A la Lívia feia dies que li feia mal l'estómac, el pit, que tenia nàusees, marejos i altres malestars, i com que té el cor fràgil i apedaçat, i l'anguniejava que aquests símptomes poguessin estar relacionats amb problemes del cor, va decidir anar al metge.
La van atendre molt bé, li van fer unes quantes proves, i li van dir que el cor el tenia "normal", és a dir, delicat com ja sabia, però no pitjor, i que per tant aquells malestars havien de tenir un altre origen. Que de moment es prengués uns medicaments, que evités alguns aliments i begudes, i que més endavant l'digestòleg la visitaria i li faria proves per tal d'identificar l'origen exacte d'aquells malestars.
La Lívia, a l'escoltar que el problema no era del cor, ja es va sentir millor, força alleujada. Després, a més, va seguir les indicacions relatives als aliments, i també es va prendre els medicaments.
Al cap de tres dies, una mica per casualitat, va fullejar un llibre divulgatiu sobre l'ansietat, i es va quedar absolutament parada: descrivia perfectament el que li havia passat, i també altres símptomes que havia tingut en altres moments.
Llavors va decidir que, d'entrada, pensaria en aquells problemes recents seus "des del punt de vista de l'ansietat". I que si de cas, més endavant ja es plantejaria l'opció de l'digestòleg.
Un dia, la Lívia va parlar del que li havia passat a un amic, l'Antoni. I ell li va dir que sabia bé de què parlava. L'Antoni li va dir que un dia havia anat al metge perquè tenia molt dolor muscular, opressió al pit, un braç mig immobilitzat. Que hi va anar perquè estava convençut que tenia una cosa greu.
El va tendre una doctora, i l'Antoni va tenir la sensació que no l'havia escoltat mai tan bé ningú, amb tanta atenció, amb una mirada tan interessada. Després que ell li hagués explicat tot el que li passava, i que hagués contestat algunes preguntes que ella li va fer, quan estava convençut que li diria "que tenia alguna cosa molt greu", ella li va dir que li semblava que, probablement, l'únic que li passava era que estava molt ansiós, i que l'ansietat li provocava tota aquella simptomatologia. Però que de tota manera, si no es quedava tranquil, si ho volia se li podien fer algunes proves per descartar altres possibilitats.
Ell es va sentir incomodat, menystingut, amb aquella explicació. Li semblava que no podia ser, i va decidir fer-se les proves. Però els resultats van ser del tot normals, de manera que no li va quedar més remei que acceptar que segurament aquella doctora tenia raó. D'ençà d'aleshores, ha anat interioritzant aquesta idea de les ansietats, l'ha anat treballant, i ha anat fent aprenentatges enfocats a gestionar-les millor. Amb bons resultats.
En casos així, amb un problema semblant, segons els metges que et toquin pot ser que acabis (per exemple) a un quiròfan, o desviat a un psicòleg. Per descomptat, no es poden fer generalitzacions, perquè de vegades realment "cal anar al quiròfan" (o fer la intervenció que s'escaigui). Vaja, que no és fàcil, l'ofici de metge (de bon metge). De vegades és bastant complicat.
En qualsevol cas, sembla que moltes vegades (potser massa) s'aborden situacions amb fàrmacs o altres intervencions que evolucionarien millor, i amb menys riscos, d'una altra manera.
