20 de des. 2018
18 de des. 2018
Imagina't que ets la Consol
Imagina't que ets la Consol i que un dia el teu fill de setze anys et diu que havia pensat, amb un amic seu, matar-te. El motiu? Doncs perquè així ell i el seu amic podrien viure al teu pis. A continuació et diu "que va ser una idea del seu amic", i que després ell va pensar ("després", no de manera immediata!) que no era una bona idea, perquè no està bé matar la pròpia mare.
Tu, la Consol, procurant no alterar-te, procurant mantenir la calma, li has de recordar llavors, perquè el teu fill es veu que no hi havia pensat, que si et matés no podria viure al pis, sinó que hauria de viure, amb el seu amic, a la presó (és obvi que l'amic del teu fill també té el cap bastant desballestat, però la història de l'amic ja és una altra història).
Imagina't que aquesta "anècdota" no és una excepció, sinó un episodi més de la vida caòtica del teu fill, amb descontrols, drogues, robatoris, amenaces i agressions, fins al punt que al final ha d'intervenir el jutge. Abans del jutge, la policia ja havia hagut d'intervenir unes quantes vegades.
Tu, la Consol, ets una persona bastant normal, amb el cap ben endreçat, responsable. Has treballat sempre per tal de poder tirar endavant el teu fill, sempre intentant fer-ho tot de la millor manera possible. I tanmateix, t'ha sortit un fill així.
Encara pot ser pitjor? Doncs sí. Quan els comportaments del teu fill es van agreujar i et va començar a agredir, vas decidir que allò no podia seguir d'aquella manera, i un dia que et va pegar vas decidir trucar a la policia. I la policia va venir. I llavors el teu fill es va comportar com un xaiet: tranquil i encantador. I la policia et va renyar: "Però que no ho veu, que està la mar de tranquil?" I et va tractar d'exagerada i histèrica. I això es va repetir més d'una vegada, en dies diferents.
I encara pot ser pitjor? Doncs sí, encara. Perquè a tu, la Consol, la teva família et culpa de tot: segons els teus germans ets la culpable per ser mare soltera, i per no haver educat bé (segons ells) el teu fill, i per això t'ha sortit com t'ha sortit. T'acusen a tu i compadeixen, diuen, el teu fill. Sí, el compadeixen molt...però alhora no en volen saber res, d'aquest nebot.
La situació actual: al final, a causa de les conductes agressives el jutge dicta una ordre d'allunyament. Llavors, com que el teu fill no se't pot acostar, tu tampoc pots fer de mare, de manera que el jutge transfereix la tutela a la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència), la qual l'ingressa en un centre de menors. Fins que faci divuit anys, i després ja es veurà.
De moment, el fill està molt enfurismat contra tu, la seva mare, ja que segons ell ets la culpable de tot el que li passa. Doncs el que deia al principi: imagina't que ets la Consol.
Tu, la Consol, procurant no alterar-te, procurant mantenir la calma, li has de recordar llavors, perquè el teu fill es veu que no hi havia pensat, que si et matés no podria viure al pis, sinó que hauria de viure, amb el seu amic, a la presó (és obvi que l'amic del teu fill també té el cap bastant desballestat, però la història de l'amic ja és una altra història).
Imagina't que aquesta "anècdota" no és una excepció, sinó un episodi més de la vida caòtica del teu fill, amb descontrols, drogues, robatoris, amenaces i agressions, fins al punt que al final ha d'intervenir el jutge. Abans del jutge, la policia ja havia hagut d'intervenir unes quantes vegades.
Tu, la Consol, ets una persona bastant normal, amb el cap ben endreçat, responsable. Has treballat sempre per tal de poder tirar endavant el teu fill, sempre intentant fer-ho tot de la millor manera possible. I tanmateix, t'ha sortit un fill així.
Encara pot ser pitjor? Doncs sí. Quan els comportaments del teu fill es van agreujar i et va començar a agredir, vas decidir que allò no podia seguir d'aquella manera, i un dia que et va pegar vas decidir trucar a la policia. I la policia va venir. I llavors el teu fill es va comportar com un xaiet: tranquil i encantador. I la policia et va renyar: "Però que no ho veu, que està la mar de tranquil?" I et va tractar d'exagerada i histèrica. I això es va repetir més d'una vegada, en dies diferents.
I encara pot ser pitjor? Doncs sí, encara. Perquè a tu, la Consol, la teva família et culpa de tot: segons els teus germans ets la culpable per ser mare soltera, i per no haver educat bé (segons ells) el teu fill, i per això t'ha sortit com t'ha sortit. T'acusen a tu i compadeixen, diuen, el teu fill. Sí, el compadeixen molt...però alhora no en volen saber res, d'aquest nebot.
La situació actual: al final, a causa de les conductes agressives el jutge dicta una ordre d'allunyament. Llavors, com que el teu fill no se't pot acostar, tu tampoc pots fer de mare, de manera que el jutge transfereix la tutela a la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència), la qual l'ingressa en un centre de menors. Fins que faci divuit anys, i després ja es veurà.
De moment, el fill està molt enfurismat contra tu, la seva mare, ja que segons ell ets la culpable de tot el que li passa. Doncs el que deia al principi: imagina't que ets la Consol.
1 de des. 2018
Les drogues i els experts
Carl Hart és professor de psiquiatria i psicologia a la Universitat de Columbia. L'entrevista Víctor-M. Amela i respon les preguntes amb molta seguretat (La Vanguardia, 16/11/2018). Per exemple, a la pregunta sobre les seves creences, contesta: "Ei, que jo sóc un científic!" Sense adonar-se que, encara que sigui un científic, totes les respostes de l'entrevista no són res més que l'exposició de les seves creences (socials, psicològiques, psiquiàtriques, farmacològiques, etc.).
Per exemple, respon així quan opina que les drogues s'haurien de legalitzar, perquè no hi ha ningú legitimat (diu) per prohibir que una persona pugui consumir el que vulgui. Això òbviament és una opinió, i del tot respectable. Però és absurd voler-la defensar "des de la ciència": aquest tipus de defensa, si de cas, s'ha d'exercir "des dels drets civils".
Carl Hart barreja dades amb opinió, i per tal de defensar el seu punt de vista parla amb rotunditat. Però al contrari del que diu, de respostes "estrictament científiques" no en dona. I quan en dona alguna de presumptament científica, encara és més descoratjador. Per exemple quan diu: "Coneixem els efectes de cada droga i de cada dosi, segons el pes i la fisiologia de cada persona. És ciència pura!"
Ves per on, ell, professor també segons diu de psicologia, s'oblida d'incloure aquest factor fonamental: el psicològic. De vegades el més determinant. (1)
El debat sobre la legalitat i el prohibicionisme de les substàncies psicoactives és complicat, i els defensors de cada opció defensen la seva amb els arguments que els semblen més escaients. En aquests debats, algunes persones (com Carl Hart) de vegades fan trampa (i les altres també). Suposo que perquè sovint ni tan sols s'adonen (uns i altres) que en fan. Cosa que és normal que passi, si algú ni tan sols és conscient "de les seves creences". Si algú ni tan sols és conscient que "no és possible viure sense creences", per molt ateu o científic que es sigui. (2)
--
(1) El factor psicològic, i també el sociològic: en contra de l'afirmació pretensiosa de Carl Hart, és una evidència des de fa dècades que les expectatives de l'usuari, el seu sistema de creences, la seva cultura, el consum solitari o acompanyat, etc., són variables que incideixen de manera molt significativa sobre els efectes "fisiològics i mentals" d'allò que es consumeix, i encara més en alguns casos concrets, com el del cànnabis. Per exemple, Jean-Michel Oughourlian, a "La persona del toxicómano" (Herder, 1977), fa quaranta anys ja ho explicava molt bé.
(2) Tal com ja he dit altres vegades, sobre aquest tema no tinc opinió; trobo que tenen sentit tant els arguments dels uns com dels altres, prohibicionistes o antiprohibicionistes (o si més no, alguns dels respectius arguments).
Per exemple, respon així quan opina que les drogues s'haurien de legalitzar, perquè no hi ha ningú legitimat (diu) per prohibir que una persona pugui consumir el que vulgui. Això òbviament és una opinió, i del tot respectable. Però és absurd voler-la defensar "des de la ciència": aquest tipus de defensa, si de cas, s'ha d'exercir "des dels drets civils".
Carl Hart barreja dades amb opinió, i per tal de defensar el seu punt de vista parla amb rotunditat. Però al contrari del que diu, de respostes "estrictament científiques" no en dona. I quan en dona alguna de presumptament científica, encara és més descoratjador. Per exemple quan diu: "Coneixem els efectes de cada droga i de cada dosi, segons el pes i la fisiologia de cada persona. És ciència pura!"
Ves per on, ell, professor també segons diu de psicologia, s'oblida d'incloure aquest factor fonamental: el psicològic. De vegades el més determinant. (1)
El debat sobre la legalitat i el prohibicionisme de les substàncies psicoactives és complicat, i els defensors de cada opció defensen la seva amb els arguments que els semblen més escaients. En aquests debats, algunes persones (com Carl Hart) de vegades fan trampa (i les altres també). Suposo que perquè sovint ni tan sols s'adonen (uns i altres) que en fan. Cosa que és normal que passi, si algú ni tan sols és conscient "de les seves creences". Si algú ni tan sols és conscient que "no és possible viure sense creences", per molt ateu o científic que es sigui. (2)
--
(1) El factor psicològic, i també el sociològic: en contra de l'afirmació pretensiosa de Carl Hart, és una evidència des de fa dècades que les expectatives de l'usuari, el seu sistema de creences, la seva cultura, el consum solitari o acompanyat, etc., són variables que incideixen de manera molt significativa sobre els efectes "fisiològics i mentals" d'allò que es consumeix, i encara més en alguns casos concrets, com el del cànnabis. Per exemple, Jean-Michel Oughourlian, a "La persona del toxicómano" (Herder, 1977), fa quaranta anys ja ho explicava molt bé.
(2) Tal com ja he dit altres vegades, sobre aquest tema no tinc opinió; trobo que tenen sentit tant els arguments dels uns com dels altres, prohibicionistes o antiprohibicionistes (o si més no, alguns dels respectius arguments).
23 de nov. 2018
Vull un placebo
Fa setmanes que a l'Elisabet li fa mal un braç. De vegades més, de vegades menys. I de vegades ni hi pensa. Això últim sobretot passa (no de manera sistemàtica, però sí que sovint), quan està a fora de la residència.
L'altre dia no va poder sortir perquè plovia. I el braç li feia mal, de manera que va anar a buscar la infermera "per tal que li donés alguna cosa pel mal".
La infermera li va dir que no podia ser, que ja era molta la medicació que es prenia, i que a més unes hores abans ja li havia donat un analgèsic.
Llavors l'Elisabet li va demanar que si com a mínim li podia donar un placebo, així, fent servir aquesta paraula. I la infermera li va dir que un placebo sí (també fent servir la paraula), i li va donar un parell de pastilles del pot dels placebos, unes pastilles blanques i grans.
Es veu que a la infermeria de la residència el pot dels placebos és un dels més utilitzats, de vegades, com en aquest cas, anomenant la pastilla pels seus efectes, "placebo", i de vegades no, segons el grau de lucidesa de qui s'acosta a la infermeria demanant pastilles.
L'Elisabet ho explica rient, perquè ella sap què és un placebo, però malgrat això de vegades en demana, i a sobre es veu que de vegades li fan efecte. De fet, en aquests casos l'efecte més immediat és "que li donen alguna cosa", i una cosa, sigui la que sigui, "sempre deu fer alguna cosa" -deu pensar l'Elisabet-, encara que allò que es prengui sigui un placebo.
Té una explicació, perquè si vas a la infermeria amb l'excusa de demanar un placebo, la infermera t'escolta un moment, et fa cas. L'Elisabet (o qui sigui que vagi a la infermeria), llavors aconsegueix el que busca: a més de la pastilla, una mica d'atenció.
L'altre dia no va poder sortir perquè plovia. I el braç li feia mal, de manera que va anar a buscar la infermera "per tal que li donés alguna cosa pel mal".
La infermera li va dir que no podia ser, que ja era molta la medicació que es prenia, i que a més unes hores abans ja li havia donat un analgèsic.
Llavors l'Elisabet li va demanar que si com a mínim li podia donar un placebo, així, fent servir aquesta paraula. I la infermera li va dir que un placebo sí (també fent servir la paraula), i li va donar un parell de pastilles del pot dels placebos, unes pastilles blanques i grans.
Es veu que a la infermeria de la residència el pot dels placebos és un dels més utilitzats, de vegades, com en aquest cas, anomenant la pastilla pels seus efectes, "placebo", i de vegades no, segons el grau de lucidesa de qui s'acosta a la infermeria demanant pastilles.
L'Elisabet ho explica rient, perquè ella sap què és un placebo, però malgrat això de vegades en demana, i a sobre es veu que de vegades li fan efecte. De fet, en aquests casos l'efecte més immediat és "que li donen alguna cosa", i una cosa, sigui la que sigui, "sempre deu fer alguna cosa" -deu pensar l'Elisabet-, encara que allò que es prengui sigui un placebo.
Té una explicació, perquè si vas a la infermeria amb l'excusa de demanar un placebo, la infermera t'escolta un moment, et fa cas. L'Elisabet (o qui sigui que vagi a la infermeria), llavors aconsegueix el que busca: a més de la pastilla, una mica d'atenció.
11 de nov. 2018
Llegir sobre un tema per entendre'n altres - 2
En relació al que vaig exposar (23/10/2018) sobre el fet que les lectures sobre un determinat problema mental a mi de vegades em poden servir per entendre un altre problema mental (en teoria ben diferent), el cas és que de vegades trobo a faltar, en alguns professionals, "aquesta dispersió i heterogeneïtat d'influències".
La trobo a faltar en la mesura que tinc la sensació (de vegades) que l'especialització i concentració d'interessos i fonts informatives d'alguns professionals els impedeix obrir unes finestres que podrien airejar els escenaris terapèutics en què es mouen. Uns escenaris de vegades massa tancats, poc propensos a incloure discrepàncies i eventuals punts de vista poc o molt diferents.
Dóna la sensació (i genera preocupació) que aquestes persones no tinguin present que són els dubtes, i no les certeses, els que ens permeten accedir a nous escenaris mentals.
Que a un professional li passi això és delicat, perquè llavors hi ha el risc que no pugui oferir les millors oportunitats terapèutiques a les persones que li demanen ajuda. Pot passar, encara que aquest professional sigui "un gran especialista de la seva especialitat" (la que sigui), i per tant en teoria dels més indicats per acompanyar les persones amb problemes propis d'aquesta especialitat.
Segurament per ser un bon traumatòleg o un bon oculista això és secundari (potser), però en el cas dels psicòlegs i psiquiatres, els quals es dediquen "als patiments de l'ànima", em sembla fonamental.
La trobo a faltar en la mesura que tinc la sensació (de vegades) que l'especialització i concentració d'interessos i fonts informatives d'alguns professionals els impedeix obrir unes finestres que podrien airejar els escenaris terapèutics en què es mouen. Uns escenaris de vegades massa tancats, poc propensos a incloure discrepàncies i eventuals punts de vista poc o molt diferents.
Dóna la sensació (i genera preocupació) que aquestes persones no tinguin present que són els dubtes, i no les certeses, els que ens permeten accedir a nous escenaris mentals.
Que a un professional li passi això és delicat, perquè llavors hi ha el risc que no pugui oferir les millors oportunitats terapèutiques a les persones que li demanen ajuda. Pot passar, encara que aquest professional sigui "un gran especialista de la seva especialitat" (la que sigui), i per tant en teoria dels més indicats per acompanyar les persones amb problemes propis d'aquesta especialitat.
Segurament per ser un bon traumatòleg o un bon oculista això és secundari (potser), però en el cas dels psicòlegs i psiquiatres, els quals es dediquen "als patiments de l'ànima", em sembla fonamental.
10 de nov. 2018
Literatura sobre manicomis
"La monja, que era una santa, optó por transigir. En aquella comunidad de monjas había de todo. La santidad de ésta no es una frase, y este episodio lo demuestra." Juan Antonio Vallejo-Nágera
La comunitat de monges de la qual parlava Vallejo-Nágera era la del manicomi on ell havia treballat. I l'episodi concret al qual es refereix passa durant el procés de modernització del manicomi, al voltant dels anys seixanta, un procés que, amb les noves instal.lacions, va permetre l'eliminació (entre altres coses) dels orinals, abans imprescindibles.
"El hospital pasó repentinamente, en cuento a las funciones de aseo personal, de la Edad Media a la edad turística (...) en esta primera victoria quise mandar al diablo todos aquellos malditos orinales, testimonio vergonzoso de nuestro reciente subdesarrollo."
Ara bé, un dels interns es negava a renunciar al seu orinal, amb l'argument que era "propietat particular", i al final la monja, en contra de les noves normes que ella tenia l'obligació de fer respectar, va fer una excepció i va permetre que aquell intern conservés el seu.
El llibre en el qual Vallejo-Nágera explica aquesta i moltes altres anècdotes és "Concierto para instrumentos desafinados" (Planeta, 1980), en concret al capítol "El orinal de plata", dedicat a l'Ataulfo: "Archiduque don Ataúlfo de Betancur Ostende y Allende Austerlitz".
El vaig llegir fa anys, i el rellegeixo ara, i em segueix emocionant. És un llibre escrit amb tendresa i humor, amb calidesa i lleugeresa, alhora que explica algunes situacions terribles, tant pel que fa a casos personals concrets com a la situació general dels psiquiàtrics en aquella època.
"No he buscado impresionar, sino ponerte alerta, dispuesto a ayudar si la ocasión se cruza en tu camino", diu a la presentació.
Aconsegueix aquest propòsit l'autor? Que és un llibre esplèndid no en tinc cap dubte, però em queda el dubte de si el fet que sigui un llibre, a més de ben escrit, tan fàcil de llegir i tan entretingut, afavoreix això que diu. O si pot passar que, precisament a causa de la seva prosa brillant i del relat ple d'anècdotes, malgrat la duresa del que de vegades exposa, al final no et deixi una empremta perdurable. No et deixi un solatge intens que et permeti, un altre dia, si tens contacte amb persones amb problemes mentals, veure aquestes persones -tal com a ell li agradaria- amb menys prevencions i més calidesa.
No ho sé, senzillament tinc aquest dubte. Un dubte que de fet no és només en relació a aquest llibre, sinó general en relació a aquest tipus de llibres. Aquest en concret va ser un immens èxit de vendes, amb moltes reedicions, i no sé si aquest èxit editorial va anar en paral.lel d'aquest altre "èxit en sensibilització" que hauria agradat a Juan Antonio Vallejo-Nágera.
La comunitat de monges de la qual parlava Vallejo-Nágera era la del manicomi on ell havia treballat. I l'episodi concret al qual es refereix passa durant el procés de modernització del manicomi, al voltant dels anys seixanta, un procés que, amb les noves instal.lacions, va permetre l'eliminació (entre altres coses) dels orinals, abans imprescindibles.
"El hospital pasó repentinamente, en cuento a las funciones de aseo personal, de la Edad Media a la edad turística (...) en esta primera victoria quise mandar al diablo todos aquellos malditos orinales, testimonio vergonzoso de nuestro reciente subdesarrollo."
Ara bé, un dels interns es negava a renunciar al seu orinal, amb l'argument que era "propietat particular", i al final la monja, en contra de les noves normes que ella tenia l'obligació de fer respectar, va fer una excepció i va permetre que aquell intern conservés el seu.
El llibre en el qual Vallejo-Nágera explica aquesta i moltes altres anècdotes és "Concierto para instrumentos desafinados" (Planeta, 1980), en concret al capítol "El orinal de plata", dedicat a l'Ataulfo: "Archiduque don Ataúlfo de Betancur Ostende y Allende Austerlitz".
El vaig llegir fa anys, i el rellegeixo ara, i em segueix emocionant. És un llibre escrit amb tendresa i humor, amb calidesa i lleugeresa, alhora que explica algunes situacions terribles, tant pel que fa a casos personals concrets com a la situació general dels psiquiàtrics en aquella època.
"No he buscado impresionar, sino ponerte alerta, dispuesto a ayudar si la ocasión se cruza en tu camino", diu a la presentació.
Aconsegueix aquest propòsit l'autor? Que és un llibre esplèndid no en tinc cap dubte, però em queda el dubte de si el fet que sigui un llibre, a més de ben escrit, tan fàcil de llegir i tan entretingut, afavoreix això que diu. O si pot passar que, precisament a causa de la seva prosa brillant i del relat ple d'anècdotes, malgrat la duresa del que de vegades exposa, al final no et deixi una empremta perdurable. No et deixi un solatge intens que et permeti, un altre dia, si tens contacte amb persones amb problemes mentals, veure aquestes persones -tal com a ell li agradaria- amb menys prevencions i més calidesa.
No ho sé, senzillament tinc aquest dubte. Un dubte que de fet no és només en relació a aquest llibre, sinó general en relació a aquest tipus de llibres. Aquest en concret va ser un immens èxit de vendes, amb moltes reedicions, i no sé si aquest èxit editorial va anar en paral.lel d'aquest altre "èxit en sensibilització" que hauria agradat a Juan Antonio Vallejo-Nágera.
9 de nov. 2018
Leopoldo María Panero
Després d'haver llegit "Yo maté a Leopoldo María Panero" (Edicions Cal.lígraf, 2018) escric a l'autora, Henar Galán:
Hola.
Vaig descobrir la família Panero fa uns anys, quan vaig veure, una darrera l'altra (molt després de les respectives estrenes) "El desencanto" i "Después de tantos años". I em vaig quedar bocabadat.
Ara he llegit "Yo maté a Leopoldo María Panero" i m'ha fascinat. Amb aquest llibre seu del viatge a Guayaquil amb l'últim supervivent d'aquesta família absolutament desmesurada, vostè tanca de manera esplèndida el cicle que va iniciar Jaime Chávarri el 1976 i que va seguir anys després Ricardo Franco.
