Una tele en colors

El tio del Martí era farmacèutic. Quan les teles en colors eren una novetat, el laboratori fabricant de Dacortin (un dels noms comercials de la prednisona, un corticoide), li va oferir "l'obsequi" d'una tele en colors si arribava a un determinat volum de vendes de Dacortin. I el tio del Martí va aconseguir la tele en colors.

No em va sorprendre gens, l'anècdota que el Martí, un dia, em va explicar del seu tio farmacèutic. I menys ara, que acabo de llegir "Crònica d'una societat intoxicada" (Columna, 2024), del Joan-Ramon Laporte, un patracol de més de 500 pàgines, moltes dedicades als desvergonyiments de les farmacèutiques i dels organismes reguladors (1). 

Tot ve de lluny i, a sobre, ha anat empitjorant sense parar. La diferència és que, ara, els principals "objectius dianes" dels laboratoris són les agències reguladores de medicaments, les revistes científiques, els grans especialistes mèdics... Hi ha molta gent que es deixa untar. 

Al final, les víctimes de l'abús i el desordre som tots: en cas de malaltia potser mal medicats, de vegades innecessàriament, o amb medicaments equivocats, o amb dosis excessives, o amb medicaments pitjors i més cars que d'altres sense patents... I amb el resultat també d'un sistema de salut econòmicament dessagnat a causa de la voracitat de les farmacèutiques.

Un gran desgavell. I malgrat tant desvergonyiment i abús (el JR Laporte ho explica molt bé), no sembla que tot això tingui aturador.

--
(1) El Martí també em va dir que anys enrere havia conegut els Laporte, pare i fill, perquè havia fet de cambrer al bar al qual, sobretot el pare (Josep Laporte, farmacòleg i polític, ja mort), anava a prendre el cafè. I així em vaig assabentar també que els Laporte vivien al mateix carrer, una mica més avall, d'on jo vaig viure quan era petit, de manera que, probablement, alguna vegada, pel carrer m'hi devia creuar.

Experiments amb ratolins

En els textos sobre depressions i farmacologia és bastant habitual trobar la referència als experiments dels ratolins ficats a dins d'una palangana d'aigua, de la qual no en poden sortir. L'experiment consisteix en donar a un grup de ratolins un medicament al qual s'atribueixen propietats antidepressives, i a un altre grup de ratolins, "el grup de control", no res.

Els ratolins, tots, d'entrada es van movent per tal de no ofegar-se, però els segons arriba un punt que se'n cansen, s'abandonen, i acaben ofegant-se. En canvi, els primers, els "drogats", segueixen durant més temps fent esforços per no enfonsar-se, per no ofegar-se a dins de la palangana.

Això, diuen, és una demostració de l'efectivitat de les molècules o medicaments antidepressius que s'han donat als ratolins, i un aval, naturalment, als fonaments de la psiquiatria estrictament biologista.

Aquests dies m'he tornat a trobar en un llibre aquesta referència a l'experiment dels ratolins nedadors. En aquest cas (l'excepció), no com a mostra del que he explicat, sinó de la poca utilitat real (i de l'estupidesa, crueltat), d'aquest tipus d'experiments com a via per a entendre, i "atendre", amb sensatesa, els eventuals problemes de tipus depressiu de les persones. (1)

Aquest retrobament amb l'experiment dels ratolins i les palanganes ha fet que relacionés aquest tema amb el que diuen algunes persones (i també l'autor del llibre), sobre els problemes de salut mental: que si estàs vivint en unes condicions intolerables (laborals, familiars, d'entorns d'amistats, etc.), l'aspiració, l'opció sensata, no ha de ser que et donin un medicament que t'ajudi a suportar aquesta situació intolerable, sinó que et facin veure la necessitat de canviar coses. És a dir, una opció que apunti a l'entorn "depressor": que l'identifiqui. I que un cop modificat suggereixi modificar-lo, desactivar-lo. O que et convidi a allunyar-te'n. Coses que semblen de bastant sentit comú (però que es veu que pel corrent de la psiquiatria estrictament biologista no ho és tant, perquè es veu que té "un altre tipus de sentit comú").

Torno als ratolins, ja que amb els ratolins i les palanganes segurament és més fàcil entendre-ho. Si tenim un ratolí a dins d'una palangana plena d'aigua, estressada perquè sent que pot ofegar-se, si penses "en els seus interessos" (no en els dels experimentadors), no li has de donar un medicament perquè segueixi esforçant-se per no ofegar-se. El que has de fer, si la rata realment t'importa, és treure la rata de la palangana ("sentit comú!"). O posar-li una rampa perquè en pugui sortir sola. I com més aviat millor. Això és el que has de fer, insisteixo, "si el ratolí de debò t'importa". I si no fem això, si no intentem fer-ho, és que el que ens interessa és una altra cosa. Potser, "un món de palanganes plenes d'aigua", per tal de tenir els ratolins sempre controlats (espantats, submisos, deprimits...).

Amb aquesta exposició no vull donar a entendre que menyspreu la utilitat de qualsevol medicament psicoactiu. En absolut. L'únic que vull dir, i a més de manera rotunda, és el que he dit: que quan hi ha un ratolí "a dins d'una palangana d'aigua", de la qual no pot sortir-ne, el primer que cal fer, i de manera urgent (sí, ja ho he dit, però cal repetir-ho tantes vegades com sigui necessari, perquè moltes vegades això tan obvi és el que no es fa), és ajudar el ratolí a sortir de la palangana. 

És a dir: cal parar atenció "a les condicions de vida del ratolí", de la persona, que s'ha enfonsat en una depressió, i veure què es pot fer per modificar aquestes condicions de vida complicades, opressives, "depressives". Després (després!), segons les circumstàncies, si "l'entorn ofegador ja no existeix" i, malgrat això, la persona segueix sentint que s'ofega, podria ser el moment de pensar en l'ús d'alguna substància psicoactiva. Però mai com a primera opció, mai com a forma "d'ajudar la persona a suportar -normalitzar- unes condicions de vida indesitjables, insuportables".

És clar, també hi ha un altre escenari que s'ha de tenir present. Li pots explicar a algú això que acabo d'explicar, fer-li veure, ajudar-lo a que ell mateix vegi, que les seves condicions de vida, el seu entorn, són la causa més probable dels seus problemes depressius. I llavors preguntar-li què vol fer. I si la seva resposta és que no vol modificar res (pel motiu que sigui, creences, por, falta de determinació, mandra, pressió social, etc.), òbviament no pots fer res més. Perquè el responsable de la seva vida és cadascú.

En aquest cas, llavors, si el resultat de no canviar res és que a aquesta persona només li queda l'opció del consum de substàncies psicoactives, per tal de poder suportar la vida que viu, és a dir, "la seva vida a dins de la palangana plena d'aigua", encara que sigui trist se li ha de respectar la seva decisió. 

