Teràpies regressives

Brian Weiss és (o era) el cap de psiquiatria de l'hospital Mount Sinai de Miami. O si més no, això és el que es diu d'ell, a la contraportada, al seu llibre "Muchas vidas, muchos maestros" (1), en el qual parla de les teràpies regressives, afavorides mitjançant la hipnosi, com a estratègia d'abordatge de problemes mentals o psicosomàtics refractaris a altres formes de tractament. Amb resultats espectaculars, afirma.

Per descomptat, no té sentit dubtar dels resultats positius que es poden aconseguir amb ocurrències com aquesta, amb independència que alhora un sigui del tot incrèdul pel que fa a tot això de les vides passades. Perquè aquesta incredulitat (absoluta) no impedeix reconèixer que hi ha gent que de vegades es cura de manera aparentment inexplicable, suposadament, segons diuen elles, gràcies a intervencions màgiques o sobrenaturals (Fàtima, Lourdes...). O que de vegades es curen amb boletes d'homeopatia, que ve a ser més o menys el mateix.

És un fet: hi ha gent que es cura gràcies a la seva fe en una determinada creença. Quina sigui en concret sembla que és bastant secundari. I és clar, també hi ha qui, amb la mateixa fe, no es cura. O que empitjora, o que fins i tot es mor. Però naturalment, d'aquests altres casos, els creients de cada creença no en parlen.

El que sobta del cas de Brian Weiss és que una persona amb les seves creences (l'existència de vides anteriors i la possibilitat de recordar-les), pugui ser cap de psiquiatria d'un gran hospital. Perquè és clar, segons aquest criteri, també ho podria ser, per exemple, algú que cregués en les possessions demoníaques, i que a l'hospital es dediqués a fer exorcismes. (2)

Reprodueixo a continuació uns fragments del llibre de Brian Weiss, per tal que quedi clara la naturalesa de les seves creences i els fonaments de la seva peculiar activitat mèdica (sigui dit de passada: conec persones, i algunes les conec molt bé, que creuen fermament en coses com aquestes o semblants, o encara més esperpèntiques).

--

"Vino a mi consulta buscando ayuda para su ansiedad, sus fobias, sus ataques de pánico. Aunque estos síntomas la acompañaban desde la niñez, en el pasado reciente habían empeorado mucho.

(...)

"En una serie de estado de trance, Catherine recuperó recuerdos de 'vidas pasadas' que resultaron ser los factores causantes de sus síntomas.

(...)

"Hubo una breve existencia en París, como niño, que murió joven y en la pobreza. En otra ocasión fue una india americana en la costa sudoeste de Florida; por entonces era curandera y caminaba descalza (...) En otra vida Catherine fue española y vivió de la prostitución; su nombre comenzaba con la letra L. Vivía con un hombre mayor. En otra fue hija ilegítima de un caballero adinerado, que tenía muchos títulos. (...) En una breve vida fue un niño marroquí que murió en la juventud, a consecuencia de una enfermedad. Una vez vivió en Haití, dedicada a prácticas mágicas. En una vida antigua fue egipcia y estuvo relacionada con los ritos funerarios de esta cultura. (...) Había vivido varias veces en Francia, dedicada a la religión. (...) También fue un japonés, dedicado a los libros y a la enseñanza, muy erudito. (...) Por fin había una vida más reciente: como soldado alemán muerto en combate.

(...)

"Un ama de casa judía, de Miami, recuerda vívidamente haber sido violada por un grupo de soldados romanos en Palestina, poco después de la muerte de Jesús. (...) Un brillante corredor de bolsa llevó una existencia agradable, aunque aburrida, en la Inglaterra victoriana. Un artista fue torturado durante la Inquisición española. (...) Un joven médico recordó su trauma en el mar, cuando era vikingo.

(...)

"Todas estas personas recordaron también otras vidas. Los síntomas se resolvían al desplegarse las vidas."

--
(1) Ediciones B, 2005 (primera edició en anglès, 1988). Fragments: pàgines 9, 11, 212, 213, 214, 227, 228.
(2) Un altre tema és que alguns psiquiatres convencionals, dedicats exclusivament a l'administració de fàrmacs, de vegades actuïn de manera semblant als exorcistes o bruixots, basant-se en les "suposades evidències" dels efectes positius, en tots els casos, dels psicofàrmacs que recepten. I com que a sobre, de vegades són més aviat sobergs, sovint titllen d'absolutament ignorant qualsevol persona que gosi qüestionar els seus principis, el seu treball, els seus resultats i les seves estadístiques. Però bé, aquest és un altre tema, que avui no toca.

Sobre les actituds

L'Agnès, la Júlia, la Magda i el Jaume tenen malalties cròniques importants. També tenen en comú que, elles i ell, es queixen bastant de la seva salut deteriorada, dels seus dolors, de la seva mala sort, de l'atenció mèdica insuficient i poc competent que diuen que reben, de la injusta que és amb elles la vida...

La Maribel és el cas contrari. També pateix una malaltia equiparable a les seves, de vegades bastant invalidant, però no es queixa. O es queixa rient-se'n, traient-li tot el dramatisme a la seva situació, encara que alhora pugui detallar exactament el que li passa. La Maribel riu molt.

Parlar amb la Maribel sempre és agradable, mentre que parlar amb persones com el Jaume, l'Agnès, la Júlia i la Magda fa una mica de mandra. Sobretot el Jaume i la Júlia,  són exageradament insistents, amb les seves queixes. No són conscients del difícil que ho posen, a la gent del seu entorn. No s'adonen que la seva solitud, que diuen que tant els pesa, en part és el resultat d'aquesta actitud seva.

D'altra banda, si intentes dir-los alguna cosa sobre aquest tema, si intentes introduir alguna reflexió, encara que la facis amb tota la prudència i delicadesa (sobre aquesta relació causa-efecte entre la queixa i la solitud), no serveix de res, perquè tenen una actitud, un argumentari, del tot blindats: sembla que són invulnerables a qualsevol raonament.

L'altra part és que la seva queixa exterioritzada és un reflex de la seva queixa interior: no només parlen així quan parlen amb algú, sinó que les vint-i-quatre hores del dia també "es parlen" d'aquesta manera, en els seus monòlegs mentals. I com que amb elles mateixes hi estan sempre, tot el dia, aquesta queixa i autocompadiment constants, aquest viure amb aquesta "companyia" tan negativa de forma permanent, els complica encara més la vida. 

La Maribel, en canvi, està programada diferent. D'una banda, amb la seva actitud positiva de cara als altres (en lloc d'anar desgranant amb veu llastimosa les seves penes): amb el seu somriure permanent i el riure fàcil, amb la seva lleugeresa, fa que tinguis ganes d'anar-la veient. I, d'una altra banda, com que també "es tracta bé" ella mateixa (en primer lloc, "parlant-se bé"), la seva vida diària, objectivament difícil, li és una mica més fàcil.

La Valèria i el Dalmau

Durant uns anys, la Valèria i el Dalmau van ser parella. El Dalmau era una persona amable, atenta, espavilada, enginyosa, però de vegades tenia comportaments estranys. De cop, un dia, sense cap motiu aparent, es tornava hermètic, inaccessible. O desapareixia. Quan passaven aquestes coses, la Valèria no entenia el motiu, i pensava que el Dalmau era un fresc.

Tot i ser parella, o més o menys parella, vivia cadascú a casa seva. Durant aquells anys, es trobaven a casa de l'un o de l'altre, o anaven a sopar, al cine, sortien d'excursió, feien algun viatge...

Les desaparicions i els silencis cíclics del Dalmau podien durar setmanes, de vegades mesos. I quan després tornava a donar senyals de vida, a la Valèria no li donava cap explicació: semblava que per a ell, era com si no hagués passat res, com si aquell silenci que hi havia hagut no hagués existit, com si tot fos del tot normal. 

Per descomptat, si la relació va durar va ser perquè la Valèria va acceptar aquell comportament estrany del Dalmau. Ningú no li impedia tallar la relació, però durant molt de temps no ho va fer. 

De tot això ja fa uns quants anys, fa temps que la Valèria no veu el Dalmau. Ara, fa poc, a través d'una amiga del Dalmau (companya de feina d'ell), s'ha assabentat que, des de molt abans que la Valèria el conegués i els dos fossin parella, de tant en tant el Dalmau havia anat passant (i segueix passant) per períodes depressius, de vegades llargs i severs.

La Valèria s'ha quedat molt parada, perquè el Dalmau mai n'hi havia dit ni una sola paraula. Res de res. Ara que sap això (tot i que segueixi tenint el mateix mal record d'aquells anys), a la Valèria li és més fàcil pensar en el Dalmau de manera més tranquil.la, sense tanta animadversió com sentia abans. Fins i tot hi pot pensar de manera compassiva. Potser les depressions del Dalmau no expliquen totes les dificultats de l'antiga relació entre els dos, potser hi havia també altres problemes. Però com a mínim l'existència de les depressions és una explicació de molta envergadura.

De tota manera, ara que ho sap, la Valèria no entén que el Dalmau no li digués mai res de les seves depressions. Com és que li ho va ocultar? Per quin motiu? Perquè, és clar, si ho hagués explicat, els malentesos entre ells, i sobretot els malestars de la Valèria, no haurien sigut tan greus.

Quan m'assabento d'aquesta història, llavors recordo el que em va explicar, també ja fa temps, una altra parella del Dalmau. Una història calcada de l'experiència de la Valèria, amb les mateixes desaparicions cícliques i el mateix final de cansament i decepció. Li telefono, i no s'estranya del que li dic, això de les depressions del Dalmau, però també em diu que és la primera paraula, que ni mentre van ser parella, ni després alguna vegada que s'han vist o que han parlat per telèfon, ell no n'hi ha dit mai res.

O ves a saber, potser el Dalmau en els dos casos ja va donar alguna pista... i la Valèria i aquesta altra amiga no van saber veure-la. O potser d'alguna manera no van voler... Perquè com que aquestes coses inquieten, per veure-les (i llavors "assumir que existeixen") de vegades també cal una mica de coratge.

Ha contactat amb l'Institut Pere Mata

Ha contactat amb l'Institut Pere Mata.

Si desitja parlar amb la Residència Monterols, premi 1.

Amb la Fundació, premi 2.

Amb comptabilitat, premi 3.

Amb recursos humans, premi 4.

Si coneix l'extensió, marqui-la.

En cas contrari, mantingui's a l'espera.

(petita espera i canvi de locució)

Por favor, espere hasta que le pongamos con su interlocutor.

(un minut d'espera)

Por favor, vuelva a llamar.

(et pengen)

Quan truques al Pere Mata en general sents aquesta màquina parlant unes quantes vegades, perquè el normal és que les trucades acabin amb el "Por favor, vuelva a llamar" final, i que llavors et pengin.

Si un dia "estàs de sort", i després d'unes quantes trucades al final aconsegueixes parlar "amb una persona" (si abans no te n'has cansat i ho has deixat estar), llavors et passen "a l'extensió" que et toca. 

Si abans que t'hi passin preguntes quin és el número de l'extensió, per tal d'estalviar-te un altre dia el calvari que t'han fet passar, et diuen que no te la poden dir.

Si quan et passen a l'extensió llavors fas la mateixa pregunta, la resposta és la mateixa: també et diuen que no et poden dir l'extensió. Et diuen que les normes que tenen són aquestes, que no se les poden saltar, que has de ser comprensiu.

