29 de nov. 2018
23 de nov. 2018
Vull un placebo
Fa setmanes que a l'Elisabet li fa mal un braç. De vegades més, de vegades menys. I de vegades ni hi pensa. Això últim sobretot passa (no de manera sistemàtica, però sí que sovint), quan està a fora de la residència.
L'altre dia no va poder sortir perquè plovia. I el braç li feia mal, de manera que va anar a buscar la infermera "per tal que li donés alguna cosa pel mal".
La infermera li va dir que no podia ser, que ja era molta la medicació que es prenia, i que a més unes hores abans ja li havia donat un analgèsic.
Llavors l'Elisabet li va demanar que si com a mínim li podia donar un placebo, així, fent servir aquesta paraula. I la infermera li va dir que un placebo sí (també fent servir la paraula), i li va donar un parell de pastilles del pot dels placebos, unes pastilles blanques i grans.
Es veu que a la infermeria de la residència el pot dels placebos és un dels més utilitzats, de vegades, com en aquest cas, anomenant la pastilla pels seus efectes, "placebo", i de vegades no, segons el grau de lucidesa de qui s'acosta a la infermeria demanant pastilles.
L'Elisabet ho explica rient, perquè ella sap què és un placebo, però malgrat això de vegades en demana, i a sobre es veu que de vegades li fan efecte. De fet, en aquests casos l'efecte més immediat és "que li donen alguna cosa", i una cosa, sigui la que sigui, "sempre deu fer alguna cosa" -deu pensar l'Elisabet-, encara que allò que es prengui sigui un placebo.
Té una explicació, perquè si vas a la infermeria amb l'excusa de demanar un placebo, la infermera t'escolta un moment, et fa cas. L'Elisabet (o qui sigui que vagi a la infermeria), llavors aconsegueix el que busca: a més de la pastilla, una mica d'atenció.
L'altre dia no va poder sortir perquè plovia. I el braç li feia mal, de manera que va anar a buscar la infermera "per tal que li donés alguna cosa pel mal".
La infermera li va dir que no podia ser, que ja era molta la medicació que es prenia, i que a més unes hores abans ja li havia donat un analgèsic.
Llavors l'Elisabet li va demanar que si com a mínim li podia donar un placebo, així, fent servir aquesta paraula. I la infermera li va dir que un placebo sí (també fent servir la paraula), i li va donar un parell de pastilles del pot dels placebos, unes pastilles blanques i grans.
Es veu que a la infermeria de la residència el pot dels placebos és un dels més utilitzats, de vegades, com en aquest cas, anomenant la pastilla pels seus efectes, "placebo", i de vegades no, segons el grau de lucidesa de qui s'acosta a la infermeria demanant pastilles.
L'Elisabet ho explica rient, perquè ella sap què és un placebo, però malgrat això de vegades en demana, i a sobre es veu que de vegades li fan efecte. De fet, en aquests casos l'efecte més immediat és "que li donen alguna cosa", i una cosa, sigui la que sigui, "sempre deu fer alguna cosa" -deu pensar l'Elisabet-, encara que allò que es prengui sigui un placebo.
Té una explicació, perquè si vas a la infermeria amb l'excusa de demanar un placebo, la infermera t'escolta un moment, et fa cas. L'Elisabet (o qui sigui que vagi a la infermeria), llavors aconsegueix el que busca: a més de la pastilla, una mica d'atenció.
11 de nov. 2018
Llegir sobre un tema per entendre'n altres - 2
En relació al que vaig exposar (23/10/2018) sobre el fet que les lectures sobre un determinat problema mental a mi de vegades em poden servir per entendre un altre problema mental (en teoria ben diferent), el cas és que de vegades trobo a faltar, en alguns professionals, "aquesta dispersió i heterogeneïtat d'influències".
La trobo a faltar en la mesura que tinc la sensació (de vegades) que l'especialització i concentració d'interessos i fonts informatives d'alguns professionals els impedeix obrir unes finestres que podrien airejar els escenaris terapèutics en què es mouen. Uns escenaris de vegades massa tancats, poc propensos a incloure discrepàncies i eventuals punts de vista poc o molt diferents.
Dóna la sensació (i genera preocupació) que aquestes persones no tinguin present que són els dubtes, i no les certeses, els que ens permeten accedir a nous escenaris mentals.