De persones drogaddictes n'hi ha de moltes menes. Unes consumeixen substàncies prohibides, i unes altres substàncies legals o receptades. I és normal, perquè quan et drogues (sigui amb substàncies prohibides o no prohibides), és perquè hi trobes una manera de fugir dels teus malestars. Hi trobes un veritable alleujament, un benefici, si més no temporal. Per això deixar les drogues, qualsevol, costa tant.

Com a observador, en els casos de "consumidors per pròpia voluntat" de substàncies psicoactives receptades, si vols pots pensar en les característiques de les vides d'algunes d'aquestes persones consumidores. En el seu entorn, que potser exerceix sobre elles una influència molt important (de manera hàbil, seductora o manipuladora), fins al punt de ser capaç de convèncer "els ratolins" per tal que no es plantegin sortir de la palangana plena d'aigua.

Aquestes coses també passen. I més sovint del que potser ens pensem.

--

(1) El llibre al qual m'he referit és "Crònica d'una societat intoxicada", del Joan-Ramon Laporte (Columna, 2024). Dedica bastantes pàgines als antidepressius (i també als neurolèptics). Són unes pàgines a les quals estaria bé que les persones amb problemes depressius, i que es mediquen, hi donessin un cop d'ull. Si ho fessin, potser llavors algunes veurien la seva vida des d'una altra perspectiva. D'altra banda, el Laporte, pel que fa al tema dels ratolins nedadors, posa altres exemples d'experiments fets amb ratolins amb la finalitat d'avaluar l'efecte de molècules candidates a medicaments antidepressius. Per exemple, en lloc de ficar-los a una palangana amb aigua, penjar-los per la cua. I observar llavors la diferència entre els drogats i els que no, en el temps que triguen en deixar de fer esforços per alliberar-se de la tortura que els estan infligint. O posar-los en gàbies amb el terra electrificat, amb el mateix propòsit. És a dir, experiments tots segons el mateix patró d'inutilitat, d'idiotesa (segons la definició del diccionari), i de crueltat (ídem), ja que per a un ratolí (persona), el dilema no hauria de ser mai "quant de temps vol resistir penjat per la cua i drogat", sinó poder exigir que el despengin. Una societat "que et penja per la cua", o que et fica a dins de la palangana plena d'aigua, i llavors t'ofereix (i et cobra!), substàncies psicoactives per tal que puguis suportar la tortura, sens dubte afavoreix "diferents interessos"... però no són els nostres, els de la majoria de la gent.

El pirata

El Joseph, després d'haver desaprofitat una altra oportunitat per deixar de viure al carrer, hi torna a dormir. Els serveis socials li havien buscat una habitació, però hi va durar poc: un dia, begut, va muntar un gran escàndol, va pegar un company del pis i el van fer fora.

Quan ja feia unes setmanes que tornava a estar al carrer se li va infectar un ull. Al cap d'uns dies, com que l'ull anava empitjorant, va anar al metge. Li van donar unes gotes, unes ampolletes de sèrum fisiològic i unes gases, i li van remarcar que era molt important que mantingués l'ull ben net, per afavorir el control de la infecció.

Al carrer, amb les mans no gaire netes, dormint a terra, no és fàcil gestionar bé un ull infectat que requereix, a més de les gotes del tractament, molta neteja. I l'ull, en lloc d'anar-li millorant, li va anar empitjorant. De vegades el veies, amb una gasa a sobre la motxilla, ja feta servir, de tonalitats sospitoses, amb la qual de tant en tant s'anava fregant l'ull malalt... de manera que, en lloc de reduir la infecció de l'ull, hi anava afegint microbis.

Un dia va desaparèixer. De dia no estava al lloc on acostumava a captar, al costat d'una entitat bancària, i de nit tampoc era a sota del ràfec ample d'un edifici, amb algun cartró i un sac de dormir, on durant aquella etapa dormia habitualment.

Al cap de dues o tres setmanes, quan va tornar a parèixer duia un pegat negre de pirata a l'ull, subjectat amb una goma. Si s'aixecava el pegat, l'ull tenia molt mala pinta. No hi veia gens, i era irreversible: hi havia perdut tota la visió. Es veu que havia estat ingressat durant aquelles setmanes, però no li havien pogut salvar l'ull.

Es queixava de la pèrdua de l'ull, però alhora estava content perquè es veu que, la treballadora social, mentrestant havia fet gestions perquè, quan li donessin l'altra, pogués dormir a una habitació. I també li havia buscat un lloc per anar a menjar.

No és fàcil, entendre el que explica el Joseph, perquè parla molt malament el castellà (és hongarès), i a més, segurament, té alguna mena de discapacitat mental.

Durarà aquesta nova etapa a cobert, dormint en un llit? Ja es veurà. De moment, les estones que capta sempre té al costat una llauna de cervesa, i això, tenint en compte el seu currículum, no és cap bon averany.

Em fa mandra saludar la Teresa

Per la vorera de l'altra banda del carrer veig que s'acosta la Teresa. Camina seriosa, amb el cap una mica acotat, sembla encaboriada. No em costaria gens travessar el carrer i saludar-la, preguntar-li com li van les coses, però no ho faig. Em fa mandra.

Conec la Teresa des de fa uns quants anys, hem parlat unes quantes vegades. Al carrer, a algun bar, a casa seva. Té un fill amb molts problemes. La Teresa m'havia explicat que de petit ja era un nen difícil. Quan la vaig conèixer, el fill ja era adolescent, i els seus problemes eren de molta envergadura. L'havia adoptat quan tenia un any, junt amb el seu marit. Però el seu marit també tenia problemes mentals, i van acabar separant-se. A partir de llavors, del fill se'n va ocupar ella sola.

La Teresa treballava d'administrativa, i encara treballa. A la feina és molt eficient, ordenada, resolutiva. En canvi, a casa, amb aquest fill no se'n sortia, no sabia posar-li límits. En part, perquè ja li semblava bé, consentir-lo una mica, perquè pensava que com que era adoptat (i a sobre amb el pare no hi podia comptar), calia que ella no fos massa rígida, per tal que ell se sentís estimat. D'aquesta manera, el fill va anar creixent amb aquest model d'afecte poc consistent i poruc, sense límits clars, sentint-se ell cada vegada més l'amo de la situació. Es va anar convertint en un dictador.

Durant els anys que vaig mantenir el contacte amb ella, de tant en tant li recordava la necessitat de posar límits al fill, de deixar-li clar que qui havia de posar les normes a casa era ella. Posar límits i mantenir-los, encara que costés. Perquè això era de fet el que necessitava realment el fill, que li posessin límits, encara que els rebutgés. I perquè, a més, ella també s'havia d'autoprotegir. Perquè els desafiaments del fill, primer només verbals, s'anaven acostant als físics, fins que aquests, les agressions, també van arribar.

Ella deia que sí, que ho entenia, la necessitat de posar límits, de no permetre segons quines conductes, sobretot les agressions, però que tenia por. La por que si intentava posar-los el fill reaccionés encara més violentament. I així, amb aquesta por, amb aquesta falta d'autoritat, han anat passant el temps, els anys, amb el fill cada vegada més dictador i imprevisible.

