Fátima

Segueixo de manera intermitent un grup de missatges de familiars de persones amb trastorns de la personalitat. Un dia veig que una mare explica que anirà a Fátima, i que si algú vol dir-li el nom del seu fill o filla, quan hi sigui demanarà a la Mare de Déu que intercedeixi per ell. A continuació d'aquest missatge n'arriben uns quants, tots de mares, agraint-li l'oferiment i dient-li el nom del seu fill o filla.

No sé fins a quin punt em sobta o no. Perquè puc entendre el grau de patiment, i de desesperació, que es pot sentir quan es tenen fills com els d'aquestes mares. És un patiment alimentat per factors diferents, començant per la incertesa del que pot arribar a passar, inclosa la possibilitat d'un suïcidi. O la por "que no passi res", i que les desestructuracions, els conflictes i els sofriments s'eternitzin. Els dels fills i els propis.

Per tant, davant d'aquest tipus de situacions, pensar que pugui arribar alguna mena de solució a través d'una intercessió sobrenatural esdevé comprensible. Amb més motiu, si s'és una persona creient. És comprensible perquè som fràgils, i com més perduts ens sentim, més fàcil és que ens aferrem a qualsevol esperança. Per petita que sigui, i encara que sigui poc racional.

Fa uns mesos va passar una cosa semblant, i alhora diferent. Un pare va enviar un missatge amb l'enllaç a una notícia, segons la qual, els investigadors d'un gran hospital, asseguraven que havien dissenyat un nou medicament que "curaria" els trastorns de la personalitat. Era una d'aquestes notícies-anuncis en què es barregen grans promeses, idees mal concretats o distorsionades, dades esbiaixades, etc. Amb un redactat prou enganyós i seductor perquè persones predisposades a esperançar-se amb solucions miraculoses s'il.lusionessin: "Ells són metges, investigadors d'un gran hospital, i per tant tenen tota la credibilitat, mereixen que hi confiem".

He dit que era un redactat seductor, i els comentaris a aquell missatge van ser tan crèduls i esperançats com les esperances de les mares que deien els noms dels seus fills o filles a la que anava a Fátima. I és que és tan difícil, ja ho he dit, suportar el malestar, el sofriment i la incertesa que genera tenir un fill trastornat...

És tan difícil que gairebé sembla inevitable, recórrer de vegades a aquesta mena de pensaments màgics, siguin de tipus sobrenatural o "magicofarmacèutics", al capdavall no és pas tan diferent.

Segona part

Ara deixo de banda Fàtima i segueixo només amb les pastilles pels trastorns de la personalitat. Per començar, i ben clar: una persona que digui que un trastorn de la personalitat es pot curar amb pastilles, o és un ignorant, o un impostor, o les dues coses alhora (parlo només de trastorns de la personalitat, no d'altres problemes, malalties o trastorns mentals, en relació amb els quals els comentaris no serien -si més no en part- els mateixos). 

És veritat que en els trastorns de la personalitat l'ús de segons quins medicaments de vegades poden ajudar a moderar l'ansietat, la impulsivitat, un estat depressiu, eventuals idees suïcides, pensaments que voregen la psicosi, etc. De vegades poden fer això, i pot ser molt valuosa, aquesta ajuda, perquè pot fer més suportable "una vida trastornada". I alhora, encara més important, aquestes ajudes farmacològiques poden afavorir un estat mental més predisposat a una teràpia psicològica. I aquesta teràpia, de vegades (he dit ja "de vegades" unes quantes vegades, ho subratllo), amb una mica de sort, sí que pot anar fent una feina "reparadora" de debò. I no només apaivagadora, com la de les pastilles.

Per això és lleig, vergonyós, indecent, que hi hagi gent, metges, hospitals, laboratoris, que escampin falses esperances com la de la notícia que he esmentat. Perquè a més, en general, al darrere d'aquestes promeses el que hi ha és, sobretot, o potser únicament, un interès econòmic (un laboratori que, pressionat pels inversors i accionistes, ha d'obtenir beneficis, per a la qual cosa necessita la complicitat culpable d'alguns metges i hospitals, etc.). He dit lleig, vergonyós, indecent. De fet, em quedo curt: hauria de ser també intolerable i delictiu. Perquè el que fan és un frau.