Si dius que les normes són idiotes (no amb aquestes paraules, però de manera que quedi clara la idea), que són una falta de respecte de cara a la gent que truca i, sobretot, una immensa desconsideració cap a les persones ingressades, ja que amb aquest "protocol" la comunicació amb elles sovint esdevé impossible, et diuen que ho lamenten, que segueixen les instruccions.

Si insisteixes una mica, si els dius que les normes haurien d'estar al servei "de les persones ingressades", i no al servei "de no se sap qui o que", doncs igual: l'única resposta és que s'ha de seguir el protocol. 

Conclusió: al Pere Mata els importen molt les normes i els protocols i, en canvi, sembla que els importen poc les persones ingressades.

De fet, el funcionament de la centraleta és un indicador del funcionament del centre. Per exemple, de manera incomprensible, al Pere Mata hi ha persones amb "ingressos indefinits", a causa de criteris "mèdics" avui dia del tot obsolets. Tornant a la centraleta: que les persones que pateixen aquesta "condemna" a sobre tinguin tan complicat el contacte amb l'exterior, òbviament encara és més greu.

És greu perquè el Pere Mata és el referent de salut mental a les comarques tarragonines. I a sobre, resulta que quan els seus responsables fan alguna declaració, sempre és autoelogiosa. No hi ha mai cap autocrítica.

La Corín i el lligam maternal

La Corín fa anys que viu aparellada. Ara ha tingut un fill, el primer, i ha decidit que no li donaria el pit. El motiu no és evitar la deformació del seu cos, dels pits, diu que no és això, sinó que no vol crear relacions de dependència amb el fill.

El Max, el company de la Corín, respecta completament la seva decisió. Diu que si ella no alleta el fill, això afavoreix que la Corín estigui més tranquil.la, i llavors el resultat és que la relació entre ells és més fàcil. Diu que tots hi surten guanyant: ell, la Corín i el fill.

El Max també entén i afavoreix altres coses. Per exemple, que la Corín, des que té el fill, s'hagi apuntat a un gimnàs per fer boxa, perquè ella diu que necessita relaxar-se, trobar-se bé amb ella mateixa, i que la boxa li va bé. 

Asseguts a un banc del carrer, un dia l'Odet, la mare de la Corín, m'explica tot això. Té dues filles, la Corín és la gran, té trenta anys. Diu que ella, l'Odet, s'ha de mossegar la llengua, que sobre aquest tema a la Corín no li pot dir res, perquè si ho fes, encara seria pitjor. 

L'Odet m'ho explica amb un somriure trist. Perquè ella treballa de psicòloga, i resulta que es dedica, precisament, als nens petits, molt petits, de només fins a quatre anys. Diu que a les consultes cada vegada hi ha més criatures d'aquestes edats amb problemes emocionals importants. M'explica que en aquests casos la forma de treball  són sessions conjuntes amb el nen o nena, i els pares, ja que el problema normalment no és "el nen individual", sinó un problema "del sistema familiar". Un sistema que no està ben ajustat, o que potser té disfuncions greus. 

Diu que un dels elements que sovint apareix en els casos que atén és la falta de vincle sòlid, de lligam segur, entre les criatures i els pares. La diferència, diu, és que normalment aquesta falta de lligam és un efecte indesitjat d'unes relacions familiars marcades per diferents problemes. Mentre que en el cas de la seva filla, la Corín, de manera sorprenent, aquesta falta de lligam sembla que és l'objectiu buscat.

IMPU / 2

De l'IMPU en tinc una altra referència, la de Pere Olivé (al qual no conec): els poemes que va escriure sobre la seva estada allí, no sé si durant l'ingrés, o posteriorment. Una mostra:

Oración y cierre

        Dedicada a todos los médicos que aplican electrochoque.
        A todos los que en su empeño
        de convertir al pueblo en rebaño
        han elegido la profesión de esquiladores.

Señor doctor que estás en eminencia
Todo-poderoso en tu gloriosa ciencia
glorificado y ensalzado sea tu nombre
venga a nosotros la sumisión a tu poder,
hágase tu voluntad
en nuestra vida pública y privada.

El electrochoque de cada día dánoslo hoy
y perdona nuestras ideas tan nuestras
así como nosotros perdonamos
a todos los audaces que piensan por su cuenta.
No nos dejes caer en la tentación
de decidir sin consultarte,
líbranos de nuestra identidad. (*)

--
(*) Cançons in manicomio (Equip Erperechú). Zafo Editorial, Barcelona, 1978. Fa un parell d'anys em van deixar aquest llibret de poesies, i em va cridar l'atenció la visió que oferia de l'IMPU, tan coincident amb el de les tres amigues de les quals vaig parlar l'altre dia.
Una altra poesia de Pere Olivé, inclosa en aquest llibret:
www.edu-dh.org/2/dudh/dudh-p.olive2.html 

IMPU

"La situació de l'assistència psiquiàtrica a Barcelona segons aquest informe és absurda i maligna, creadora, en sí mateixa, de patologia (...) concretament l'Institut Municipal es converteix en un centre de cronificació i psiquiatrització de les situacions de marginació social, sobrecarregada en la demanda i amb insuficient dedicació del personal, que obliga a una assistència simptomàtica, la qual cosa condueix a una assistència degradada que comporta un increment dels reingressos i una massificació. La situació geogràfica s'adscriu a la segregació mil.lenària del dit malalt mental i a més a més fa impossible l'arrelament del centre en la Comunitat a la qual ha d'atendre." Josep M. Costa i Molinari (1)

Entre finals dels anys 70 i principis dels 80 van passar per l'Institut Municipal de Psiquiatria d'Urgència de Barcelona, l'IMPU, tres conegudes. Potser és una casualitat (no conec personalment més persones que hi haguessin passat), però l'opinió de les tres és que el seu pas per l'IMPU va ser la pitjor experiència de la seva llarga trajectòria per diferents centres psiquiàtrics. Les tres llavors es van sentir bastant maltractades i humiliades, i tenint en compte els exemples concrets que em van posar quan me'n van parlar, era del tot normal que es sentissin així. (2)

Sé que a partir de tres testimonis d'usuàries no es pot fer la valoració d'un centre, però en aquest cas resulta que coincideixen força amb el que diu Josep M. Costa que, ves per on, va ser el psiquiatre director de l'IMPU fins al 1981. Tot plegat, un escenari una mica desconcertant, perquè Josep M. Costa critica una etapa de l'IMPU de quan ell el dirigia (la cita inicial fa referència -ho dedueixo de la resta de l'article- als anys 1979-1981). Però requeriria bastant més temps documentar i interpretar el que llavors passava allí, es veu que una barreja de diferents components: les confrontacions entre dos corrents psiquiàtrics oposats (cosa habitual durant aquells anys), pressions polítiques, interessos personals, etc. (3)

La paradoxa és que, com en altres casos, l'objectiu d'aquest centre, quan es va pensar, era millorar l'assistència a les persones amb problemes mentals. 

L'IMPU es va inaugurar el 1972. Ubicat al costat del Laberint d'Horta, fa molt que no existeix. No sé concretament quin any es va tancar; he intentat (val a dir que sense perseverar gaire), trobar aquesta informació, i no me n'he sortit. De fet, és curiós la poca informació que hi ha sobre l'IMPU (que hi ha o que sigui "de fàcil accés"). Actualment, des del 2007, les instal.lacions acullen el Centre Educatiu de Justícia Juvenil Can Llupià (o Centre Educatiu Can Llupià, tal com apareix de vegades, sense la referència a la seva vinculació al Departament de Justícia).

--
(1) 'Un segle d'assistència psiquiàtrica municipal a Barcelona'. Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Catalunya, novembre de 2006 (p. 22 i 23). Josep M. Costa i Molinari va morir el 2011.
(2) De fet, no són només conegudes, sinó també amigues. O "eren", perquè de les tres una va morir fa un any, i una altra acaba de morir ara, mentre estava escrivint aquest text.
(3) Del mateix escrit de Josep M. Costa: "El funcionament de l'IMPU es va veure trasbalsada pels canvis polítics que van propiciar en primer lloc les aspiracions d'ocupar un lloc privilegiat de treball a base de mèrits polítics que no pas científics o professionals d'alguns col.legues, la identificació del centre amb altres institucions psiquiàtriques molt deficients responsables de l'atenció integral dels malalts i de la introducció de crisis conceptuals dins la pròpia Psiquiatria."

Ens hem equivocat

Com cada dissabte, ve l'Adriana a dinar. A diferència d'altres dissabtes, quan marxa, la Lívia i jo ens sentim incòmodes, ens adonem que aquesta vegada no ho hem fet bé. Perquè hem parlat massa, hem insistit massa i, el que és pitjor, en alguns moments a sobre ho hem fet amb un to inadequat, amb una duresa fora de lloc, sense la necessària, imprescindible, amabilitat i calidesa.

No és que ens hàgim equivocat amb els temes, amb els "continguts". Amb això no ens hem equivocat, perquè en la justa mesura i amb l'embolcall de la calidesa necessària, considerem que és necessari anar recordant algunes coses. Per tal que ella, "convidada però no forçada" (forçar és inútil), de mica en mica, amb una mica de sort, pugui anar sortint d'aquest estat depressiu, barrejat amb diferents distorsions mentals, que fan que la seva vida sigui tan difícil de viure.

Per aquesta banda no ens hem equivocat, pensem que no ens equivoquem. És amb les "quantitats", la reiteració, i amb el "continent", les formes, amb el que aquesta vegada hem fallat.

L'Adriana, des que està així, en aquest estat, no és una persona fàcil, la Lívia i jo ja ho sabem. Però també pensem que això, que actualment sigui tan negativa i esgotadora, i alhora amb actituds desconsiderades, i de vegades fins i tot amb brots d'agressivitat cap a algunes persones (amb nosaltres ha anat aprenent a controlar-se molt), no justifica que la nostra relació amb ella pugui ser en cap moment com la d'aquest dissabte.

Ella és com és, actualment una persona bastant difícil, i tal com he dit també esgotadora. Però l'estona que estem amb ella no ens podem permetre fer servir aquestes excuses per justificar badades com les d'avui. Perquè la nostra relació amb ella, sobretot, té aquest objectiu: que la relació li pugui servir una mica d'agafador de cara a intentar sortir d'aquest pou tan inhòspit en el qual ara malviu. I és que a l'Adriana, una de les principals coses que li falta són precisament aquests "agafadors", però ara no en parlaré, d'aquest tema, perquè això implicaria parlar d'altres persones, i avui els protagonistes som només nosaltres, la Lívia i jo.

Un incís. Per descomptat, la principal víctima dels diferents trets i reaccions difícils de l'Adriana i que incomoden als altres, és ella mateixa: fent mal (i de vegades en fa), encara se'n fa més ella mateixa (molt), perquè llavors a sobre es tortura amb la culpabilitat d'aquests comportaments seus que és del tot conscient que són inapropiats, censurables.

Continuo. L'endemà, li telefonem, parlem amb ella tant la Lívia com jo. Els dos ens disculpem: li diem que ens sap greu el que va passar, i que volem que no es repeteixi més. Li diem que igual que ella ha d'anar aprenent el que ha d'anar aprenent, nosaltres també hem d'aprendre les nostres lliçons. Com aquesta: això no pot tornar a passar.