M'ha agradat molt el llibre. M'ha agradat per la forma com està escrit, pel ritme, la claredat, i per la seva prosa poètica (per a mi, tan poètica com els poemes de Leopoldo María Panero o altres autors que cita o reprodueix en el llibre).
M'ha agradat per l'aventura que explica, aquesta immersió durant uns dies en el món desballestat de Leopoldo María Panero. Cal tenir molt coratge, per embarcar-se en una aventura d'aquesta envergadura, i de tan incert pronòstic.
I m'ha agradat per les descripcions que fa, per exemple de detalls, com ara la llengua penjant d'ell, o la forma de moure les barres al menjar. A banda dels altres aspectes que es poden esmentar més en casos semblants, com la manera compulsiva de consumir (devorar) d'aquestes persones, "el que sigui", begudes, tabac, pastes, per tal d'apaivagar l'ansietat.
El món de la bogeria no m'és aliè; he vist, i segueixo veient (a causa de les relacions familiars i d'algunes amistats), algunes persones en situacions semblants, per exemple, amb llengües d'aquestes, amb formes de menjar iguals, amb comportaments en general compulsius com els que descriu. I de vegades també amb moments de gran lucidesa, que potser ens passen per alt, a causa de l'etiqueta simplificadora de "persona malalta mental" (i per tant incapaç de lucidesa) amb què etiquetem aquestes persones.
Simplificar sempre és més fàcil, i alhora, llavors, des de la simplificació, ens és més difícil veure les persones "reals". Per això és bonic el seu llibre, perquè defuig les simplificacions.
La literatura i els assajos sobre aquest món de la salut mental m'han atret sempre. De manera que amb aquests referents i interessos (el contacte directe i l'interès per la literatura), poder llegir el seu llibre ha sigut un gran regal.
Felicitats i moltes gràcies.
Hola.
Vaig descobrir la família Panero fa uns anys, quan vaig veure, una darrera l'altra (molt després de les respectives estrenes) "El desencanto" i "Después de tantos años". I em vaig quedar bocabadat.
Ara he llegit "Yo maté a Leopoldo María Panero" i m'ha fascinat. Amb aquest llibre seu del viatge a Guayaquil amb l'últim supervivent d'aquesta família absolutament desmesurada, vostè tanca de manera esplèndida el cicle que va iniciar Jaime Chávarri el 1976 i que va seguir anys després Ricardo Franco.
M'ha agradat molt el llibre. M'ha agradat per la forma com està escrit, pel ritme, la claredat, i per la seva prosa poètica (per a mi, tan poètica com els poemes de Leopoldo María Panero o altres autors que cita o reprodueix en el llibre).
M'ha agradat per l'aventura que explica, aquesta immersió durant uns dies en el món desballestat de Leopoldo María Panero. Cal tenir molt coratge, per embarcar-se en una aventura d'aquesta envergadura, i de tan incert pronòstic.
I m'ha agradat per les descripcions que fa, per exemple de detalls, com ara la llengua penjant d'ell, o la forma de moure les barres al menjar. A banda dels altres aspectes que es poden esmentar més en casos semblants, com la manera compulsiva de consumir (devorar) d'aquestes persones, "el que sigui", begudes, tabac, pastes, per tal d'apaivagar l'ansietat.
El món de la bogeria no m'és aliè; he vist, i segueixo veient (a causa de les relacions familiars i d'algunes amistats), algunes persones en situacions semblants, per exemple, amb llengües d'aquestes, amb formes de menjar iguals, amb comportaments en general compulsius com els que descriu. I de vegades també amb moments de gran lucidesa, que potser ens passen per alt, a causa de l'etiqueta simplificadora de "persona malalta mental" (i per tant incapaç de lucidesa) amb què etiquetem aquestes persones.
Simplificar sempre és més fàcil, i alhora, llavors, des de la simplificació, ens és més difícil veure les persones "reals". Per això és bonic el seu llibre, perquè defuig les simplificacions.
La literatura i els assajos sobre aquest món de la salut mental m'han atret sempre. De manera que amb aquests referents i interessos (el contacte directe i l'interès per la literatura), poder llegir el seu llibre ha sigut un gran regal.
Felicitats i moltes gràcies.
8 de nov. 2018
No és ell, és la malaltia
"Cuando uno responde a la pregunta '¿Quién soy?', sucede algo muy simple. Cuando describe o explica quién 'es', incluso cuando se limita a percibirlo interiormente, lo que en realidad está haciendo, a sabiendas o no, es trazar una línea o límite mental que atraviesa en su totalidad el campo de la experiencia, y a todo lo que queda 'dentro' de este límite lo percibe como 'yo mismo' o lo llama así, mientras siente que todo lo que está 'por fuera' del límite queda excluido del 'yo mismo'. En otras palabras, nuestra identidad depende totalmente del lugar por donde tracemos la línea limítrofe." Ken Wilber (1)
Qui som? Quins són els límits de la nostra identitat? Tots els pensaments o només uns? Totes les accions o només unes?
Quan a algú se li detecten problemes mentals, avui el políticament correcte és dir que una cosa és la persona i una altra "la malaltia", entesa com una mena de realitat aliena a la persona. Des d'una perspectiva històrica, i amb l'objectiu d'erradicar l'estigma que ha acompanyat durant segles (i encara ara) les persones amb problemes mentals, és una opció raonable. És el plantejament que avui es promou des de les associacions de persones amb problemes mentals i des de les institucions públiques implicades en la gestió de la salut mental.
Ara bé, fins a quin punt aquesta és sempre una manera encertada de descriure la realitat? (sobretot, si tenim present el que diu Ken Wilber). Per exemple, fora de les malalties mentals, en l'àmbit de les discapacitats: ¿una persona que neix amb la síndrome de Down només és persona en la mesura que es pot dissociar de la seva síndrome? ¿O és una persona amb un conjunt de característiques, una de les quals és aquesta de la síndrome de Down?
Torno al tema de les persones amb un trastorn mental (o malaltia, problema, o com en vulguem dir). En el cas d'una persona amb un trastorn mental (esquizofrènia, bipolaritat, trastorn límit...), i que a causa d'aquest trastorn té conductes conflictives (agressives o autoagressives), ¿ens és útil pensar que ella i el trastorn són entitats diferenciades? ¿Ens és útil pensar que quan actua de manera per exemple antisocial no és ella qui actua, sinó que és el trastorn?
O dit de manera més pràctica: ¿ens és útil de cara a aconseguir limitar els malestars i els danys provocats "pel trastorn"?
De les diferents facetes, característiques o components d'una persona, ¿només hem d'associar "al fet de ser persona" les que ens agraden o ens semblen favorables? (o per ampliar la complexitat, i des d'un punt de vista temporal, ¿només les que són permanents o cròniques, i no les que són potser circumstancials, puntuals?).
Cadascú, quan li toca viure a dins dels problemes mentals (com a afectat), o a la vora (com a familiar), intenta sobreviure de la millor manera que pot. I com que el primer mandat biològic és el de la supervivència, no hi ha res a dir sobre les opcions que escullen els altres (si més no mentre no ens afectin).
Ara bé, opcions personals a banda, ¿la dissociació de la persona entre "ella" i "els seus problemes" afavoreix que les persones acabin tenint bones vides? I quan dic bones vides ho faig en relació a l'assoliment de la autonomia més gran i benestar possibles.
El cas és que "externalitzar" el que no ens agrada pot afavorir la desresponsabilització ("això que no m'agrada, no sóc jo"). I la desresponsabilització no és bona perquè no ens empeny cap a l'autonomia, i sense aquest impuls és difícil ampliar el benestar. És a dir, un benestar creatiu i empoderat, no el benestar fràgil i dependent de les actituds compassives o autocompassives, basades en la satisfacció primària i immediata dels desitjos i impulsos del moment (sense tenir en compte les conseqüències d'aquestes accions, que sovint ens converteixen en persones encara més desvalgudes, "cada cop més necessitades de compassió").
Sí, potser la visió dissociada és més compassiva, ¿però aquest tipus de compassió li és útil al destinatari de la compassió? ¿Li serà útil si és una persona que encara té capacitat de reacció, si conserva l'ambició de progressar, l'esperança de tenir cada dia una vida una mica millor? (una altra història seria el cas de les persones potser del tot derrotades i desauciades...).
És possible que el que he exposat només sigui "qüestió de paraules", ja que en general el plantejament de la dissociació entre persona i problema mental sí que s'acompanya de la necessitat d'autoresponsabilitzar-se de la pròpia vida, per molt difícil que sigui aquesta vida. Per tant, potser sí que només és una qüestió de paraules, o d'on es posa l'accent.
Però de vegades les paraules que fem servir, i la forma com accentuem les frases, és molt determinant.
Per això, encara que el discurs en el fons potser sigui el mateix, o molt igual, em sembla més clara i útil la imatge unitària: "Jo sóc aquesta unitat de diferents components, entre els quals hi ha els problemes mentals que de vegades em fan la guitza (i que de vegades fan que la faci als altres). Per tant, el que m'haig de preguntar és què en vull fer, com la vull gestionar, aquesta part problemàtica de mi mateix".
--
(1) La conciencia sin fronteras. Kairós, 1985 (p. 17). L'inici del llibre és enlluernador, després es va endinsant en plantejaments que no sé si es podrien qualificar de "tirant a místics", i que ja no m'atrauen.
Qui som? Quins són els límits de la nostra identitat? Tots els pensaments o només uns? Totes les accions o només unes?
Quan a algú se li detecten problemes mentals, avui el políticament correcte és dir que una cosa és la persona i una altra "la malaltia", entesa com una mena de realitat aliena a la persona. Des d'una perspectiva històrica, i amb l'objectiu d'erradicar l'estigma que ha acompanyat durant segles (i encara ara) les persones amb problemes mentals, és una opció raonable. És el plantejament que avui es promou des de les associacions de persones amb problemes mentals i des de les institucions públiques implicades en la gestió de la salut mental.
Ara bé, fins a quin punt aquesta és sempre una manera encertada de descriure la realitat? (sobretot, si tenim present el que diu Ken Wilber). Per exemple, fora de les malalties mentals, en l'àmbit de les discapacitats: ¿una persona que neix amb la síndrome de Down només és persona en la mesura que es pot dissociar de la seva síndrome? ¿O és una persona amb un conjunt de característiques, una de les quals és aquesta de la síndrome de Down?
Torno al tema de les persones amb un trastorn mental (o malaltia, problema, o com en vulguem dir). En el cas d'una persona amb un trastorn mental (esquizofrènia, bipolaritat, trastorn límit...), i que a causa d'aquest trastorn té conductes conflictives (agressives o autoagressives), ¿ens és útil pensar que ella i el trastorn són entitats diferenciades? ¿Ens és útil pensar que quan actua de manera per exemple antisocial no és ella qui actua, sinó que és el trastorn?
O dit de manera més pràctica: ¿ens és útil de cara a aconseguir limitar els malestars i els danys provocats "pel trastorn"?
De les diferents facetes, característiques o components d'una persona, ¿només hem d'associar "al fet de ser persona" les que ens agraden o ens semblen favorables? (o per ampliar la complexitat, i des d'un punt de vista temporal, ¿només les que són permanents o cròniques, i no les que són potser circumstancials, puntuals?).
Cadascú, quan li toca viure a dins dels problemes mentals (com a afectat), o a la vora (com a familiar), intenta sobreviure de la millor manera que pot. I com que el primer mandat biològic és el de la supervivència, no hi ha res a dir sobre les opcions que escullen els altres (si més no mentre no ens afectin).
Ara bé, opcions personals a banda, ¿la dissociació de la persona entre "ella" i "els seus problemes" afavoreix que les persones acabin tenint bones vides? I quan dic bones vides ho faig en relació a l'assoliment de la autonomia més gran i benestar possibles.
El cas és que "externalitzar" el que no ens agrada pot afavorir la desresponsabilització ("això que no m'agrada, no sóc jo"). I la desresponsabilització no és bona perquè no ens empeny cap a l'autonomia, i sense aquest impuls és difícil ampliar el benestar. És a dir, un benestar creatiu i empoderat, no el benestar fràgil i dependent de les actituds compassives o autocompassives, basades en la satisfacció primària i immediata dels desitjos i impulsos del moment (sense tenir en compte les conseqüències d'aquestes accions, que sovint ens converteixen en persones encara més desvalgudes, "cada cop més necessitades de compassió").
Sí, potser la visió dissociada és més compassiva, ¿però aquest tipus de compassió li és útil al destinatari de la compassió? ¿Li serà útil si és una persona que encara té capacitat de reacció, si conserva l'ambició de progressar, l'esperança de tenir cada dia una vida una mica millor? (una altra història seria el cas de les persones potser del tot derrotades i desauciades...).
És possible que el que he exposat només sigui "qüestió de paraules", ja que en general el plantejament de la dissociació entre persona i problema mental sí que s'acompanya de la necessitat d'autoresponsabilitzar-se de la pròpia vida, per molt difícil que sigui aquesta vida. Per tant, potser sí que només és una qüestió de paraules, o d'on es posa l'accent.
Però de vegades les paraules que fem servir, i la forma com accentuem les frases, és molt determinant.
Per això, encara que el discurs en el fons potser sigui el mateix, o molt igual, em sembla més clara i útil la imatge unitària: "Jo sóc aquesta unitat de diferents components, entre els quals hi ha els problemes mentals que de vegades em fan la guitza (i que de vegades fan que la faci als altres). Per tant, el que m'haig de preguntar és què en vull fer, com la vull gestionar, aquesta part problemàtica de mi mateix".
--
(1) La conciencia sin fronteras. Kairós, 1985 (p. 17). L'inici del llibre és enlluernador, després es va endinsant en plantejaments que no sé si es podrien qualificar de "tirant a místics", i que ja no m'atrauen.
1 de nov. 2018
27 d’oct. 2018
Anar vestida de forma despullada
L'Andreu li ha dit a la seva filla que si han d'anar els dos junts a algun lloc no vol que ella vagi mig despullada, amb escots desmesurats fins al melic, sense sostenidors, els pits mig desbordats, els mugrons ressaltats per la prima roba elàstica del presumpte vestit i amb una minifaldilla tan mínima que ni tan sols li tapa del tot el cul.
Li ha dit que si vol anar així, ell no hi pot fer res. Però que el que sí pot decidir és que d'aquesta manera no va amb ella, perquè ja n'està tip.
La filla de l'Andreu és major d'edat, té vint anys i viu pel seu compte, en teoria independent. Té un cos sensual, rotund, amb una petita cintura i alhora un cul i uns pits prominents. De manera que quan a sobre va tan poc vestida crida bastant l'atenció.
La filla és adoptada, d'origen caribeny, no s'assembla en res a ell. Quan l'Andreu va amb ella pel carrer s'imagina que hi ha gent que deu pensar qualsevol cosa menys que són pare i filla. Perquè tot lliga: ell gran, i ella tan jove, exòtica i provocativa. L'Andreu s'adona que hi ha qui el mira amb reprovació, alhora que hi ha homes que se la miren a ella de manera libidinosa. L'incomoda tant una cosa com l'altra.
L'Andreu no només està tip de provocar aquestes mirades, i de "pensar en el que pensaran", sinó també de tenir a casa la seva filla "tan poc vestida" quan hi va de visita. Li desagrada profundament. I també ha decidit que d'aquesta manera no la vol a casa, i que per tant, si la filla hi vol anar de visita ha d'anar "vestida normal". En cas contrari, li ha dit, no cal que faci visites.
A aquests canvis (condicions) de l'Andreu la filla hi ha reaccionat rondinant una mica ("antiquat", "mira com ets", etc.), però ha cedit, i ja té clar com ha de vestir-se si vol anar a casa del pare, o quan vol que ell l'acompanyi on sigui.
En gran mesura ella ha cedit "pel propi interès", perquè encara que visqui independent, segueix sent molt dependent, tant materialment com emocionalment. De fet, és molt possible que la filla en el fons hagi agraït al seu pare aquesta exigència, encara que ella no ho hagi verbalitzat, ja que complir aquesta exigència segurament l'ajuda a normalitzar una mica la seva vida.
És una petita normalització, perquè el que cal normalitzar és molt més: la filla de l'Andreu està diagnosticada de TLP (trastorn límit de la personalitat), i aquest detall del vestuari de fet no deixa de ser només això, "un petit detall", ja que els reptes i riscos als quals ella s'enfronta a causa de les seves desregulacions emocionals són d'una immensa envergadura.
De vegades, en els pitjors moments, el repte de la filla és enfrontar un dilema tan bàsic com aquest: segueixo viva o em mato?
Li ha dit que si vol anar així, ell no hi pot fer res. Però que el que sí pot decidir és que d'aquesta manera no va amb ella, perquè ja n'està tip.
La filla de l'Andreu és major d'edat, té vint anys i viu pel seu compte, en teoria independent. Té un cos sensual, rotund, amb una petita cintura i alhora un cul i uns pits prominents. De manera que quan a sobre va tan poc vestida crida bastant l'atenció.
La filla és adoptada, d'origen caribeny, no s'assembla en res a ell. Quan l'Andreu va amb ella pel carrer s'imagina que hi ha gent que deu pensar qualsevol cosa menys que són pare i filla. Perquè tot lliga: ell gran, i ella tan jove, exòtica i provocativa. L'Andreu s'adona que hi ha qui el mira amb reprovació, alhora que hi ha homes que se la miren a ella de manera libidinosa. L'incomoda tant una cosa com l'altra.
L'Andreu no només està tip de provocar aquestes mirades, i de "pensar en el que pensaran", sinó també de tenir a casa la seva filla "tan poc vestida" quan hi va de visita. Li desagrada profundament. I també ha decidit que d'aquesta manera no la vol a casa, i que per tant, si la filla hi vol anar de visita ha d'anar "vestida normal". En cas contrari, li ha dit, no cal que faci visites.
A aquests canvis (condicions) de l'Andreu la filla hi ha reaccionat rondinant una mica ("antiquat", "mira com ets", etc.), però ha cedit, i ja té clar com ha de vestir-se si vol anar a casa del pare, o quan vol que ell l'acompanyi on sigui.
En gran mesura ella ha cedit "pel propi interès", perquè encara que visqui independent, segueix sent molt dependent, tant materialment com emocionalment. De fet, és molt possible que la filla en el fons hagi agraït al seu pare aquesta exigència, encara que ella no ho hagi verbalitzat, ja que complir aquesta exigència segurament l'ajuda a normalitzar una mica la seva vida.
És una petita normalització, perquè el que cal normalitzar és molt més: la filla de l'Andreu està diagnosticada de TLP (trastorn límit de la personalitat), i aquest detall del vestuari de fet no deixa de ser només això, "un petit detall", ja que els reptes i riscos als quals ella s'enfronta a causa de les seves desregulacions emocionals són d'una immensa envergadura.
De vegades, en els pitjors moments, el repte de la filla és enfrontar un dilema tan bàsic com aquest: segueixo viva o em mato?
23 d’oct. 2018
Llegir sobre un tema per entendre'n altres
"Trabajar con personas con autismo te hace reorganizar y recolocar muchos de tus valores y creencias acerca de las personas, las relaciones y las necesidades de cada una de ellas. Te obliga a cuestionarte principios que siempre habías dado por hecho, valorar otras formas de ser tan legítimas como las de la mayoría, ser más tolerante con las peculiaridades de cada uno y respetar las formas de pensar y experimentar diferentes." Juan Martos, María Llorente (1)
Podem substituir la paraula autisme per esquizofrènia, bipolaritat, trastorn límit, trastorn obsessiu compulsiu, etc., i el sentit seria el mateix.
Perquè l'aproximació "al món diferent d'una persona diferent" (sigui la que sigui aquesta diferència), ens convida a replantejar-nos les nostres rutines mentals i idees preconcebudes. I ens obra tres possibilitats:
-D'una banda, la de conèixer millor aquesta persona concreta, amb les seves peculiaritats i dificultats.
-D'una altra, la d'estar més capacitats per entendre, en general, "les persones diferents".
-I finalment, la d'estar més capacitats per conèixer-nos millor nosaltres mateixos (en la mesura que, al capdavall, fins i tot amb les persones més diferents hi tenim semblances).
Són, això sí, tres "possibilitats": que siguem capaços d'aprofitar-les és una altra història.
A banda de les relacions directes, una altra manera de submergir-te en un d'aquests mons diferents és a través de les lectures (en el cas de les persones, com jo, a les quals ens agrada llegir). Perquè des de les lectures, a partir d'elles (del que hi trobem), després també podem tenir l'opció d'interactuar d'una altra manera amb la realitat.
I a l'inrevés també: pel que fa als llibres, la realitat alhora incideix en la capacitat d'assimilació d'allò que llegim. Hi ha una influència en les dues direccions, lectures i realitat.
Per exemple. La meva experiència amb persones "de l'espectre autista" és molt limitada i, en canvi, les meves lectures sobre aquest tema són considerables (des que fa més de 40 anys una amiga me'n va parlar per primer cop).
D'on ve aquesta atracció per aquestes lectures concretes? Suposo que del fet que d'una banda aquestes lectures m'han facilitat una mica la gestió dels pocs contactes que tinc amb persones de l'espectre autista. I sobretot, d'una altra banda, perquè m'han ajudat a entendre persones afectades amb altres problemes (persones més presents en la meva vida i amb les quals hi tinc més contacte).
De forma paradoxal, aquesta aproximació i reflexió sobre un determinat problema, a mi també em dóna eines per pensar en altres problemes: llegir sobre l'autisme em pot facilitar claus per aproximar-me al trastorn límit, llegir sobre l'esquizofrènia em pot facilitar claus per aproximar-me a la bipolaritat o les depressions, llegir sobre el trastorn obsessiu compulsiu també em pot servir per entendre aspectes del trastorn límit o la bipolaritat, etc.
Sense oblidar-me que, alhora, llegir sobre qualsevol d'aquests temes també em serveix per entendre'm millor a mi mateix i a la gent "normal" que m'envolta.