Com que és un tema "inacabable" (i complicat, i a més ja n'he parlat altres vegades), avui ho deixo aquí. Si de cas, ja el reprendré un altre dia.

La Marina i les seves diferents males sorts

Si tens problemes mentals, a la mala sort de tenir-los se t'hi poden afegir altres males sorts. Per exemple, que en els teus pares no hi puguis confiar gaire, perquè potser no són persones del tot equilibrades. Persones que, de vegades, en lloc d'ajudar-te a gestionar les teves dificultats, te'n generen de noves.

Una altra eventual mala sort pot ser que els professionals que et toquin no siguin els més adequats. A causa dels seus criteris professionals (mèdics o psicològics), o a causa de les seves actituds o limitacions com a persones: potser insegurs, o distants, a la defensiva, poc implicats... I a causa d'alguna d'aquestes raons, llavors als malalts els sigui difícil confiar en ells.

La Marina és una d'aquestes persones que té la desgràcia d'acumular les dues males sorts. Adoptada després d'uns anys en un orfenat, on no s'ho va passar gens bé (a causa de les condicions precàries de la institució), després els seus pares adoptius, a més de no entendre's entre ells com a parella, també tenien criteris diferents sobre la seva educació. Per acabar-ho d'embolicar, eren pares que de vegades estaven "absents": de vegades emocionalment, i de vegades també físicament. De manera que la Marina no va tenir mai, ni té ara, uns referents familiars sòlids, sinó moltes inseguretats, mancances i contradiccions.

Pel que fa als professionals de la salut mental que s'han ocupat d'ella, la Marina també ha tingut mala sort, perquè de vegades aquests professionals han actuat de manera molt poc encertada. Per exemple, de vegades han afavorit conductes que s'hauria d'haver intentat que es moderessin, o que no li haurien d'haver tolerat de cap manera. 

El resultat de tot plegat és que la Marina, entre el seu origen problemàtic de nena abandonada, els desgavells de la família adoptiva i la falta d'encert dels professionals, avui, quan ronda els trenta anys, viu a la vora del precipici: viu com si fos un cotxe que circula a gran velocitat per una carretera estreta plena de revolts i clots. I a sobre no li funcionen frens. 

Amb tots aquests condicionants, amb tantes adversitats, costa molt, imaginar que la Marina pugui arribar a agafar el control de la seva vida. Perquè per tal d'aconseguir-ho, a banda de canviar ella molt, cosa prou difícil, també haurien de canviar moltes coses, i molt, del seu entorn.

Un dels diferents desencerts o errors de la trajectòria de la Marina va ser que, entre la família i els professionals, van afavorir que pogués accedir a una paga. Una paga que, des que va començar a cobrar-la, en general ha servit perquè la seva vida sigui encara més complicada, més caòtica. Perquè moltes vegades, tan bon punt l'ha cobrat, se l'ha gastat sencera en drogues. I amb un agreujant afegit: que després d'haver-se-la malgastat, ha pidolat ajuda, i com que és tan manipuladora i sap jugar amb les emocions dels altres ("nena abandonada, acollida per una família complicada, tractada per professionals desorientats..."), llavors l'ajuden. A canvi de promeses que ella, una vegada i una altra, després no compleix. Perquè sap que no passa res si no les compleix.

Ningú no entén, sembla que ningú no entengui, aquesta cosa elemental: que malgrat totes les adversitats biogràfiques de la Marina, ara, amb l'edat que té, l'única persona responsable de la seva vida és ella. Que no ho són els pares, ni els professionals, al marge de les diferents equivocacions que hagin comès.

Per totes aquestes circumstàncies, tal com he dit el futur de la Marina és bastant fosc. Perquè a causa de la falta de criteris clars i adequats, i de compassions mal gestionades, en lloc de forçar-la a posar-se en una situació d'autoresponsabilitat, se segueix afavorint, o tolerant, que continuï comportant-se com una nena petita, ansiosa i impulsiva. Amb el resultat que la seva vida segueix sent completament caòtica.

