IMPU / 2

De l'IMPU en tinc una altra referència, la de Pere Olivé (al qual no conec): els poemes que va escriure sobre la seva estada allí, no sé si durant l'ingrés, o posteriorment. Una mostra:

Oración y cierre

        Dedicada a todos los médicos que aplican electrochoque.
        A todos los que en su empeño
        de convertir al pueblo en rebaño
        han elegido la profesión de esquiladores.

Señor doctor que estás en eminencia
Todo-poderoso en tu gloriosa ciencia
glorificado y ensalzado sea tu nombre
venga a nosotros la sumisión a tu poder,
hágase tu voluntad
en nuestra vida pública y privada.

El electrochoque de cada día dánoslo hoy
y perdona nuestras ideas tan nuestras
así como nosotros perdonamos
a todos los audaces que piensan por su cuenta.
No nos dejes caer en la tentación
de decidir sin consultarte,
líbranos de nuestra identidad. (*)

--
(*) Cançons in manicomio (Equip Erperechú). Zafo Editorial, Barcelona, 1978. Fa un parell d'anys em van deixar aquest llibret de poesies, i em va cridar l'atenció la visió que oferia de l'IMPU, tan coincident amb el de les tres amigues de les quals vaig parlar l'altre dia.
Una altra poesia de Pere Olivé, inclosa en aquest llibret:
www.edu-dh.org/2/dudh/dudh-p.olive2.html 

IMPU

"La situació de l'assistència psiquiàtrica a Barcelona segons aquest informe és absurda i maligna, creadora, en sí mateixa, de patologia (...) concretament l'Institut Municipal es converteix en un centre de cronificació i psiquiatrització de les situacions de marginació social, sobrecarregada en la demanda i amb insuficient dedicació del personal, que obliga a una assistència simptomàtica, la qual cosa condueix a una assistència degradada que comporta un increment dels reingressos i una massificació. La situació geogràfica s'adscriu a la segregació mil.lenària del dit malalt mental i a més a més fa impossible l'arrelament del centre en la Comunitat a la qual ha d'atendre." Josep M. Costa i Molinari (1)

Entre finals dels anys 70 i principis dels 80 van passar per l'Institut Municipal de Psiquiatria d'Urgència de Barcelona, l'IMPU, tres conegudes. Potser és una casualitat (no conec personalment més persones que hi haguessin passat), però l'opinió de les tres és que el seu pas per l'IMPU va ser la pitjor experiència de la seva llarga trajectòria per diferents centres psiquiàtrics. Les tres llavors es van sentir bastant maltractades i humiliades, i tenint en compte els exemples concrets que em van posar quan me'n van parlar, era del tot normal que es sentissin així. (2)

Sé que a partir de tres testimonis d'usuàries no es pot fer la valoració d'un centre, però en aquest cas resulta que coincideixen força amb el que diu Josep M. Costa que, ves per on, va ser el psiquiatre director de l'IMPU fins al 1981. Tot plegat, un escenari una mica desconcertant, perquè Josep M. Costa critica una etapa de l'IMPU de quan ell el dirigia (la cita inicial fa referència -ho dedueixo de la resta de l'article- als anys 1979-1981). Però requeriria bastant més temps documentar i interpretar el que llavors passava allí, es veu que una barreja de diferents components: les confrontacions entre dos corrents psiquiàtrics oposats (cosa habitual durant aquells anys), pressions polítiques, interessos personals, etc. (3)

La paradoxa és que, com en altres casos, l'objectiu d'aquest centre, quan es va pensar, era millorar l'assistència a les persones amb problemes mentals. 

L'IMPU es va inaugurar el 1972. Ubicat al costat del Laberint d'Horta, fa molt que no existeix. No sé concretament quin any es va tancar; he intentat (val a dir que sense perseverar gaire), trobar aquesta informació, i no me n'he sortit. De fet, és curiós la poca informació que hi ha sobre l'IMPU (que hi ha o que sigui "de fàcil accés"). Actualment, des del 2007, les instal.lacions acullen el Centre Educatiu de Justícia Juvenil Can Llupià (o Centre Educatiu Can Llupià, tal com apareix de vegades, sense la referència a la seva vinculació al Departament de Justícia).