Em pot servir... i em serveix.
Jo no sóc professional de res, només una persona amb alguns amics, coneguts i familiars amb algun problema mental. Però el que sí constato és que aquesta heterogeneïtat de fonts d'informació meves (no només fruit de l'atzar, sinó també buscades conscientment) em permet fer mapes de situacions que a mi em són útils. Tant per pensar sobre els diferents tipus de problemes com per relacionar-me, quan s'escau, amb persones afectades per diferents problemes.
Perquè al final, malgrat totes les diferències o peculiaritats que vulguem, el problema, o el tema, només és un: "existir". Com l'enfrontem cadascú de nosaltres?
--
(1) "El niño al que se le olvidó como mirar". La Esfera de los Libros, 2017 (p. 256). L'estic llegint ara, potser és el llibre sobre l'autisme més clar i alhora ric en detalls dels que he llegit sobre aquest tema. Un altre gran llibre que he llegit fa poc és "Mírame a los ojos" (John Elder Robison, Capitán Swing, 2017), en aquest cas autobiogràfic, apassionant, però segurament menys adequat si un vol fer-se una idea general de les diferents peculiaritats de l'autisme.
Podem substituir la paraula autisme per esquizofrènia, bipolaritat, trastorn límit, trastorn obsessiu compulsiu, etc., i el sentit seria el mateix.
Perquè l'aproximació "al món diferent d'una persona diferent" (sigui la que sigui aquesta diferència), ens convida a replantejar-nos les nostres rutines mentals i idees preconcebudes. I ens obra tres possibilitats:
-D'una banda, la de conèixer millor aquesta persona concreta, amb les seves peculiaritats i dificultats.
-D'una altra, la d'estar més capacitats per entendre, en general, "les persones diferents".
-I finalment, la d'estar més capacitats per conèixer-nos millor nosaltres mateixos (en la mesura que, al capdavall, fins i tot amb les persones més diferents hi tenim semblances).
Són, això sí, tres "possibilitats": que siguem capaços d'aprofitar-les és una altra història.
A banda de les relacions directes, una altra manera de submergir-te en un d'aquests mons diferents és a través de les lectures (en el cas de les persones, com jo, a les quals ens agrada llegir). Perquè des de les lectures, a partir d'elles (del que hi trobem), després també podem tenir l'opció d'interactuar d'una altra manera amb la realitat.
I a l'inrevés també: pel que fa als llibres, la realitat alhora incideix en la capacitat d'assimilació d'allò que llegim. Hi ha una influència en les dues direccions, lectures i realitat.
Per exemple. La meva experiència amb persones "de l'espectre autista" és molt limitada i, en canvi, les meves lectures sobre aquest tema són considerables (des que fa més de 40 anys una amiga me'n va parlar per primer cop).
D'on ve aquesta atracció per aquestes lectures concretes? Suposo que del fet que d'una banda aquestes lectures m'han facilitat una mica la gestió dels pocs contactes que tinc amb persones de l'espectre autista. I sobretot, d'una altra banda, perquè m'han ajudat a entendre persones afectades amb altres problemes (persones més presents en la meva vida i amb les quals hi tinc més contacte).
De forma paradoxal, aquesta aproximació i reflexió sobre un determinat problema, a mi també em dóna eines per pensar en altres problemes: llegir sobre l'autisme em pot facilitar claus per aproximar-me al trastorn límit, llegir sobre l'esquizofrènia em pot facilitar claus per aproximar-me a la bipolaritat o les depressions, llegir sobre el trastorn obsessiu compulsiu també em pot servir per entendre aspectes del trastorn límit o la bipolaritat, etc.
Sense oblidar-me que, alhora, llegir sobre qualsevol d'aquests temes també em serveix per entendre'm millor a mi mateix i a la gent "normal" que m'envolta.
Em pot servir... i em serveix.
Jo no sóc professional de res, només una persona amb alguns amics, coneguts i familiars amb algun problema mental. Però el que sí constato és que aquesta heterogeneïtat de fonts d'informació meves (no només fruit de l'atzar, sinó també buscades conscientment) em permet fer mapes de situacions que a mi em són útils. Tant per pensar sobre els diferents tipus de problemes com per relacionar-me, quan s'escau, amb persones afectades per diferents problemes.
Perquè al final, malgrat totes les diferències o peculiaritats que vulguem, el problema, o el tema, només és un: "existir". Com l'enfrontem cadascú de nosaltres?
--
(1) "El niño al que se le olvidó como mirar". La Esfera de los Libros, 2017 (p. 256). L'estic llegint ara, potser és el llibre sobre l'autisme més clar i alhora ric en detalls dels que he llegit sobre aquest tema. Un altre gran llibre que he llegit fa poc és "Mírame a los ojos" (John Elder Robison, Capitán Swing, 2017), en aquest cas autobiogràfic, apassionant, però segurament menys adequat si un vol fer-se una idea general de les diferents peculiaritats de l'autisme.
12 d’oct. 2018
Fills homicides - 2
És habitual sentir a dir a una mare que el pitjor que li podria passar seria que se li morís un fill. Però potser encara hi ha una cosa pitjor: que el teu fill et mati (com el cas que vaig explicar). El que passa és que és un escenari en el qual ni s'hi pensa, de tan improbable.
En aquesta segona possibilitat si hi penses només hi pots pensar així, "com a possibilitat", ja que com a realitat és impossible: a partir del fet consumat (la pròpia mort) no és possible pensar.
Però, i com a possibilitat? Com a possibilitat llavors són dues les coses que pots pensar: d'una banda pots pensar en la teva "desaparició", i d'una altra en l'estat en què quedaria el teu fill, condemnat a conviure amb el pes del record de l'homicidi o assassinat que hagués comès.
¿És el pitjor, que se't mori un fill, o és "encara pitjor" que et mati i que, a banda de la teva desaparició prematura i violenta, ell es vegi obligat a viure cada dia de la seva vida amb aquest pes?
Hi ha un altre possible escenari o dilema també trasbalsador: què és pitjor, que es mori el teu fill o que mati algú, qui sigui? Tu ara no ets la víctima, però "saps la barbaritat que ha comès el teu fill", i has de viure amb aquesta realitat.
Recordo fa uns anys les declaracions del pare d'Anders Breivik. El 2011, Anders Breivik (32 anys) va matar 77 persones, la majoria estudiants, en una illa noruega. Deia el pare, si no ho recordo malament, que tant de bo el fill s'hagués matat ell, en lloc de fer aquella carnisseria (no recordo que fes cap referència als pensaments o sentiments de la mare).
És morbós o malaltís, parlar d'aquestes coses? A mi no m'ho sembla: saber que el Marcel ha matat la seva mare (com ja vaig explicar), m'ha posat davant del nas aquest tema. Per a mi el del Marcel no és un cas "llunyà": a la Neus, la seva mare, la coneixia una mica, hi havia parlat alguna vegada, i sobretot n'havia sentit a parlar molt, d'ella i del seu fill.
Jo no sóc una mare, sóc un pare. I si faig l'exercici de fer-me aquesta mena de preguntes pensant en mi i el meu fill, si em responc tinc molt clar que preferiria que ell es matés abans que em matés (o que matés algú). I no perquè, si el mort fos jo, em preocupi acabar de manera precipitada la meva vida (tot i que encara hi estic ben a gust, vivint). Però la possibilitat de "desaparició" no m'inquieta.
En canvi, el que si em generaria malestar seria imaginar-me el meu fill havent de viure amb el pes d'haver-me matat (si és que segueixo fent aquest exercici d'imaginació, ja que no tinc cap motiu per pensar-hi com una possibilitat real). De fet, si segueixo amb aquesta mena de divagacions, crec que en un hipotètic cas així ell (el meu fill) no ho suportaria, i també s'acabaria matant.
No sé quina vida li espera al Marcel (a banda del seu gairebé segur pas per la presó) però no serà de cap manera una vida fàcil, la seva. Això si és capaç de viure-la, amb el pes immens a l'esquena de la mort de la seva mare, amb el record d'haver-la llançat per la finestra.
En aquesta segona possibilitat si hi penses només hi pots pensar així, "com a possibilitat", ja que com a realitat és impossible: a partir del fet consumat (la pròpia mort) no és possible pensar.
Però, i com a possibilitat? Com a possibilitat llavors són dues les coses que pots pensar: d'una banda pots pensar en la teva "desaparició", i d'una altra en l'estat en què quedaria el teu fill, condemnat a conviure amb el pes del record de l'homicidi o assassinat que hagués comès.
¿És el pitjor, que se't mori un fill, o és "encara pitjor" que et mati i que, a banda de la teva desaparició prematura i violenta, ell es vegi obligat a viure cada dia de la seva vida amb aquest pes?
Hi ha un altre possible escenari o dilema també trasbalsador: què és pitjor, que es mori el teu fill o que mati algú, qui sigui? Tu ara no ets la víctima, però "saps la barbaritat que ha comès el teu fill", i has de viure amb aquesta realitat.
Recordo fa uns anys les declaracions del pare d'Anders Breivik. El 2011, Anders Breivik (32 anys) va matar 77 persones, la majoria estudiants, en una illa noruega. Deia el pare, si no ho recordo malament, que tant de bo el fill s'hagués matat ell, en lloc de fer aquella carnisseria (no recordo que fes cap referència als pensaments o sentiments de la mare).
És morbós o malaltís, parlar d'aquestes coses? A mi no m'ho sembla: saber que el Marcel ha matat la seva mare (com ja vaig explicar), m'ha posat davant del nas aquest tema. Per a mi el del Marcel no és un cas "llunyà": a la Neus, la seva mare, la coneixia una mica, hi havia parlat alguna vegada, i sobretot n'havia sentit a parlar molt, d'ella i del seu fill.
Jo no sóc una mare, sóc un pare. I si faig l'exercici de fer-me aquesta mena de preguntes pensant en mi i el meu fill, si em responc tinc molt clar que preferiria que ell es matés abans que em matés (o que matés algú). I no perquè, si el mort fos jo, em preocupi acabar de manera precipitada la meva vida (tot i que encara hi estic ben a gust, vivint). Però la possibilitat de "desaparició" no m'inquieta.
En canvi, el que si em generaria malestar seria imaginar-me el meu fill havent de viure amb el pes d'haver-me matat (si és que segueixo fent aquest exercici d'imaginació, ja que no tinc cap motiu per pensar-hi com una possibilitat real). De fet, si segueixo amb aquesta mena de divagacions, crec que en un hipotètic cas així ell (el meu fill) no ho suportaria, i també s'acabaria matant.
No sé quina vida li espera al Marcel (a banda del seu gairebé segur pas per la presó) però no serà de cap manera una vida fàcil, la seva. Això si és capaç de viure-la, amb el pes immens a l'esquena de la mort de la seva mare, amb el record d'haver-la llançat per la finestra.
11 d’oct. 2018
Fills homicides
Surt al diari la notícia que un home havia llençat per la finestra d'un quart pis una dona. La dona havia mort de manera instantània, a causa de l'impacte.
Li expliquen a la meva companya que la dona de la notícia era la Neus, una amiga seva, i que qui l'havia llençat al carrer per la finestra havia sigut el Marcel, el seu fill, un fill amb un llarg historial de problemes amb les drogues. Se suposa que el Marcel devia demanar diners a la mare, i ella potser no en tenia o no n'hi va voler donar. I llavors ell, segurament a causa de la síndrome d'abstinència, va perdre el control, va embogir... i va acabar com va acabar.
No sé si hi ha consens sobre si els problemes d'addiccions s'han de considerar malalties mentals o no. Si es considera que ho són, un dels efectes és que l'índex de conductes violentes de les persones amb problemes mentals es dispara, i deixa de ser vàlid l'argument que les persones amb problemes mentals no són més violents que el conjunt de la població: entre les persones amb problemes d'addiccions l'índex de conductes antisocials (de diferents tipus) és molt elevat.
L'exemple que he posat al principi és un cas extrem, però sense arribar a l'assassinat o homicidi hi ha tot un ventall de conductes violentes, des de les amenaces i els furts amb coaccions fins a les agressions físiques de diferent intensitat: necessites consumir, "imperiosament", i si no tens diners per pagar-te el consum ets capaç d'arribar a fer coses que, sense el descontrol de l'estat d'abstinència, et serien inimaginables i intolerables.
No totes les persones amb problemes d'addiccions tenen aquest perfil, n'hi ha de molt més discretes. D'una banda, et pots trobar persones alcoholitzades al carrer dormint en cartrons, amb actituds molt passives. O et pots assabentar que aquella persona que coneixes, "tan normal", quan arriba a casa cada dia s'emborratxa, i de moment ho aconsegueix ocultar. Potser és una persona que gràcies als recursos econòmics de què disposa es pot anar autodestruint sense entrar en el món de les conductes antisocials.
Considerar que les addiccions són o no són malalties té repercussions importants: el Marcel, en el primer cas en teoria hauria d'anar a un centre de salut mental, i en el segon se suposa que a la presó. El més probable és que acabi a la presó.
A la presó hi ha moltes persones com ell, amb problemes d'addiccions. Un percentatge elevat d'aquestes persones també té un trastorn mental, diagnosticat o no, i en qualsevol dels dos casos en general no tractat. Potser també és el cas del Marcel, del qual fins ara crec que mai no s'havia dit que tingués cap problema mental.
Li expliquen a la meva companya que la dona de la notícia era la Neus, una amiga seva, i que qui l'havia llençat al carrer per la finestra havia sigut el Marcel, el seu fill, un fill amb un llarg historial de problemes amb les drogues. Se suposa que el Marcel devia demanar diners a la mare, i ella potser no en tenia o no n'hi va voler donar. I llavors ell, segurament a causa de la síndrome d'abstinència, va perdre el control, va embogir... i va acabar com va acabar.
No sé si hi ha consens sobre si els problemes d'addiccions s'han de considerar malalties mentals o no. Si es considera que ho són, un dels efectes és que l'índex de conductes violentes de les persones amb problemes mentals es dispara, i deixa de ser vàlid l'argument que les persones amb problemes mentals no són més violents que el conjunt de la població: entre les persones amb problemes d'addiccions l'índex de conductes antisocials (de diferents tipus) és molt elevat.
L'exemple que he posat al principi és un cas extrem, però sense arribar a l'assassinat o homicidi hi ha tot un ventall de conductes violentes, des de les amenaces i els furts amb coaccions fins a les agressions físiques de diferent intensitat: necessites consumir, "imperiosament", i si no tens diners per pagar-te el consum ets capaç d'arribar a fer coses que, sense el descontrol de l'estat d'abstinència, et serien inimaginables i intolerables.
No totes les persones amb problemes d'addiccions tenen aquest perfil, n'hi ha de molt més discretes. D'una banda, et pots trobar persones alcoholitzades al carrer dormint en cartrons, amb actituds molt passives. O et pots assabentar que aquella persona que coneixes, "tan normal", quan arriba a casa cada dia s'emborratxa, i de moment ho aconsegueix ocultar. Potser és una persona que gràcies als recursos econòmics de què disposa es pot anar autodestruint sense entrar en el món de les conductes antisocials.
Considerar que les addiccions són o no són malalties té repercussions importants: el Marcel, en el primer cas en teoria hauria d'anar a un centre de salut mental, i en el segon se suposa que a la presó. El més probable és que acabi a la presó.
A la presó hi ha moltes persones com ell, amb problemes d'addiccions. Un percentatge elevat d'aquestes persones també té un trastorn mental, diagnosticat o no, i en qualsevol dels dos casos en general no tractat. Potser també és el cas del Marcel, del qual fins ara crec que mai no s'havia dit que tingués cap problema mental.
4 d’oct. 2018
Anar de visita i marxar
Vaig parlar de la Remei, de la seva vida complicada sobretot a causa de la convivència amb el seu fill (amb un diagnòstic d'esquizofrènia).
Puc anar a veure la Remei, estar amb ella un parell d'hores i gestionar bé la conversa o els silencis durant aquesta estona. Ho puc fer amb una relativa facilitat, malgrat el panorama desolador d'ella i de casa seva.
Alhora, m'adono que si en lloc d'una visita així (un dia molt de tant en tant), estigués cada dia amb la Remei i el seu fill, el Ramon, tot seria completament diferent. Tot se'm faria molt feixuc. Sé que no seria capaç d'estar a l'altura d'aquesta exigència, de mantenir l'estat d'atenció i empatia necessari, una hora rere l'altra, un dia rere l'altre. Un any rere l'altre (una dècada rere l'altra), tal com li passa a la Remei. Potser m'ensorraria, o si no adoptaria automatismes que em desconnectessin i distanciessin de la duresa de la situació. Per tal de poder sobreviure.
De fet, ni tan sols sé si seria capaç de gestionar bé visites de dues hores si fossin diàries, en lloc d'espaiades. Si m'ho imagino, el que sento és por.
És molt diferent fer de passavolant que estar sempre al peu del canó d'una història d'aquesta envergadura, tan enrevessada i esgotadora. El paper de visitant és fàcil: fas la visita, i després t'acomiades i te'n vas. T'alliberes, aquesta és la sensació que tens quan marxes. Una sensació meravellosa, i que alhora t'incomoda, com si fossis un fugitiu...
Aquesta reflexió i aquesta sensació m'acompanyen quan vaig a veure la Remei, o quan cada setmana vaig a veure l'Elisabet (d'ella n'he parlat altres vegades, viu en una residència psiquiàtrica). O quan, de manera més irregular, de tant en tant vaig a veure alguna d'aquestes persones que conec que tenen vides difícils. Faig la visita i me'n vaig, és fàcil.
Posats a imaginar, sobretot el que em costa més és imaginar-me a mi mateix amb un cap complicat com el d'aquestes persones, caòtic, de vegades delirant, paranoic, impulsiu, o de vegades a dins del pou d'una depressió, captiu en general de grans sofriments emocionals...
Si intento fer aquest exercici radical d'empatia, el resultat més tangible és que se'm posen els pèls de punta.
Aquesta sensació "de pèls de punta" m'agrada mantenir-la accessible, recuperable, sobretot quan penso en les vides d'aquestes persones. Em sembla imprescindible de cara a poder entendre "una mica" la dificultat de les seves vides.
Puc anar a veure la Remei, estar amb ella un parell d'hores i gestionar bé la conversa o els silencis durant aquesta estona. Ho puc fer amb una relativa facilitat, malgrat el panorama desolador d'ella i de casa seva.
Alhora, m'adono que si en lloc d'una visita així (un dia molt de tant en tant), estigués cada dia amb la Remei i el seu fill, el Ramon, tot seria completament diferent. Tot se'm faria molt feixuc. Sé que no seria capaç d'estar a l'altura d'aquesta exigència, de mantenir l'estat d'atenció i empatia necessari, una hora rere l'altra, un dia rere l'altre. Un any rere l'altre (una dècada rere l'altra), tal com li passa a la Remei. Potser m'ensorraria, o si no adoptaria automatismes que em desconnectessin i distanciessin de la duresa de la situació. Per tal de poder sobreviure.
De fet, ni tan sols sé si seria capaç de gestionar bé visites de dues hores si fossin diàries, en lloc d'espaiades. Si m'ho imagino, el que sento és por.
És molt diferent fer de passavolant que estar sempre al peu del canó d'una història d'aquesta envergadura, tan enrevessada i esgotadora. El paper de visitant és fàcil: fas la visita, i després t'acomiades i te'n vas. T'alliberes, aquesta és la sensació que tens quan marxes. Una sensació meravellosa, i que alhora t'incomoda, com si fossis un fugitiu...
Aquesta reflexió i aquesta sensació m'acompanyen quan vaig a veure la Remei, o quan cada setmana vaig a veure l'Elisabet (d'ella n'he parlat altres vegades, viu en una residència psiquiàtrica). O quan, de manera més irregular, de tant en tant vaig a veure alguna d'aquestes persones que conec que tenen vides difícils. Faig la visita i me'n vaig, és fàcil.
Posats a imaginar, sobretot el que em costa més és imaginar-me a mi mateix amb un cap complicat com el d'aquestes persones, caòtic, de vegades delirant, paranoic, impulsiu, o de vegades a dins del pou d'una depressió, captiu en general de grans sofriments emocionals...
Si intento fer aquest exercici radical d'empatia, el resultat més tangible és que se'm posen els pèls de punta.
Aquesta sensació "de pèls de punta" m'agrada mantenir-la accessible, recuperable, sobretot quan penso en les vides d'aquestes persones. Em sembla imprescindible de cara a poder entendre "una mica" la dificultat de les seves vides.
3 d’oct. 2018
Tranquil.litza't!
"Tranquil.litza't! Relaxa't! No estiguis ansiosa!" Ho diu el Ramon a la seva mare, la Remei. Li ho diu parlant fort, contundent, imperatiu, amb la cara a dos pams de la cara de la Remei, que no s'atreveix a mirar-lo.
La Remei de neguitosa ho està. No li falten motius per estar-ho, i l'actitud del Ramon fa que el neguit se li multipliqui. Però el Ramon no s'adona de res, al contrari, segueix insistint:
"Tu pots tranquil.litzar-te! T'ho dic jo que ho sé! Només depèn de tu! Si no ho fas és perquè no vols! Relaxa't d'una vegada! Has d'estar contenta! Mira quin dia tan bonic que fa! Asserena't! Gaudeix que ha vingut ell a veure't!"
I aquest "ell" que esmenta sóc jo, que no sé on ficar-me, que m'he anat arraconant, que no sé què dir, que em sento envaït per una immensa tristesa, veient la Remei tan desvalguda, tan vulnerable davant l'actitud del Ramon.
Li dic al Ramon, suau, fluix, que no es preocupi, que si vol pot anar a fer el que hagi de fer, que ja ens espavilarem la Remei i jo. I ell sembla que em fa cas, que decideix anar-se'n cap a la seva habitació, però no s'acaba de decidir i reprèn el seu sermó imperatiu. I aquest moviment, que sembla que se'n va però que s'ho repensa i continua amb la seva exhortació, es repeteix tres o quatre cops, fins que al final marxa de debò. Si més no de moment. I llavors comença a baixar la tensió.
