A la Lívia feia dies que li feia mal l'estómac, el pit, que tenia nàusees, marejos i altres malestars, i com que té el cor fràgil i apedaçat, i l'anguniejava que aquests símptomes poguessin estar relacionats amb problemes del cor, va decidir anar al metge.
La van atendre molt bé, li van fer unes quantes proves, i li van dir que el cor el tenia "normal", és a dir, delicat com ja sabia, però no pitjor, i que per tant aquells malestars havien de tenir un altre origen. Que de moment es prengués uns medicaments, que evités alguns aliments i begudes, i que més endavant l'digestòleg la visitaria i li faria proves per tal d'identificar l'origen exacte d'aquells malestars.
La Lívia, a l'escoltar que el problema no era del cor, ja es va sentir millor, força alleujada. Després, a més, va seguir les indicacions relatives als aliments, i també es va prendre els medicaments.
Al cap de tres dies, una mica per casualitat, va fullejar un llibre divulgatiu sobre l'ansietat, i es va quedar absolutament parada: descrivia perfectament el que li havia passat, i també altres símptomes que havia tingut en altres moments.
Llavors va decidir que, d'entrada, pensaria en aquells problemes recents seus "des del punt de vista de l'ansietat". I que si de cas, més endavant ja es plantejaria l'opció de l'digestòleg.
Un dia, la Lívia va parlar del que li havia passat a un amic, l'Antoni. I ell li va dir que sabia bé de què parlava. L'Antoni li va dir que un dia havia anat al metge perquè tenia molt dolor muscular, opressió al pit, un braç mig immobilitzat. Que hi va anar perquè estava convençut que tenia una cosa greu.
El va tendre una doctora, i l'Antoni va tenir la sensació que no l'havia escoltat mai tan bé ningú, amb tanta atenció, amb una mirada tan interessada. Després que ell li hagués explicat tot el que li passava, i que hagués contestat algunes preguntes que ella li va fer, quan estava convençut que li diria "que tenia alguna cosa molt greu", ella li va dir que li semblava que, probablement, l'únic que li passava era que estava molt ansiós, i que l'ansietat li provocava tota aquella simptomatologia. Però que de tota manera, si no es quedava tranquil, si ho volia se li podien fer algunes proves per descartar altres possibilitats.
Ell es va sentir incomodat, menystingut, amb aquella explicació. Li semblava que no podia ser, i va decidir fer-se les proves. Però els resultats van ser del tot normals, de manera que no li va quedar més remei que acceptar que segurament aquella doctora tenia raó. D'ençà d'aleshores, ha anat interioritzant aquesta idea de les ansietats, l'ha anat treballant, i ha anat fent aprenentatges enfocats a gestionar-les millor. Amb bons resultats.
En casos així, amb un problema semblant, segons els metges que et toquin pot ser que acabis (per exemple) a un quiròfan, o desviat a un psicòleg. Per descomptat, no es poden fer generalitzacions, perquè de vegades realment "cal anar al quiròfan" (o fer la intervenció que s'escaigui). Vaja, que no és fàcil, l'ofici de metge (de bon metge). De vegades és bastant complicat.
En qualsevol cas, sembla que moltes vegades (potser massa) s'aborden situacions amb fàrmacs o altres intervencions que evolucionarien millor, i amb menys riscos, d'una altra manera.
20 d’ag. 2019
18 d’ag. 2019
L'obituari
Fa temps (no el concreto, per no donar massa pistes), va morir el germà d'una persona molt coneguda. Tot i que el difunt no havia tingut cap protagonisme públic ni havia fet mai res rellevant (només era "el germà de"), un diari dels més venuts li va dedicar un obituari de mitja pàgina.
El text, d'altra banda, donava una imatge d'aquella persona molt allunyada de la realitat; n'exagerava (o senzillament n'inventava) algunes facetes, alhora que n'ocultava unes altres. Com que no el coneixia ningú (a banda de la gent més propera a la família), la publicació d'aquella falsificació passava inadvertida.
De manera paradoxal, les facetes que s'ocultaven eren aquelles que "com a germà d'algú conegut", haurien pogut tenir un interès compartir-les públicament: l'interès de constatar que en totes les famílies, també les de persones conegudes, hi pot haver algú que tingui una vida especialment complicada i difícil.
Aquest era el cas: aquella persona havia patit durant dècades, des de jove, importants desequilibris mentals, a causa dels quals s'ho havia passat bastant malament. No només ell, ja que alhora havia fet anar de bòlit i angoixat molt la seva família, sobretot la seva mare. I també aquest germà conegut. Però d'això, d'aquests problemes, al llarg obituari no en sortia ni una paraula.