La Lívia sent un malestar més gran que el meu, a causa d'aquest episodi, i li dic que procuri no capficar-s'hi: hem sigut conscients de l'error, tenim el propòsit de no repetir-lo, i ens hem disculpat. Ja està, no cal donar-hi més voltes. A més, li recordo que si ens hem equivocat "és perquè hem tingut la possibilitat d'equivocar-nos". Perquè és obvi que si no convidéssim cada dissabte l'Adriana (cosa que implica, és clar, descartar "altres formats" de cap de setmana), naturalment, llavors no ens hauríem equivocat.

És clar que, aleshores, "l'equivocació", si se'n pot dir així, potser seria una altra, segurament més greu. Perquè seria "una equivocació d'abandonament", de desenteniment, de "ja t'ho faràs, nosaltres estem cansats", "els dissabtes volem fer altres coses", etc.

Raons segurament ben legítimes... però que són una altra història, una història de la que, de moment, no en volem ser els protagonistes. 

La família de la Fina

Fa molts anys que conec la Fina. Hem parlat moltes vegades, sempre de feines que hem fet junts. Aquesta vegada també hem quedat per parlar de feines, però al final ella em parla de la seva família. M'explica, entre altres coses, que al seu marit i a la seva filla, si se'ls hagués de posar una etiqueta, els correspondria la d'asperger (la variant més lleu de l'espectre autista). Diu que cap dels dos està diagnosticat, però que encaixen perfectament en aquest patró.

M'explica coses del marit i de la filla, la forma de ser en general, i anècdotes concretes. No es queixa de res, està contenta amb el marit, fa quaranta anys que estan casats. Diu que tenen una bona relació, que ella ha anat entenent i acceptant les seves peculiaritats. D'ell, sobretot en valora que és molt bona persona. També diu que considera que a ell li ha anat molt bé la convivència amb ella, molt extravertida i sociable, cosa que a ell l'ha anat ajudant a moure's amb més facilitat pel món de les relacions socials, tot i la seva tendència a l'aïllament.

El marit, ara jubilat, ha treballat sempre d'informàtic, i en la seva feina ha sigut molt bo. Ella diu que la filla no és tan funcional com el marit, que no té unes habilitats equiparables a les del pare, des del punt de vista de la valoració de la societat. Ni tampoc té l'autodisciplina i la constància del pare. La preocupa una mica, el futur d'aquesta filla.

D'aquesta història el que més em sobta és que hagin passat tants anys sense saber res de la família de la Fina, tot i haver-hi parlat tantes vegades. Se'm fa estrany... coneixia una Fina, i aquesta és una altra Fina.

Al final em pregunta si m'ha avorrit, parlant de la seva família. Li dic que en absolut, que al contrari, que li ho agraeixo molt. Que a mi les converses que més m'agraden són aquestes, quan la gent parla, parlem, de la nostra vida, de les nostres coses.

Avui, per casualitat, amb la Fina s'ha obert aquesta finestra (podria no haver-se obert mai), i ha sigut un regal.

Dimonis i ingressos

"En Sainte-Anne, un enfermo gritaba desde su cama: '¡Soy príncipe! ¡Que detengan al Gran Duque!' Se acercaban a él, le decían al oído: '¡Suénate la nariz!', y se sonaba; le preguntaban: '¿Qué oficio tienes?', y contestaba suavemente: 'Zapatero', y después se ponía a gritar otra vez." Jean-Paul Sartre (1)

Del Ramon ja n'he parlat altres vegades, d'ell i dels seus deliris sobre que una parella seva, no he aclarit mai si en part real o del tot imaginària, estava posseïda pel dimoni, i que a causa d'aquesta possessió, de la influència del "Maligne", ella el rebutjava a ell. Ara he sabut que fa pocs mesos, a causa en part d'uns altres dimonis, el Ramon va acabar ingressat en una unitat d'aguts (no era el primer cop, però feia anys que no passava). 

El Ramon vivia amb la seva mare, ja gran, una dona amb una demència avançada. Tenien una cuidadora que, a més d'ocupar-se de la mare, també "supervisava" el Ramon. Era una dona intel.ligent, i sabia gestionar bé les peculiaritats del Ramon, que de vegades eren d'una considerable complexitat.

El cas és que aquesta cuidadora es va posar malalta, i va quedar clar que hauria d'estar de baixa una llarga temporada. Llavors els altres fills (que viuen lluny de la casa de la mare) van buscar una altra cuidadora. La van trobar, i ella va assumir bé la cura de la mare, però la convivència amb el fill de seguida se li va fer molt difícil. No tenia experiència de tracte amb persones amb problemes mentals, sinó més aviat prejudicis, i la situació la desbordava bastant. 

Per acabar-ho de fer difícil, el Ramon va aprofitar el canvi de cuidadora per intentar controlar tota l'organització de la vida al pis, sense respectar els límits que els seus germans li havien deixat clar que havia de respectar. La cuidadora anterior el mantenia a ratlla, i ho feia amb tacte, però aquesta no era tan hàbil i diplomàtica. El resultat va ser que de mica en mica va anar augmentant la tensió entre la cuidadora i el Ramon, i a sobre, per acabar-ho d'embolicar, la cuidadora va començar a dir que els problemes mentals del Ramon eren el resultat d'una possessió demoníaca, perquè es veu que al seu país aquest tipus de creences són habituals.

Tant el Ramon com la cuidadora, en lloc d'intentar rebaixar la tensió, l'anaven incrementant, cada dia una mica més. Fins que va arribar un punt que el Ramon va explotar: va tenir un brot psicòtic important que va fer que s'hi presentés la policia i una ambulància, i que ell acabés a les Urgències de psiquiatria. Allí s'hi va estar uns quinze dies, i després el van enviar a un centre de subaguts, en el qual, entre el seu estat, i la dificultat per reincorporar-se al domicili familiar a causa de la complicada situació que allí hi havia, fa uns quatre mesos que hi està.

De tot això me n'assabento tot just ara, quan finalment aconsegueixo parlar amb el Ramon. Abans, havia trucat algunes vegades a la casa de la mare, però ningú m'havia agafat el telèfon (havia passat una temporada a casa d'un altre fill). I quan havia trucat al mòbil del Ramon, tampoc no em contestava ningú, perquè es veu que li van confiscar el telèfon i només li deixaven (li deixen), una estona al dia. Aquesta vegada he tingut sort, l'he pescat, i hem pogut parlar una estona, i hem quedat que, tan aviat com sigui, possible ens hem de veure i anar a prendre un cafè junts.

A banda del que m'ha explicat el Ramon, la crònica aquesta l'he pogut escriure perquè, després de parlar amb ell, també he parlat amb un germà, i aquest germà m'ha "corregit" algunes informacions del Ramon, i n'hi ha afegit d'altres que faltaven, sense les quals era complicat entendre la història. 

--
(1) Las palabras. Losada, 1964

Ser o tenir (La dona que tremola)

Una persona "és" bipolar o "té la malaltia" de la bipolaritat? (la bipolaritat, o la malaltia  mental que sigui: l'esquizofrènia, el trastorn obsessiu-compulsiu, el trastorn límit, una neuràlgia, una demència, etc.).

Els organismes i entitats relacionats amb la salut mental des de fa temps defensen que s'ha de fer servir la segona opció. Diuen que la malaltia (o trastorn) "és té", que no "s'és" la malaltia. Diuen que parlar de "ser" en aquest sentit, en aquests casos, estigmatitza, limita, etc.

Siri Hustvedt no hi està d'acord, si més no quan parla d'ella mateixa, per exemple, a 'La mujer temblorosa' (1):

"Casi todos los días me despierto con jaqueca, que amaina después de tomarme un café, pero también, casi a diario, va acompañada de algún dolor, de una especie de nube que se instala en mi cabeza (...) El dolor de cabeza soy yo y comprenderlo ha sido mi salvación." (1)

A mi em sembla que tant "ser" com "tenir" poden ser útils, tenir sentit. En funció de les persones, els moments, els entorns... I alhora, tant una opció com l'altra poden ser perilloses, si el seu ús no està subordinat "a les més grans possibilitats de benefici" per a la persona afectada, protagonista (o potser destinatària passiva), de l'etiqueta.

O dit d'una altra manera: més que declaracions radicals sobre aquest tema, del tipus que siguin, potser el més important és "posar el màxim d'atenció" en la paraula o paraules triades i les seves possibles repercussions en cada cas concret. En cada cas i en cada "moment", perquè també pot ser que en un moment donat, en relació amb una mateixa persona, sigui preferible canviar de criteri, de paraula.

--
(1) Anagrama, 2010 (p. 187). D'aquest llibre, llegit fa anys, en guardava també aquestes dues cites: "Sé por experiencia que es posible trabajar con un dolor de cabeza muy intenso, que es posible estar sufriendo y aprender a no prestar atención al sufrimiento. La obsesión y la preocupación no hacen más que empeorar los dolores de cabeza. La distracción y la meditación los alivian." (p. 191); "Mi forma de pensar ha sido crucial a la hora de reducir mi sufrimiento." (p. 195).

Anys setanta, neorurals i susbtàncies psicoactives

"Empezaron a preocuparse seriamente por mí un par de días después de que todos nos empastilláramos, pero esperaban que acabara poniéndome bien. Se aseguraban de que nunca estuviera solo, y me hablaban un montón. No podían hacer mucho más. Pero el tiempo pasaba y las cosas empeoraban en vez de mejorar. Cuando Simón me bajó al pueblo, diez días después de comernos el tripi, yo no había comido nada ni había dormido nada en los últimos cuatro días. Algo había que hacer."

És una cita de "Expreso al paraíso. Memoria de una locura" (1), el relat autobiogràfic de Mark Vonnegut sobre el seu brot psicòtic quan tenia uns vint anys. La cosa passa entre els Estats Units i el Canadà a finals dels anys seixanta del segle passat, en una comuna rural ben proveïda de munició psicoactiva.

Pocs anys després, a mitjans dels setanta, històries semblants les vivia jo. O potser hauria de dir que "les observava", ja que la meva trajectòria neorural va ser una mica atípica, en relació "amb les normalitats" dominants entre les persones d'aquests col.lectius alternatius llavors etiquetables, aquí, com a "hipis" rurals. Atípica, en part, a causa de la meva tendència, llavors, a una solitud extrema. I en part a causa del meu "excés de racionalitat", que feia que no em temptessin gens segons quina mena d'opcions o experiments.

El llibre m'agrada, i alhora de vegades em cansa; trobo que de vegades s'estén molt sobre aspectes que són necessaris per contextualitzar la història, però que a causa d'un excés de protagonisme o extensió, resten en lloc de sumar.

Alhora, el relat em porta molts records, alguns tristos. Per exemple, mentre llegeixo recordo el Lluís, llavors policonsumidor habitual. Potser uns quinze anys després, el van trobar mort a casa seva, crec que dies després de morir. 

Recordo també l'Eduard, que a causa d'una dosi d'LSD es va passar unes setmanes psicòtic, pensant-se que era un profeta que havia de salvar el món. Mentrestant, una amiga bona samaritana s'ocupava d'ell. Fins que al final, esgotada ella, va haver d'avisar a la família, que el va anar a buscar, i va acabar ingressat en un psiquiàtric, fins que va tornar a tocar de peus a terra.

O el Copis, que com el Lluís també era un gran consumidor de diferents substàncies, i que es veu que també va acabar en un psiquiàtric. A aquest li vaig perdre la pista.

Els tres tenien creences pintoresques, poc o molt fantasioses o esotèriques... Amb els tres m'hi havia relacionat, hi havia tingut diferents graus d'amistat, havia estat a casa d'ells, en poblets petits, isolats. Tenien caps curiosos, vides curioses, però eren bona gent.

