L'interruptor

Un ensinistrador de cavalls explica en una entrevista que si vols que un cavall faci un exercici primer has de veure si en aquell moment el cavall és capaç d'estar atent. Posa l'exemple d'una egua que hi ha a la vora, de la que diu que el moviment de les seves orelles indica que encara té el cap ocupat amb un semental que fa un moment ha passat per allí.

Al cap de poc, diu que les orelles de l'egua indiquen que ja no està distreta, i que per tant ja és capaç d'estar realment atenta: ara s'implicarà de debò en l'exercici que se li faci fer.

M'ho explica el Carles. I diu que és força igual que el que li passa a ell amb el Ramon. Quan vol dir-li alguna cosa, ha de fixar-se primer en "les orelles" del Ramon: en el seu llenguatge corporal, en la seva postura, i sobretot en la seva mirada, ja que són indicis absolutament fiables de si en aquell moment pot servir d'alguna cosa fer-li un comentari al Ramon.

Diu que quan el Ramon té els pensaments en una altra banda, la seva llunyania mental és del tot òbvia. I no és gaire factible fer-lo aterrar; encara que ho intentis, ell segueix encaboriat. En canvi, la gent "normal", que també pot tenir (podem tenir) moments així, tanmateix som capaços "d'aterrar", sobretot si, "des de fora", ens reclamen la nostra atenció.

Diu que és com un interruptor: "encès", "apagat", receptiu, inaccessible... I que si l'interruptor està apagat, és a dir, el Ramon "en estat de desconnexió", no cal fer cap intent, perquè no servirà de res (sobretot, si a sobre el tema a tractar és una mica complex).

El Carles diu que, amb persones com el Ramon, cal tenir paciència, acostumar-se a viure a un altre ritme, no el dels propis desitjos ("vull dir-li això, ara"), sinó el de les ocasions ("ara sembla que pot ser possible dir-li això, a veure...").

El Carles diu això, que cal molta paciència, de vegades una paciència infinita...

La motxilla

Dorm a casa del Marcel un nebot seu, que està de pas. Al matí el nebot es prepara per marxar, amb el seu equipatge: es carrega una motxilla immensa i feixuga a l'esquena, i una altra al davant.

El Marcel el veu tan carregat que li diu si vol que l'acompanyi fins a la parada de l'autobús que ha d'agafar, li diu que podríen dur la motxilla gran amb el carret. Perquè realment pesa molt. El nebot diu que d'acord, de manera que el Marcel agafa el carret d'anar a comprar, en treu la bossa, i intenta posar-hi la motxilla, amb la idea de lligar-la amb una goma elàstica. Però li costa: la motxilla és molt gran i el carret petit i inestable. Fins que al tercer intent, fent servir també les cames per aguantar la motxilla, al final aconsegueix lligar-la al carret.

Mentrestant, el nebot ha estat dret al seu costat, mirant-se'l, quiet, sense fer res, amb la motxilla petita que s'ha tornat a penjar al davant. En cap moment s'ha ofert per ajudar el Marcel, per exemple aguantant el carret perquè no es mogués, o aguantant la motxilla mentre el Marcel intentava subjectar-la amb la corretja. Amb els braços penjant, mirava el que feia el Marcel, però amb una mirada peculiar, mig encantada.

Després han sortit al carrer, el nebot amb la seva motxilla petita penjada al davant, i el Marcel traginant el carret amb la motxilla gran. El nebot no s'ha ofert per dur el carret. Segur que si el Marcel li hagués dit que dugués el carret, ho hauria fet, sense problemes, amb tota naturalitat. I si abans li hagués demanat que aguantés el carret mentre intentava subjectar-hi la motxilla, també ho hauria fet. Però com que no li havia dit res, ell no havia reaccionat.

El Marcel m'ho explica i em diu que li ha agradat no haver-li dit res, i veure el que el seu nebot anava fent (coneix poc el seu nebot, només el veu molt de tant en tant). Sap que no és un fresc, sinó que aquest comportament és una faceta més de la seva peculiar manera de ser. El Marcel pensa que quan el nebot tracta amb gent que no el coneix, de vegades deu tenir dificultats, a causa d'aquests comportaments.