Que a un professional li passi això és delicat, perquè llavors hi ha el risc que no pugui oferir les millors oportunitats terapèutiques a les persones que li demanen ajuda. Pot passar, encara que aquest professional sigui "un gran especialista de la seva especialitat" (la que sigui), i per tant en teoria dels més indicats per acompanyar les persones amb problemes propis d'aquesta especialitat.
Segurament per ser un bon traumatòleg o un bon oculista això és secundari (potser), però en el cas dels psicòlegs i psiquiatres, els quals es dediquen "als patiments de l'ànima", em sembla fonamental.
La trobo a faltar en la mesura que tinc la sensació (de vegades) que l'especialització i concentració d'interessos i fonts informatives d'alguns professionals els impedeix obrir unes finestres que podrien airejar els escenaris terapèutics en què es mouen. Uns escenaris de vegades massa tancats, poc propensos a incloure discrepàncies i eventuals punts de vista poc o molt diferents.
Dóna la sensació (i genera preocupació) que aquestes persones no tinguin present que són els dubtes, i no les certeses, els que ens permeten accedir a nous escenaris mentals.
Que a un professional li passi això és delicat, perquè llavors hi ha el risc que no pugui oferir les millors oportunitats terapèutiques a les persones que li demanen ajuda. Pot passar, encara que aquest professional sigui "un gran especialista de la seva especialitat" (la que sigui), i per tant en teoria dels més indicats per acompanyar les persones amb problemes propis d'aquesta especialitat.
Segurament per ser un bon traumatòleg o un bon oculista això és secundari (potser), però en el cas dels psicòlegs i psiquiatres, els quals es dediquen "als patiments de l'ànima", em sembla fonamental.
10 de nov. 2018
Literatura sobre manicomis
"La monja, que era una santa, optó por transigir. En aquella comunidad de monjas había de todo. La santidad de ésta no es una frase, y este episodio lo demuestra." Juan Antonio Vallejo-Nágera
La comunitat de monges de la qual parlava Vallejo-Nágera era la del manicomi on ell havia treballat. I l'episodi concret al qual es refereix passa durant el procés de modernització del manicomi, al voltant dels anys seixanta, un procés que, amb les noves instal.lacions, va permetre l'eliminació (entre altres coses) dels orinals, abans imprescindibles.
"El hospital pasó repentinamente, en cuento a las funciones de aseo personal, de la Edad Media a la edad turística (...) en esta primera victoria quise mandar al diablo todos aquellos malditos orinales, testimonio vergonzoso de nuestro reciente subdesarrollo."
Ara bé, un dels interns es negava a renunciar al seu orinal, amb l'argument que era "propietat particular", i al final la monja, en contra de les noves normes que ella tenia l'obligació de fer respectar, va fer una excepció i va permetre que aquell intern conservés el seu.
El llibre en el qual Vallejo-Nágera explica aquesta i moltes altres anècdotes és "Concierto para instrumentos desafinados" (Planeta, 1980), en concret al capítol "El orinal de plata", dedicat a l'Ataulfo: "Archiduque don Ataúlfo de Betancur Ostende y Allende Austerlitz".
El vaig llegir fa anys, i el rellegeixo ara, i em segueix emocionant. És un llibre escrit amb tendresa i humor, amb calidesa i lleugeresa, alhora que explica algunes situacions terribles, tant pel que fa a casos personals concrets com a la situació general dels psiquiàtrics en aquella època.
"No he buscado impresionar, sino ponerte alerta, dispuesto a ayudar si la ocasión se cruza en tu camino", diu a la presentació.
Aconsegueix aquest propòsit l'autor? Que és un llibre esplèndid no en tinc cap dubte, però em queda el dubte de si el fet que sigui un llibre, a més de ben escrit, tan fàcil de llegir i tan entretingut, afavoreix això que diu. O si pot passar que, precisament a causa de la seva prosa brillant i del relat ple d'anècdotes, malgrat la duresa del que de vegades exposa, al final no et deixi una empremta perdurable. No et deixi un solatge intens que et permeti, un altre dia, si tens contacte amb persones amb problemes mentals, veure aquestes persones -tal com a ell li agradaria- amb menys prevencions i més calidesa.
No ho sé, senzillament tinc aquest dubte. Un dubte que de fet no és només en relació a aquest llibre, sinó general en relació a aquest tipus de llibres. Aquest en concret va ser un immens èxit de vendes, amb moltes reedicions, i no sé si aquest èxit editorial va anar en paral.lel d'aquest altre "èxit en sensibilització" que hauria agradat a Juan Antonio Vallejo-Nágera.
