M'assabento d'un "grup de veus" que es reuneix regularment. No són cap coral (és el que em surt al buscador si poso "grup de veus": corals i altres iniciatives musicals), sinó persones amb al.lucinacions auditives que es troben per parlar del que els passa.
Parlant del que els passa, aquestes persones d'una banda constaten que el seu cas no és únic (veuen que hi ha altres persones a les quals els passa el mateix), i això ja els suposa una mica d'alleujament. D'una altra banda, al compartir les estratègies que a cadascú li són útils (de cara a gestionar millor el malestar que els provoquen les veus), aprenen les unes de les altres.
I és que les al.lucinacions auditives normalment no són amables, gairebé sempre són desagradables, amenaçadores, desestabilitzadores, i per això és important trobar maneres de fer-hi front. Al marge, o de manera complementària, de l'ajuda dels medicaments.
Les reunions d'aquest grup de veus són només per a persones afectades, però de tant en tant fan reunions obertes, amb la finalitat de donar a conèixer aquest problema a les persones interessades en aquest tema, fonamentalment familiars de persones afectades. Vaig a alguna d'aquestes reunions obertes, i em sembla molt interessant el que s'hi diu.
L'aparició del primer antipsicòtic, la clorpromazina, els anys 50 del segle passat, va suposar un gran canvi, una gran revolució, ja que fins aleshores l'arsenal terapèutic disponible per a les persones amb problemes psicòtics (al.lucinacions i deliris) el conformaven les dutxes d'aigua freda, les corretges, els comes insulínics, els electroxocs, les lobotomies...
Mesures totes molt agressives, de vegades cruels, i en general molt poc efectives. L'ús de la clorpromazina, i dels pocs medicaments antipsicòtics que han anat apareixent des de llavors, va suposar un gran canvi, una gran revolució.
Ara, sense renunciar als beneficis d'aquella revolució química, però sense confiar que tingui la capacitat de resoldre-ho tot (i alhora desconfiant del seu ús abusiu), cal anar desenvolupant una nova revolució, a través de la paraula, de l'atenció, de la socialització. A través de psicoteràpies adequades (individuals i de grup), de la psicoeducació, etc.
En aquest àmbit, el que es pot fer és moltíssim, i el que es fa, fins ara, en general és molt poc. De vegades a causa de la manca de recursos, i de vegades amb l'argument (avui del tot inacceptable) que a les persones amb aquest tipus de problemes només els és útil la medicació.
14 d’abr. 2019
13 d’abr. 2019
La inutilitat del sofriment
"Alguna vez nos hemos puesto a pensar con qué facilidad sufrimos? o, para decirlo de otra forma, ¿cuánta vida se nos escapa sufriendo?, ¿cuanta energía desperdiciamos? (...) Realmente, ¿hay justificación a tanto sufrimiento?"
És l'inici de "La inutilidad del sufrimiento", un llibre de María Jesús Álava (1). L’autora diu que, segons el que pensem, sentim, i que per tant quan patim malestars hem de revisar els nostres patrons de pensament, ja que aquesta revisió és imprescindible de cara a poder reduir o eliminar els nostres sofriments.
L’autora dóna per descomptat que eliminar el sofriment és sempre desitjable, amb independència que de l’experiència del sofriment “sobrevingut” (no buscat), de vegades en puguem treure alguna lliçó (per exemple, entendre que cal fer alguna cosa diferent de com la fem per tal d’evitar que es torni a repetir el mateix sofriment).
Ara bé, ¿què passa quan en lloc d’evitar el sofriment cal buscar-lo, ja que aquest sofriment “buscat” té un sentit? ¿Què passa quan ens han ensenyat això?
És el que hem après els cristians: que hem de buscar i oferir sofriments per tal de, així, contribuir a l'obra expiatòria de Jesucrist, mort a la creu.
