Crònica d'una mort temuda

M'arriba un correu de la Glòria: la seva filla Joana es va suïcidar fa uns dies. No sé què dir-li.

Aquest any és la segona mare que conec a la qual se li suïcida una filla. I quan dic que conec no vull dir que en tingui alguna referència, sinó que són persones amb les quals he parlat unes quantes vegades. Amb la Glòria, quan quedàvem de tant en tant, ella sovint parlava d'aquesta por: que la Joana, un dia, s'acabés suïcidant. D'intents ja n'havia fet uns quants.

Si faig un repàs de totes les persones que sé que s'han suïcidat, que en conec directament els pares o altres familiars, la llista és llarga. Si hi afegeixo els casos d'intents de suïcidi no consumats, encara més llarga.

No saps què dir, jo no sé què dir, quan m'assabento d'una d'aquestes morts. Només em surt dir això: "No sé què dir". I donar a entendre que, si quan sigui, un dia l'altre vol, estic disponible. Mentrestant, tinc clar que cal respectar el seu silenci. Alguna vegada "aquest dia" no ha arribat mai: amb alguns pares que coneixia i que els seus fills s'han suïcidat hi he perdut el contacte, no hi he parlat més.

En el cas de la Glòria, suposo que, més endavant, algun dia ens tornarem a veure. Havíem compartit moltes estones, molts cafès, moltes converses. És possible que llavors, aquest dia, quan sigui, ella mateixa digui que el suïcidi de la seva filla és difícil de pair, però que potser era l'única manera que acabés el turment de la Joana. I és que la Glòria ha sigut sempre molt realista; tenia clar que, fes el que fes ella, si un dia la Joana decidia matar-se, no ho podria evitar. És com si, durant aquests últims anys, s'hagués anat preparant per a aquest possible desenllaç. 

De les mares i pares que conec amb filles o fills amb aquest tipus de problemes, amb vides desordenades, amb conductes de risc, vorejant abismes, amb intents de suïcidis, sempre havia pensat que, segurament, la Glòria era la que estava més preparada per assumir, si arribava, el suïcidi de la seva filla. 

La Glòria veia que passaven els anys, i que la Joana, tot i ser molt intel.ligent (o molt intel.ligent "en alguns aspectes"), seguia sense ser capaç d'enfrontar els seus greus problemes. Els patia, però no els abordava, no acceptava que l'única responsable de la seva vida era ella, es refugiava en les excuses, sempre culpava als altres del que li passava, no aprofitava les ajudes que se li oferien... Estava encallada, submergida en els seus pensaments distorsionats, en les seves emocions fora de control, torturada per un patiment constant. Des de feia molts anys.

Sovint es diu que "el pitjor que li pot passar a una mare és que se li mori un fill". Però potser no sempre és així, perquè també hi ha alguns pares que, junt amb la tristesa per la mort d'un fill, poden sentir alhora un alleujament. Perquè la mort del fill posa punt final a una situació que es vivia com a irresoluble. Posa fi a la incertesa angoixant, a la falta d'esperança, a la desesperació, a la contemplació del sofriment extrem del fill... Al sofriment del fill, i també al sofriment que la vida d'aquest fill genera al seu voltant. En aquests casos hi pot haver aquest sentiment ambivalent, i és molt difícil, que qui no ha viscut una cosa semblant, qui té la sort de no conèixer aquests mons tan complicats, ho pugui entendre.

Amb la Glòria n'havíem parlat més d'una vegada, d'aquest possible final de la Joana. Però per molt que hi hagis pensat, que hagis acceptat que pot arribar a passar una cosa així, que el teu fill es mati, i que fins i tot hagis pensat en la part d'alleujament que llavors hi pot haver (en la mesura que amb la mort "s'acaba el patiment"), que realment acabi passant et transporta a una altra dimensió. Desconeguda, molt difícil de viure.

Cadena perpètua psiquiàtrica

"Fa trenta anys em van aplicar la llei antiterrorista, no puc marxar. No sé quant durarà."

El Jaume parla fluix, mormolant, sense mirar-me als ulls. Hi ha moments que no l'entenc. Aquesta frase sí, perquè la repeteix.

Quant durarà? Doncs resulta que durarà sempre. Suposo que, poc o molt, ell n'és conscient. Sempre, a la presó, al manicomi, amb totes les altres persones en la mateixa situació que ell, moltes.

Estem al segle XXI (a les acaballes del 2023), i encara hi ha cadenes perpètues de manicomi. A alguns llocs, encara n'hi ha. Per exemple, al Pere Mata de Reus.

