La Yolanda, com a exemple

Em trobo la Yolanda quan surt del bar on treballa de cambrera. Em diu que se sent cansada, enfebrada, que té mal de cap, i que se'n va cap a casa. Diu que ahir va anar a una altra sessió de retatuatge, per emmascarar uns quants tatuatges més dels molts que porta per tot el cos, i que com que la sessió va ser molt intensa, el tatuador ja li va dir que, si després es trobava malament, no calia que li digués res a ell, que anés directament a l'hospital. Però ella em diu que a l'hospital de moment no hi anirà, que s'esperarà, a veure com evoluciona.

Abans d'acomiadar-se, com de passada, també em diu que la setmana vinent anirà una altra vegada al tatuador, perquè li tapi uns quants tatuatges més. Em deixa bocabadat, però no li faig cap comentari, només li dic que, quan vegi els seus pares, els doni records de part meva.

La història de Yolanda és curiosa (la cosa dels tatuatges només és una part de les seves diferents curiositats). D'altra banda, és una història amb coses semblants a la d'altres fills i filles d'alguns pares que conec. Els seus fills són nois i noies, o ja una mica més grans, amb vides bastant complicades, amb totes o part d'aquestes característiques: crisis d'ansietat, conductes addictives, poca tolerància a la frustració, inseguretat, pensaments suïcides, atacs d'ira, comportament agressius, pràctiques sexuals de risc... Vaja, una mena de bombes de rellotgeria ambulants, amb "càrregues explosives" de diferent potència segons els casos.

Miro al voltant meu i veig munts de vides curioses i complicades. És normal, que conegui de prop tantes històries d'aquest tipus, tantes persones d'aquestes? Té a veure amb la mena de vida que faig jo? Per exemple, també és complicada i trista la història del Joseph, que demana almoina davant del supermercat, mentre beu cerveses i de nit dorm al carrer. Ha tingut ajudes dels serveis socials, però fins ara ha desaprofitat les diferents oportunitats que li han ofert per deixar el carrer i l'alcohol. 

O la història del Jonàs i la seva malaltia mental, engarjolat en un psiquiàtric des de fa dinou anys, un cas d'abús per part del seu familiar de referència, i d'incomprensible falta de professionalitat i d'ètica per part dels responsables del psiquiàtric. O la història de la Lourdes i la seva depressió, que ja fa més de tres anys que li dura, una dona que tot i tenir molts diners, és pobre de relacions familiars de qualitat. 

I les històries de tantes altres persones amb vides difícils, per un motiu o un altre, o per un grapat de motius, amuntegats "damunt de la seva vida"... I alhora, de cada una d'aquestes històries sovint en pengen "subhistòries", de vegades també doloroses, tristes, dramàtiques. De vegades, potser estrambòtiques, o còmiques. I de vegades tot barrejat.

Com que tinc mala memòria, bona part del que veig, del que comparteixo, del que m'expliquen aquestes persones o les del seu entorn, després no ho recordo. Sobretot si en poc temps parlo amb massa persones, perquè l'arxivador que tinc al cap té una capacitat limitada: hi arriben moltes coses, però recull el que recull, el que pot, només una part. I per tant, hi ha moltes coses (de vegades potser més interessants que les recollides, memoritzades), de les que no me'n queda cap informació o indici. 

Després, del que recordo, de vegades n'escric alguna cosa, com avui. D'altra banda, si volgués escriure totes les històries que em semblen interessants, suposant que tingués la memòria necessària per a retenir-les (o encara que només fossin les recordades), no podria fer res més, estaria tot el dia ocupat escrivint.

I si estigués tot el dia tancat escrivint, passaria que, llavors, "no tindria res per a escriure". Perquè quan escric aquí, ho faig sobre les històries que he viscut o conegut relacionant-me amb els altres. Sense aquestes vivències i relacions, a banda que per a mi la vida tindria poc sentit, no tindria tampoc res sobre el que escriure.

Al.lucinacions neurològiques i psiquiàtriques

Què fa que una al.lucinació es consideri un símptoma d'una malaltia psiquiàtrica, i que a una altra al.lucinació, igual o molt semblant, es tracti només com un problema neurològic? Quina relació hi ha entre aquestes dues al.lucionacions tan semblants i tan diferents?

Llegeixo a poc a poc el llibre "Alucinaciones", de l'Oliver Sacks (1). Tot i el seu esforç per ser clar i didàctic, de vegades a mi em costa seguir el fil de les seves explicacions i entendre bé el que diu. D'una banda, a causa de la meva manca de coneixements dels temes que toca i, d'una altra banda, de la meva deficient memòria, que no em facilita que conceptes que va exposant jo els memoritzi correctament, de manera que quan tornen a sortir més endavant (però ja sense les primeres explicacions), de vegades em sento una mica perdut. 

