"¿Sabe qué es lo más terrible? La depresión anula el concepto de tiempo. 'Todo Es Para Siempre'. Hay que recordarse una y otra vez que es algo transitorio, que pasará." Espido Freire (1)
Veig pel carrer un grup de trenta noies d'uns vint anys, caminant a pas viu, gairebé en formació, en fila de dos. Al mig d'aquesta llarga fila de noies, caminant de manera menys airosa, una dona de més de setanta anys. Algú que no sabés qui són aquestes noies, podria pensar que la dona gran és la responsable del grup. Però no ho és.
Totes aquestes noies estan ingressades en un centre especialitzat en el tractament de l'anorèxia. Aquesta sortida al carrer forma part de les activitats programades: en fila i a pas viu, fan una caminada de potser mitja hora, sense aturar-se ni un moment, pels carrers del barri on està el centre.
La dona gran és la Marina. Les filles van demanar el seu ingrés al centre perquè no sabien què fer amb ella. La Marina estava en un estat depressiu sever, i amb una actitud hostil, a la contra, furiosa. Autodestructiva, i alhora agressiva cap a les filles. Al centre la van acceptar (és un centre privat, i la quota mensual és molt elevada). I com que el centre està especialitzat en l'anorèxia, la van diagnosticar com a anorèxica. I la tracten com a tal. És, òbviament, un desgavell absolut.
Fa anys que conec la Marina. Ens hem anat veient de tant en tant. Ara, des que està al centre, alguna vegada puc parlar amb ella per telèfon (poc, perquè té les comunicacions molt restringides). Sempre li dic el mateix, que ha de sortir d'aquí, que aquest lloc no li convé, que ha de tornar a casa. Que les filles li han de buscar algú que li faci companyia i les feines de la casa (viu sola), que necessita aquest suport, mentre estigui tan desvalguda i impotent (és una família amb diners, s'ho poden permetre). Li dic que és des de casa, "des de fora de la presó", des d'on amb una mica de sort i l'ajuda necessària, tindrà la possibilitat de sortir d'aquest estat depressiu tan dur que ara l'aclapara.
Ella diu que tot és impossible, que és definitiu, que no estarà mai més bé, que ja tot és igual. Que jo no ho entenc (però sí que ho entenc, perquè sé que quan s'està en el seu estat, tal com diu l'Espido Freire sembla absolutament impossible, que un dia s'acabi el malson de la depressió...).
Des que va començar aquesta etapa depressiva, l'han farcit de medicaments. Sense cap resultat, sense cap millora (ja fa uns quants mesos, potser més de mig any, que es medica regularment). Sí, els medicaments no falten, els que convinguin, però en canvi, en cap moment ha tingut accés a un bon psicòleg (o més ben dit, ni bo ni dolent, "a cap").
El dia que la veig pel carrer, formant part de la fila, segueixo el grup una estona, des d'una distància prudencial, discretament. No li dic res; no sé com fer-ho, encaixonada ella al mig d'aquesta formació militar d'adolescents a pas de legionari. Contemplo l'escena i sento una immensa tristesa. I quan m'aturo i veig com s'allunyen, i finalment la perdo de vista, em quedo amb aquesta tristesa. Que encara em dura, sempre que penso en ella.
--
(1) El Periódico, 19/04/2020
15 d’ag. 2020
12 d’ag. 2020
Dotze anys
"Lo que acabo de escribir es falso. Verdadero. Ni verdadero ni falso, como todo lo que se escribe sobre los locos, sobre los hombres." Jean Pau Sartre (1)
Després de dotze anys de dues sessions setmanals de teràpia, el psicoanalista, que fins aleshores no havia dit ni una paraula, li diu al seu client: "Disculpi que l'interrompi un moment, però no entenc l'idioma en què m'ha estat parlant". (2)
Una variant: Després de dotze anys de tractar amb psicofàrmacs un client, un psiquiatre, quan el client li diu, una altra vegada, que durant els dotze anys no ha notat cap millora, i en canvi sí molts efectes secundaris desagradables, el psiquiatre li diu: "Disculpi, no acabo d'entendre el que em diu, si de cas ja en parlarem un altre dia, més endavant, perquè ara l'important és consolidar la medicació".
També podria posar altres exemples dels quals en fossin protagonistes, posem per cas, un psicòleg conductista, o un de cognitiu-conductual, o... Podria i ho "hauria" de fer, per tal de ser just, però ara mateix no se m'acudeixen "ocurrències" equivalents com les dels dos casos anteriors, de manera que ho deixo només indicat: "Hauria de posar també altres exemples..."
De fet, tots aquests escenaris o acudits podria dir-se que tenen un origen comú, d'arrel religiosa (en el nostre cas, "el cristianisme cultural"). Per exemple:
Després de dotze anys de seguir les indicacions del seu director espiritual i pregar regularment a Déu per tal que l'alliberés o li alleugés el dolor insuportable de la depressió que patia, quan un dia es va queixar al director espiritual de què Déu no li feia gens de cas, el director li va dir: "Potser no has pregat amb prou devoció, o potser Déu, amb la seva infinita saviesa, incomprensible per a la ment humana, considera que aquest sofriment teu és el més beneficiós per a tu".