¿Què passa, llavors, quan a dins d’una persona (a banda dels dolors i sofriments inevitables pel fet d’existir), conviuen la tendència a evitar “el sofriment inútil” causat pels esquemes mentals inadequats (el tema del qual parla María Jesús Álava), i “el sofriment útil” que acompanya la doctrina del cristianisme? (2)
És fàcil, viure així? O el resultat serà, inevitablement, un tercer nivell de sofriment, resultat d’aquestes tensions?
--
(1) La Esfera de los Libros, 2003
(2) D'aquest tema María Jesús Álava no en diu res, tot i haver nascut el 1954 i per tant se suposa que conèixer-lo bé.
És l'inici de "La inutilidad del sufrimiento", un llibre de María Jesús Álava (1). L’autora diu que, segons el que pensem, sentim, i que per tant quan patim malestars hem de revisar els nostres patrons de pensament, ja que aquesta revisió és imprescindible de cara a poder reduir o eliminar els nostres sofriments.
L’autora dóna per descomptat que eliminar el sofriment és sempre desitjable, amb independència que de l’experiència del sofriment “sobrevingut” (no buscat), de vegades en puguem treure alguna lliçó (per exemple, entendre que cal fer alguna cosa diferent de com la fem per tal d’evitar que es torni a repetir el mateix sofriment).
Ara bé, ¿què passa quan en lloc d’evitar el sofriment cal buscar-lo, ja que aquest sofriment “buscat” té un sentit? ¿Què passa quan ens han ensenyat això?
És el que hem après els cristians: que hem de buscar i oferir sofriments per tal de, així, contribuir a l'obra expiatòria de Jesucrist, mort a la creu.
¿Què passa, llavors, quan a dins d’una persona (a banda dels dolors i sofriments inevitables pel fet d’existir), conviuen la tendència a evitar “el sofriment inútil” causat pels esquemes mentals inadequats (el tema del qual parla María Jesús Álava), i “el sofriment útil” que acompanya la doctrina del cristianisme? (2)
És fàcil, viure així? O el resultat serà, inevitablement, un tercer nivell de sofriment, resultat d’aquestes tensions?
--
(1) La Esfera de los Libros, 2003
(2) D'aquest tema María Jesús Álava no en diu res, tot i haver nascut el 1954 i per tant se suposa que conèixer-lo bé.
12 d’abr. 2019
El Lluís, el seu pare, la seva mare i l'amic de la mare
Els caps de setmana que el Lluís passa amb el seu pare, el seu pare el deseduca i confon de forma sistemàtica: parla malament de la mare, sedueix el Lluís amb regals fora de lloc, no li posa límits... I alhora, junt amb aquest desordre, si el pare pel que sigui es cansa del Lluís, llavors l'ignora, no n'hi fa gens de cas, i procura retornar-lo a casa de la mare abans de l'acordat.
Com a pare, no té cap virtut (o les té molt ocultes), només defectes (molt visibles).
Malgrat aquest desgavell, el Lluís, que ja té tretze anys, és incapaç d'enviar-lo a passeig. Al contrari, sovint el defensa. D'una banda, a causa del lligam emocional, perquè el seu pare és molt manipulador, i a més, per al Lluís, encara que sigui un desastre, "és el seu pare". I d'una altra banda, a causa de l'estratègia del pare dels suborns: et compraré això, allò... El Lluís de vegades és conscient dels suborns, però són tan llaminers...
La mare del Lluís té molt més presents les necessitats (i les fragilitats) del Lluís, però alhora també té les seves dificultats, confusions i embolics. Treballa molt, i al marge que estigui obligada a fer-ho (però segurament no tant), de vegades sembla com si la feina alhora fos una mena d'alliberament de la relació difícil amb el Lluís. De fet, sovint no és a casa quan el Lluís hi és.
Alhora, de vegades a la mare els nervis i les emocions també la desborden, i pot explotar i tenir comportaments que, encara que només siguin esporàdics, no afavoreixen l'estabilitat del Lluís, que també té tendència a les explosions. La seva mare s'esforça per controlar les seves pròpies reaccions... i de vegades també se les justifica a causa del seu cansament i de la pressió que suporta.
