Vull l'eutanàsia

"El año pasado se suicidaron 25 niños menores de 15 años. (...) Es normal sufrir si estás vivo. Igual se nos olvidó decirles eso." Carlos Zanón (1)

La filla d'uns coneguts ha dit als seus pares que ja n'està tipa, de la seva vida tan dolorosa i complicada, i que vol que li facin l'eutanàsia. Els pares estan del tot desbordats, perquè des de fa uns anys la vida d'aquesta filla és un continu degoteig d'ensurts, angoixes, trasbalsos, desesperacions, autolesions, corredisses i ingressos hospitalaris en unitats de psiquiatria.

De tant en tant, als mitjans de comunicació surt la notícia d'alguna persona, normalment ja gran i amb problemes de salut importants, que diu que vol morir i demana que li facin l'eutanàsia. El que no és habitual és el desig d'aquesta noia, una persona sense problemes físics, però amb problemes mentals importants, i que demana el mateix. Perquè des del seu punt de vista (o si més no, "el seu punt de vista en alguns moments"), per a ella és preferible deixar de viure que seguir vivint. 

D'altra banda, als mitjans de comunicació no són una novetat, les freqüents notícies de suïcidis, o intents de suïcidis, de persones molt joves, fins i tot en l'inici de l'adolescència. És un problema en augment, complex, resultat de diferents causes. Una de les causes és aquesta: cada vegada hi ha més adolescents amb personalitats fràgils, amb la sensació de tenir vides "mancades de sentit", amb poques expectatives, persones alhora amb poca voluntat i poca tolerància a la frustració... Persones que no s'han acabat de construir, que sembla que no han sabut fer el pas de la infantesa a l'edat adulta, amb el que això comporta de l'autoresponsabilització de la pròpia vida. 

És clar, dit això, llavors també caldria buscar "la causa d'aquesta causa", quin és l'origen que origina aquesta situació. Sobre aquest tema, des d'un altre punt de vista (o no), pel que fa a aquestes fragilitats, malestars i desadaptacions, hi ha qui té tendència a adjudicar també a aquest grup de persones etiquetes psiquiàtriques. En canvi, hi ha qui considera que fer això és una equivocació, perquè una cosa són "les indiscutibles malalties mentals" (sobretot el món de les psicosis), i una altra els malestars, les angoixes i les depressions reactives, que sempre han format part "de les vides normals" de totes les persones. Des d'aquest punt de vista es diu que, "psiquiatritzar-ho" tot, complica més l'escenari, perquè avala les desresponsabilitzacions personals. Perquè, "si tens una malaltia", llavors són els experts, el que saben el que s'ha de fer: tu aleshores només ets "el pacient", una persona dependent de la intervenció de l'expert. Com si (per exemple), un malestar o una frustració fos el mateix que un os trencat o un càncer.

En qualsevol cas, per a la persona que viu aquest tipus de malestars (siguin resultat de problemes mentals greus o de "desadaptacions existencials"), aquests malestars són ben reals i, de vegades, tan intensos que la poden acabar portant al desig de no seguir vivint, per tal d'escapar del seu malviure. Algunes d'aquestes persones, llavors, potser fan intents de suïcidi (i algunes els consumen). En canvi, aquesta noia de qui he parlat al principi demana una eutanàsia; és a dir, que sigui algú altre, qui posi fi a la seva vida. 

Pot ser que cada vegada hi hagi més demandes com la d'aquesta noia? Pot passar. Perquè la seva opció encaixa en el model de "desresponsabilització de la pròpia vida", en general, del món actual. En aquest cas concret, així: em vull morir, però no vull fer-ho jo, "vull que m'ho facin". Bé, com que això que acabo de dir sé que és arriscat i complicat, segurament en un altre moment reprendre aquest fil, ara només ho deixo apuntat.

Per acabar: en aquests casos d'intents de suïcidi (o eventuals peticions d'eutanàsia) protagonitzats per gent jove, cal tenir sempre molt en compte que, en general, o moltes vegades, aquestes actituds o acciones són, sobretot, més que veritables desitjos de morir, desesperades peticions d'ajuda.