De tant en tant, els responsables del Pere Mata fan alguna declaració pública i presenten el centre com un centre modèlic. I si ve a tomb, potser també aprofiten per dir que la paraula "manicomi" no s'ha de fer servir, que fomenta l'estigma en relació amb la salut mental, etc.

Però si volen combatre l'estigma haurien de començar per altres coses més urgents. Per exemple, l'ús que fan, normalitzat, de les cadenes perpètues psiquiàtriques. Després, si de cas, es podria parlar també d'altres coses. Com ara del tema lingüístic, que si manicomi, frenopàtic, psiquiàtric, institució, "casa de repòs", etc.

No dic que tot el que fan a aquesta institució sigui criticable, però avui em refereixo només a aquest tema concret de les reclusions indefinides. Em refereixo a aquest tema. Alhora, no nego que hi ha persones ingressades de mal gestionar, i en relació amb les quals de vegades costa més imaginar alternatives viables.  Per exemple, en aquest grup més complicat entraria el Jaume, s'ha de reconèixer.

Però hi ha moltes persones engarjolades al Pere Mata en relació amb les quals costa menys, imaginar-les desengarjolades. Hi ha moltes persones que, amb les ajudes i seguiments necessaris, podrien viure fora d'aquest manicomi. El problema és que els responsables del centre estan acostumats "a fer les coses com les fan". I com que segons sembla pensen que tal com les fan "funcionen", per quin motiu han de pensar en canviar-les? 

Ho reitero: hi ha persones que podrien viure fora del Pere Mata, però hi vegeten, es cronifiquen, hi envelleixen. I així aniran malvivint, fins al dia que es morin. 

Una d'aquestes persones és el Martín. El conec de fa bastants anys, d'abans que acabés tancat i amb cadena perpètua no revisable. 

A mi no em costa, imaginar el Martín vivint fora del Pere Mata. Penso que només caldria "tenir la voluntat" d'oferir-li aquesta alternativa. Amb les ajudes necessàries, per descomptat: el que no es pot fer, seria una irresponsabilitat, seria fer-lo fora i deixar-lo a la intempèrie, sense cap mena de supervisió. Perquè així segur que l'experiment fracassaria.

De vegades, a alguns psiquiàtrics s'han fet coses així. Així de malament. Potser per "demostrar" que l'externalització és impossible: es dissenya el canvi d'aquesta manera, "per tal que l'experiment fracassí" (o potser s'actua així només des de la ignorància i la irresponsabilitat). Després, és clar, el fracàs et dona la raó: "No s'havia d'haver fet". I ja està, s'ha acabat el debat.

A causa del que he exposat, se me'n refot, que algú em digui que fer servir la paraula "manicomi" està malament. M'és igual, perquè penso que, de vegades, dissortadament, és la paraula més adequada. 

Pel que fa al tema concret de les condemnes a perpetuïtat, és la paraula que considero que li escau al Pere Mata.

Tarat

"Tarat: (...) 2. Que pateix un trastorn mental, dit despectivament." 

M'assabento d'aquesta incorporació al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) a través d'un comunicat de la Federació Salut Mental Catalunya (FSMC), en el qual es queixa d'aquesta incorporació, en demana l'eliminació i diu que s'ha de lluitar contra l'estigma i la discriminació, i no fomentar-los.

El problema és que aquesta paraula, 'tarat', de vegades s'utilitza amb aquest sentit pejoratiu. I no es farà servir més, ni menys, pel fet que estigui o no estigui al diccionari. És a dir: no hi ha ningú que li digui a algú tarat (despectivament), perquè ho hagi llegit al diccionari. No hi ha ningú que hagi pensat: "Com em puc referir de forma despectiva a una persona amb problemes mentals?" I llavors hagi agafat el diccionari i hi hagi buscat le paraula adequada. És obvi que no funciona així.

La paraula tarat es fa servir "perquè es fa servir" (ignorància, prejudicis, rutina, falta de sensibilitat...). I si es vol que no es faci servir amb aquest propòsit feridor, no s'ha de posar el focus en la paraula, sinó en el motiu pel qual hi ha gent que, per referir-se a persones amb problemes mentals, fa servir paraules despectives, humiliants, feridores. És a dir, que per molt que es faci campanya a favor d'un llenguatge "políticament correcte", i malgrat la bona voluntat d'iniciatives com la de la FSMC, si no es posa l'atenció en el solatge que alimenta aquest tipus d'utilitzacions, en el millor dels casos els resultats seran migrats.

