A quarts de set del matí vaig cap a l'estació. Abans d'arribar-hi, arrambat a la porta d'una botiga, damunt d'alguns cartrons, hi veig el Domingo estirat, dormint. Panxa enlaire, amb els braços plegats damunt del cos, la respiració pausada, la cara tranquil.la.
No està tapat amb cap roba, la nit és calorosa (això passa a mitjans d'agost). Tal com és habitual en ell, no porta cap motxilla ni bossa: l'únic "equipatge" seu són els pantalons, les vambes i la camisa que du posats. No li dic res, no el destorbo; suposo que l'incomodaria que el descobrís aquí, així.
Fa bastants anys que el Domingo fa aquesta vida, de vegades sense sostre, com avui, de vegades al poble fent alguns jornals. Abans, durant deu anys va treballar a una fàbrica, i quan va plegar tothom li va dir que era el pitjor error de la seva vida. Però a la fàbrica li feien fer sempre les feines més dures, i ell n'estava tip, de les feines dures, i també de les rutines, de la monotonia, de la falta de llibertat.
Algunes d'aquelles persones potser el van criticar perquè va fer el que potser a elles els agradaria fer, i en canvi no eren capaces de fer: engegar a passeig les rutines, deixar de tenir la vida tan programada, del tot previsible... I com que no s'atrevien (ni tan sols a pensar-hi), el criticaven a ell per haver-se atrevit. Potser...
Uns dies després vaig a veure l'Elisabet. Sempre m'explica anècdotes de la residència, i aquesta vegada m'explica que la setmana passada el Sebastià es va escapar i es va estar uns dies fora, fins que el van trobar, o potser es va deixar trobar, cansat.
No és la primera vegada, es veu que de tant en tant el Sebastià ho fa: s'escapa, està uns dies "desaparegut", i després torna a aparèixer, o el troben i el tornen. Desorientat, esgotat. Llavors s'està una temporada llarga sense permisos de sortida, fins que més endavant en comença a tenir algun... i al cap d'un temps de fer bondat, un dia, de cop, es torna a escapar.
Potser s'escapa perquè pensa que la primera obligació "d'un presoner", "capturat per l'enemic", és intentar escapar-se. O potser no ho pensa, i senzillament se li fa insuportable la vida permanentment supervisada de la residència (de la mateixa manera que el Domingo estava tip de la fàbrica). Se li fa insuportable la vida de la residència i, de tant en tant, per respirar una mica de llibertat, el Sebastià s'escapa. De fet, no costa d'entendre: si tinguéssim l'energia necessària, tots faríem el mateix, si ens tanquessin en un lloc així.
Els dos, el Sebastià i el Domingo, són "rebels del sistema"; cada un el desafia des de la seva posició, segons les seves possibilitats. Trenquen les normes, les convencions, i és possible que amb les seves decisions siguin persones "més vives" que les que sempre fan (fem) bondat.
Més vives que les persones que, si estan en una residència psiquiàtrica, no s'escapen. O les que, si estan en una fàbrica, encara que els atipi la feina i la rutina, potser si passen tota la vida...
