L'Elisabet de vegades passa amb tota naturalitat d'una conversa seriosa, interessant, reflexiva, a una altra del tot superficial, infantil. De vegades potser ho fa perquè el tema de la conversa seriosa arriba un punt que la incomoda, o la cansa, i de vegades sembla que el que li passa és que senzillament perd el fil.
En el primer cas, té poc sentit intentar retornar al tema inicial, ja que l'abandonament és intencionat. En el segon, sovint el que passa és que llavors, amb el seu despistament, "es tanca aquella porta que havia estat oberta", i no es pot tornar a obrir perquè ella ja s'ha situat "en un altre espai mental".
De vegades el que passa és que no saps on és (i on ets), si en el primer supòsit o en el segon. I potser és perquè la situació és una barreja dels dos. Per exemple: un d'aquests dies de sensació de complicitat i profunditat en la conversa, en què parlem de la sort que té ella de tenir fe, de poder resar, de sentir-se acompanyada i protegida per les seves creences religioses, de cop sembla que se li acudeix una forma d'il.lustrar aquesta sort.
M'explica que quan està a una botiga dubtant entre comprar-se una samarreta o una altra, perquè no té clar quina li agrada més, doncs que llavors resa un parenostre, i li demana a Déu que li digui quina és més bonica, quina s'ha de comprar, i que això l'ajuda.
I jo em quedo bocabadat, i és clar, em faig un tip de riure. Perquè de la mateixa manera que l'he escoltat amb un profund respecte fins un moment abans, amb tota la delicadesa que sóc capaç (que crec honestament que en aquests casos és gran), quan em surt amb aquesta ocurrència no puc reprimir el meu riure.
Alhora, ella, que de fet no és gens tonta, també es posa a riure, perquè suposo que s'adona de la comicitat del que ha explicat (que d'altra banda segur que és ben bé tal com ho ha explicat).
En qualsevol cas, un episodi com aquests no "contamina" en absolut una conversa posterior amb ella sobre la seva dimensió religiosa; l'ocurrència és només un parèntesi, i un cop tancat el parèntesi (tancat per ella i tancat per mi), en queda només això, el record d'aquesta anècdota.
