Teràpies regressives

Brian Weiss és (o era) el cap de psiquiatria de l'hospital Mount Sinai de Miami. O si més no, això és el que es diu d'ell, a la contraportada, al seu llibre "Muchas vidas, muchos maestros" (1), en el qual parla de les teràpies regressives, afavorides mitjançant la hipnosi, com a estratègia d'abordatge de problemes mentals o psicosomàtics refractaris a altres formes de tractament. Amb resultats espectaculars, afirma.

Per descomptat, no té sentit dubtar dels resultats positius que es poden aconseguir amb ocurrències com aquesta, amb independència que alhora un sigui del tot incrèdul pel que fa a tot això de les vides passades. Perquè aquesta incredulitat (absoluta) no impedeix reconèixer que hi ha gent que de vegades es cura de manera aparentment inexplicable, suposadament, segons diuen elles, gràcies a intervencions màgiques o sobrenaturals (Fàtima, Lourdes...). O que de vegades es curen amb boletes d'homeopatia, que ve a ser més o menys el mateix.

És un fet: hi ha gent que es cura gràcies a la seva fe en una determinada creença. Quina sigui en concret sembla que és bastant secundari. I és clar, també hi ha qui, amb la mateixa fe, no es cura. O que empitjora, o que fins i tot es mor. Però naturalment, d'aquests altres casos, els creients de cada creença no en parlen.

El que sobta del cas de Brian Weiss és que una persona amb les seves creences (l'existència de vides anteriors i la possibilitat de recordar-les), pugui ser cap de psiquiatria d'un gran hospital. Perquè és clar, segons aquest criteri, també ho podria ser, per exemple, algú que cregués en les possessions demoníaques, i que a l'hospital es dediqués a fer exorcismes. (2)

Reprodueixo a continuació uns fragments del llibre de Brian Weiss, per tal que quedi clara la naturalesa de les seves creences i els fonaments de la seva peculiar activitat mèdica (sigui dit de passada: conec persones, i algunes les conec molt bé, que creuen fermament en coses com aquestes o semblants, o encara més esperpèntiques).

--

"Vino a mi consulta buscando ayuda para su ansiedad, sus fobias, sus ataques de pánico. Aunque estos síntomas la acompañaban desde la niñez, en el pasado reciente habían empeorado mucho.

(...)

"En una serie de estado de trance, Catherine recuperó recuerdos de 'vidas pasadas' que resultaron ser los factores causantes de sus síntomas.

(...)

"Hubo una breve existencia en París, como niño, que murió joven y en la pobreza. En otra ocasión fue una india americana en la costa sudoeste de Florida; por entonces era curandera y caminaba descalza (...) En otra vida Catherine fue española y vivió de la prostitución; su nombre comenzaba con la letra L. Vivía con un hombre mayor. En otra fue hija ilegítima de un caballero adinerado, que tenía muchos títulos. (...) En una breve vida fue un niño marroquí que murió en la juventud, a consecuencia de una enfermedad. Una vez vivió en Haití, dedicada a prácticas mágicas. En una vida antigua fue egipcia y estuvo relacionada con los ritos funerarios de esta cultura. (...) Había vivido varias veces en Francia, dedicada a la religión. (...) También fue un japonés, dedicado a los libros y a la enseñanza, muy erudito. (...) Por fin había una vida más reciente: como soldado alemán muerto en combate.

(...)

"Un ama de casa judía, de Miami, recuerda vívidamente haber sido violada por un grupo de soldados romanos en Palestina, poco después de la muerte de Jesús. (...) Un brillante corredor de bolsa llevó una existencia agradable, aunque aburrida, en la Inglaterra victoriana. Un artista fue torturado durante la Inquisición española. (...) Un joven médico recordó su trauma en el mar, cuando era vikingo.

(...)

"Todas estas personas recordaron también otras vidas. Los síntomas se resolvían al desplegarse las vidas."

--
(1) Ediciones B, 2005 (primera edició en anglès, 1988). Fragments: pàgines 9, 11, 212, 213, 214, 227, 228.
(2) Un altre tema és que alguns psiquiatres convencionals, dedicats exclusivament a l'administració de fàrmacs, de vegades actuïn de manera semblant als exorcistes o bruixots, basant-se en les "suposades evidències" dels efectes positius, en tots els casos, dels psicofàrmacs que recepten. I com que a sobre, de vegades són més aviat sobergs, sovint titllen d'absolutament ignorant qualsevol persona que gosi qüestionar els seus principis, el seu treball, els seus resultats i les seves estadístiques. Però bé, aquest és un altre tema, que avui no toca.

Sobre les actituds

L'Agnès, la Júlia, la Magda i el Jaume tenen malalties cròniques importants. També tenen en comú que, elles i ell, es queixen bastant de la seva salut deteriorada, dels seus dolors, de la seva mala sort, de l'atenció mèdica insuficient i poc competent que diuen que reben, de la injusta que és amb elles la vida...

