Fa temps, de tant en tant ens vèiem amb l'Alba. Quedàvem, fèiem un cafè, o fins i tot anàvem a dinar junts. I passàvem una bona estona xerrant.
Fins que un dia, per telèfon, em va dir que no em volia veure més. El motiu: que li havia fet un comentari "poc adequat". A mi no m'ho semblava, però de tota manera li vaig demanar disculpes, per tal d'intentar evitar que es trenqués la rutina d'aquelles trobades. Després vaig reiterar les disculpes dues o tres vegades, deixant-li algun missatge al contestador del telèfon (ja no me l'agafava). Però va ser inútil.
No em va semblar oportú fer més intents, i va anar passant el temps, molt. Fins que un dia, de casualitat, al cap d'anys, me la vaig trobar pel carrer. Va estar la mar de simpàtica, com si ens haguéssim vist feia poc, i va dir que havíem de quedar un dia per tornar a fer petar la xerrada. I li vaig dir que sí, que em semblava molt bona idea.
Vam tornar a quedar. I com uns anys abans, ens vam estar a un bar bevent cafès i infusions, parlant tranquil.lament de diferents coses. Menys d'una: ni ella ni jo vam fer cap referència a l'episodi conflictiu de feia temps. Posteriorment vam quedar encara un parell de vegades més, i també va ser tot la mar d'agradable i fàcil.
Després, un dia, de manera inesperada, em va escriure un correu referint-se a un tema que havíem parlat l'última vegada (sense cap relació amb el tema d'uns anys abans). Em va dir que no volia que mai més n'hi parlés, que jo havia sigut indelicat i poc respectuós. I acabava amb un reguitzell de retrets generals i indiscriminats, fins i tot impertinents, uns retrets tan rebuscats que en alguns casos ni acabava d'entendre de què em parlava.
La vaig telefonar, però no em va agafar el telèfon. Vaig deixar passar uns dies i aleshores li vaig enviar un correu. Aquesta vegada no em vaig disculpar com la vegada anterior, li vaig dir només que em sabien greu aquelles reaccions. Que se'm feia estrany que un tema del qual n'havíem parlat sense problemes, fins i tot amb humor (ella també rient), llavors de cop es convertís per a ella en tan conflictiu.
No em va contestar.
L'Alba em cau bé, i com que em cau bé em saben greu aquests curtcircuits seus. Sé que de vegades li passen aquestes coses. També sé que viu molt sola i té necessitat de parlar. I que de vegades aquesta necessitat de relacionar-se ella la dinamita així, de manera imprevisible, a causa d'una fotesa. I llavors no sap reaccionar per tal de relativitzar l'incident: es queda presonera, ves a saber fins quan, de l'embolic que ella mateixa ha generat, i que a causa de la seva ofuscació segueix alimentant.
Cadascú ve d'on ve. La seva vida ha sigut molt difícil, amb problemes familiars importants, i amb alguna crisi seva que va fer que més d'un cop acabés a algun psiquiàtric. Les seves experiències als psiquiàtrics van ser dures, perquè a més aquelles estades no li van servir per estabilitzar-se, sinó que encara en va sortir pitjor: la darrera vegada va sortir-ne en un estat mig catatònic, encarcarada, deprimida i mentalment anul.lada.
Després, de mica en mica, va anar trobant les maneres d'anar-se recuperant, sobretot gràcies al seu esforç i perseverança (de vegades havent-se d'enfrontar a la incomprensió de la família, la qual fins i tot li va fer alguna mala jugada). D'aquesta etapa tan fosca ja fa molt; quan jo la vaig conèixer, ella ja tenia bastant encarrilada la seva sortida del túnel.
Fa poc, després d'un any de l'últim curtcircuit, m'ha tornat a telefonar. I hem tornat a quedar. I ha anat la mar de bé.
A veure fins quan durarà, aquesta nova etapa.
5 de set. 2018
4 de set. 2018
Psicosi, medicació i teràpia
Vaig a veure l'Elisabet i penso en un article que he llegit fa poc que diu que la teràpia cognitiva conductual és útil en el tractament de l'esquizofrènia. Diu que els fàrmacs poden ser l'única opció en els moments de crisis (en ple brot psicòtic), però que en absència de crisis, fins i tot encara que hi segueixi havent algun símptoma psicòtic (és a dir, al.lucinacions o deliris, però menys invalidants), la teràpia cognitiva conductual pot ser igual o més efectiva que la medicació. I que per tant (en la mesura que estalvia els efectes secundaris de la medicació), s'hauria de considerar com la primera opció, o com a opció complementària per tal de poder reduir la medicació. (1)
L'argument és de bastant sentit comú: és obvi que si tenim problemes, rebre ajuda per tal d'entendre què ens passa, i a continuació adquirir eines per tal de gestionar millor el que ens passa (sigui el que sigui), ens pot permetre viure "la mateixa vida" d'una manera més fàcil, amb més sensació de control i menys ansietat.
