A la Clara veure una dona embarassada li provoca un sentiment d'inquietud, de preocupació. També li passa quan veu un nen petit. En aquests casos pensa: Quina serà la vida d'aquesta criatura? Serà fàcil o complicada? Li tocarà passar calamitats? I si és així, quina vida els espera, als seus pares, a causa dels problemes del fill?
La Clara en parla amb una coneguda, i aquesta li diu que a ella també li passa una cosa semblant.
Abans no els passava. Abans les dues eren "normals": veien un nen petit i s'enriolaven, s'entendrien. Es feia evident el seu instint maternal. Però d'això fa anys, ara diuen que aquest instint s'ha assecat, que ha desaparegut, del tot.
Què ha passat? Ha passat que la Clara té un fill adolescent amb problemes de conducta greus, i la seva amiga una filla amb el mateix tipus de problemes. La convivència amb aquest fill i aquesta filla els ha canviat radicalment la vida, els l'ha destrossada. Viure s'ha convertit per a elles en una mena de malson, en el qual s'acumulen els episodis de descontrol dels fills, d'atacs de fúria, d'acusacions absurdes, de conductes de risc, de drogues, d'anades a la comissaria o als hospitals...
La Clara i la seva amiga tenen més fills, i els altres, educats més o menys igual, són "normals", és a dir, tenen les seves coses, com tothom, i de vegades potser són pesats, però van tirant endavant per la vida sense excessives dificultats. Alguns encara estudien, una ja treballa, tenen vida social...
La vida social. Aquest és un altre problema important del fill de la Clara i la filla de la seva amiga: l'absència de tota vida social. A causa de les seves inseguretats, pors, reaccions inadequades, inhabilitats, són persones sense cap mena de vida social. La seva solitud i la seva sensació de solitud són immenses, i doloroses en tant que indesitjades. I la consciència d'aquest grau de solitud i frustració dels fills és una altra ferida profunda per a les seves mares.
La Clara de vegades sent que per a ella seria un alleujament que el seu fill es morís, que seria el millor per tothom, perquè tot és massa complicat. I que quan sent això se sent fatal pel fet de sentir-ho, perquè com a mare, diu, no ho hauria de sentir. Però ho sent, i en els pitjors moments de descontrol mental del seu fill, ho sent amb una intensitat absoluta.
La Clara diu que en aquests moments ella no té tampoc gens de ganes de viure, que preferiria morir-se, d'una vegada. Perquè se sent molt cansada, esgotada i trista. Però que no s'hauria de morir només ella, sinó també el seu fill, perquè deixar-lo sol, amb la seva vida descontrolada, desgraciada, solitària i dolorosa és també una idea que no pot suportar.
Hi ha mares com la Clara i la seva amiga. Existeixen. Encara que siguin invisibles per a la majoria de la gent. Perquè la gent, de vegades veu el desordre de les vides d'aquests fills, però difícilment és capaç d'imaginar la fondària del pou de dolor, solitud, desesperació i sofriment en què viuen aquests fills. I en què viuen les seves mares.
I dic mares (i repeteixo un cop més el que tantes vegades dic quan parlo d'aquests temes), dic mares i no mares i pares, per dos motius. Un, perquè el sistema emocional de les mares és diferent del dels pares: per aquesta banda elles són més vulnerables. I dos, perquè de vegades en aquests casos de pares no n'hi ha, ja sigui perquè estan "presents però alhora absents", o perquè han desaparegut (o perquè no hi han sigut mai). Les mares aguanten, continuen, no abandonen... els pares, va com va.
Quan la Clara parla d'aquests fets i d'aquests sentiments et sents aclaparat. I alhora t'adones que, a banda d'escoltar-la (i això segurament ja li serveix d'alguna cosa), no pots fer res més.
