La Irene fa una temporada llarga que està estable, i els seus pares estan tranquils: "qui dia passa, any empeny". Però són realistes, i saben que en qualsevol moment, per qualsevol cosa, potser una fotesa, es pot tornar a desballestar tot.
I s'esdevé la fotesa. La Irene s'ha comprat per internet una samarreta i li han dit que l'endemà, divendres, la hi portarien. A la Irene la samarreta li fa molta il.lusió, diu que se la vol posar dissabte per anar a casa d'una amiga. Però el divendres al matí no apareix ningú amb la samarreta. I a mitja tarda la samarreta segueix sense arribar, i ella es comença a posar nerviosa. Truca a la botiga, i li diuen que no es preocupi, que la samarreta ja està de camí i en qualsevol moment li arribarà.
Passa mitja hora i no arriba ningú, i torna a trucar, i li diuen el mateix. Està cada vegada més neguitosa, i deu minut després truca una altra vegada, i cinc minuts després una altra. Va passant del neguit a l'enfadamenta, i de l'enfadamenta a la fúria: les seves paraules cada vegada són més exaltades, violentes.
En una d'aquestes trucades li diuen que hi ha hagut un problema, i que la samarreta no li arribarà fins dilluns. I llavors explota, perd absolutament el control, els insulta, i els diu (literalment) que els matarà.
Els seus pares, fins aleshores a l'expectativa, també es comencen a preocupar. Experts ja en gestionar situacions d'aquestes, intenten relativitzar el problema, li diuen que dissabte pot anar a casa de l'amiga amb una altra samarreta (a l'armari té munts de samarretes de tota mena), i que dilluns ja li arribarà la nova, que tot plegat només són dos dies d'espera, etc.
Però la Irene en lloc de calmar-se encara es descontrola més. Diu que quan li portin la samarreta matarà a qui la hi porti, i es segueix embalant, fins que diu que aquesta vida és una merda absoluta, que ja n'està tipa, que no hi ha qui ho suporti i que es vol suïcidar. I ho va repetint, que hauria de matar a tothom, i que està ben tipa de tot i que es suïcidarà.
Explicat així pot semblar un acudit, i si ho sembla es pot pensar que l'adequat seria no fer cas de la Irene, ignorar tot el que diu, pensar que "ja li passarà". Però no és ni tan senzill ni tan fàcil, perquè la Irene realment "sent" tot el que diu. I en un moment de descontrol potser sí que pot acabar fent algun disbarat (agressiu o autoagressiu).
En aquest cas, l'escletxa la troba la mare. Després d'hores de xàfec, la Irene canvia una mica de registre i li diu a la seva mare que la seva vida és desgraciada, que se sent molt sola, sobretot des que el Joan, la seva parella, la va deixar. Amb el Joan tenia una relació complicada i dolenta (el Joan també tenia un cap força desmanegat), però ara ella només pensa "que abans tenia una parella", i oblida l'infern d'aquella relació, l'oblida perquè la solitud li és un altre infern encara més gran.
Quan dilluns li arriba la samarreta, la Irene ja s'ha asserenat i "no mata" el noi que la hi porta. Ja ha passat la crisi. Ara, amb una mica de sort, vindrà una altra etapa d'estabilitat (o d'una mínima estabilitat, suportable). I quan es torni a acabar la nova bona etapa, a causa d'una nova crisi, llavors explotarà una altra bomba atòmica. I amb una mica de sort, i el bon fer dels pares (atents, prudents, pacients...) els efectes de la nova bomba no seran irreparables.
I així, de mica en mica, van passant les setmanes, els mesos, els anys, amb els pares de la Irene sempre amb l'ai al cor.
És probable que al principi d'aquest petit relat algú hagi pensat que la Irene deu ser una adolescent capriciosa i amb poca tolerància a la frustració, vaja "una noia maleducada".
Però és més complicat. És més complicat perquè d'entrada la Irene no és cap adolescent (té ja trenta anys), i la seva poca tolerància a la frustració és només un dels seus problemes de personalitat (prou greus com per ser catalogats amb l'etiqueta mèdica de "trastorn límit de la personalitat").
Uns problemes que li fan a ella la vida molt difícil i, òbviament, també a la gent que l'envolta.