La paradoxa, a més, és que el germà conegut estava implicat en la defensa de la visibilització de les persones amb malalties mentals, a partir de l'argument que, si aquestes persones "surten de l'armari", contribueixen a lluitar contra l'estigma que pesa sobre elles.
Però el cas és que mentre el germà amb problemes mentals va viure, la família no va parlar del tema (d'acord, llavors la discreció podia estar justificada per l'oposició del germà malalt). I un cop ja mort, quan la llibertat de parlar podia ser més gran, tampoc no en van dir res.
Els hauria sigut fàcil explicar-ho, perquè era obvi que l'obituari i el seu contingut era una iniciativa de la família. Però el van dedicar a parlar d'aspectes secundaris, i alguns força distorsionats.
La família tenia l'obligació de parlar d'aquests aspectes desconeguts i complicats? Òbviament no. Però si es deia alguna cosa del difunt, era un engany fer-ho d'aquella manera.
Per què es va fer com es va fer? M'ho puc imaginar, però com que només és una imaginació, una suposició, prefereixo no compartir-la. En qualsevol cas, l'explicació que m'imagino no justifica l'acció, només la fa "entenedora".
Potser d'aquí a uns anys, quan hagi passat més temps, en tornaré a parlar, d'aquesta història, i llavors potser diré els noms. Ja ho veurem. Crec que tindria sentit que ho fes, ateses les peculiaritats del cas.
De moment, guardo el retall de l'obituari.
El text, d'altra banda, donava una imatge d'aquella persona molt allunyada de la realitat; n'exagerava (o senzillament n'inventava) algunes facetes, alhora que n'ocultava unes altres. Com que no el coneixia ningú (a banda de la gent més propera a la família), la publicació d'aquella falsificació passava inadvertida.
De manera paradoxal, les facetes que s'ocultaven eren aquelles que "com a germà d'algú conegut", haurien pogut tenir un interès compartir-les públicament: l'interès de constatar que en totes les famílies, també les de persones conegudes, hi pot haver algú que tingui una vida especialment complicada i difícil.
Aquest era el cas: aquella persona havia patit durant dècades, des de jove, importants desequilibris mentals, a causa dels quals s'ho havia passat bastant malament. No només ell, ja que alhora havia fet anar de bòlit i angoixat molt la seva família, sobretot la seva mare. I també aquest germà conegut. Però d'això, d'aquests problemes, al llarg obituari no en sortia ni una paraula.
La paradoxa, a més, és que el germà conegut estava implicat en la defensa de la visibilització de les persones amb malalties mentals, a partir de l'argument que, si aquestes persones "surten de l'armari", contribueixen a lluitar contra l'estigma que pesa sobre elles.
Però el cas és que mentre el germà amb problemes mentals va viure, la família no va parlar del tema (d'acord, llavors la discreció podia estar justificada per l'oposició del germà malalt). I un cop ja mort, quan la llibertat de parlar podia ser més gran, tampoc no en van dir res.
Els hauria sigut fàcil explicar-ho, perquè era obvi que l'obituari i el seu contingut era una iniciativa de la família. Però el van dedicar a parlar d'aspectes secundaris, i alguns força distorsionats.
La família tenia l'obligació de parlar d'aquests aspectes desconeguts i complicats? Òbviament no. Però si es deia alguna cosa del difunt, era un engany fer-ho d'aquella manera.
Per què es va fer com es va fer? M'ho puc imaginar, però com que només és una imaginació, una suposició, prefereixo no compartir-la. En qualsevol cas, l'explicació que m'imagino no justifica l'acció, només la fa "entenedora".
Potser d'aquí a uns anys, quan hagi passat més temps, en tornaré a parlar, d'aquesta història, i llavors potser diré els noms. Ja ho veurem. Crec que tindria sentit que ho fes, ateses les peculiaritats del cas.
De moment, guardo el retall de l'obituari.
16 d’ag. 2019
Quan un fill et dinamita la vida
A la Clara veure una dona embarassada li provoca un sentiment d'inquietud, de preocupació. També li passa quan veu un nen petit. En aquests casos pensa: Quina serà la vida d'aquesta criatura? Serà fàcil o complicada? Li tocarà passar calamitats? I si és així, quina vida els espera, als seus pares, a causa dels problemes del fill?
La Clara en parla amb una coneguda, i aquesta li diu que a ella també li passa una cosa semblant.
Abans no els passava. Abans les dues eren "normals": veien un nen petit i s'enriolaven, s'entendrien. Es feia evident el seu instint maternal. Però d'això fa anys, ara diuen que aquest instint s'ha assecat, que ha desaparegut, del tot.