--
(1) 'Niños que se matan'. La Vanguardia, 9/6/2023

Un raig de retrets i desqualificacions

Em trobo al contestador del telèfon un missatge de veu de l'Albert. Des de la primera paraula, pel to i el neguit és obvi que quan ha deixat el missatge l'Albert estava molt alterat. A més, tot el que diu és un embolic: m'acusa d'unes intencions que ell m'atribueix i que diu que el perjudiquen molt, i alhora fa valoracions sobre la meva vida que no venen a tomb de res. I tot amb aquest un de veu nerviós, crispat, accelerat, una mena de vomitada de potser tres minuts i que s'acaba de manera abrupta.

El missatge em sobta, però sobretot m'entristeix. Penso: pobre Albert, quin malestar el seu, per dir aquestes coses... i el temps que potser abans de dir-les per telèfon les haurà estat "parlant" dins del seu cap (i que potser encara li ronden, i ves a saber fins quan). M'entristeix, però malgrat tot el que em diu, no em fereix gens, perquè encara que ell pugui tenir una part de raó (si és que la té), desapareix amb el to i la fúria. Això d'una banda i, d'una altra, no m'afecta perquè, per sort, la meva autovaloració és prou consistent com perquè no trontolli, a causa d'una escomesa verbal com aquesta. Una escomesa que jo considero que sobretot té a veure a com està qui la fa, i no amb el destinatari: qui sóc jo, o el que faig.

No és la primera vegada que amb ell em passa una cosa així. I sé que ara només puc fer una cosa: deixar que passi el temps. Ja veurem quant temps, el que ell necessitarà per recuperar la seva actitud cordial habitual, la de quan està estable. 

Normalment, jo no sóc el destinatari d'aquests descontrols i escomeses seus, sinó altres persones. I llavors de vegades jo sóc el seu confident, qui intenta desdramatitzar les situacions, qui li diu que ell té tendència a veure les coses en blanc o negre, que tan aviat pot considerar algú un gran amic de tota confiança, com, de cop, a causa d'una fotesa, algú en qui ja no podrà confiar mai més de la vida, perquè ara "ja li ha vist la seva personalitat fosca", etc. Aquest paper conciliador i pacificador, que diferents vegades he fet amb ell, com que ara jo sóc la diana, naturalment no el puc fer, si de cas l'hauria de fer una altra persona. Per això dic que l'únic que puc fer és esperar.

Ser aquesta vegada el destinatari d'aquests descontrols i retrets també té la seva part positiva: m'ajuda a entendre l'Albert "d'una altra manera", més emotiva, i a acceptar-lo amb més facilitat tal com és, en tota la seva complexitat, dificultats i sofriments. Perquè quan parla així, quan diu aquestes coses, de mi o de qui sigui, és perquè, segur, abans hi ha hagut un dolor que s'ha anat covant, que ha anat fent pujar la pressió de les seves cabòries, que de vegades voregen els deliris.

Doncs això, ara toca esperar. I alhora assumir que, si aquesta vegada les conseqüències fossin més greus (espero que no), és a dir, que el seu malestar s'allargués, i amb el malestar cronificat la pèrdua de contacte, jo no hi podria fer res. Només podria fer això, esperar. (1)

Fa temps, una vegada el silenci i el distanciament va durar més d'un any. Un any, li va costar llavors recuperar la normalitat. Però aquell va ser un cas extrem, normalment aquestes desconnexions amb l'Albert duren menys. Ja ho veurem...

--
(1) Un altre cas d'aquest tipus, amb una altra persona, el vaig explicar fa uns anys, "Els silencis de l'Alba" (5/9/2018):
https://horitzontal.blogspot.com/2018/09/els-silencis-de-lalba.html

Reso perquè s'enfonsi el sistema

"Donar sentit al món explicant-nos històries és una part fonamental del que significa ser humà." Henry Marsh (1)

Telefono al Pere Mata. Malgrat el temps que ha passat des de l'últim cop que hi vaig trucar, veig que el funcionament no ha canviat. Em surt la mateixa màquina parlant que ja conec d'altres vegades: toqui el número aquest o l'altre segons si vol això o allò, marqui el número de l'extensió si el sap, en cas contrari, esperi.