Crec que la inclusió al DIEC d'aquesta accepció de la paraula tarat es podria haver gestionat millor d'una altra manera. Posant l'accent en els usos, en les causes que fan que hi hagi gent que es refereixi a les persones amb problemes de salut mental com a tarades. Perquè (ho reitero), pensar, o donar a entendre, que una de les causes d'aquest tipus d'ús pugui ser el diccionari, em sembla molt ingenu, i una pèrdua d'energies i de temps.

Jo no sóc expert en campanyes mediàtiques, no en tinc ni idea, però penso que, donant-li la volta, el propòsit educatiu que entenc que perseguia la FSMC potser hauria sigut més efectiu. Per exemple:

"El diccionari ha incorporat una segona accepció de la paraula 'tarat' perquè hi ha gent que la fa servir per referir-se a les persones amb problemes mentals. Tu, com et refereixes a aquestes persones, com les tractes?"

I a continuació: "¿Quan aconseguirem que el diccionari, reflectint una nova realitat, digui que la paraula tarat és una paraula que, "antigament", de vegades es feia servir per referir-se de manera despectiva a les persones amb problemes mentals?"

Una opció d'aquest tipus tindria dos avantatges. El primer, que posaria l'accent en "les persones que utilitzen la paraula d'aquesta manera despectiva" (aquesta o altres d'equivalents), ja que de fet aquest és el problema. I el segon avantatge seria que estalviaria polèmiques innecessàries amb l'IEC, perquè en contra del que sembla que pensen algunes persones, la funció del seu diccionari [diccionari: "obra que recull els mots d’una llengua (...) amb llur significació", DIEC], no és la de "moralitzar la societat". L'àmbit de treball de l'IEC és un altre, és la llengua, no la moral.

Explicaré tot això d'una altra manera, amb un fet recent.

Quarts de set del matí. Vaig cap a l'estació i em trobo un tram de carrer tallat. Se senten crits. A un pis d'un dels edificis del tram tallat hi ha una finestra oberta. Surt volant una ampolla i es fa miques contra el carrer. Al carrer ja hi ha més vidres trencats. Apartada, hi ha una ambulància i dues patrulles de la policia. 

Pregunto a un home que, des de la cantonada, està mirant què passa, i em diu que qui crida és un boig, que ja fa una estona que crida i que llença gots i ampolles. Passen llavors per la cantonada dos homes més, deuen anar a treballar, deuen tenir al voltant de quaranta anys. Potser estan empipats perquè ara hauran de fer una volta, a causa del carrer tallat. Llavors un d'ells, dirigint-se a la finestra oberta, crida molt fort:

"Tarat, vinga, salta d'una vegada!"

Aquest és el problema, i no el diccionari.

(no sé com acaba l'incident, perquè segueixo cap a l'estació, per tal de no perdre el tren que vull agafar)

Cómo volverse loco. JL Pio Abreu

Voler ser enginyós de vegades dona mal resultat. Des del meu punt de vista, és el que li passa al psiquiatre portuguès José Luis Pio Abreu amb el seu llibre 'Cómo volverse loco' (Paidós, 2008), un llibre d'intenció divulgativa però que, segons qui el llegeixi, pot ser que es confongui més que orientar.

Com a exercici d'entreteniment, val a dir que és curiós. Perquè explica les principals malalties mentals de manera irònica, des del punt de vista "d'allò que cal fer" perquè t'acabin afectant. Però un propòsit així és complicat, d'alt risc, i en aquest cas el resultat és bastant decebedor. Això, a banda d'alguns plantejaments bastant fora de lloc.

Per exemple, la part dedicada a la psicopatia és molt desencertada, i a sobre, al final la remata incloent-hi també el trastorn límit de la personalitat (TLP), un despropòsit. Esgarrifa, pensar que aquest psiquiatre ensenyi aquestes coses a la universitat (n'és professor), i que tracti malalts (treballa a l'Hospital de la Universitat de Coimbra). (1)

És un llibre confonedor per diferents motius. Perquè a més encapçala cada apartat temàtic amb els criteris diagnòstics del DSM, com si amb això volgués revestir de credibilitat el que va dient. D'altra banda, a més del que diu en relació amb cada patologia concreta, alhora, de manera més general, de vegades diu una cosa i altres vegades la contrària. Per exemple, que no t'has de refiar dels criteris dels professionals, o que hi has de confiar cegament. Sense donar cap explicació de per què diu això, d'aquesta contradicció (i d'explicacions n'hi pot haver, però s'han d'explicar).

Si el llibre el llegeix un professional de la salut mental, potser li farà gràcia (malgrat els desencerts), perquè el discurs que fa és "divertit". I si qui el llegeix és algú sense gens d'interès especial per la salut mental, només buscant-hi les mostres d'enginy, com si llegís les revistes humorístiques El Jueves, Mongolia o Amaniaco, també s'ho podrà passar bé. 