La comunitat de monges de la qual parlava Vallejo-Nágera era la del manicomi on ell havia treballat. I l'episodi concret al qual es refereix passa durant el procés de modernització del manicomi, al voltant dels anys seixanta, un procés que, amb les noves instal.lacions, va permetre l'eliminació (entre altres coses) dels orinals, abans imprescindibles.
"El hospital pasó repentinamente, en cuento a las funciones de aseo personal, de la Edad Media a la edad turística (...) en esta primera victoria quise mandar al diablo todos aquellos malditos orinales, testimonio vergonzoso de nuestro reciente subdesarrollo."
Ara bé, un dels interns es negava a renunciar al seu orinal, amb l'argument que era "propietat particular", i al final la monja, en contra de les noves normes que ella tenia l'obligació de fer respectar, va fer una excepció i va permetre que aquell intern conservés el seu.
El llibre en el qual Vallejo-Nágera explica aquesta i moltes altres anècdotes és "Concierto para instrumentos desafinados" (Planeta, 1980), en concret al capítol "El orinal de plata", dedicat a l'Ataulfo: "Archiduque don Ataúlfo de Betancur Ostende y Allende Austerlitz".
El vaig llegir fa anys, i el rellegeixo ara, i em segueix emocionant. És un llibre escrit amb tendresa i humor, amb calidesa i lleugeresa, alhora que explica algunes situacions terribles, tant pel que fa a casos personals concrets com a la situació general dels psiquiàtrics en aquella època.
"No he buscado impresionar, sino ponerte alerta, dispuesto a ayudar si la ocasión se cruza en tu camino", diu a la presentació.
Aconsegueix aquest propòsit l'autor? Que és un llibre esplèndid no en tinc cap dubte, però em queda el dubte de si el fet que sigui un llibre, a més de ben escrit, tan fàcil de llegir i tan entretingut, afavoreix això que diu. O si pot passar que, precisament a causa de la seva prosa brillant i del relat ple d'anècdotes, malgrat la duresa del que de vegades exposa, al final no et deixi una empremta perdurable. No et deixi un solatge intens que et permeti, un altre dia, si tens contacte amb persones amb problemes mentals, veure aquestes persones -tal com a ell li agradaria- amb menys prevencions i més calidesa.
No ho sé, senzillament tinc aquest dubte. Un dubte que de fet no és només en relació a aquest llibre, sinó general en relació a aquest tipus de llibres. Aquest en concret va ser un immens èxit de vendes, amb moltes reedicions, i no sé si aquest èxit editorial va anar en paral.lel d'aquest altre "èxit en sensibilització" que hauria agradat a Juan Antonio Vallejo-Nágera.
9 de nov. 2018
Leopoldo María Panero
Després d'haver llegit "Yo maté a Leopoldo María Panero" (Edicions Cal.lígraf, 2018) escric a l'autora, Henar Galán:
Hola.
Vaig descobrir la família Panero fa uns anys, quan vaig veure, una darrera l'altra (molt després de les respectives estrenes) "El desencanto" i "Después de tantos años". I em vaig quedar bocabadat.
Ara he llegit "Yo maté a Leopoldo María Panero" i m'ha fascinat. Amb aquest llibre seu del viatge a Guayaquil amb l'últim supervivent d'aquesta família absolutament desmesurada, vostè tanca de manera esplèndida el cicle que va iniciar Jaime Chávarri el 1976 i que va seguir anys després Ricardo Franco.
M'ha agradat molt el llibre. M'ha agradat per la forma com està escrit, pel ritme, la claredat, i per la seva prosa poètica (per a mi, tan poètica com els poemes de Leopoldo María Panero o altres autors que cita o reprodueix en el llibre).
M'ha agradat per l'aventura que explica, aquesta immersió durant uns dies en el món desballestat de Leopoldo María Panero. Cal tenir molt coratge, per embarcar-se en una aventura d'aquesta envergadura, i de tan incert pronòstic.
I m'ha agradat per les descripcions que fa, per exemple de detalls, com ara la llengua penjant d'ell, o la forma de moure les barres al menjar. A banda dels altres aspectes que es poden esmentar més en casos semblants, com la manera compulsiva de consumir (devorar) d'aquestes persones, "el que sigui", begudes, tabac, pastes, per tal d'apaivagar l'ansietat.