El nebot té al voltant de trenta anys, i un diagnòstic d'Asperger. És una persona molt funcional, capaç d'anar d'aquí cap allà i de viure independent. Va acabar uns estudis universitaris i fa potser uns dos anys que treballa, es veu que en una feina "no adaptada", i sembla que la fa bé.

És una persona capaç de mirar als ulls, i de somriure, però quan ho fa dona la sensació que és el resultat d'un esforç, d'un aprenentatge. De fet, que hagi arribat al grau d'autonomia que ha arribat sens dubte és el resultat de molts aprenentatges. I de molta dedicació per part dels seus pares. I d'un entorn educatiu conscient de les seves dificultats i amb els recursos necessaris per anar superant o minimitzant aquestes dificultats.

Alguna vegada que el Marcel ha tret el tema, el nebot li ha manifestat la seva consciència de ser "diferent". De vegades, a més, el nebot es lamenta de la seva solitud.

Llibres sobre la felicitat

He llegit alguns llibres en el títol dels quals hi apareix, com a principal protagonista, la paraula "felicitat". N'he fullejat alguns més, n'he vist encara més als aparadors de les llibreries, als prestatges de les biblioteques, i als "aparadors d'internet". N'hi ha molts.

"Felicitat" és una paraula que em posa a la defensiva, que m'incomoda: es fa servir associada a significats tan diferents i amb propòsits tan diferents que, inevitablement, és una paraula equívoca, "una paraula trampa". Perquè tota paraula que vol dir moltes coses, a efectes pràctics sovint és poc útil, a causa precisament del seu excés de possibles significats.

S'utilitza tant en anuncis de cocacola o de desodorants, com en programes de partits polítics, encícliques del Vaticà, etc. (passa una cosa semblant amb moltes altres paraules, com per exemple "amor", o "justícia").

Torno als llibres. Pel que fa a aquest tipus de llibres (en el títol dels quals hi surt la paraula "felicitat") algun m'ha semblat interessant. Sobretot quan és el cas que parla no de felicitats infantilitzadores, màgiques, consumistes, etèries, sobrenaturals, etc. (les possibles variants són moltes), sinó d'una felicitat "en sabatilles".

Una felicitat consistent en un estat de serenitat, amb un component de plaent rutina o monotonia, d'un benestar de caràcter epicuri, estoic. Com a norma així. I si de cas, amb una mica de sort, alterat per moments més lluminosos i espurnejants.

Aquests moments ("esquitxos efímers"), serien l'excepció dins de la norma quotidiana. Uns moments que els podríem gaudir precisament "pel seu caràcter d'excepcionalitat", a causa del seu contrast. I de la seva brevetat. En canvi, convertits en norma, en rutina, ens passarien inevitablement bastant desapercebuts.

Els llibres amb aquest tipus de contingut, quan és el cas que incorporen la paraula "felicitat" al títol, segurament serien més coherents, més honestos, si la paraula no hi sortís. Però aquesta paraula és un poderós i indiscutible reclam publicitari: sense la paraula, els mateixos llibres probablement es vendrien menys.

Perquè la paraula "felicitat" és una "paraula-esquer", enganxadissa i enganxadora, una paraula amb promeses de bombolles de cava, de cocacola, de cervesa, una paraula temptadora, plena de pessigollejos, potser amb escenes de sexe, o d'èxits en diferents àmbits, potser amb imatges de prats florits i grans postes de sol... És una paraula tan suggerent i atractiva que, paradoxalment, més que afavorir potser dificulta assolir "alguna cosa semblant a la felicitat" (epicúria, estoica) de la que he parlat abans.

Suposo que hi ha lectors que el que busquen és precisament això, aquests tipus d'equívocs, de miratges o promeses, lectors als quals un altre títol (sense aquesta paraula), segurament els passaria desapercebut.

No poso exemples de llibres concrets (de llibres-trampa d'aquests, i dels seus contraris), perquè fer-ho em suposaria un esforç extra de ponderació i comparació, i avui em fa mandra. Potser un altre dia, ja ho veurem.

Contra les normes i les convencions (el Domingo i el Sebastià)

A quarts de set del matí vaig cap a l'estació. Abans d'arribar-hi, arrambat a la porta d'una botiga, damunt d'alguns cartrons, hi veig el Domingo estirat, dormint. Panxa enlaire, amb els braços plegats damunt del cos, la respiració pausada, la cara tranquil.la.

