Tapes dures

Llegeixo el "Manual de psicopatología", de la Laura Martín i el Fernando Colina (La Revolución Delirante, 2020). 

El llibre és de tapes dures i llom poc flexible i, com a conseqüència, incòmode de llegir, ja que costa mantenir les pàgines obertes. D'altra banda, les tapes, a més de rígides, són de cartró porós i gris clar, cosa que fa que, si no tens les mans ben netes, si bades potser hi deixis ditades, unes ditades que després ja no hi ha manera de treure-les: esdevenen "perpètues" (en els llibres de tapes més o menys setinades, sovint és fàcil de treure-les).

Com que jo de vegades llegeixo menjant, aquestes característiques del llibre les trobo molt inadequades: em compliquen mantenir el llibre obert i, a sobre, pateixo pel risc de deixar-hi les eventuals ditades. De manera que el dilema és, o ajornar la lectura, o afrontar la incomoditat i el risc de les taques.

Aquestes característiques que jo considero deficiències no crec que siguin tema de pressupost editorial, perquè hi ha edicions de llibres econòmics, amb lloms i portades flexibles, que suporten bé l'ús i alhora són fàcils de llegir (de passar-ne les pàgines i mantenir el llibre obert). Hi ha llibres barats i pràctics d'aquest tipus.

En el cas d'aquest llibre (i potser m'equivoco), a mi em dóna la sensació que el tipus d'enquadernació (tapes dures, tipus de relligat, i porositat de les tapes), té a veure potser amb el propòsit de donar una determinada imatge, com a llibre-objecte: el llibre potser s'ha pensat per tal que sigui un llibre "que quedi bé" damunt la taula (quan no el llegeixes), o a la prestatgeria.

És una tonteria, tot això que dic? Per què parlo tant de l'enquadernació, en lloc de parlar del contingut?

A veure, si passo al contingut, des del meu punt de vista aquesta rigidesa del llibre-objecte trobo que és un reflex d'una altra rigidesa, d'idees, de la qual ja n'he parlat altres vegades, quan parlo dels llibres del Fernando Colina i de la gent de la seva òrbita ideològica. M'hi he referit ja altres vegades, però en tornaré a fer un resum.

Els textos del Fernando Colina (i els d'altres persones ideològicament afins a ell), d'una banda em sedueixin, em semblen molt interessants, a causa de la importància que atorguen a "la paraula" i al tipus de relació professional-usuari en l'àmbit terapèutic. En aquest sentit, trobo que Fernando Colina diu coses d'una gran sensatesa, i que malauradament se senten poc. Ara bé, d'una altra banda, en canvi, amb el seu rebuig de tot el que faci el més mínim tuf de "biologisme", considero que afebleix la seva postura, ja que es situa en un punt podríem dir que "integrista". I amb aquest integrisme, en definitiva el que fa (considero jo) és limitar la qualitat de l'oferta de recursos que ofereix a les persones que reclamen la seva ajuda professional. Bé, com que d'això ja n'he parlat altres vegades, ara ho deixo així, només amb aquest resum (que d'altra banda no sé si és del tot encertat i clar, a causa de les presses i la brevetat). 

Per acabar, repetiré també el que sempre dic quan parlo d'aquest tema: aquestes objeccions i visions crítiques no m'impedeixen aprofitar les parts i aspectes d'aquests textos que em semblen notables, que són moltes i valoro, ja que trobo que aporten unes perspectives imprescindibles, i que a més estan exposades amb una extrema sensibilitat i lucidesa. 

De fet, és precisament per això que acabo de dir que, després que me l'haguessin suggerit, em vaig comprar aquest "Manual de psicopatología" de la Laura Martín i el Fernando Colina. 

Si no m'ho pagues, em suïcido

(dedicat al P. i a la M.)

Què has de fer, si un fill et diu que, si no li pagues alguna cosa, es suïcidarà? Què has de fer, si tens por que arribi a complir la seva amenaça? Què has de fer, si alguna vegada abans ja ha fet intents de suïcidi, i potser ha anat de ben poc que aconseguís matar-se? 