El món de la bogeria no m'és aliè; he vist, i segueixo veient (a causa de les relacions familiars i d'algunes amistats), algunes persones en situacions semblants, per exemple, amb llengües d'aquestes, amb formes de menjar iguals, amb comportaments en general compulsius com els que descriu. I de vegades també amb moments de gran lucidesa, que potser ens passen per alt, a causa de l'etiqueta simplificadora de "persona malalta mental" (i per tant incapaç de lucidesa) amb què etiquetem aquestes persones.
Simplificar sempre és més fàcil, i alhora, llavors, des de la simplificació, ens és més difícil veure les persones "reals". Per això és bonic el seu llibre, perquè defuig les simplificacions.
La literatura i els assajos sobre aquest món de la salut mental m'han atret sempre. De manera que amb aquests referents i interessos (el contacte directe i l'interès per la literatura), poder llegir el seu llibre ha sigut un gran regal.
Felicitats i moltes gràcies.
Hola.
Vaig descobrir la família Panero fa uns anys, quan vaig veure, una darrera l'altra (molt després de les respectives estrenes) "El desencanto" i "Después de tantos años". I em vaig quedar bocabadat.
Ara he llegit "Yo maté a Leopoldo María Panero" i m'ha fascinat. Amb aquest llibre seu del viatge a Guayaquil amb l'últim supervivent d'aquesta família absolutament desmesurada, vostè tanca de manera esplèndida el cicle que va iniciar Jaime Chávarri el 1976 i que va seguir anys després Ricardo Franco.
M'ha agradat molt el llibre. M'ha agradat per la forma com està escrit, pel ritme, la claredat, i per la seva prosa poètica (per a mi, tan poètica com els poemes de Leopoldo María Panero o altres autors que cita o reprodueix en el llibre).
M'ha agradat per l'aventura que explica, aquesta immersió durant uns dies en el món desballestat de Leopoldo María Panero. Cal tenir molt coratge, per embarcar-se en una aventura d'aquesta envergadura, i de tan incert pronòstic.
I m'ha agradat per les descripcions que fa, per exemple de detalls, com ara la llengua penjant d'ell, o la forma de moure les barres al menjar. A banda dels altres aspectes que es poden esmentar més en casos semblants, com la manera compulsiva de consumir (devorar) d'aquestes persones, "el que sigui", begudes, tabac, pastes, per tal d'apaivagar l'ansietat.
El món de la bogeria no m'és aliè; he vist, i segueixo veient (a causa de les relacions familiars i d'algunes amistats), algunes persones en situacions semblants, per exemple, amb llengües d'aquestes, amb formes de menjar iguals, amb comportaments en general compulsius com els que descriu. I de vegades també amb moments de gran lucidesa, que potser ens passen per alt, a causa de l'etiqueta simplificadora de "persona malalta mental" (i per tant incapaç de lucidesa) amb què etiquetem aquestes persones.
Simplificar sempre és més fàcil, i alhora, llavors, des de la simplificació, ens és més difícil veure les persones "reals". Per això és bonic el seu llibre, perquè defuig les simplificacions.
La literatura i els assajos sobre aquest món de la salut mental m'han atret sempre. De manera que amb aquests referents i interessos (el contacte directe i l'interès per la literatura), poder llegir el seu llibre ha sigut un gran regal.
Felicitats i moltes gràcies.
8 de nov. 2018
No és ell, és la malaltia
"Cuando uno responde a la pregunta '¿Quién soy?', sucede algo muy simple. Cuando describe o explica quién 'es', incluso cuando se limita a percibirlo interiormente, lo que en realidad está haciendo, a sabiendas o no, es trazar una línea o límite mental que atraviesa en su totalidad el campo de la experiencia, y a todo lo que queda 'dentro' de este límite lo percibe como 'yo mismo' o lo llama así, mientras siente que todo lo que está 'por fuera' del límite queda excluido del 'yo mismo'. En otras palabras, nuestra identidad depende totalmente del lugar por donde tracemos la línea limítrofe." Ken Wilber (1)
Qui som? Quins són els límits de la nostra identitat? Tots els pensaments o només uns? Totes les accions o només unes?
Quan a algú se li detecten problemes mentals, avui el políticament correcte és dir que una cosa és la persona i una altra "la malaltia", entesa com una mena de realitat aliena a la persona. Des d'una perspectiva històrica, i amb l'objectiu d'erradicar l'estigma que ha acompanyat durant segles (i encara ara) les persones amb problemes mentals, és una opció raonable. És el plantejament que avui es promou des de les associacions de persones amb problemes mentals i des de les institucions públiques implicades en la gestió de la salut mental.