--
(1) 'Un segle d'assistència psiquiàtrica municipal a Barcelona'. Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Catalunya, novembre de 2006 (p. 22 i 23). Josep M. Costa i Molinari va morir el 2011.
(2) De fet, no són només conegudes, sinó també amigues. O "eren", perquè de les tres una va morir fa un any, i una altra acaba de morir ara, mentre estava escrivint aquest text.
(3) Del mateix escrit de Josep M. Costa: "El funcionament de l'IMPU es va veure trasbalsada pels canvis polítics que van propiciar en primer lloc les aspiracions d'ocupar un lloc privilegiat de treball a base de mèrits polítics que no pas científics o professionals d'alguns col.legues, la identificació del centre amb altres institucions psiquiàtriques molt deficients responsables de l'atenció integral dels malalts i de la introducció de crisis conceptuals dins la pròpia Psiquiatria."

Ens hem equivocat

Com cada dissabte, ve l'Adriana a dinar. A diferència d'altres dissabtes, quan marxa, la Lívia i jo ens sentim incòmodes, ens adonem que aquesta vegada no ho hem fet bé. Perquè hem parlat massa, hem insistit massa i, el que és pitjor, en alguns moments a sobre ho hem fet amb un to inadequat, amb una duresa fora de lloc, sense la necessària, imprescindible, amabilitat i calidesa.

No és que ens hàgim equivocat amb els temes, amb els "continguts". Amb això no ens hem equivocat, perquè en la justa mesura i amb l'embolcall de la calidesa necessària, considerem que és necessari anar recordant algunes coses. Per tal que ella, "convidada però no forçada" (forçar és inútil), de mica en mica, amb una mica de sort, pugui anar sortint d'aquest estat depressiu, barrejat amb diferents distorsions mentals, que fan que la seva vida sigui tan difícil de viure.

Per aquesta banda no ens hem equivocat, pensem que no ens equivoquem. És amb les "quantitats", la reiteració, i amb el "continent", les formes, amb el que aquesta vegada hem fallat.

L'Adriana, des que està així, en aquest estat, no és una persona fàcil, la Lívia i jo ja ho sabem. Però també pensem que això, que actualment sigui tan negativa i esgotadora, i alhora amb actituds desconsiderades, i de vegades fins i tot amb brots d'agressivitat cap a algunes persones (amb nosaltres ha anat aprenent a controlar-se molt), no justifica que la nostra relació amb ella pugui ser en cap moment com la d'aquest dissabte.

Ella és com és, actualment una persona bastant difícil, i tal com he dit també esgotadora. Però l'estona que estem amb ella no ens podem permetre fer servir aquestes excuses per justificar badades com les d'avui. Perquè la nostra relació amb ella, sobretot, té aquest objectiu: que la relació li pugui servir una mica d'agafador de cara a intentar sortir d'aquest pou tan inhòspit en el qual ara malviu. I és que a l'Adriana, una de les principals coses que li falta són precisament aquests "agafadors", però ara no en parlaré, d'aquest tema, perquè això implicaria parlar d'altres persones, i avui els protagonistes som només nosaltres, la Lívia i jo.

Un incís. Per descomptat, la principal víctima dels diferents trets i reaccions difícils de l'Adriana i que incomoden als altres, és ella mateixa: fent mal (i de vegades en fa), encara se'n fa més ella mateixa (molt), perquè llavors a sobre es tortura amb la culpabilitat d'aquests comportaments seus que és del tot conscient que són inapropiats, censurables.

Continuo. L'endemà, li telefonem, parlem amb ella tant la Lívia com jo. Els dos ens disculpem: li diem que ens sap greu el que va passar, i que volem que no es repeteixi més. Li diem que igual que ella ha d'anar aprenent el que ha d'anar aprenent, nosaltres també hem d'aprendre les nostres lliçons. Com aquesta: això no pot tornar a passar.

La Lívia sent un malestar més gran que el meu, a causa d'aquest episodi, i li dic que procuri no capficar-s'hi: hem sigut conscients de l'error, tenim el propòsit de no repetir-lo, i ens hem disculpat. Ja està, no cal donar-hi més voltes. A més, li recordo que si ens hem equivocat "és perquè hem tingut la possibilitat d'equivocar-nos". Perquè és obvi que si no convidéssim cada dissabte l'Adriana (cosa que implica, és clar, descartar "altres formats" de cap de setmana), naturalment, llavors no ens hauríem equivocat.