Què ha passat? Ha passat que la Clara té un fill adolescent amb problemes de conducta greus, i la seva amiga una filla amb el mateix tipus de problemes. La convivència amb aquest fill i aquesta filla els ha canviat radicalment la vida, els l'ha destrossada. Viure s'ha convertit per a elles en una mena de malson, en el qual s'acumulen els episodis de descontrol dels fills, d'atacs de fúria, d'acusacions absurdes, de conductes de risc, de drogues, d'anades a la comissaria o als hospitals...
La Clara i la seva amiga tenen més fills, i els altres, educats més o menys igual, són "normals", és a dir, tenen les seves coses, com tothom, i de vegades potser són pesats, però van tirant endavant per la vida sense excessives dificultats. Alguns encara estudien, una ja treballa, tenen vida social...
La vida social. Aquest és un altre problema important del fill de la Clara i la filla de la seva amiga: l'absència de tota vida social. A causa de les seves inseguretats, pors, reaccions inadequades, inhabilitats, són persones sense cap mena de vida social. La seva solitud i la seva sensació de solitud són immenses, i doloroses en tant que indesitjades. I la consciència d'aquest grau de solitud i frustració dels fills és una altra ferida profunda per a les seves mares.
La Clara de vegades sent que per a ella seria un alleujament que el seu fill es morís, que seria el millor per tothom, perquè tot és massa complicat. I que quan sent això se sent fatal pel fet de sentir-ho, perquè com a mare, diu, no ho hauria de sentir. Però ho sent, i en els pitjors moments de descontrol mental del seu fill, ho sent amb una intensitat absoluta.
La Clara diu que en aquests moments ella no té tampoc gens de ganes de viure, que preferiria morir-se, d'una vegada. Perquè se sent molt cansada, esgotada i trista. Però que no s'hauria de morir només ella, sinó també el seu fill, perquè deixar-lo sol, amb la seva vida descontrolada, desgraciada, solitària i dolorosa és també una idea que no pot suportar.
Hi ha mares com la Clara i la seva amiga. Existeixen. Encara que siguin invisibles per a la majoria de la gent. Perquè la gent, de vegades veu el desordre de les vides d'aquests fills, però difícilment és capaç d'imaginar la fondària del pou de dolor, solitud, desesperació i sofriment en què viuen aquests fills. I en què viuen les seves mares.
I dic mares (i repeteixo un cop més el que tantes vegades dic quan parlo d'aquests temes), dic mares i no mares i pares, per dos motius. Un, perquè el sistema emocional de les mares és diferent del dels pares: per aquesta banda elles són més vulnerables. I dos, perquè de vegades en aquests casos de pares no n'hi ha, ja sigui perquè estan "presents però alhora absents", o perquè han desaparegut (o perquè no hi han sigut mai). Les mares aguanten, continuen, no abandonen... els pares, va com va.
Quan la Clara parla d'aquests fets i d'aquests sentiments et sents aclaparat. I alhora t'adones que, a banda d'escoltar-la (i això segurament ja li serveix d'alguna cosa), no pots fer res més.
La Clara en parla amb una coneguda, i aquesta li diu que a ella també li passa una cosa semblant.
Abans no els passava. Abans les dues eren "normals": veien un nen petit i s'enriolaven, s'entendrien. Es feia evident el seu instint maternal. Però d'això fa anys, ara diuen que aquest instint s'ha assecat, que ha desaparegut, del tot.
Què ha passat? Ha passat que la Clara té un fill adolescent amb problemes de conducta greus, i la seva amiga una filla amb el mateix tipus de problemes. La convivència amb aquest fill i aquesta filla els ha canviat radicalment la vida, els l'ha destrossada. Viure s'ha convertit per a elles en una mena de malson, en el qual s'acumulen els episodis de descontrol dels fills, d'atacs de fúria, d'acusacions absurdes, de conductes de risc, de drogues, d'anades a la comissaria o als hospitals...
La Clara i la seva amiga tenen més fills, i els altres, educats més o menys igual, són "normals", és a dir, tenen les seves coses, com tothom, i de vegades potser són pesats, però van tirant endavant per la vida sense excessives dificultats. Alguns encara estudien, una ja treballa, tenen vida social...
La vida social. Aquest és un altre problema important del fill de la Clara i la filla de la seva amiga: l'absència de tota vida social. A causa de les seves inseguretats, pors, reaccions inadequades, inhabilitats, són persones sense cap mena de vida social. La seva solitud i la seva sensació de solitud són immenses, i doloroses en tant que indesitjades. I la consciència d'aquest grau de solitud i frustració dels fills és una altra ferida profunda per a les seves mares.
