La Carlota havia sigut sempre una nena insegura, inestable, li costava relacionar-se amb els altres nens. Quan tenia quinze anys va pensar que potser era lesbiana, i que si ho acceptava, segurament la seva vida no seria tan difícil.
Va començar a socialitzar-se com a lesbiana, però els seus malestars i les seves inseguretats no van minvar. Més aviat van augmentar, en part pel mateix fet d'estar en l'edat adolescent, que ja ho fa tot més difícil. A partir de llavors va viure deu anys com a lesbiana, amb les seves oscil.lacions emocionals, amb les seves inseguretats a l'hora de relacionar-se amb altres persones, amb la gent en general.
Quan tenia vint-i-cinc anys va pensar que potser era transsexual, i d'aquest pensament, acompanyada d'un nou entorn de persones que ho eren, va passar al convenciment que ella també ho era. I va començar a viure segons aquesta nova identitat. Però les seves inseguretats i malestars aquesta vegada tampoc no van minvar, malgrat el suport que tenia tant de la seva família com del nou entorn en què es movia.
La seva família sempre li havia donat tot el suport. Els seus pares i germans (igual que quan la Carlota va pensar que era lesbiana), estaven esperançats que, amb aquella última "descoberta", amb aquella nova identitat, potser s'acabarien d'una vegada tots els seus patiments.
Com que no va ser així, al cap de tres anys la Carlota va decidir amputar-se els pits, perquè va pensar que era això, el que li impedia sentir-se a gust com a home trans. Aquesta vegada no només no va servir de res, l'amputació, sinó que el resultat va ser que el malestar i la sensació d'estranyesa encara es van incrementar.
Des de petita, un dels problemes que havia tingut era que moltes vegades se sentia observada, que no se sentia ben mirada per la gent del seu voltant. Aquesta incomoditat no va desaparèixer, ni a partir dels quinze anys com a lesbiana (tot i que feia una vida molt discreta), ni a partir del vint-i-cinc, com a trans. Al contrari, llavors va augmentar, perquè aleshores sí que era més mirada, o mirat, a causa del seu nou aspecte.
La història de la Carlota me l'explica un dia la Rosalia, cosina seva. La Rosalia, igual que els pares i germans de la Carlota, sempre ha donat suport a les decisions de la Carlota.
La Rosalia em diu que, al llarg dels anys, la Carlota, o Carles, havia anat a la consulta d'alguns psiquiatres i psicòlegs, i que des de feia uns sis anys els professionals coincidien que tenia un trastorn límit de la personalitat (TLP). També em diu que, després de la transició, ha deixat aquells professionals. Que ara ha optat per una psicòloga "que no és trànsfoba". Li pregunto si sap, a banda de no ser trànsfoba, quina mena de psicoteràpia fa, aquesta psicòloga, i em diu que no ho sap, però que l'important és que l'ha triat la Carlota (també li pregunto si els anteriors professionals havien demostrat algun principi de suposada transfòbia, i em diu que tampoc ho sap).
Llavors li dic que la història de la Carlota és bastant complicada (i trista, dolorosa), i que també és ben complicat el tema de la transsexualitat. Li dic que, sense qüestionar en absolut els sentiments de ningú (cadascú sent el que sent), ni el que decideix fer amb la seva vida, vist des de fora es podria pensar que, "potser" (i aquest potser el reitero, el subratllo), el tema de la transsexualitat de la Carlota, com abans el del seu lesbianisme, potser no era, no és, una qüestió d'una "identitat oculta que calia descobrir i acceptar", sinó potser (potser, potser, potser...), un miratge més, o il.lusió, fantasia, de les que poden tenir les persones afectades per un TLP.
Li dic això i li explico que, en aquest tipus de persones, és bastant habitual (és una de les característiques del TLP), que pensin que "canviant alguna cosa" els canviarà la vida: canviant de nom, d'escola, de pentinat, de pares... o d'identitat de gènere. Igual que també tenen tendència a pensar, per exemple, que tenint alguna cosa que no tenen (un conill, un gos, un vestit, un telèfon nou...) solucionaran els seus problemes existencials.
I que és clar, no és així, perquè els seus profunds malestars (indiscutibles), les seves oscil.lacions emocionals (obvies), les seves desesperacions i sofriments (absolutament reals), el que necessiten probablement "és una altra cosa".
Li ho repeteixo: que m'estic referint a les persones com la Carlota. A les persones que, a més dels conflictes d'identitat de gènere, sembla que també reuneixen les característiques d'un TLP. O dit al revés: a les persones que, "a causa del seu TLP", poden tenir aquestes inseguretats en relació amb la seva identitat de gènere.
Li explico això de la millor manera que sé, però tinc la sensació que la Rosalia és tan lleial a la Carlota que és com si sentís obligada "a no escoltar". Com si escoltar fos perillós (ho subratllo, escoltar, només això). Com si qualsevol cosa que algú digués que pogués insinuar el més petit dubte en relació amb el sentiment i el procés de transició de la Carlota, impliqués que se l'estigués desqualificant. Que s'estigués qüestionant la seva llibertat i lucidesa... Com si només pel fet de plantejar això que jo li he plantejat, ho repeteixo, "només plantejar-ho", com una possibilitat, qui ho plantegi entrés automàticament en la categoria de "persona transfòbica" (segons la terminologia del col.lectiu trans).
Tinc aquesta sensació, quan parlo amb la Rosalia. La mateixa que quan alguna vegada he plantejat aquest mateix tema a algú pertanyent o simpatitzant del col.lectiu trans. Persones per a les quals, de vegades, sembla que és més important la militància, la doctrina, el fonamentalisme vinculat a aquests sentiments i a aquesta ideologia trans, que "la persona concreta" i els seus eventuals malestars i sofriments. Uns malestars i sofriments per als quals sembla que són incapaços de veure-hi cap altra causa que "la transfòbia social existent".
Ho diré d'una altra manera: a mi, que aquesta cosina de la Rosalia sigui trans o no ho sigui, que es digui Carlota o Carles, m'importa poc. Però si "una Carlota", o "un Carles", és una persona emocionalment inestable i insegura, i a causa d'aquestes fragilitats té una vida difícil, això ja és una altra cosa. No pel fet que aquesta persona sigui trans o no, sinó a causa del seu malestar i inestabilitat.
Crec que, en aquests casos, rebutjar "la possibilitat" que l'opció de la transició hagi contribuït a ocultar un malestar de fons (i que a causa d'aquesta ocultació, el malestar segueix "viu" i condicionant la vida de la persona afectada, faci el que faci), és molt trist.
I crec que, per part de l'entorn "transamic" d'aquesta persona, és una falta bastant greu. De sensibilitat i empatia, i també una falta de lucidesa, d'intel.ligència. Perquè si es diu que es respecta i s'estima aquesta persona, el full de ruta no hauria de ser el contingut en cap ideologia (i, per tant, tampoc el de la "teologia dogmàtica trans"), sinó l'enfocat "al benestar més gran possible" de la persona afectada.
Si no hi ha aquest ordre de prioritats, llavors el que hi ha és fonamentalisme. Fonamentalisme i les seves conseqüències, de vegades, concretades en vides "encara més difícils" del que ja ho eren abans.
El cas de la Carlota o Carles (tant se val) n'és un bon exemple.