Per descomptat, si et trobes amb aquest cas, és perquè no tens un fill "normal". Perquè normal no ho és, amenaçar de treure't la vida si no et concedeixen el que vols. Potser també saps, a més, que quan t'ho diu ho pensa: saps que, en aquell moment, no és cap actuació. Perquè també saps que la vida del teu fill no és gens fàcil, a causa de les seves desregulacions emocionals, dels seus pensaments distorsionats, de la seva forta impulsivitat, de la seva baixa autoestima, dels seus períodes depressius... Saps que li passa tot això, i que el resultat de tot això és que ell és una mena de bomba de rellotgeria ambulant.

Ho saps, i alhora dubtes, quan et torna a amenaçar. Dubtes perquè també saps que, com més vegades cedeixis (i ja has cedit moltes vegades), més li reforces el seu sistema de xantatges. Què has de fer, per tant, quan et torna a amenaçar?

Arriba un dia que potser entens que no et pots passar tota la vida així, sotmetent-te als seus xantatges. Que si vols que la vida sigui diferent (la seva i la teva), tu també has de fer alguna cosa diferent. I veus que això, entre altres coses, passa per assumir, acceptar, interioritzar, de manera absoluta, que l'únic responsable de la vida del teu fill és ell. No tu. I que per tant, quan t'amenaça no has de claudicar. 

Entens que has d'aprendre a dir que no, que li has de transmetre, explicar-li que, si es mata, òbviament, sentiràs un dolor i una tristesa molt grans (de les quals ell en serà la causa, però no el culpable; no has d'entrar en el seu joc o esquema de culpabilitzacions). Que sentiràs aquesta tristesa, però que l'únic responsable de la seva vida, i per tant també d'aquesta decisió, és ell, no tu. 

Dir-li això, i alhora assumir la possibilitat que el teu fill pugui acabar fent el que diu. Que pugui acabar suïcidant-se. Assumir això, i interioritzar que, si ho fa, tu no seràs culpable del que hagi fet. T'ho has d'anar repetint, una vegada i una altra, fins que et quedi ben gravat (i si vols, "també et pots dir" que, si això passa, la veritable víctima seràs tu, que seguiràs viu, sempre amb el pes de la seva mort...).

Has d'anar fent aquest aprenentatge, perquè a més, de cara al teu fill, aquesta és la millor manera d'ajudar-lo. L'única: no cedir als seus xantatges, rebutjar la responsabilitat que et vol adjudicar, repetir-li les vegades que calgui que el responsable, l'únic responsable (de la seva vida, i també de la seva eventual mort prematura), és ell. Només ell.

A més, si et falta fermesa, si et sents insegur, has de pensar que no cedir als xantatges no és fer-li la vida més difícil. Al contrari: no cedir és donar-li la possibilitat, com a mínim la possibilitat (que l'aprofiti o no ja és una altra cosa), que un dia arribi a tenir una vida diferent, una mica més fàcil. Perquè no cedir de fet és ajudar-lo, convidar-lo, o obligar-lo, a buscar "altres maneres" d'enfrontar els seus problemes. Per difícil que sigui la seva vida (i saps que ho és molt, ho tens ben clar, i no li ho negues mai), ell ha d'entendre, ha d'assumir, que el responsable és ell. Que tu el pots ajudar, si primer "ell s'ajuda" (intentant fer-se responsable de la seva vida), però que aquesta possible ajuda teva està completament desvinculada de la dinàmica dels xantatges.

Perquè a més, si ell no assumeix això, encara que no es mati, el que no podrà fer serà viure, viure de debò. Perquè una vida subordinada a les manipulacions i esclava de les distorsions, de la impulsivitat, més que una vida és una desgràcia cronificada, continua. És així: si ell no fa aquests aprenentatges que ha de fer, si no és capaç de fer-lo, no tindrà mai una veritable vida, no la podrà tenir de cap manera. I, de passada, et destrossarà la teva vida (te la seguirà destrossant). I sigui dit de passada: permetre això, que te la vagi destrossant, també és donar-li a ell molt mal exemple (és, en definitiva, una forma més "de no ajudar-lo").