La Clara de vegades sent que per a ella seria un alleujament que el seu fill es morís, que seria el millor per tothom, perquè tot és massa complicat. I que quan sent això se sent fatal pel fet de sentir-ho, perquè com a mare, diu, no ho hauria de sentir. Però ho sent, i en els pitjors moments de descontrol mental del seu fill, ho sent amb una intensitat absoluta.
La Clara diu que en aquests moments ella no té tampoc gens de ganes de viure, que preferiria morir-se, d'una vegada. Perquè se sent molt cansada, esgotada i trista. Però que no s'hauria de morir només ella, sinó també el seu fill, perquè deixar-lo sol, amb la seva vida descontrolada, desgraciada, solitària i dolorosa és també una idea que no pot suportar.
Hi ha mares com la Clara i la seva amiga. Existeixen. Encara que siguin invisibles per a la majoria de la gent. Perquè la gent, de vegades veu el desordre de les vides d'aquests fills, però difícilment és capaç d'imaginar la fondària del pou de dolor, solitud, desesperació i sofriment en què viuen aquests fills. I en què viuen les seves mares.
I dic mares (i repeteixo un cop més el que tantes vegades dic quan parlo d'aquests temes), dic mares i no mares i pares, per dos motius. Un, perquè el sistema emocional de les mares és diferent del dels pares: per aquesta banda elles són més vulnerables. I dos, perquè de vegades en aquests casos de pares no n'hi ha, ja sigui perquè estan "presents però alhora absents", o perquè han desaparegut (o perquè no hi han sigut mai). Les mares aguanten, continuen, no abandonen... els pares, va com va.
Quan la Clara parla d'aquests fets i d'aquests sentiments et sents aclaparat. I alhora t'adones que, a banda d'escoltar-la (i això segurament ja li serveix d'alguna cosa), no pots fer res més.
15 d’ag. 2019
El mar
No recordo el primer cop que vaig veure el mar. Devia ser bastant petit, perquè vaig néixer en una ciutat a la vora del mar. El cas és que tot i haver-lo vist moltes vegades al llarg de la vida, cada cop que el torno a veure, sobretot el primer moment, em quedo bocabadat, meravellat, amb aquesta immensitat d'aigua al meu davant.
De vegades, en aquests moments, penso en el que expliquen les persones de terres endins sobre la sensació que van tenir la primera vegada que van veure el mar: sorpresa, fascinació, incredulitat, tot amb un grau molt elevat d'intensitat. Sobretot la gent de generacions anteriors, la gent d'abans del cine i la tele, "que n'havien sentit a parlar", però que com a màxim potser l'havien vist, només, en alguna postal.
Una altra cosa que a mi em provoca la visió del mar són divagacions, imaginacions, sobre les primeres persones que van atrevir-se a aventurar-s'hi, ves a saber de quina manera i en quines circumstàncies, potser després d'haver vist arribar a la platja restes vegetals o animals d'origen desconegut...
Quan penso en aquelles primeres persones aventureres (la majoria de les quals, probablement, devien acabar ofegades), penso que és versemblant que fossin, si més no algunes, persones amb alguna "alteració mental". Potser bipolars en una fase eufòrica, esquizofrèniques amb un brot psicòtic, o amb un trastorn límit de la personalitat en una fase frenètica...
Perquè costa d'imaginar que algú, amb el cap "normal", acostumat a la vida més o menys previsible del seu entorn terrestre conegut de tota la seva vida, i de tota la vida del seu clan, fos capaç d'aventurar-se en aquella immensitat líquida absolutament desconeguda.
Alhora, penso que és molt probable que molts canvis en les formes de pensar i viure de la humanitat poden haver tingut el seu origen en conductes d'aquest tipus, de persones amb (o en) "estats alterats de la consciència", més o no tan accentuats, de manera puntual o crònica, d'origen endogen o provocats per la ingesta de substàncies... I que per tant, aquestes persones haurien tingut (probablement han tingut) un protagonisme important en l'evolució de la humanitat, ja que si no haguessin existit, probablement no haurien existit moltes de les coses que existeixen. I segurament tot seria més uniforme, més monòton, més gris. (1)
De fet, aquesta no és una idea original meva, en absolut: hi ha moltes persones, més enteses que jo, que diuen més o menys el mateix (sobretot, vinculant "els problemes mentals" amb la capacitat creativa d'alguns artistes).
Estic fent una reivindicació de la malaltia mental? Doncs no, perquè l'altra part de la malaltia és la presència del sofriment, i aquest, encara que alguna vegada hagi pogut tenir (si és que l'ha tingut) alguna utilitat evolutiva, crec que sempre serà millor si es pot evitar. Perquè és obvi "que la persona que pateix vol evitar el patiment", una altra cosa és que no sàpiga com.