Vaig conèixer la Marina quan tenia uns cinc anys, ara en té trenta. De tant en tant en vaig sabent alguna cosa. I fa molta tristesa, pensar en ella, en la seva vida desestructurada, en el seu desordre mental, en el seu malestar existencial, en el seu sofriment... 

Perquè la seva vida és una vida amb moltes ferides. Profundes, i que sempre li fan mal. 

El Julián i la Cleo

"Cuando tomaba codeína, la imagen que tenía de sí mismo mejoraba. (...) El miedo era para él como una enfermedad crónica. No se podía deshacer de él. Salvo cuando tomaba opiáceos." David Álvez (1)

El Julián és el marit de la Cleo. Primer la vaig conèixer a ella, fa molts anys. Llavors un dels seus fills estava embolicat amb les drogues, i tota la família s'ho passava molt malament.

La Cleo i el Julián es van implicar molt en el problema del fill. A més d'estar sempre en contacte amb els professionals del centre d'addiccions que li tocava per zona al fill, també es van integrar en un grup d'ajuda mútua de pares amb fills com el seu. Era un grup molt nombrós, amb un alt grau de participació. Vivien en un barri amb majoria d'immigrants, persones acostumades, per necessitat, a ajudar-se entre elles; aquest era el perfil dominat dels participants a les trobades. En general era gent que, després d'una vida laboral dura, quan començaven a tenir una mica d'estabilitat i tranquil.litat, llavors es van trobar amb aquell nou problema: amb un fill o filla que s'havia ficat en el món de les drogues. 

Passava el temps, i el fill del Julián i la Cleo seguia atrapat per les drogues, cosa que generava molt mal viure a la família. El pare el volia fer fora de casa, i aquest també era el consell que els donaven des del centre d'addiccions. Però la Cleo s'hi oposava rotundament. Sentia que pel seu fill havia de fer el que convingués, i era incapaç d'acceptar la indicació de fer-lo fora de casa. Allò no, mai.

El malestar a la família era molt gran, perquè a més de tots els conflictes, constants, que generava el fill drogadicte, hi havia l'enfrontament entre la mare, sobreprotectora, per una banda, i el pare i els germans per una altra, partidaris de fer fora el fill o germà. Perquè n'estaven tips, molt, i perquè a més era el que aconsellaven els professionals: fer-lo fora de casa, i que n'assumís les conseqüències. Però la Cleo s'hi negava rotundament, i sempre imposava el seu criteri.

Al final el fill es va encarrilar. Va ser determinant que conegués els grups de Narcòtics Anònims. Que els conegués en un moment "propici" de cara a poder entendre l'oportunitat que li oferien. I a través d'un d'aquests grups, a poc a poc, va anar fent progressos, es va anar transformat, es va anar normalitzant. I la vida familiar va tornar a ser una altra vegada vivible.

D'aquell punt d'inflexió ara ja fa molts anys, en fa més de vint que es manté abstemi. No és que li sigui fàcil, la vida, perquè les drogues anaven juntes amb un trastorn de la personalitat, i aquest trastorn el segueix patint. Però té la capacitat per anar-lo gestionant, amb les eines que ha anat incorporant (i que li permeten no pensar en "l'alleujament de les drogues", quan té mals moments). Té molt clar, absolutament clar, que mai, mai més, pot consumir cap mena de substància addictiva. Ni com una excepció, perquè sap que llavors podria recaure fàcilment.

La història d'aquest fill és una d'aquestes històries de superació, d'èxit, d'aquestes que cal tenir presents, per tal de no perdre l'esperança, quan algú és pare o mare d'un fill atrapat en el món de les drogues. Però és una història que també pot generar alguna confusió. 

La idea que jo abans tenia era la d'un fill que ha aconseguit sortir de l'infern de les drogues, a més de gràcies al seu esforç, al de la seva mare, una "mare coratge" que, com una lleona, va fer tot el necessari per tal de salvar el seu fill. Però a mesura que vaig anar coneixent el món de les addiccions, vaig començar a pensar que el Julián, el pare, llavors era la persona més lúcida, la més sensata. En els pitjors moments, ell volia posar límits clars al fill: si no respectava les normes, si no es comprometia seriosament a deixar els consums, volia fer-lo fora de casa. Però la Cleo imposava el seu criteri: desautoritzava el Julián i, amb el seu sobreproteccionisme, el fill seguia fent el que volia.