Durant un temps llarg, de tant en tant la Teresa m'anava trucant, i llavors quedàvem. Les trobades sempre eren iguals, amb el mateix guió. Amb els mateixos laments i queixes, i la mateixa explicació de la seva indecisió, de la seva falta de reacció. Deia que ella no era capaç d'actuar diferent. De fet, potser només em trucava perquè tenia ganes d'esbravar-se amb algú, i no de pensar en com canviar coses. 

M'abocava les seves queixes, i això era tot. És clar, aquestes dinàmiques arriba un punt que cansen i, en aquest cas, suposo que al final els dos ens en vam cansar: ella de sentir-me a mi (de sentir el que li deia i que no volia sentir), i jo de sentir-la a ella.

És una història que m'entristeix, però alhora estic tranquil, amb aquest distanciament. I amb la meva decisió de no haver travessat el carrer, aquest dia. Perquè no té sentit pensar que es pot ajudar algú si, alhora, "aquest algú no es vol ajudar". És perdre el temps.

A través d'una altra persona fa poc m'he assabentat que el seu fill està molt malament. Que ja no viu amb ella i que s'ha ficat en embolics importants. Es veu que ara els serveis socials s'ocupen d'ell. Ja ho he dit, una història trista.

El germà que no està boig

"El meu germà no està boig, però està malament."

El germà que no està boig, i qui l'anomena, són d'una família aficionada al tema psicoanalític, cosa que no ha evitat (al contrari, potser ha afavorit), que molta gent de la família tingui un cap poc endreçat. Com 'el que no està boig però no està bé', que pot protagonitzar escenes de violència verbal terribles, amb l'agreujant que, després, no se'n disculpa. Això, a banda de ser una persona que viu bastant aïllada, amb poques relacions socials, i sense parlar amb ningú de la família dels problemes emocionals que és obvi que pateix. Sense que ell en parli, i sense que ningú de la família n'hi digui res. "Per respecte", diuen.

El germà que no està boig no és un adolescent, va camí dels setanta anys. Va créixer en un ambient o cultura familiar en què dels problemes personals de cadascú no se'n parlava. Mai. Abans he dit que ningú no li deia res de les seves rareses i exabruptes "per respecte", però segurament seria més adequat dir que si no n'hi deien res era per por. Per la por del que pogués passar si es parlava "del que passava"... De manera que era millor aparentar que no passava res.

Hi ha moltes maneres de tenir vides desgraciades... i de fer desgraciades les vides dels altres. Els altres, és clar, també poden ser els fills.

El germà que no està boig té un fill. Aquest fill s'acosta ja als quaranta anys, i és un home també amb bastants problemes. Diferents dels del seu pare, però considerables. Tampoc no en parla, dels seus problemes. Aquest fill, alhora, també té un fill, un fill que sembla probable que, amb l'entorn familiar que té, acabi també traginant alguna motxilla feixuga. Ja se'n veuen els primers indicis.

És una història familiar d'aquestes en què sembla que els seus membres no són capaços de trencar amb les dinàmiques del passat. De reflexionar-hi, i corregir el que sigui necessari corregir. De manera que la història intergeneracional prossegueix, "conservant aquesta identitat familiar" caracteritzada per inseguretats, pors i errors, i no per empoderaments, per alliberaments...

Per acabar: he parlat d'un pare, un fill i un net. No és ben bé així. Sí que són tres generacions, però els protagonistes reals no són només masculins. Ho he fet així per fer-ho més senzill i, alhora, menys identificable, cosa que en aquest cas també em semblava important.

La Carlota i les seves identitats

La Carlota havia sigut sempre una nena insegura, inestable, li costava relacionar-se amb els altres nens. Quan tenia quinze anys va pensar que potser era lesbiana, i que si ho acceptava, segurament la seva vida no seria tan difícil.

Va començar a socialitzar-se com a lesbiana, però els seus malestars i les seves inseguretats no van minvar. Més aviat van augmentar, en part pel mateix fet d'estar en l'edat adolescent, que ja ho fa tot més difícil. A partir de llavors va viure deu anys com a lesbiana, amb les seves oscil.lacions emocionals, amb les seves inseguretats a l'hora de relacionar-se amb altres persones, amb la gent en general.

Quan tenia vint-i-cinc anys va pensar que potser era transsexual, i d'aquest pensament, acompanyada d'un nou entorn de persones que ho eren, va passar al convenciment que ella també ho era. I va començar a viure segons aquesta nova identitat. Però les seves inseguretats i malestars aquesta vegada tampoc no van minvar, malgrat el suport que tenia tant de la seva família com del nou entorn en què es movia.

La seva família sempre li havia donat tot el suport. Els seus pares i germans (igual que quan la Carlota va pensar que era lesbiana), estaven esperançats que, amb aquella última "descoberta", amb aquella nova identitat, potser s'acabarien d'una vegada tots els seus patiments.

Com que no va ser així, al cap de tres anys la Carlota va decidir amputar-se els pits, perquè va pensar que era això, el que li impedia sentir-se a gust com a home trans. Aquesta vegada no només no va servir de res, l'amputació, sinó que el resultat va ser que el malestar i la sensació d'estranyesa encara es van incrementar.

Des de petita, un dels problemes que havia tingut era que moltes vegades se sentia observada, que no se sentia ben mirada per la gent del seu voltant. Aquesta incomoditat no va desaparèixer, ni a partir dels quinze anys com a lesbiana (tot i que feia una vida molt discreta), ni a partir del vint-i-cinc, com a trans. Al contrari, llavors va augmentar, perquè aleshores sí que era més mirada, o mirat, a causa del seu nou aspecte.

La història de la Carlota me l'explica un dia la Rosalia, cosina seva. La Rosalia, igual que els pares i germans de la Carlota, sempre ha donat suport a les decisions de la Carlota.

La Rosalia em diu que, al llarg dels anys, la Carlota, o Carles, havia anat a la consulta d'alguns psiquiatres i psicòlegs, i que des de feia uns sis anys els professionals coincidien que tenia un trastorn límit de la personalitat (TLP). També em diu que, després de la transició, ha deixat aquells professionals. Que ara ha optat per una psicòloga "que no és trànsfoba". Li pregunto si sap, a banda de no ser trànsfoba, quina mena de psicoteràpia fa, aquesta psicòloga, i em diu que no ho sap, però que l'important és que l'ha triat la Carlota (també li pregunto si els anteriors professionals havien demostrat algun principi de suposada transfòbia, i em diu que tampoc ho sap).

Llavors li dic que la història de la Carlota és bastant complicada (i trista, dolorosa), i que també és ben complicat el tema de la transsexualitat. Li dic que, sense qüestionar en absolut els sentiments de ningú (cadascú sent el que sent), ni el que decideix fer amb la seva vida, vist des de fora es podria pensar que, "potser" (i aquest potser el reitero, el subratllo), el tema de la transsexualitat de la Carlota, com abans el del seu lesbianisme, potser no era, no és, una qüestió d'una "identitat oculta que calia descobrir i acceptar", sinó potser (potser, potser, potser...), un miratge més, o il.lusió, fantasia, de les que poden tenir les persones afectades per un TLP.