I podria allargar aquesta llista de tres amb altres noms i altres històries, perquè eren moltes les persones que llavors jo coneixia que feien vida de "hipis" i que consumien una cosa o altra psicoactiva, i a les quals els consums els van afectar de maneres diferents. D'alguns, encara ara, de vegades, a través de terceres persones n'he sabut alguna cosa. 

No vull dir que el consum de substàncies, els esoterismes, els panteismes i altres ismes curiosos afectessin tothom, en aquell món de neorurals, durant aquells anys; també hi havia persones que en vivien bastant al marge, que tocaven bastant de peus a terra. Com jo. Hi havia de tot.

Però la proporcio dels altres era elevada: persones amb un "alternativisme radical" curiós, amb creences peculiars o insòlites, acompanyades sovint de diferents graus de fonamentalismes, i sovint aficionades a les substàncies psicoactives. D'aquestes persones, llavors més o menys "penjades", avui algunes sobreviuen amb una farmaciola a casa seva provista d'antidepressius, ansiolítics, antipsicòtics... aquestes substàncies que, fa dècades, maleïen, criticaven i desqualificaven de manera rotunda. La vida és dura, i de vegades el primer que colpeja és l'orgull.

De vegades penso que si jo me'n vaig escapar, de tot allò, va ser una mica per casualitat. I altres vegades penso que si me'n vaig escapar va ser perquè (tal com ja he dit) se'm feia massa estrany, aquell món mental, a causa de la meva sobredosi de racionalitat. 

O potser no, potser, si me'n vaig lliurar, va ser sobretot a causa de la meva sobergueria, que de la mateixa manera que havia fet que volgués ser diferent de la gent normal, urbana (la que havia deixat a la ciutat, amb les seves oposicions, feines, convencionalismes, etc.), llavors també em portava a voler ser "diferent dels diferents", és a dir, alhora diferent d'aquells neorurals dels quals jo "en formava part i alhora no en formava part".

--
(1) Libros del Kultrum / Sinónimo de Lucro, 2022 (p. 163). L'edició original en anglès és de 1975, cosa que cal tenir en compte, en relació amb diferents opinions exposades al llibre.

L'Alba s'ha suïcidat

L'Alba s'ha suïcidat. Feia uns mesos que arrossegava un estat depressiu, però no hi havia cap indici que pogués acabar en una cosa així.

Abans d'aquesta depressió, en teoria era una noia sense problemes. Era la més petita de tres germanes, i feia ja uns anys que s'havia independitzat. Durant molts anys, les altres dues germanes havien acaparat bastant l'atenció dels pares, a causa dels seus problemes. Sobretot la segona, que a partir de l'adolescència va tenir una vida molt desballestada, amb diferents ingressos psiquiàtrics inclosos.

L'Alba era un exemple d'aquests fills que tenen germans amb problemes, i que a causa d'això, queden una mica relegats. Com que el germà o germana amb problemes és tan absorbent, es tendeix a passar per alt què els passa als altres, als que no tenen problemes, o que no els tenen de tanta envergadura. Suposo que en part és normal, actuar això, perquè la capacitat d'atenció i dedicació dels pares no és infinita. 

En aquests casos, no s'han de buscar culpables: el que passa és que "el sistema es col.lapsa", perquè a causa de les dimensions dels conflictes arriba un punt que els pares (i l'entorn familiar) no són capaços de més.

En molts casos el pes que arrosseguen aquests fills "sense problemes" és molt gran, tant per la falta de dedicació que reben, com per tot allò que han de viure. Per exemple, l'Alba havia viscut intents de suïcidi de la seva germana mitjana. I a banda d'aquests moments dramàtics puntuals, sovint el que vivia era "una normalitat del tot anormal", un ambient familiar molt tens, que no alimentava ni la serenitat ni l'estabilitat. Per això, tan aviat com va poder, l'Alba va marxar de casa.

Però devia marxar ja ferida, amb una ferida que no es tancava... I al final, al cap de pocs anys d'haver-se emancipat, va arribar el moment irreversible. Perquè el suïcidi de l'Alba no va ser un intent de cridar l'atenció que va fallar: la forma de morir que va escollir, violenta, no permetia cap error. 

Durant aquests últims tres anys, l'Alba és la tercera noia que es suïcida, filles les tres de pares amb els quals he estat en contacte. Costen d'assimilar, tantes morts, i de gent tan jove.

Por si las voces vuelven / 2

"Volverme loco es de lo mejor que me ha pasado". És el títol de l'entrevista que li va fer Ima Sanchís a Ángel Martín (La Vanguardia, 21/7/2022). Al llibre "Por si las voces vuelven" (Planeta, 2021), Ángel Martín també diu el mateix.

Fa uns mesos em vaig referir a aquest llibre (1). Vaig comentar la valentia del seu autor pel fet de parlar obertament i descarnadament dels seus estats d'extrema ansietat. També vaig fer esment d'allò que per a mi és un desencert del llibre, la incorporació d'algunes referències i divagacions que, en lloc de millorar el text, el devaluen. I crec que el fan menys perdurable. Però em vaig oblidar de comentar aquest altre tema, el del títol d'aquesta entrevista. Considero que aquest tema, tractat com ell el tracta, és un desencert. Sobretot, perquè no ajuda les persones que han tingut la desgràcia de ser víctimes de la "bogeria", no només de manera puntual com ell, sinó més permanent. A dins de l'entrevista, la frase del títol segueix així: "... te quedan herramientas que te permiten reconstruirte de una forma más consciente" (després de "tornar-te boig" i recuperar "el seny"). La majoria de gent "boja", és a dir, que pateix paranoies invalidants, deliris, obsessions de persecucions, etc., o que sent veus, olors, o té altres percepcions "inexistents" (només reals a dins del seu cap), és a dir, que té brots psicòtics, com que s'ho passen molt malament, si un dia poden superar aquest estat (sigui de forma temporal, episòdica o definitiva), el que senten és un immens alleujament: han aconseguit sortir de l'infern! I llavors no tenen gens d'interès en treure lliços dels brots de bogeria... llevat de l'aspecte preventiu, d'intentar que aquests brots no es repeteixin, a causa del trasbalssadors que són si es produeixen. Les persones que surten de l'infern de la psicosi (cal subratllar que gairebé sempre és sinistra, amenaçadora, terrorífica...), en general aspiren, senzillament, a una vida "el més normal possible". Per exemple, la que tenien abans del brot: un tipus de vida "quotidiana". Un tipus de vida que, segons sembla, Ángel Martín menysté, a causa de la naturalesa tranquil.la, poc espurnejant, poc rellevant, més aviat anodina, etc. d'aquesta vida "no boja". Bé, segur que hi ha "altres Ángel Martín", persones com ell, amb el seu punt de vista, però no són en absolut la majoria. La majoria de gent que ha estat a l'infern, al que aspira és a "la tranquil.litat de la normalitat". Una altra cosa és que "per a Ángel Martín" la seva autoexplicació, de la seva crisi, li sigui útil. A ell. I, per tant, és respectable que, si vol, s'expressi així: "en benefici propi". Però confondre el cas concret (el seu) amb el de la majoria, generalitzar d'aquesta manera, considero que és generar confusió. I de confusió ja n'hi ha prou, en el món dels problemes mentals, no cal afegir-hi més benzina. Ho resumeixo. No crec que titulars com els de l'entrevista, o continguts com el del llibre (pel que fa a aquest aspecte concret), siguin beneficiosos "per a la causa de la gent boja". De tota manera, torno a dir el que ja vaig dir i que avui també he dit ja: hi ha aspectes del seu llibre, i de l'entrevista, molt valuosos, aportacions d'una importància indiscutible de cara a fer presents els problemes que poden torturar la ment, com ara els desbordaments de l'ansietat, de vegades d'efectes catastròfics. Per aquesta banda, cal agrair-li molt a Ángel Martín el seu valent testimoni, tant el del llibre com el de l'entrevista. -- (1) 16/2/2022: https://horitzontal.blogspot.com/2022/02/por-si-las-voces-vuelven.html

El guió

"Todos tenemos ansiedad de vez en cuando, y eso hace que el potencial comercial de los fármacos que la tratan sea enorme. (...) Evidentemente, lo ideal sería enseñar a la gente a tolerar la ansiedad y hacerle frente. En términos de equilibro entre beneficios y peligros, la psicoterapia es mucho mejor que los fármacos, y aun así, los tratamientos farmacológicos son mucho más habituales que la psicoterapia." Peter C. Gøtzsche (1)

A la taula del bar, tres dones. Les tres tenen més de seixanta anys. Les tres tenen problemes depressius i d'ansietat. Les tres es mediquen: aquest és el tema de conversa, quan jo arribo. 

Fa anys que les conec. A elles, i les històries de les seves vides, les tres marcades per unes filles amb biografies molt complicades.

De les tres, una diu que la medicació antidepressiva que es pren no li fa efecte. Les altres li diuen que hauria d'anar al psiquiatre, per tal que li revisi la medicació, ja que potser ha de variar les dosis, o canviar de medicament.

Al cap d'una estona de sentir-les parlar de medicaments i de psiquiatres, hi fico cullerada. Li dic, a la que s'està prenent l'antidepressiu que diu que no li funciona, que si a més d'anar al psiquiatre i prendre's medicaments, fa alguna altra cosa.

"Quina altra cosa?" Em pregunta.

Li dic que buscar ajuda psicològica, ja que ella mateixa diu que la causa dels seus problemes depressius i d'ansietat li venen de la por, el malestar, la inseguretat que li generen la complicada vida de la seva filla. I que, per tant, el que li caldria seria aprendre a gestionar d'una altra manera aquesta situació adversa (la vida complicada de la seva filla), i les emocions que li provoca.

Ella es defensa, diu que és normal que pateixi, a causa dels problemes de la filla: "Sóc la seva mare!"

Ara faig un incís, un parèntesi. Aquesta conversa, amb algunes variants, l'hem tingut ja altres vegades. Junts, o potser només amb una de les tres. És com si en aquests casos cadascú interpretés un paper d'un guió ben definit fa temps. Sempre el mateix paper, amb absoluta fidelitat al text. Elles el seu paper, i jo el meu. I cada vegada igual, com "el dia de la marmota"... Tanco el parèntesi i segueixo amb el guió.

Jo insisteixo (segueixo amb el meu paper); li dic que si la normalitat és la que diu, "que el normal és que una mare pateixi", potser el que convé és deixar de ser normal, procurar-ho, rebutjar seguir amb aquesta normalitat esclavitzadora. Això no és fàcil, és clar, però tampoc ho és gens, viure amb el pes permanent d'aquests malestars, patint depressions i ansietats. I que per tant, com que ella ja sap que la seva depressió i ansietat són d'origen reactiu, sembla que el que hauria d'intentar hauria de ser desactivar la reacció, aquest automatisme que l'enfonsa.

Reitero que aquests canvis no són fàcils, que costen molt. Ho subratllo bé. Però alhora dic que de mica en mica es poden fer avanços: amb ajuda psicològica, amb enfocaments diferents de la realitat, amb pràctiques d'atenció plena, amb maneres diferents d'ocupar el cap, amb estratègies que desmuntin els automatismes mentals que acaben duent a l'ansietat i la depressió...

"Sí, hauria de fer alguna cosa d'aquestes", diu ella. Ho diu així, "hauria". Igual que altres vegades: "Hauria..."

Quan arribem a aquest punt, penso que potser és millor que avui no insisteixi més. I callo.