La Maribel és el cas contrari. També pateix una malaltia equiparable a les seves, de vegades bastant invalidant, però no es queixa. O es queixa rient-se'n, traient-li tot el dramatisme a la seva situació, encara que alhora pugui detallar exactament el que li passa. La Maribel riu molt.

Parlar amb la Maribel sempre és agradable, mentre que parlar amb persones com el Jaume, l'Agnès, la Júlia i la Magda fa una mica de mandra. Sobretot el Jaume i la Júlia,  són exageradament insistents, amb les seves queixes. No són conscients del difícil que ho posen, a la gent del seu entorn. No s'adonen que la seva solitud, que diuen que tant els pesa, en part és el resultat d'aquesta actitud seva.

D'altra banda, si intentes dir-los alguna cosa sobre aquest tema, si intentes introduir alguna reflexió, encara que la facis amb tota la prudència i delicadesa (sobre aquesta relació causa-efecte entre la queixa i la solitud), no serveix de res, perquè tenen una actitud, un argumentari, del tot blindats: sembla que són invulnerables a qualsevol raonament.

L'altra part és que la seva queixa exterioritzada és un reflex de la seva queixa interior: no només parlen així quan parlen amb algú, sinó que les vint-i-quatre hores del dia també "es parlen" d'aquesta manera, en els seus monòlegs mentals. I com que amb elles mateixes hi estan sempre, tot el dia, aquesta queixa i autocompadiment constants, aquest viure amb aquesta "companyia" tan negativa de forma permanent, els complica encara més la vida. 

La Maribel, en canvi, està programada diferent. D'una banda, amb la seva actitud positiva de cara als altres (en lloc d'anar desgranant amb veu llastimosa les seves penes): amb el seu somriure permanent i el riure fàcil, amb la seva lleugeresa, fa que tinguis ganes d'anar-la veient. I, d'una altra banda, com que també "es tracta bé" ella mateixa (en primer lloc, "parlant-se bé"), la seva vida diària, objectivament difícil, li és una mica més fàcil.

La Valèria i el Dalmau

Durant uns anys, la Valèria i el Dalmau van ser parella. El Dalmau era una persona amable, atenta, espavilada, enginyosa, però de vegades tenia comportaments estranys. De cop, un dia, sense cap motiu aparent, es tornava hermètic, inaccessible. O desapareixia. Quan passaven aquestes coses, la Valèria no entenia el motiu, i pensava que el Dalmau era un fresc.

Tot i ser parella, o més o menys parella, vivia cadascú a casa seva. Durant aquells anys, es trobaven a casa de l'un o de l'altre, o anaven a sopar, al cine, sortien d'excursió, feien algun viatge...

Les desaparicions i els silencis cíclics del Dalmau podien durar setmanes, de vegades mesos. I quan després tornava a donar senyals de vida, a la Valèria no li donava cap explicació: semblava que per a ell, era com si no hagués passat res, com si aquell silenci que hi havia hagut no hagués existit, com si tot fos del tot normal. 

Per descomptat, si la relació va durar va ser perquè la Valèria va acceptar aquell comportament estrany del Dalmau. Ningú no li impedia tallar la relació, però durant molt de temps no ho va fer. 

De tot això ja fa uns quants anys, fa temps que la Valèria no veu el Dalmau. Ara, fa poc, a través d'una amiga del Dalmau (companya de feina d'ell), s'ha assabentat que, des de molt abans que la Valèria el conegués i els dos fossin parella, de tant en tant el Dalmau havia anat passant (i segueix passant) per períodes depressius, de vegades llargs i severs.

La Valèria s'ha quedat molt parada, perquè el Dalmau mai n'hi havia dit ni una sola paraula. Res de res. Ara que sap això (tot i que segueixi tenint el mateix mal record d'aquells anys), a la Valèria li és més fàcil pensar en el Dalmau de manera més tranquil.la, sense tanta animadversió com sentia abans. Fins i tot hi pot pensar de manera compassiva. Potser les depressions del Dalmau no expliquen totes les dificultats de l'antiga relació entre els dos, potser hi havia també altres problemes. Però com a mínim l'existència de les depressions és una explicació de molta envergadura.

De tota manera, ara que ho sap, la Valèria no entén que el Dalmau no li digués mai res de les seves depressions. Com és que li ho va ocultar? Per quin motiu? Perquè, és clar, si ho hagués explicat, els malentesos entre ells, i sobretot els malestars de la Valèria, no haurien sigut tan greus.

Quan m'assabento d'aquesta història, llavors recordo el que em va explicar, també ja fa temps, una altra parella del Dalmau. Una història calcada de l'experiència de la Valèria, amb les mateixes desaparicions cícliques i el mateix final de cansament i decepció. Li telefono, i no s'estranya del que li dic, això de les depressions del Dalmau, però també em diu que és la primera paraula, que ni mentre van ser parella, ni després alguna vegada que s'han vist o que han parlat per telèfon, ell no n'hi ha dit mai res.