Això en general, i per tant també en el cas de problemes psicòtics (excepte, tal com he dit, en els moments de crisis agudes).
Una opció relacionada amb aquest tema són els "grups de veus", els grups de persones que es reuneixen per parlar de les seves al.lucinacions auditives, amb l'objectiu d'aprendre "a normalitzar" la percepció d'allò que els passa. D'aprendre a gestionar les veus invasives amb més facilitat, gràcies a la verbalització del que a un li passa i a l'escolta de les experiències i els testimonis dels altres. (2)
He dit que penso en tot això quan vaig a veure l'Elisabet. Ho he dit així perquè després del munt d'anys que fa que ella està ingressada en una residència psiquiàtrica, no se li ha ofert mai una ajuda d'aquest tipus: ni una teràpia seriosa individual (cognitiva conductual o d'algun altre tipus), ni un grup de veus, ni cap altra cosa semblant.
Amb ajudes com aquestes "que no ha tingut", crec fermament que hauria tingut la possibilitat (òbviament no puc dir "la garantia d'aconseguir-ho"), d'abandonar el règim residencial i accedir a una vida una mica més normal i independent. Per exemple en un pis compartit i tutelat. Perquè l'Elisabet encara té, i sobretot ha tingut, aquestes capacitats cognitives que li haurien permès aprofitar oportunitats terapèutiques d'aquest tipus. (3)
Aquests dies també he llegit un altre article relacionat amb el que he exposat. Diuen els seus autors que hi ha evidències clares que el deteriorament cognitiu que s'atribueix a l'evolució de l'esquizofrènia no és el resultat d'aquesta evolució (com sempre s'ha dit), sinó dels efectes secundaris a llarg termini dels medicaments antipsicòtics. Els autors no qüestionen la utilitat dels antipsicòtics, només aporten aquesta informació nova (i insten a investigar nous antipsicòtics sense aquest efecte secundari). (4)
I jo torno a pensar en la residència de l'Elisabet. Penso en ella i en totes les persones ingressades amb ella, algunes molt deteriorades. I em pregunto fins a quin punt l'estat de cada una d'aquestes persones és el resultat "inevitable" de l'evolució de la seva malaltia, o el resultat, en part evitable, dels criteris establerts en aquest tipus de centres (i en el conjunt de l'atenció psiquiàtrica): en general, poca psicoteràpia i molta medicació.
Ja siguin aquests criteris el resultat de les conviccions mèdiques personals dels professionals de torn ("és la forma correcta de gestionar aquestes malalties"), la conseqüència de la falta de recursos ("amb els recursos que tenim no podem fer més del que fem"), o una barreja de tot plegat.
En qualsevol dels casos, la resposta és ben trista. Sobretot si la pregunta me la faig un d'aquests dies que vaig a veure l'Elisabet a la residència. Si me la faig allí, envoltat de les mirades, els posats, les veus o els laments de les companyes i els companys que conviuen a la residència amb l'Elisabet... tots "amb la poca sort" que ha tingut l'Elisabet.
--
(1) Tania Wiessman i Andreas Bechdolf, "Psicoteràpia para la esquizofrenia", Mente y Cerebro 65, 2014.
(2) No en sabia res, me'n vaig asabentar a través d'un tríptic informatiu que vaig trobar a la biblioteca Carles Rahola de Girona, "Grup de veus i experiències inusuals", en el qual s'explica, entre altres coses, que forma part d'Intervoice (www.intervoiceonline.org).
(3) Sigui a causa de l'evolució de la malaltia o dels efectes secundaris de les medicacions, el cas és que després de dècades de malaltia i medicacions, als seus 65 anys la disminució actual de les seves capacitats cognitives és un fet, tot i que de moment no prou greu per a impedir-li una autonomia personal notable, malgrat viure a la residència.
(4) J. Javier Meana, Carolina Muguruza i Luis F. Callado, "Disfunciones sinàpticas y alteraciones cognitivas inducidas por los antipsicóticos", Mente y Cerebro 90, 2018. Suposant que els autors dels dos articles només tinguessin raó "en part", aquest part ja seria prou rellevant per tenir-la en compte. Ho dic així, "en part", per tal de no fer afirmacions massa taxatives, tot i que també és cert que els arguments dels dos articles (a banda de la seva demostració científica, sobre la qual no puc opinar per falta de competència) són de bastant sentit comú.