Al cap d'una estona, les tres han tornat al punt inicial de la seva conversa: les seves filles, amb les seves vides complicades, i com els afecta. I el tema dels medicaments, que elles, les mares, es prenen. Es compadeixen i autocompadeixen: entre elles "s'entenen". Sembla que són incapaces de sortir d'aquest posicionament. O potser passa que, d'alguna manera, no volen, perquè pensen que, si no patissin, "serien males mares"... 

Ens han educat bastant malament, pel que fa als rols que ens toquen. I si no sabem "deseducar-nos" de les educacions que ens esclavitzen, ho tenim mal parat. Sobretot en el cas de les mares, especialment en el seu cas, sovint incapaces d'agafar amb més energia (i més profit), el timó de les seves vides, sense sentir-se culpables pel fet de pensar "que elles" també són importants: elles, els seus propis espais, el seu benestar.

Maleducades així, moltes mares esdevenen dones desvalgudes, amb només una alternativa, en aquests casos: "Si la meva filla canviés..." Tot es redueix a esperar. És una alternativa "màgica": l'eventual canvi (que "alliberaria" les mares), naturalment és cosa de les seves filles. I si les filles no volen o no són capaces de canviar, tots els desitjos del món de les mares són estèrils.

Aquestes mares en general poden entendre els raonaments, si algú els hi exposa, però les seves emocions són tan intenses que els impedeixen "posar en moviment els raonaments": fer que els raonaments es converteixin en accions, en accions que introdueixin canvis significatius en les seves vides, i que, d'aquesta manera, les seves vides siguin una mica més fàcils, menys doloroses.

Abans la gent resava, ara "desitja"; al capdavall, hi ha poca diferència, són diferents formes d'una mateixa actitud, d'acceptació, de sotmetre's al "desempoderament", de no revoltar-se en contra d'ell. En aquest cas el resultat són mares tristes, ansioses, deprimides i medicades (quan parlo amb elles parlo poc de medicaments, només dic que, amb un treball personal d'aquest tipus, potser no els en caldrien tants; ho dic com de passada, sense insistir-hi).

El seu és un viure estèril "en el sofriment". Estèril perquè no resol res. O més ben dit, pitjor que estèril: destructiu. Perquè elles pateixen (inútilment, cal subratllar-ho), i l'únic resultat tangible és que, a causa del patiment, la seva vida és pitjor. No tenen ni el consol de poder pensar que, "gràcies al seu propi patiment", la vida de la filla és una mica millor. Ni això.

--
(1) Psicofármacos que matan y denegación organizada. Institute for Scientific Freedom, www.scientificfreedom.dk, 2022. PDF (p. 155). Sobre els antidepressius:
"Son varias las razones por las cuales el efecto de los antidepresivos ha sido sobrevalorado. Afirmar que tienen efectos beneficiosos en muchos pacientes otorga prestigio y dinero, mucho dinero. (...) Prácticamente todos los ensayos clínicos con psicotrópicos son defectuosos (...) Esto ya se detectó hace décadas, pero los ensayos y las revisiones de medicamentos han seguido ignorando el problema, seguramente porque los psiquiatras tienden a ignorar todo aquello que ponga en peligro los mitos que con tanta devoción han construido alrededor de su profesión." (p. 60)

Mala farma

"Hauríem de ser molt més escèptics en relació amb les companyies farmacèutiques." David Healy (1)
"Les medecines curen o provoquen qualsevol malaltia." Joan-Ramon Laporte (2)

"Hem de ser farmacrítics tots." Carme Valls (3)

Fabricar fàrmacs és diferent de fabricar patinets, arracades o baldufes. També és obvi que les empreses farmacèutiques no són fundacions sense ànim de lucre, de manera que no és censurable que vulguin fer diners. Però les empreses farmacèutiques són un tipus d'empreses especials: fan negoci amb la salut i la vida de les persones, de manera que no poden, no se'ls ha de permetre, que subordinin la salut de les persones als seus guanys econòmics.

Durant el tràmit d'aprovar un nou medicament no es demana que sigui millor "que el millor medicament ja disponible", sinó només "que sigui millor que no res", és a dir, millor que un placebo (però això no s'explica a cap prospecte). El resultat és que hi pot haver malalts (molts estan en aquesta situació) als quals se'ls acaba receptant medicaments més ineficaços, amb més efectes secundaris i més cars que d'altres ja disponibles (tot això, "gràcies" a les campanyes de propaganda de les farmacèutiques i a la permissivitat dels organismes reguladors).

És molt més fàcil que s'aprovi un nou medicament que no ha demostrat ser millor que els anteriors i del qual se n'ignoren efectes secundaris, que retirar-ne un de nou que ha demostrat ser inútil o desproporcionadament perillós. Fer marxa enrere implica reconèixer que abans es va cometre un error, i els organismes reguladors (a banda de la pressió de les empreses) són molt orgullosos, es pensen que dissimulant els errors conserven la credibilitat, quan de fet és al revés. El resultat és que quan es retira algun medicament és perquè la seva perillositat és escandalosa i inocultable (però molts medicaments que "només" són inútils, o moderadament dolents, segueixen autoritzats i receptant-se). 

Les estadístiques, la manipulació de dades, sovint són molt importants. Per exemple, si un grup de malalts té un 4% de possibilitats de patir una determinada complicació important, si hi ha un medicament que redueix el 4% al 2% es pot publicitar que té una eficàcia del 50% (ja que les quatre complicacions es redueixen a la meitat). Però la reducció real és només del 2%, ja que per aconseguir-la s'han de tractar el 100% dels malats, perquè no se sap quins del 100 patiran les complicacions. I, per tant, el 98% dels malalts s'estaran prenent un medicament que no els serveix de res... però que de propina pot deteriorar més la seva salut, a causa dels seus efectes secundaris. Doncs bé, aquest tipus d'argumentacions enganyoses, de malabarismes estadístics, són d'allò més habituals a l'hora de presentar resultats. Quan fan això les farmacèutiques tècnicament potser no diuen cap mentida... però enganyen descaradament.

Tot això no suposa només un perjudici per als malalts individuals, sinó també per al conjunt de la societat: totes aquestes polítiques opaques i còmplices dels interessos de les farmacèutiques repercuteixen en la factura de la Seguretat Social, ja que evidentment l'objectiu de les farmacèutiques és molt clar: si poden introduir un fàrmac que val deu vegades més (i que potser fins i tot és pitjor) que un de ja existent, hi guanyen elles i hi perdem tots.

Són només algunes pinzellades: una relació exhaustiva de tots els aspectes conflictius requeriria molt més espai. Són només unes pinzellades per posar en evidència aquesta situació bastant descontrolada en què sovint els interessos comercials de les farmacèutiques són més importants que la salut de les persones. (4) (5)

Qualsevol que tingui curiositat i ganes d'aprofundir en aquest tema ho té relativament fàcil. Per sort, a més de gent deshonesta també n'hi ha d'honesta: persones que es dediquen a analitzar aquest món opac i corrupte de les farmacèutiques, a airejar les seves relacions (de vegades vergonyoses) amb les agències de medicaments, els seus vincles amb les universitats (sovint amb aspectes molt discutibles), amb les associacions de malalts (que moltes vegades són manipulades), etc. Per sort, avui podem accedir a treballs crítics d'aquest tipus, seriosos, independents, que ens donen una altra visió de les coses. (6)

--
(1) David Healy (psiquiatra i farmacòleg anglès). El País, 22/03/2005
(2) Joan-Ramon Laporte (cap de farmacologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron). La Vanguardia, La Contra, 24/01/2011
(3) Carme Valls (endocrinòloga del Clínic). 'Pastilla busca malaltia', Sense ficció, TV3, 19/04/2016
(4) Per exemple: el 2012 GlaxoSmithKline va haver de pagar tres mil milions de dòlars a causa de l'ocultació d'informació del seu antidepressiu Paxil. Més recentment, Novartis 390 milions de dòlars després de ser acusada de subornar els metges perquè receptessin els seus medicaments. Són només dos exemples, i el problema és que aquestes multes no eviten les males pràctiques, ja que els beneficis són molt més grans.
(5) Un exemple diferent són les condicions dels assajos que fan les farmacèutiques del primer món al tercer món, ja que allí els requisits de seguretat són més baixos ("El jardiner fidel", la novel.la de John Le Carré i la pel.lícula homònima de Fernando Meirelles, basades en un fet real són una manera fàcil d'acostar-se a un problema que malauradament persisteix). 
(6) Per exemple: "Medicamentos que nos enferman e industrias farmacéuticas que nos convierten en pacientes", Ray Moynihan i Alan Cassels, Brotes Verdes, 2006; "Contra Hipócrates", Kurt Langbein i Bert Ehgartner, Ed. Volter, 2004.

Dolor i depressió

L'altre dia vaig parlar de quatre llibres arreplegats darrerament, d'editorials mèdiques. De fet, eren cinc, però aquest que parlaré ara l'he deixat a part per dos motius. D'una banda, perquè no hi he trobat la relació amb un laboratori concret (potser inicialment també tenia un tríptic o punt de llibre amb aquesta finalitat, ho ignoro). D'una altra banda, perquè el contingut dels diferents articles m'interessa més, en conjunt, que el dels altres quatre llibres. Es tracta de "Dolor y depresión", coordinat per Enrique Baca, i publicat per Adalia Farma el 2006 (adaliafarma.net).

La relació entre depressió i dolor està abordada des de diferents àmbits, alguns molt farmacològics, però no tots. Els farmacològics, és clar, em sembla del tot normal que hi siguin, perquè, òbviament, no tindria cap sentit parlar del dolor en general i oblidar la farmacologia (una altra cosa és quan, al parlar del dolor, "només" es parla de farmacologia). 

Volia posar de manifest l'atractiu que té per a mi un llibre com aquest, dedicat a la relació (de doble sentit), entre dolor i depressió. Sens dubte, hi ha molts llibres, i és possible que millors, sobre aquest tema. Però jo, a l'hora de documentar-me tinc les meves limitacions. Unes limitacions marcades per la peculiaritat de la meva biblioteca, formada en bona part com a resultat de l'atzar, dels llibres que vaig trobant, per casualitat, a un lloc o un altre. Els llibres que compro són molt pocs, poquíssims (una altra font de documentació meva són els préstecs de biblioteques, sort en tic).

Tot el que té a veure amb les depressions m'interessa, i és per això que també m'interessa, i molt, aquesta relació entre dolor i depressió, i encara més si es fa des de diferents perspectives. De manera que, a qui fos que va deixar aquest llibre a un punt de reciclatge/intercanvi, moltes gràcies: em va fer molt content!

Acabo amb un fragment del llibre, de l'últim article, titulat "Tratamientos no farmacológicos del dolor" (de B. Rodríguez, F. Irisarri i P. Orgaz):

"El dolor como síntoma tiene el poder característico de invadir la identidad de la persona. El paciente vive una historia 'saturada' por la experiencia de dolor, deja de ser 'el que era o los que era' para reducirse a un único rol dominado por la experiencia sensorial y afectiva que se manifiesta como dolor. (...) La historia que el paciente se cuenta en torno a su dolor, puede constreñir posibilidades futuras (...) o abrir algunas nuevas (...) La oportunidad terapéutica está en la construcción conjunta de nuevas versiones, de nuevas historias acerca de quienes somos y del significado de lo que nos pasa. (...) Aunque el dolor es una experiencia subjetiva, sin duda es también una experiencia relacional. La aparición de sintomatología dolorosa y los efectos de ésta sobre la vida y la dinámica familiar, pueden facilitar o constreñir las posibilidades terapéuticas. Con la enfermedad, los miembros de la familia, no sólo el paciente, se enfrentan a la necesidad de cambios compartidos, para adaptarse al estrés que supone la enfermedad."