La mare del Lluís fa anys que té una nova parella, un home de bona mena que ha fet molt tant per la mare com pel Lluís. Però el Lluís el detesta, sobretot a causa del que li diu el seu pare ("la teva mare és una puta", etc.). I també perquè percep la nova parella de la seva mare com un invasor (de fet, fins fa ben poc el Lluís ha estat dormint al llit de la seva mare, amb l'argument d'ella que d'aquesta manera era més fàcil que ell li parlés de les seves coses).
El Lluís, amb els seus tretze anys, de vegades a la seva mare li sembla insuportable. I a la seva parella encara més.
Però no s'acaben d'adonar que si la situació d'ara és difícil, es pot deteriorar encara molt més, segons com vagi evolucionant i es vagi gestionant la situació. I que podria ser que un dia, convertit el Lluís en una autèntica bomba atòmica, ells acabin enyorant amb deliri "aquest grau d'insuportabilitat" actual del Lluís.
No és que les lleis de Murphy siguin infal.libles ("Tot el que va malament, anirà pitjor", etc.), però quan no gestionem bé els problemes (sobretot els dels adolescents), llavors sí que és bastant fàcil que les lleis de Murphy es compleixin, i acabem submergits en el caos.
Cloenda: això ho vaig escriure fa un o dos mesos, i d'ençà d'aleshores tot s'ha anat deteriorant, ha anat empitjorant, fins al punt que la mare del Lluís, encara més desbordada i espantada, li ha dit que si es repeteixen segons quines actituds i agressions acabarà trucant a la policia.
Com a pare, no té cap virtut (o les té molt ocultes), només defectes (molt visibles).
Malgrat aquest desgavell, el Lluís, que ja té tretze anys, és incapaç d'enviar-lo a passeig. Al contrari, sovint el defensa. D'una banda, a causa del lligam emocional, perquè el seu pare és molt manipulador, i a més, per al Lluís, encara que sigui un desastre, "és el seu pare". I d'una altra banda, a causa de l'estratègia del pare dels suborns: et compraré això, allò... El Lluís de vegades és conscient dels suborns, però són tan llaminers...
La mare del Lluís té molt més presents les necessitats (i les fragilitats) del Lluís, però alhora també té les seves dificultats, confusions i embolics. Treballa molt, i al marge que estigui obligada a fer-ho (però segurament no tant), de vegades sembla com si la feina alhora fos una mena d'alliberament de la relació difícil amb el Lluís. De fet, sovint no és a casa quan el Lluís hi és.
Alhora, de vegades a la mare els nervis i les emocions també la desborden, i pot explotar i tenir comportaments que, encara que només siguin esporàdics, no afavoreixen l'estabilitat del Lluís, que també té tendència a les explosions. La seva mare s'esforça per controlar les seves pròpies reaccions... i de vegades també se les justifica a causa del seu cansament i de la pressió que suporta.
La mare del Lluís fa anys que té una nova parella, un home de bona mena que ha fet molt tant per la mare com pel Lluís. Però el Lluís el detesta, sobretot a causa del que li diu el seu pare ("la teva mare és una puta", etc.). I també perquè percep la nova parella de la seva mare com un invasor (de fet, fins fa ben poc el Lluís ha estat dormint al llit de la seva mare, amb l'argument d'ella que d'aquesta manera era més fàcil que ell li parlés de les seves coses).
El Lluís, amb els seus tretze anys, de vegades a la seva mare li sembla insuportable. I a la seva parella encara més.
Però no s'acaben d'adonar que si la situació d'ara és difícil, es pot deteriorar encara molt més, segons com vagi evolucionant i es vagi gestionant la situació. I que podria ser que un dia, convertit el Lluís en una autèntica bomba atòmica, ells acabin enyorant amb deliri "aquest grau d'insuportabilitat" actual del Lluís.
No és que les lleis de Murphy siguin infal.libles ("Tot el que va malament, anirà pitjor", etc.), però quan no gestionem bé els problemes (sobretot els dels adolescents), llavors sí que és bastant fàcil que les lleis de Murphy es compleixin, i acabem submergits en el caos.