(aquest episodi de la Irene me l'expliquen els seus pares, amb els quals parlo de tant en tant)
31 de jul. 2018
11 de jul. 2018
Lectures sobre la bipolaritat
Dues lectures més sobre la bipolaritat:
-Tu pareja es bipolar. Julie A. Fast, John D. Preston. Robinbook, 2011.
La coautora és bipolar. És un bon manual d'autoajuda per a les parelles de persones bipolars. M'ha agradat molt, tant per la claredat amb què està escrit, com per les indicacions que fa, sobretot per algunes aportacions que considero originals (o que si més no per a mi ho són).
-Ojos que sí ven. Ana González, Aníbal C. Malvar. Desclée de Brouwer, 2011.
Entrevistes a deu persones bipolars que havien participat en reunions d'autoajuda organitzades per l'autora, psicòloga (el coautor és periodista). És interessant com cada una de les persones entrevistades explica la seva experiència.
I ja que hi som, dos documentals que també he vist aquests darrers mesos (els van passar per TV2):
-El cerebro bipolar (Ride the Tiger: A guide through the bipolar brain). Ed Moore, 2016. Detroit Educational Television Foundation.
Em va semblar molt poc interessant, o més aviat, decebedor. Només parlava de cirurgies, medicacions, tecnologies, imatges del cervell pintades de colors... Com si gràcies als avanços de la ciència tinguéssim a tocar dels dits la solució definitiva a tots els problemes depressius. A més, em va desagradar la participació (utilització?) de la Kay R. Jamison (autora de "Una mente inquieta") i de la Terri Cheney (autora de "Bipolar, memorias de un estado de ánimo"), dues dones que em mereixen un gran respecte i que no considero que es puguin identificar (elles mateixes) amb el plantejament general del documental.
-Depresión, una nueva esperanza (Depression: neue Hoffnung?). Dorothee Kaden i Carsten Schollmann, 2017.
Aquest, en canvi, sí que em va agradar, molt. Em va semblar del tot adequat com a explicació del que són les depressions, dels malestars que generen i de les dificultats per gestionar-les o superar-les.
-Tu pareja es bipolar. Julie A. Fast, John D. Preston. Robinbook, 2011.
La coautora és bipolar. És un bon manual d'autoajuda per a les parelles de persones bipolars. M'ha agradat molt, tant per la claredat amb què està escrit, com per les indicacions que fa, sobretot per algunes aportacions que considero originals (o que si més no per a mi ho són).
-Ojos que sí ven. Ana González, Aníbal C. Malvar. Desclée de Brouwer, 2011.
Entrevistes a deu persones bipolars que havien participat en reunions d'autoajuda organitzades per l'autora, psicòloga (el coautor és periodista). És interessant com cada una de les persones entrevistades explica la seva experiència.
I ja que hi som, dos documentals que també he vist aquests darrers mesos (els van passar per TV2):
-El cerebro bipolar (Ride the Tiger: A guide through the bipolar brain). Ed Moore, 2016. Detroit Educational Television Foundation.
Em va semblar molt poc interessant, o més aviat, decebedor. Només parlava de cirurgies, medicacions, tecnologies, imatges del cervell pintades de colors... Com si gràcies als avanços de la ciència tinguéssim a tocar dels dits la solució definitiva a tots els problemes depressius. A més, em va desagradar la participació (utilització?) de la Kay R. Jamison (autora de "Una mente inquieta") i de la Terri Cheney (autora de "Bipolar, memorias de un estado de ánimo"), dues dones que em mereixen un gran respecte i que no considero que es puguin identificar (elles mateixes) amb el plantejament general del documental.
-Depresión, una nueva esperanza (Depression: neue Hoffnung?). Dorothee Kaden i Carsten Schollmann, 2017.
Aquest, en canvi, sí que em va agradar, molt. Em va semblar del tot adequat com a explicació del que són les depressions, dels malestars que generen i de les dificultats per gestionar-les o superar-les.
6 de jul. 2018
Rere l'honorable façana
"Sin embargo, la terapia tiene que vencer (...) la feroz resistencia del depresivo y de su entorno a aceptar la dimensión relacional de sus síntomas, obstáculo que nace del mismo complejo hipernormativo que exige un respeto absoluto a la honorabilidad de las apariencias."