Llibres d'editorials mèdiques: paper, tapes i pes

Amb pocs dies de diferència trobo quatre llibres d'editorials mèdiques. Pesen molt: és una característica d'aquest tipus de llibres, paper molt bo, dens i gruixut, amb tapes dures, suposo que amb l'objectiu que, quan els regalen als assistents a algun congrés, la gent tingui la sensació aquesta, que els donen una cosa important, com si el pes físic garantís el pes qualitatiu dels articles del llibre.

Els quatre llibres són recopilacions, seleccionades per algun coordinador, d'articles de diferents autors, sobre aspectes concrets del tema general del llibre. M'agrada, constatar aquesta estratègia dels laboratoris farmacèutics, amb aquest model de llibres "de pes" que, ves quina casualitat, en general van acompanyats d'algun tipus de propaganda (punt de llibre, tríptic, pàgina impresa al final...), d'un medicament que, "sorprenentment", comercialitza el laboratori promotor de la publicació o distribució del llibre.

D'aquests quatre llibres, tres són de temes psiquiàtrics, i l'altra tracta sobre el dolor: "Estudio y tratamiento del dolor agudo y crónico", publicat per ELA (Editorial Libro del Año), del Grupo Arán, el 1994. Em aquest cas, l'excepció és que les tapes no són dures, suposo que perquè devien pensar que, amb un llibre de més de 700 pàgines, ja no era necessari el remat de les tapes dures.

Al mig del llibre, com en els missals, hi ha una cinta de color blau, fixada al llom, per tal que serveixi, presumptament, de punt. Però el seu veritable objectiu és un altre, lligar un punt de llibre, amb un forat a una cantonada, amb la imatge d'una cara de patiment, acompanyada d'aquest text: "Toradol", amb lletres grans. I més petites, "Ketorolaco trometamol. Investigación Syntex", i encara més petites, "AINE con marcado efecto analgésico". (1)

No sé si és un bon medicament, no en tinc ni idea, sé que segueix fent-se servir; he posat aquest exemple només com a mostra d'estratègia comercial. (2)

--
(1) AINE, medicament antiinflamatori no esteroide.
(2) El mateix any 1994, quan es va publicar el llibre, l'Institut Català de Farmacologia de la UAB, en el seu 'Butlletí groc' (vol 7, n. 4), en l'article 'De nuevo ketorolac', a les conclusions finals deia: 
"Ketorolac es un nuevo AINE que ha sido promovido como analgésico. Los datos sobre su seguridad actualmente disponibles indican que probablemente tiene un margen terapéutico más estrecho que otros fármacos de su grupo. Puede producir las reacciones adversas propias de los AINE y se han descrito reacciones graves como hemorragia digestiva, insuficiencia renal aguda y reacciones de hipersensibilidad, algunas de ellas de desenlace mortal. Algunos datos sugieren que estas reacciones serían más frecuentes que con otros AINE. Esto ha conducido a una limitación de las indicaciones autorizadas, de la dosis, de la duración del tratamiento e, incluso, a su retirada del mercado en algunos países europeos. El principal problema de ketorolac es que, tratándose de un AINE, ha sido promovido como analgésico. Dados los riesgos asociados a la mayoría de los antiinflamatorios, se debería evitar el uso de estos fármacos como analgésicos."
https://ddd.uab.cat/pub/butgroc/butgrocSPA/butgroc_a1994m10-12v7n4iSPA.pdf (consulta, juliol 2022)

Más fuerte que el odio. Tim Guénard

Vaig saber qui era Tim Guénard a través d'una entrevista que vaig llegir a La Vanguardia fa anys. Em va impressionar molt, i vaig pensar que algun dia m'agradaria llegir el llibre autobiogràfic que havia escrit, "Más fuerte que el odio".

Més endavant em vaig assabentar que una neboda meva havia fet un treball sobre aquest llibre, i vaig pensar que, mira que bé!, que el treball (no sé si escollit o suggerit), fos precisament sobre aquest llibre. I vaig tornar a pensar que algun dia l'havia de llegir.

Van anar passant els anys, amb aquests "deures" pendents. Fins que, fa uns mesos, vaig tenir una gran alegria quan, a un punt d'intercanvi de llibres, hi vaig trobar el llibre. El vaig agafar ben content, i de seguida em vaig posar a llegir-lo.

L'anava llegint i m'agradava i interessava molt. Fins que vaig arribar més o menys a mig llibre i, llavors, vaig entendre per què a la meva neboda (i a la seva mare, que era qui m'ho havia explicat), els havia interessat i agradat el llibre. I és que, a partir de llavors, el llibre és sobretot la història de la conversió del protagonista: per a Tim Guénard, la salvació (la sortida del pou de l'odi, en el qual havia caigut a causa de tots els maltractaments rebuts), li arriba a través del descobriment de la figura de Jesús, del missatge cristià (no recordo que a l'entrevista que havia llegit feia anys hi hagués aquesta referència, tot i que potser sí que hi era, i l'he oblidat).

Res a dir, a cadascú li serveix el que li serveix, per anar tirant endavant per la vida. I si a una persona com Tim Guénard, amb una vida tan terriblement dura com la seva, la conversió va ser el seu agafador salvador, doncs de primera. Perquè d'agafadors tots en necessitem, un o un altre, el cas és que funcionin, mentre que la seva naturalesa concreta en principi és secundària.

Ara bé, el problema és que de vegades, com en la història de Tim Guénard, l'agafador religiós salvador va acompanyat del convenciment, i de la proclamació, "que l'únic agafador possible", autèntic, és el seu. I llavors, és clar, si l'actitud és aquesta, aquestes persones es fan una mica pesades (es moguin en un món religiós o no, tant se val).

Per descomptat, no vull dir que la referència religiosa no hagi de sortir al llibre. Al contrari, si no hi sortís seria una absurditat, un frau, ja que la història seria incomprensible. Però una cosa és explicar, i una altra predicar; una cosa és exposar uns fets, i una altra anar reiterant l'exposició... És a dir, el tema, la història, la cosa, és el to utilitzat, i el grau d'insistència. 

Bé, aquesta és la meva fitxa del llibre de Tim Guénard. I alhora ho remarco: sóc conscient que allò que per a mi és menys interessant, o que em deceb més (la segona part, amb l'exaltació de l'agafador religiós, acompanyat de l'actitud proselitista de l'autor), és precisament el que sens dubte valoren més altres persones, per a les quals, la part bona de debò, la que li dóna sentit, la que els és de debò útil, la que els ajuda, és justament la segona.

Punt i final.

Los brotes negros. Eloy Férnández Porta

Escriure des del caos, escriure sobre el caos, escriure caòticament... potser les tres coses alhora. Llavors, de vegades potser és difícil que allò escrit sigui llegible, tingui un contingut comprensible, assimilable, amb el qual poder establir un diàleg. El desordre, el soroll, la confusió, t'ho posen més difícil.

Los brotes negros, de l'Eloy Férnández (Anagrama, 2022), considero que té parts absolutament brillants, meravelloses esgarrifoses, terribles. I també "socialment necessàries", perquè cal que sigui coneguda, l'existència d'aquests estats que descriu: 

"Con la mano abierta me golpeo en la cabeza a la altura del temporal izquierdo, justo por encima de la oreja, con un ruido seco. La primera bofetada no surte efecto. Vuelvo a golpearme más fuerte, más arriba. Esta vez noto una especie de resonar metálico. El dolor físico empieza a atenuar un poco el rumor de termitas en mi cabeza. Sigo con una tanda de bofetadas continuas mientras el llanto persiste y voy oyendo un pitido, como si se me hubieran tapado los oídos en un aterrizaje. El dolor en la piel se hace más intenso y me procura algún alivio, que se mezcla con una desesperación rabiosa al cuarto o quinto golpe, cuando siempre lamento carecer de ánimo para darme un puñetazo y dejarme inconsciente. En algún momento, en el trance creciente de los golpes, me ilusiono con la idea de romperme el cráneo. A veces la ronda de bofetadas no basta y entonces tengo que pegarme en la cara. Me doy mucho más fuerte de lo que nunca me ha pegado nadie, hasta sentir unas cosquillas oscuras. (...) Otras veces, cuando el sifón es más intenso, voy al baño, cojo con las dos manos la tapa de la papelera, que ya estaba rota cuando me trasladé al micropiso, y arremeto contra ella con la frente. Un golpe, dos, tres, hasta que empiezo a sentir un dolor oscuro y vagamente relajante."

Però alhora penso que l'Eloy s'ha confós o despistat una mica. Potser voluntàriament. Perquè el text, ho repeteixo, són uns apunts molt brillants, extraordinaris, sobre vivències i temes "d'interès universal", molt ben tractats, i molt ben escrits, absolutament colpidors, i sense data de caducitat a causa de la seva naturalesa. Això és indiscutible. Però els ha barrejat  amb referències a temes molt temporals, efímers, anecdòtics. Prescindibles. I probablement aliens als interessos de la majoria dels lectors (perquè desconeixen el món o context al qual es refereix l'autor, o perquè aquest món no els interessa). Això, pensant en "lectors d'avui", perquè d'aquí a quatre dies, aquestes parts seran encara més inintel.ligibles, a causa de la manca de referents. De manera que seran "encara més palla"... És una llàstima, perquè no és fàcil, gens, parlar del tema que parla l'Eloy, i a sobre de la manera tan exposada com ell ho fa, i amb uns fonaments literaris sòlids com els seus.

Si fos amic de l'Eloy Férnández potser li diria això, li diria que em sembla que "en conjunt" hauria pogut aconseguir un text millor, si l'hagués revisat amb aquests criteris de la claredat global, l'eliminació de palla i la perdurabilitat. Li ho diria perquè, insisteixo una vegada més, poques vegades he llegit textos que expressin de forma tan contundent aquests estats mentals d'ansietat extrema, al límit de l'absoluta bogeria, acompanyats de violentes autoagressions... I és necessari, molt, que persones com ell donin aquest tipus de testimoni. 

La feina de testimoni l'ha fet molt bé. L'únic que dic és que (des del meu punt de vista), encara l'hauria pogut fer millor. De fet, només li hauria calgut fer una feina final de poda, d'eliminació de tot allò que no és essencial i que alhora és caducable.

"De vegades algú ja està bé estant malament."

Un dia l'A.P. em diu aquesta frase. Què vol dir? D'entrada desconcerta: com es pot estar bé estant malament? Una altra cosa seria dir-ho fent referència a un estat "previ" i pitjor. Llavors sí que tindria sentit: estar malament, però ser conscient que abans encara estaves pitjor, i valorar aquest progrés. Però sense aquesta referència seqüencial, quin significat pot tenir?

D'entrada, cal subratllar "que estant malament ningú no està bé": la tendència biològica i psicològica s'orienta sempre indiscutiblement cap al benestar, cap a un estat de no dolor, cap a un estat de satisfacció de les necessitats físiques i psicològiques.

Ara bé, què passa quan, estant malament, per sortir d'aquest malament cal fer un esforç? Què passa quan aquest esforç potser ha de ser considerable, potser molt gran? Llavors, de vegades potser ens conformem amb el malestar; potser assumim el fet de quedar-nos en aquesta zona grisa, per tal de no haver d'enfrontar el repte. No ens movem, considerem que no som capaços de fer allò que hauríem de fer, o considerem que no ens compensa l'esforç necessari per aconseguir-ho. 

