Buidor i desidentificació

L'Elisabet diu que hi ha dies que se sent "buida", que no es reconeix ella mateixa, "que no sap com és". Que hi ha dies que sent un gran malestar a causa d'aquestes sensacions.

La manera de sortir d'aquest estat de malestar és mirar-se al mirall, de vegades al vidre d'algun aparador del carrer. Llavors, "quan es veu reflectida", es reconeix, sap que aquella persona, amb aquella cara, vestida d'aquella manera, és ella. Recupera la sensació "de ser ella", i se sent alleujada.

L'Elisabet té la sort de tenir la capacitat de pensar sobre el que li passa, en lloc de sentir-se només emportada pel que li passa. De pensar-hi i de ser capaç de parlar-ne (quan sent que pot confiar en qui l'escolta, quan se sent protegida).

Amb aquesta capacitat de reflexió i claredat d'exposició l'Elisabet és també capaç de parlar de les al.lucinacions que de vegades havia patit i que diu que ara ja no té. Tot i que de vegades fa alguna referència a experiències actuals que s'hi assemblen (de vegades no és del tot fàcil establir la ratlla entre al.lucinació i deliri, i llavors potser és suficient parlar "de malestars invasius", sense intentar concretar la seva naturalesa exacta).

En qualsevol cas, al.lucinacions o deliris, ella té clar que són pensaments o sensacions conflictives, a les quals ha d'intentar no fer gaire cas. Sap que és difícil gestionar aquests moments, quan hi està immersa, però també sap que són moments que tenen un final, i que quan han passat pot pensar-hi de manera objectiva.

Quan es tenen (es pateixen) aquestes experiències, arribar a aquest punt d'autoconeixement i d'autocontrol no és fàcil. Està molt ben explicat a la pel.lícula "Una ment meravellosa" (Ron Howard, 2001), sobre la vida del matemàtic John Forbes Nash.

L'Elisabet no és cap persona genial com John Forbes Nash, però ha aconseguit la mateixa proesa que ell, i potser encara d'una manera més sòlida, més consistent i permanent. També és veritat que alguna vegada l'Elisabet encara es confon, però és això, "alguna vegada", de manera excepcional, i no li és molt difícil després recuperar el control, la seva normalitat habitual.

Doblement víctima

"No controlem la memòria, perquè no controlem la vida. (...) En tot present habita el passat. (...) Som éssers fragmentats que a poc a poc ens consolidem, però les esquerdes, les cicatrius i els traumes persisteixen. La qüestió és si serem capaços de conviure-hi." Joan-Carles Mèlich (1)

Quan era adolescent més d'una vegada, i més d'una persona, va abusar de la Belén. Era ja una noia insegura i fràgil, i aquells abusos sexuals li van augmentar encara més la seva inseguretat.

Pocs anys després dels abusos es va casar, molt jove, i el seu matrimoni va ser un infern. L'home amb qui es va casar bevia i la maltractava. Sense arribar a l'agressió física, però li feia la vida impossible, amb menyspreus i insults constants.

Quan la Belén ja no va poder més va agafar la filla que havien tingut, que encara no havia fet l'any, i va tornar a casa dels seus pares. No els va explicar el que havia estat passant. Ni el que seguia passant: havia quedat tan traumatitzada que de manera regular tenia malsons en els quals el seu marit la perseguia amb un ganivet per tal de matar-la. Aquests malsons van durar molts anys. Alhora, no suportava ni tan sols la proximitat de cap home, se li esborronava la pell si algun se li acostava.

Conec la Belén des de fa 40 anys, i al llarg d'aquests anys ens hem anat veient o parlant per telèfon de tant en tant. Sempre que ens hem vist ha sigut en un ambient de gran confiança i simpatia mútua.

Fa uns dies ens vam tornar a veure, i va ser aleshores quan em va parlar, per primer cop, d'aquests abusos i maltractaments. Després de 40 anys d'amistat. I va afegir que fins aleshores no ho havia explicat mai a ningú. Ni tan sols a la seva filla, amb la qual té molt bona relació. La Belén deu voltar els 70 anys, i la seva filla es deu acostar als 50.

Li vaig dir que em semblava que ho hauria d'explicar a la seva filla, que la filla es mereixia saber aquesta part de la història de la seva mare. Em va dir que no ho veia clar, que no volia atabalar la seva filla carregant-li aquest pes, que creia que era millor que la filla desconegués aquesta part tan dura i dolorosa del seu passat.

Li vaig tornar a dir que creia que s'equivocava. I que a més, si li ho explicava, també seria bo per a ella mateixa, perquè explicar les coses que ens fan mal (o ens n'han fet), compartir-les, és una manera d'alleugerir una mica el mal que ens fan aquests mals.

