M'agrada mirar fotos antigues. En general, i de manera més especial, si estan relacionades amb temes que m'atrauen. Per exemple, el món de la bogeria i els manicomis.
Quan vaig a algun psiquiàtric a visitar-hi algú, de vegades em miro les cares dels residents "com si jo fos un fotògraf". Sobretot les cares d'algunes persones, a causa de les seves expressions poc normals, especialment diferents, inquietants o desvalgudes, potser deformades, estranyes...
M'imagino aquestes fotos imaginàries, en blanc i negre, penjades avui en una sala d'exposicions. Títol de l'exposició: "Malalts mentals en un psiquiàtric de principis del segle XX". I penso que ningú s'adonaria de l'engany, i que els visitants dirien: "Caram, quin món, el dels psiquiàtrics d'abans".
I és que canvien moltes coses, però les cares de la bogeria molt poc. Sobretot, "si mires i alhora veus" les persones afectades.
De fet, no cal ni anar a un psiquiàtric: tombant pel carrer, veus indigents (una part dels quals per cert són malalts mentals), i també altres persones "peculiars", amb cares estranyes, mirades estranyes, gestos estranys... persones que, fotografiades també en blanc i negre, no desentonarien gens en l'exposició imaginària que he descrit.
Jo mateix les podria fer, aquestes fotos. Ja he dit "que el material", les persones per fer-les, existeix. Que només cal que vulguis mirar i veure. Ni tan sols et cal anar a un psiquiàtric, només et cal anar amb els ulls oberts pel carrer. Només cal que passegis, o que seguis en un banc i t'entretinguis mirant la gent que va passant.
L'únic problema que jo tindria, de fet insuperable, seria la meva incapacitat per fer aquestes fotos. És a dir, la meva incapacitat "per fer una foto d'una d'aquestes persones". Seria incapaç de posar-me al seu davant i fer-la. Perquè tindria la sensació de ser un "lladre d'imatges", un invasor d'intimitats. Encara que aquestes persones em donessin permís per fer-los les fotos, no podria.