No volem estar malament, però, pel motiu que sigui, el resultat és que de vegades no fem res "efectiu" amb l'objectiu de deixar d'estar malament.

Suposo que aquest és el sentit de la frase inicial. Amb aquest significat, quantes persones que jo conec ja estan bé estan malament com estan? Doncs un grapat. I algunes és bastant dubtós que siguin capaces de fer algun canvi, a la vista de la seva llarga biografia. 

També hi ha les altres persones. Persones amb vides difícils que acaben entenent que, per tal que la seva vida pugui ser més fàcil, menys trista i menys amargada, de moment han de fer l'esforç de renunciar "al confort enganyós de la seva còmoda incomoditat". Que han de barallar-se, si cal amb dents i ungles, amb les limitacions que les immobilitzen. És a dir, que assumeixen que de moment la seva vida ha de ser més difícil, si realment el que volen és que, un dia, pugui arribar a ser una mica més fàcil. Perquè han entès que, pel que fa a aquest negoci, no hi ha varetes màgiques que valguin.

Hauries d'estar malament com jo

Hi ha persones que estan malament i per a les quals que tu estiguis bé no és un motiu d'alegria, sinó gairebé una mena d'injustícia o ofensa. Com que elles estan malament, voldrien que tu també ho estiguessis.

Hi ha fills amb vides complicades que tenen aquesta mena de sentiment cap als seus pares. I hi ha pares, sobretot mares, que cauen en la trampa de les acusacions d'aquest tipus dels fills. O que no és que hi caiguin, sinó que sempre hi han estat atrapades, a causa de l'educació que elles han rebut: "si els meus fills no són feliços, no està bé que jo ho sigui". Consideren que no tenen ni el dret a desitjar (i intentar) ser-ho. Perquè aconseguir ser una mica felices, no estar tan malament, seria una mena de traïció al fill.

És una idea malaltissa. Perquè el resultat és que aquests pares, aquestes mares, són doblement desgraciades, perquè al malestar o desgràcia dels fills (amb relació al qual sovint no poden fer res, o molt poc, sobretot quan ja són majors d'edat), hi afegeixen, de propina, el propi malestar: una mena "d'autoflagel.lació solidària" afegida. Aquesta mena de cilici que provoca sofriment i no soluciona res.

Però no s'acaba aquí, amb aquesta absurda immolació inútil i dolorosa, sinó que a sobre, aquesta actitud encara té un altre efecte indesitjable, del tot contrari als interessos dels pares (els quals, naturalment, el que desitgen és que els seus fills siguin  menys desgraciats). Perquè resulta que, vivint-ho així, l'exemple que dones als fills, amb aquest comportament, és el de persones fràgils, desorientades, incapaces d'elevar-se pel damunt de les dificultats que les envolten. Tot el contrari de la referència que necessiten aquests fills, per molt que estiguin dient el contrari, "que és una injustícia que els altres estiguin bé i ells no".

Amb aquesta llàstima i compassió tova, malentesa, els pares ensenyen als fills a ser persones vulnerables i desgraciades, penells de campanar orientats segons com bufa el vent, fins i tot quan el vent bufa amb una direcció i força que l'únic que fa és alimentar amargors, ressentiments, ràbies, impotències, infelicitats... Mantenen els fills en un estat d'infantesa permanent, amb les seves rebequeries d'infant (encara que potser tinguin ja trenta anys), immadurs, incapacitats... 

I alhora, també els reforcen les seves capacitats manipuladores: "Veus? Em volies amargada i desgraciada, i ja ho sóc".

És una calamitat, perquè aquest resultat, per molt que el fill de vegades l'hagi verbalitzat com a desig, en el fons és l'últim que desitja. Perquè el que desitja de debò (encara que no ho digui), el que necessita urgentment (i en el seu interior més íntim, potser inconscient, sap que és així), és precisament "que li portin la contrària". Ja que si no, sense aquesta oposició, es veu incapaç d'intentar sortir del pou en què ha quedat atrapat.

Avui no he parlat de cap cas concret. Hauria sigut fàcil, perquè aquesta exposició l'hauria pogut fer parlant de la Sònia, o de la Pilar, o de la Maria, o de l'altra Maria, o de la Carme... i les respectives filles o fills.

Troballes: Johann Hari, 'Conexiones perdidas'

Cap al migdia. Estic al carrer, i quan començo a pensar que m'haig de comprar alguna cosa per dinar, em trobo una bossa amb una poma i amb un entrepà de formatge ben embolicat amb paper de plata. M'assec a un banc i dino ben content. Després, a mitja tarda, em trobo dos iogurts. Mira que bé! Uns dies després, el que em trobo al carrer és una malla de patates d'uns dos quilos, totes en perfectes condicions, i al costat una bossa amb algunes cebes. I altres dies altres coses comestibles...

Entremig d'aquestes troballes, un dia el que trobo (a un punt d'intercanvi de llibres) és una cosa encara més interessant: el llibre de Johann Hari 'Conexiones perdidas', amb el subtítol 'Causas reales y soluciones inesperadas para la depresión' (Capitán Swing, 2019).

Començo a llegir-lo i m'atrapa completament. L'autor no qüestiona la utilitat de la medicació en alguns casos. Ni els possibles factors biològics predisposants, però no determinants, en altres casos. Però alhora afirma, de manera contundent, que munts d'estudis demostren que la importància dels factors biològics i farmacològics està molt sobredimensionada. Escandalosament i "interessadament" sobredimensionada.

Recull munts de dades d'assajos que posen de manifest la baixa efectivitat (en general) dels medicaments antidepressius, en contrast amb les informacions distorsionades que faciliten els laboratoris quan promouen aquests medicaments. També qüestiona el paper dels organismes supervisors encarregats de l'aprovació dels medicaments, a causa dels lligams o dependències econòmiques que tenen amb les farmacèutiques.

És un llibre que oscil.la entre interessant i apassionant, i que a mi m'arriba en un bon moment, quan veig sovint l'Adriana, una amiga que fa uns tres anys que està enfonsada en una depressió severa. L'Adriana és una víctima del pensament "biologista-farmacològic" del seu entorn (familiar i mèdic): qualsevol canvi, "pensen els altres", ha de venir a través dels efectes de les pastilles, exclusivament. No se li ofereix cap psicoteràpia, ni ningú pensa que seria una bona "medicina", probablement la millor, el replantejament de les relacions familiars. 

Tot plegat un desgavell conceptual, amb un entorn que alimenta l'estat depressiu, de manera que ara mateix el pronòstic de l'Adriana és difícil que sigui optimista. 

Copio tres fragments del llibre de Johann Hari:

"La depresión es una enfermedad del cerebro, me dijo, y esta es la cura. (...) No tuvo que insistirme. (...) Abandoné su consulta a los diez minutos con una receta de Seroxat. (...) Solo al cabo de unos años (...) alguien me abrió los ojos a todas las preguntas que aquel médico no me formuló ese día. Del tipo: ¿existe algún motivo para que te sientas tan angustiado?, ¿qué ha estado ocurriendo en tu vida?, ¿hay algo que te esté causando dolor y que quizá convendría cambiar? (...) Durante los trece años siguientes, los médicos no dejaron de extenderme recetas para este medicamento, y ninguno se preocupó de preguntar." (p. 18)

"El tiempo ha reforzado esta constatación una y otra vez. La proporción de individuos que toman antidepresivos que continúan deprimidos se sitúa entre el 65% y el 80%. (...) Los antidepresivos químicos quizá sean una solución para una minoría (...) Si sientes que te ayudan, y los efectos positivos son mayores que los secundarios, deberías seguir con ellos. Lo que resulta imposible, a tenor de las pruebas recabadas, es afirmar que son 'suficientes' para una 'gran mayoría' de personas deprimidas y ansiosas." (p. 61)

"El trabajo principal de un médico consiste en escuchar." (p. 264)

Des del meu punt de vista, un gran llibre, i molt necessari.

Santa Rita

(PSV)

L'Adela és florista. Té una clienta que cada mes li compra un ram de roses. Sempre iguals, roses vermelles petites. Un dia, la clienta li explica per què li compra regularment els rams de roses: porta les roses a Santa Rita, patrona dels impossibles. L'Adela llavors li demana si li podria dur a Santa Rita un ram de part seva, perquè a ella també li convé molt que se li resolgui un impossible. La clienta li diu que quan ella du el seu ram, ja demana també pels impossibles de la gent que coneix, que no cal el segon ram. Que inclourà en les seves peticions la de l'Adela. 

No li explica a l'Adela quina és la seva pròpia petició, i l'Adela no li ho pregunta. En canvi, l'Adela sí que li explica una mica el seu problema, el seu desig: que el seu fill canviï. És alcohòlic, i de propina amb malaltia mental. Diu que té un caràcter difícil, canviant, i que sobretot quan beu, es torna una persona absolutament insuportable, de vegades bastant agressiva. Tant, que més d'una vegada han hagut d'avisar la policia, i ja ha passat per la presó, per temes relacionats amb el mercadeig de drogues. Però malgrat tants desastres no hi ha manera que es decideixi a buscar ajuda per tal de gestionar millor els seus problemes mentals, i els seus problemes d'addiccions: no vol saber res de psicòlegs ni psiquiatres, i no es planteja tampoc deixar la beguda, tot i que, per a ell, un parell de cerveses són com dinamita a dins del seu cervell.

A dins de la floristeria, l'Adela un dia m'explica això. La part de Santa Rita i les roses, perquè la història del seu fill ja la conec des de fa temps. 

Quan m'ho explica penso que l'Adela potser li hauria de demanar a Santa Rita que l'ajudés a ella. A canviar ella, i que així deixés de sentir-se culpable a causa d'aquest desastre de fill que té. Una culpabilitat sense cap sentit, perquè l'únic responsable de la vida del seu fill (té ja 38 anys) és el seu fill. És molt trist, és clar, i encara més per a una mare, però si el fill no vol canviar, o no vol fer els esforços que hauria de fer per canviar, no hi ha res a fer. 

A més, és obvi que el patiment de l'Adela no canvia la situació del seu fill, gens ni mica. I a banda de ser un patiment inútil, és tòxic i destructiu. A causa d'aquest patiment, la vida de l'Adela és molt pitjor: ella mateixa es va fent mal, i arribarà un dia que, a causa de l'acumulació de malestar i tristesa, potser es posarà també literalment malalta.

Si Santa Rita fa miracles, potser podria començar per aquest: que l'Adela fos capaç de canviar una mica i no viure tan torturada... Ja seria un bon miracle!  

Art brut, una altra lectura sobre depressions

Llegeixo "Art brut", de la Raquel Picolo (Voliaina Edicions, 2021), un relat novel.lat sobre l'experiència real de l'autora. Tant el tema, la salut mental (en concret les depressions), com el seu caràcter autobiogràfic, o més o menys autobiogràfic (no s'especifiquen les eventuals proporcions, i en qualsevol cas està disfressat de novel.la), fan que decideixi llegir-lo.

El que més m'agrada del llibre són algunes pinzellades, algunes frases i fragments, que trobo molt brillants. Tant pel que fa al seu contingut, "l'ingredient", com pel que fa a la seva forma literària: són com pedres polides després d'un treball de depuració progressiva (m'ho imagino així).