La Remei de mica en mica va recuperant "el seu estat d'ansietat i malestar habituals", sense l'increment que li provoca la presència insistent i invasiva del Ramon. I es queixa: "Per què em toca tot el dolent a mi?"
I és que de dolent a la Remei n'hi ha tocat molt. Des de fa molts anys, sobretot (però no només) a causa d'aquest fill amb un diagnòstic d'esquizofrènia paranoide amb el qual viu. O sobreviu.
Amb el pas del temps, a la Remei se li ha anat fent tot encara més feixuc. A causa de l'edat, se li ha anat deteriorant la salut, amb els mals d'esquena, dels braços, de cap, els estats depressius...
No només això: a sobre cada vegada li falla més la memòria, i ella n'és ben conscient, i això fa que pateixi encara més. Sent com se li va encongint la seva autonomia, com li va minvant l'energia (i tanta que n'havia tingut!), alhora que el pes de la difícil convivència amb el Ramon cada cop és més gran.
M'estic un parell d'hores amb ella, és tot el que puc fer. Procuro que aquesta mica de temps sigui per a ella un petit parèntesi. No de veritable tranquil.litat, perquè seria molt pretensiós pretendre-ho, però sí d'un menor malestar.
Tinc la sensació de ser un espectador que contempla com un edifici es va esquerdant, enfonsant. Un edifici vell que es va ensorrant a trossos, de manera inevitable. Tot s'ensorra, i l'atmosfera de l'escena és polsegosa i trista, emocionalment devastadora, tota amarada de dolor i sofriment, sense cap mena de consol.
Me'n vaig atordit i trist, després que, a l'acomiadar-me de la Remei, el Ramon hagi protagonitzat una altra escena tensa i desagradable.
Pobre Remei. I pobre Ramon, tan víctima com ella, cada un obligat a conviure amb els seus problemes, les seves penalitats i les seves presons.
La Remei de neguitosa ho està. No li falten motius per estar-ho, i l'actitud del Ramon fa que el neguit se li multipliqui. Però el Ramon no s'adona de res, al contrari, segueix insistint:
"Tu pots tranquil.litzar-te! T'ho dic jo que ho sé! Només depèn de tu! Si no ho fas és perquè no vols! Relaxa't d'una vegada! Has d'estar contenta! Mira quin dia tan bonic que fa! Asserena't! Gaudeix que ha vingut ell a veure't!"
I aquest "ell" que esmenta sóc jo, que no sé on ficar-me, que m'he anat arraconant, que no sé què dir, que em sento envaït per una immensa tristesa, veient la Remei tan desvalguda, tan vulnerable davant l'actitud del Ramon.
Li dic al Ramon, suau, fluix, que no es preocupi, que si vol pot anar a fer el que hagi de fer, que ja ens espavilarem la Remei i jo. I ell sembla que em fa cas, que decideix anar-se'n cap a la seva habitació, però no s'acaba de decidir i reprèn el seu sermó imperatiu. I aquest moviment, que sembla que se'n va però que s'ho repensa i continua amb la seva exhortació, es repeteix tres o quatre cops, fins que al final marxa de debò. Si més no de moment. I llavors comença a baixar la tensió.
La Remei de mica en mica va recuperant "el seu estat d'ansietat i malestar habituals", sense l'increment que li provoca la presència insistent i invasiva del Ramon. I es queixa: "Per què em toca tot el dolent a mi?"
I és que de dolent a la Remei n'hi ha tocat molt. Des de fa molts anys, sobretot (però no només) a causa d'aquest fill amb un diagnòstic d'esquizofrènia paranoide amb el qual viu. O sobreviu.
Amb el pas del temps, a la Remei se li ha anat fent tot encara més feixuc. A causa de l'edat, se li ha anat deteriorant la salut, amb els mals d'esquena, dels braços, de cap, els estats depressius...
No només això: a sobre cada vegada li falla més la memòria, i ella n'és ben conscient, i això fa que pateixi encara més. Sent com se li va encongint la seva autonomia, com li va minvant l'energia (i tanta que n'havia tingut!), alhora que el pes de la difícil convivència amb el Ramon cada cop és més gran.
M'estic un parell d'hores amb ella, és tot el que puc fer. Procuro que aquesta mica de temps sigui per a ella un petit parèntesi. No de veritable tranquil.litat, perquè seria molt pretensiós pretendre-ho, però sí d'un menor malestar.
Tinc la sensació de ser un espectador que contempla com un edifici es va esquerdant, enfonsant. Un edifici vell que es va ensorrant a trossos, de manera inevitable. Tot s'ensorra, i l'atmosfera de l'escena és polsegosa i trista, emocionalment devastadora, tota amarada de dolor i sofriment, sense cap mena de consol.
Me'n vaig atordit i trist, després que, a l'acomiadar-me de la Remei, el Ramon hagi protagonitzat una altra escena tensa i desagradable.
Pobre Remei. I pobre Ramon, tan víctima com ella, cada un obligat a conviure amb els seus problemes, les seves penalitats i les seves presons.
2 d’oct. 2018
5 de set. 2018
Els silencis de l'Alba
Fa temps, de tant en tant ens vèiem amb l'Alba. Quedàvem, fèiem un cafè, o fins i tot anàvem a dinar junts. I passàvem una bona estona xerrant.
Fins que un dia, per telèfon, em va dir que no em volia veure més. El motiu: que li havia fet un comentari "poc adequat". A mi no m'ho semblava, però de tota manera li vaig demanar disculpes, per tal d'intentar evitar que es trenqués la rutina d'aquelles trobades. Després vaig reiterar les disculpes dues o tres vegades, deixant-li algun missatge al contestador del telèfon (ja no me l'agafava). Però va ser inútil.
No em va semblar oportú fer més intents, i va anar passant el temps, molt. Fins que un dia, de casualitat, al cap d'anys, me la vaig trobar pel carrer. Va estar la mar de simpàtica, com si ens haguéssim vist feia poc, i va dir que havíem de quedar un dia per tornar a fer petar la xerrada. I li vaig dir que sí, que em semblava molt bona idea.
Vam tornar a quedar. I com uns anys abans, ens vam estar a un bar bevent cafès i infusions, parlant tranquil.lament de diferents coses. Menys d'una: ni ella ni jo vam fer cap referència a l'episodi conflictiu de feia temps. Posteriorment vam quedar encara un parell de vegades més, i també va ser tot la mar d'agradable i fàcil.
Després, un dia, de manera inesperada, em va escriure un correu referint-se a un tema que havíem parlat l'última vegada (sense cap relació amb el tema d'uns anys abans). Em va dir que no volia que mai més n'hi parlés, que jo havia sigut indelicat i poc respectuós. I acabava amb un reguitzell de retrets generals i indiscriminats, fins i tot impertinents, uns retrets tan rebuscats que en alguns casos ni acabava d'entendre de què em parlava.
La vaig telefonar, però no em va agafar el telèfon. Vaig deixar passar uns dies i aleshores li vaig enviar un correu. Aquesta vegada no em vaig disculpar com la vegada anterior, li vaig dir només que em sabien greu aquelles reaccions. Que se'm feia estrany que un tema del qual n'havíem parlat sense problemes, fins i tot amb humor (ella també rient), llavors de cop es convertís per a ella en tan conflictiu.
No em va contestar.
L'Alba em cau bé, i com que em cau bé em saben greu aquests curtcircuits seus. Sé que de vegades li passen aquestes coses. També sé que viu molt sola i té necessitat de parlar. I que de vegades aquesta necessitat de relacionar-se ella la dinamita així, de manera imprevisible, a causa d'una fotesa. I llavors no sap reaccionar per tal de relativitzar l'incident: es queda presonera, ves a saber fins quan, de l'embolic que ella mateixa ha generat, i que a causa de la seva ofuscació segueix alimentant.
Cadascú ve d'on ve. La seva vida ha sigut molt difícil, amb problemes familiars importants, i amb alguna crisi seva que va fer que més d'un cop acabés a algun psiquiàtric. Les seves experiències als psiquiàtrics van ser dures, perquè a més aquelles estades no li van servir per estabilitzar-se, sinó que encara en va sortir pitjor: la darrera vegada va sortir-ne en un estat mig catatònic, encarcarada, deprimida i mentalment anul.lada.
Després, de mica en mica, va anar trobant les maneres d'anar-se recuperant, sobretot gràcies al seu esforç i perseverança (de vegades havent-se d'enfrontar a la incomprensió de la família, la qual fins i tot li va fer alguna mala jugada). D'aquesta etapa tan fosca ja fa molt; quan jo la vaig conèixer, ella ja tenia bastant encarrilada la seva sortida del túnel.
Fa poc, després d'un any de l'últim curtcircuit, m'ha tornat a telefonar. I hem tornat a quedar. I ha anat la mar de bé.
A veure fins quan durarà, aquesta nova etapa.
Fins que un dia, per telèfon, em va dir que no em volia veure més. El motiu: que li havia fet un comentari "poc adequat". A mi no m'ho semblava, però de tota manera li vaig demanar disculpes, per tal d'intentar evitar que es trenqués la rutina d'aquelles trobades. Després vaig reiterar les disculpes dues o tres vegades, deixant-li algun missatge al contestador del telèfon (ja no me l'agafava). Però va ser inútil.
No em va semblar oportú fer més intents, i va anar passant el temps, molt. Fins que un dia, de casualitat, al cap d'anys, me la vaig trobar pel carrer. Va estar la mar de simpàtica, com si ens haguéssim vist feia poc, i va dir que havíem de quedar un dia per tornar a fer petar la xerrada. I li vaig dir que sí, que em semblava molt bona idea.
Vam tornar a quedar. I com uns anys abans, ens vam estar a un bar bevent cafès i infusions, parlant tranquil.lament de diferents coses. Menys d'una: ni ella ni jo vam fer cap referència a l'episodi conflictiu de feia temps. Posteriorment vam quedar encara un parell de vegades més, i també va ser tot la mar d'agradable i fàcil.
Després, un dia, de manera inesperada, em va escriure un correu referint-se a un tema que havíem parlat l'última vegada (sense cap relació amb el tema d'uns anys abans). Em va dir que no volia que mai més n'hi parlés, que jo havia sigut indelicat i poc respectuós. I acabava amb un reguitzell de retrets generals i indiscriminats, fins i tot impertinents, uns retrets tan rebuscats que en alguns casos ni acabava d'entendre de què em parlava.
La vaig telefonar, però no em va agafar el telèfon. Vaig deixar passar uns dies i aleshores li vaig enviar un correu. Aquesta vegada no em vaig disculpar com la vegada anterior, li vaig dir només que em sabien greu aquelles reaccions. Que se'm feia estrany que un tema del qual n'havíem parlat sense problemes, fins i tot amb humor (ella també rient), llavors de cop es convertís per a ella en tan conflictiu.
No em va contestar.
L'Alba em cau bé, i com que em cau bé em saben greu aquests curtcircuits seus. Sé que de vegades li passen aquestes coses. També sé que viu molt sola i té necessitat de parlar. I que de vegades aquesta necessitat de relacionar-se ella la dinamita així, de manera imprevisible, a causa d'una fotesa. I llavors no sap reaccionar per tal de relativitzar l'incident: es queda presonera, ves a saber fins quan, de l'embolic que ella mateixa ha generat, i que a causa de la seva ofuscació segueix alimentant.
Cadascú ve d'on ve. La seva vida ha sigut molt difícil, amb problemes familiars importants, i amb alguna crisi seva que va fer que més d'un cop acabés a algun psiquiàtric. Les seves experiències als psiquiàtrics van ser dures, perquè a més aquelles estades no li van servir per estabilitzar-se, sinó que encara en va sortir pitjor: la darrera vegada va sortir-ne en un estat mig catatònic, encarcarada, deprimida i mentalment anul.lada.
Després, de mica en mica, va anar trobant les maneres d'anar-se recuperant, sobretot gràcies al seu esforç i perseverança (de vegades havent-se d'enfrontar a la incomprensió de la família, la qual fins i tot li va fer alguna mala jugada). D'aquesta etapa tan fosca ja fa molt; quan jo la vaig conèixer, ella ja tenia bastant encarrilada la seva sortida del túnel.
Fa poc, després d'un any de l'últim curtcircuit, m'ha tornat a telefonar. I hem tornat a quedar. I ha anat la mar de bé.
A veure fins quan durarà, aquesta nova etapa.
4 de set. 2018
Psicosi, medicació i teràpia
Vaig a veure l'Elisabet i penso en un article que he llegit fa poc que diu que la teràpia cognitiva conductual és útil en el tractament de l'esquizofrènia. Diu que els fàrmacs poden ser l'única opció en els moments de crisis (en ple brot psicòtic), però que en absència de crisis, fins i tot encara que hi segueixi havent algun símptoma psicòtic (és a dir, al.lucinacions o deliris, però menys invalidants), la teràpia cognitiva conductual pot ser igual o més efectiva que la medicació. I que per tant (en la mesura que estalvia els efectes secundaris de la medicació), s'hauria de considerar com la primera opció, o com a opció complementària per tal de poder reduir la medicació. (1)
L'argument és de bastant sentit comú: és obvi que si tenim problemes, rebre ajuda per tal d'entendre què ens passa, i a continuació adquirir eines per tal de gestionar millor el que ens passa (sigui el que sigui), ens pot permetre viure "la mateixa vida" d'una manera més fàcil, amb més sensació de control i menys ansietat.
Això en general, i per tant també en el cas de problemes psicòtics (excepte, tal com he dit, en els moments de crisis agudes).
Una opció relacionada amb aquest tema són els "grups de veus", els grups de persones que es reuneixen per parlar de les seves al.lucinacions auditives, amb l'objectiu d'aprendre "a normalitzar" la percepció d'allò que els passa. D'aprendre a gestionar les veus invasives amb més facilitat, gràcies a la verbalització del que a un li passa i a l'escolta de les experiències i els testimonis dels altres. (2)
He dit que penso en tot això quan vaig a veure l'Elisabet. Ho he dit així perquè després del munt d'anys que fa que ella està ingressada en una residència psiquiàtrica, no se li ha ofert mai una ajuda d'aquest tipus: ni una teràpia seriosa individual (cognitiva conductual o d'algun altre tipus), ni un grup de veus, ni cap altra cosa semblant.
Amb ajudes com aquestes "que no ha tingut", crec fermament que hauria tingut la possibilitat (òbviament no puc dir "la garantia d'aconseguir-ho"), d'abandonar el règim residencial i accedir a una vida una mica més normal i independent. Per exemple en un pis compartit i tutelat. Perquè l'Elisabet encara té, i sobretot ha tingut, aquestes capacitats cognitives que li haurien permès aprofitar oportunitats terapèutiques d'aquest tipus. (3)
Aquests dies també he llegit un altre article relacionat amb el que he exposat. Diuen els seus autors que hi ha evidències clares que el deteriorament cognitiu que s'atribueix a l'evolució de l'esquizofrènia no és el resultat d'aquesta evolució (com sempre s'ha dit), sinó dels efectes secundaris a llarg termini dels medicaments antipsicòtics. Els autors no qüestionen la utilitat dels antipsicòtics, només aporten aquesta informació nova (i insten a investigar nous antipsicòtics sense aquest efecte secundari). (4)
I jo torno a pensar en la residència de l'Elisabet. Penso en ella i en totes les persones ingressades amb ella, algunes molt deteriorades. I em pregunto fins a quin punt l'estat de cada una d'aquestes persones és el resultat "inevitable" de l'evolució de la seva malaltia, o el resultat, en part evitable, dels criteris establerts en aquest tipus de centres (i en el conjunt de l'atenció psiquiàtrica): en general, poca psicoteràpia i molta medicació.
Ja siguin aquests criteris el resultat de les conviccions mèdiques personals dels professionals de torn ("és la forma correcta de gestionar aquestes malalties"), la conseqüència de la falta de recursos ("amb els recursos que tenim no podem fer més del que fem"), o una barreja de tot plegat.
En qualsevol dels casos, la resposta és ben trista. Sobretot si la pregunta me la faig un d'aquests dies que vaig a veure l'Elisabet a la residència. Si me la faig allí, envoltat de les mirades, els posats, les veus o els laments de les companyes i els companys que conviuen a la residència amb l'Elisabet... tots "amb la poca sort" que ha tingut l'Elisabet.
--
(1) Tania Wiessman i Andreas Bechdolf, "Psicoteràpia para la esquizofrenia", Mente y Cerebro 65, 2014.
(2) No en sabia res, me'n vaig asabentar a través d'un tríptic informatiu que vaig trobar a la biblioteca Carles Rahola de Girona, "Grup de veus i experiències inusuals", en el qual s'explica, entre altres coses, que forma part d'Intervoice (www.intervoiceonline.org).
(3) Sigui a causa de l'evolució de la malaltia o dels efectes secundaris de les medicacions, el cas és que després de dècades de malaltia i medicacions, als seus 65 anys la disminució actual de les seves capacitats cognitives és un fet, tot i que de moment no prou greu per a impedir-li una autonomia personal notable, malgrat viure a la residència.
(4) J. Javier Meana, Carolina Muguruza i Luis F. Callado, "Disfunciones sinàpticas y alteraciones cognitivas inducidas por los antipsicóticos", Mente y Cerebro 90, 2018. Suposant que els autors dels dos articles només tinguessin raó "en part", aquest part ja seria prou rellevant per tenir-la en compte. Ho dic així, "en part", per tal de no fer afirmacions massa taxatives, tot i que també és cert que els arguments dels dos articles (a banda de la seva demostració científica, sobre la qual no puc opinar per falta de competència) són de bastant sentit comú.
L'argument és de bastant sentit comú: és obvi que si tenim problemes, rebre ajuda per tal d'entendre què ens passa, i a continuació adquirir eines per tal de gestionar millor el que ens passa (sigui el que sigui), ens pot permetre viure "la mateixa vida" d'una manera més fàcil, amb més sensació de control i menys ansietat.
Això en general, i per tant també en el cas de problemes psicòtics (excepte, tal com he dit, en els moments de crisis agudes).
Una opció relacionada amb aquest tema són els "grups de veus", els grups de persones que es reuneixen per parlar de les seves al.lucinacions auditives, amb l'objectiu d'aprendre "a normalitzar" la percepció d'allò que els passa. D'aprendre a gestionar les veus invasives amb més facilitat, gràcies a la verbalització del que a un li passa i a l'escolta de les experiències i els testimonis dels altres. (2)
He dit que penso en tot això quan vaig a veure l'Elisabet. Ho he dit així perquè després del munt d'anys que fa que ella està ingressada en una residència psiquiàtrica, no se li ha ofert mai una ajuda d'aquest tipus: ni una teràpia seriosa individual (cognitiva conductual o d'algun altre tipus), ni un grup de veus, ni cap altra cosa semblant.
Amb ajudes com aquestes "que no ha tingut", crec fermament que hauria tingut la possibilitat (òbviament no puc dir "la garantia d'aconseguir-ho"), d'abandonar el règim residencial i accedir a una vida una mica més normal i independent. Per exemple en un pis compartit i tutelat. Perquè l'Elisabet encara té, i sobretot ha tingut, aquestes capacitats cognitives que li haurien permès aprofitar oportunitats terapèutiques d'aquest tipus. (3)
Aquests dies també he llegit un altre article relacionat amb el que he exposat. Diuen els seus autors que hi ha evidències clares que el deteriorament cognitiu que s'atribueix a l'evolució de l'esquizofrènia no és el resultat d'aquesta evolució (com sempre s'ha dit), sinó dels efectes secundaris a llarg termini dels medicaments antipsicòtics. Els autors no qüestionen la utilitat dels antipsicòtics, només aporten aquesta informació nova (i insten a investigar nous antipsicòtics sense aquest efecte secundari). (4)
I jo torno a pensar en la residència de l'Elisabet. Penso en ella i en totes les persones ingressades amb ella, algunes molt deteriorades. I em pregunto fins a quin punt l'estat de cada una d'aquestes persones és el resultat "inevitable" de l'evolució de la seva malaltia, o el resultat, en part evitable, dels criteris establerts en aquest tipus de centres (i en el conjunt de l'atenció psiquiàtrica): en general, poca psicoteràpia i molta medicació.
Ja siguin aquests criteris el resultat de les conviccions mèdiques personals dels professionals de torn ("és la forma correcta de gestionar aquestes malalties"), la conseqüència de la falta de recursos ("amb els recursos que tenim no podem fer més del que fem"), o una barreja de tot plegat.
En qualsevol dels casos, la resposta és ben trista. Sobretot si la pregunta me la faig un d'aquests dies que vaig a veure l'Elisabet a la residència. Si me la faig allí, envoltat de les mirades, els posats, les veus o els laments de les companyes i els companys que conviuen a la residència amb l'Elisabet... tots "amb la poca sort" que ha tingut l'Elisabet.
--
(1) Tania Wiessman i Andreas Bechdolf, "Psicoteràpia para la esquizofrenia", Mente y Cerebro 65, 2014.
(2) No en sabia res, me'n vaig asabentar a través d'un tríptic informatiu que vaig trobar a la biblioteca Carles Rahola de Girona, "Grup de veus i experiències inusuals", en el qual s'explica, entre altres coses, que forma part d'Intervoice (www.intervoiceonline.org).
(3) Sigui a causa de l'evolució de la malaltia o dels efectes secundaris de les medicacions, el cas és que després de dècades de malaltia i medicacions, als seus 65 anys la disminució actual de les seves capacitats cognitives és un fet, tot i que de moment no prou greu per a impedir-li una autonomia personal notable, malgrat viure a la residència.