Fa uns dies vaig quedar amb el fill de la Cleo i el Julián. És una persona interessant, segueix vinculat a un grup de Narcòtics Anònims, ara donant testimoni de la possibilitat de superar les addiccions. I quan li comento el que he explicat del seu pare, em diu que té molt clar que, a casa seva, anys enrere, la postura correcta era la del seu pare. No la de la seva mare, sobreprotectora i espantada "pel que li pogués passar", si el feien fora de casa. 

En parlem, i coincidim els dos que si tens un fill amb problemes d'addicions, facis el que facis no tindràs mai la seguretat que doni resultat. Facis el que facis, no tindràs cap mena de garantia. Però al marge d'aquesta inevitable absència de garanties, sí que hi ha un consens, entre els professionals d'aquest àmbit, sobre que, en aquests casos de descontrol de cosums, el sobreproteccionisme empitjora la situació. I que quan els consums es cronifiquen i el fill no fa res per aturar-los, fer el fill fora de casa és el més aconsellable. Fer-lo fora, i que s'enfronti a les conseqüències de no tenir, llavors, el refugi familiar.

Malgrat que el fill pensa això, en general "el relat oficial" de la gent de l'entorn de la seva família és que, gràcies al coratge de la mare, ell finalment va poder sortir del món de les drogues. A l'hora de les avaluacions o reconeixements, el pare és gairebé com si no existís: es parla de la Cleo, però el Julián ningú no l'esmenta. Suposo que això és així, en part, perquè finalment el resultat va ser bo: tot i que la Cleo no va fer el que en teoria era el més aconsellable, el fill va aconseguir deixar les addicions. Si el final hagués sigut dolent, ara potser les avaluacions serien diferents.

I també és així, aquest oblit del Julián, perquè la Cleo sempre ha ocupat molt espai, sempre ha sigut "molta Cleo".

--
(1) Cinco minutos más. Amazon Italia, 2023

Dues raons diferents

El conec des de fa molts anys. Estem al bar. Em diu que parli més baix. El bar està gairebé buit, i jo no sóc conscient d'estar parlant alt. La persona més propera és impossible que ens senti, per la distància, i perquè té tota l'atenció posada en la pantalla del seu mòbil.

Li dic això, i ell em mira incòmode, disgustat. I em torna a dir que parli més baix. Alhora, afegeix que aquesta estona al bar, junts, per a ell és un espai de seguretat, en el qual pot parlar del que el preocupa. I que si està inquiet, per exemple perquè pensa que algú ens pot sentir, ell ja no està tranquil: ja no sent que sigui un espai segur. I que això jo ja ho hauria de saber.

Ens quedem en silenci. Penso en el que m'ha dit. Penso que cadascú té la seva raó. La meva és racional. La seva és diferent, però també és una raó. I sobretot, és la que ara importa més. Perquè tal com ell diu, si no se sent còmode la trobada deixa de tenir sentit. Ja que no hi ha la possibilitat, l'espai apropiat, per a les paraules confiades.

Per tant, la meva raó, per molt raonable que sigui, en aquest cas no té importància. No té sentit defensar-la. Que jo no estigués parlant fort, que ningú no ens pogués sentir, és secundari.

Quan reprenem la conversa parlo més fluix que abans. M'adono que m'ho agraeix. Es destensa. I tenim una estona de conversa agradable. Parla d'allò que pensa, que sent, que potser el neguiteja. D'allò que li costa parlar-ne, i que té poques ocasions per fer-ho. Per falta d'interlocutors adequats. Perquè la seva vida és molt solitària. Parla ell, i jo sobretot escolto, gairebé no dic res. I si ho dic, ho dic més fluix que abans.

Per sort, aquesta vegada m'he adonat "de la jerarquia de raons". De quina raó, en aquest moment, estant amb ell, era la important. La seva. 

Tinc gairebé setanta anys. És un recordatori: haig d'estar atent, no puc badar. Haig de procurar seguir aprenent.