La Raquel diu que després de tants anys i tants esforços intentant primer evitar que la Júlia, la seva filla, controlés una mica la seva vida i s'apartés dels precipicis que vorejava (sobretot a causa de les drogues), intentant que aconseguís una mica d'estabilitat, una mica d'autoestima, una mica d'independència, així, miques, perquè tot era molt complicat, doncs que després de tants anys i tants esforços, amb la Júlia ja a la vora dels trenta anys, amb el dubte de si aquestes miques algun dia podran ser alguna cosa més que això, només miques, és a dir, amb el dubte de si algun dia la Júlia podrà arribar a tenir un mínim d'estabilitat i d'independència, la Raquel diu que amb aquests dubtes i amb aquest cansament acumulat durant tants anys, de vegades pensa que fins a quin punt té sentit aquesta història.
La Raquel diu que a banda del cansament i el sentiment, també li pesa "la raó", una raó, la seva, a la qual se li fa estranya aquesta situació. Hi pensa, ho sent, i tant una cosa com l'altra, el pensament i el sentiment, li pesen. Per exemple, li fa una sensació d'estranyesa pensar en el munt d'esforços que ella ha dedicat a la seva filla, en tota la seva implicació, de temps, d'anys, també de diners...
Sap que és normal (que és el que es considera normal) que els pares en general, i encara més les mares en concret, facin aquestes inversions en els fills, de vegades sense límit, perquè els fills, alguns, de vegades, no són mai capaços de volar sols, a causa de la limitació que sigui, i elles, les mares, senten (ves a saber en quina mesura o proporció de forma congènita, o apresa, inculcada) que pels fills ho han de fer tot, sempre.
"La meva filla". Quina cosa més estranya. ¿Com és, pensa la Raquel, que per la pròpia filla sigui capaç de tot, o gairebé, i que per una altra persona, que potser té a la vora, potser igual de necessitada o més, potser és capaç de fer molt poc, o no res, i alhora, això no se li fa estrany?
¿És fàcil explicar-ho dient només que la Júlia és la seva filla, i l'altra no? Sí, diu la Raquel, tots els animals fan el mateix, és un mandat biològic, transmetre els propis gens i procurar que perdurin... Però la Raquel també pensa que ella no és un gat o un conill, "que fan sense pensar", sense tenir autoconsciència... I a més, des d'un punt de vista estrictament biològic, ¿quin sentit tenen tants esforços per conservar els gens de la seva filla, si són tan poc adaptatius?
A la Raquel les emocions la incomoden, i la incomoden també les raons, aquesta visió freda sobre el fet d'invertir tants esforços en una vida, la de la Júlia, que és tan complicada, una inversió que ves a saber si algun dia generarà algun retorn. No un retorn a ella, que no el busca, ni l'espera, sinó algun tipus de retorn "social": s'ha invertit molt en ella, la Júlia, i el desitjable seria, algun dia, que estigués en la posició, amb la capacitat, de retornar a la societat la inversió, o una part, o una mica. Alguna cosa, perquè si no tot és estrany.
La Raquel pensa i sent tot això, i alhora sap que seguirà fent el que fa, perquè és incapaç de no fer-ho. Sobretot, perquè quan veu la Júlia, en aquell moment, no pensa en totes aquestes coses, només la veu a ella, amb la seva fragilitat, com un conillet desvalgut i amb els ulls molt oberts (quan no és com un drac i amb els ulls flamejants). La veu a ella, sobretot en els moments fràgils, "la veu en aquell instant", sense la presència, llavors, ni del passat tan feixuc amb tots els cansaments, ni dels mals moment que encara emergeixen, ni de totes les frustracions...
El que sí sempre és present és la inquietud pel futur. La inquietud per aquest conillet desvalgut, espantat, poc hàbil, que és la seva filla, la Júlia.