Li dic això i li explico que, en aquest tipus de persones, és bastant habitual (és una de les característiques del TLP), que pensin que "canviant alguna cosa" els canviarà la vida: canviant de nom, d'escola, de pentinat, de pares... o d'identitat de gènere. Igual que també tenen tendència a pensar, per exemple, que tenint alguna cosa que no tenen (un conill, un gos, un vestit, un telèfon nou...) solucionaran els seus problemes existencials.

I que és clar, no és així, perquè els seus profunds malestars (indiscutibles), les seves oscil.lacions emocionals (obvies), les seves desesperacions i sofriments (absolutament reals), el que necessiten probablement "és una altra cosa".

Li ho repeteixo: que m'estic referint a les persones com la Carlota. A les persones que, a més dels conflictes d'identitat de gènere, sembla que també reuneixen les característiques d'un TLP. O dit al revés: a les persones que, "a causa del seu TLP", poden tenir aquestes inseguretats en relació amb la seva identitat de gènere.

Li explico això de la millor manera que sé, però tinc la sensació que la Rosalia és tan lleial a la Carlota que és com si sentís obligada "a no escoltar". Com si escoltar fos perillós (ho subratllo, escoltar, només això). Com si qualsevol cosa que algú digués que pogués insinuar el més petit dubte en relació amb el sentiment i el procés de transició de la Carlota, impliqués que se l'estigués desqualificant. Que s'estigués qüestionant la seva llibertat i lucidesa... Com si només pel fet de plantejar això que jo li he plantejat, ho repeteixo, "només plantejar-ho", com una possibilitat, qui ho plantegi entrés automàticament en la categoria de "persona transfòbica" (segons la terminologia del col.lectiu trans).

Tinc aquesta sensació, quan parlo amb la Rosalia. La mateixa que quan alguna vegada he plantejat aquest mateix tema a algú pertanyent o simpatitzant del col.lectiu trans. Persones per a les quals, de vegades, sembla que és més important la militància, la doctrina, el fonamentalisme vinculat a aquests sentiments i a aquesta ideologia trans, que "la persona concreta" i els seus eventuals malestars i sofriments. Uns malestars i sofriments per als quals sembla que són incapaços de veure-hi cap altra causa que "la transfòbia social existent".

Ho diré d'una altra manera: a mi, que aquesta cosina de la Rosalia sigui trans o no ho sigui, que es digui Carlota o Carles, m'importa poc. Però si "una Carlota", o "un Carles", és una persona emocionalment inestable i insegura, i a causa d'aquestes fragilitats té una vida difícil, això ja és una altra cosa. No pel fet que aquesta persona sigui trans o no, sinó a causa del seu malestar i inestabilitat. 

Crec que, en aquests casos, rebutjar "la possibilitat" que l'opció de la transició hagi contribuït a ocultar un malestar de fons (i que a causa d'aquesta ocultació, el malestar segueix "viu" i condicionant la vida de la persona afectada, faci el que faci), és molt trist.

I crec que, per part de l'entorn "transamic" d'aquesta persona, és una falta bastant greu. De sensibilitat i empatia, i també una falta de lucidesa, d'intel.ligència. Perquè si es diu que es respecta i s'estima aquesta persona, el full de ruta no hauria de ser el contingut en cap ideologia (i, per tant, tampoc el de la "teologia dogmàtica trans"), sinó l'enfocat "al benestar més gran possible" de la persona afectada.

Si no hi ha aquest ordre de prioritats, llavors el que hi ha és fonamentalisme. Fonamentalisme i les seves conseqüències, de vegades, concretades en vides "encara més difícils" del que ja ho eren abans. 

El cas de la Carlota o Carles (tant se val) n'és un bon exemple.

La Samantha, l'anglès i el castellà

La Samantha té seixanta anys i en fa un que va a una psicòloga. Diu que li va molt bé, perquè a més amb la psicòloga hi pot parlar tant en anglès com en castellà. Ella és anglesa, i diu que és una sort poder parlar amb la psicòloga en els dos idiomes: dels temes emocionals en anglès, mentre que per parlar de manera més racional, li va millor el castellà. Diu que està demostrat que, al parlar de les emocions, l'idioma matern ho facilita, de la mateixa manera que va bé no utilitzar-lo quan el que es tracta és de distanciar-se de les emocions, poder-les observar "des de fora"; llavors, un segon idioma té avantatges.

La Samantha havia fet diferents intents per trobar una psicòloga, fins que va trobar aquesta. És llatinoamericana, però durant vint anys va viure a Anglaterra, fins que va decidir traslladar-se a Barcelona. Com que parla perfectament el castellà i l'anglès, en pot fer servir un o l'altre, quan parla amb la Samantha.

Fa molts anys que conec la Samantha. Hem parlat moltes vegades, però això que m'explica aquest cop, l'alternança d'idiomes durant les sessions de teràpia, és una novetat. Em sembla interessant, suposo que té sentit. 

Els pares de la Samantha eren anglesos, ella va néixer a Anglaterra, i hi va viure fins als vint-i-cinc anys. Llavors, durant un viatge a Espanya, va conèixer un noi espanyol. Ell, a causa de la seva feina viatjava molt, feia llargues estades a diferents països. Ella sovint l'acompanyava. Van tenir un fill, i al cap d'un temps en van adoptar un altre. Llavors la Samantha ja no l'acompanyava, es quedava amb els fills a Barcelona.

Semblava que al fill adoptat potser li passava alguna cosa, perquè se'l veia insegur, inquiet, però van anar passant els anys sense donar-hi massa importància. Fins que va arribar a l'adolescència, i llavors tot es va complicar, van començar els problemes importants. No tenia amics, no s'adaptava a l'escola, no estudiava, culpava els pares dels seus malestars, tenia atacs de fúria... Després van arribar les drogues. Primer l'alcohol, a continuació la marihuana, i més endavant tota mena de substàncies, acompanyades de conductes cada vegada més conflictives. 

Fins que un dia va arribar el primer ingrés en una unitat de psiquiatria. I els primers diagnòstics. Uns diagnòstics que van anar canviant, ara una etiqueta, ara una altra. Quan ja tenia vint-i-dos anys va semblar que l'etiqueta que li corresponia era la d'un trastorn límit de la personalitat.

La Samantha, cada vegada més desbordada a causa d'aquest fill (que tot i el pas del temps i els fracassos, semblava incapaç d'adonar-se del que li passava i de la necessitat d'intentar agafar el control de la seva vida), va entendre que ella també necessitava ajuda. Per tal de poder gestionar aquella situació tan complicada i no quedar-se enfonsada en un estat d'ansietat i depressió. Perquè a més, amb el pare no hi podia comptar: s'havien separat i, a banda de passar-li ell uns diners, s'havia desimplicat molt dels problemes d'aquell fill. I quan intervenia, sovint era contraproduent, perquè acostumava a fer el contrari del que era aconsellable.