No està tapat amb cap roba, la nit és calorosa (això passa a mitjans d'agost). Tal com és habitual en ell, no porta cap motxilla ni bossa: l'únic "equipatge" seu són els pantalons, les vambes i la camisa que du posats. No li dic res, no el destorbo; suposo que l'incomodaria que el descobrís aquí, així.

Fa bastants anys que el Domingo fa aquesta vida, de vegades sense sostre, com avui, de vegades al poble fent alguns jornals. Abans, durant deu anys va treballar a una fàbrica, i quan va plegar tothom li va dir que era el pitjor error de la seva vida. Però a la fàbrica li feien fer sempre les feines més dures, i ell n'estava tip, de les feines dures, i també de les rutines, de la monotonia, de la falta de llibertat.

Algunes d'aquelles persones potser el van criticar perquè va fer el que potser a elles els agradaria fer, i en canvi no eren capaces de fer: engegar a passeig les rutines, deixar de tenir la vida tan programada, del tot previsible... I com que no s'atrevien (ni tan sols a pensar-hi), el criticaven a ell per haver-se atrevit. Potser...

Uns dies després vaig a veure l'Elisabet. Sempre m'explica anècdotes de la residència, i aquesta vegada m'explica que la setmana passada el Sebastià es va escapar i es va estar uns dies fora, fins que el van trobar, o potser es va deixar trobar, cansat.

No és la primera vegada, es veu que de tant en tant el Sebastià ho fa: s'escapa, està uns dies "desaparegut", i després torna a aparèixer, o el troben i el tornen. Desorientat, esgotat. Llavors s'està una temporada llarga sense permisos de sortida, fins que més endavant en comença a tenir algun... i al cap d'un temps de fer bondat, un dia, de cop, es torna a escapar.

Potser s'escapa perquè pensa que la primera obligació "d'un presoner", "capturat per l'enemic", és intentar escapar-se. O potser no ho pensa, i senzillament se li fa insuportable la vida permanentment supervisada de la residència (de la mateixa manera que el Domingo estava tip de la fàbrica). Se li fa insuportable la vida de la residència i, de tant en tant, per respirar una mica de llibertat, el Sebastià s'escapa. De fet, no costa d'entendre: si tinguéssim l'energia necessària, tots faríem el mateix, si ens tanquessin en un lloc així.

Els dos, el Sebastià i el Domingo, són "rebels del sistema"; cada un el desafia des de la seva posició, segons les seves possibilitats. Trenquen les normes, les convencions, i és possible que amb les seves decisions siguin persones "més vives" que les que sempre fan (fem) bondat.

Més vives que les persones que, si estan en una residència psiquiàtrica, no s'escapen. O les que, si estan en una fàbrica, encara que els atipi la feina i la rutina, potser si passen tota la vida...

Gossos i persones

És un home d'uns cinquanta anys, amb un posat estrany, una mirada estranya, potser té alguna discapacitat. Està parat al mig d'un carrer pel qual no hi passen cotxes. És la imatge d'un home fràgil, vulnerable.

Uns trenta metres més enllà un noi d'uns vint-i-cinc anys passeja un gos. De cop, el gos surt disparat, bordant, en direcció cap a l'home. S'atura a només un metre d'ell, i segueix bordant amenaçador. El noi el crida, però el gos no li fa cas.

L'home fa cara de molt espantat, de terroritzat; s'encongeix, es protegeix el cos amb els braços. I el gos borda encara més. Casualment jo estic a la vora (al carrer no hi ha ningú més), m'acosto ràpid fins al costat de l'home i faig quatre crits al gos, i el gos marxa.

Mentrestant, el noi ha seguit cridant el gos, però sense moure's d'on era. I quan el gos, després que jo l'hagi foragitat, torna amb ell, ell es gira i se'n va, sense dir res.

Com que veig que l'home més o menys s'ha recuperat de l'ensurt, me'n vaig en direcció cap al noi. Quan l'atrapo, de manera reposada, educada, li dic que ha de vigilar, perquè encara que el seu gos potser no sigui perillós (no ho sembla), no a tothom li agraden els gossos: hi ha gent a la qual li fan por. Pel motiu que sigui, és igual.