D'altra banda, malgrat aquestes dificultats meves, el llibre em fascina absolutament. Per a mi és com una novel.la apassionant. A més, a mesura que vaig llegint, que vaig avançant capítols, veig que em trontollen algunes idees sobre la naturalesa de les al.lucinacions. Com més llegeixo, se'm fa més insistent aquest interrogant.

Per exemple, em faig preguntes com la inicial:

Què diferencia les al.lucinacions associades a alguns problemes psiquiàtrics, d'algunes al.lucinacions, aparentment iguals, causades només per problemes neurològics? Sobretot, tenint en compte que "qualsevol al.lucinació té un suport físic, neurològic". 

Pot ser que la "naturalesa" d'una o l'altra al.lucinació no variï, i que la diferència només resideixi en el "context" en el qual es produeix? I si és així, seria correcte, llavors, dir que pot ser arriscat utilitzar les al.lucinacions com a criteri diagnòstic "determinant" en els casos de malalties mentals?

De fet, això mateix que dic és el que es dedueix o se't planteja (o almenys a mi em passa), a partir del que exposa l'Oliver Sacks en diferents moments, a través de diferents exemples, amb casos de persones que inicialment van ser diagnosticades amb etiquetes psiquiàtriques, quan l'únic que tenien era un problema estrictament neurològic. 

Llavors, les coses així, quin hauria de ser el criteri, en el cas d'una malaltia psiquiàtrica, a l'hora de considerar una al.lucinació com a característica o símptoma de malaltia mental psicòtica? Caldria, potser, dir que una al.lucinació només es pot considerar com una característica d'una malaltia mental "segons el grau de distorsió i sofriment" que genera en la persona que pateix l'al.lucinació? I si és així, caldria qualificar també com a persona afectada per una malaltia mental aquella que pateix unes al.lucinacions d'origen clarament orgànic (per exemple resultat d'una intoxicació), quan "el grau de distorsió i sofriment" sigui prou elevat? 

I si és així, qui estableix aquests límits, i en quin punt concret? Cosa que, alhora, sembla que porta a aquesta altra pregunta, més complicada del que sembla: Què és una malaltia mental de tipus psicòtic? 

Si ens fem aquesta pregunta, i llavors tenim ni que sigui algun petit dubte a l'hora d'intentar contestar-la, si aleshores ens costa trobar una resposta clara (a mi em costa), ¿com ens posicionem, davant l'adjudicació, de vegades, d'algunes etiquetes de malalties mentals per part "dels experts en la matèria"? 

No sé si ho he explicat bé, tot això, aquest embolic que ja em rondava pel cap i que la lectura d'aquest llibre de l'Oliver Sacks m'ha reactivat.

I ara, un incís, un avís: aquestes divagacions meves no pretenen ser en absolut una interpretació o conclusió "del que diu l'Oliver Sacks". Sóc conscient del que ell (si encara fos viu) podria dir si per casualitat llegís això que he escrit... Potser es posaria les mans al cap i diria: "Aquest passerell saberut no ha entès res de res!"

I un altre incís: l'Oliver Sacks, en aquest llibre, d'una banda delimita i explica molt bé els problemes neurològics, mentre que només es refereix de manera tangencial als problemes psiquiàtrics. D'aquests segons, no trobo que en cap moment en faci una definició orientadora, "útil per classificar, descartar, etc." un cas concret. Més aviat sembla que es podria interpretar que, el que diu, és que "si no és neurològic, llavors és psiquiàtric" (però ja he dit abans "que neurològic ho és tot"). De manera que per a mi, i des de la meva ignorància, de cara a construir un esquema una mica sòlid, en el llibre (i en general) trobo a faltar aquesta informació.

Quina és la conclusió, de tot l'exposat fins ara? La més clara, aquesta: per a mi no hi ha conclusió, només confusió i interrogants: en el llibre de l'Oliver Sacks he llegit moltes coses que ignorava (i que no sé si sempre les he paït totes bé), i aquesta ampliació de referències sento que sobretot augmenta la meva sensació d'ignorància.

Torno a la pregunta important: Què és una malaltia mental de tipus psicòtic? Quin embolic... ¿Potser ho és, tal com he dit abans, la d'aquelles persones per a les quals les al.lucinacions que pateixen els generen graus de sofriment molt elevats? Si fos així, d'aquest grup en quedarien excloses les persones amb al.lucinacions eventualment molt invasives i persistents, però no amenaçadores, agressives, etc.?

Bé, tot això que he escrit segurament ho hauria de pensar més, donar-hi més voltes, de moment el que he fet ha sigut "vomitar-ho". A veure si de mica en mica ho puc anar pensant millor, endreçar-ho més, i escriure-ho també de manera més estructurada i clara... Perquè si sóc capaç de fer-ho, el primer beneficiat seré jo mateix: "entendré més bé el que de fet no acabo de tenir clar ni d'entendre".

Potser, al capdavall, aquest és l'únic motiu pel qual he escrit avui això que he escrit: la necessitat "meva" d'aclarir-me (o intentar-ho) sobre aquest tema.