És clar que, aleshores, "l'equivocació", si se'n pot dir així, potser seria una altra, segurament més greu. Perquè seria "una equivocació d'abandonament", de desenteniment, de "ja t'ho faràs, nosaltres estem cansats", "els dissabtes volem fer altres coses", etc.

Raons segurament ben legítimes... però que són una altra història, una història de la que, de moment, no en volem ser els protagonistes. 

La família de la Fina

Fa molts anys que conec la Fina. Hem parlat moltes vegades, sempre de feines que hem fet junts. Aquesta vegada també hem quedat per parlar de feines, però al final ella em parla de la seva família. M'explica, entre altres coses, que al seu marit i a la seva filla, si se'ls hagués de posar una etiqueta, els correspondria la d'asperger (la variant més lleu de l'espectre autista). Diu que cap dels dos està diagnosticat, però que encaixen perfectament en aquest patró.

M'explica coses del marit i de la filla, la forma de ser en general, i anècdotes concretes. No es queixa de res, està contenta amb el marit, fa quaranta anys que estan casats. Diu que tenen una bona relació, que ella ha anat entenent i acceptant les seves peculiaritats. D'ell, sobretot en valora que és molt bona persona. També diu que considera que a ell li ha anat molt bé la convivència amb ella, molt extravertida i sociable, cosa que a ell l'ha anat ajudant a moure's amb més facilitat pel món de les relacions socials, tot i la seva tendència a l'aïllament.

El marit, ara jubilat, ha treballat sempre d'informàtic, i en la seva feina ha sigut molt bo. Ella diu que la filla no és tan funcional com el marit, que no té unes habilitats equiparables a les del pare, des del punt de vista de la valoració de la societat. Ni tampoc té l'autodisciplina i la constància del pare. La preocupa una mica, el futur d'aquesta filla.

D'aquesta història el que més em sobta és que hagin passat tants anys sense saber res de la família de la Fina, tot i haver-hi parlat tantes vegades. Se'm fa estrany... coneixia una Fina, i aquesta és una altra Fina.

Al final em pregunta si m'ha avorrit, parlant de la seva família. Li dic que en absolut, que al contrari, que li ho agraeixo molt. Que a mi les converses que més m'agraden són aquestes, quan la gent parla, parlem, de la nostra vida, de les nostres coses.

Avui, per casualitat, amb la Fina s'ha obert aquesta finestra (podria no haver-se obert mai), i ha sigut un regal.

Dimonis i ingressos

"En Sainte-Anne, un enfermo gritaba desde su cama: '¡Soy príncipe! ¡Que detengan al Gran Duque!' Se acercaban a él, le decían al oído: '¡Suénate la nariz!', y se sonaba; le preguntaban: '¿Qué oficio tienes?', y contestaba suavemente: 'Zapatero', y después se ponía a gritar otra vez." Jean-Paul Sartre (1)

Del Ramon ja n'he parlat altres vegades, d'ell i dels seus deliris sobre que una parella seva, no he aclarit mai si en part real o del tot imaginària, estava posseïda pel dimoni, i que a causa d'aquesta possessió, de la influència del "Maligne", ella el rebutjava a ell. Ara he sabut que fa pocs mesos, a causa en part d'uns altres dimonis, el Ramon va acabar ingressat en una unitat d'aguts (no era el primer cop, però feia anys que no passava). 

El Ramon vivia amb la seva mare, ja gran, una dona amb una demència avançada. Tenien una cuidadora que, a més d'ocupar-se de la mare, també "supervisava" el Ramon. Era una dona intel.ligent, i sabia gestionar bé les peculiaritats del Ramon, que de vegades eren d'una considerable complexitat.

El cas és que aquesta cuidadora es va posar malalta, i va quedar clar que hauria d'estar de baixa una llarga temporada. Llavors els altres fills (que viuen lluny de la casa de la mare) van buscar una altra cuidadora. La van trobar, i ella va assumir bé la cura de la mare, però la convivència amb el fill de seguida se li va fer molt difícil. No tenia experiència de tracte amb persones amb problemes mentals, sinó més aviat prejudicis, i la situació la desbordava bastant. 

