Por si las voces vuelven

El 4 de junio de 2017 ingresé en el ala de psiquiatría del Hospital Puerta de Hierro. 

¿Motivo del ingreso? 

"Paciente varón de treinta y nueve años acude a urgencias expresando ideas extrañas". 

Algunas de esas ideas extrañas eran: estar viviendo al otro lado del espejo, algo intentando entrar en mi cabeza, Chris Pratt y Jennifer Lawrence enviándome mensajes a través de la película Passengers y mensajes subliminales en cosas como el aceite de oliva. 

Como verás, cuando estás loco no tienes demasiado tiempo para aburrirte. 

He llegit, i rellegit, "Por si las voces vuelven", de l'Ángel Martín (Planeta, 2021). La cita anterior és el començament del primer capítol. El llibre m'ha agradat molt... i alhora també m'ha decebut.

Però anem per parts. M'ha agradat molt perquè trobo que fa una descripció molt brillant i entenedora "de la seva bogeria", i ho dic així, en singular, perquè és un detall important. Ben poques vegades he vist textos en què es transmeti de forma tan clara aquesta experiència. I encara menys quan qui escriu ho fa estant lúcid, estable, no en ple brot. 

Especifico això de la lucidesa perquè un altre tipus de textos són els escrits per persones que quan escriuen estan en ple brot: d'aquests textos sí que n'hi ha bastants (hi ha bastantes persones amb problemes psicòtics aficionades a escriure). Un altre tema és que aquests textos no acabin convertits en llibres, cosa d'altra banda comprensible, ja que no tenen "consistència de llibre" (en canvi, sí que hi ha qui n'ha fet recopilacions, acompanyades de textos introductoris, amb claus interpretatives, voluntat divulgativa i sensibilitzadora, etc.). (1)

El llibre de l'Ángel Martín és una altra cosa. Podria dir-se que seria un equivalent de la peli "Una mente maravillosa" (Ron Howard, 2001), sobre la vida del matemàtic John Forbes Nash, una de les millors contribucions del cine de cara a fer comprensible com funciona la ment d'una persona en ple brot psicòtic.

Segona part. He dit que el llibre també m'ha decebut. M'ha decebut perquè la brillant exposició de la seva bogeria considero que pot transmetre la idea que la bogeria "només és això" que ell explica. Que pot donar aquesta falsa idea, sobretot entre les persones que coneixen poc, o desconeixen del tot, "el món de la bogeria". I que per tant ignoren que no totes les bogeries són iguals.

Dit d'una altra manera: l'Ángel Martín parla d'un tipus d'experiència psicòtica que pertany, segurament, només a un 5% del total d'experiències psicòtiques. Podríem dir "que les més atractives" (si se'm permet aquesta llicència, o abús).

L'altre 95% són, en general, estats psicòtics amenaçadors, terrorífics, insuportables... En diferents graus, però sempre desagradables. Les persones que els pateixen només anhelen, per tant, quan tenen "alguna pausa" (abans o després de la crisi), tornar a l'estat previ d'estabilitat, si és que aquest estat existeix. És a dir, res a veure amb l'experiència de l'Ángel Martín, del seu punt de vista de la psicosi com a experiència eventualment aprofitable, com una oportunitat de coneixement, de progrés personal, etc. De la seva experiència dels brots psicòtics com a moments durant els quals "tens un grau superior lucidesa" que et permet veure coses que sense la psicosi no veuries mai, etc.

"Volverte loco te ha dado una ventaja fascinante sobre los otros. Has aprendido a escuchar bien y de forma que otros no lo hacen." (p. 233)

L'experiència de l'Àngel Martín suposo que tindria alguns punts en comú amb el que en diuen un "bon viatge" (o parcialment bon viatge), després d'un consum de substàncies psicoactives, mentre que les altres experiències serien com "mals viatges" després d'un d'aquests consums. 

Aquests bons viatges de vegades poden tenir conseqüències catastròfiques, però mentre duren, tenen el seu encant (i per això la gent els busca). En canvi, un mal viatge no hi ha ningú que el vulgui repetir.

Insisteixo: per al 95% de persones que pateixen brots psicòtics, patir-los és estar a l'infern. I quan en surten, l'únic que desitgen "és tornar a la normalitat prèvia", abans de l'estat de bogeria. Tornar a les rutines anteriors, de vegades potser grises, però com a mínim sense flames infernals, sense microxips que tens ficats al cervell, sense insectes que et devoren la carn, sense aquell o aquell altre que et vol matar, sense veus, amenaces i crits que t'eixorden per dins les vint-i-quatre hores del dia, etc. Sense tot això que sembla que l'Ángel Martín ignori que existeix.

Per tant: el llibre de l'Àngel és d'agrair, perquè té parts esplèndides, molt. Però crec que seria un llibre millor, i més útil, si hagués dedicat també un capítol a explicar de manera clara aquestes diferències que he exposat.