Ho diuen Juan Luis Linares i Carmen Campo a "Tras la honorable fachada. Trastornos depresivos desde una perspectiva relacional" (1). Em sembla un bon punt de vista, i alhora trobo que hauria de ser un motiu de reflexió el fet que aquest tipus d'idees no surtin més en les publicacions sobre depressions. Els autors, a la recapitulació final, tornen a dir:
"En esta obra hemos hablado mucho de relación porque, siendo obvia su trascendental importancia a la hora de determinar estados de ánimo, se le niega el reconocimiento al traspasar las fronteras de la patología. Y ésa es una contradicción que no puede seguirse aceptando desde el más elemental sentido común y, menos aún, desde la experiencia psicoterapéutica." (p. 225)
Aquestes idees al llibre després es concreten en punts de vista que em semblen opinables, i a més sovint exposats amb una considerable rigidesa (si et passa A és perquè tens uns pares B amb una relació C...). De manera que del llibre em quedo amb el plantejament general, que comparteixo del tot, i prescindeixo de les concrecions. És el que em passa amb molts textos amb arrels psicoanalítiques, que posen damunt la taula la importància de les relacions, de la infantesa, dels traumes, de les repressions, de les sublimacions (unes realitats que la psiquiatria biologista-farmacològica ignora de manera sistemàtica) però que sovint després els autors les concreten amb unes interpretacions discutibles, de vegades fins i tot fantasioses (i alhora, de vegades perilloses, perquè posar l'atenció en el lloc que no toca impedeix posar-la on s'hauria de posar).
Un exemple diferent. Diu Alice Miller:
"Si desechamos las claves para la comprensión de nuestra vida, las causas de la depresión (...) seguirán siendo a la fuerza un enigma para nosotros. (...) Aferrarse a las ideas tradicionales sobre el amor y la moral sin criticarlas es un buen método para ocultar o reprimir los hechos reales de la propia historia."
Ho diu a "El drama del niño dotado y la búsqueda de su verdadero yo", un títol que pot confondre perquè no parla d'infants, sinó d'adults amb problemes depressius o d'altres tipus i que l'autora atribueix a la seva infantesa complicada. (2)
De fet, Alice Miller diu que tots els problemes depressius tenen el seu origen en la infantesa, en les males relacions familiars, els conflictes, les frustracions, etc. de quan som petits. I això és una generalització bastant fora de lloc, perquè sens dubte en alguns casos és així, però no sempre.
Els motius perquè emergeixi (o "un es submergeixi en") una depressió poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. I si llavors són prou intensos i qui els viu "té aquesta fragilitat biològica" (la de les depressions), doncs serà possible, o probable, que llavors s'acabi conformant un estat depressiu.
Aquests dies he fullejat els dos llibres anteriors. Segueixo llegint llibres sobre depressions i bipolaritat perquè la història de la meva mare la segueixo tenint molt present (i junt amb la seva, la d'altres persones properes a mi amb problemes semblants). Quan llegeixo llibres sobre aquests temes, ho faig amb curiositat (a veure si em diuen alguna cosa nova, que em sobta, que em sembla interessant) i alhora amb una atenció crítica (a aquestes alçades ja sé que el fet que els autors/es tinguin els corresponents màsters, llargs currículums, anys d'experiència clínica, etc., no és garantia de res).
En aquest cas, el títol del primer llibre citat, "Rere l'honorable façana: trastorns depressius des d'una perspectiva relacional", em sembla una bona síntesi d'aquesta part de la biografia de la meva mare que sempre he reivindicat. Fins i tot amb tossuderia, perquè em semblava (em sembla) de justícia reivindicar-la. I de sentit comú: sense tenir present aquesta part (la de les relacions) les seves oscil.lacions emocionals serien només "un misteri".
Una part, una dimensió, que en general es va negar quan ella vivia, i que ara, després d'anys de morir ella, algunes persones de vegades sembla que segueixen preferir ignorar.
--
(1) Paidós, 2000, p. 26.
(2) Tusquets, 2001 (escrit el 1979 i revisat el 1995). Pag. 71 i 73.