(4) J. Javier Meana, Carolina Muguruza i Luis F. Callado, "Disfunciones sinàpticas y alteraciones cognitivas inducidas por los antipsicóticos", Mente y Cerebro 90, 2018. Suposant que els autors dels dos articles només tinguessin raó "en part", aquest part ja seria prou rellevant per tenir-la en compte. Ho dic així, "en part", per tal de no fer afirmacions massa taxatives, tot i que també és cert que els arguments dels dos articles (a banda de la seva demostració científica, sobre la qual no puc opinar per falta de competència) són de bastant sentit comú.
7 d’ag. 2018
Pensaments obsessius
"La palabra obsesión se utiliza con mucha frecuencia en nuestras conversaciones cotidianas. (...) Así pues, es un término familiar que normalmente no tiene matices trágicos cuando lo usamos. (...) Sin embargo, para algunas personas es un estigma que marca sus vidas de manera corrosiva. (...) La obsesión se convierte en pesadilla y la vida es un tormento difícil de soportar."
Així comença el llibre "Deje atrás sus obsesiones", de l'Aurora Gavino (Ediciones Aljibe, 2001). Més endavant, en el capítol dedicat a les causes de les obsessions, quan parla de la "sobreestimació de la importància dels pensaments", dedica un apartat al tema de l'atribució d'un valor moral als pensaments, sobretot quan és el cas que s'equipara el pensament "a l'execució d'allò pensat":
"La persona cree que algunos pensamientos son inaceptables desde el punto de vista moral y que tenerlos es tan grave como si lo que ha pensado lo hubiera hecho."
És a dir, per exemple, que si desitjo anar-me'n al llit amb la veïna és com si hi hagués anat, i si "penso" que mato al seu marit és com si l'hagués matat.
Quan l'autora després parla de les diferents formes de combatre els estralls emocionals que provoquen les obsessions, una de les coses que diu és que és necessari aprendre a diferenciar bé entre els pensaments i els actes, i que culpabilitzar-se pels pensaments "indesitjables" (del tipus que siguin, però sobretot els contraris als propis valors o aspiracions) l'únic que provoca és realimentar i consolidar les obsessions (i per tant, el grau de patiment i el deteriorament de la qualitat de vida).
Mentre llegeixo el llibre de l'Aurora Gavino em ve al cap aquella oració que em van ensenyar de petit, el "Jo pecador":
"Yo pecador me confieso ante Dios Todopoderoso (...) que he pecado mucho de pensamiento, palabra, obra y omisión. Por mi culpa, por mi culpa, por mi gran culpa (...)" (1)
Per descomptat, quan es remarcaven "els pecats de pensament" (a la classe de religió, o quan et confessaves) sovint era en relació "al sisè manament".
Aquest tema de la sexualitat (amb continguts "indecents", "inconfessables", "escabrosos", o amb un contingut eròtic més relaxat) és un dels més presents en els pensaments obsessius i culpabilitzadors de la gent. (i desestabilitzadors, generadors d'angoixa, etc.). Tant pel fet que la sexualitat i les seves pulsions ens condicionen absolutament (a tots els éssers humans), com pel fet, en la nostra societat, del sòlid solatge cristià de l'educació que hem rebut. (2)
Per a mi va ser una feina important, alliberar-me d'aquesta idea "de la culpabilitat dels pensaments inadequats". Adonar-me que podia pensar el que em donés la gana (de forma involuntària o voluntària), ja que allò que pensés (a diferència d'allò que fes) no tenia valor moral (o ètic).
Adonar-me que els eventuals pensaments obscens o estúpids podien ser, potser (segons els casos), psicològicament desaconsellables, emocionalment esclavitzadors, el que fos, però de cap manera un motiu per flagel.lar-se moralment. (3)
--
(1) Als meus catecismes de quan era petit l'oració sortia amb el títol "Confesión general". De catecismes en vaig tenir tres (a mesura que anava creixent), el de "Primer grado", el de "Segundo grado" i el de "Tercer grado", cada vegada amb més pàgines (40, 72 i 125) i també més cars (3, 5 i 20 pessetes), i en els tres sortia aquesta oració.
(2) En quin moment de la història apareix "el pecat de pensament"? Abans del cristianisme ja existia? No ho sé, ho hauré de preguntar.
(3) Perquè si permetem que un "superjò" freudià i repressor (amb sotana o sense) ens fiscalitzi i judiqui els pensaments, tindrem moltes més probabilitats d'acabar-nos convertint en persones realment "malaltes".
Així comença el llibre "Deje atrás sus obsesiones", de l'Aurora Gavino (Ediciones Aljibe, 2001). Més endavant, en el capítol dedicat a les causes de les obsessions, quan parla de la "sobreestimació de la importància dels pensaments", dedica un apartat al tema de l'atribució d'un valor moral als pensaments, sobretot quan és el cas que s'equipara el pensament "a l'execució d'allò pensat":
"La persona cree que algunos pensamientos son inaceptables desde el punto de vista moral y que tenerlos es tan grave como si lo que ha pensado lo hubiera hecho."
És a dir, per exemple, que si desitjo anar-me'n al llit amb la veïna és com si hi hagués anat, i si "penso" que mato al seu marit és com si l'hagués matat.
Quan l'autora després parla de les diferents formes de combatre els estralls emocionals que provoquen les obsessions, una de les coses que diu és que és necessari aprendre a diferenciar bé entre els pensaments i els actes, i que culpabilitzar-se pels pensaments "indesitjables" (del tipus que siguin, però sobretot els contraris als propis valors o aspiracions) l'únic que provoca és realimentar i consolidar les obsessions (i per tant, el grau de patiment i el deteriorament de la qualitat de vida).
Mentre llegeixo el llibre de l'Aurora Gavino em ve al cap aquella oració que em van ensenyar de petit, el "Jo pecador":
"Yo pecador me confieso ante Dios Todopoderoso (...) que he pecado mucho de pensamiento, palabra, obra y omisión. Por mi culpa, por mi culpa, por mi gran culpa (...)" (1)
Per descomptat, quan es remarcaven "els pecats de pensament" (a la classe de religió, o quan et confessaves) sovint era en relació "al sisè manament".
Aquest tema de la sexualitat (amb continguts "indecents", "inconfessables", "escabrosos", o amb un contingut eròtic més relaxat) és un dels més presents en els pensaments obsessius i culpabilitzadors de la gent. (i desestabilitzadors, generadors d'angoixa, etc.). Tant pel fet que la sexualitat i les seves pulsions ens condicionen absolutament (a tots els éssers humans), com pel fet, en la nostra societat, del sòlid solatge cristià de l'educació que hem rebut. (2)
Per a mi va ser una feina important, alliberar-me d'aquesta idea "de la culpabilitat dels pensaments inadequats". Adonar-me que podia pensar el que em donés la gana (de forma involuntària o voluntària), ja que allò que pensés (a diferència d'allò que fes) no tenia valor moral (o ètic).
Adonar-me que els eventuals pensaments obscens o estúpids podien ser, potser (segons els casos), psicològicament desaconsellables, emocionalment esclavitzadors, el que fos, però de cap manera un motiu per flagel.lar-se moralment. (3)
--
(1) Als meus catecismes de quan era petit l'oració sortia amb el títol "Confesión general". De catecismes en vaig tenir tres (a mesura que anava creixent), el de "Primer grado", el de "Segundo grado" i el de "Tercer grado", cada vegada amb més pàgines (40, 72 i 125) i també més cars (3, 5 i 20 pessetes), i en els tres sortia aquesta oració.
(2) En quin moment de la història apareix "el pecat de pensament"? Abans del cristianisme ja existia? No ho sé, ho hauré de preguntar.
(3) Perquè si permetem que un "superjò" freudià i repressor (amb sotana o sense) ens fiscalitzi i judiqui els pensaments, tindrem moltes més probabilitats d'acabar-nos convertint en persones realment "malaltes".
2 d’ag. 2018
L'Elisabet i el gitano
Ha ingressat a la residència un home gran, de pell bruna, arrugada i amb taques. L'Elisabet diu que va brut i que és un gitano (a l'Elisabet no li agraden els gitanos).
L'Elisabet diu que des que ha arribat aquest home a ella li passa una cosa estranya. Diu que quan es mira al mirall de vegades es veu lletja, horrorosa, amb la cara i la pell d'aquest home, amb les mans també com les d'aquest home, i que això li genera molta angúnia.
Quan m'ho explica li dic que el fet que sigui veritat que quan es mira al mirall "es vegi tal com ella diu", no vol dir que ho sigui, perquè de fet ella "sap" que no és així. Que el que passa és que s'ha obsessionat amb l'aspecte d'aquesta persona, i això li ha acabat alterant les percepcions, i que ha de fer alguna cosa.
Li dic que, sigui o no sigui aquest home gitano, és també fill de Déu. Com ella. I que per tant l'ha de mirar d'una altra manera, amb bons ulls, compassivament, cristianament, sense prejudicis. Pensant també que si ha arribat a la residència, és perquè no està bé, i que segur que ell pateix, i encara més si se sent rebutjat.
Li dic que ella ha de demanar ajuda a Déu. Primer, perquè sigui capaç de mirar de manera compassiva aquest home. I després, perquè quan ella es miri al mirall, es vegi sempre tal com és, sense aquestes distorsions. Li dic que si ho fa, segurament tot s'arreglarà, i ella estarà tranquil.la i contenta, i Déu també estarà content.
Li dic tot això convençut i seriosament. I ella, com que sap que li ho dic de debò, se sent acompanyada, entesa, i diu que sí, que és veritat, que ho farà. I potser és estrany, que jo que no crec en Déu, digui el que dic. Però és així, perquè sé que si ella ho demana a Déu, Déu segurament l'ajudarà (aquest Déu en el qual jo no crec).
Li dic tot això també per un altre motiu. Perquè quan m'ha començat a explicar aquestes angoixes i aquestes visions, m'ha dit que potser estaria bé que ho expliqués a la doctora, a la psiquiatra, "perquè li donés alguna cosa".
I això m'ha fet por, perquè no sé què faria la psiquiatra (sempre està atrafegada, amb tants malalts, sense temps per parlar, i sobretot sense temps per parlar de racismes, de compassions, d'oracions...). Perquè en un cas així (com el de l'Elisabet, una persona obsessiva i alhora creient), com a primera opció segur que són millors les explicacions i les oracions, abans que les medicacions. Perquè resar moltes vegades és molt curatiu, i Déu (encara que no existeixi), sovint fa miracles.
He dit que d'entrada és preferible parlar o resar abans que medicar, i de fet hauria de dir "abans que augmentar la medicació", perquè de medicada l'Elisabet ja ho està molt. De fet, és probable que, "amb més paraules i uns altres entorns", si no retirar-li del tot la medicació, segurament se li podria reduir. Però ara aquest punt de moment deixem-lo aquí.
De vegades l'Elisabet em diu que té molta sort de tenir-me (1). I jo li dic que igual, que també tinc molta sort de tenir-la a ella. Perquè tots necessitem que la nostra vida tingui un sentit (tal com diu Viktor E. Frankl), i anar-la a veure a ella (i fer broma sobre el que convingui, i riure una mica, i si s'escau també parlar seriosament de prejudicis, o de Déu i pregàries) forma part del meu sentit.
--
(1) Parlo tota l'estona en singular, però a l'Elisabet sempre la vaig a veure amb la seva germana. El singular em facilita l'exposició, i alhora em permet no haver de pensar sobre "si la germana consensuaria el relat", o si se sentiria còmoda apareixent-hi. De tota manera, el que també és cert és que les consideracions religioses "amb voluntat alleujadora" gairebé sempre van a càrrec meu, tot i ser jo el més descregut.
L'Elisabet diu que des que ha arribat aquest home a ella li passa una cosa estranya. Diu que quan es mira al mirall de vegades es veu lletja, horrorosa, amb la cara i la pell d'aquest home, amb les mans també com les d'aquest home, i que això li genera molta angúnia.
Quan m'ho explica li dic que el fet que sigui veritat que quan es mira al mirall "es vegi tal com ella diu", no vol dir que ho sigui, perquè de fet ella "sap" que no és així. Que el que passa és que s'ha obsessionat amb l'aspecte d'aquesta persona, i això li ha acabat alterant les percepcions, i que ha de fer alguna cosa.
Li dic que, sigui o no sigui aquest home gitano, és també fill de Déu. Com ella. I que per tant l'ha de mirar d'una altra manera, amb bons ulls, compassivament, cristianament, sense prejudicis. Pensant també que si ha arribat a la residència, és perquè no està bé, i que segur que ell pateix, i encara més si se sent rebutjat.
Li dic que ella ha de demanar ajuda a Déu. Primer, perquè sigui capaç de mirar de manera compassiva aquest home. I després, perquè quan ella es miri al mirall, es vegi sempre tal com és, sense aquestes distorsions. Li dic que si ho fa, segurament tot s'arreglarà, i ella estarà tranquil.la i contenta, i Déu també estarà content.
Li dic tot això convençut i seriosament. I ella, com que sap que li ho dic de debò, se sent acompanyada, entesa, i diu que sí, que és veritat, que ho farà. I potser és estrany, que jo que no crec en Déu, digui el que dic. Però és així, perquè sé que si ella ho demana a Déu, Déu segurament l'ajudarà (aquest Déu en el qual jo no crec).
Li dic tot això també per un altre motiu. Perquè quan m'ha començat a explicar aquestes angoixes i aquestes visions, m'ha dit que potser estaria bé que ho expliqués a la doctora, a la psiquiatra, "perquè li donés alguna cosa".
I això m'ha fet por, perquè no sé què faria la psiquiatra (sempre està atrafegada, amb tants malalts, sense temps per parlar, i sobretot sense temps per parlar de racismes, de compassions, d'oracions...). Perquè en un cas així (com el de l'Elisabet, una persona obsessiva i alhora creient), com a primera opció segur que són millors les explicacions i les oracions, abans que les medicacions. Perquè resar moltes vegades és molt curatiu, i Déu (encara que no existeixi), sovint fa miracles.
He dit que d'entrada és preferible parlar o resar abans que medicar, i de fet hauria de dir "abans que augmentar la medicació", perquè de medicada l'Elisabet ja ho està molt. De fet, és probable que, "amb més paraules i uns altres entorns", si no retirar-li del tot la medicació, segurament se li podria reduir. Però ara aquest punt de moment deixem-lo aquí.
De vegades l'Elisabet em diu que té molta sort de tenir-me (1). I jo li dic que igual, que també tinc molta sort de tenir-la a ella. Perquè tots necessitem que la nostra vida tingui un sentit (tal com diu Viktor E. Frankl), i anar-la a veure a ella (i fer broma sobre el que convingui, i riure una mica, i si s'escau també parlar seriosament de prejudicis, o de Déu i pregàries) forma part del meu sentit.
--
(1) Parlo tota l'estona en singular, però a l'Elisabet sempre la vaig a veure amb la seva germana. El singular em facilita l'exposició, i alhora em permet no haver de pensar sobre "si la germana consensuaria el relat", o si se sentiria còmoda apareixent-hi. De tota manera, el que també és cert és que les consideracions religioses "amb voluntat alleujadora" gairebé sempre van a càrrec meu, tot i ser jo el més descregut.
1 d’ag. 2018
Fer i fer-se mal
"Quan em sento malament de vegades faig mal i de vegades em faig mal. Quan em faig mal, fent-me talls o clavant-me cops de cap a la paret, és perquè em sento una merda, perquè em menyspreo, perquè m'odio, i com que no em suporto, com que el sofriment que em provoca sentir-me així és molt gran, el mal que em fa fer-me talls o clavar-me cops de cap fa que se m'alleugi l'altre mal, molt pitjor: fent-me mal sento menys mal.
"En canvi, quan et faig mal a tu és perquè m'han fet mal, o perquè tinc la sensació que me n'han fet, que m'han ferit. Per exemple, perquè m'han menyspreat o marginat. Llavors em sento agredida, violentada, i no ho suporto, i com que em sento tan malament, reacciono d'aquesta manera: si et tinc a la vora t'agredeixo, et menyspreo, t'insulto, trenco coses, boicotejo els teus plans, etc. Fent-te mal també dissimulo el meu mal.
"El que passa és que després, més tard, em sento fatal per haver-te atacat, per haver-te tractat així, perquè sé que és injust, perquè sé que sempre has estat al meu costat, també en els pitjors moments. Quan et faig mal primer em sento millor, perquè en aquell instant el meu mal sembla que minva, però després em sento molt malament."
L'Adriana li explica això a la seva mare, un dia d'aquests, escassos, en què s'obre una clariana i és possible parlar.
"En canvi, quan et faig mal a tu és perquè m'han fet mal, o perquè tinc la sensació que me n'han fet, que m'han ferit. Per exemple, perquè m'han menyspreat o marginat. Llavors em sento agredida, violentada, i no ho suporto, i com que em sento tan malament, reacciono d'aquesta manera: si et tinc a la vora t'agredeixo, et menyspreo, t'insulto, trenco coses, boicotejo els teus plans, etc. Fent-te mal també dissimulo el meu mal.
"El que passa és que després, més tard, em sento fatal per haver-te atacat, per haver-te tractat així, perquè sé que és injust, perquè sé que sempre has estat al meu costat, també en els pitjors moments. Quan et faig mal primer em sento millor, perquè en aquell instant el meu mal sembla que minva, però després em sento molt malament."
L'Adriana li explica això a la seva mare, un dia d'aquests, escassos, en què s'obre una clariana i és possible parlar.
31 de jul. 2018
La samarreta de la Irene
La Irene fa una temporada llarga que està estable, i els seus pares estan tranquils: "qui dia passa, any empeny". Però són realistes, i saben que en qualsevol moment, per qualsevol cosa, potser una fotesa, es pot tornar a desballestar tot.
I s'esdevé la fotesa. La Irene s'ha comprat per internet una samarreta i li han dit que l'endemà, divendres, la hi portarien. A la Irene la samarreta li fa molta il.lusió, diu que se la vol posar dissabte per anar a casa d'una amiga. Però el divendres al matí no apareix ningú amb la samarreta. I a mitja tarda la samarreta segueix sense arribar, i ella es comença a posar nerviosa. Truca a la botiga, i li diuen que no es preocupi, que la samarreta ja està de camí i en qualsevol moment li arribarà.
Passa mitja hora i no arriba ningú, i torna a trucar, i li diuen el mateix. Està cada vegada més neguitosa, i deu minut després truca una altra vegada, i cinc minuts després una altra. Va passant del neguit a l'enfadamenta, i de l'enfadamenta a la fúria: les seves paraules cada vegada són més exaltades, violentes.
En una d'aquestes trucades li diuen que hi ha hagut un problema, i que la samarreta no li arribarà fins dilluns. I llavors explota, perd absolutament el control, els insulta, i els diu (literalment) que els matarà.
Els seus pares, fins aleshores a l'expectativa, també es comencen a preocupar. Experts ja en gestionar situacions d'aquestes, intenten relativitzar el problema, li diuen que dissabte pot anar a casa de l'amiga amb una altra samarreta (a l'armari té munts de samarretes de tota mena), i que dilluns ja li arribarà la nova, que tot plegat només són dos dies d'espera, etc.
Però la Irene en lloc de calmar-se encara es descontrola més. Diu que quan li portin la samarreta matarà a qui la hi porti, i es segueix embalant, fins que diu que aquesta vida és una merda absoluta, que ja n'està tipa, que no hi ha qui ho suporti i que es vol suïcidar. I ho va repetint, que hauria de matar a tothom, i que està ben tipa de tot i que es suïcidarà.
Explicat així pot semblar un acudit, i si ho sembla es pot pensar que l'adequat seria no fer cas de la Irene, ignorar tot el que diu, pensar que "ja li passarà". Però no és ni tan senzill ni tan fàcil, perquè la Irene realment "sent" tot el que diu. I en un moment de descontrol potser sí que pot acabar fent algun disbarat (agressiu o autoagressiu).
En aquest cas, l'escletxa la troba la mare. Després d'hores de xàfec, la Irene canvia una mica de registre i li diu a la seva mare que la seva vida és desgraciada, que se sent molt sola, sobretot des que el Joan, la seva parella, la va deixar. Amb el Joan tenia una relació complicada i dolenta (el Joan també tenia un cap força desmanegat), però ara ella només pensa "que abans tenia una parella", i oblida l'infern d'aquella relació, l'oblida perquè la solitud li és un altre infern encara més gran.
Quan dilluns li arriba la samarreta, la Irene ja s'ha asserenat i "no mata" el noi que la hi porta. Ja ha passat la crisi. Ara, amb una mica de sort, vindrà una altra etapa d'estabilitat (o d'una mínima estabilitat, suportable). I quan es torni a acabar la nova bona etapa, a causa d'una nova crisi, llavors explotarà una altra bomba atòmica. I amb una mica de sort, i el bon fer dels pares (atents, prudents, pacients...) els efectes de la nova bomba no seran irreparables.
I així, de mica en mica, van passant les setmanes, els mesos, els anys, amb els pares de la Irene sempre amb l'ai al cor.
És probable que al principi d'aquest petit relat algú hagi pensat que la Irene deu ser una adolescent capriciosa i amb poca tolerància a la frustració, vaja "una noia maleducada".
Però és més complicat. És més complicat perquè d'entrada la Irene no és cap adolescent (té ja trenta anys), i la seva poca tolerància a la frustració és només un dels seus problemes de personalitat (prou greus com per ser catalogats amb l'etiqueta mèdica de "trastorn límit de la personalitat").
Uns problemes que li fan a ella la vida molt difícil i, òbviament, també a la gent que l'envolta.
(aquest episodi de la Irene me l'expliquen els seus pares, amb els quals parlo de tant en tant)
I s'esdevé la fotesa. La Irene s'ha comprat per internet una samarreta i li han dit que l'endemà, divendres, la hi portarien. A la Irene la samarreta li fa molta il.lusió, diu que se la vol posar dissabte per anar a casa d'una amiga. Però el divendres al matí no apareix ningú amb la samarreta. I a mitja tarda la samarreta segueix sense arribar, i ella es comença a posar nerviosa. Truca a la botiga, i li diuen que no es preocupi, que la samarreta ja està de camí i en qualsevol moment li arribarà.
