La Sofia

La Sofia té dinou anys. De vegades s'embolica amb el primer noi que troba pel carrer, o diu que no pot viure sense aquell altre noi que va conèixer fa una setmana (i que potser la maltracta). O d'un altre, del que havia dit que eren molt amics, de cop diu que ja no el suporta.

La Sofia fa anys que no estudia. Potser diu que buscarà una feina, però és incapaç de llevar-se per buscar-la. I si la troba potser li dura una setmana, o potser un dia.

Beu sovint, s'emborratxa sovint, i sovint també consumeix altres substàncies. Necessita diners "perquè necessita consumir". I s'enfada quan no té els diners que necessita. Quan els aconsegueix (de la forma que sigui, de vegades prenent-los als seus pares) llavors també està enfadada, perquè a causa del que s'ha pres té el cap descontrolat.

Potser diu als seus pares que els odia, quan no li donen el que ella demana (o exigeix). I els insulta, i potser els agredeix (alguna vegada han hagut d'acabar avisant la policia). I després potser els diu que li sap molt de greu (no sempre ho diu), que se sent molt desgraciada, que és una inútil.

Hi ha dies que s'autolesiona. Hi ha dies que té pensaments suïcides. De vegades ha fet intents de suïcidi, i alguna vegada ha acabat a l'hospital a causa d'algun d'aquests intents.

Ha anat perdent totes les amigues i amics, perquè és molt difícil aguantar les seves oscil.lacions emocionals, les seves demandes, els seus rebutjos, les seves fúries, les seves tristeses.

Quan està embogida pot intentar els canvis de vida més insensats, argumentant que són absolutament imprescindibles, i absolutament urgents. Com si a través del canvi de torn, del que sigui, hagués de trobar la tranquil.litat que anhela. Són unes iniciatives desesperades, guiades només per l'impuls "de fer alguna cosa". Unes iniciatives absurdes a causa de les quals encara se li complica més la vida.

La Sofia viu com si estigués muntada en un trenet de la por: se sent enduta per un trenet de fira que la porta per dins de túnels foscos, i ella sent que va rebent ensurts, cops d'escombra, i els crits dels dimonis i les bruixes. El trenet no para de donar voltes, i ella, com una nena petita, té una por immensa, una por que la desborda. Voldria baixar del trenet a causa de l'angoixa i la por, però no sap com, perquè el trenet no s'atura mai. No pot baixar perquè el trenet, els túnels i els dimonis estan a dins del seu cap.

O és com si la Sofia fos un gosset un dia de coets. Un gosset aterrit per les explosions dels petards, un gosset que busca desesperadament una forma de fugir i allunyar-se d'allí. Però s'estavella contra les portes tancades, i corre d'aquí cap allà, amb el cor accelerat, a punt d'explotar, amb els ulls esbatanats, embogit.

La Teresa i l'Andreu són els pares de la Sofia. No tenen cap opinió sobre si el que li passa a la Sofia és o no és una malaltia. Però saben que la vida familiar s'ha convertit en un infern. Saben que la Sofia pateix. I que fa patir. I que s'ha de fer alguna cosa amb aquests patiments. El de la filla i el seu. (1)

Han començat a fer el primer pas, acceptar la realitat. Han començat també a fer el segon pas, entendre aquesta realitat: no és que la Sofia sigui una fresca (encara que sovint ho sembli), és més complicat. Després d'acceptar i entendre, ara han de començar a aprendre la forma de gestionar aquesta situació tan difícil, aquesta filla. Perquè viure sempre a l'infern no hi ha ningú que ho aguanti.

--
(1) Conec els pares de la Sofia, de vegades hi parlo, però a ella no l'he vist mai, només en sé el que els seus pares m'han explicat.

Narrador i protagonista (una explicació sobre aquests escrits)

"La referencia a episodios de mi experiencia no responde a exigencias autobiográficas, sino al objeto de llevar al lector a entrar en contacto directo con los acontecimientos." Giorgio Antonucci (1)

Sense cap propòsit concret vaig començar a escriure aquests textos relacionats (més o menys i segons els casos) amb la salut mental. Quan ja feia temps que n'anava acumulant, un dia vaig pensar que la meva presència en la majoria dels relats potser es podria considerar un afany de protagonisme.