Cloenda: això ho vaig escriure fa un o dos mesos, i d'ençà d'aleshores tot s'ha anat deteriorant, ha anat empitjorant, fins al punt que la mare del Lluís, encara més desbordada i espantada, li ha dit que si es repeteixen segons quines actituds i agressions acabarà trucant a la policia.
11 d’abr. 2019
"La loca", d'Alvin Piatock
"La loca" és un llibre firmat per Alvin Piatock i publicat per Martínez Roca el 1979.
Alvin Piatock és un pseudònim de l'escriptor i poeta argentí Vicente Zito Lema, llavors exiliat a Espanya a causa de la dictadura argentina. Per sobreviure, devia escriure llavors aquest llibre (subtitulat "Una joven en el infierno psiquiátrico"). És la descripció de la vida d'una noia ingressada en un manicomi anglès regentat per gent soberga i estúpida que, amb la complicitat d'infermeres i auxiliars brutals, es dediquen a fer la vida impossible a les persones ingressades.
Presumptament, el relat és un fidel reflex de la realitat d'aquests centres. A la solapa diu que està escrit "en base a testimonios reales". I a dins: "En esta novela (...) todo parecido con la realidad no es ficción. Es realidad".
En llegeixo fragments (no tinc paciència per llegir-lo sencer), i em recorda el famós relat de Ken Kesey, "Alguien voló sobre el nido del cuco", publicat el 1962 (que tampoc vaig llegir sencer). I em pregunto: ¿aquests llibres presumptament de denúncia tenen alguna efectivitat, de cara a millorar la situació de les persones (ingressades o no en centres psiquiàtrics) afectades per problemes mentals?
¿O el principal o únic objectiu d'aquest tipus de llibres és només vendre com més exemplars millor, i una forma d'aconseguir-ho és alimentant les tendències morboses de la gent?
D'altra banda, hi ha persones que fan servir aquests textos (sobretot la novel.la de Ken Kesey) com a referents, com a "documentació", a l'hora de denunciar el funcionament dels dispositius de salut mental, com si el desgavell d'aquestes novel.les fos la normalitat. Abans... i avui. I això és bastant irresponsable.
Pel que fa a l'actualitat, per descomptat en els dispositius de salut mental hi pot haver mals professionals (n'hi ha), i protocols absurds (també n'hi ha), i fins i tot "alguna mala persona" (passa en tots els oficis, entre els taxistes, botiguers, mestres, cambrers, etc.). Però fer de la minoria o l'excepció la norma és estúpid. I malèvol.
La majoria de les persones que es dediquen a aquestes feines són bona gent, s'esforcen, es preocupen de les persones que tenen a càrrec seu... La meva experiència és aquesta. I si alguna vegada cometen algun error, doncs és perquè són humanes (tots ens podem equivocar alguna vegada).
I abans, més que professionals malvats, el que hi havia als psiquiàtrics segurament era gent desbordada: per la falta de formació, per la falta de recursos, per la massificació, etc.
Les simplificacions, els prejudicis i les exageracions no ajuden a conèixer la realitat... ni a transformar-la quan cal transformar-la.
Tal com he dit, Vicente Zito Lema suposo que va escriure "La loca" tenint com a prioritat que es vengués bé i així treure'n beneficis (a causa de la presumible precarietat de la seva condició d'exiliat). I per tant, va jugar conscientment (o de manera "inconscient", insensata) amb la incorporació d'exageracions, desmesures, morbositats, etc. Amb la previsió que serien ben rebudes.
Per cert, segurament no va ser una coincidència que escrivís el llibre el 1979, quatre anys després de l'estrena i el gran èxit de públic de la versió cinematogràfica de la novel.la de Ken Kesey. (1)
Alguna vegada he explicat que tinc una petita col.lecció de llibres dolents relacionats amb la salut mental. "La loca" hi té un lloc destacat. (2)
--
(1) No sé si Ken Kesey va escriure el seu famós llibre amb el mateix propòsit, ni sí també era aquest el propòsit de Milos Forman quan el va convertir en pel.lícula...
