Cap al migdia. Estic al carrer, i quan començo a pensar que m'haig de comprar alguna cosa per dinar, em trobo una bossa amb una poma i amb un entrepà de formatge ben embolicat amb paper de plata. M'assec a un banc i dino ben content. Després, a mitja tarda, em trobo dos iogurts. Mira que bé! Uns dies després, el que em trobo al carrer és una malla de patates d'uns dos quilos, totes en perfectes condicions, i al costat una bossa amb algunes cebes. I altres dies altres coses comestibles...
Entremig d'aquestes troballes, un dia el que trobo (a un punt d'intercanvi de llibres) és una cosa encara més interessant: el llibre de Johann Hari 'Conexiones perdidas', amb el subtítol 'Causas reales y soluciones inesperadas para la depresión' (Capitán Swing, 2019).
Començo a llegir-lo i m'atrapa completament. L'autor no qüestiona la utilitat de la medicació en alguns casos. Ni els possibles factors biològics predisposants, però no determinants, en altres casos. Però alhora afirma, de manera contundent, que munts d'estudis demostren que la importància dels factors biològics i farmacològics està molt sobredimensionada. Escandalosament i "interessadament" sobredimensionada.
Recull munts de dades d'assajos que posen de manifest la baixa efectivitat (en general) dels medicaments antidepressius, en contrast amb les informacions distorsionades que faciliten els laboratoris quan promouen aquests medicaments. També qüestiona el paper dels organismes supervisors encarregats de l'aprovació dels medicaments, a causa dels lligams o dependències econòmiques que tenen amb les farmacèutiques.
És un llibre que oscil.la entre interessant i apassionant, i que a mi m'arriba en un bon moment, quan veig sovint l'Adriana, una amiga que fa uns tres anys que està enfonsada en una depressió severa. L'Adriana és una víctima del pensament "biologista-farmacològic" del seu entorn (familiar i mèdic): qualsevol canvi, "pensen els altres", ha de venir a través dels efectes de les pastilles, exclusivament. No se li ofereix cap psicoteràpia, ni ningú pensa que seria una bona "medicina", probablement la millor, el replantejament de les relacions familiars.
Tot plegat un desgavell conceptual, amb un entorn que alimenta l'estat depressiu, de manera que ara mateix el pronòstic de l'Adriana és difícil que sigui optimista.
Copio tres fragments del llibre de Johann Hari:
"La depresión es una enfermedad del cerebro, me dijo, y esta es la cura. (...) No tuvo que insistirme. (...) Abandoné su consulta a los diez minutos con una receta de Seroxat. (...) Solo al cabo de unos años (...) alguien me abrió los ojos a todas las preguntas que aquel médico no me formuló ese día. Del tipo: ¿existe algún motivo para que te sientas tan angustiado?, ¿qué ha estado ocurriendo en tu vida?, ¿hay algo que te esté causando dolor y que quizá convendría cambiar? (...) Durante los trece años siguientes, los médicos no dejaron de extenderme recetas para este medicamento, y ninguno se preocupó de preguntar." (p. 18)
"El tiempo ha reforzado esta constatación una y otra vez. La proporción de individuos que toman antidepresivos que continúan deprimidos se sitúa entre el 65% y el 80%. (...) Los antidepresivos químicos quizá sean una solución para una minoría (...) Si sientes que te ayudan, y los efectos positivos son mayores que los secundarios, deberías seguir con ellos. Lo que resulta imposible, a tenor de las pruebas recabadas, es afirmar que son 'suficientes' para una 'gran mayoría' de personas deprimidas y ansiosas." (p. 61)
"El trabajo principal de un médico consiste en escuchar." (p. 264)
Des del meu punt de vista, un gran llibre, i molt necessari.
