar", sinó potser (potser, potser, potser...), un miratge més, o il.lusió, fantasia, de les que poden tenir les persones afectades per un TLP.

Li dic això i li explico que, en aquest tipus de persones, és bastant habitual (és una de les característiques del TLP), que pensin que "canviant alguna cosa" els canviarà la vida: canviant de nom, d'escola, de pentinat, de pares... o d'identitat de gènere. Igual que també tenen tendència a pensar, per exemple, que tenint alguna cosa que no tenen (un conill, un gos, un vestit, un telèfon nou...) solucionaran els seus problemes existencials.

I que és clar, no és així, perquè els seus profunds malestars (indiscutibles), les seves oscil.lacions emocionals (obvies), les seves desesperacions i sofriments (absolutament reals), el que necessiten probablement "és una altra cosa".

Li ho repeteixo: que m'estic referint a les persones com la Carlota. A les persones que, a més dels conflictes d'identitat de gènere, sembla que també reuneixen les característiques d'un TLP. O dit al revés: a les persones que, "a causa del seu TLP", poden tenir aquestes inseguretats en relació amb la seva identitat de gènere.

Li explico això de la millor manera que sé, però tinc la sensació que la Rosalia és tan lleial a la Carlota que és com si sentís obligada "a no escoltar". Com si escoltar fos perillós (ho subratllo, escoltar, només això). Com si qualsevol cosa que algú digués que pogués insinuar el més petit dubte en relació amb el sentiment i el procés de transició de la Carlota, impliqués que se l'estigués desqualificant. Que s'estigués qüestionant la seva llibertat i lucidesa... Com si només pel fet de plantejar això que jo li he plantejat, ho repeteixo, "només plantejar-ho", com una possibilitat, qui ho plantegi entrés automàticament en la categoria de "persona transfòbica" (segons la terminologia del col.lectiu trans).

Tinc aquesta sensació, quan parlo amb la Rosalia. La mateixa que quan alguna vegada he plantejat aquest mateix tema a algú pertanyent o simpatitzant del col.lectiu trans. Persones per a les quals, de vegades, sembla que és més important la militància, la doctrina, el fonamentalisme vinculat a aquests sentiments i a aquesta ideologia trans, que "la persona concreta" i els seus eventuals malestars i sofriments. Uns malestars i sofriments per als quals sembla que són incapaços de veure-hi cap altra causa que "la transfòbia social existent".

Ho diré d'una altra manera: a mi, que aquesta cosina de la Rosalia sigui trans o no ho sigui, que es digui Carlota o Carles, m'importa poc. Però si "una Carlota", o "un Carles", és una persona emocionalment inestable i insegura, i a causa d'aquestes fragilitats té una vida difícil, això ja és una altra cosa. No pel fet que aquesta persona sigui trans o no, sinó a causa del seu malestar i inestabilitat. 

Crec que, en aquests casos, rebutjar "la possibilitat" que l'opció de la transició hagi contribuït a ocultar un malestar de fons (i que a causa d'aquesta ocultació, el malestar segueix "viu" i condicionant la vida de la persona afectada, faci el que faci), és molt trist.

I crec que, per part de l'entorn "transamic" d'aquesta persona, és una falta bastant greu. De sensibilitat i empatia, i també una falta de lucidesa, d'intel.ligència. Perquè si es diu que es respecta i s'estima aquesta persona, el full de ruta no hauria de ser el contingut en cap ideologia (i, per tant, tampoc el de la "teologia dogmàtica trans"), sinó l'enfocat "al benestar més gran possible" de la persona afectada.

Si no hi ha aquest ordre de prioritats, llavors el que hi ha és fonamentalisme. Fonamentalisme i les seves conseqüències, de vegades, concretades en vides "encara més difícils" del que ja ho eren abans. 

El cas de la Carlota o Carles (tant se val) n'és un bon exemple.

La Samantha, l'anglès i el castellà

La Samantha té seixanta anys i en fa un que va a una psicòloga. Diu que li va molt bé, perquè a més amb la psicòloga hi pot parlar tant en anglès com en castellà. Ella és anglesa, i diu que és una sort poder parlar amb la psicòloga en els dos idiomes: dels temes emocionals en anglès, mentre que per parlar de manera més racional, li va millor el castellà. Diu que està demostrat que, al parlar de les emocions, l'idioma matern ho facilita, de la mateixa manera que va bé no utilitzar-lo quan el que es tracta és de distanciar-se de les emocions, poder-les observar "des de fora"; llavors, un segon idioma té avantatges.

La Samantha havia fet diferents intents per trobar una psicòloga, fins que va trobar aquesta. És llatinoamericana, però durant vint anys va viure a Anglaterra, fins que va decidir traslladar-se a Barcelona. Com que parla perfectament el castellà i l'anglès, en pot fer servir un o l'altre, quan parla amb la Samantha.

Fa molts anys que conec la Samantha. Hem parlat moltes vegades, però això que m'explica aquest cop, l'alternança d'idiomes durant les sessions de teràpia, és una novetat. Em sembla interessant, suposo que té sentit. 

Els pares de la Samantha eren anglesos, ella va néixer a Anglaterra, i hi va viure fins als vint-i-cinc anys. Llavors, durant un viatge a Espanya, va conèixer un noi espanyol. Ell, a causa de la seva feina viatjava molt, feia llargues estades a diferents països. Ella sovint l'acompanyava. Van tenir un fill, i al cap d'un temps en van adoptar un altre. Llavors la Samantha ja no l'acompanyava, es quedava amb els fills a Barcelona.

Semblava que al fill adoptat potser li passava alguna cosa, perquè se'l veia insegur, inquiet, però van anar passant els anys sense donar-hi massa importància. Fins que va arribar a l'adolescència, i llavors tot es va complicar, van començar els problemes importants. No tenia amics, no s'adaptava a l'escola, no estudiava, culpava els pares dels seus malestars, tenia atacs de fúria... Després van arribar les drogues. Primer l'alcohol, a continuació la marihuana, i més endavant tota mena de substàncies, acompanyades de conductes cada vegada més conflictives. 

Fins que un dia va arribar el primer ingrés en una unitat de psiquiatria. I els primers diagnòstics. Uns diagnòstics que van anar canviant, ara una etiqueta, ara una altra. Quan ja tenia vint-i-dos anys va semblar que l'etiqueta que li corresponia era la d'un trastorn límit de la personalitat.

La Samantha, cada vegada més desbordada a causa d'aquest fill (que tot i el pas del temps i els fracassos, semblava incapaç d'adonar-se del que li passava i de la necessitat d'intentar agafar el control de la seva vida), va entendre que ella també necessitava ajuda. Per tal de poder gestionar aquella situació tan complicada i no quedar-se enfonsada en un estat d'ansietat i depressió. Perquè a més, amb el pare no hi podia comptar: s'havien separat i, a banda de passar-li ell uns diners, s'havia desimplicat molt dels problemes d'aquell fill. I quan intervenia, sovint era contraproduent, perquè acostumava a fer el contrari del que era aconsellable.

D'històries com la del fill de la Samantha n'he explicat moltes, algunes molt iguals, i igual de tristes. De manera regular (malauradament), en vaig coneixent de noves. En canvi, d'aquest tema de les teràpies bilingües, no per caprici sinó pels seus avantatges terapèutics, no en sabia res.