Em demana disculpes, i li dic que a mi no me les ha de demanar, que a qui ha espantat el seu gos, i molt, és a aquell home. Em diu que ho lamenta. Però no tinc clar que sigui així, que ho lamenti, perquè no va a demanar disculpes a aquell hom.

També és veritat que hauria pogut ser pitjor, que m'hauria pogut trobar algú que potser fins i tot m'hagués insultat, "per ficar-me amb ell i el seu gos"...

D'altra banda, a mi "aquest gos" no em feia por, perquè encara que tingués una certa envergadura, no semblava perillós. No sé de quina raça era (hi entenc poc), però si hagués sigut un gos d'aquest "potencialment conflictius", per exemple d'aquests que tenen pinta de gos de baralles, no sé què hauria fet, si hauria intervingut igual o m'hauria acollonit.

Això, al marge que els gossos "no perillosos" de vegades també mosseguen els desconeguts: "No mossega mai", et diu l'amo, o la mestressa, però a tu ja t'ha queixalat (a mi m'ha passat).

En qualsevol cas, per a mi aquesta no és una història "de gossos", sinó de persones. De persones fràgils, que s'espanten, i d'altres persones que no són sensibles davant d'aquests espants. I això sempre és trist.

No és la primera vegada que veig una escena semblant: una persona espantada (de l'edat que sigui, potser un nen), perquè un gos al qual el seu amo no controla, o que no el controla el suficient, se li acosta massa, i li borda de forma amenaçadora, de manera que la persona amenaçada se sent agredida, violentada, en perill.

Estadísticament, això que dic, la majoria de les persones que tenen gossos sembla que no ho entenen. Sovint, segons elles, "la gent no hauria de tenir por dels gossos". Com si la por fos una raó, en lloc d'una emoció.

Pensen que si hi ha gent que té por dels gossos (o que senzillament no els agraden), "és el seu problema", de manera que "el seu gos" no hi té res a veure. I tanquen el tema.

Per això he parlat de tristesa. Perquè m'ha quedat a dins la imatge d'aquest home terroritzat, no per culpa del gos (els gossos no tenen culpes), sinó per culpa de la deixadesa i la insensibilitat de l'amo d'aquest gos.

Parenostres i samarretes

L'Elisabet de vegades passa amb tota naturalitat d'una conversa seriosa, interessant, reflexiva, a una altra del tot superficial, infantil. De vegades potser ho fa perquè el tema de la conversa seriosa arriba un punt que la incomoda, o la cansa, i de vegades sembla que el que li passa és que senzillament perd el fil.

En el primer cas, té poc sentit intentar retornar al tema inicial, ja que l'abandonament és intencionat. En el segon, sovint el que passa és que llavors, amb el seu despistament, "es tanca aquella porta que havia estat oberta", i no es pot tornar a obrir perquè ella ja s'ha situat "en un altre espai mental".

De vegades el que passa és que no saps on és (i on ets), si en el primer supòsit o en el segon. I potser és perquè la situació és una barreja dels dos. Per exemple: un d'aquests dies de sensació de complicitat i profunditat en la conversa, en què parlem de la sort que té ella de tenir fe, de poder resar, de sentir-se acompanyada i protegida per les seves creences religioses, de cop sembla que se li acudeix una forma d'il.lustrar aquesta sort.

M'explica que quan està a una botiga dubtant entre comprar-se una samarreta o una altra, perquè no té clar quina li agrada més, doncs que llavors resa un parenostre, i li demana a Déu que li digui quina és més bonica, quina s'ha de comprar, i que això l'ajuda.

I jo em quedo bocabadat, i és clar, em faig un tip de riure. Perquè de la mateixa manera que l'he escoltat amb un profund respecte fins un moment abans, amb tota la delicadesa que sóc capaç (que crec honestament que en aquests casos és gran), quan em surt amb aquesta ocurrència no puc reprimir el meu riure.

Alhora, ella, que de fet no és gens tonta, també es posa a riure, perquè suposo que s'adona de la comicitat del que ha explicat (que d'altra banda segur que és ben bé tal com ho ha explicat).

En qualsevol cas, un episodi com aquests no "contamina" en absolut una conversa posterior amb ella sobre la seva dimensió religiosa; l'ocurrència és només un parèntesi, i un cop tancat el parèntesi (tancat per ella i tancat per mi), en queda només això, el record d'aquesta anècdota.