D'històries com la del fill de la Samantha n'he explicat moltes, algunes molt iguals, i igual de tristes. De manera regular (malauradament), en vaig coneixent de noves. En canvi, d'aquest tema de les teràpies bilingües, no per caprici sinó pels seus avantatges terapèutics, no en sabia res.

Deu intents

Va fer un intent de suïcidi.
Un segon intent.
Un tercer.
Un quart.
Un cinquè.
Un sisè.
Un setè.
Un vuitè.
Un novè.
Al desè, es va suïcidar.

Era molt intel.ligent,
i la intel.ligència, en lloc d'ajudar-la, 
li servia per fer-ho tot més difícil.
Vivia extraviada en un laberint 
d'idees distorsionades
i dolors emocionals extrems,
a la vora de la bogeria.
No es deixava ajudar.
No soportava més seguir vivint.
Era molt jove.

La Martina i el Lluís

"La piedra de la locura se aloja, según las circunstancias, en muy cambiantes y confusos lugares del organismo: cerca del bazo, cerca del hígado, cerca de los riñones, cerca del cerebro, cerca de los oídos, en los testículos..." Ángel Torero (1)

Vaig conèixer la Martina i el Lluís a mitjans dels anys setanta. Llavors, sobretot em va cridar l'atenció ell, el Lluís: era un noi molt especial, seductor, ocurrent, elegant. Volia ser artista, i a mi em va semblar poc realista. Era una persona diferent de la majoria, curiosa.

Durant els anys següents, de tant en tant els vaig anar veient, a les diferents cases on van anar vivint, a més de coincidir en algunes trobades a altres cases. Quan ens trobàvem, cada vegada  parlava menys amb el Lluís, perquè m'atreien poc les seves converses (les seves divagacions i fantasies). Parlava menys amb ell i més amb ella, la Martina, una noia que no s'assemblava de res al Lluís: era discreta, sensata, laboriosa, es preocupava perquè les necessitats materials estiguessin cobertes... 

La Martina s'havia enamorat molt del Lluís, i com que n'estava tan enamorada, li ho aguantava tot. I tot era molt, perquè el Lluís, a més de moltes fantasies, tenia problemes amb l'alcohol, cosa que de tant en tant el convertia en una persona complicada, imprevisible. 

No era un company fiable, algú que a la Martina li pogués donar seguretat. Però ella, malgrat totes les dificultats, seguia al seu costat. I al seu costat primer va arribar un fill, i després més. I amb els fills la complicació encara es va fer més complicada, o més òbvia, perquè no semblava que al Lluís la paternitat l'ajudés a posar seny i tocar més de peus a terra, sinó que era com si cada vegada s'anés allunyant més de la realitat.

No en dono detalls concrets, del que anava passant, perquè encara que en conegui molts, no em sentiria còmode compartint-los. El Lluís ja fa uns anys que va morir, alcoholitzat i bastant fora de la realitat, però la Martina encara viu, i pel que tinc entès té una vida difícil. L'últim que vaig saber de la Martina, fa uns anys, va ser que patia una depressió greu. I des d'aleshores, les vegades que he fet intents per posar-me en contacte amb ella, no ho he aconseguit.

Tinc la sensació (però ningú m'ho ha confirmat), que la seva família la vol protegir, i que a les persones amb qui es va relacionar la Martina durant aquells anys, ens consideren responsables de la vida tan complicada que ella ha tingut. Si és així, és injust, perquè algunes d'aquelles persones, entre les que m'hi incloc, sempre vam intentar fer-li costat i ajudar-la. I fins i tot li havíem dit, alguna vegada, que com era que seguia al costat del Lluís, si viure amb ell era tan complicat.

És curiós que, amb la família del Lluís, hagi passat una cosa semblant. Alguns bons amics seus (en tenia d'aquests, a més d'altres molt poc aconsellables), van procurar que tingués alternatives de vida més saludables. I de fet el Lluís va passar algunes etapes força estable. No només això: moltes persones conserven un bon record d'ell. Perquè el Lluís també era capaç de ser competent, era hàbil amb les feines manuals, treballador i complidor. I en el tracte podia ser molt amable, agradable.

Però entremig podien tornar les altres etapes, complicades, alimentades de vegades per les seves idees poc sensates, o per les companyies poc adequades, o per l'abús del vi. I de vegades, per tot plegat alhora. Però per a la família del Lluís no hi havia diferències: les bones amistats, les que havien intentat rescatar-lo, van ser acusades igualment de ser les culpables de la vida desordenada i alcoholitzada del Lluís. 

Sobre això de les culpabilitats adjudicades a les amistats per les famílies de la Martina i el Lluís, la realitat és que ni la Martina ni el Lluís van saber gestionar les seves vides. Com tothom, els dos eren els responsables de les seves vides, els únics responsables, i no se'n van sortir bé: cada un va fracassar a la seva manera. El Lluís, amb les seves fantasies, amb algunes amistats poc aconsellables i amb l'alcohol. I la Martina, aguantant el que no hauria d'haver aguantant, acumulant tensions molt elevades i, al final, caient en crisis depressives.

La Martina i el Lluís eren uns idealistes. Volien sortir del ramat: viure una vida "alternativa", diferent, i van invertir molts esforços per tal de construir aquest somni. No era un mal projecte, el seu, però la realitat és que van acabar vivint una història podria dir-se que bastant absurda. Dissimulada, això sí, per les formes externes d'aquella vida diferent que havien escollit (rural, en un entorn idíl.lic...). 

Durant aquells anys, d'aquella generació i d'aquell cercle de gent, la Martina i el Lluís no van ser els únics que van acabar vivint vides amb contradiccions de diferents tipus, i de vegades pagant peatges emocionals (i físics) importants. Però a ells potser també els hauria passat el mateix, amb vides més convencionals. Perquè cada un ja era com era, i a més, viure segurament no és fàcil per a ningú, sigui la que sigui l'opció de vida que triïs.

--
(1) Camilo José Cela. "Homenaje al Bosco, II. La extracción de la piedra de la locura o El inventor del garrote". Seix Barral, 1999

Marihuana, brots psicòtics i teràpies

Quan era adolescent va començar amb els porros i l'alcohol. Al cap d'un temps va tenir el primer brot psicòtic i va acabar ingressat. Els psiquiatres van associar el brot amb el consum de marihuana, li van dir que ell tenia aquesta vulnerabilitat, i que hauria d'evitar la marihuana completament.

Passat el brot, li van donar l'alta; estava espantat, decidit a no consumir més marihuana. Però els bons propòsits li van durar poc. Primer de manera esporàdica, i després més seguida, va reprendre els consums. I va anar augmentant les dosis, perquè veia que no li passava res. Fins que va arribar el segon brot, i el segon ingrés.