Com que el risc és real, quan arriba un nou xantatge la decisió no és fàcil. És com una aposta, o una loteria: la teoria i les estadístiques et diuen que això, no cedir en aquests casos, és el millor que pots fer. Però també et diuen que hi ha alguns casos en què els suïcidis s'acaben consumant.

Fa pocs dies, la Mercedes, després d'un nou xantatge al qual els seus pares no van cedir, es va suïcidar.

Millor que no se'n parli...

La Magda: quan era petita, el seu avi abusava d'ella.
La Raquel: igual que la Magda, el seu avi havia abusat d'ella.
La Carla: dos germans seus la grapejaven.
La Mireia: un oncle abusava d'ella.
La Clàudia: quan era adolescent, el seu germà la va violar.
L'Emília: un cosí seu abusava d'ella i, més tard, el seu padrastre la va violar.

Aquestes històries tenen en comú que de totes en conec la víctima o algun familiar (i que, durant aquest últim any, hi he parlat alguna vegada). 

El resultat d'aquests abusos han sigut vides difícils, de vegades extremadament complicades i doloroses, amb importants inseguretats, inestabilitats emocionals i, en alguns casos, fins i tot intents de suïcidi. Per exemple, l'Emília, trenta anys després dels abusos que va patir de petita, a banda dels traumes psicològics encara arrossega els problemes intestinals que li va provocar llavors l'ampolla de lleixiu que es va beure amb la intenció de suïcidar-se.

En la majoria de casos, hi ha un altre tret en comú: quan en un moment o altre van ser capaces (les que ho van ser) d'explicar el que els havia passat, en lloc de comprensió i compassió, de vegades es van trobar amb la falta de suport familiar. I el que més sobta és que aquesta incomprensió també la van rebre per part d'algunes mares, les persones que més haurien d'haver entès el seu sofriment, i que més haurien d'haver protegit aquestes nenes o adolescents.

La falta d'empatia i suport de vegades encara ha sigut més greu. Perquè a sobre, de vegades, s'han volgut relativitzar els fets, s'ha volgut minimitzar el patiment de les víctimes i les conseqüències de les agressions. Això s'ha fet, sovint, basant-se en arguments que indignen i alhora fan avergonyir. El primer, "la defensa de la família" i, el segon, "si se sabés, què diria la gent...?"

És a dir, que en aquests casos s'ha considerat que "les convencions" eren més importants que els sofriments de les agredides, amb la qual cosa aquestes nenes o adolescents encara s'han sentit o es van sentir més desemparades. Una calamitat absoluta.

Encara pitjor (tot pot ser sempre encara pitjor...). De vegades, a sobre s'ha acusat les víctimes dels conflictes familiars que "elles" provocaven. Que elles provocaven a causa de la seva inestabilitat emocional. S'ha volgut ignorar que, en gran manera, aquesta inestabilitat era precisament resultat de l'agressió prèvia. S'ha volgut negar qualsevol relació entre els problemes de conducta d'aquestes nenes, adolescents o dones, i els abusos que havien patit. 

És a dir, que la víctima, en lloc de ser compadida i protegida, amb el negacionisme i l'acusació ha sigut novament agredida. I agredida precisament per les persones que tenia com a referents, i que potser alhora li deien (mares incloses), "que l'estimaven infinitament". És molt difícil sortir-ne indemne, d'una situació així (a més de l'Emília, la Diana, la Raquel i la Clàudia també han fet intents de suïcidi).

De vegades, als mitjans de comunicació surt alguna dona coneguda que, finalment, s'atreveix a explicar l'infern que va patir. Sens dubte, les que s'atreveixen a fer-ho són una minoria. 

La realitat, "les dimensions de la realitat", sens dubte és molt més greu: els abusos a menors (sobretot a nenes), dins de l'àmbit familiar, ha sigut, i segueix sent, "una veritable pandèmia".