Ara bé, fins a quin punt aquesta és sempre una manera encertada de descriure la realitat? (sobretot, si tenim present el que diu Ken Wilber). Per exemple, fora de les malalties mentals, en l'àmbit de les discapacitats: ¿una persona que neix amb la síndrome de Down només és persona en la mesura que es pot dissociar de la seva síndrome? ¿O és una persona amb un conjunt de característiques, una de les quals és aquesta de la síndrome de Down?
Torno al tema de les persones amb un trastorn mental (o malaltia, problema, o com en vulguem dir). En el cas d'una persona amb un trastorn mental (esquizofrènia, bipolaritat, trastorn límit...), i que a causa d'aquest trastorn té conductes conflictives (agressives o autoagressives), ¿ens és útil pensar que ella i el trastorn són entitats diferenciades? ¿Ens és útil pensar que quan actua de manera per exemple antisocial no és ella qui actua, sinó que és el trastorn?
O dit de manera més pràctica: ¿ens és útil de cara a aconseguir limitar els malestars i els danys provocats "pel trastorn"?
De les diferents facetes, característiques o components d'una persona, ¿només hem d'associar "al fet de ser persona" les que ens agraden o ens semblen favorables? (o per ampliar la complexitat, i des d'un punt de vista temporal, ¿només les que són permanents o cròniques, i no les que són potser circumstancials, puntuals?).
Cadascú, quan li toca viure a dins dels problemes mentals (com a afectat), o a la vora (com a familiar), intenta sobreviure de la millor manera que pot. I com que el primer mandat biològic és el de la supervivència, no hi ha res a dir sobre les opcions que escullen els altres (si més no mentre no ens afectin).
Ara bé, opcions personals a banda, ¿la dissociació de la persona entre "ella" i "els seus problemes" afavoreix que les persones acabin tenint bones vides? I quan dic bones vides ho faig en relació a l'assoliment de la autonomia més gran i benestar possibles.
El cas és que "externalitzar" el que no ens agrada pot afavorir la desresponsabilització ("això que no m'agrada, no sóc jo"). I la desresponsabilització no és bona perquè no ens empeny cap a l'autonomia, i sense aquest impuls és difícil ampliar el benestar. És a dir, un benestar creatiu i empoderat, no el benestar fràgil i dependent de les actituds compassives o autocompassives, basades en la satisfacció primària i immediata dels desitjos i impulsos del moment (sense tenir en compte les conseqüències d'aquestes accions, que sovint ens converteixen en persones encara més desvalgudes, "cada cop més necessitades de compassió").
Sí, potser la visió dissociada és més compassiva, ¿però aquest tipus de compassió li és útil al destinatari de la compassió? ¿Li serà útil si és una persona que encara té capacitat de reacció, si conserva l'ambició de progressar, l'esperança de tenir cada dia una vida una mica millor? (una altra història seria el cas de les persones potser del tot derrotades i desauciades...).
És possible que el que he exposat només sigui "qüestió de paraules", ja que en general el plantejament de la dissociació entre persona i problema mental sí que s'acompanya de la necessitat d'autoresponsabilitzar-se de la pròpia vida, per molt difícil que sigui aquesta vida. Per tant, potser sí que només és una qüestió de paraules, o d'on es posa l'accent.
Però de vegades les paraules que fem servir, i la forma com accentuem les frases, és molt determinant.
Per això, encara que el discurs en el fons potser sigui el mateix, o molt igual, em sembla més clara i útil la imatge unitària: "Jo sóc aquesta unitat de diferents components, entre els quals hi ha els problemes mentals que de vegades em fan la guitza (i que de vegades fan que la faci als altres). Per tant, el que m'haig de preguntar és què en vull fer, com la vull gestionar, aquesta part problemàtica de mi mateix".
--
(1) La conciencia sin fronteras. Kairós, 1985 (p. 17). L'inici del llibre és enlluernador, després es va endinsant en plantejaments que no sé si es podrien qualificar de "tirant a místics", i que ja no m'atrauen.
Qui som? Quins són els límits de la nostra identitat? Tots els pensaments o només uns? Totes les accions o només unes?
