Em trobo la Yolanda quan surt del bar on treballa de cambrera. Em diu que se sent cansada, enfebrada, que té mal de cap, i que se'n va cap a casa. Diu que ahir va anar a una altra sessió de retatuatge, per emmascarar uns quants tatuatges més dels molts que porta per tot el cos, i que com que la sessió va ser molt intensa, el tatuador ja li va dir que, si després es trobava malament, no calia que li digués res a ell, que anés directament a l'hospital. Però ella em diu que a l'hospital de moment no hi anirà, que s'esperarà, a veure com evoluciona.
Abans d'acomiadar-se, com de passada, també em diu que la setmana vinent anirà una altra vegada al tatuador, perquè li tapi uns quants tatuatges més. Em deixa bocabadat, però no li faig cap comentari, només li dic que, quan vegi els seus pares, els doni records de part meva.
La història de Yolanda és curiosa (la cosa dels tatuatges només és una part de les seves diferents curiositats). D'altra banda, és una història amb coses semblants a la d'altres fills i filles d'alguns pares que conec. Els seus fills són nois i noies, o ja una mica més grans, amb vides bastant complicades, amb totes o part d'aquestes característiques: crisis d'ansietat, conductes addictives, poca tolerància a la frustració, inseguretat, pensaments suïcides, atacs d'ira, comportament agressius, pràctiques sexuals de risc... Vaja, una mena de bombes de rellotgeria ambulants, amb "càrregues explosives" de diferent potència segons els casos.
Miro al voltant meu i veig munts de vides curioses i complicades. És normal, que conegui de prop tantes històries d'aquest tipus, tantes persones d'aquestes? Té a veure amb la mena de vida que faig jo? Per exemple, també és complicada i trista la història del Joseph, que demana almoina davant del supermercat, mentre beu cerveses i de nit dorm al carrer. Ha tingut ajudes dels serveis socials, però fins ara ha desaprofitat les diferents oportunitats que li han ofert per deixar el carrer i l'alcohol.
O la història del Jonàs i la seva malaltia mental, engarjolat en un psiquiàtric des de fa dinou anys, un cas d'abús per part del seu familiar de referència, i d'incomprensible falta de professionalitat i d'ètica per part dels responsables del psiquiàtric. O la història de la Lourdes i la seva depressió, que ja fa més de tres anys que li dura, una dona que tot i tenir molts diners, és pobre de relacions familiars de qualitat.
I les històries de tantes altres persones amb vides difícils, per un motiu o un altre, o per un grapat de motius, amuntegats "damunt de la seva vida"... I alhora, de cada una d'aquestes històries sovint en pengen "subhistòries", de vegades també doloroses, tristes, dramàtiques. De vegades, potser estrambòtiques, o còmiques. I de vegades tot barrejat.
Com que tinc mala memòria, bona part del que veig, del que comparteixo, del que m'expliquen aquestes persones o les del seu entorn, després no ho recordo. Sobretot si en poc temps parlo amb massa persones, perquè l'arxivador que tinc al cap té una capacitat limitada: hi arriben moltes coses, però recull el que recull, el que pot, només una part. I per tant, hi ha moltes coses (de vegades potser més interessants que les recollides, memoritzades), de les que no me'n queda cap informació o indici.
Després, del que recordo, de vegades n'escric alguna cosa, com avui. D'altra banda, si volgués escriure totes les històries que em semblen interessants, suposant que tingués la memòria necessària per a retenir-les (o encara que només fossin les recordades), no podria fer res més, estaria tot el dia ocupat escrivint.
I si estigués tot el dia tancat escrivint, passaria que, llavors, "no tindria res per a escriure". Perquè quan escric aquí, ho faig sobre les històries que he viscut o conegut relacionant-me amb els altres. Sense aquestes vivències i relacions, a banda que per a mi la vida tindria poc sentit, no tindria tampoc res sobre el que escriure.