Quan li van donar l'alta d'aquest segon ingrés, amb les mateixes indicacions que la vegada anterior, va dir que aquella vegada sí que ho havia entès, que ja tenia molt clar que no podia consumir mai més ni marihuana i alcohol.

Aquest cop va passar més temps abstinent, però al final també va recaure. De mica en mica, d'amagat, anava consumint. I va tornar a tenir símptomes psicòtics, no tan extrems com les altres vegades, però freqüents. Vivia perillosament, vorejant el precipici de la bogeria, i alhora intentant amagar el seu descontrol. A més, llavors hi havia afegit la cocaïna, a la marihuana i l'alcohol.

Els seus pares, des del primer brot, havien anat buscant recursos, ajudes per oferir-li, per tal que ell aconseguís deixar els consums. Però d'aquests intents no n'havia funcionat cap. Sobretot, perquè malgrat els brots i els ingressos, ell no acabava de fer-se a la idea de la seva situació, del seu cervell fràgil i de la seva extrema vulnerabilitat, dels riscos que corria a causa dels consums.

Llavors els seus pares li van parlar d'un nou centre. Un centre que, amb el seu tractament, deien que tenien un elevat índex de deshabituacions. I ell va dir que estava disposat a seguir aquella via. Aquest és el moment actual.

És un centre privat, bastant car, i a banda de treballar amb l'addicte, demanen també una implicació molt elevada a la família. Fan un seguiment intens de l'addicte, al principi diari, i es reuneixen amb la família més d'un cop a la setmana. No només per informar de l'evolució del fill sinó, sobretot, per supervisar i orientar el comportament dels membres de la família en relació amb el fill. 

Les indicacions a la família són de diferents tipus. Per exemple, els diuen que si ells beuen, encara que només sigui mig got de vi per dinar, i això no els suposi a ells cap problema, també han de deixar de beure. No només si el fill va a casa, sinó sempre. Els diuen que si volen que el fill deixi les drogues, ells també han de deixar el seu mig got de vi, encara que ells no tinguin cap problema amb el vi. Perquè el fill ha de veure aquest exemple i tenir aquesta seguretat. 

Els diuen que si l'estimen, és això el que han de fer. Els venen a dir, per tant, que si no ho fan és que no l'estimen. Més que una pressió sobre els pares, és un xantatge emocional.

És un plantejament perillós, perquè al fill li pot servir per desresponsabilitzar-se. Perquè amb aquest plantejament, ell ja no és l'únic responsable absolut de la seva vida, sinó que, segons facin o deixin de fer els seus pares, ell també pot no sentir-se tan responsable. Perquè si les coses no van bé, una part de la responsabilitat els la pot transferir a ells: si ells fallen (si no són tan estrictes com se'ls demana), el fill els podrà culpar. 

Mala cosa, perquè així queda obreta, i temptadora, la possibilitat d'aquesta excusa. I els addictes són especialistes, en trobar excuses! Només falta això, que els n'ofereixis de noves...

Com que és un plantejament que condiciona el procés de l'addicte a l'actuació de la gent del seu entorn, costa d'imaginar que aquesta persona pugui anar adquirint la capacitat d'actuar "a partir d'ella mateixa", davant de qualsevol situació que podria desestabilitzar-la i apropar-la a una recaiguda. Perquè és diferent "mirar al voltant per veure què fan els altres", que tenir clar que, facin el que facin els altres, tu has de fer el que et convé. Una altra cosa és que els altres t'ajudin, que t'ho posin fàcil (millor si ho fan), però no perquè hi estiguin obligats, perquè l'obligació (la responsabilitat), és exclusivament teva.

D'altra banda, sobre l'estratègia d'aquest centre també pots pensar malament. I si d'alguna manera el propòsit és allargar el temps de tractament? Dic pensar malament perquè, com que és un centre privat, com més duri el tractament més duraran els pagaments.

Com que la informació que fins ara tinc d'aquest centre és només a través d'un conegut i la que he trobat a internet, de moment no dic quin centre és (potser ho faré més endavant, si em semblen versemblants les meves especulacions actuals). Ara bé, el que sí que puc dir ja, a partir de la informació que difon el centre, a través de diferents canals i estratègies comunicatives (és obvi que tenen un bon assessor d'això), a mi m'inspira ben poca confiança: em fa la sensació d'uns venedors de qualsevol mercaderia (en el seu cas les teràpies de deshabituació), interessats, sobretot, en ampliar el seu mercat i fidelitzar els seus clients. 

Fátima

Segueixo de manera intermitent un grup de missatges de familiars de persones amb trastorns de la personalitat. Un dia veig que una mare explica que anirà a Fátima, i que si algú vol dir-li el nom del seu fill o filla, quan hi sigui demanarà a la Mare de Déu que intercedeixi per ell. A continuació d'aquest missatge n'arriben uns quants, tots de mares, agraint-li l'oferiment i dient-li el nom del seu fill o filla.

No sé fins a quin punt em sobta o no. Perquè puc entendre el grau de patiment, i de desesperació, que es pot sentir quan es tenen fills com els d'aquestes mares. És un patiment alimentat per factors diferents, començant per la incertesa del que pot arribar a passar, inclosa la possibilitat d'un suïcidi. O la por "que no passi res", i que les desestructuracions, els conflictes i els sofriments s'eternitzin. Els dels fills i els propis.

Per tant, davant d'aquest tipus de situacions, pensar que pugui arribar alguna mena de solució a través d'una intercessió sobrenatural esdevé comprensible. Amb més motiu, si s'és una persona creient. És comprensible perquè som fràgils, i com més perduts ens sentim, més fàcil és que ens aferrem a qualsevol esperança. Per petita que sigui, i encara que sigui poc racional.

Fa uns mesos va passar una cosa semblant, i alhora diferent. Un pare va enviar un missatge amb l'enllaç a una notícia, segons la qual, els investigadors d'un gran hospital, asseguraven que havien dissenyat un nou medicament que "curaria" els trastorns de la personalitat. Era una d'aquestes notícies-anuncis en què es barregen grans promeses, idees mal concretats o distorsionades, dades esbiaixades, etc. Amb un redactat prou enganyós i seductor perquè persones predisposades a esperançar-se amb solucions miraculoses s'il.lusionessin: "Ells són metges, investigadors d'un gran hospital, i per tant tenen tota la credibilitat, mereixen que hi confiem".

He dit que era un redactat seductor, i els comentaris a aquell missatge van ser tan crèduls i esperançats com les esperances de les mares que deien els noms dels seus fills o filles a la que anava a Fátima. I és que és tan difícil, ja ho he dit, suportar el malestar, el sofriment i la incertesa que genera tenir un fill trastornat...

És tan difícil que gairebé sembla inevitable, recórrer de vegades a aquesta mena de pensaments màgics, siguin de tipus sobrenatural o "magicofarmacèutics", al capdavall no és pas tan diferent.