Quan a algú se li detecten problemes mentals, avui el políticament correcte és dir que una cosa és la persona i una altra "la malaltia", entesa com una mena de realitat aliena a la persona. Des d'una perspectiva històrica, i amb l'objectiu d'erradicar l'estigma que ha acompanyat durant segles (i encara ara) les persones amb problemes mentals, és una opció raonable. És el plantejament que avui es promou des de les associacions de persones amb problemes mentals i des de les institucions públiques implicades en la gestió de la salut mental.
Ara bé, fins a quin punt aquesta és sempre una manera encertada de descriure la realitat? (sobretot, si tenim present el que diu Ken Wilber). Per exemple, fora de les malalties mentals, en l'àmbit de les discapacitats: ¿una persona que neix amb la síndrome de Down només és persona en la mesura que es pot dissociar de la seva síndrome? ¿O és una persona amb un conjunt de característiques, una de les quals és aquesta de la síndrome de Down?
Torno al tema de les persones amb un trastorn mental (o malaltia, problema, o com en vulguem dir). En el cas d'una persona amb un trastorn mental (esquizofrènia, bipolaritat, trastorn límit...), i que a causa d'aquest trastorn té conductes conflictives (agressives o autoagressives), ¿ens és útil pensar que ella i el trastorn són entitats diferenciades? ¿Ens és útil pensar que quan actua de manera per exemple antisocial no és ella qui actua, sinó que és el trastorn?
O dit de manera més pràctica: ¿ens és útil de cara a aconseguir limitar els malestars i els danys provocats "pel trastorn"?
De les diferents facetes, característiques o components d'una persona, ¿només hem d'associar "al fet de ser persona" les que ens agraden o ens semblen favorables? (o per ampliar la complexitat, i des d'un punt de vista temporal, ¿només les que són permanents o cròniques, i no les que són potser circumstancials, puntuals?).
Cadascú, quan li toca viure a dins dels problemes mentals (com a afectat), o a la vora (com a familiar), intenta sobreviure de la millor manera que pot. I com que el primer mandat biològic és el de la supervivència, no hi ha res a dir sobre les opcions que escullen els altres (si més no mentre no ens afectin).
Ara bé, opcions personals a banda, ¿la dissociació de la persona entre "ella" i "els seus problemes" afavoreix que les persones acabin tenint bones vides? I quan dic bones vides ho faig en relació a l'assoliment de la autonomia més gran i benestar possibles.
El cas és que "externalitzar" el que no ens agrada pot afavorir la desresponsabilització ("això que no m'agrada, no sóc jo"). I la desresponsabilització no és bona perquè no ens empeny cap a l'autonomia, i sense aquest impuls és difícil ampliar el benestar. És a dir, un benestar creatiu i empoderat, no el benestar fràgil i dependent de les actituds compassives o autocompassives, basades en la satisfacció primària i immediata dels desitjos i impulsos del moment (sense tenir en compte les conseqüències d'aquestes accions, que sovint ens converteixen en persones encara més desvalgudes, "cada cop més necessitades de compassió").
Sí, potser la visió dissociada és més compassiva, ¿però aquest tipus de compassió li és útil al destinatari de la compassió? ¿Li serà útil si és una persona que encara té capacitat de reacció, si conserva l'ambició de progressar, l'esperança de tenir cada dia una vida una mica millor? (una altra història seria el cas de les persones potser del tot derrotades i desauciades...).
És possible que el que he exposat només sigui "qüestió de paraules", ja que en general el plantejament de la dissociació entre persona i problema mental sí que s'acompanya de la necessitat d'autoresponsabilitzar-se de la pròpia vida, per molt difícil que sigui aquesta vida. Per tant, potser sí que només és una qüestió de paraules, o d'on es posa l'accent.
Però de vegades les paraules que fem servir, i la forma com accentuem les frases, és molt determinant.
Per això, encara que el discurs en el fons potser sigui el mateix, o molt igual, em sembla més clara i útil la imatge unitària: "Jo sóc aquesta unitat de diferents components, entre els quals hi ha els problemes mentals que de vegades em fan la guitza (i que de vegades fan que la faci als altres). Per tant, el que m'haig de preguntar és què en vull fer, com la vull gestionar, aquesta part problemàtica de mi mateix".
--
(1) La conciencia sin fronteras. Kairós, 1985 (p. 17). L'inici del llibre és enlluernador, després es va endinsant en plantejaments que no sé si es podrien qualificar de "tirant a místics", i que ja no m'atrauen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)