La Samantha té seixanta anys i en fa un que va a una psicòloga. Diu que li va molt bé, perquè a més amb la psicòloga hi pot parlar tant en anglès com en castellà. Ella és anglesa, i diu que és una sort poder parlar amb la psicòloga en els dos idiomes: dels temes emocionals en anglès, mentre que per parlar de manera més racional, li va millor el castellà. Diu que està demostrat que, al parlar de les emocions, l'idioma matern ho facilita, de la mateixa manera que va bé no utilitzar-lo quan el que es tracta és de distanciar-se de les emocions, poder-les observar "des de fora"; llavors, un segon idioma té avantatges.
La Samantha havia fet diferents intents per trobar una psicòloga, fins que va trobar aquesta. És llatinoamericana, però durant vint anys va viure a Anglaterra, fins que va decidir traslladar-se a Barcelona. Com que parla perfectament el castellà i l'anglès, en pot fer servir un o l'altre, quan parla amb la Samantha.
Fa molts anys que conec la Samantha. Hem parlat moltes vegades, però això que m'explica aquest cop, l'alternança d'idiomes durant les sessions de teràpia, és una novetat. Em sembla interessant, suposo que té sentit.
Els pares de la Samantha eren anglesos, ella va néixer a Anglaterra, i hi va viure fins als vint-i-cinc anys. Llavors, durant un viatge a Espanya, va conèixer un noi espanyol. Ell, a causa de la seva feina viatjava molt, feia llargues estades a diferents països. Ella sovint l'acompanyava. Van tenir un fill, i al cap d'un temps en van adoptar un altre. Llavors la Samantha ja no l'acompanyava, es quedava amb els fills a Barcelona.
Semblava que al fill adoptat potser li passava alguna cosa, perquè se'l veia insegur, inquiet, però van anar passant els anys sense donar-hi massa importància. Fins que va arribar a l'adolescència, i llavors tot es va complicar, van començar els problemes importants. No tenia amics, no s'adaptava a l'escola, no estudiava, culpava els pares dels seus malestars, tenia atacs de fúria... Després van arribar les drogues. Primer l'alcohol, a continuació la marihuana, i més endavant tota mena de substàncies, acompanyades de conductes cada vegada més conflictives.
Fins que un dia va arribar el primer ingrés en una unitat de psiquiatria. I els primers diagnòstics. Uns diagnòstics que van anar canviant, ara una etiqueta, ara una altra. Quan ja tenia vint-i-dos anys va semblar que l'etiqueta que li corresponia era la d'un trastorn límit de la personalitat.
La Samantha, cada vegada més desbordada a causa d'aquest fill (que tot i el pas del temps i els fracassos, semblava incapaç d'adonar-se del que li passava i de la necessitat d'intentar agafar el control de la seva vida), va entendre que ella també necessitava ajuda. Per tal de poder gestionar aquella situació tan complicada i no quedar-se enfonsada en un estat d'ansietat i depressió. Perquè a més, amb el pare no hi podia comptar: s'havien separat i, a banda de passar-li ell uns diners, s'havia desimplicat molt dels problemes d'aquell fill. I quan intervenia, sovint era contraproduent, perquè acostumava a fer el contrari del que era aconsellable.
D'històries com la del fill de la Samantha n'he explicat moltes, algunes molt iguals, i igual de tristes. De manera regular (malauradament), en vaig coneixent de noves. En canvi, d'aquest tema de les teràpies bilingües, no per caprici sinó pels seus avantatges terapèutics, no en sabia res.
