Fa temps (no el concreto, per no donar massa pistes), va morir el germà d'una persona molt coneguda. Tot i que el difunt no havia tingut cap protagonisme públic ni havia fet mai res rellevant (només era "el germà de"), un diari dels més venuts li va dedicar un obituari de mitja pàgina.
El text, d'altra banda, donava una imatge d'aquella persona molt allunyada de la realitat; n'exagerava (o senzillament n'inventava) algunes facetes, alhora que n'ocultava unes altres. Com que no el coneixia ningú (a banda de la gent més propera a la família), la publicació d'aquella falsificació passava inadvertida.
De manera paradoxal, les facetes que s'ocultaven eren aquelles que "com a germà d'algú conegut", haurien pogut tenir un interès compartir-les públicament: l'interès de constatar que en totes les famílies, també les de persones conegudes, hi pot haver algú que tingui una vida especialment complicada i difícil.
Aquest era el cas: aquella persona havia patit durant dècades, des de jove, importants desequilibris mentals, a causa dels quals s'ho havia passat bastant malament. No només ell, ja que alhora havia fet anar de bòlit i angoixat molt la seva família, sobretot la seva mare. I també aquest germà conegut. Però d'això, d'aquests problemes, al llarg obituari no en sortia ni una paraula.
La paradoxa, a més, és que el germà conegut estava implicat en la defensa de la visibilització de les persones amb malalties mentals, a partir de l'argument que, si aquestes persones "surten de l'armari", contribueixen a lluitar contra l'estigma que pesa sobre elles.
Però el cas és que mentre el germà amb problemes mentals va viure, la família no va parlar del tema (d'acord, llavors la discreció podia estar justificada per l'oposició del germà malalt). I un cop ja mort, quan la llibertat de parlar podia ser més gran, tampoc no en van dir res.
Els hauria sigut fàcil explicar-ho, perquè era obvi que l'obituari i el seu contingut era una iniciativa de la família. Però el van dedicar a parlar d'aspectes secundaris, i alguns força distorsionats.
La família tenia l'obligació de parlar d'aquests aspectes desconeguts i complicats? Òbviament no. Però si es deia alguna cosa del difunt, era un engany fer-ho d'aquella manera.
Per què es va fer com es va fer? M'ho puc imaginar, però com que només és una imaginació, una suposició, prefereixo no compartir-la. En qualsevol cas, l'explicació que m'imagino no justifica l'acció, només la fa "entenedora".
Potser d'aquí a uns anys, quan hagi passat més temps, en tornaré a parlar, d'aquesta història, i llavors potser diré els noms. Ja ho veurem. Crec que tindria sentit que ho fes, ateses les peculiaritats del cas.
De moment, guardo el retall de l'obituari.
