La història de la Teresa

1

"Teresa fue internada cuando tenía 21 años, después del nacimiento de su hija, durante el puerperio. (...) Se encontraba en un periodo de debilidad física y con problemas psicológicos normales en una mujer y seguramente ya no conseguía trabajar como antes. Entonces llamaron a un médico. A lo mejor era suficiente un simple periodo de descanso, pero el médico solicitó la intervención de un psiquiatra. La cogieron y la mandaron al manicomio. Un primer internamiento en Bolonia, donde fue tratada con electroshock y terapia insulínica, el segundo en Imola, donde lleva ya treinta años." (p. 89)

2

"Teresa estaba considerada la persona más peligrosa del pabellón de las peligrosas. (...) Cuando llegabas delante de la puerta únicamente podías mirar por la mirilla: sólo se veían los ojos y el pelo de Teresa, porque llevaba la máscara (denominada bozal en el historial, en la nota del 17 de abril de 1971), luego llevaba la camisa de fuerza torácica que la tenía atada a la cama y correas de contención en las piernas y las muñecas, por lo tanto se parecía a una momia. La máscara para impedir que escupiera le cubría la boca y casi todo el rostro, como los bandidos durante un atraco. En el caso de Teresa, la máscara estaba atada a la cama con correas de cuero. Así, sólo podías ver los ojos de Teresa." (p. 86)

3

"A veces sale, da una vuelta por Imola, pero no le interesa mucho, aunque puede ir cuando quiera. Ahora quiere sobre todo vivir en paz, está muy contenta cuando viene a visitarla algún familiar; tiene una hija, quien rara vez la visita." (p. 89)

4

"Es por eso que me impresiona la ambivalencia de la gente, la gente común, ante el problema: por un lado siente cierta necesidad de compadecerse de los llamados enfermos mentales, o de personas con problemas, pero por otro lado no quiere tener nada que ver con ellos. De una manera u otra tiene tendencia a buscar un modo cómodo de guardar las distancias entre sí misma y los que sufren: esto lo consiguen a través de la psiquiatría. (...) El psiquiatra no es más que un ejecutor." (p. 243)

Giorgio Antonucci. "El prejuicio psiquiátrico", Katakrak Liburuak, 2018 (aquest llibre me'l trobo a una estació d'autobusos)

Resum: Giorgio Antonucci és un psiquiatre que quan arriba al psiquiàtric d'Imola a principis del 70 es troba la Teresa tal com la descriu en el segon fragment. S'assabenta de la seva història prèvia (fragment 1), i es proposa alliberar-la d'aquell horror (tant a la Teresa com a altres dones d'aquella secció del psiquiàtric, en condicions semblants a les de la Teresa). Ho fa en contra del criteri de la majoria de la resta dels professionals del centre. I aconsegueix el que es proposa (fragment 3; la Teresa segueix al psiquiàtric, "s'ha convertit en casa seva", però pot sortir i anar on vol). El llibre repassa tant històries clíniques com la de la Teresa, com el funcionament general dels psiquiàtrics llavors, i això porta Giorgio Antonucci a diferents conclusions, una de les quals és la reflexió final del fragment 4.

D'aquest text, potser el que em sobta i horroritza més és la referència a la màscara per evitar que la Teresa escopís, i que es veu que no era un artefacte només per a ella, sinó d'ús habitual en alguns casos... No en tenia cap referència, de l'existència d'aquestes màscares d'ús psiquiàtric... El museu dels horrors és inacabable.

Llegir testimonis com el de Giorgio Antonucci és necessari. Per tal que no ens oblidem "d'on venim", quan es parla de l'estat de la gestió de les persones amb problemes mentals avui.

Sí, avui hi ha moltes coses, moltíssimes, per millorar, però també està bé no oblidar el passat.

El tractament i el tracte

"Substituïm el tractament pel tracte". En diferents entrevistes i conferències, sento aquesta frase a alguns psiquiatres d'orientació psicoanalítica, i la frase m'agrada (1). I alhora penso en els límits, i també els riscos, d'aquesta idea, si no va acompanyada de matisacions, de referències a situacions i contextos diferents, etc.

Entenc el motiu d'aquesta "declaració de principis", i em sembla necessària la seva expressió i la seva reivindicació sempre que faci falta (cosa freqüent). Penso que moltes vegades la pràctica, de fet l'abús, "del tractament sense tracte", ha sigut una estafa a aquelles persones necessitades tant de tractament com de tracte (o potser només necessitades de tracte i que, en canvi, "pateixen un tractament innecessari").

En el cas de la psiquiatria la institucionalització d'aquesta estafa ha sigut aclaparador, a mitges a conseqüència de la falta de lucidesa i d'amplitud de mires dels professionals implicats en aquesta manera d'entendre la pràctica de la psiquiatria (no tots), i a mitges a causa de la limitació de recursos (en definitiva diners), invertits en salut mental; d'entrada, una pastilla és més barata que el temps d'un professional (i dic "d'entrada" perquè tampoc no és tan senzill com sembla, però si de cas de moment això ho deixo aparcat).

Dit tot això, i com que d'aquest tema ja n'he parlat moltes vegades (de l'estalvi "culpable" de paraules, acompanyat de l'abús de fàrmacs), ara ho enfocaré des del punt de vista contrari, és a dir, dels casos en què el prioritari és, hauria de ser, el "tractament", fins i tot de manera urgent. Parlaré de quan el cas és aquest, i alhora resulta que "només s'ofereix tracte", afable i benintencionat, un tracte mancat de repercussió terapèutica positiva pel que fa al conflicte que origina la recerca d'ajuda. Perquè això també passa; és a dir, "també es pot estafar d'aquesta manera", i les conseqüències poden ser tan greus com en el cas de l'estafa per la negació de l'accés a les paraules.

Qualsevol idea sensata, duta a un extrem, pot convertir-se en un desencert. De vegades també passa en el món de la psicoteràpia, quan a causa del rebuig, "per una qüestió de principis", de la farmacologia, s'ofereix un tracte "cordial", implicat, sostingut... però poc eficaç. Perquè de vegades és així: de vegades el més efectiu és una pastilla, per molt que pugui desagradar aquesta idea (aquesta realitat), als partidaris "a ultrança" de la paraula.

Ho explicaré amb un exemple. Si et trenques un braç, el que cal és que te l'enguixin, i "ben enguixat", de manera professional. Si un cop clar que el que hi ha és una fractura, que qui llavors t'enguixi sigui una persona muda o antipàtica, té poca importància. El rellevant és que t'enguixin bé (segons el tipus de fractura que tinguis). Evidentment, si a sobre el metge enguixador és simpàtic i amable, doncs encara millor, però insisteixo, en aquest cas la prioritat ha de ser "l'expertesa tècnica". (2)

Això, que és tan fàcil veure en els casos "de problemes físics", també pot tenir, de vegades, el seu equivalent en els casos de problemes mentals. Per exemple, tal com ja he dit, de vegades, una pastilla "en el moment adequat", pot ser més determinant i útil que munts de paraules i munts de sessions de psicoteràpia.

Per això he dit al principi que les generalitzacions, del tipus que siguin, i més si són dogmàtiques, són arriscades. I a més d'arriscades (o a conseqüència de ser-ho), poden ser "perilloses" des d'un punt de vista terapèutic, és a dir, des del punt de vista dels interessos de la persona que busca ajuda a causa dels seus malestars i sofriments.

--
(1) Fernando Colina, Laura Martín, José María Álvarez i Massimo Recalcati.
(2) I per descomptat, "com" t'has trencat el braç de moment no té gens d'importància, ni el que havies somniat la nit passada, etc.