No recordo el primer cop que vaig veure el mar. Devia ser bastant petit, perquè vaig néixer en una ciutat a la vora del mar. El cas és que tot i haver-lo vist moltes vegades al llarg de la vida, cada cop que el torno a veure, sobretot el primer moment, em quedo bocabadat, meravellat, amb aquesta immensitat d'aigua al meu davant.
De vegades, en aquests moments, penso en el que expliquen les persones de terres endins sobre la sensació que van tenir la primera vegada que van veure el mar: sorpresa, fascinació, incredulitat, tot amb un grau molt elevat d'intensitat. Sobretot la gent de generacions anteriors, la gent d'abans del cine i la tele, "que n'havien sentit a parlar", però que com a màxim potser l'havien vist, només, en alguna postal.
Una altra cosa que a mi em provoca la visió del mar són divagacions, imaginacions, sobre les primeres persones que van atrevir-se a aventurar-s'hi, ves a saber de quina manera i en quines circumstàncies, potser després d'haver vist arribar a la platja restes vegetals o animals d'origen desconegut...
Quan penso en aquelles primeres persones aventureres (la majoria de les quals, probablement, devien acabar ofegades), penso que és versemblant que fossin, si més no algunes, persones amb alguna "alteració mental". Potser bipolars en una fase eufòrica, esquizofrèniques amb un brot psicòtic, o amb un trastorn límit de la personalitat en una fase frenètica...
Perquè costa d'imaginar que algú, amb el cap "normal", acostumat a la vida més o menys previsible del seu entorn terrestre conegut de tota la seva vida, i de tota la vida del seu clan, fos capaç d'aventurar-se en aquella immensitat líquida absolutament desconeguda.
Alhora, penso que és molt probable que molts canvis en les formes de pensar i viure de la humanitat poden haver tingut el seu origen en conductes d'aquest tipus, de persones amb (o en) "estats alterats de la consciència", més o no tan accentuats, de manera puntual o crònica, d'origen endogen o provocats per la ingesta de substàncies... I que per tant, aquestes persones haurien tingut (probablement han tingut) un protagonisme important en l'evolució de la humanitat, ja que si no haguessin existit, probablement no haurien existit moltes de les coses que existeixen. I segurament tot seria més uniforme, més monòton, més gris. (1)
De fet, aquesta no és una idea original meva, en absolut: hi ha moltes persones, més enteses que jo, que diuen més o menys el mateix (sobretot, vinculant "els problemes mentals" amb la capacitat creativa d'alguns artistes).
Estic fent una reivindicació de la malaltia mental? Doncs no, perquè l'altra part de la malaltia és la presència del sofriment, i aquest, encara que alguna vegada hagi pogut tenir (si és que l'ha tingut) alguna utilitat evolutiva, crec que sempre serà millor si es pot evitar. Perquè és obvi "que la persona que pateix vol evitar el patiment", una altra cosa és que no sàpiga com.
Dic el sofriment: el dolor és obvi que sí que té una utilitat: sense dolor (sense aquesta alarma en el cas d'agressions al nostre cos, o de disfuncions internes seves), no hauríem durat ni una primavera.
--
(1) Sobre les paraules "evolució", "progrés" i altres de semblants també hi hauria molt a dir, i segurament els consensos no serien sempre fàcils, però ara ho deixo al marge, diguem "que és una altra història".
