[tb a PSV]
El Ramon m'acompanya en cotxe a l'estació. Primer parlem de banalitats, fins que li pregunto què li sembla que li passa a la seva mare, que últimament està molt ensorrada. Llavors la conversa es comença a complicar, em diu que les dones són molt terribles, malvades, que tenen poders malignes. Intueixo que malgrat la generalització es refereix a algú en concret, però encara no endevino qui, si és la seva mare o alguna altra dona. (1)
Em diu que hi ha coses que no es poden dir, que s'han de callar, perquè són molt greus, molt terribles. Jo pràcticament no obro la boca, només escolto, deixo que segueixi el seu discurs. L'estació queda una mica lluny, i ell de mica en mica va completant el relat. Al final ho concreta, diu que hi ha una dona que el vol a ell, una nimfòmana, però que ell no en vol saber res. Aquesta dona dolenta i malvada s'ha sentit rebutjada per ell, i ella, amb el seu desig sexual insatisfet, un desig sexual furiós i incontenible, rabiosa amb ell, ha fet mal d'ull a la seva mare. Per això, em diu, la seva mare està tan malament, i per això és tan difícil trobar una solució, i torna a fer servir el plural, diu que les dones són malvades, terribles...
Pobre Ramon, sempre et pregunta si tens parella, i si li dius que si, llavors et pregunta que com et va. I si li dius que bé, et diu que quina sort, que això és molt important. Però ell no ha tingut mai cap parella, crec que ni una amiga. I se'n va ja cap els quaranta anys. I les seves perspectives de futur són molt complicades.
He anat a veure la seva mare perquè sabia que ella estava molt malament. I no és estrany: viu amb aquest fill, i la vida junts és molt difícil. Mentre parlo amb ella a casa seva, veig el fill a la seva habitació que camina amunt i avall, com un tigre engabiat, amb els cascos posats, amb la música tan forta que jo, tot i que ell l'escolta amb els cascos, també la sento. Estona i estona així, quatre passes amunt, girar, quatre passes avall, girar...
El Ramon amb la seva mare té una relació molt estranya. Per exemple, de vegades ell li fa a ella unes carícies i uns petons que semblen fora de lloc, que sembla que no toquen entre fill i mare. Estar-hi present, contemplar-ho, em fa sentir incòmode. La mare es deixa fer, sobretot perquè crec que ja no sap què fer. M'imagino com s'ha de sentir ella, estant allí tot el dia, cada dia, sempre... Anar a casa seva és d'aquestes visites que fan que, quan marxes, et sentis alleujat, alliberat d'un gran pes. Alliberat i alhora una mica culpable de tenir aquest sentiment.
Tanmateix, si es mira en conjunt aquest estat del Ramon és un bon estat. Ha passat per èpoques molt pitjors, alguna vegada havia acabat ingressat en una unitat d'aguts. En general contra la seva voluntat, amb les corresponents escenes de resistència, intervenció de la policia, etc. Té un diagnostic d'esquizofrènia, des de fa anys.
Amb els problemes que té, és incapaç d'adonar-se que en gran mesura si la seva mare està tant ensorrada i derrotada és precisament a causa de la convivència amb ell, d'aquesta convivència tan dura, en què els períodes bons es caracteritzen per eventuals deliris, i els dolents per al.lucinacions. Potser no és que ell no ho pugui entendre, potser sobretot és que entendre-ho li resultaria insuportable. Entre d'altres coses, o principalment, perquè és una persona del tot dependent. En tots els sentits, no només l'econòmic.
He dit que l'enfonsament de la mare "en part" està causat per la convivència amb ell. Hi ha més parts. Aquests dies, una altra filla, que en general també viu fent equilibris, està ingressada a causa d'un brot psicòtic. Aquesta filla no viu amb la mare, en teoria és més autònoma. Fa dos mesos, però, va desaparèixer. Normalment es trucaven cada dia, però va deixar de contestar el telèfon. Va marxar del pis on vivia sense dir res a ningú. Aquesta filla també té un diagnòstic d'esquizofrènia.
Fins al cap d'un mes no en van tenir notícies. No a través d'ella, sinó de no se quin organisme que els va avisar. Es veu que l'havia detingut la policia del nord d'Itàlia, per haver robat en un supermercat, i no sabien què fer-ne. Després de les explicacions corresponents, una altra filla la va anar a buscar (no és el primer cop que l'han d'anar a buscar a un lloc llunyà). I un cop ja aquí, després d'ingressar-la (perquè estava fatal, en ple brot), també van anar sabent que feia mesos que no pagava el lloguer del pis on vivia, ni els serveis... uns deutes que de moment haurà d'assumir, com tantes altres vegades, la mare. Aquesta filla té una paga d'invalidesa, i ben administrada li és suficient per poder sobreviure (de vegades pot passar mesos sense problemes). Però mal administrada (sobretot amb compres absurdes, o encara pitjor, amb l'adquisició de marihuana, que per a ella és una bomba) els diners són del tot insuficients.
De tant en tant telefono la Carmen, la mare del Ramon, i més de tant en tant la vaig a veure. Sempre tinc remordiments, per l'espaiament de les visites.
De vegades penso que potser sí que és veritat, "que algú li ha fet mal d'ull" a la Carmen, perquè sembla mentida que li hagin tocat tantes calamitats. I no n'he fet la llista sencera, de les seves calamitats, perquè si la fes sencera, llavors potser ja semblaria que m'ho invento tot. I no, no m'invento res: la seva vida encara és més complicada del que he explicat.
--
(1) Quan vaig a veure la Carmen al marxar normalment prefereixo anar caminant fins a l'estació, tot i que el Ramon sempre s'ofereix a portar-me, perquè li agrada molt conduir. Aquest cop accepto la invitació perquè, malgrat les ganes de caminar i d'airejar-me, estic interessat en sentir el que em pugui dir ell estant els dos sols, a fora de casa. I l'encerto. Pel que fa a anar en cotxe conduint ell, hi vaig tranquil, perquè és prudent, el porta bé. Que jo sàpiga, fins ara no ha tingut mai cap accident, ni tan sols un petit incident, i fa molts anys que condueix (hi ha alguna altra persona sense els seus problemes mentals amb la que quan vaig amb ella en cotxe vaig molt més intranquil). De tota manera, també és cert que, tal com he dit, prefereixo anar caminant.