Fos o no cert aquest afany (en alguna mesura segur que és cert), vaig pensar com quedarien els escrits eliminant-me com a "interlocutor" de les persones de les quals parlo. I em va semblar (em segueix semblant) que segurament els escrits perdrien versemblança.

Crec que potser perdrien versemblança perquè, el fet de fer visible el meu lligam en cada cas, potser afavoreix que allò que explico pugui ser percebut com a més real. És a dir, que aquesta presència facilita pensar que són històries viscudes, i no històries que potser jo només he sentit explicar, o que he llegit.

He parlat de "sensació de versemblança", perquè, òbviament, malgrat estar els textos escrits com ho estan (apareixent-hi jo "donant testimoni del que explico"), també podrien ser tots inventats. No seria cap novetat, hi ha qui inventa molt. En aquest sentit, l'únic que puc dir és que les històries "realment són reals" (i perdó per la redundància). Al marge, això sí, de les distorsions introduïdes sempre que ha calgut per tal d'emmascarar la identitat dels protagonistes, sobretot la d'alguns en concret.

A partir d'aquí, que cadascú pensi el que vulgui, en relació a l'autenticitat d'aquestes històries.

Hi ha també un altre fet obvi: algunes de les històries no es poden explicar (són "inexplicables") sense incloure la meva intervenció, ja que forma part de la història. Sobretot en alguns casos, "treure'm" del relat suposaria liquidar pràcticament la història. De manera que tot plegat no tindria sentit. És així, al marge que aquest fet pugui coincidir amb el meu eventual afany de protagonisme que ja he esmentat.

Hi ha un altre aspecte, que d'entrada no el tenia present i que en canvi ara em sembla el més important. Tal com he dit, aquestes històries estan relacionades (poc o molt) amb la meva pròpia història. I el cas és que jo sóc una persona corrent, podríem dir que "anònima", del munt. I a més no em dedico professionalment ni a la salut mental ni als serveis assistencials. I "malgrat tot", si puc explicar aquestes històries és perquè, sense fer res especial, aquestes històries s'han creuat en la meva vida.

O potser dit més acuradament: les puc explicar perquè quan me les he trobat "les he mirat", he estat atent. I aquí és a on volia arribar.

La vida de tots nosaltres està envoltada de vides tan diferents, sorprenents, tristes, tragicòmiques, doloroses, desesperades, aparentment anodines, estranyes, solitàries (i els adjectius que calgui afegir-hi) com les d'aquestes anotacions. Quan ens trobem amb aquestes històries (quan ens trobem "amb els protagonistes" d'aquestes històries, perquè l'important són els protagonistes i no els relats), llavors cadascú decideix què fa, cap a on mira i com, quina és la seva actitud.

Sense ànim d'alliçonar ningú, aquest podria ser el sentit (si cal que en tingui algun) d'aquests escrits. Fer visible aquesta realitat curiosa que, de manera quotidiana, ens envolta sense que sovint en siguem conscients.

--

(1) El prejuicio psiquiátrico, Katakrak Liburuak, 2018

--
Escrits anteriors relacionats:
https://horitzontal.blogspot.com.es/2017/09/escoltar.html
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/02/viatjar.html

Més històries d'abusos

Una altra història d'abusos sexuals. En aquest cas la víctima va ser el Mateu, un nen de deu anys, sensible, tranquil, tímid. L'abusador va ser un tio seu, i els abusos van quedar en secret, ningú més de la família va saber el que havia passat. Al Mateu, les seqüeles d'aquells abusos li han condicionat tota la vida.

Quan vaig conèixer el Mateu no en quedava res, del nen de tranquil i tímid que havia sigut. Llavors ell devia tenir ja més de vint anys, i em va sobtar el seu caràcter dur, com si estigués furiós amb la vida. Sorprenia la facilitat amb què reaccionava de vegades de forma irada, amb uns ulls en algun moment com embogits. Com si estigués tot ell electrificat.