Per acabar-ho de fer difícil, el Ramon va aprofitar el canvi de cuidadora per intentar controlar tota l'organització de la vida al pis, sense respectar els límits que els seus germans li havien deixat clar que havia de respectar. La cuidadora anterior el mantenia a ratlla, i ho feia amb tacte, però aquesta no era tan hàbil i diplomàtica. El resultat va ser que de mica en mica va anar augmentant la tensió entre la cuidadora i el Ramon, i a sobre, per acabar-ho d'embolicar, la cuidadora va començar a dir que els problemes mentals del Ramon eren el resultat d'una possessió demoníaca, perquè es veu que al seu país aquest tipus de creences són habituals.

Tant el Ramon com la cuidadora, en lloc d'intentar rebaixar la tensió, l'anaven incrementant, cada dia una mica més. Fins que va arribar un punt que el Ramon va explotar: va tenir un brot psicòtic important que va fer que s'hi presentés la policia i una ambulància, i que ell acabés a les Urgències de psiquiatria. Allí s'hi va estar uns quinze dies, i després el van enviar a un centre de subaguts, en el qual, entre el seu estat, i la dificultat per reincorporar-se al domicili familiar a causa de la complicada situació que allí hi havia, fa uns quatre mesos que hi està.

De tot això me n'assabento tot just ara, quan finalment aconsegueixo parlar amb el Ramon. Abans, havia trucat algunes vegades a la casa de la mare, però ningú m'havia agafat el telèfon (havia passat una temporada a casa d'un altre fill). I quan havia trucat al mòbil del Ramon, tampoc no em contestava ningú, perquè es veu que li van confiscar el telèfon i només li deixaven (li deixen), una estona al dia. Aquesta vegada he tingut sort, l'he pescat, i hem pogut parlar una estona, i hem quedat que, tan aviat com sigui, possible ens hem de veure i anar a prendre un cafè junts.

A banda del que m'ha explicat el Ramon, la crònica aquesta l'he pogut escriure perquè, després de parlar amb ell, també he parlat amb un germà, i aquest germà m'ha "corregit" algunes informacions del Ramon, i n'hi ha afegit d'altres que faltaven, sense les quals era complicat entendre la història. 

--
(1) Las palabras. Losada, 1964

Ser o tenir (La dona que tremola)

Una persona "és" bipolar o "té la malaltia" de la bipolaritat? (la bipolaritat, o la malaltia  mental que sigui: l'esquizofrènia, el trastorn obsessiu-compulsiu, el trastorn límit, una neuràlgia, una demència, etc.).

Els organismes i entitats relacionats amb la salut mental des de fa temps defensen que s'ha de fer servir la segona opció. Diuen que la malaltia (o trastorn) "és té", que no "s'és" la malaltia. Diuen que parlar de "ser" en aquest sentit, en aquests casos, estigmatitza, limita, etc.

Siri Hustvedt no hi està d'acord, si més no quan parla d'ella mateixa, per exemple, a 'La mujer temblorosa' (1):

"Casi todos los días me despierto con jaqueca, que amaina después de tomarme un café, pero también, casi a diario, va acompañada de algún dolor, de una especie de nube que se instala en mi cabeza (...) El dolor de cabeza soy yo y comprenderlo ha sido mi salvación." (1)

A mi em sembla que tant "ser" com "tenir" poden ser útils, tenir sentit. En funció de les persones, els moments, els entorns... I alhora, tant una opció com l'altra poden ser perilloses, si el seu ús no està subordinat "a les més grans possibilitats de benefici" per a la persona afectada, protagonista (o potser destinatària passiva), de l'etiqueta.

O dit d'una altra manera: més que declaracions radicals sobre aquest tema, del tipus que siguin, potser el més important és "posar el màxim d'atenció" en la paraula o paraules triades i les seves possibles repercussions en cada cas concret. En cada cas i en cada "moment", perquè també pot ser que en un moment donat, en relació amb una mateixa persona, sigui preferible canviar de criteri, de paraula.

--
(1) Anagrama, 2010 (p. 187). D'aquest llibre, llegit fa anys, en guardava també aquestes dues cites: "Sé por experiencia que es posible trabajar con un dolor de cabeza muy intenso, que es posible estar sufriendo y aprender a no prestar atención al sufrimiento. La obsesión y la preocupación no hacen más que empeorar los dolores de cabeza. La distracción y la meditación los alivian." (p. 191); "Mi forma de pensar ha sido crucial a la hora de reducir mi sufrimiento." (p. 195).