Fa poc vaig parlar d'una noia que feia uns dies que s'havia suïcidat. Era la filla d'uns coneguts. Ara m'assabento d'un altre suïcidi, el fill d'una dona que conec només d'haver parlat amb ella un dia (durant una xerrada sobre trastorns de conducta).
La noia tenia un diagnòstic de trastorn límit de la personalitat, i el noi, o home (ell passava dels trenta anys, ella encara no en tenia vint), un diagnòstic de trastorn antisocial. Són etiquetes orientatives, i que, d'altra banda, com que estan "una al costat de l'altra" (en el mateix bloc o "calaix" de la classificació del DSM, el manual de malalties mentals americà), tenen coses en comú. De fet, tant ella com ell de vegades havien parlat del suïcidi, i fins i tot havien fet ja algun intent.
Recordo la mare del noi. El seu cansament, i també la manera colpidora com deia que, quan el fill estava a la presó, era quan ella respirava una mica. I que el que li feia més por era la sortida. La manera com explicava això impressionava, quan remarcava el sentiment contradictori que li generava el fet d'arribar a sentir, i dir ("sentir-se dir") allò.
Recordo que llavors va parlar també de l'eventual mort del fill. I en algun moment s'hi va referir com a una sortida pel que feia a l'acabament d'aquell malson que ella vivia. Un malson i sofriment que, afegia, no eren només seus (a causa de les amenaces, extorsions i agressions del fill), sinó també del fill, el qual, que a causa del seu malestar interior, arribava als descontrols exteriors, caòtics i violents. Unes crisis (reiterades), que després anaven seguides de penediments, de l'avergonyiment pel fet d'haver-se comportat com s'havia comportat, sobretot pel que fa a les agressions a la mare.
Era un fill conscient de la seva falta episòdica de consciència i de control, i es veu que pel que fa al tema de la mort, ell mateix també ho deia, que per viure d'aquella manera millor era morir-se.
(En cap dels dos casos, el dels pares de la noia, i el de la mare d'aquest home o noi, no m'ha dit ningú, ni ho he preguntat, com es van matar. En casos així, si m'expliquen el que ha passat, escolto, però en general no pregunto)
Les morts de persones que estimem les vivim cadascú segons la manera com som, allò que pensem, el que ens ha passat a la vida, la relació que teníem amb aquella persona, etc. Cada cas és diferent, cada un de nosaltres som diferents. Els pares de la noia que es va suïcidar ara estan destrossats. Al final, va passar allò que tant temien, allò que els horroritzava pensar que pogués passar, que la filla un dia s'acabés suïcidant. I ara segurament tenen un sentiment de culpabilitat, "per no haver fet prou per tal d'evitar el suïcidi de la filla".
I és que costa, fer aquest aprenentatge, assumir això; en un cas així, intentar no culpabilitzar-se, entendre que la responsabilitat de viure o deixar de viure d'aquestes persones és d'elles, ja no és dels pares. Que tot és molt tràgic, i que a aquesta tragèdia no serveix de res afegir-hi la tragèdia dels propis sentiments de culpabilitat; al contrari, encara ho empitjoren més tot.
Hi ha qui diu que el pitjor que et pot passar a la vida és que se't mori un fill. I si és suïcidant-se, doncs encara més malament. Però potser no és el pitjor. La mare del noi, si penso en el que em va dir quan vam parlar, penso que potser viu el suïcidi del fill d'una manera diferent. Molt trista, infinitament trista, però potser menys dramàtica, menys traumàtica que els altres pares, els de la noia, tenint en compte que ella ja hi havia pensat molt i que, en alguna mesura, en alguns moments, fins i tot "ho havia desitjat"...
O potser no, potser malgrat totes les raons, ara, les emocions i els remordiments, la desborden igual, o potser encara més que als pares de la noia (precisament pel fet que ella, en algun moment, "ho havia desitjat").
