La Marta i la Bet

"Quan afrontem tots sols la violència impune acusem més que mai la solitud. De sobte, el món es buida, emmudeix, es despobla i s'esfuma." Ryszard Kapuscinski (1)

La Marta era la mare de la Bet. Van viure gairebé sempre juntes, fins que la Marta va morir. Només es van separar durant una temporada, quan la Bet va marxar de casa. Va estar uns dos anys fora, i quan va tornar, se li havia accentuat el seu caràcter seriós i retret; semblava que arrossegava un gran malestar de fons.

La relació entre la Marta i la Bet es va deteriorar. La Bet va acusar la seva mare d'haver-se ficat en la seva vida (mentre era fora), i de ser la causa del seu retorn.

Ja des d'abans d'aquell episodi, la vida de la Bet no era fàcil, i després les seves dificultats van anar augmentant. Vist en perspectiva, els seus comportaments ja encaixaven amb les característiques d'un trastorn de la personalitat. Però llavors ningú ho va interpretar així; se la considerava una persona amb algunes rareses i peculiaritats, però no prou importants com per associar-les amb cap problema mental. De moment, ja que més endavant sí que van arribar les preocupacions i les consultes relacionades amb la salut mental de la Bet.

Quan tenim dificultats, sempre és temptador buscar culpables, perquè és més fàcil que assumir les responsabilitats que en cada cas ens puguin correspondre.

Assumir responsabilitats suposa un esforç: cal identificar les pròpies errades, revisar les eventuals creences equivocades, les expectatives absurdes, etc. La Bet, en lloc de ser capaç de reflexionar sobre ella mateixa i les seves limitacions (emocionals i materials), es va encongir, i alhora va reaccionar acusant. Segurament, perquè en aquell moment no era capaç d'una reacció més madura i lúcida.

Probablement la Marta no va actuar de la manera més intel.ligent, quan la Bet no vivia amb ella (llavors la Marta es va ficar on no s'havia de ficar). Però fes el que fes la seva mare, a la Bet ningú la va obligar a deixar de fer el que llavors feia, ni a tornar a casa. Si va tornar va ser perquè no va ser capaç de viure pel seu compte. I d'això, si algú n'era responsable, era ella, ningú més.

A partir de llavors, les relacions entre la Marta i la Bet van ser molt difícils. A la casa sovint hi havia un ambient tens. Per exemple, la Marta sempre tenia la por de si, dient una paraula potser inoportuna (o per algun altre motiu), llavors la Bet es podria incomodar, i aleshores adoptar una actitud desafiant, fins i tot amb crits i insults, amb els ulls com embogits. De vegades passava, sobretot durant les pitjors èpoques.

Després hi havia els moments encara més difícils, quan la Bet perdia encara més el control. En aquests casos, de vegades la Marta havia tingut veritable por que la Bet l'arribés a agredir, fins al punt que hi havia dies que la Marta es tancava a l'habitació amb la balda quan anava a dormir. O es plantejava si havia d'amagar els ganivets de la cuina... De vegades ja no era por, sinó terror, el que sentia la Marta quan estava a casa sola amb la Bet.

El calvari que passava la Marta, la intensitat d'aquell calvari, només el coneixia ella mateixa. La resta de la família (tenia altres filles i fills) s'havia anat emancipant, cadascú vivia pel seu compte. Les filles i fills emancipats sí que sabien que la convivència de la Marta amb la Bet no era fàcil, sabien fins i tot que de vegades era molt difícil, però no eren conscients de fins a quin punt. No eren conscients d'aquest grau de dificultat extrema, ni del preu que pagava la Marta a causa d'aquella convivència, en aquell ambient d'ansietat, inseguretat i por.

La vida de la Marta també era difícil per altres motius, això no era tampoc cap secret. Sobretot, a causa de les seves inestabilitats emocionals, que feien que de tant en tant caigués en el pou de les depressions. Però segurament llavors hi havia poques persones que pensessin que un dels grans motius o desencadenants dels episodis depressius de la Marta podia ser precisament el fet de conviure amb la Bet.

La Joana Bonet i l'Anna Caballé, a "Mi vida es mía" (2), diuen:

"Per a moltes dones ha sigut important el fet que algú conegui les seves dificultats i l'entorn que les va generar. Només el fet de posar-les per escrit és ja un alliberament. Però, de quin tipus de dificultats estem parlant?"