Dic el sofriment: el dolor és obvi que sí que té una utilitat: sense dolor (sense aquesta alarma en el cas d'agressions al nostre cos, o de disfuncions internes seves), no hauríem durat ni una primavera.
--
(1) Sobre les paraules "evolució", "progrés" i altres de semblants també hi hauria molt a dir, i segurament els consensos no serien sempre fàcils, però ara ho deixo al marge, diguem "que és una altra història".
De vegades, en aquests moments, penso en el que expliquen les persones de terres endins sobre la sensació que van tenir la primera vegada que van veure el mar: sorpresa, fascinació, incredulitat, tot amb un grau molt elevat d'intensitat. Sobretot la gent de generacions anteriors, la gent d'abans del cine i la tele, "que n'havien sentit a parlar", però que com a màxim potser l'havien vist, només, en alguna postal.
Una altra cosa que a mi em provoca la visió del mar són divagacions, imaginacions, sobre les primeres persones que van atrevir-se a aventurar-s'hi, ves a saber de quina manera i en quines circumstàncies, potser després d'haver vist arribar a la platja restes vegetals o animals d'origen desconegut...
Quan penso en aquelles primeres persones aventureres (la majoria de les quals, probablement, devien acabar ofegades), penso que és versemblant que fossin, si més no algunes, persones amb alguna "alteració mental". Potser bipolars en una fase eufòrica, esquizofrèniques amb un brot psicòtic, o amb un trastorn límit de la personalitat en una fase frenètica...
Perquè costa d'imaginar que algú, amb el cap "normal", acostumat a la vida més o menys previsible del seu entorn terrestre conegut de tota la seva vida, i de tota la vida del seu clan, fos capaç d'aventurar-se en aquella immensitat líquida absolutament desconeguda.
Alhora, penso que és molt probable que molts canvis en les formes de pensar i viure de la humanitat poden haver tingut el seu origen en conductes d'aquest tipus, de persones amb (o en) "estats alterats de la consciència", més o no tan accentuats, de manera puntual o crònica, d'origen endogen o provocats per la ingesta de substàncies... I que per tant, aquestes persones haurien tingut (probablement han tingut) un protagonisme important en l'evolució de la humanitat, ja que si no haguessin existit, probablement no haurien existit moltes de les coses que existeixen. I segurament tot seria més uniforme, més monòton, més gris. (1)
De fet, aquesta no és una idea original meva, en absolut: hi ha moltes persones, més enteses que jo, que diuen més o menys el mateix (sobretot, vinculant "els problemes mentals" amb la capacitat creativa d'alguns artistes).
Estic fent una reivindicació de la malaltia mental? Doncs no, perquè l'altra part de la malaltia és la presència del sofriment, i aquest, encara que alguna vegada hagi pogut tenir (si és que l'ha tingut) alguna utilitat evolutiva, crec que sempre serà millor si es pot evitar. Perquè és obvi "que la persona que pateix vol evitar el patiment", una altra cosa és que no sàpiga com.
Dic el sofriment: el dolor és obvi que sí que té una utilitat: sense dolor (sense aquesta alarma en el cas d'agressions al nostre cos, o de disfuncions internes seves), no hauríem durat ni una primavera.
--
(1) Sobre les paraules "evolució", "progrés" i altres de semblants també hi hauria molt a dir, i segurament els consensos no serien sempre fàcils, però ara ho deixo al marge, diguem "que és una altra història".
8 d’ag. 2019
Fotos de malalts mentals - 3
Segueixo amb l'exposició sobre Joan Obiols a l'Espai Brossa.
Després d'haver vist l'exposició i d'haver escrit els comentaris que ja vaig compartir, llegeixo "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatría española", de Ramón García. Hi surt Joan Obiols, i Ramón Garcia diu d'ell que el seu paper com a psiquiatre va ser ambivalent (2).
Diu que d'una banda Obiols elogiava reivindicacions sorgides de les postures "antipsiquiàtriques", però que alhora defensava el corrent biologista i, de manera subtil, va afavorir la desactivació del moviment anomenat "psiquiatria comunitària" (impulsat a Itàlia per Franco Bassaglia), un moviment molt important a finals dels 60 i principis dels 70 a diferents punts d'Espanya (i avui dia encara amb molts aspectes reivindicables, sobretot en aquest ambient dominat pel monopoli aclaparador de les intervencions fonamentalment farmacològiques).
Jo no puc opinar sobre el que diu Ramón García, perquè em falta molta informació. Vaig fer els comentaris que vaig fer sobre les fotos de dones nues, i considero que puc mantenir el que vaig dir; des del meu punt de vista, i al marge de les opinions de Ramón García, les fotos d'aquestes dones nues són el testimoni d'una pràctica rebutjable.