L'argument és de bastant sentit comú: és obvi que si tenim problemes, rebre ajuda per tal d'entendre què ens passa, i a continuació adquirir eines per tal de gestionar millor el que ens passa (sigui el que sigui), ens pot permetre viure "la mateixa vida" d'una manera més fàcil, amb més sensació de control i menys ansietat.
Això en general, i per tant també en el cas de problemes psicòtics (excepte, tal com he dit, en els moments de crisis agudes).
Una opció relacionada amb aquest tema són els "grups de veus", els grups de persones que es reuneixen per parlar de les seves al.lucinacions auditives, amb l'objectiu d'aprendre "a normalitzar" la percepció d'allò que els passa. D'aprendre a gestionar les veus invasives amb més facilitat, gràcies a la verbalització del que a un li passa i a l'escolta de les experiències i els testimonis dels altres. (2)
He dit que penso en tot això quan vaig a veure l'Elisabet. Ho he dit així perquè després del munt d'anys que fa que ella està ingressada en una residència psiquiàtrica, no se li ha ofert mai una ajuda d'aquest tipus: ni una teràpia seriosa individual (cognitiva conductual o d'algun altre tipus), ni un grup de veus, ni cap altra cosa semblant.
Amb ajudes com aquestes "que no ha tingut", crec fermament que hauria tingut la possibilitat (òbviament no puc dir "la garantia d'aconseguir-ho"), d'abandonar el règim residencial i accedir a una vida una mica més normal i independent. Per exemple en un pis compartit i tutelat. Perquè l'Elisabet encara té, i sobretot ha tingut, aquestes capacitats cognitives que li haurien permès aprofitar oportunitats terapèutiques d'aquest tipus. (3)
Aquests dies també he llegit un altre article relacionat amb el que he exposat. Diuen els seus autors que hi ha evidències clares que el deteriorament cognitiu que s'atribueix a l'evolució de l'esquizofrènia no és el resultat d'aquesta evolució (com sempre s'ha dit), sinó dels efectes secundaris a llarg termini dels medicaments antipsicòtics. Els autors no qüestionen la utilitat dels antipsicòtics, només aporten aquesta informació nova (i insten a investigar nous antipsicòtics sense aquest efecte secundari). (4)
I jo torno a pensar en la residència de l'Elisabet. Penso en ella i en totes les persones ingressades amb ella, algunes molt deteriorades. I em pregunto fins a quin punt l'estat de cada una d'aquestes persones és el resultat "inevitable" de l'evolució de la seva malaltia, o el resultat, en part evitable, dels criteris establerts en aquest tipus de centres (i en el conjunt de l'atenció psiquiàtrica): en general, poca psicoteràpia i molta medicació.
Ja siguin aquests criteris el resultat de les conviccions mèdiques personals dels professionals de torn ("és la forma correcta de gestionar aquestes malalties"), la conseqüència de la falta de recursos ("amb els recursos que tenim no podem fer més del que fem"), o una barreja de tot plegat.
En qualsevol dels casos, la resposta és ben trista. Sobretot si la pregunta me la faig un d'aquests dies que vaig a veure l'Elisabet a la residència. Si me la faig allí, envoltat de les mirades, els posats, les veus o els laments de les companyes i els companys que conviuen a la residència amb l'Elisabet... tots "amb la poca sort" que ha tingut l'Elisabet.
--
(1) Tania Wiessman i Andreas Bechdolf, "Psicoteràpia para la esquizofrenia", Mente y Cerebro 65, 2014.
(2) No en sabia res, me'n vaig asabentar a través d'un tríptic informatiu que vaig trobar a la biblioteca Carles Rahola de Girona, "Grup de veus i experiències inusuals", en el qual s'explica, entre altres coses, que forma part d'Intervoice (www.intervoiceonline.org).
(3) Sigui a causa de l'evolució de la malaltia o dels efectes secundaris de les medicacions, el cas és que després de dècades de malaltia i medicacions, als seus 65 anys la disminució actual de les seves capacitats cognitives és un fet, tot i que de moment no prou greu per a impedir-li una autonomia personal notable, malgrat viure a la residència.
(4) J. Javier Meana, Carolina Muguruza i Luis F. Callado, "Disfunciones sinàpticas y alteraciones cognitivas inducidas por los antipsicóticos", Mente y Cerebro 90, 2018. Suposant que els autors dels dos articles només tinguessin raó "en part", aquest part ja seria prou rellevant per tenir-la en compte. Ho dic així, "en part", per tal de no fer afirmacions massa taxatives, tot i que també és cert que els arguments dels dos articles (a banda de la seva demostració científica, sobre la qual no puc opinar per falta de competència) són de bastant sentit comú.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)