Ho diuen Juan Luis Linares i Carmen Campo a "Tras la honorable fachada. Trastornos depresivos desde una perspectiva relacional" (1). Em sembla un bon punt de vista, i alhora trobo que hauria de ser un motiu de reflexió el fet que aquest tipus d'idees no surtin més en les publicacions sobre depressions. Els autors, a la recapitulació final, tornen a dir:
"En esta obra hemos hablado mucho de relación porque, siendo obvia su trascendental importancia a la hora de determinar estados de ánimo, se le niega el reconocimiento al traspasar las fronteras de la patología. Y ésa es una contradicción que no puede seguirse aceptando desde el más elemental sentido común y, menos aún, desde la experiencia psicoterapéutica." (p. 225)
Aquestes idees al llibre després es concreten en punts de vista que em semblen opinables, i a més sovint exposats amb una considerable rigidesa (si et passa A és perquè tens uns pares B amb una relació C...). De manera que del llibre em quedo amb el plantejament general, que comparteixo del tot, i prescindeixo de les concrecions. És el que em passa amb molts textos amb arrels psicoanalítiques, que posen damunt la taula la importància de les relacions, de la infantesa, dels traumes, de les repressions, de les sublimacions (unes realitats que la psiquiatria biologista-farmacològica ignora de manera sistemàtica) però que sovint després els autors les concreten amb unes interpretacions discutibles, de vegades fins i tot fantasioses (i alhora, de vegades perilloses, perquè posar l'atenció en el lloc que no toca impedeix posar-la on s'hauria de posar).
Un exemple diferent. Diu Alice Miller:
"Si desechamos las claves para la comprensión de nuestra vida, las causas de la depresión (...) seguirán siendo a la fuerza un enigma para nosotros. (...) Aferrarse a las ideas tradicionales sobre el amor y la moral sin criticarlas es un buen método para ocultar o reprimir los hechos reales de la propia historia."
Ho diu a "El drama del niño dotado y la búsqueda de su verdadero yo", un títol que pot confondre perquè no parla d'infants, sinó d'adults amb problemes depressius o d'altres tipus i que l'autora atribueix a la seva infantesa complicada. (2)
De fet, Alice Miller diu que tots els problemes depressius tenen el seu origen en la infantesa, en les males relacions familiars, els conflictes, les frustracions, etc. de quan som petits. I això és una generalització bastant fora de lloc, perquè sens dubte en alguns casos és així, però no sempre.
Els motius perquè emergeixi (o "un es submergeixi en") una depressió poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. I si llavors són prou intensos i qui els viu "té aquesta fragilitat biològica" (la de les depressions), doncs serà possible, o probable, que llavors s'acabi conformant un estat depressiu.
Aquests dies he fullejat els dos llibres anteriors. Segueixo llegint llibres sobre depressions i bipolaritat perquè la història de la meva mare la segueixo tenint molt present (i junt amb la seva, la d'altres persones properes a mi amb problemes semblants). Quan llegeixo llibres sobre aquests temes, ho faig amb curiositat (a veure si em diuen alguna cosa nova, que em sobta, que em sembla interessant) i alhora amb una atenció crítica (a aquestes alçades ja sé que el fet que els autors/es tinguin els corresponents màsters, llargs currículums, anys d'experiència clínica, etc., no és garantia de res).
En aquest cas, el títol del primer llibre citat, "Rere l'honorable façana: trastorns depressius des d'una perspectiva relacional", em sembla una bona síntesi d'aquesta part de la biografia de la meva mare que sempre he reivindicat. Fins i tot amb tossuderia, perquè em semblava (em sembla) de justícia reivindicar-la. I de sentit comú: sense tenir present aquesta part (la de les relacions) les seves oscil.lacions emocionals serien només "un misteri".
Una part, una dimensió, que en general es va negar quan ella vivia, i que ara, després d'anys de morir ella, algunes persones de vegades sembla que segueixen preferir ignorar.
--
(1) Paidós, 2000, p. 26.
(2) Tusquets, 2001 (escrit el 1979 i revisat el 1995). Pag. 71 i 73.