Passa mitja hora i no arriba ningú, i torna a trucar, i li diuen el mateix. Està cada vegada més neguitosa, i deu minut després truca una altra vegada, i cinc minuts després una altra. Va passant del neguit a l'enfadamenta, i de l'enfadamenta a la fúria: les seves paraules cada vegada són més exaltades, violentes.
En una d'aquestes trucades li diuen que hi ha hagut un problema, i que la samarreta no li arribarà fins dilluns. I llavors explota, perd absolutament el control, els insulta, i els diu (literalment) que els matarà.
Els seus pares, fins aleshores a l'expectativa, també es comencen a preocupar. Experts ja en gestionar situacions d'aquestes, intenten relativitzar el problema, li diuen que dissabte pot anar a casa de l'amiga amb una altra samarreta (a l'armari té munts de samarretes de tota mena), i que dilluns ja li arribarà la nova, que tot plegat només són dos dies d'espera, etc.
Però la Irene en lloc de calmar-se encara es descontrola més. Diu que quan li portin la samarreta matarà a qui la hi porti, i es segueix embalant, fins que diu que aquesta vida és una merda absoluta, que ja n'està tipa, que no hi ha qui ho suporti i que es vol suïcidar. I ho va repetint, que hauria de matar a tothom, i que està ben tipa de tot i que es suïcidarà.
Explicat així pot semblar un acudit, i si ho sembla es pot pensar que l'adequat seria no fer cas de la Irene, ignorar tot el que diu, pensar que "ja li passarà". Però no és ni tan senzill ni tan fàcil, perquè la Irene realment "sent" tot el que diu. I en un moment de descontrol potser sí que pot acabar fent algun disbarat (agressiu o autoagressiu).
En aquest cas, l'escletxa la troba la mare. Després d'hores de xàfec, la Irene canvia una mica de registre i li diu a la seva mare que la seva vida és desgraciada, que se sent molt sola, sobretot des que el Joan, la seva parella, la va deixar. Amb el Joan tenia una relació complicada i dolenta (el Joan també tenia un cap força desmanegat), però ara ella només pensa "que abans tenia una parella", i oblida l'infern d'aquella relació, l'oblida perquè la solitud li és un altre infern encara més gran.
Quan dilluns li arriba la samarreta, la Irene ja s'ha asserenat i "no mata" el noi que la hi porta. Ja ha passat la crisi. Ara, amb una mica de sort, vindrà una altra etapa d'estabilitat (o d'una mínima estabilitat, suportable). I quan es torni a acabar la nova bona etapa, a causa d'una nova crisi, llavors explotarà una altra bomba atòmica. I amb una mica de sort, i el bon fer dels pares (atents, prudents, pacients...) els efectes de la nova bomba no seran irreparables.
I així, de mica en mica, van passant les setmanes, els mesos, els anys, amb els pares de la Irene sempre amb l'ai al cor.
És probable que al principi d'aquest petit relat algú hagi pensat que la Irene deu ser una adolescent capriciosa i amb poca tolerància a la frustració, vaja "una noia maleducada".
Però és més complicat. És més complicat perquè d'entrada la Irene no és cap adolescent (té ja trenta anys), i la seva poca tolerància a la frustració és només un dels seus problemes de personalitat (prou greus com per ser catalogats amb l'etiqueta mèdica de "trastorn límit de la personalitat").
Uns problemes que li fan a ella la vida molt difícil i, òbviament, també a la gent que l'envolta.
(aquest episodi de la Irene me l'expliquen els seus pares, amb els quals parlo de tant en tant)
11 de jul. 2018
Lectures sobre la bipolaritat
Dues lectures més sobre la bipolaritat:
-Tu pareja es bipolar. Julie A. Fast, John D. Preston. Robinbook, 2011.
La coautora és bipolar. És un bon manual d'autoajuda per a les parelles de persones bipolars. M'ha agradat molt, tant per la claredat amb què està escrit, com per les indicacions que fa, sobretot per algunes aportacions que considero originals (o que si més no per a mi ho són).
-Ojos que sí ven. Ana González, Aníbal C. Malvar. Desclée de Brouwer, 2011.
Entrevistes a deu persones bipolars que havien participat en reunions d'autoajuda organitzades per l'autora, psicòloga (el coautor és periodista). És interessant com cada una de les persones entrevistades explica la seva experiència.
I ja que hi som, dos documentals que també he vist aquests darrers mesos (els van passar per TV2):
-El cerebro bipolar (Ride the Tiger: A guide through the bipolar brain). Ed Moore, 2016. Detroit Educational Television Foundation.
Em va semblar molt poc interessant, o més aviat, decebedor. Només parlava de cirurgies, medicacions, tecnologies, imatges del cervell pintades de colors... Com si gràcies als avanços de la ciència tinguéssim a tocar dels dits la solució definitiva a tots els problemes depressius. A més, em va desagradar la participació (utilització?) de la Kay R. Jamison (autora de "Una mente inquieta") i de la Terri Cheney (autora de "Bipolar, memorias de un estado de ánimo"), dues dones que em mereixen un gran respecte i que no considero que es puguin identificar (elles mateixes) amb el plantejament general del documental.
-Depresión, una nueva esperanza (Depression: neue Hoffnung?). Dorothee Kaden i Carsten Schollmann, 2017.
Aquest, en canvi, sí que em va agradar, molt. Em va semblar del tot adequat com a explicació del que són les depressions, dels malestars que generen i de les dificultats per gestionar-les o superar-les.
-Tu pareja es bipolar. Julie A. Fast, John D. Preston. Robinbook, 2011.
La coautora és bipolar. És un bon manual d'autoajuda per a les parelles de persones bipolars. M'ha agradat molt, tant per la claredat amb què està escrit, com per les indicacions que fa, sobretot per algunes aportacions que considero originals (o que si més no per a mi ho són).
-Ojos que sí ven. Ana González, Aníbal C. Malvar. Desclée de Brouwer, 2011.
Entrevistes a deu persones bipolars que havien participat en reunions d'autoajuda organitzades per l'autora, psicòloga (el coautor és periodista). És interessant com cada una de les persones entrevistades explica la seva experiència.
I ja que hi som, dos documentals que també he vist aquests darrers mesos (els van passar per TV2):
-El cerebro bipolar (Ride the Tiger: A guide through the bipolar brain). Ed Moore, 2016. Detroit Educational Television Foundation.
Em va semblar molt poc interessant, o més aviat, decebedor. Només parlava de cirurgies, medicacions, tecnologies, imatges del cervell pintades de colors... Com si gràcies als avanços de la ciència tinguéssim a tocar dels dits la solució definitiva a tots els problemes depressius. A més, em va desagradar la participació (utilització?) de la Kay R. Jamison (autora de "Una mente inquieta") i de la Terri Cheney (autora de "Bipolar, memorias de un estado de ánimo"), dues dones que em mereixen un gran respecte i que no considero que es puguin identificar (elles mateixes) amb el plantejament general del documental.
-Depresión, una nueva esperanza (Depression: neue Hoffnung?). Dorothee Kaden i Carsten Schollmann, 2017.
Aquest, en canvi, sí que em va agradar, molt. Em va semblar del tot adequat com a explicació del que són les depressions, dels malestars que generen i de les dificultats per gestionar-les o superar-les.
6 de jul. 2018
Rere l'honorable façana
"Sin embargo, la terapia tiene que vencer (...) la feroz resistencia del depresivo y de su entorno a aceptar la dimensión relacional de sus síntomas, obstáculo que nace del mismo complejo hipernormativo que exige un respeto absoluto a la honorabilidad de las apariencias."
Ho diuen Juan Luis Linares i Carmen Campo a "Tras la honorable fachada. Trastornos depresivos desde una perspectiva relacional" (1). Em sembla un bon punt de vista, i alhora trobo que hauria de ser un motiu de reflexió el fet que aquest tipus d'idees no surtin més en les publicacions sobre depressions. Els autors, a la recapitulació final, tornen a dir:
"En esta obra hemos hablado mucho de relación porque, siendo obvia su trascendental importancia a la hora de determinar estados de ánimo, se le niega el reconocimiento al traspasar las fronteras de la patología. Y ésa es una contradicción que no puede seguirse aceptando desde el más elemental sentido común y, menos aún, desde la experiencia psicoterapéutica." (p. 225)
Aquestes idees al llibre després es concreten en punts de vista que em semblen opinables, i a més sovint exposats amb una considerable rigidesa (si et passa A és perquè tens uns pares B amb una relació C...). De manera que del llibre em quedo amb el plantejament general, que comparteixo del tot, i prescindeixo de les concrecions. És el que em passa amb molts textos amb arrels psicoanalítiques, que posen damunt la taula la importància de les relacions, de la infantesa, dels traumes, de les repressions, de les sublimacions (unes realitats que la psiquiatria biologista-farmacològica ignora de manera sistemàtica) però que sovint després els autors les concreten amb unes interpretacions discutibles, de vegades fins i tot fantasioses (i alhora, de vegades perilloses, perquè posar l'atenció en el lloc que no toca impedeix posar-la on s'hauria de posar).
Un exemple diferent. Diu Alice Miller:
"Si desechamos las claves para la comprensión de nuestra vida, las causas de la depresión (...) seguirán siendo a la fuerza un enigma para nosotros. (...) Aferrarse a las ideas tradicionales sobre el amor y la moral sin criticarlas es un buen método para ocultar o reprimir los hechos reales de la propia historia."
Ho diu a "El drama del niño dotado y la búsqueda de su verdadero yo", un títol que pot confondre perquè no parla d'infants, sinó d'adults amb problemes depressius o d'altres tipus i que l'autora atribueix a la seva infantesa complicada. (2)
De fet, Alice Miller diu que tots els problemes depressius tenen el seu origen en la infantesa, en les males relacions familiars, els conflictes, les frustracions, etc. de quan som petits. I això és una generalització bastant fora de lloc, perquè sens dubte en alguns casos és així, però no sempre.
Els motius perquè emergeixi (o "un es submergeixi en") una depressió poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. I si llavors són prou intensos i qui els viu "té aquesta fragilitat biològica" (la de les depressions), doncs serà possible, o probable, que llavors s'acabi conformant un estat depressiu.
Aquests dies he fullejat els dos llibres anteriors. Segueixo llegint llibres sobre depressions i bipolaritat perquè la història de la meva mare la segueixo tenint molt present (i junt amb la seva, la d'altres persones properes a mi amb problemes semblants). Quan llegeixo llibres sobre aquests temes, ho faig amb curiositat (a veure si em diuen alguna cosa nova, que em sobta, que em sembla interessant) i alhora amb una atenció crítica (a aquestes alçades ja sé que el fet que els autors/es tinguin els corresponents màsters, llargs currículums, anys d'experiència clínica, etc., no és garantia de res).
En aquest cas, el títol del primer llibre citat, "Rere l'honorable façana: trastorns depressius des d'una perspectiva relacional", em sembla una bona síntesi d'aquesta part de la biografia de la meva mare que sempre he reivindicat. Fins i tot amb tossuderia, perquè em semblava (em sembla) de justícia reivindicar-la. I de sentit comú: sense tenir present aquesta part (la de les relacions) les seves oscil.lacions emocionals serien només "un misteri".
Una part, una dimensió, que en general es va negar quan ella vivia, i que ara, després d'anys de morir ella, algunes persones de vegades sembla que segueixen preferir ignorar.
--
(1) Paidós, 2000, p. 26.
(2) Tusquets, 2001 (escrit el 1979 i revisat el 1995). Pag. 71 i 73.
Ho diuen Juan Luis Linares i Carmen Campo a "Tras la honorable fachada. Trastornos depresivos desde una perspectiva relacional" (1). Em sembla un bon punt de vista, i alhora trobo que hauria de ser un motiu de reflexió el fet que aquest tipus d'idees no surtin més en les publicacions sobre depressions. Els autors, a la recapitulació final, tornen a dir:
"En esta obra hemos hablado mucho de relación porque, siendo obvia su trascendental importancia a la hora de determinar estados de ánimo, se le niega el reconocimiento al traspasar las fronteras de la patología. Y ésa es una contradicción que no puede seguirse aceptando desde el más elemental sentido común y, menos aún, desde la experiencia psicoterapéutica." (p. 225)
Aquestes idees al llibre després es concreten en punts de vista que em semblen opinables, i a més sovint exposats amb una considerable rigidesa (si et passa A és perquè tens uns pares B amb una relació C...). De manera que del llibre em quedo amb el plantejament general, que comparteixo del tot, i prescindeixo de les concrecions. És el que em passa amb molts textos amb arrels psicoanalítiques, que posen damunt la taula la importància de les relacions, de la infantesa, dels traumes, de les repressions, de les sublimacions (unes realitats que la psiquiatria biologista-farmacològica ignora de manera sistemàtica) però que sovint després els autors les concreten amb unes interpretacions discutibles, de vegades fins i tot fantasioses (i alhora, de vegades perilloses, perquè posar l'atenció en el lloc que no toca impedeix posar-la on s'hauria de posar).
Un exemple diferent. Diu Alice Miller:
"Si desechamos las claves para la comprensión de nuestra vida, las causas de la depresión (...) seguirán siendo a la fuerza un enigma para nosotros. (...) Aferrarse a las ideas tradicionales sobre el amor y la moral sin criticarlas es un buen método para ocultar o reprimir los hechos reales de la propia historia."
Ho diu a "El drama del niño dotado y la búsqueda de su verdadero yo", un títol que pot confondre perquè no parla d'infants, sinó d'adults amb problemes depressius o d'altres tipus i que l'autora atribueix a la seva infantesa complicada. (2)
De fet, Alice Miller diu que tots els problemes depressius tenen el seu origen en la infantesa, en les males relacions familiars, els conflictes, les frustracions, etc. de quan som petits. I això és una generalització bastant fora de lloc, perquè sens dubte en alguns casos és així, però no sempre.
Els motius perquè emergeixi (o "un es submergeixi en") una depressió poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. I si llavors són prou intensos i qui els viu "té aquesta fragilitat biològica" (la de les depressions), doncs serà possible, o probable, que llavors s'acabi conformant un estat depressiu.
Aquests dies he fullejat els dos llibres anteriors. Segueixo llegint llibres sobre depressions i bipolaritat perquè la història de la meva mare la segueixo tenint molt present (i junt amb la seva, la d'altres persones properes a mi amb problemes semblants). Quan llegeixo llibres sobre aquests temes, ho faig amb curiositat (a veure si em diuen alguna cosa nova, que em sobta, que em sembla interessant) i alhora amb una atenció crítica (a aquestes alçades ja sé que el fet que els autors/es tinguin els corresponents màsters, llargs currículums, anys d'experiència clínica, etc., no és garantia de res).
En aquest cas, el títol del primer llibre citat, "Rere l'honorable façana: trastorns depressius des d'una perspectiva relacional", em sembla una bona síntesi d'aquesta part de la biografia de la meva mare que sempre he reivindicat. Fins i tot amb tossuderia, perquè em semblava (em sembla) de justícia reivindicar-la. I de sentit comú: sense tenir present aquesta part (la de les relacions) les seves oscil.lacions emocionals serien només "un misteri".
Una part, una dimensió, que en general es va negar quan ella vivia, i que ara, després d'anys de morir ella, algunes persones de vegades sembla que segueixen preferir ignorar.
--
(1) Paidós, 2000, p. 26.
(2) Tusquets, 2001 (escrit el 1979 i revisat el 1995). Pag. 71 i 73.
3 de jul. 2018
Contencions - 2
Rellegeixo el que vaig escriure fa uns dies sobre les contencions i m'adono que em vaig oblidar d'un aspecte que potser explica la falta de consens entre els professionals (potser més aparent que real) sobre aquest tema. Aquest aspecte és la falta de concreció pel que fa a la diferència exacta entre una contenció i una no contenció.
Agafar de manera puntual la mà d'una persona per tal que no pegui una altra persona, o retenir-la per tal que no es colpegi ella sola el cap contra la paret, és una contenció? O ho seria o no en funció de la durada? No ho seria si només és un moment, i en canvi ho seria si la retenció s'allarga?
És a dir, quan els professionals reivindiquen "zero contencions", es refereixen també a aquests exemples, o estan parlant de contencions de més envergadura?
I el mateix traslladat a les contencions farmacològiques: a partir de quin tipus de medicament i quina dosi i en quines condicions es considera que el seu ús és una contenció? Hi ha una línia vermella clara? O la realitat és molt més complicada?
Fa uns dies el psiquiatre Thomas Emmenegger deia un munt de coses molt sensates sobre les malalties mentals i la pràctica de la psiquiatria. Tan de bo hi hagués més psiquiatres com ell. També parlava de les contencions, i posava uns exemples amb els quals era molt fàcil estar d'acord amb el que deia. Però alhora a mi em van quedar també aquests dubtes que he exposat. (1)
D'altra banda, la conclusió o deducció del que Thomas Emmenegger deia és que encara que un professional sigui partidari de "zero contencions" (sigui el que sigui el que això vulgui dir exactament), si no disposa dels recursos necessaris és impossible que ho pugui fer efectiu.
Tal com deia fa uns dies, el que acabo de dir en relació al món de la psiquiatria és igualment indicat en relació al món de la geriatria. Quan els professionals de la geriatria partidaris de les no contencions afirmen que són innecessàries, sempre em quedo amb el dubte de si no s'expliquen prou bé, o de si simplifiquen de manera excessiva l'explicació (i amb l'explicació simplificada hi ha alguna part de la història que se'n va per l'aigüera).
El resum de tot plegat és que quan sento explicacions sobre aquest tema, quan sento què s'afirma de manera rotunda i sense matisos la no necessitat "de cap mena de contenció" sempre em queden dubtes.
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 18/06/2018
Agafar de manera puntual la mà d'una persona per tal que no pegui una altra persona, o retenir-la per tal que no es colpegi ella sola el cap contra la paret, és una contenció? O ho seria o no en funció de la durada? No ho seria si només és un moment, i en canvi ho seria si la retenció s'allarga?
És a dir, quan els professionals reivindiquen "zero contencions", es refereixen també a aquests exemples, o estan parlant de contencions de més envergadura?
I el mateix traslladat a les contencions farmacològiques: a partir de quin tipus de medicament i quina dosi i en quines condicions es considera que el seu ús és una contenció? Hi ha una línia vermella clara? O la realitat és molt més complicada?
Fa uns dies el psiquiatre Thomas Emmenegger deia un munt de coses molt sensates sobre les malalties mentals i la pràctica de la psiquiatria. Tan de bo hi hagués més psiquiatres com ell. També parlava de les contencions, i posava uns exemples amb els quals era molt fàcil estar d'acord amb el que deia. Però alhora a mi em van quedar també aquests dubtes que he exposat. (1)
D'altra banda, la conclusió o deducció del que Thomas Emmenegger deia és que encara que un professional sigui partidari de "zero contencions" (sigui el que sigui el que això vulgui dir exactament), si no disposa dels recursos necessaris és impossible que ho pugui fer efectiu.
Tal com deia fa uns dies, el que acabo de dir en relació al món de la psiquiatria és igualment indicat en relació al món de la geriatria. Quan els professionals de la geriatria partidaris de les no contencions afirmen que són innecessàries, sempre em quedo amb el dubte de si no s'expliquen prou bé, o de si simplifiquen de manera excessiva l'explicació (i amb l'explicació simplificada hi ha alguna part de la història que se'n va per l'aigüera).
El resum de tot plegat és que quan sento explicacions sobre aquest tema, quan sento què s'afirma de manera rotunda i sense matisos la no necessitat "de cap mena de contenció" sempre em queden dubtes.
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 18/06/2018
20 de juny 2018
Trens i suïcidis
(dret a morir lliurement i salut mental)
https://miravolant.blogspot.com/2018/06/trens-i-suicidis.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/06/trens-i-suicidis.html
16 de juny 2018
Contencions
No hi ha consens sobre l'ús de les contencions en segons quins moments de descontrol de les persones afectades per problemes mentals. No n'hi ha, sobretot, perquè hi ha qui diu que no s'hauria d'arribar mai a aquest punt (ni de forma física ni farmacològica). I perquè entre aquells que les justifiquen no hi ha tampoc acord sobre en quins casos poden estar justificades (i en quin grau) i en quins casos no.
Tot i que potser la falta de consens no és tan gran si del que es parla és de la falta de recursos: en això tothom coincideix, se n'haurien d'invertir més en salut mental, ja que amb més recursos sens dubte es minimitzaria la necessitat de les contencions.
Es minimitzaria, però es podria evitar sempre? Hi ha qui diu que sí. I hi ha qui diu que no, que hi ha casos en què no hi ha més remei que recórrer a una contenció, sigui física o farmacològica.
Hi ha acord sobre que les paraules, la capacitat de persuasió, la previsió, el temps, la paciència, de vegades són molt efectives. Però hi ha qui diu que fins i tot amb els millors recursos, amb el personal i els protocols necessaris per tal de poder actuar d'aquesta manera més humanitzada, serà inevitable que hi segueixi havent casos en què pot arribar un moment que no hi hagi més remei que anar "al pla B". I de vegades de forma expeditiva. Ja sigui quan l'objectiu és protegir el mateix malalt com quan l'objectiu és protegir les persones que envolten el malalt.
Quan hi ha converses d'aquestes a mi m'agrada també tenir presents casos concrets. Per exemple, el dia que una cunyada meva, en ple brot psicòtic, volia llençar per la finestra la meva companya. O quan un altre dia s'hi va llençar ella (la meva cunyada). En moments així ja no hi ha espai per a les paraules, només per a l'acció, "per a l'acció contenidora o interceptadora". Això, si és el cas que encara s'hi és a temps.
Aquest debat sobre l'ús de les contencions, amb la mateixa intensitat, també existeix en el context geriàtric, relacionat amb els problemes propis d'aquest sector. En posaré també un exemple concret, no d'una situació extrema com les anteriors (d'intents d'homicidi i suïcidi), sinó cronificada, "rutinària".