Joan Obiols era un home amb moltes inquietuds i curiositats, en contacte amb artistes de diferents especialitats, alhora mundà, li agradava "alternar", i en aquest sentit sens dubte és una figura socialment atractiva (una mena de Juan Antonio Vallejo Nágera, però barceloní).
Ara bé, com a psiquiatre la seva feina crec s'ha d'avaluar sense contaminacions dels seus aspectes mundans, deixant de banda els enlluernaments artístics, i posant només l'atenció en el tipus de pràctica psiquiàtrica que va promoure, en relació a la qual es veu que no tot van ser llums, sinó que també hi va haver ombres.
--
(2) Virus editorial, 1995 (p. 68 i 69)
Després d'haver vist l'exposició i d'haver escrit els comentaris que ja vaig compartir, llegeixo "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatría española", de Ramón García. Hi surt Joan Obiols, i Ramón Garcia diu d'ell que el seu paper com a psiquiatre va ser ambivalent (2).
Diu que d'una banda Obiols elogiava reivindicacions sorgides de les postures "antipsiquiàtriques", però que alhora defensava el corrent biologista i, de manera subtil, va afavorir la desactivació del moviment anomenat "psiquiatria comunitària" (impulsat a Itàlia per Franco Bassaglia), un moviment molt important a finals dels 60 i principis dels 70 a diferents punts d'Espanya (i avui dia encara amb molts aspectes reivindicables, sobretot en aquest ambient dominat pel monopoli aclaparador de les intervencions fonamentalment farmacològiques).
Jo no puc opinar sobre el que diu Ramón García, perquè em falta molta informació. Vaig fer els comentaris que vaig fer sobre les fotos de dones nues, i considero que puc mantenir el que vaig dir; des del meu punt de vista, i al marge de les opinions de Ramón García, les fotos d'aquestes dones nues són el testimoni d'una pràctica rebutjable.
Joan Obiols era un home amb moltes inquietuds i curiositats, en contacte amb artistes de diferents especialitats, alhora mundà, li agradava "alternar", i en aquest sentit sens dubte és una figura socialment atractiva (una mena de Juan Antonio Vallejo Nágera, però barceloní).
Ara bé, com a psiquiatre la seva feina crec s'ha d'avaluar sense contaminacions dels seus aspectes mundans, deixant de banda els enlluernaments artístics, i posant només l'atenció en el tipus de pràctica psiquiàtrica que va promoure, en relació a la qual es veu que no tot van ser llums, sinó que també hi va haver ombres.
--
(2) Virus editorial, 1995 (p. 68 i 69)
7 d’ag. 2019
Fotos de malalts mentals - 2
Vaig dir que seria molt fàcil agafar una màquina de fer fotos i fer-ne unes quantes, de gent ingressada en manicomis (o "residències psiquiàtriques", tal com se'n diu ara), que, amb un fons que no delatés el pas del temps, i en blanc i negre, poguessin passar perfectament per fotos de persones ingressades fa unes quantes dècades, o fa un segle, en un psiquiàtric.
Perquè canvien les infraestructures i els dispositius assistencials, però les cares de la bogeria, de l'alienació, són les mateixes.
Penso en això (o més ben dit, hi torno a pensar, perquè és un pensament recurrent i altres vegades ja n'he parlat), quan vaig a veure l'exposició sobre Joan Obiols de l'Espai Brossa (ara ja tancada). (1)
Aquestes fotos de Joan Obiols, des del meu punt de vista, i al contrari de la majoria de comentaris que en fan alguns articulistes mentre dura l'exposició, em sembla que tenen un interès documental limitat, sobretot si es té la pretensió de considerar-les un testimoni "d'un món pertanyen al passat". Perquè ho repeteixo, les cares de la bogeria, malgrat el pas del temps, no canvien (i el que recullen les fotos de l'exposició són només això, "cares").
Una altra cosa seria que fossin fotos no només de cares, sinó de les persones "ubicades en el seu context": els immensos dormitoris comunitaris dels antics psiquiàtrics, els malalts a ple dia dormint de qualsevol manera pels patis o els passadissos, gent mal vestida o mig despullada... Llavors tindrien més interès, perquè el que és indiscutible és que amb el pas dels anys els escenaris han canviat molt (tot i que avui dia encara hi ha alguns "escenaris psiquiàtrics" que, fotografiats, seria factible fer-los passar també per escenaris de fa dècades).
Bé, he dit que seria fàcil, molt, fer avui fotos com les de Joan Obiols, fins i tot més impactants, de persones amb malalties mentals, ingressades o no en institucions. Però haig de fer una excepció: a l'exposició hi ha unes fotos que sí que són un testimoni molt valuós. D'una pràctica psiquiàtrica deshumanitzada i sense cap mena de respecte per les persones ingressades (avui inimaginable).