També li vaig dir que, si ho explicava a la filla, no havia de tenir por dels efectes de la seva revelació, perquè una cosa és voler explicar uns fets, i una altra fer-ho des de la queixa, amb la intenció de fer llàstima, però que ella no era així, no ho havia sigut mai. Que la filla, quan ho sabés, sens dubte s'entristiria, però que segur que li agrairia que li ho hagués dit. (2)

Aquest dia de confidències inesperades, la Belén em va dir que no sabia com era que m'estava explicant tot allò, com era que li havia sortit de fer-ho. I jo li vaig dir que la llàstima era que no hagués trobat abans els moments, les persones, amb les quals ser capaç de parlar-ne.

Li vaig dir a la Belén que no plorava perquè no sóc de llàgrima fàcil, però que m'havia trasbalsat molt tot el que m'havia explicat. Tant els fets com el silenci, el seu silenci de tota la vida. Li vaig dir que els mals, convertits en secrets i mantinguts secrets, encara són més dolorosos. Que els mals s'han de poder parlar (que s'ha d'intentar parlar-ne), amb persones de confiança, per tal d'alleugerir-nos de part del seu pes.

Aquests fets traumàtics de la seva joventut no només li van deixar una profunda petjada emocional que encara perdura (amb episodis depressius que s'han anat repetint al llarg dels anys), sinó que també li han provocat uns problemes físics importants (no és cap secret que les emocions malaltes també poden emmalaltir-nos el cos, a cadascú segons els seus punts fràgils).

La Belén venia d'una família molt humil, no va poder estudiar més enllà de l'escolarització bàsica. Quan ha treballat sempre ho ha fet en feines no qualificades, mal pagades, dures i precàries. De manera que la seva fragilitat física (de petita ja era una nena més aviat malaltissa), augmentada a causa de la seva fragilitat emocional (i de les repercussions d'aquestes emocions sobre el seu cos), encara li ha fet més dura la seva vida laboral.

En relació als seus malestars i als seus silencis, el dia aquest que vam parlar la Belén es va referir també a una mena de sentiment de culpabilitat pel fet de no haver estat capaç d'imposar-se i no permetre els abusos i maltractaments que va patir. És un altre sentiment que de vegades, massa vegades, tenen les dones que han passat per experiències semblants, un sentiment que lamentablement contribueix a fer encara més difícil la visibilització d'aquests casos.

Els abusadors i maltractadors, a sobre del mal que fan es veuen beneficiats per aquestes seqüeles paralitzants dels seus actes: ells queden protegits i impunes gràcies al silenci de les seves víctimes, i les víctimes esdevenen doblement víctimes.

--
(1) L'experiència de la pèrdua. Arcàdia Editorial, 2017 (p. 36, 37, 38)
(2) La filla també la conec, sé com és i estic convençut que reaccionaria tal com penso... de fet, si la seva mare mor abans que jo sense haver-li explicat aquests fets, segurament llavors li explicaré jo a la filla aquesta part de la història de la seva mare.

Al.lucinacions i oracions

"Y para la curación de la esquizofrenia se ha de atender no a la audición de voces o no, sino a la capacidad de discernir el mensaje de Dios en ellas, y para mejorar esta capacidad de discernimiento, la oración es el mejor camino pues nos ilumina (...) para que podamos ver claramente qué quiere decirnos Dios a través de las alucinaciones." Laura Ferrús. (1)

Segons el diccionari una al.lucinació és una "percepció d'un objecte o d'un estímul extern inexistents, considerats pel subjecte com a reals." (2)

Sempre tenim el cap ple de xerrameques internes. Quan el cervell ens funciona bé, no tenim cap problema (el cervell no té cap problema) per diferenciar aquests diàlegs interns dels externs. És a dir, sap, sabem, que una cosa és el que ens diem i una altra allò que ens diuen.

I pel que fa als altres sentits, igual: el cervell sap que una cosa són les imatges mentals, imaginades, i una altra les imatges que veiem amb els ulls; una cosa són les melodies que taral.lagem mentalment i una altra les que sentim que canta algú altre, etc.

Però de vegades el cap falla, no discrimina bé, i llavors potser es pensa que allò que un mateix es diu li està dient algú, és a dir, té (tenim) una al.lucinació (en aquest cas auditiva). (3)

Però hi ha excepcions. Perquè des d'un punt de vista mèdic una al.lucinació només ho és quan el tipus de confusió (entre allò que ens diem i allò que ens diuen) es desvia de la norma social dominant. Per això, per exemple, parlar amb els morts, i sentir que els morts ens parlen, no és cap al.lucinació en molts contextos culturals, "perquè en aquell context és normal".

I el mateix passa pel que fa a parlar amb un deu o sentir que ens parla, en la mesura que potser no hi ha cap societat en la qual, la majoria o una part dels seus membres, no creguin en algun deu. (4)

--
(1) "Enfermedades psíquicas, tratamiento natural". Centro de Estudios Naturistas, Barcelona, 1999 (p. 19). L'autora es presenta com a "Lic. en Medicina y Cirugía. Diplomada en Salud Pública, en Documentación Médica, en Naturopatía y en Acupuntura".
(2) Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. La definició del DIEC és més telegràfica: "percepció de sensacions sense l’existència d’una causa externa" (però és una definició discutible, perquè no totes les sensacions tenen origens externs, per exemple l'equilibri, el mal de panxa, etc.).
(3) Tot això de les al.lucinacions i la discriminació entre la veu dels pensaments i les veus externes ho explica molt bé (per descomptat molt millor que jo) Dean Burnett a "El cerebro idiota", a l'últim capítol del llibre (Temas de Hoy, 2016).
(4) Per tant, des del punt de vista dels descreguts (com jo), és un error, "una inexactitud", dir que la història de les religions s'alimenta d'experiències al.lucinatòries. Això, a banda que "en el fet religiós" hi ha altres components tant o més importants, sobretot "la necessitat de creure" (a causa de la por al sofriment i a la finitud de la vida).