El meu pare va morir després d'uns anys d'anar-se degradant a causa de l'alzheimer. Va arribar un punt que de vegades li lligàvem la mà (pel canell) per tal que no s'arribés als bolquers i se'ls arranqués o estripés. Evidentment, hauríem pogut optar per no lligar-li la mà, i assumir-ne llavors les conseqüències. És a dir, haver-lo de rentar potser a mitjanit (i canviar també tota la roba del llit), a causa de la situació que hagués provocat estripant-se els bolquers (i haver-ho de fer potser més d'una vegada una mateixa nit).
Subjectar-li la mà amb una corretja (quan calia) era la forma de garantir que poguéssim dormir "nosaltres", i que segurament ell no patís tants trasbalsos. Dormir nosaltres de nit o fer el que fos durant el dia, sense haver d'estar tota l'estona al seu costat. Era aquesta opció, o estar de guàrdia les 24 hores del dia, pendents d'ell per si li vèiem la intenció de remenar-se els bolquers, i llavors impedir-ho. O estar tota la nit endormiscats al seu costat subjectant-li la mà de forma preventiva (coses que d'altra banda també hauria sigut "una contenció").
Ens agradava lligar-li la mà? No, però ens semblava que en aquelles circumstàncies (les seves a causa del seu estat, i les nostres a causa del nostre cansament) era l'opció menys dolenta. De fet, agradar-nos, el que ens hauria agradat de debò hauria sigut que no se li hagués desenvolupat l'alzheimer, amb totes les seves conseqüències. I ja que se li va desenvolupar, doncs ens hauria agradat (o si més no a mi m'hauria agradat) que com a mínim no hagués viscut tant, que s'hagués mort abans, sense arribar al grau de despersonalització i degradació a què va arribar.
L'etapa de la mà subjectada va ser una més de les diferents etapes (a partir de l'inici de l'alzheimer) per les quals va anar passant el meu pare. Etapes en general marcades per diferents intervencions "contra la seva voluntat", cada vegada més invasives, a mesura que els símptomes de l'alzheimer s'anaven fent cada cop més importants. Fins que al final, a causa de la seva progressiva immobilitat, ja no va caler ni subjectar-li la mà.
En un món ideal no hi hauria ni alzheimer, ni brots psicòtics, ni altres calamitats mentals semblants, amb les respectives situacions conflictives de mal gestionar. El que passa és que el món no és ideal, "és real".
Des de la consciència d'aquesta realitat, d'aquesta complexitat i d'aquesta complicació, em sembla una simplificació (i una equivocació) reivindicar de manera generalitzada i rotunda que "mai i en cap circumstància" no s'hauria d'aplicar cap tipus de contenció, ni física ni química.
Això sí: sense generalitzacions, es pot parlar de moltes coses, i cal fer-ho, cal parlar-ne. Per començar, de les inversions de recursos en salut mental i en la gent gran.
4 de juny 2018
Orgull boig
Promogut per entitats representatives del món de la salut mental fa poc (20 de maig) es va celebrar el "Dia de l'orgull boig".
Comparteixo les inquietuds d'aquestes entitats, em sembla imprescindible la feina que fan de visibilització, reivindicació i normalització de les necessitats i inquietuds de les persones amb problemes mentals (o trastorns, malalties, etc., aquest és un altre debat, el de com cal referir-se a les persones "amb aquesta realitat", "en aquesta situació"). (1)
En canvi, no comparteixo l'elecció de la paraula "orgull", em sembla un error. No només en aquest cas, sinó en tots els altres casos equiparables: l'orgull gai, femení, negre, gitano, ari... (2)
Em sembla un error perquè no crec que hi hagi cap motiu perquè una persona se senti orgullosa "de ser com és", ja que crec que el sentiment d'orgull (si de cas) només té sentit "en funció del que es fa". És a dir, una persona amb problemes mentals es pot sentir orgullosa dels seus esforços per tal de gestionar els seus problemes. O potser per la seva feina d'activista en defensa dels drets de les persones amb problemes mentals. Però no del fet de "ser" una persona amb problemes mentals.
Del "Dia de l'orgull boig" no me n'agrada tampoc la paraula "boig". Entenc els arguments que s'han fet servir per triar aquesta paraula, però no els comparteixo, ja que la seva utilització i reivindicació només la pot assumir una petita part de les persones amb problemes mentals, la més combativa o desafiant. A la resta aquesta referència a la bogeria els pesa, no els és de cap utilitat, al contrari.
Això, a banda que ni de bon tros tots els problemes mentals tenen relació "amb la bogeria" (aquest estat associat a grans eufòries, descontrols, al.lucinacions, deliris...). Per exemple, les depressions, segurament el mal mental més habitual de tots.
En resum, crec que les persones amb problemes mentals poden estar orgulloses dels seus esforços per anar superant les dificultats de les seves vides. De la mateixa manera que les entitats que es dediquen a la salut mental també poden estar orgulloses dels seus esforços adreçats tant a ajudar a les persones amb problemes mentals com a sensibilitzar el conjunt de la societat. Crec que aquests orgulls són coherents i legítims.
I pel que fa a "la idea de l'orgull boig", crec que si hi ha persones que volen desenvolupar un activisme d'aquest tipus, que inclogui l'ús d'aquesta doble idea (tant la d'orgull "pel fet de ser" com la de la bogeria com a concepte a reivindicar, per tal d'alliberar-la de l'estigma que arrossega), doncs molt bé. Però ja no em sembla tan bé que amb una actitud proselitista vulguin fer extensiva la seva postura a totes les persones afectades per algun tipus de problema mental.
Una altra lectura possible: és probable que l'elecció del nom "Dia de l'orgull boig" estigui relacionat amb l'objectiu d'aconseguir un impacte mediàtic. Si el cas és aquest, llavors potser la reflexió escaient seria que cal anar amb compte amb el preu que de vegades es paga per tal d'aconseguir un impacte mediàtic. (3)
--
(1) www.salutmental.org/actualitat/agenda/dia-de-lorgull-boig/
(2) L'altre tipus d'orgull absurd és el basat en allò triat (o inculcat i no rebutjat), com ara l'orgull de ser catòlic, o musulmà. Mentre que en canvi sí que seria legítim l'orgull d'un catòlic o d'un musulmà pel fet de, per exemple, "comportar-se com el bon samarità".
(3) Com a denominació m'agrada més la del "Dia de la salut mental" (10 d'octubre). És un nom molt més clar, que no requereix explicacions. I si es volia dedicar un altre dia especial a aquest tema, a airejar-lo, reivindicar-lo, etc. (i això sí que ho considero positiu, ja que com més siguin els recordatoris i els actes de presència públics millor), crec que s'hauria pogut triar un altre nom més adequat.
Comparteixo les inquietuds d'aquestes entitats, em sembla imprescindible la feina que fan de visibilització, reivindicació i normalització de les necessitats i inquietuds de les persones amb problemes mentals (o trastorns, malalties, etc., aquest és un altre debat, el de com cal referir-se a les persones "amb aquesta realitat", "en aquesta situació"). (1)
En canvi, no comparteixo l'elecció de la paraula "orgull", em sembla un error. No només en aquest cas, sinó en tots els altres casos equiparables: l'orgull gai, femení, negre, gitano, ari... (2)
Em sembla un error perquè no crec que hi hagi cap motiu perquè una persona se senti orgullosa "de ser com és", ja que crec que el sentiment d'orgull (si de cas) només té sentit "en funció del que es fa". És a dir, una persona amb problemes mentals es pot sentir orgullosa dels seus esforços per tal de gestionar els seus problemes. O potser per la seva feina d'activista en defensa dels drets de les persones amb problemes mentals. Però no del fet de "ser" una persona amb problemes mentals.
Del "Dia de l'orgull boig" no me n'agrada tampoc la paraula "boig". Entenc els arguments que s'han fet servir per triar aquesta paraula, però no els comparteixo, ja que la seva utilització i reivindicació només la pot assumir una petita part de les persones amb problemes mentals, la més combativa o desafiant. A la resta aquesta referència a la bogeria els pesa, no els és de cap utilitat, al contrari.
Això, a banda que ni de bon tros tots els problemes mentals tenen relació "amb la bogeria" (aquest estat associat a grans eufòries, descontrols, al.lucinacions, deliris...). Per exemple, les depressions, segurament el mal mental més habitual de tots.
En resum, crec que les persones amb problemes mentals poden estar orgulloses dels seus esforços per anar superant les dificultats de les seves vides. De la mateixa manera que les entitats que es dediquen a la salut mental també poden estar orgulloses dels seus esforços adreçats tant a ajudar a les persones amb problemes mentals com a sensibilitzar el conjunt de la societat. Crec que aquests orgulls són coherents i legítims.
I pel que fa a "la idea de l'orgull boig", crec que si hi ha persones que volen desenvolupar un activisme d'aquest tipus, que inclogui l'ús d'aquesta doble idea (tant la d'orgull "pel fet de ser" com la de la bogeria com a concepte a reivindicar, per tal d'alliberar-la de l'estigma que arrossega), doncs molt bé. Però ja no em sembla tan bé que amb una actitud proselitista vulguin fer extensiva la seva postura a totes les persones afectades per algun tipus de problema mental.
Una altra lectura possible: és probable que l'elecció del nom "Dia de l'orgull boig" estigui relacionat amb l'objectiu d'aconseguir un impacte mediàtic. Si el cas és aquest, llavors potser la reflexió escaient seria que cal anar amb compte amb el preu que de vegades es paga per tal d'aconseguir un impacte mediàtic. (3)
--
(1) www.salutmental.org/actualitat/agenda/dia-de-lorgull-boig/
(2) L'altre tipus d'orgull absurd és el basat en allò triat (o inculcat i no rebutjat), com ara l'orgull de ser catòlic, o musulmà. Mentre que en canvi sí que seria legítim l'orgull d'un catòlic o d'un musulmà pel fet de, per exemple, "comportar-se com el bon samarità".
(3) Com a denominació m'agrada més la del "Dia de la salut mental" (10 d'octubre). És un nom molt més clar, que no requereix explicacions. I si es volia dedicar un altre dia especial a aquest tema, a airejar-lo, reivindicar-lo, etc. (i això sí que ho considero positiu, ja que com més siguin els recordatoris i els actes de presència públics millor), crec que s'hauria pogut triar un altre nom més adequat.
22 de maig 2018
La Sofia
La Sofia té dinou anys. De vegades s'embolica amb el primer noi que troba pel carrer, o diu que no pot viure sense aquell altre noi que va conèixer fa una setmana (i que potser la maltracta). O d'un altre, del que havia dit que eren molt amics, de cop diu que ja no el suporta.
La Sofia fa anys que no estudia. Potser diu que buscarà una feina, però és incapaç de llevar-se per buscar-la. I si la troba potser li dura una setmana, o potser un dia.
Beu sovint, s'emborratxa sovint, i sovint també consumeix altres substàncies. Necessita diners "perquè necessita consumir". I s'enfada quan no té els diners que necessita. Quan els aconsegueix (de la forma que sigui, de vegades prenent-los als seus pares) llavors també està enfadada, perquè a causa del que s'ha pres té el cap descontrolat.
Potser diu als seus pares que els odia, quan no li donen el que ella demana (o exigeix). I els insulta, i potser els agredeix (alguna vegada han hagut d'acabar avisant la policia). I després potser els diu que li sap molt de greu (no sempre ho diu), que se sent molt desgraciada, que és una inútil.
Hi ha dies que s'autolesiona. Hi ha dies que té pensaments suïcides. De vegades ha fet intents de suïcidi, i alguna vegada ha acabat a l'hospital a causa d'algun d'aquests intents.
Ha anat perdent totes les amigues i amics, perquè és molt difícil aguantar les seves oscil.lacions emocionals, les seves demandes, els seus rebutjos, les seves fúries, les seves tristeses.
Quan està embogida pot intentar els canvis de vida més insensats, argumentant que són absolutament imprescindibles, i absolutament urgents. Com si a través del canvi de torn, del que sigui, hagués de trobar la tranquil.litat que anhela. Són unes iniciatives desesperades, guiades només per l'impuls "de fer alguna cosa". Unes iniciatives absurdes a causa de les quals encara se li complica més la vida.
La Sofia viu com si estigués muntada en un trenet de la por: se sent enduta per un trenet de fira que la porta per dins de túnels foscos, i ella sent que va rebent ensurts, cops d'escombra, i els crits dels dimonis i les bruixes. El trenet no para de donar voltes, i ella, com una nena petita, té una por immensa, una por que la desborda. Voldria baixar del trenet a causa de l'angoixa i la por, però no sap com, perquè el trenet no s'atura mai. No pot baixar perquè el trenet, els túnels i els dimonis estan a dins del seu cap.
O és com si la Sofia fos un gosset un dia de coets. Un gosset aterrit per les explosions dels petards, un gosset que busca desesperadament una forma de fugir i allunyar-se d'allí. Però s'estavella contra les portes tancades, i corre d'aquí cap allà, amb el cor accelerat, a punt d'explotar, amb els ulls esbatanats, embogit.
La Teresa i l'Andreu són els pares de la Sofia. No tenen cap opinió sobre si el que li passa a la Sofia és o no és una malaltia. Però saben que la vida familiar s'ha convertit en un infern. Saben que la Sofia pateix. I que fa patir. I que s'ha de fer alguna cosa amb aquests patiments. El de la filla i el seu. (1)
Han començat a fer el primer pas, acceptar la realitat. Han començat també a fer el segon pas, entendre aquesta realitat: no és que la Sofia sigui una fresca (encara que sovint ho sembli), és més complicat. Després d'acceptar i entendre, ara han de començar a aprendre la forma de gestionar aquesta situació tan difícil, aquesta filla. Perquè viure sempre a l'infern no hi ha ningú que ho aguanti.
--
(1) Conec els pares de la Sofia, de vegades hi parlo, però a ella no l'he vist mai, només en sé el que els seus pares m'han explicat.
La Sofia fa anys que no estudia. Potser diu que buscarà una feina, però és incapaç de llevar-se per buscar-la. I si la troba potser li dura una setmana, o potser un dia.
Beu sovint, s'emborratxa sovint, i sovint també consumeix altres substàncies. Necessita diners "perquè necessita consumir". I s'enfada quan no té els diners que necessita. Quan els aconsegueix (de la forma que sigui, de vegades prenent-los als seus pares) llavors també està enfadada, perquè a causa del que s'ha pres té el cap descontrolat.
Potser diu als seus pares que els odia, quan no li donen el que ella demana (o exigeix). I els insulta, i potser els agredeix (alguna vegada han hagut d'acabar avisant la policia). I després potser els diu que li sap molt de greu (no sempre ho diu), que se sent molt desgraciada, que és una inútil.
Hi ha dies que s'autolesiona. Hi ha dies que té pensaments suïcides. De vegades ha fet intents de suïcidi, i alguna vegada ha acabat a l'hospital a causa d'algun d'aquests intents.
Ha anat perdent totes les amigues i amics, perquè és molt difícil aguantar les seves oscil.lacions emocionals, les seves demandes, els seus rebutjos, les seves fúries, les seves tristeses.
Quan està embogida pot intentar els canvis de vida més insensats, argumentant que són absolutament imprescindibles, i absolutament urgents. Com si a través del canvi de torn, del que sigui, hagués de trobar la tranquil.litat que anhela. Són unes iniciatives desesperades, guiades només per l'impuls "de fer alguna cosa". Unes iniciatives absurdes a causa de les quals encara se li complica més la vida.
La Sofia viu com si estigués muntada en un trenet de la por: se sent enduta per un trenet de fira que la porta per dins de túnels foscos, i ella sent que va rebent ensurts, cops d'escombra, i els crits dels dimonis i les bruixes. El trenet no para de donar voltes, i ella, com una nena petita, té una por immensa, una por que la desborda. Voldria baixar del trenet a causa de l'angoixa i la por, però no sap com, perquè el trenet no s'atura mai. No pot baixar perquè el trenet, els túnels i els dimonis estan a dins del seu cap.
O és com si la Sofia fos un gosset un dia de coets. Un gosset aterrit per les explosions dels petards, un gosset que busca desesperadament una forma de fugir i allunyar-se d'allí. Però s'estavella contra les portes tancades, i corre d'aquí cap allà, amb el cor accelerat, a punt d'explotar, amb els ulls esbatanats, embogit.
La Teresa i l'Andreu són els pares de la Sofia. No tenen cap opinió sobre si el que li passa a la Sofia és o no és una malaltia. Però saben que la vida familiar s'ha convertit en un infern. Saben que la Sofia pateix. I que fa patir. I que s'ha de fer alguna cosa amb aquests patiments. El de la filla i el seu. (1)
Han començat a fer el primer pas, acceptar la realitat. Han començat també a fer el segon pas, entendre aquesta realitat: no és que la Sofia sigui una fresca (encara que sovint ho sembli), és més complicat. Després d'acceptar i entendre, ara han de començar a aprendre la forma de gestionar aquesta situació tan difícil, aquesta filla. Perquè viure sempre a l'infern no hi ha ningú que ho aguanti.
--
(1) Conec els pares de la Sofia, de vegades hi parlo, però a ella no l'he vist mai, només en sé el que els seus pares m'han explicat.
18 de maig 2018
Narrador i protagonista (una explicació sobre aquests escrits)
"La referencia a episodios de mi experiencia no responde a exigencias autobiográficas, sino al objeto de llevar al lector a entrar en contacto directo con los acontecimientos." Giorgio Antonucci (1)
Fos o no cert aquest afany (en alguna mesura segur que és cert), vaig pensar com quedarien els escrits eliminant-me com a "interlocutor" de les persones de les quals parlo. I em va semblar (em segueix semblant) que segurament els escrits perdrien versemblança.
Crec que potser perdrien versemblança perquè, el fet de fer visible el meu lligam en cada cas, potser afavoreix que allò que explico pugui ser percebut com a més real. És a dir, que aquesta presència facilita pensar que són històries viscudes, i no històries que potser jo només he sentit explicar, o que he llegit.
He parlat de "sensació de versemblança", perquè, òbviament, malgrat estar els textos escrits com ho estan (apareixent-hi jo "donant testimoni del que explico"), també podrien ser tots inventats. No seria cap novetat, hi ha qui inventa molt. En aquest sentit, l'únic que puc dir és que les històries "realment són reals" (i perdó per la redundància). Al marge, això sí, de les distorsions introduïdes sempre que ha calgut per tal d'emmascarar la identitat dels protagonistes, sobretot la d'alguns en concret.
A partir d'aquí, que cadascú pensi el que vulgui, en relació a l'autenticitat d'aquestes històries.
Hi ha també un altre fet obvi: algunes de les històries no es poden explicar (són "inexplicables") sense incloure la meva intervenció, ja que forma part de la història. Sobretot en alguns casos, "treure'm" del relat suposaria liquidar pràcticament la història. De manera que tot plegat no tindria sentit. És així, al marge que aquest fet pugui coincidir amb el meu eventual afany de protagonisme que ja he esmentat.
Hi ha un altre aspecte, que d'entrada no el tenia present i que en canvi ara em sembla el més important. Tal com he dit, aquestes històries estan relacionades (poc o molt) amb la meva pròpia història. I el cas és que jo sóc una persona corrent, podríem dir que "anònima", del munt. I a més no em dedico professionalment ni a la salut mental ni als serveis assistencials. I "malgrat tot", si puc explicar aquestes històries és perquè, sense fer res especial, aquestes històries s'han creuat en la meva vida.
O potser dit més acuradament: les puc explicar perquè quan me les he trobat "les he mirat", he estat atent. I aquí és a on volia arribar.
La vida de tots nosaltres està envoltada de vides tan diferents, sorprenents, tristes, tragicòmiques, doloroses, desesperades, aparentment anodines, estranyes, solitàries (i els adjectius que calgui afegir-hi) com les d'aquestes anotacions. Quan ens trobem amb aquestes històries (quan ens trobem "amb els protagonistes" d'aquestes històries, perquè l'important són els protagonistes i no els relats), llavors cadascú decideix què fa, cap a on mira i com, quina és la seva actitud.
Sense ànim d'alliçonar ningú, aquest podria ser el sentit (si cal que en tingui algun) d'aquests escrits. Fer visible aquesta realitat curiosa que, de manera quotidiana, ens envolta sense que sovint en siguem conscients.
--
(1) El prejuicio psiquiátrico, Katakrak Liburuak, 2018
--
Escrits anteriors relacionats:
https://horitzontal.blogspot.com.es/2017/09/escoltar.html
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/02/viatjar.html
--
Escrits anteriors relacionats:
https://horitzontal.blogspot.com.es/2017/09/escoltar.html
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/02/viatjar.html
17 de maig 2018
Més històries d'abusos
Una altra història d'abusos sexuals. En aquest cas la víctima va ser el Mateu, un nen de deu anys, sensible, tranquil, tímid. L'abusador va ser un tio seu, i els abusos van quedar en secret, ningú més de la família va saber el que havia passat. Al Mateu, les seqüeles d'aquells abusos li han condicionat tota la vida.
Quan vaig conèixer el Mateu no en quedava res, del nen de tranquil i tímid que havia sigut. Llavors ell devia tenir ja més de vint anys, i em va sobtar el seu caràcter dur, com si estigués furiós amb la vida. Sorprenia la facilitat amb què reaccionava de vegades de forma irada, amb uns ulls en algun moment com embogits. Com si estigués tot ell electrificat.
No era fàcil estar a la seva vora, perquè no sabies mai en quin moment, i per quin motiu, podia explotar. Llavors jo no sabia res d'aquell episodi de la seva infantesa. No va ser fins bastant més tard que, de casualitat, a través d'una indiscreció d'una tercera persona, me'n vaig assabentar.
Els intents que el Mateu va anar fent per viure en parella van fracassar tots, a causa del seu caràcter i de les seves reaccions. I això va fer que cada vegada visqués més aïllat, sense relacions socials, sense amics.