Dit d'una altra manera: això "dels dotze anys" és més fàcil que passi quan els professionals i terapeutes (de l'escola que sigui), tenen una estructura mental "religiosa", en el sentit que creuen profundament en els principis del marc mental terapèutic dins del qual es mouen (la seva "religió"). I dins del qual, i per tant no fora, consideren que han de trobar totes les alternatives, totes, que els puguin fer falta de cara a exercir la seva professió (de psicòleg, de psicoanalista, de psiquiatre biologista, etc.).
Quan a aquests professionals el que els mou és "la seva fe", quan no estan realment atents, quan no estan oberts a la possibilitat de veure "allò que potser desafiaria les seves creences" (quan, en definitiva, no són capaços d'assumir la incomoditat de les contradiccions, la por vinculada a les incerteses, etc.), el risc de provocar desgavells en els seus clients es multiplica.
D'altra banda, per al client en aquests casos no és fàcil, poder reaccionar. Perquè quan una persona està prou malament per a necessitar ajuda d'aquest tipus, el normal és que estigui en una situació de gran fragilitat, de desemparament i d'indefensió, de manera que té limitada la seva capacitat d'avaluació i de reacció, en relació amb el tractament que està rebent.
I així és com de vegades va passant un temps terapèuticament pobre, o fins i tot estèril, o encara més greu, un temps "d'empitjorament", a causa d'un tractament que, en lloc d'ajudar, potser perjudica el client...
--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 48)
(2) Adaptació d'un acudit recollit per T. Cathcart i D. Klein a "Heideger y un hipopótamo van al cielo" (Ed. Planeta, 2012, p. 44).
Després de dotze anys de dues sessions setmanals de teràpia, el psicoanalista, que fins aleshores no havia dit ni una paraula, li diu al seu client: "Disculpi que l'interrompi un moment, però no entenc l'idioma en què m'ha estat parlant". (2)
Una variant: Després de dotze anys de tractar amb psicofàrmacs un client, un psiquiatre, quan el client li diu, una altra vegada, que durant els dotze anys no ha notat cap millora, i en canvi sí molts efectes secundaris desagradables, el psiquiatre li diu: "Disculpi, no acabo d'entendre el que em diu, si de cas ja en parlarem un altre dia, més endavant, perquè ara l'important és consolidar la medicació".
També podria posar altres exemples dels quals en fossin protagonistes, posem per cas, un psicòleg conductista, o un de cognitiu-conductual, o... Podria i ho "hauria" de fer, per tal de ser just, però ara mateix no se m'acudeixen "ocurrències" equivalents com les dels dos casos anteriors, de manera que ho deixo només indicat: "Hauria de posar també altres exemples..."
De fet, tots aquests escenaris o acudits podria dir-se que tenen un origen comú, d'arrel religiosa (en el nostre cas, "el cristianisme cultural"). Per exemple:
Després de dotze anys de seguir les indicacions del seu director espiritual i pregar regularment a Déu per tal que l'alliberés o li alleugés el dolor insuportable de la depressió que patia, quan un dia es va queixar al director espiritual de què Déu no li feia gens de cas, el director li va dir: "Potser no has pregat amb prou devoció, o potser Déu, amb la seva infinita saviesa, incomprensible per a la ment humana, considera que aquest sofriment teu és el més beneficiós per a tu".
Dit d'una altra manera: això "dels dotze anys" és més fàcil que passi quan els professionals i terapeutes (de l'escola que sigui), tenen una estructura mental "religiosa", en el sentit que creuen profundament en els principis del marc mental terapèutic dins del qual es mouen (la seva "religió"). I dins del qual, i per tant no fora, consideren que han de trobar totes les alternatives, totes, que els puguin fer falta de cara a exercir la seva professió (de psicòleg, de psicoanalista, de psiquiatre biologista, etc.).
Quan a aquests professionals el que els mou és "la seva fe", quan no estan realment atents, quan no estan oberts a la possibilitat de veure "allò que potser desafiaria les seves creences" (quan, en definitiva, no són capaços d'assumir la incomoditat de les contradiccions, la por vinculada a les incerteses, etc.), el risc de provocar desgavells en els seus clients es multiplica.
D'altra banda, per al client en aquests casos no és fàcil, poder reaccionar. Perquè quan una persona està prou malament per a necessitar ajuda d'aquest tipus, el normal és que estigui en una situació de gran fragilitat, de desemparament i d'indefensió, de manera que té limitada la seva capacitat d'avaluació i de reacció, en relació amb el tractament que està rebent.
I així és com de vegades va passant un temps terapèuticament pobre, o fins i tot estèril, o encara més greu, un temps "d'empitjorament", a causa d'un tractament que, en lloc d'ajudar, potser perjudica el client...
--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 48)
(2) Adaptació d'un acudit recollit per T. Cathcart i D. Klein a "Heideger y un hipopótamo van al cielo" (Ed. Planeta, 2012, p. 44).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)