Vaig dir que seria molt fàcil agafar una màquina de fer fotos i fer-ne unes quantes, de gent ingressada en manicomis (o "residències psiquiàtriques", tal com se'n diu ara), que, amb un fons que no delatés el pas del temps, i en blanc i negre, poguessin passar perfectament per fotos de persones ingressades fa unes quantes dècades, o fa un segle, en un psiquiàtric.
Perquè canvien les infraestructures i els dispositius assistencials, però les cares de la bogeria, de l'alienació, són les mateixes.
Penso en això (o més ben dit, hi torno a pensar, perquè és un pensament recurrent i altres vegades ja n'he parlat), quan vaig a veure l'exposició sobre Joan Obiols de l'Espai Brossa (ara ja tancada). (1)
Aquestes fotos de Joan Obiols, des del meu punt de vista, i al contrari de la majoria de comentaris que en fan alguns articulistes mentre dura l'exposició, em sembla que tenen un interès documental limitat, sobretot si es té la pretensió de considerar-les un testimoni "d'un món pertanyen al passat". Perquè ho repeteixo, les cares de la bogeria, malgrat el pas del temps, no canvien (i el que recullen les fotos de l'exposició són només això, "cares").
Una altra cosa seria que fossin fotos no només de cares, sinó de les persones "ubicades en el seu context": els immensos dormitoris comunitaris dels antics psiquiàtrics, els malalts a ple dia dormint de qualsevol manera pels patis o els passadissos, gent mal vestida o mig despullada... Llavors tindrien més interès, perquè el que és indiscutible és que amb el pas dels anys els escenaris han canviat molt (tot i que avui dia encara hi ha alguns "escenaris psiquiàtrics" que, fotografiats, seria factible fer-los passar també per escenaris de fa dècades).
Bé, he dit que seria fàcil, molt, fer avui fotos com les de Joan Obiols, fins i tot més impactants, de persones amb malalties mentals, ingressades o no en institucions. Però haig de fer una excepció: a l'exposició hi ha unes fotos que sí que són un testimoni molt valuós. D'una pràctica psiquiàtrica deshumanitzada i sense cap mena de respecte per les persones ingressades (avui inimaginable).
Em refereixo a les fotos de dones nues, de cos sencer (la resta, tal com he dit, són fotos de només les cares). Són fotos de dones "col.locades" per a la foto, doblement forçades, tant per la postura com per la nuesa. Com si fossin una atracció de circ. Quan veig aquestes fotos tinc la sensació d'estar contemplant una violació (i m'ho he rumiat, abans de triar aquesta paraula).
Des del meu punt de vista l'únic sentit d'exposar unes fotos així seria com a denúncia "d'una mala pràctica" del passat, la de les persones implicades en la realització de la foto. És a dir, fonamentalment (en aquest cas) una mala pràctica del seu promotor i fotògraf, Joan Obiols.
Però aquesta reflexió crítica no apareix en l'exposició de l'Espai Brossa, amb la qual cosa es multiplica l'error i la falta de respecte: a l'acció inicial censurable de Joan Obiols, s'hi afegeix (pel que fa a aquest aspecte), la dels organitzadors de l'exposició, incapaços d'incorporar aquesta visió crítica.
D'altra banda, entenc que l'exposició sigui com és, perquè el seu objectiu és, fonamentalment, posar de manifest els aspectes atractius de Joan Obiols, els seus interessos polifacètics, les seves inquietuds artístiques, també dins de l'entorn de l'assistència psiquiàtrica, etc. Tot està enfocat en aquesta direcció, "la de la persona brillant", de manera que des d'aquesta perspectiva suposo que és difícil arribar a veure (o tenir l'interès a fer visible si es coneix), algun aspecte eventualment censurable de les activitats d'aquesta persona. En aquest sentit, es podria dir que és una exposició "hagiogràfica" laica.
--
(1) "Art i Follia. Dr. Joan Obiols i Vié, psiquiatre i humanista" (octubre 2018 - abril 2019)