Em refereixo a les fotos de dones nues, de cos sencer (la resta, tal com he dit, són fotos de només les cares). Són fotos de dones "col.locades" per a la foto, doblement forçades, tant per la postura com per la nuesa. Com si fossin una atracció de circ. Quan veig aquestes fotos tinc la sensació d'estar contemplant una violació (i m'ho he rumiat, abans de triar aquesta paraula).
Des del meu punt de vista l'únic sentit d'exposar unes fotos així seria com a denúncia "d'una mala pràctica" del passat, la de les persones implicades en la realització de la foto. És a dir, fonamentalment (en aquest cas) una mala pràctica del seu promotor i fotògraf, Joan Obiols.
Però aquesta reflexió crítica no apareix en l'exposició de l'Espai Brossa, amb la qual cosa es multiplica l'error i la falta de respecte: a l'acció inicial censurable de Joan Obiols, s'hi afegeix (pel que fa a aquest aspecte), la dels organitzadors de l'exposició, incapaços d'incorporar aquesta visió crítica.
D'altra banda, entenc que l'exposició sigui com és, perquè el seu objectiu és, fonamentalment, posar de manifest els aspectes atractius de Joan Obiols, els seus interessos polifacètics, les seves inquietuds artístiques, també dins de l'entorn de l'assistència psiquiàtrica, etc. Tot està enfocat en aquesta direcció, "la de la persona brillant", de manera que des d'aquesta perspectiva suposo que és difícil arribar a veure (o tenir l'interès a fer visible si es coneix), algun aspecte eventualment censurable de les activitats d'aquesta persona. En aquest sentit, es podria dir que és una exposició "hagiogràfica" laica.
--
(1) "Art i Follia. Dr. Joan Obiols i Vié, psiquiatre i humanista" (octubre 2018 - abril 2019)
Perquè canvien les infraestructures i els dispositius assistencials, però les cares de la bogeria, de l'alienació, són les mateixes.
Penso en això (o més ben dit, hi torno a pensar, perquè és un pensament recurrent i altres vegades ja n'he parlat), quan vaig a veure l'exposició sobre Joan Obiols de l'Espai Brossa (ara ja tancada). (1)
Aquestes fotos de Joan Obiols, des del meu punt de vista, i al contrari de la majoria de comentaris que en fan alguns articulistes mentre dura l'exposició, em sembla que tenen un interès documental limitat, sobretot si es té la pretensió de considerar-les un testimoni "d'un món pertanyen al passat". Perquè ho repeteixo, les cares de la bogeria, malgrat el pas del temps, no canvien (i el que recullen les fotos de l'exposició són només això, "cares").
Una altra cosa seria que fossin fotos no només de cares, sinó de les persones "ubicades en el seu context": els immensos dormitoris comunitaris dels antics psiquiàtrics, els malalts a ple dia dormint de qualsevol manera pels patis o els passadissos, gent mal vestida o mig despullada... Llavors tindrien més interès, perquè el que és indiscutible és que amb el pas dels anys els escenaris han canviat molt (tot i que avui dia encara hi ha alguns "escenaris psiquiàtrics" que, fotografiats, seria factible fer-los passar també per escenaris de fa dècades).
Bé, he dit que seria fàcil, molt, fer avui fotos com les de Joan Obiols, fins i tot més impactants, de persones amb malalties mentals, ingressades o no en institucions. Però haig de fer una excepció: a l'exposició hi ha unes fotos que sí que són un testimoni molt valuós. D'una pràctica psiquiàtrica deshumanitzada i sense cap mena de respecte per les persones ingressades (avui inimaginable).
Em refereixo a les fotos de dones nues, de cos sencer (la resta, tal com he dit, són fotos de només les cares). Són fotos de dones "col.locades" per a la foto, doblement forçades, tant per la postura com per la nuesa. Com si fossin una atracció de circ. Quan veig aquestes fotos tinc la sensació d'estar contemplant una violació (i m'ho he rumiat, abans de triar aquesta paraula).
Des del meu punt de vista l'únic sentit d'exposar unes fotos així seria com a denúncia "d'una mala pràctica" del passat, la de les persones implicades en la realització de la foto. És a dir, fonamentalment (en aquest cas) una mala pràctica del seu promotor i fotògraf, Joan Obiols.
Però aquesta reflexió crítica no apareix en l'exposició de l'Espai Brossa, amb la qual cosa es multiplica l'error i la falta de respecte: a l'acció inicial censurable de Joan Obiols, s'hi afegeix (pel que fa a aquest aspecte), la dels organitzadors de l'exposició, incapaços d'incorporar aquesta visió crítica.