Els cupons

Tancat a dins de la caseta de l'ONCE del Raimon veig com va venent cupons als seus compradors habituals. M'he ficat a dins perquè a fora feia fresca, i perquè a més em venia de gust "veure el món" des d'aquesta perspectiva de persona engabiada, des de dins d'aquesta petita peixera plena de cupons penjats de cordills.

Quan em canso d'estar comprimit allà dins, i també per no distreure'l de la seva feina, li dic que me'n vaig a fer un tomb, i que quan ell plegui al migdia tornaré i anirem a dinar junts.

El Raimon no és cec, però fa gairebé trenta anys un camió li va passar pel damunt. Després de setmanes en coma i de moltes operacions per tal d'anar-lo apedaçant, ara és capaç de viure sol, de moure's sol pel carrer i de fer aquesta feina de venedor de cupons. Es veu que fa anys a l'ONCE faltaven venedors, i per això també agafaven persones amb altres discapacitats que no fossin la ceguesa.

Al Raimon l'accident no li va afectar només el cos, sinó també el cap. De vegades diu coses estranyes. Per exemple, li pregunto què fan els seus germans, i em diu que un va adoptar un nen rus. Em diu que la mare biològica d'aquell nen ja tenia molts fills, i que a més era molt gran, "que ja tenia 78 anys", i que per tant no es podia ocupar d'una altra criatura.

Quan m'ho diu li comento que 78 anys són molts anys, per parir, i ell em repeteix que sí, que tenia 78 anys. No insisteixo.

En un altre moment li pregunto quina relació té amb el seu fill, i em diu que bona. Però que havia sigut difícil, perquè a causa de l'accident i del coma no va conèixer el fill fins que el fill va tenir 22 anys.

Feia anys que jo no veia al Raimon, li havia perdut la pista. Per això ara em venia de gust veure'l, saber com li anaven les coses. Li dic que quan el vaig conèixer a ell, el seu fill tenia 4 anys, i vivien junts. Ell ja havia sortit del coma feia temps i ja havia passat per la majoria d'operacions. I que a partir d'aleshores durant anys els vaig anar veient de tant en tant, sempre junts, i que per tant allò dels 22 anys sense conèixer el seu fill no quadrava. I llavors ell em diu que potser sí, que no en faci cas, que de vegades el seu cap no li rutlla.

També li pregunto que com s'ho fa per viure sol i tenir-ho tot controlat, la casa neta i endreçada, i la gestió del menjar. I em diu que a ell li agrada molt l'ordre, la netedat, i també cuinar, que abans de l'accident era cuiner, i que un dia a la setmana es dedica a cuinar i a endreçar la casa.

L'endemà parlo per telèfon amb la Lourdes, la mare del seu fill, la que era la seva parella quan va tenir l'accident, i que ho va seguir sent fins que ell va ser capaç d'assolir l'autonomia actual, ja fa bastants anys. Llavors ella va dir que es volia separar, perquè estava esgotada, perquè necessitava respirar. Ella va començar a viure pel seu compte, però en cap moment es va desentendre del Raimon, se'n va seguir ocupant, i fins ara.

També feia anys que no parlava amb la Lourdes. Es queda bocabadada, quan li explico la conversa amb el Raimon. Diu que gairebé tot és mentida, que qui cuina i li fa la compra i li endreça la casa és ella, que hi va un cop a la setmana i li ho deixa tot a punt. I que la història de la mare biològica del nebot adoptat és també mentida, que ningú no en sap res, de la mare d'aquell nen.

Són més les coses que el Raimon m'havia explicat i que després ella nega o contextualitza. Sense enfadar-se. Ella és de molt bona pasta. Em diu que no sap per què el Raimon de vegades diu les coses que diu. Li dic que deu ser una conseqüència de l'accident, i llavors ella diu que ves a saber, "però que abans de l'accident ja era així", sempre amb la tendència a exagerar les coses, a fantasiejar sobre ell mateix i a voler ser protagonista.

Suposo que el que li passa al Raimon és a mitges inconscient i conscient, que de vegades es deu fer un embolic amb les coses que s'ha inventat i les que no. I és que per a mentir bé cal habilitat (habilitat mentidera) i bona memòria, i a ell li fallen tant l'una com l'altra.

En qualsevol cas, digui el que digui el Raimon, la Lourdes seguirà fent el que fa, perquè el que ella és, sobretot, és una molt bona persona.