Segona part

Ara deixo de banda Fàtima i segueixo només amb les pastilles pels trastorns de la personalitat. Per començar, i ben clar: una persona que digui que un trastorn de la personalitat es pot curar amb pastilles, o és un ignorant, o un impostor, o les dues coses alhora (parlo només de trastorns de la personalitat, no d'altres problemes, malalties o trastorns mentals, en relació amb els quals els comentaris no serien -si més no en part- els mateixos). 

És veritat que en els trastorns de la personalitat l'ús de segons quins medicaments de vegades poden ajudar a moderar l'ansietat, la impulsivitat, un estat depressiu, eventuals idees suïcides, pensaments que voregen la psicosi, etc. De vegades poden fer això, i pot ser molt valuosa, aquesta ajuda, perquè pot fer més suportable "una vida trastornada". I alhora, encara més important, aquestes ajudes farmacològiques poden afavorir un estat mental més predisposat a una teràpia psicològica. I aquesta teràpia, de vegades (he dit ja "de vegades" unes quantes vegades, ho subratllo), amb una mica de sort, sí que pot anar fent una feina "reparadora" de debò. I no només apaivagadora, com la de les pastilles.

Per això és lleig, vergonyós, indecent, que hi hagi gent, metges, hospitals, laboratoris, que escampin falses esperances com la de la notícia que he esmentat. Perquè a més, en general, al darrere d'aquestes promeses el que hi ha és, sobretot, o potser únicament, un interès econòmic (un laboratori que, pressionat pels inversors i accionistes, ha d'obtenir beneficis, per a la qual cosa necessita la complicitat culpable d'alguns metges i hospitals, etc.). He dit lleig, vergonyós, indecent. De fet, em quedo curt: hauria de ser també intolerable i delictiu. Perquè el que fan és un frau.

Com que és un tema "inacabable" (i complicat, i a més ja n'he parlat altres vegades), avui ho deixo aquí. Si de cas, ja el reprendré un altre dia.

La Marina i les seves diferents males sorts

Si tens problemes mentals, a la mala sort de tenir-los se t'hi poden afegir altres males sorts. Per exemple, que en els teus pares no hi puguis confiar gaire, perquè potser no són persones del tot equilibrades. Persones que, de vegades, en lloc d'ajudar-te a gestionar les teves dificultats, te'n generen de noves.

Una altra eventual mala sort pot ser que els professionals que et toquin no siguin els més adequats. A causa dels seus criteris professionals (mèdics o psicològics), o a causa de les seves actituds o limitacions com a persones: potser insegurs, o distants, a la defensiva, poc implicats... I a causa d'alguna d'aquestes raons, llavors als malalts els sigui difícil confiar en ells.

La Marina és una d'aquestes persones que té la desgràcia d'acumular les dues males sorts. Adoptada després d'uns anys en un orfenat, on no s'ho va passar gens bé (a causa de les condicions precàries de la institució), després els seus pares adoptius, a més de no entendre's entre ells com a parella, també tenien criteris diferents sobre la seva educació. Per acabar-ho d'embolicar, eren pares que de vegades estaven "absents": de vegades emocionalment, i de vegades també físicament. De manera que la Marina no va tenir mai, ni té ara, uns referents familiars sòlids, sinó moltes inseguretats, mancances i contradiccions.

Pel que fa als professionals de la salut mental que s'han ocupat d'ella, la Marina també ha tingut mala sort, perquè de vegades aquests professionals han actuat de manera molt poc encertada. Per exemple, de vegades han afavorit conductes que s'hauria d'haver intentat que es moderessin, o que no li haurien d'haver tolerat de cap manera. 

El resultat de tot plegat és que la Marina, entre el seu origen problemàtic de nena abandonada, els desgavells de la família adoptiva i la falta d'encert dels professionals, avui, quan ronda els trenta anys, viu a la vora del precipici: viu com si fos un cotxe que circula a gran velocitat per una carretera estreta plena de revolts i clots. I a sobre no li funcionen frens. 

Amb tots aquests condicionants, amb tantes adversitats, costa molt, imaginar que la Marina pugui arribar a agafar el control de la seva vida. Perquè per tal d'aconseguir-ho, a banda de canviar ella molt, cosa prou difícil, també haurien de canviar moltes coses, i molt, del seu entorn.

Un dels diferents desencerts o errors de la trajectòria de la Marina va ser que, entre la família i els professionals, van afavorir que pogués accedir a una paga. Una paga que, des que va començar a cobrar-la, en general ha servit perquè la seva vida sigui encara més complicada, més caòtica. Perquè moltes vegades, tan bon punt l'ha cobrat, se l'ha gastat sencera en drogues. I amb un agreujant afegit: que després d'haver-se-la malgastat, ha pidolat ajuda, i com que és tan manipuladora i sap jugar amb les emocions dels altres ("nena abandonada, acollida per una família complicada, tractada per professionals desorientats..."), llavors l'ajuden. A canvi de promeses que ella, una vegada i una altra, després no compleix. Perquè sap que no passa res si no les compleix.

Ningú no entén, sembla que ningú no entengui, aquesta cosa elemental: que malgrat totes les adversitats biogràfiques de la Marina, ara, amb l'edat que té, l'única persona responsable de la seva vida és ella. Que no ho són els pares, ni els professionals, al marge de les diferents equivocacions que hagin comès.

Per totes aquestes circumstàncies, tal com he dit el futur de la Marina és bastant fosc. Perquè a causa de la falta de criteris clars i adequats, i de compassions mal gestionades, en lloc de forçar-la a posar-se en una situació d'autoresponsabilitat, se segueix afavorint, o tolerant, que continuï comportant-se com una nena petita, ansiosa i impulsiva. Amb el resultat que la seva vida segueix sent completament caòtica.

Vaig conèixer la Marina quan tenia uns cinc anys, ara en té trenta. De tant en tant en vaig sabent alguna cosa. I fa molta tristesa, pensar en ella, en la seva vida desestructurada, en el seu desordre mental, en el seu malestar existencial, en el seu sofriment... 

Perquè la seva vida és una vida amb moltes ferides. Profundes, i que sempre li fan mal. 

El Julián i la Cleo

"Cuando tomaba codeína, la imagen que tenía de sí mismo mejoraba. (...) El miedo era para él como una enfermedad crónica. No se podía deshacer de él. Salvo cuando tomaba opiáceos." David Álvez (1)

El Julián és el marit de la Cleo. Primer la vaig conèixer a ella, fa molts anys. Llavors un dels seus fills estava embolicat amb les drogues, i tota la família s'ho passava molt malament.

La Cleo i el Julián es van implicar molt en el problema del fill. A més d'estar sempre en contacte amb els professionals del centre d'addiccions que li tocava per zona al fill, també es van integrar en un grup d'ajuda mútua de pares amb fills com el seu. Era un grup molt nombrós, amb un alt grau de participació. Vivien en un barri amb majoria d'immigrants, persones acostumades, per necessitat, a ajudar-se entre elles; aquest era el perfil dominat dels participants a les trobades. En general era gent que, després d'una vida laboral dura, quan començaven a tenir una mica d'estabilitat i tranquil.litat, llavors es van trobar amb aquell nou problema: amb un fill o filla que s'havia ficat en el món de les drogues. 