Després, al cap de molts anys va començar a canviar. Després d'anys d'extrema solitud durant els quals encara s'havia anat endurint més, va fer una evolució sorprenent, el seu estat mental es va anar asserenant. De mica en mica. Sense l'ajuda de ningú.
Va seguir fent la seva vida solitària, però ja no se li veia als ulls aquella negror, aquella ràbia. Aquell dolor, perquè tota la ràbia i la fúria dels anys anteriors havien sigut la forma d'expressar el seu dolor.
M'agradaria saber com va aconseguir sortir del pou en el qual va estar vivint durant dècades. Però sé que si un dia li preguntés com s'ho va fer, segurament no m'ho explicaria (això, si és que m'atrevís a preguntar-li-ho).
Perquè el Mateu (fins i tot ara que se'l veu bé) fa anys que gairebé no parla, i quan ho fa, no parla mai de la seva vida.
Quan vaig conèixer el Mateu no en quedava res, del nen de tranquil i tímid que havia sigut. Llavors ell devia tenir ja més de vint anys, i em va sobtar el seu caràcter dur, com si estigués furiós amb la vida. Sorprenia la facilitat amb què reaccionava de vegades de forma irada, amb uns ulls en algun moment com embogits. Com si estigués tot ell electrificat.
No era fàcil estar a la seva vora, perquè no sabies mai en quin moment, i per quin motiu, podia explotar. Llavors jo no sabia res d'aquell episodi de la seva infantesa. No va ser fins bastant més tard que, de casualitat, a través d'una indiscreció d'una tercera persona, me'n vaig assabentar.
Els intents que el Mateu va anar fent per viure en parella van fracassar tots, a causa del seu caràcter i de les seves reaccions. I això va fer que cada vegada visqués més aïllat, sense relacions socials, sense amics.
Després, al cap de molts anys va començar a canviar. Després d'anys d'extrema solitud durant els quals encara s'havia anat endurint més, va fer una evolució sorprenent, el seu estat mental es va anar asserenant. De mica en mica. Sense l'ajuda de ningú.
Va seguir fent la seva vida solitària, però ja no se li veia als ulls aquella negror, aquella ràbia. Aquell dolor, perquè tota la ràbia i la fúria dels anys anteriors havien sigut la forma d'expressar el seu dolor.
M'agradaria saber com va aconseguir sortir del pou en el qual va estar vivint durant dècades. Però sé que si un dia li preguntés com s'ho va fer, segurament no m'ho explicaria (això, si és que m'atrevís a preguntar-li-ho).
Perquè el Mateu (fins i tot ara que se'l veu bé) fa anys que gairebé no parla, i quan ho fa, no parla mai de la seva vida.
2 de maig 2018
Glàndula tiroide i depressions
Al coll hi tenim la glàndula tiroide. Quan no funciona bé ens pot fer diferents males passades. Una d'aquestes males passades és la seva inflamació, que pot passar desapercebuda si és petita, o arribar a ser aparatosa.
De les persones a les quals se'ls inflama la glàndula tiroide de manera exagerada abans en deien que tenien goll, o que eren golludes. No tinc clar si aquestes paraules encara es fan servir, però fa molts anys, durant la meva vida de neorural, recordo tant les paraules com alguna persona amb el coll així.
Fa poc a la Sandra li han fet aquest diagnòstic, tot i que de moment la deformació del seu coll no és visible, però amb la mà ella ja es nota la inflamació de la glàndula.
M'ha explicat que el metge li va dir que l'anormal funcionament de la tiroide podia provocar alteracions de l'estat d'ànim, i ella diu que podria ser el seu cas, perquè ha passat per diferents episodis depressius, i també per períodes en què qualsevol cosa la podia irritar i provocar-li reaccions agressives, desproporcionades.
Diu que hi ha casos de persones que després d'haver-se estat medicant amb antidepressius durant anys, sense cap mena de resultat positiu, quan els han identificat el mal funcionament de la tiroide i s'han pres la medicació indicada (i han deixat els antidepressius), han vist com de manera ràpida i sorprenent desapareixien els seus estats depressius.
Ella de moment no ha arribat a cap conclusió. De moment pel seu compte s'ha reduït la medicació que li van receptar, ja que li provocava uns efectes secundaris que la incomodaven molt. Diu que anirà fent proves amb les dosis, per tal de trobar un equilibri entre beneficis i efectes secundaris.
Normalment se'n parla poc, d'aquests mals orgànics capaços de provocar símptomes psiquiàtrics, ja siguin desestabilitzacions emocionals com les depressions, o les eufòries, o les al.lucinacions i les deliris, els atacs d'ansietat, etc.
Se'n parla poc i s'hi pensa poc, a mi també em passa. I per això m'ha agradat que la Sandra m'hagi explicat el seu cas.
És sorprenent: pot passar que la falta d'un element a l'organisme (per exemple el iode) provoqui una alteració de la glàndula tiroide, la qual alhora alteri l'equilibri del cervell, amb el resultat que es produeixi una simptomatologia depressiva. A la persona afectada és fàcil que llavors li receptin antidepressius, o que vagi a un psicòleg, o a un psicoanalista, per tal que l'ajudi a descobrir els conflictes de la seva infantesa que l'han dut a la depressió...
Quan l'únic que li cal a aquella persona és el medicament adequat capaç d'estabilitzar el funcionament de la glàndula tiroide.
De les persones a les quals se'ls inflama la glàndula tiroide de manera exagerada abans en deien que tenien goll, o que eren golludes. No tinc clar si aquestes paraules encara es fan servir, però fa molts anys, durant la meva vida de neorural, recordo tant les paraules com alguna persona amb el coll així.
Fa poc a la Sandra li han fet aquest diagnòstic, tot i que de moment la deformació del seu coll no és visible, però amb la mà ella ja es nota la inflamació de la glàndula.
M'ha explicat que el metge li va dir que l'anormal funcionament de la tiroide podia provocar alteracions de l'estat d'ànim, i ella diu que podria ser el seu cas, perquè ha passat per diferents episodis depressius, i també per períodes en què qualsevol cosa la podia irritar i provocar-li reaccions agressives, desproporcionades.
Diu que hi ha casos de persones que després d'haver-se estat medicant amb antidepressius durant anys, sense cap mena de resultat positiu, quan els han identificat el mal funcionament de la tiroide i s'han pres la medicació indicada (i han deixat els antidepressius), han vist com de manera ràpida i sorprenent desapareixien els seus estats depressius.
Ella de moment no ha arribat a cap conclusió. De moment pel seu compte s'ha reduït la medicació que li van receptar, ja que li provocava uns efectes secundaris que la incomodaven molt. Diu que anirà fent proves amb les dosis, per tal de trobar un equilibri entre beneficis i efectes secundaris.
Normalment se'n parla poc, d'aquests mals orgànics capaços de provocar símptomes psiquiàtrics, ja siguin desestabilitzacions emocionals com les depressions, o les eufòries, o les al.lucinacions i les deliris, els atacs d'ansietat, etc.
Se'n parla poc i s'hi pensa poc, a mi també em passa. I per això m'ha agradat que la Sandra m'hagi explicat el seu cas.
És sorprenent: pot passar que la falta d'un element a l'organisme (per exemple el iode) provoqui una alteració de la glàndula tiroide, la qual alhora alteri l'equilibri del cervell, amb el resultat que es produeixi una simptomatologia depressiva. A la persona afectada és fàcil que llavors li receptin antidepressius, o que vagi a un psicòleg, o a un psicoanalista, per tal que l'ajudi a descobrir els conflictes de la seva infantesa que l'han dut a la depressió...
Quan l'únic que li cal a aquella persona és el medicament adequat capaç d'estabilitzar el funcionament de la glàndula tiroide.
27 d’abr. 2018
Buidor i desidentificació
L'Elisabet diu que hi ha dies que se sent "buida", que no es reconeix ella mateixa, "que no sap com és". Que hi ha dies que sent un gran malestar a causa d'aquestes sensacions.
La manera de sortir d'aquest estat de malestar és mirar-se al mirall, de vegades al vidre d'algun aparador del carrer. Llavors, "quan es veu reflectida", es reconeix, sap que aquella persona, amb aquella cara, vestida d'aquella manera, és ella. Recupera la sensació "de ser ella", i se sent alleujada.
L'Elisabet té la sort de tenir la capacitat de pensar sobre el que li passa, en lloc de sentir-se només emportada pel que li passa. De pensar-hi i de ser capaç de parlar-ne (quan sent que pot confiar en qui l'escolta, quan se sent protegida).
Amb aquesta capacitat de reflexió i claredat d'exposició l'Elisabet és també capaç de parlar de les al.lucinacions que de vegades havia patit i que diu que ara ja no té. Tot i que de vegades fa alguna referència a experiències actuals que s'hi assemblen (de vegades no és del tot fàcil establir la ratlla entre al.lucinació i deliri, i llavors potser és suficient parlar "de malestars invasius", sense intentar concretar la seva naturalesa exacta).
En qualsevol cas, al.lucinacions o deliris, ella té clar que són pensaments o sensacions conflictives, a les quals ha d'intentar no fer gaire cas. Sap que és difícil gestionar aquests moments, quan hi està immersa, però també sap que són moments que tenen un final, i que quan han passat pot pensar-hi de manera objectiva.
Quan es tenen (es pateixen) aquestes experiències, arribar a aquest punt d'autoconeixement i d'autocontrol no és fàcil. Està molt ben explicat a la pel.lícula "Una ment meravellosa" (Ron Howard, 2001), sobre la vida del matemàtic John Forbes Nash.
L'Elisabet no és cap persona genial com John Forbes Nash, però ha aconseguit la mateixa proesa que ell, i potser encara d'una manera més sòlida, més consistent i permanent. També és veritat que alguna vegada l'Elisabet encara es confon, però és això, "alguna vegada", de manera excepcional, i no li és molt difícil després recuperar el control, la seva normalitat habitual.
La manera de sortir d'aquest estat de malestar és mirar-se al mirall, de vegades al vidre d'algun aparador del carrer. Llavors, "quan es veu reflectida", es reconeix, sap que aquella persona, amb aquella cara, vestida d'aquella manera, és ella. Recupera la sensació "de ser ella", i se sent alleujada.
L'Elisabet té la sort de tenir la capacitat de pensar sobre el que li passa, en lloc de sentir-se només emportada pel que li passa. De pensar-hi i de ser capaç de parlar-ne (quan sent que pot confiar en qui l'escolta, quan se sent protegida).
Amb aquesta capacitat de reflexió i claredat d'exposició l'Elisabet és també capaç de parlar de les al.lucinacions que de vegades havia patit i que diu que ara ja no té. Tot i que de vegades fa alguna referència a experiències actuals que s'hi assemblen (de vegades no és del tot fàcil establir la ratlla entre al.lucinació i deliri, i llavors potser és suficient parlar "de malestars invasius", sense intentar concretar la seva naturalesa exacta).
En qualsevol cas, al.lucinacions o deliris, ella té clar que són pensaments o sensacions conflictives, a les quals ha d'intentar no fer gaire cas. Sap que és difícil gestionar aquests moments, quan hi està immersa, però també sap que són moments que tenen un final, i que quan han passat pot pensar-hi de manera objectiva.
Quan es tenen (es pateixen) aquestes experiències, arribar a aquest punt d'autoconeixement i d'autocontrol no és fàcil. Està molt ben explicat a la pel.lícula "Una ment meravellosa" (Ron Howard, 2001), sobre la vida del matemàtic John Forbes Nash.
L'Elisabet no és cap persona genial com John Forbes Nash, però ha aconseguit la mateixa proesa que ell, i potser encara d'una manera més sòlida, més consistent i permanent. També és veritat que alguna vegada l'Elisabet encara es confon, però és això, "alguna vegada", de manera excepcional, i no li és molt difícil després recuperar el control, la seva normalitat habitual.
15 d’abr. 2018
Doblement víctima
"No controlem la memòria, perquè no controlem la vida. (...) En tot present habita el passat. (...) Som éssers fragmentats que a poc a poc ens consolidem, però les esquerdes, les cicatrius i els traumes persisteixen. La qüestió és si serem capaços de conviure-hi." Joan-Carles Mèlich (1)
Quan era adolescent més d'una vegada, i més d'una persona, va abusar de la Belén. Era ja una noia insegura i fràgil, i aquells abusos sexuals li van augmentar encara més la seva inseguretat.
Pocs anys després dels abusos es va casar, molt jove, i el seu matrimoni va ser un infern. L'home amb qui es va casar bevia i la maltractava. Sense arribar a l'agressió física, però li feia la vida impossible, amb menyspreus i insults constants.
Quan la Belén ja no va poder més va agafar la filla que havien tingut, que encara no havia fet l'any, i va tornar a casa dels seus pares. No els va explicar el que havia estat passant. Ni el que seguia passant: havia quedat tan traumatitzada que de manera regular tenia malsons en els quals el seu marit la perseguia amb un ganivet per tal de matar-la. Aquests malsons van durar molts anys. Alhora, no suportava ni tan sols la proximitat de cap home, se li esborronava la pell si algun se li acostava.
Conec la Belén des de fa 40 anys, i al llarg d'aquests anys ens hem anat veient o parlant per telèfon de tant en tant. Sempre que ens hem vist ha sigut en un ambient de gran confiança i simpatia mútua.
Fa uns dies ens vam tornar a veure, i va ser aleshores quan em va parlar, per primer cop, d'aquests abusos i maltractaments. Després de 40 anys d'amistat. I va afegir que fins aleshores no ho havia explicat mai a ningú. Ni tan sols a la seva filla, amb la qual té molt bona relació. La Belén deu voltar els 70 anys, i la seva filla es deu acostar als 50.
Li vaig dir que em semblava que ho hauria d'explicar a la seva filla, que la filla es mereixia saber aquesta part de la història de la seva mare. Em va dir que no ho veia clar, que no volia atabalar la seva filla carregant-li aquest pes, que creia que era millor que la filla desconegués aquesta part tan dura i dolorosa del seu passat.
Li vaig tornar a dir que creia que s'equivocava. I que a més, si li ho explicava, també seria bo per a ella mateixa, perquè explicar les coses que ens fan mal (o ens n'han fet), compartir-les, és una manera d'alleugerir una mica el mal que ens fan aquests mals.
També li vaig dir que, si ho explicava a la filla, no havia de tenir por dels efectes de la seva revelació, perquè una cosa és voler explicar uns fets, i una altra fer-ho des de la queixa, amb la intenció de fer llàstima, però que ella no era així, no ho havia sigut mai. Que la filla, quan ho sabés, sens dubte s'entristiria, però que segur que li agrairia que li ho hagués dit. (2)
Aquest dia de confidències inesperades, la Belén em va dir que no sabia com era que m'estava explicant tot allò, com era que li havia sortit de fer-ho. I jo li vaig dir que la llàstima era que no hagués trobat abans els moments, les persones, amb les quals ser capaç de parlar-ne.
Li vaig dir a la Belén que no plorava perquè no sóc de llàgrima fàcil, però que m'havia trasbalsat molt tot el que m'havia explicat. Tant els fets com el silenci, el seu silenci de tota la vida. Li vaig dir que els mals, convertits en secrets i mantinguts secrets, encara són més dolorosos. Que els mals s'han de poder parlar (que s'ha d'intentar parlar-ne), amb persones de confiança, per tal d'alleugerir-nos de part del seu pes.
Aquests fets traumàtics de la seva joventut no només li van deixar una profunda petjada emocional que encara perdura (amb episodis depressius que s'han anat repetint al llarg dels anys), sinó que també li han provocat uns problemes físics importants (no és cap secret que les emocions malaltes també poden emmalaltir-nos el cos, a cadascú segons els seus punts fràgils).
La Belén venia d'una família molt humil, no va poder estudiar més enllà de l'escolarització bàsica. Quan ha treballat sempre ho ha fet en feines no qualificades, mal pagades, dures i precàries. De manera que la seva fragilitat física (de petita ja era una nena més aviat malaltissa), augmentada a causa de la seva fragilitat emocional (i de les repercussions d'aquestes emocions sobre el seu cos), encara li ha fet més dura la seva vida laboral.
En relació als seus malestars i als seus silencis, el dia aquest que vam parlar la Belén es va referir també a una mena de sentiment de culpabilitat pel fet de no haver estat capaç d'imposar-se i no permetre els abusos i maltractaments que va patir. És un altre sentiment que de vegades, massa vegades, tenen les dones que han passat per experiències semblants, un sentiment que lamentablement contribueix a fer encara més difícil la visibilització d'aquests casos.
Els abusadors i maltractadors, a sobre del mal que fan es veuen beneficiats per aquestes seqüeles paralitzants dels seus actes: ells queden protegits i impunes gràcies al silenci de les seves víctimes, i les víctimes esdevenen doblement víctimes.
--
(1) L'experiència de la pèrdua. Arcàdia Editorial, 2017 (p. 36, 37, 38)
(2) La filla també la conec, sé com és i estic convençut que reaccionaria tal com penso... de fet, si la seva mare mor abans que jo sense haver-li explicat aquests fets, segurament llavors li explicaré jo a la filla aquesta part de la història de la seva mare.
Quan era adolescent més d'una vegada, i més d'una persona, va abusar de la Belén. Era ja una noia insegura i fràgil, i aquells abusos sexuals li van augmentar encara més la seva inseguretat.
Pocs anys després dels abusos es va casar, molt jove, i el seu matrimoni va ser un infern. L'home amb qui es va casar bevia i la maltractava. Sense arribar a l'agressió física, però li feia la vida impossible, amb menyspreus i insults constants.
Quan la Belén ja no va poder més va agafar la filla que havien tingut, que encara no havia fet l'any, i va tornar a casa dels seus pares. No els va explicar el que havia estat passant. Ni el que seguia passant: havia quedat tan traumatitzada que de manera regular tenia malsons en els quals el seu marit la perseguia amb un ganivet per tal de matar-la. Aquests malsons van durar molts anys. Alhora, no suportava ni tan sols la proximitat de cap home, se li esborronava la pell si algun se li acostava.
Conec la Belén des de fa 40 anys, i al llarg d'aquests anys ens hem anat veient o parlant per telèfon de tant en tant. Sempre que ens hem vist ha sigut en un ambient de gran confiança i simpatia mútua.
Fa uns dies ens vam tornar a veure, i va ser aleshores quan em va parlar, per primer cop, d'aquests abusos i maltractaments. Després de 40 anys d'amistat. I va afegir que fins aleshores no ho havia explicat mai a ningú. Ni tan sols a la seva filla, amb la qual té molt bona relació. La Belén deu voltar els 70 anys, i la seva filla es deu acostar als 50.
Li vaig dir que em semblava que ho hauria d'explicar a la seva filla, que la filla es mereixia saber aquesta part de la història de la seva mare. Em va dir que no ho veia clar, que no volia atabalar la seva filla carregant-li aquest pes, que creia que era millor que la filla desconegués aquesta part tan dura i dolorosa del seu passat.
Li vaig tornar a dir que creia que s'equivocava. I que a més, si li ho explicava, també seria bo per a ella mateixa, perquè explicar les coses que ens fan mal (o ens n'han fet), compartir-les, és una manera d'alleugerir una mica el mal que ens fan aquests mals.
També li vaig dir que, si ho explicava a la filla, no havia de tenir por dels efectes de la seva revelació, perquè una cosa és voler explicar uns fets, i una altra fer-ho des de la queixa, amb la intenció de fer llàstima, però que ella no era així, no ho havia sigut mai. Que la filla, quan ho sabés, sens dubte s'entristiria, però que segur que li agrairia que li ho hagués dit. (2)
Aquest dia de confidències inesperades, la Belén em va dir que no sabia com era que m'estava explicant tot allò, com era que li havia sortit de fer-ho. I jo li vaig dir que la llàstima era que no hagués trobat abans els moments, les persones, amb les quals ser capaç de parlar-ne.
Li vaig dir a la Belén que no plorava perquè no sóc de llàgrima fàcil, però que m'havia trasbalsat molt tot el que m'havia explicat. Tant els fets com el silenci, el seu silenci de tota la vida. Li vaig dir que els mals, convertits en secrets i mantinguts secrets, encara són més dolorosos. Que els mals s'han de poder parlar (que s'ha d'intentar parlar-ne), amb persones de confiança, per tal d'alleugerir-nos de part del seu pes.
Aquests fets traumàtics de la seva joventut no només li van deixar una profunda petjada emocional que encara perdura (amb episodis depressius que s'han anat repetint al llarg dels anys), sinó que també li han provocat uns problemes físics importants (no és cap secret que les emocions malaltes també poden emmalaltir-nos el cos, a cadascú segons els seus punts fràgils).
La Belén venia d'una família molt humil, no va poder estudiar més enllà de l'escolarització bàsica. Quan ha treballat sempre ho ha fet en feines no qualificades, mal pagades, dures i precàries. De manera que la seva fragilitat física (de petita ja era una nena més aviat malaltissa), augmentada a causa de la seva fragilitat emocional (i de les repercussions d'aquestes emocions sobre el seu cos), encara li ha fet més dura la seva vida laboral.
En relació als seus malestars i als seus silencis, el dia aquest que vam parlar la Belén es va referir també a una mena de sentiment de culpabilitat pel fet de no haver estat capaç d'imposar-se i no permetre els abusos i maltractaments que va patir. És un altre sentiment que de vegades, massa vegades, tenen les dones que han passat per experiències semblants, un sentiment que lamentablement contribueix a fer encara més difícil la visibilització d'aquests casos.
Els abusadors i maltractadors, a sobre del mal que fan es veuen beneficiats per aquestes seqüeles paralitzants dels seus actes: ells queden protegits i impunes gràcies al silenci de les seves víctimes, i les víctimes esdevenen doblement víctimes.
--
(1) L'experiència de la pèrdua. Arcàdia Editorial, 2017 (p. 36, 37, 38)
(2) La filla també la conec, sé com és i estic convençut que reaccionaria tal com penso... de fet, si la seva mare mor abans que jo sense haver-li explicat aquests fets, segurament llavors li explicaré jo a la filla aquesta part de la història de la seva mare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)