PD: Fa una mica més de mig  any va morir l'Elisabet. Era una de les persones pertanyent al 95%. Recordo bé com l'angoixava aquest aspecte de la seva vida. També conec altres persones amb el mateix problema, i les tinc molt presents; per exemple, d'aquí una estona una d'aquestes persones vindrà a prendre un cafè a casa.

-
(1) Un exemple: Las voces del laberinto, de Ricard Ruiz Garzón, Plaza y Janés, 2005, una aproximació al complicat món de l'esquizofrènia a través dels testimonis de persones afectades per la malaltia.

La vieja compañera

"La madrugada del 25 de octubre de 2020 salí del armario de la depresión al grabar un audio para contar públicamente que sufro esta enfermedad."

És l'inici del llibre  "La vieja compañera", del periodista Anxo Lugilde (Edicions 62, 2021). Després d'haver-ne sentit a parlar bastant, i que finalment un conegut me'l recomanés de manera especial, decideixo llegir-lo.

El començo i m'agrada, trobo que l'inici és especialment brillant. Però a mesura que vaig avançant tinc la sensació que va perdent consistència. Perquè cada vegada agafa més importància el seguiment de l'activitat política gallega i portuguesa (l'especialitat periodística de l'Anxo), alhora que es va diluint, proporcionalment diluint, entre tanta política, tantes eleccions i tants noms, el tema principal: les depressions. Si més no, aquesta és la meva sensació, fins al punt que, quan m'adono que aquesta tònica es va mantenint (arriba un moment que vaig saltant-me pàgines, per veure com segueix), al final abandono la lectura. Cosa no habitual en mi, tractant-se d'un llibre sobre depressions.

Mentrestant, també he llegit a La Vanguardia un article de l'Anxo Lugilde, sobre les eleccions portugueses del 30 de gener. I llegint l'article (que llegeixo sobretot perquè l'autor és ell, no perquè m'interessi especialment el tema de les eleccions portugueses), penso que el llibre "La vieja compañera" és també com un llarg article periodístic sobre temes polítics, acompanyat de referències a les seves depressions. 

Crec que a molts lectors del llibre tants comentaris polítics, i tants noms de polítics, se'ls deu fer farragós. A més, d'aquí poc, a la majoria de lectors aquestes referències no els sonaran de res. Seran només "soroll", per a un lector interessat pel tema de les depressions. Per això em sembla un llibre una mica malaguanyat, perquè crec que la recepta, els ingredients amb què s'ha confegit, no estan proporcionats. I ho dic sent conscient de tots els elogis que el llibre ha rebut, és a dir, sent conscient que aquest comentari meu va a contracorrent.

A banda de l'excés de política, una altra característica del llibre que no tinc clar que sigui molt encertada és l'ús que fa de símils entre episodis de la Segona Guerra Mundial i la gestió de les seves depressions. Sobretot tenint en compte el protagonisme que li atorga (segurament també és un tema "de proporcions", ja que més dosificat hauria pogut ser una aportació interessant), crec que aquest aspecte del llibre no el millora (jo mateix de vegades m'hi he perdut una mica, tot i interessar-me, de manera especial, tot el relacionat amb la Segona Guerra Mundial).

En definitiva: crec que l'Anxo Lugilde hauria pogut escriure un llibre millor del que ha escrit. Millor i, alhora (o a conseqüència d'això), "també més perdurable".

Potser, si no ho ha fet (és una especulació) en part ha sigut perquè des del seu entorn, tenint en compte el seu fràgil equilibri emocional, s'ha preferit animar-lo de manera incondicional i no fer-li eventuals comentaris que potser l'haurien pogut desincentivar. No ho sé, m'imagino això, i suposo que si va ser així, aquest entorn, aquestes persones, van actuar bé, de cara a ajudar l'Anxo a sortir dels estats depressius i mantenir-se estable. Encara més: penso que és probable que, si jo hagués sigut un dels amics de l'Anxo, hagués actual igual.

Si tot alhora no pot ser, segur que és molt més important sortir de la negror de les depressions, que escriure un llibre "perfecte". En aquest sentit, penso que per a l'Anxo aquesta utilitat personal el llibre probablement l'ha tingut.

I en qualsevol cas, pel que fa al llibre, també és veritat que els gustos són molt variats, cadascú té els que té. I per tant, és ben possible que l'experiència d'altres persones que el llegeixin pugui ser del tot oposada a la meva.

Per acabar: al marge de tot el que he dit, considero que cal agrair molt a l'Anxo Lugilde "la seva sortida de l'armari". Perquè com més persones conegudes amb problemes mentals en parlin públicament, serà més fàcil que, de mica en mica, les persones amb aquest tipus de problemes puguin ser enteses una mica millor i, en conseqüència, també tractades una mica millor.