De vegades hi ha coses que no es poden explicar, i que alhora cal explicar, perquè és injust no explicar-les. Llavors, si no vols participar en la injustícia, has de trobar altres camins per a fer visibles les explicacions...

--
(1) Viatges amb Heròdot, Anagrama, 2006 (p. 154)
(2) Plaza & Janés, 2000 (p. 108)

Alcoholisme fetal

Va ser adoptada quan tenia no sé si setmanes o mesos, molt petita. D'un país de l'Est. Ja adoptada, li van diagnosticar la síndrome d'alcoholisme fetal. Més endavant, durant l'adolescència, van arribar altres diagnòstics. També van arribar, en moments de crisis, alguns ingressos al psiquiàtric de la zona.

Fa poc, segons sembla com a conseqüència d'una discussió estúpida, va matar la seva mare. Ho llegeixo primer al diari, i després, a través d'un conegut comú, en sé més detalls.

A la mateixa localitat, fa uns tres anys, una altra noia, també adoptada, també amb problemes mentals, es va quedar embarassada. Durant l'embaràs la seva vida va ser un descontrol absolut i constant: alcohol, drogues, promiscuïtat, mala alimentació, manca d'horaris... Quan va néixer el nen, la van convèncer perquè el donés en adopció (era obvi que ella, en aquell estat, no podia fer-li de mare).

Aquesta segona història la sé perquè conec la mare d'aquesta noia.

De vegades hi penso: què haurà passat amb aquest nen i els pares adoptius? Sabien aquests pares el passat i la inevitable "motxilla" que duia el nen quan se'n van fer càrrec? Sabien que la seva gestació es va desenvolupar en les pitjors condicions imaginables? Sabien que la mare era drogaddicta i tenia problemes mentals importants? Ho sabien? I si ho sabien, eren realment conscients del que suposava una adopció com aquesta?

De tant en tant penso en aquesta filla que ha matat la seva mare. I en aquests altres pares adoptius que no conec, i en aquest nen que han adoptat...

Hi penso, i penso que el món és molt complicat...

El gat

Fa uns mesos al Ramon se li va morir el gat. Va pensar que no l'havia cuidat prou bé, i aquests remordiments l'incomodaven, no el deixaven viure en pau.

Fa poc, una coneguda del Ramon li ha dit que hi ha un home que el pot ajudar. De quina manera? Doncs resulta que aquest home té la capacitat de posar-se en contacte amb els animals que han mort (gossos, gats, conills d'índies, periquitos, etc.). S'hi posa en contacte, i els pregunta com estan, i ells, els animals morts, li contesten.

Les converses amb els animals es veu que sempre són positives, alleujadores. D'una banda, els animals morts coincideixen en què els seus amos els van tractat el millor que van saber, i d'una altra, això encara és més important, asseguren que estan la mar de bé, tranquils, contents i feliços (els animals morts, o els seus esperits o el que sigui...).

Aquesta coneguda del Ramon també li ha dit que aquest home no és un comediant, sinó que és molt seriós i honest, de confiança, perquè es veu que només cobra la seva feina si realment pot establir aquest contacte. En cas contrari, reconeix que no ha pogut i no cobra res.

Al Ramon abans aquest tipus d'històries i promeses l'atreien molt. Pensava que els seus problemes (per exemple els seus remordiments obsessius d'ara) es podien resoldre amb promeses "màgiques" com aquesta de la conversa alleujadora amb el gat difunt. És clar, és una sort poder creure en aquestes històries: tens malestars, però resulta que te'n pots alliberar fàcilment gràcies a l'ajuda d'algú que (en aquest cas) pot parlar amb el teu gat (mort), i llavors assegurar-te que el teu gat està la mar de content. Confies, pagues, i tema resolt.

Però a aquestes alçades, després d'anys de provar algunes d'aquestes alternatives (sovint proposades per la mateixa coneguda), el Ramon ha anat entenent i comprovant que els resultats no arribaven. Perquè els seus problemes seguien sense resoldre's. De manera que el Ramon ha vist, ell mateix, que la feina que havia de fer segurament era d'un altre tipus.