No era fàcil estar a la seva vora, perquè no sabies mai en quin moment, i per quin motiu, podia explotar. Llavors jo no sabia res d'aquell episodi de la seva infantesa. No va ser fins bastant més tard que, de casualitat, a través d'una indiscreció d'una tercera persona, me'n vaig assabentar.

Els intents que el Mateu va anar fent per viure en parella van fracassar tots, a causa del seu caràcter i de les seves reaccions. I això va fer que cada vegada visqués més aïllat, sense relacions socials, sense amics.

Després, al cap de molts anys va començar a canviar. Després d'anys d'extrema solitud durant els quals encara s'havia anat endurint més, va fer una evolució sorprenent, el seu estat mental es va anar asserenant. De mica en mica. Sense l'ajuda de ningú.

Va seguir fent la seva vida solitària, però ja no se li veia als ulls aquella negror, aquella ràbia. Aquell dolor, perquè tota la ràbia i la fúria dels anys anteriors havien sigut la forma d'expressar el seu dolor.

M'agradaria saber com va aconseguir sortir del pou en el qual va estar vivint durant dècades. Però sé que si un dia li preguntés com s'ho va fer, segurament no m'ho explicaria (això, si és que m'atrevís a preguntar-li-ho).

Perquè el Mateu (fins i tot ara que se'l veu bé) fa anys que gairebé no parla, i quan ho fa, no parla mai de la seva vida.

Glàndula tiroide i depressions

Al coll hi tenim la glàndula tiroide. Quan no funciona bé ens pot fer diferents males passades. Una d'aquestes males passades és la seva inflamació, que pot passar desapercebuda si és petita, o arribar a ser aparatosa.

De les persones a les quals se'ls inflama la glàndula tiroide de manera exagerada abans en deien que tenien goll, o que eren golludes. No tinc clar si aquestes paraules encara es fan servir, però fa molts anys, durant la meva vida de neorural, recordo tant les paraules com alguna persona amb el coll així.

Fa poc a la Sandra li han fet aquest diagnòstic, tot i que de moment la deformació del seu coll no és visible, però amb la mà ella ja es nota la inflamació de la glàndula.

M'ha explicat que el metge li va dir que l'anormal funcionament de la tiroide podia provocar alteracions de l'estat d'ànim, i ella diu que podria ser el seu cas, perquè ha passat per diferents episodis depressius, i també per períodes en què qualsevol cosa la podia irritar i provocar-li reaccions agressives, desproporcionades.

Diu que hi ha casos de persones que després d'haver-se estat medicant amb antidepressius durant anys, sense cap mena de resultat positiu, quan els han identificat el mal funcionament de la tiroide i s'han pres la medicació indicada (i han deixat els antidepressius), han vist com de manera ràpida i sorprenent desapareixien els seus estats depressius.

Ella de moment no ha arribat a cap conclusió. De moment pel seu compte s'ha reduït la medicació que li van receptar, ja que li provocava uns efectes secundaris que la incomodaven molt. Diu que anirà fent proves amb les dosis, per tal de trobar un equilibri entre beneficis i efectes secundaris.

Normalment se'n parla poc, d'aquests mals orgànics capaços de provocar símptomes psiquiàtrics, ja siguin desestabilitzacions emocionals com les depressions, o les eufòries, o les al.lucinacions i les deliris, els atacs d'ansietat, etc.

Se'n parla poc i s'hi pensa poc, a mi també em passa. I per això m'ha agradat que la Sandra m'hagi explicat el seu cas.

És sorprenent: pot passar que la falta d'un element a l'organisme (per exemple el iode) provoqui una alteració de la glàndula tiroide, la qual alhora alteri l'equilibri del cervell, amb el resultat que es produeixi una simptomatologia depressiva. A la persona afectada és fàcil que llavors li receptin antidepressius, o que vagi a un psicòleg, o a un psicoanalista, per tal que l'ajudi a descobrir els conflictes de la seva infantesa que l'han dut a la depressió...

Quan l'únic que li cal a aquella persona és el medicament adequat capaç d'estabilitzar el funcionament de la glàndula tiroide.