(2) Ho sento per Vicente Zito Lema, del qual, d'altra banda, n'he llegit algunes poesies interessants.
Alvin Piatock és un pseudònim de l'escriptor i poeta argentí Vicente Zito Lema, llavors exiliat a Espanya a causa de la dictadura argentina. Per sobreviure, devia escriure llavors aquest llibre (subtitulat "Una joven en el infierno psiquiátrico"). És la descripció de la vida d'una noia ingressada en un manicomi anglès regentat per gent soberga i estúpida que, amb la complicitat d'infermeres i auxiliars brutals, es dediquen a fer la vida impossible a les persones ingressades.
Presumptament, el relat és un fidel reflex de la realitat d'aquests centres. A la solapa diu que està escrit "en base a testimonios reales". I a dins: "En esta novela (...) todo parecido con la realidad no es ficción. Es realidad".
En llegeixo fragments (no tinc paciència per llegir-lo sencer), i em recorda el famós relat de Ken Kesey, "Alguien voló sobre el nido del cuco", publicat el 1962 (que tampoc vaig llegir sencer). I em pregunto: ¿aquests llibres presumptament de denúncia tenen alguna efectivitat, de cara a millorar la situació de les persones (ingressades o no en centres psiquiàtrics) afectades per problemes mentals?
¿O el principal o únic objectiu d'aquest tipus de llibres és només vendre com més exemplars millor, i una forma d'aconseguir-ho és alimentant les tendències morboses de la gent?
D'altra banda, hi ha persones que fan servir aquests textos (sobretot la novel.la de Ken Kesey) com a referents, com a "documentació", a l'hora de denunciar el funcionament dels dispositius de salut mental, com si el desgavell d'aquestes novel.les fos la normalitat. Abans... i avui. I això és bastant irresponsable.
Pel que fa a l'actualitat, per descomptat en els dispositius de salut mental hi pot haver mals professionals (n'hi ha), i protocols absurds (també n'hi ha), i fins i tot "alguna mala persona" (passa en tots els oficis, entre els taxistes, botiguers, mestres, cambrers, etc.). Però fer de la minoria o l'excepció la norma és estúpid. I malèvol.
La majoria de les persones que es dediquen a aquestes feines són bona gent, s'esforcen, es preocupen de les persones que tenen a càrrec seu... La meva experiència és aquesta. I si alguna vegada cometen algun error, doncs és perquè són humanes (tots ens podem equivocar alguna vegada).
I abans, més que professionals malvats, el que hi havia als psiquiàtrics segurament era gent desbordada: per la falta de formació, per la falta de recursos, per la massificació, etc.
Les simplificacions, els prejudicis i les exageracions no ajuden a conèixer la realitat... ni a transformar-la quan cal transformar-la.
Tal com he dit, Vicente Zito Lema suposo que va escriure "La loca" tenint com a prioritat que es vengués bé i així treure'n beneficis (a causa de la presumible precarietat de la seva condició d'exiliat). I per tant, va jugar conscientment (o de manera "inconscient", insensata) amb la incorporació d'exageracions, desmesures, morbositats, etc. Amb la previsió que serien ben rebudes.
Per cert, segurament no va ser una coincidència que escrivís el llibre el 1979, quatre anys després de l'estrena i el gran èxit de públic de la versió cinematogràfica de la novel.la de Ken Kesey. (1)
Alguna vegada he explicat que tinc una petita col.lecció de llibres dolents relacionats amb la salut mental. "La loca" hi té un lloc destacat. (2)
--
(1) No sé si Ken Kesey va escriure el seu famós llibre amb el mateix propòsit, ni sí també era aquest el propòsit de Milos Forman quan el va convertir en pel.lícula...
(2) Ho sento per Vicente Zito Lema, del qual, d'altra banda, n'he llegit algunes poesies interessants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)