3 de jul. 2018
Contencions - 2
Rellegeixo el que vaig escriure fa uns dies sobre les contencions i m'adono que em vaig oblidar d'un aspecte que potser explica la falta de consens entre els professionals (potser més aparent que real) sobre aquest tema. Aquest aspecte és la falta de concreció pel que fa a la diferència exacta entre una contenció i una no contenció.
Agafar de manera puntual la mà d'una persona per tal que no pegui una altra persona, o retenir-la per tal que no es colpegi ella sola el cap contra la paret, és una contenció? O ho seria o no en funció de la durada? No ho seria si només és un moment, i en canvi ho seria si la retenció s'allarga?
És a dir, quan els professionals reivindiquen "zero contencions", es refereixen també a aquests exemples, o estan parlant de contencions de més envergadura?
I el mateix traslladat a les contencions farmacològiques: a partir de quin tipus de medicament i quina dosi i en quines condicions es considera que el seu ús és una contenció? Hi ha una línia vermella clara? O la realitat és molt més complicada?
Fa uns dies el psiquiatre Thomas Emmenegger deia un munt de coses molt sensates sobre les malalties mentals i la pràctica de la psiquiatria. Tan de bo hi hagués més psiquiatres com ell. També parlava de les contencions, i posava uns exemples amb els quals era molt fàcil estar d'acord amb el que deia. Però alhora a mi em van quedar també aquests dubtes que he exposat. (1)
D'altra banda, la conclusió o deducció del que Thomas Emmenegger deia és que encara que un professional sigui partidari de "zero contencions" (sigui el que sigui el que això vulgui dir exactament), si no disposa dels recursos necessaris és impossible que ho pugui fer efectiu.
Tal com deia fa uns dies, el que acabo de dir en relació al món de la psiquiatria és igualment indicat en relació al món de la geriatria. Quan els professionals de la geriatria partidaris de les no contencions afirmen que són innecessàries, sempre em quedo amb el dubte de si no s'expliquen prou bé, o de si simplifiquen de manera excessiva l'explicació (i amb l'explicació simplificada hi ha alguna part de la història que se'n va per l'aigüera).
El resum de tot plegat és que quan sento explicacions sobre aquest tema, quan sento què s'afirma de manera rotunda i sense matisos la no necessitat "de cap mena de contenció" sempre em queden dubtes.
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 18/06/2018
Agafar de manera puntual la mà d'una persona per tal que no pegui una altra persona, o retenir-la per tal que no es colpegi ella sola el cap contra la paret, és una contenció? O ho seria o no en funció de la durada? No ho seria si només és un moment, i en canvi ho seria si la retenció s'allarga?
És a dir, quan els professionals reivindiquen "zero contencions", es refereixen també a aquests exemples, o estan parlant de contencions de més envergadura?
I el mateix traslladat a les contencions farmacològiques: a partir de quin tipus de medicament i quina dosi i en quines condicions es considera que el seu ús és una contenció? Hi ha una línia vermella clara? O la realitat és molt més complicada?
Fa uns dies el psiquiatre Thomas Emmenegger deia un munt de coses molt sensates sobre les malalties mentals i la pràctica de la psiquiatria. Tan de bo hi hagués més psiquiatres com ell. També parlava de les contencions, i posava uns exemples amb els quals era molt fàcil estar d'acord amb el que deia. Però alhora a mi em van quedar també aquests dubtes que he exposat. (1)
D'altra banda, la conclusió o deducció del que Thomas Emmenegger deia és que encara que un professional sigui partidari de "zero contencions" (sigui el que sigui el que això vulgui dir exactament), si no disposa dels recursos necessaris és impossible que ho pugui fer efectiu.
Tal com deia fa uns dies, el que acabo de dir en relació al món de la psiquiatria és igualment indicat en relació al món de la geriatria. Quan els professionals de la geriatria partidaris de les no contencions afirmen que són innecessàries, sempre em quedo amb el dubte de si no s'expliquen prou bé, o de si simplifiquen de manera excessiva l'explicació (i amb l'explicació simplificada hi ha alguna part de la història que se'n va per l'aigüera).
El resum de tot plegat és que quan sento explicacions sobre aquest tema, quan sento què s'afirma de manera rotunda i sense matisos la no necessitat "de cap mena de contenció" sempre em queden dubtes.
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 18/06/2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)