31 d’oct. 2022

Anys setanta, neorurals i susbtàncies psicoactives

"Empezaron a preocuparse seriamente por mí un par de días después de que todos nos empastilláramos, pero esperaban que acabara poniéndome bien. Se aseguraban de que nunca estuviera solo, y me hablaban un montón. No podían hacer mucho más. Pero el tiempo pasaba y las cosas empeoraban en vez de mejorar. Cuando Simón me bajó al pueblo, diez días después de comernos el tripi, yo no había comido nada ni había dormido nada en los últimos cuatro días. Algo había que hacer."

És una cita de "Expreso al paraíso. Memoria de una locura" (1), el relat autobiogràfic de Mark Vonnegut sobre el seu brot psicòtic quan tenia uns vint anys. La cosa passa entre els Estats Units i el Canadà a finals dels anys seixanta del segle passat, en una comuna rural ben proveïda de munició psicoactiva.

Pocs anys després, a mitjans dels setanta, històries semblants les vivia jo. O potser hauria de dir que "les observava", ja que la meva trajectòria neorural va ser una mica atípica, en relació "amb les normalitats" dominants entre les persones d'aquests col.lectius alternatius llavors etiquetables, aquí, com a "hipis" rurals. Atípica, en part, a causa de la meva tendència, llavors, a una solitud extrema. I en part a causa del meu "excés de racionalitat", que feia que no em temptessin gens segons quina mena d'opcions o experiments.

El llibre m'agrada, i alhora de vegades em cansa; trobo que de vegades s'estén molt sobre aspectes que són necessaris per contextualitzar la història, però que a causa d'un excés de protagonisme o extensió, resten en lloc de sumar.

Alhora, el relat em porta molts records, alguns tristos. Per exemple, mentre llegeixo recordo el Lluís, llavors policonsumidor habitual. Potser uns quinze anys després, el van trobar mort a casa seva, crec que dies després de morir. 

Recordo també l'Eduard, que a causa d'una dosi d'LSD es va passar unes setmanes psicòtic, pensant-se que era un profeta que havia de salvar el món. Mentrestant, una amiga bona samaritana s'ocupava d'ell. Fins que al final, esgotada ella, va haver d'avisar a la família, que el va anar a buscar, i va acabar ingressat en un psiquiàtric, fins que va tornar a tocar de peus a terra.

O el Copis, que com el Lluís també era un gran consumidor de diferents substàncies, i que es veu que també va acabar en un psiquiàtric. A aquest li vaig perdre la pista.

Els tres tenien creences pintoresques, poc o molt fantasioses o esotèriques... Amb els tres m'hi havia relacionat, hi havia tingut diferents graus d'amistat, havia estat a casa d'ells, en poblets petits, isolats. Tenien caps curiosos, vides curioses, però eren bona gent.

I podria allargar aquesta llista de tres amb altres noms i altres històries, perquè eren moltes les persones que llavors jo coneixia que feien vida de "hipis" i que consumien una cosa o altra psicoactiva, i a les quals els consums els van afectar de maneres diferents. D'alguns, encara ara, de vegades, a través de terceres persones n'he sabut alguna cosa. 

No vull dir que el consum de substàncies, els esoterismes, els panteismes i altres ismes curiosos afectessin tothom, en aquell món de neorurals, durant aquells anys; també hi havia persones que en vivien bastant al marge, que tocaven bastant de peus a terra. Com jo. Hi havia de tot.

Però la proporcio dels altres era elevada: persones amb un "alternativisme radical" curiós, amb creences peculiars o insòlites, acompanyades sovint de diferents graus de fonamentalismes, i sovint aficionades a les substàncies psicoactives. D'aquestes persones, llavors més o menys "penjades", avui algunes sobreviuen amb una farmaciola a casa seva provista d'antidepressius, ansiolítics, antipsicòtics... aquestes substàncies que, fa dècades, maleïen, criticaven i desqualificaven de manera rotunda. La vida és dura, i de vegades el primer que colpeja és l'orgull.

De vegades penso que si jo me'n vaig escapar, de tot allò, va ser una mica per casualitat. I altres vegades penso que si me'n vaig escapar va ser perquè (tal com ja he dit) se'm feia massa estrany, aquell món mental, a causa de la meva sobredosi de racionalitat. 

O potser no, potser, si me'n vaig lliurar, va ser sobretot a causa de la meva sobergueria, que de la mateixa manera que havia fet que volgués ser diferent de la gent normal, urbana (la que havia deixat a la ciutat, amb les seves oposicions, feines, convencionalismes, etc.), llavors també em portava a voler ser "diferent dels diferents", és a dir, alhora diferent d'aquells neorurals dels quals jo "en formava part i alhora no en formava part".

--
(1) Libros del Kultrum / Sinónimo de Lucro, 2022 (p. 163). L'edició original en anglès és de 1975, cosa que cal tenir en compte, en relació amb diferents opinions exposades al llibre.

23 d’oct. 2022

L'Alba s'ha suïcidat

L'Alba s'ha suïcidat. Feia uns mesos que arrossegava un estat depressiu, però no hi havia cap indici que pogués acabar en una cosa així.

Abans d'aquesta depressió, en teoria era una noia sense problemes. Era la més petita de tres germanes, i feia ja uns anys que s'havia independitzat. Durant molts anys, les altres dues germanes havien acaparat bastant l'atenció dels pares, a causa dels seus problemes. Sobretot la segona, que a partir de l'adolescència va tenir una vida molt desballestada, amb diferents ingressos psiquiàtrics inclosos.

L'Alba era un exemple d'aquests fills que tenen germans amb problemes, i que a causa d'això, queden una mica relegats. Com que el germà o germana amb problemes és tan absorbent, es tendeix a passar per alt què els passa als altres, als que no tenen problemes, o que no els tenen de tanta envergadura. Suposo que en part és normal, actuar això, perquè la capacitat d'atenció i dedicació dels pares no és infinita. 

En aquests casos, no s'han de buscar culpables: el que passa és que "el sistema es col.lapsa", perquè a causa de les dimensions dels conflictes arriba un punt que els pares (i l'entorn familiar) no són capaços de més.

En molts casos el pes que arrosseguen aquests fills "sense problemes" és molt gran, tant per la falta de dedicació que reben, com per tot allò que han de viure. Per exemple, l'Alba havia viscut intents de suïcidi de la seva germana mitjana. I a banda d'aquests moments dramàtics puntuals, sovint el que vivia era "una normalitat del tot anormal", un ambient familiar molt tens, que no alimentava ni la serenitat ni l'estabilitat. Per això, tan aviat com va poder, l'Alba va marxar de casa.

Però devia marxar ja ferida, amb una ferida que no es tancava... I al final, al cap de pocs anys d'haver-se emancipat, va arribar el moment irreversible. Perquè el suïcidi de l'Alba no va ser un intent de cridar l'atenció que va fallar: la forma de morir que va escollir, violenta, no permetia cap error. 

Durant aquests últims tres anys, l'Alba és la tercera noia que es suïcida, filles les tres de pares amb els quals he estat en contacte. Costen d'assimilar, tantes morts, i de gent tan jove.