O ves a saber, potser el Dalmau en els dos casos ja va donar alguna pista... i la Valèria i aquesta altra amiga no van saber veure-la. O potser d'alguna manera no van voler... Perquè com que aquestes coses inquieten, per veure-les (i llavors "assumir que existeixen") de vegades també cal una mica de coratge.

Ha contactat amb l'Institut Pere Mata

Ha contactat amb l'Institut Pere Mata.

Si desitja parlar amb la Residència Monterols, premi 1.

Amb la Fundació, premi 2.

Amb comptabilitat, premi 3.

Amb recursos humans, premi 4.

Si coneix l'extensió, marqui-la.

En cas contrari, mantingui's a l'espera.

(petita espera i canvi de locució)

Por favor, espere hasta que le pongamos con su interlocutor.

(un minut d'espera)

Por favor, vuelva a llamar.

(et pengen)

Quan truques al Pere Mata en general sents aquesta màquina parlant unes quantes vegades, perquè el normal és que les trucades acabin amb el "Por favor, vuelva a llamar" final, i que llavors et pengin.

Si un dia "estàs de sort", i després d'unes quantes trucades al final aconsegueixes parlar "amb una persona" (si abans no te n'has cansat i ho has deixat estar), llavors et passen "a l'extensió" que et toca. 

Si abans que t'hi passin preguntes quin és el número de l'extensió, per tal d'estalviar-te un altre dia el calvari que t'han fet passar, et diuen que no te la poden dir.

Si quan et passen a l'extensió llavors fas la mateixa pregunta, la resposta és la mateixa: també et diuen que no et poden dir l'extensió. Et diuen que les normes que tenen són aquestes, que no se les poden saltar, que has de ser comprensiu.

Si dius que les normes són idiotes (no amb aquestes paraules, però de manera que quedi clara la idea), que són una falta de respecte de cara a la gent que truca i, sobretot, una immensa desconsideració cap a les persones ingressades, ja que amb aquest "protocol" la comunicació amb elles sovint esdevé impossible, et diuen que ho lamenten, que segueixen les instruccions.

Si insisteixes una mica, si els dius que les normes haurien d'estar al servei "de les persones ingressades", i no al servei "de no se sap qui o que", doncs igual: l'única resposta és que s'ha de seguir el protocol. 

Conclusió: al Pere Mata els importen molt les normes i els protocols i, en canvi, sembla que els importen poc les persones ingressades.

De fet, el funcionament de la centraleta és un indicador del funcionament del centre. Per exemple, de manera incomprensible, al Pere Mata hi ha persones amb "ingressos indefinits", a causa de criteris "mèdics" avui dia del tot obsolets. Tornant a la centraleta: que les persones que pateixen aquesta "condemna" a sobre tinguin tan complicat el contacte amb l'exterior, òbviament encara és més greu.

És greu perquè el Pere Mata és el referent de salut mental a les comarques tarragonines. I a sobre, resulta que quan els seus responsables fan alguna declaració, sempre és autoelogiosa. No hi ha mai cap autocrítica.

La Corín i el lligam maternal

La Corín fa anys que viu aparellada. Ara ha tingut un fill, el primer, i ha decidit que no li donaria el pit. El motiu no és evitar la deformació del seu cos, dels pits, diu que no és això, sinó que no vol crear relacions de dependència amb el fill.

El Max, el company de la Corín, respecta completament la seva decisió. Diu que si ella no alleta el fill, això afavoreix que la Corín estigui més tranquil.la, i llavors el resultat és que la relació entre ells és més fàcil. Diu que tots hi surten guanyant: ell, la Corín i el fill.

El Max també entén i afavoreix altres coses. Per exemple, que la Corín, des que té el fill, s'hagi apuntat a un gimnàs per fer boxa, perquè ella diu que necessita relaxar-se, trobar-se bé amb ella mateixa, i que la boxa li va bé. 

Asseguts a un banc del carrer, un dia l'Odet, la mare de la Corín, m'explica tot això. Té dues filles, la Corín és la gran, té trenta anys. Diu que ella, l'Odet, s'ha de mossegar la llengua, que sobre aquest tema a la Corín no li pot dir res, perquè si ho fes, encara seria pitjor. 

L'Odet m'ho explica amb un somriure trist. Perquè ella treballa de psicòloga, i resulta que es dedica, precisament, als nens petits, molt petits, de només fins a quatre anys. Diu que a les consultes cada vegada hi ha més criatures d'aquestes edats amb problemes emocionals importants. M'explica que en aquests casos la forma de treball  són sessions conjuntes amb el nen o nena, i els pares, ja que el problema normalment no és "el nen individual", sinó un problema "del sistema familiar". Un sistema que no està ben ajustat, o que potser té disfuncions greus. 

Diu que un dels elements que sovint apareix en els casos que atén és la falta de vincle sòlid, de lligam segur, entre les criatures i els pares. La diferència, diu, és que normalment aquesta falta de lligam és un efecte indesitjat d'unes relacions familiars marcades per diferents problemes. Mentre que en el cas de la seva filla, la Corín, de manera sorprenent, aquesta falta de lligam sembla que és l'objectiu buscat.