Abans de llegir-lo, una mica per casualitat he anat a una presentació del llibre; vaig veure l'anunci, i em va semblar que podia ser interessant (era la primera vegada que sentia el nom de l'autora). Després, el que fa que m'acabi de decidir a llegir el llibre és la insistència de l'autora, durant la presentació, en posar de manifest que no s'ha volgut limitar "a sortir de l'armari de les malalties mentals", sinó que des que va començar a pensar en aquest projecte, sempre va tenir clar que només tenia sentit si ho feia "a través d'un text literari". I aquesta voluntat es nota.

D'altra banda, un cop llegit el llibre crec que la seva aspiració s'ha quedat una mica a mig camí. Alhora, també crec que l'autora segurament té la capacitat per fer un text millor del que ha fet. Trobo que de vegades t'hi perds una mica (o jo m'hi perdo), de vegades sembla que falten referències, de vegades trobo que en sobren... Crec que la història és bona, i la intenció també, però la concreció, el resultat, no tant.

En qualsevol cas, m'agrada haver llegit el llibre. Però el que segurament no faré serà el que vaig pensar que faria el dia de la presentació: escriure a l'autora i comentar-li amb calma algunes de les coses que va explicar. 

El dia de la presentació, ja ho he dit, encara no havia llegit el llibre. I després d'haver-lo llegit crec que tindria poc sentit, seria forçat, si l'escrivís i no li digués res del que dic avui aquí. Penso que potser a ella la incomodaria. No ho sé, potser m'equivoco, però mira, posats a equivocar-se, en aquest cas potser és millor que m'equivoqui contenint-me que parlant potser més del compte.

Ara bé, si ella continua escrivint i d'aquí a uns anys m'assabento que ha publicat un altre llibre sobre la seva experiència com a persona amb problemes mentals, buscaré el llibre i el llegiré. Perquè estic convençut de la seva capacitat per a escriure un text millor. La referència que he fet abans a frases i fragments del llibre, polides, brillants, colpidores, junt amb la seva decidida voluntat "de fer literatura" (en lloc de limitar-se a fer de testimoni) fan que estigui convençut d'això que dic.

Por si las voces vuelven

El 4 de junio de 2017 ingresé en el ala de psiquiatría del Hospital Puerta de Hierro. 

¿Motivo del ingreso? 

"Paciente varón de treinta y nueve años acude a urgencias expresando ideas extrañas". 

Algunas de esas ideas extrañas eran: estar viviendo al otro lado del espejo, algo intentando entrar en mi cabeza, Chris Pratt y Jennifer Lawrence enviándome mensajes a través de la película Passengers y mensajes subliminales en cosas como el aceite de oliva. 

Como verás, cuando estás loco no tienes demasiado tiempo para aburrirte. 

He llegit, i rellegit, "Por si las voces vuelven", de l'Ángel Martín (Planeta, 2021). La cita anterior és el començament del primer capítol. El llibre m'ha agradat molt... i alhora també m'ha decebut.

Però anem per parts. M'ha agradat molt perquè trobo que fa una descripció molt brillant i entenedora "de la seva bogeria", i ho dic així, en singular, perquè és un detall important. Ben poques vegades he vist textos en què es transmeti de forma tan clara aquesta experiència. I encara menys quan qui escriu ho fa estant lúcid, estable, no en ple brot. 

Especifico això de la lucidesa perquè un altre tipus de textos són els escrits per persones que quan escriuen estan en ple brot: d'aquests textos sí que n'hi ha bastants (hi ha bastantes persones amb problemes psicòtics aficionades a escriure). Un altre tema és que aquests textos no acabin convertits en llibres, cosa d'altra banda comprensible, ja que no tenen "consistència de llibre" (en canvi, sí que hi ha qui n'ha fet recopilacions, acompanyades de textos introductoris, amb claus interpretatives, voluntat divulgativa i sensibilitzadora, etc.). (1)

El llibre de l'Ángel Martín és una altra cosa. Podria dir-se que seria un equivalent de la peli "Una mente maravillosa" (Ron Howard, 2001), sobre la vida del matemàtic John Forbes Nash, una de les millors contribucions del cine de cara a fer comprensible com funciona la ment d'una persona en ple brot psicòtic.

Segona part. He dit que el llibre també m'ha decebut. M'ha decebut perquè la brillant exposició de la seva bogeria considero que pot transmetre la idea que la bogeria "només és això" que ell explica. Que pot donar aquesta falsa idea, sobretot entre les persones que coneixen poc, o desconeixen del tot, "el món de la bogeria". I que per tant ignoren que no totes les bogeries són iguals.

Dit d'una altra manera: l'Ángel Martín parla d'un tipus d'experiència psicòtica que pertany, segurament, només a un 5% del total d'experiències psicòtiques. Podríem dir "que les més atractives" (si se'm permet aquesta llicència, o abús).

L'altre 95% són, en general, estats psicòtics amenaçadors, terrorífics, insuportables... En diferents graus, però sempre desagradables. Les persones que els pateixen només anhelen, per tant, quan tenen "alguna pausa" (abans o després de la crisi), tornar a l'estat previ d'estabilitat, si és que aquest estat existeix. És a dir, res a veure amb l'experiència de l'Ángel Martín, del seu punt de vista de la psicosi com a experiència eventualment aprofitable, com una oportunitat de coneixement, de progrés personal, etc. De la seva experiència dels brots psicòtics com a moments durant els quals "tens un grau superior lucidesa" que et permet veure coses que sense la psicosi no veuries mai, etc.

"Volverte loco te ha dado una ventaja fascinante sobre los otros. Has aprendido a escuchar bien y de forma que otros no lo hacen." (p. 233)

L'experiència de l'Àngel Martín suposo que tindria alguns punts en comú amb el que en diuen un "bon viatge" (o parcialment bon viatge), després d'un consum de substàncies psicoactives, mentre que les altres experiències serien com "mals viatges" després d'un d'aquests consums. 

Aquests bons viatges de vegades poden tenir conseqüències catastròfiques, però mentre duren, tenen el seu encant (i per això la gent els busca). En canvi, un mal viatge no hi ha ningú que el vulgui repetir.

Insisteixo: per al 95% de persones que pateixen brots psicòtics, patir-los és estar a l'infern. I quan en surten, l'únic que desitgen "és tornar a la normalitat prèvia", abans de l'estat de bogeria. Tornar a les rutines anteriors, de vegades potser grises, però com a mínim sense flames infernals, sense microxips que tens ficats al cervell, sense insectes que et devoren la carn, sense aquell o aquell altre que et vol matar, sense veus, amenaces i crits que t'eixorden per dins les vint-i-quatre hores del dia, etc. Sense tot això que sembla que l'Ángel Martín ignori que existeix.

Per tant: el llibre de l'Àngel és d'agrair, perquè té parts esplèndides, molt. Però crec que seria un llibre millor, i més útil, si hagués dedicat també un capítol a explicar de manera clara aquestes diferències que he exposat.

PD: Fa una mica més de mig  any va morir l'Elisabet. Era una de les persones pertanyent al 95%. Recordo bé com l'angoixava aquest aspecte de la seva vida. També conec altres persones amb el mateix problema, i les tinc molt presents; per exemple, d'aquí una estona una d'aquestes persones vindrà a prendre un cafè a casa.

-
(1) Un exemple: Las voces del laberinto, de Ricard Ruiz Garzón, Plaza y Janés, 2005, una aproximació al complicat món de l'esquizofrènia a través dels testimonis de persones afectades per la malaltia.

La vieja compañera

"La madrugada del 25 de octubre de 2020 salí del armario de la depresión al grabar un audio para contar públicamente que sufro esta enfermedad."

És l'inici del llibre  "La vieja compañera", del periodista Anxo Lugilde (Edicions 62, 2021). Després d'haver-ne sentit a parlar bastant, i que finalment un conegut me'l recomanés de manera especial, decideixo llegir-lo.

El començo i m'agrada, trobo que l'inici és especialment brillant. Però a mesura que vaig avançant tinc la sensació que va perdent consistència. Perquè cada vegada agafa més importància el seguiment de l'activitat política gallega i portuguesa (l'especialitat periodística de l'Anxo), alhora que es va diluint, proporcionalment diluint, entre tanta política, tantes eleccions i tants noms, el tema principal: les depressions. Si més no, aquesta és la meva sensació, fins al punt que, quan m'adono que aquesta tònica es va mantenint (arriba un moment que vaig saltant-me pàgines, per veure com segueix), al final abandono la lectura. Cosa no habitual en mi, tractant-se d'un llibre sobre depressions.

Mentrestant, també he llegit a La Vanguardia un article de l'Anxo Lugilde, sobre les eleccions portugueses del 30 de gener. I llegint l'article (que llegeixo sobretot perquè l'autor és ell, no perquè m'interessi especialment el tema de les eleccions portugueses), penso que el llibre "La vieja compañera" és també com un llarg article periodístic sobre temes polítics, acompanyat de referències a les seves depressions. 

Crec que a molts lectors del llibre tants comentaris polítics, i tants noms de polítics, se'ls deu fer farragós. A més, d'aquí poc, a la majoria de lectors aquestes referències no els sonaran de res. Seran només "soroll", per a un lector interessat pel tema de les depressions. Per això em sembla un llibre una mica malaguanyat, perquè crec que la recepta, els ingredients amb què s'ha confegit, no estan proporcionats. I ho dic sent conscient de tots els elogis que el llibre ha rebut, és a dir, sent conscient que aquest comentari meu va a contracorrent.

A banda de l'excés de política, una altra característica del llibre que no tinc clar que sigui molt encertada és l'ús que fa de símils entre episodis de la Segona Guerra Mundial i la gestió de les seves depressions. Sobretot tenint en compte el protagonisme que li atorga (segurament també és un tema "de proporcions", ja que més dosificat hauria pogut ser una aportació interessant), crec que aquest aspecte del llibre no el millora (jo mateix de vegades m'hi he perdut una mica, tot i interessar-me, de manera especial, tot el relacionat amb la Segona Guerra Mundial).

En definitiva: crec que l'Anxo Lugilde hauria pogut escriure un llibre millor del que ha escrit. Millor i, alhora (o a conseqüència d'això), "també més perdurable".

Potser, si no ho ha fet (és una especulació) en part ha sigut perquè des del seu entorn, tenint en compte el seu fràgil equilibri emocional, s'ha preferit animar-lo de manera incondicional i no fer-li eventuals comentaris que potser l'haurien pogut desincentivar. No ho sé, m'imagino això, i suposo que si va ser així, aquest entorn, aquestes persones, van actuar bé, de cara a ajudar l'Anxo a sortir dels estats depressius i mantenir-se estable. Encara més: penso que és probable que, si jo hagués sigut un dels amics de l'Anxo, hagués actual igual.

Si tot alhora no pot ser, segur que és molt més important sortir de la negror de les depressions, que escriure un llibre "perfecte". En aquest sentit, penso que per a l'Anxo aquesta utilitat personal el llibre probablement l'ha tingut.

I en qualsevol cas, pel que fa al llibre, també és veritat que els gustos són molt variats, cadascú té els que té. I per tant, és ben possible que l'experiència d'altres persones que el llegeixin pugui ser del tot oposada a la meva.

Per acabar: al marge de tot el que he dit, considero que cal agrair molt a l'Anxo Lugilde "la seva sortida de l'armari". Perquè com més persones conegudes amb problemes mentals en parlin públicament, serà més fàcil que, de mica en mica, les persones amb aquest tipus de problemes puguin ser enteses una mica millor i, en conseqüència, també tractades una mica millor.