Com que el número d'extensió no el sé, perquè les vegades que l'he preguntat no me l'han volgut dir mai (es veu que és secret, "són les normes", em diuen, i es queden tan amples), em toca esperar. No gaire, perquè al cap de només un minut, o mig, llavors una veu diu: torni a trucar d'aquí una estona. I la màquina parlant penja. Collonut. (2)

Ho provo tres vegades, les tres amb el mateix resultat, i al final ho deixo estar, meravellat (diguem-ho així), pel fet que al Pere Mata, una institució "exemplar", segons els seus responsables, segueixen sent igual de desconsiderats, o pocavergonyes, de cara a la gent que hi truca. En el meu cas, amb el propòsit, fallit, de saber alguna cosa d'una de les persones que hi tenen empresonada (perdó, "ingressada").

L'endemà al matí encara faig un altre intent, també fallit. Llavors ja sóc a Reus, i podria presentar-me a la porta del Pere Mata i mirar d'aclarir alguna cosa. Però em fa mandra la passejada, sobretot a causa de les probabilitats que també fracassi, ja que l'última informació que em va arribar era que, sense "cita prèvia", no podria entrar ni parlar amb ningú (això va ser després dels mesos d'incomunicació total). Com que és impossible telefonar-hi, ni tan sols puc aclarir si s'ha normalitzat ja del tot, el règim de visites presencials.

Un cop descartat anar fins al Pere Mata, faig un passeig per la ciutat, i a la terrassa d'un bar, al voltant d'una taula, hi veig quatre persones amb la pinta de possibles usuaris del Pere Mata (alguns dels residents tenen permís per sortir). Em decideixo, m'hi acosto i els pregunto: "Algú de vosaltres per casualitat coneix el Jonàs?"

Un parell, despistats, amb la mirada perduda, crec que ni em senten. O passen de mi. Un altre em mira, però no diu res. Per sort, el quart em diu que sí que el coneix. A aquest, li dic si em vol fer un favor: que quan vegi el Jonàs, li doni records de part meva, i que li digui que m'hauria agradat poder-lo saludar, però que no me n'he sortit. Ell em diu que d'acord, que ho farà, però també em diu que té mala memòria, que li ho repeteixi. I li ho torno a dir, repetint-li també qui sóc. I ell llavors em diu una altra vegada que li ho repeteixi, i després encara m'ho demana un cop més. Em queda clar: garanties que l'encàrrec funcioni, poques.

Després, ell fa una pausa, i quan torna a parlar em diu, seriós: "Jo reso molt, moltes vegades; reso, torno a resar, i torno a resar, i torno a resar..." Li dic que està bé, resar, i alhora li pregunto per què resa. I ell em diu: "Reso perquè s'enfonsi el sistema", i em fa un somriure trapella. I és clar, jo també li somric. I no li pregunto res més, per si de cas.

Per sort, el viatge fins a Reus el puc amortitzar i, més tard, abans d'agafar el meu tren de tornada, busco una altra persona i tinc sort. La trobo  i podem fer petar la xerrada amigablement una estona, però aquesta ja és una altra història.

PD: Uns dies després d'haver escrit això, m'assabento que ja s'han normalitzat les visites presencials al Per Mata, ja no cal cita prèvia. Ara només queda la incertesa, a causa de les dificultats telefòniques, de saber que el dia que hi vulguis anar la persona realment hi sigui, que no hagi anat a alguna visita mèdica, o estigui ocupada d'alguna altra manera. Però això sempre ha sigut així, ja no és cap sorpresa: has de córrer el risc i, si tens sort, bé, i si no, doncs què hi farem...

--
(1) Autor de "Ante todo no hagas daño", "Confesiones" i "Al final, asunto de vida o muerte". La cita està treta d'un article sobre ell, publicat a la revista Asociación Derecho a Morir Dignamente, nº 89, 2023
(2) De la màquina parlant del Pere Mata ja en vaig parlar no fa molt:
https://horitzontal.blogspot.com/2022/12/ha-contactat-amb-linstitut-pere-mata.html