Passava el temps, i el fill del Julián i la Cleo seguia atrapat per les drogues, cosa que generava molt mal viure a la família. El pare el volia fer fora de casa, i aquest també era el consell que els donaven des del centre d'addiccions. Però la Cleo s'hi oposava rotundament. Sentia que pel seu fill havia de fer el que convingués, i era incapaç d'acceptar la indicació de fer-lo fora de casa. Allò no, mai.

El malestar a la família era molt gran, perquè a més de tots els conflictes, constants, que generava el fill drogadicte, hi havia l'enfrontament entre la mare, sobreprotectora, per una banda, i el pare i els germans per una altra, partidaris de fer fora el fill o germà. Perquè n'estaven tips, molt, i perquè a més era el que aconsellaven els professionals: fer-lo fora de casa, i que n'assumís les conseqüències. Però la Cleo s'hi negava rotundament, i sempre imposava el seu criteri.

Al final el fill es va encarrilar. Va ser determinant que conegués els grups de Narcòtics Anònims. Que els conegués en un moment "propici" de cara a poder entendre l'oportunitat que li oferien. I a través d'un d'aquests grups, a poc a poc, va anar fent progressos, es va anar transformat, es va anar normalitzant. I la vida familiar va tornar a ser una altra vegada vivible.

D'aquell punt d'inflexió ara ja fa molts anys, en fa més de vint que es manté abstemi. No és que li sigui fàcil, la vida, perquè les drogues anaven juntes amb un trastorn de la personalitat, i aquest trastorn el segueix patint. Però té la capacitat per anar-lo gestionant, amb les eines que ha anat incorporant (i que li permeten no pensar en "l'alleujament de les drogues", quan té mals moments). Té molt clar, absolutament clar, que mai, mai més, pot consumir cap mena de substància addictiva. Ni com una excepció, perquè sap que llavors podria recaure fàcilment.

La història d'aquest fill és una d'aquestes històries de superació, d'èxit, d'aquestes que cal tenir presents, per tal de no perdre l'esperança, quan algú és pare o mare d'un fill atrapat en el món de les drogues. Però és una història que també pot generar alguna confusió. 

La idea que jo abans tenia era la d'un fill que ha aconseguit sortir de l'infern de les drogues, a més de gràcies al seu esforç, al de la seva mare, una "mare coratge" que, com una lleona, va fer tot el necessari per tal de salvar el seu fill. Però a mesura que vaig anar coneixent el món de les addiccions, vaig començar a pensar que el Julián, el pare, llavors era la persona més lúcida, la més sensata. En els pitjors moments, ell volia posar límits clars al fill: si no respectava les normes, si no es comprometia seriosament a deixar els consums, volia fer-lo fora de casa. Però la Cleo imposava el seu criteri: desautoritzava el Julián i, amb el seu sobreproteccionisme, el fill seguia fent el que volia.

Fa uns dies vaig quedar amb el fill de la Cleo i el Julián. És una persona interessant, segueix vinculat a un grup de Narcòtics Anònims, ara donant testimoni de la possibilitat de superar les addiccions. I quan li comento el que he explicat del seu pare, em diu que té molt clar que, a casa seva, anys enrere, la postura correcta era la del seu pare. No la de la seva mare, sobreprotectora i espantada "pel que li pogués passar", si el feien fora de casa. 

En parlem, i coincidim els dos que si tens un fill amb problemes d'addicions, facis el que facis no tindràs mai la seguretat que doni resultat. Facis el que facis, no tindràs cap mena de garantia. Però al marge d'aquesta inevitable absència de garanties, sí que hi ha un consens, entre els professionals d'aquest àmbit, sobre que, en aquests casos de descontrol de cosums, el sobreproteccionisme empitjora la situació. I que quan els consums es cronifiquen i el fill no fa res per aturar-los, fer el fill fora de casa és el més aconsellable. Fer-lo fora, i que s'enfronti a les conseqüències de no tenir, llavors, el refugi familiar.

Malgrat que el fill pensa això, en general "el relat oficial" de la gent de l'entorn de la seva família és que, gràcies al coratge de la mare, ell finalment va poder sortir del món de les drogues. A l'hora de les avaluacions o reconeixements, el pare és gairebé com si no existís: es parla de la Cleo, però el Julián ningú no l'esmenta. Suposo que això és així, en part, perquè finalment el resultat va ser bo: tot i que la Cleo no va fer el que en teoria era el més aconsellable, el fill va aconseguir deixar les addicions. Si el final hagués sigut dolent, ara potser les avaluacions serien diferents.

I també és així, aquest oblit del Julián, perquè la Cleo sempre ha ocupat molt espai, sempre ha sigut "molta Cleo".

--
(1) Cinco minutos más. Amazon Italia, 2023

Dues raons diferents

El conec des de fa molts anys. Estem al bar. Em diu que parli més baix. El bar està gairebé buit, i jo no sóc conscient d'estar parlant alt. La persona més propera és impossible que ens senti, per la distància, i perquè té tota l'atenció posada en la pantalla del seu mòbil.

Li dic això, i ell em mira incòmode, disgustat. I em torna a dir que parli més baix. Alhora, afegeix que aquesta estona al bar, junts, per a ell és un espai de seguretat, en el qual pot parlar del que el preocupa. I que si està inquiet, per exemple perquè pensa que algú ens pot sentir, ell ja no està tranquil: ja no sent que sigui un espai segur. I que això jo ja ho hauria de saber.

Ens quedem en silenci. Penso en el que m'ha dit. Penso que cadascú té la seva raó. La meva és racional. La seva és diferent, però també és una raó. I sobretot, és la que ara importa més. Perquè tal com ell diu, si no se sent còmode la trobada deixa de tenir sentit. Ja que no hi ha la possibilitat, l'espai apropiat, per a les paraules confiades.

Per tant, la meva raó, per molt raonable que sigui, en aquest cas no té importància. No té sentit defensar-la. Que jo no estigués parlant fort, que ningú no ens pogués sentir, és secundari.

Quan reprenem la conversa parlo més fluix que abans. M'adono que m'ho agraeix. Es destensa. I tenim una estona de conversa agradable. Parla d'allò que pensa, que sent, que potser el neguiteja. D'allò que li costa parlar-ne, i que té poques ocasions per fer-ho. Per falta d'interlocutors adequats. Perquè la seva vida és molt solitària. Parla ell, i jo sobretot escolto, gairebé no dic res. I si ho dic, ho dic més fluix que abans.

Per sort, aquesta vegada m'he adonat "de la jerarquia de raons". De quina raó, en aquest moment, estant amb ell, era la important. La seva. 

Tinc gairebé setanta anys. És un recordatori: haig d'estar atent, no puc badar. Haig de procurar seguir aprenent.