D'altra banda, entenc que l'exposició sigui com és, perquè el seu objectiu és, fonamentalment, posar de manifest els aspectes atractius de Joan Obiols, els seus interessos polifacètics, les seves inquietuds artístiques, també dins de l'entorn de l'assistència psiquiàtrica, etc. Tot està enfocat en aquesta direcció, "la de la persona brillant", de manera que des d'aquesta perspectiva suposo que és difícil arribar a veure (o tenir l'interès a fer visible si es coneix), algun aspecte eventualment censurable de les activitats d'aquesta persona. En aquest sentit, es podria dir que és una exposició "hagiogràfica" laica.
--
(1) "Art i Follia. Dr. Joan Obiols i Vié, psiquiatre i humanista" (octubre 2018 - abril 2019)
6 d’ag. 2019
Fotos de malalts mentals
M'agrada mirar fotos antigues. En general, i de manera més especial, si estan relacionades amb temes que m'atrauen. Per exemple, el món de la bogeria i els manicomis.
Quan vaig a algun psiquiàtric a visitar-hi algú, de vegades em miro les cares dels residents "com si jo fos un fotògraf". Sobretot les cares d'algunes persones, a causa de les seves expressions poc normals, especialment diferents, inquietants o desvalgudes, potser deformades, estranyes...
M'imagino aquestes fotos imaginàries, en blanc i negre, penjades avui en una sala d'exposicions. Títol de l'exposició: "Malalts mentals en un psiquiàtric de principis del segle XX". I penso que ningú s'adonaria de l'engany, i que els visitants dirien: "Caram, quin món, el dels psiquiàtrics d'abans".
I és que canvien moltes coses, però les cares de la bogeria molt poc. Sobretot, "si mires i alhora veus" les persones afectades.
De fet, no cal ni anar a un psiquiàtric: tombant pel carrer, veus indigents (una part dels quals per cert són malalts mentals), i també altres persones "peculiars", amb cares estranyes, mirades estranyes, gestos estranys... persones que, fotografiades també en blanc i negre, no desentonarien gens en l'exposició imaginària que he descrit.
Jo mateix les podria fer, aquestes fotos. Ja he dit "que el material", les persones per fer-les, existeix. Que només cal que vulguis mirar i veure. Ni tan sols et cal anar a un psiquiàtric, només et cal anar amb els ulls oberts pel carrer. Només cal que passegis, o que seguis en un banc i t'entretinguis mirant la gent que va passant.
L'únic problema que jo tindria, de fet insuperable, seria la meva incapacitat per fer aquestes fotos. És a dir, la meva incapacitat "per fer una foto d'una d'aquestes persones". Seria incapaç de posar-me al seu davant i fer-la. Perquè tindria la sensació de ser un "lladre d'imatges", un invasor d'intimitats. Encara que aquestes persones em donessin permís per fer-los les fotos, no podria.
Quan vaig a algun psiquiàtric a visitar-hi algú, de vegades em miro les cares dels residents "com si jo fos un fotògraf". Sobretot les cares d'algunes persones, a causa de les seves expressions poc normals, especialment diferents, inquietants o desvalgudes, potser deformades, estranyes...
M'imagino aquestes fotos imaginàries, en blanc i negre, penjades avui en una sala d'exposicions. Títol de l'exposició: "Malalts mentals en un psiquiàtric de principis del segle XX". I penso que ningú s'adonaria de l'engany, i que els visitants dirien: "Caram, quin món, el dels psiquiàtrics d'abans".
I és que canvien moltes coses, però les cares de la bogeria molt poc. Sobretot, "si mires i alhora veus" les persones afectades.
De fet, no cal ni anar a un psiquiàtric: tombant pel carrer, veus indigents (una part dels quals per cert són malalts mentals), i també altres persones "peculiars", amb cares estranyes, mirades estranyes, gestos estranys... persones que, fotografiades també en blanc i negre, no desentonarien gens en l'exposició imaginària que he descrit.
Jo mateix les podria fer, aquestes fotos. Ja he dit "que el material", les persones per fer-les, existeix. Que només cal que vulguis mirar i veure. Ni tan sols et cal anar a un psiquiàtric, només et cal anar amb els ulls oberts pel carrer. Només cal que passegis, o que seguis en un banc i t'entretinguis mirant la gent que va passant.
L'únic problema que jo tindria, de fet insuperable, seria la meva incapacitat per fer aquestes fotos. És a dir, la meva incapacitat "per fer una foto d'una d'aquestes persones". Seria incapaç de posar-me al seu davant i fer-la. Perquè tindria la sensació de ser un "lladre d'imatges", un invasor d'intimitats. Encara que aquestes persones em donessin permís per fer-los les fotos, no podria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)