Per descomptat, aquesta coneguda del Ramon li ha fet aquest suggeriment (igual que alguns anteriors semblants), amb tota la bona fe i credulitat del món. I fins i tot és possible que aquesta persona que cobra per parlar amb els gossos i els gats morts s'ho cregui, que hi parla. Encara més, segurament a algunes persones que creuen en aquestes històries, intervencions com aquestes els poden ser útils de debò. Perquè la fe fa prodigis i autèntics miracles.

El que passa és que al Ramon, després d'haver-se clavat unes quantes bufetades, ara ja sap que aquestes alternatives a ell no li convenen, ja que fins ara l'únic que han fet ha sigut despistar-lo, desviar-lo del camí d'esforç i treball personal que li cal fer si el que realment vol és tenir una vida millor de la que ara té.

Aquesta vegada, el Ramon li ha dit a aquesta coneguda que no li interessava la proposta. I el pare del Ramon, el Carles (una persona absolutament incrèdula en relació a aquest tipus d'històries) s'ha sentit alleujat.

Parlar de la Camèlia sense parlar d'ella

Parlo amb la Camèlia per telèfon, del seu fill. Hi parlo per telèfon perquè viu molt lluny, i veure'ns és massa complicat. Sé que està preocupada pel seu fill, embolicat amb drogues i amb una actitud cap a la seva mare ben complicada.

És difícil parlar amb Camèlia del seu fill, perquè no suporta que algú en parli malament. Si t'atreveixes a fer algun comentari crític del fill, és fàcil que ella reaccioni de manera desmesurada. Defensant-lo i alhora alabant-lo, com si fos un prodigi en tots els sentits, com si tot fos fantàstic. I tu saps el que saps, i per tant et quedes bocabadat.

Aquesta vegada em proposo no dir ni una paraula ni sobre el seu fill ni sobre ella. En lloc d'això, li parlo d'una història que conec, d'un pare i el seu fill, de la seva relació i dels problemes que tenen. És una història molt semblant a la d'ella i el seu fill.

Al cap d'una estona, ella comença a abaixar la guàrdia, i d'una cosa que estic explicant diu que al seu fill li passa el mateix. Jo segueixo parlant de l'altre cas, explicant més facetes, dels descontrols de l'altre fill, i ella torna a dir que allò també coincideix amb el seu fill. I jo segueixo, parlo de com se sent aquell pare, desbordat, trist i esgotat, i ella diu que se sent igual...

Sense cap pregunta ni referència directa, de mica en mica ella sola va fent un quadre força detallat de la relació amb el seu fill. Molt complicada, ben diferent de la versió d'una relació normal o fins i tot bona que ella d'entrada acostuma a donar.

Des de fa anys de tant en tant he anat parlant amb la Camèlia, i encara que en el fons sempre li he dit més o menys el mateix, és la primera vegada que ella pot escoltar el que li dic. El tema és el mateix, només és diferent "el paper d'embolicar". I amb aquest altre paper ara funciona. Ara pot escoltar perquè precisament no parlem del seu fill, sinó que parlem "d'un altre fill". Pot escoltar, i alhora fins i tot pot parlar del que l'ofega, d'allò que té una gran necessitat de parlar. I em quedo meravellat del resultat.

Altres vegades, sense aquesta estratègia d'ara, en converses semblants, ella només es defensava, i podia fins i tot acabar sentint-se ofesa, fent-me retrets. Ara li dic el mateix, "i ho pot escoltar".

Al final fins i tot em dóna les gràcies, em diu que li ha anat bé la conversa, que hi pensarà. Jo també li dono les gràcies, i ella potser no sap per què, però jo sí. Les hi dono perquè m'ha ajudat a treballar aquesta forma d'exposar les coses, a fer aquest aprenentatge de parlar així, d'aquesta altra manera...

Ha sigut un aprenentatge llarg. Primer, fa temps, m'ho va dir el Marc, i poc després també m'ho va comentar el Josep. M'ho van dir els dos, que els comentaris sobre la seva vida els podien incomodar, mentre que escoltar històries d'altres persones en situacions equivalents era diferent, encara que en el fons fos el mateix. Que d'aquesta altra manera ho podien assimilar, sense sentir-se qüestionats, sense que se'ls activessin de manera automàtica rebutjos autodefensius.

El Marc, el Josep, la Camèlia... Són una sort, les persones que et diuen, o et fan entendre, que has de canviar la manera de dir o de fer algunes coses.