Però si el llegeix algú interessat en trobar informació fiable i clara sobre la salut mental en general, o sobre una patologia concreta, segurament es farà un embolic. O pitjor, acabarà amb algunes idees, a més d'equivocades, perilloses (com l'exemple que he posat del capítol dedicat a la psicopatia).

En resum, si a algú li agrada llegir El Jueves, potser li interessarà aquest llibre, però si busca informació seriosa sobre la salut mental, més val que opti per una altra lectura.

--
(1) He posat l'exemple de la psicopatia perquè tenia molt fresca la lectura recent de 'Psicopatía', de Vicente Garrido, un llibre de caràcter divulgativa i alhora esplèndid (EMSE EDAPP, 2021). I és clar, sobta, comparar el que diu l'un i l'altre. D'altra banda, aquest tipus de comentari o comparació també el podria fer amb altres apartats del llibre. Per exemple, amb el que va a continuació de la psicopatia, el dedicat al trastorn bipolar, un tema que fa dècades que m'interessa especialment, i del qual tinc acumulades moltes lectures, converses i experiències.

El llibre de l'Eva Igualada

'A través del espejo' és un llibre escrit per l'Eva Igualada en el qual explica els seus anys de descontrol absolut (drogues, sexe promiscu, trastorns alimentaris, agressivitat...), i la manera com al llarg dels anys, a poc a poc, se'n va anar sortint. Fins a l'actualitat, que amb trenta-tres anys, fa una vida que es pot considerar normal. Tan normal que ara es fa difícil pensar que, uns anys enrera, complís tots els requisits perquè li diagnostiquessin un Trastorn Límit de la Personalita (TLP).

l'Eva explica les moltes vegades que, al llarg dels anys, va passar per diferents hospitals i centres, a causa dels seus diferents problemes, inclosos intents de suïcidi. I subratlla allò que considera més important del seu procés de recuperació.

En primer lloc, diu que per molt descontrolada que fos la seva vida, ella sempre va tenir el desig d'arribar a agafar-ne el control. Perquè a més era conscient del mal que provocava a la gent que l'estimava. Una altra cosa és que, després, sovint feia tot el contrari del que calia per aconseguir-ho. En part, a causa de la seva impulsivitat. I en part, perquè pensava que allò que li deia la gent que l'envoltava (família i professionals), no era veritat, i no en feia gens de cas. Llavors estava convençuda que "només ella veia bé la seva realitat", i menyspreava les opinions dels altres (els deia que eren uns ignorants, dictadors, etc., quan s'oposaven a la seva voluntat).

En segon lloc, subratlla molt el comportament del seu pare, que a partir del moment que va decidir implicar-se a fons en la història d'ella, va tenir un comportament impecable. Molt clar, lúcid i del tot coherent: li va posar uns límits i va mantenir-los sempre que va ser necessari. També quan va ser molt dolorós mantenir-los. De manera que ella es va anar trobant amb les conseqüències de no respectar els límits que ell li posava.

Aquesta claredat i fermesa del pare també la remarca en relació amb l'últim centre pel qual va passar. Allí també va topar amb el tema dels límits, i va patir les conseqüències de no respectar-los.

Ara, tant al seu pare com a aquest últim centre els agraeix aquella fermesa. Diu que gràcies al fet que el seu pare va arribar a l'extrem de fer-la fora de casa, i que del centre també la van expulsar, ella va poder acabar reaccionant. Que agraeix molt, molt, tant que la fessin fora de casa, com que l'expulsessin del centre.

Alhora que diu això, també diu que l'altre factor clau va ser que aquella duresa anava acompanyada per un compromís inqüestionable: li posaven uns límits molt clars, la feien fora si no els respectava, l'expulsaven, però ella sabia, tenia la certesa, que el seu pare seguia allí, seguia sent el seu pare, disposat al que calgués per tal que ella pogués sortir del món dels consums, de les altres conductes de risc, d'aquella vida tan descontrolada, dolorosa i difícil. 

Igual que la gent del centre. Disposada, com el pare, "al que calgués", sempre que ella assumís i mantingués el compromís de responsabilitzar-se de la seva vida, i respectés les normés, no traspassés els límits, que hi havia a casa i al centre.

És a dir, que la del pare i el centre era "una incondicionalitat condicionada", i que ara entenia bé, a diferència de durant les etapes de descontrol, el sentit, la necessitat i la utilitat d'aquella aparent contradicció entre incondicional i condicionada.

Penso que el testimoni de l'Eva Igualada és molt important. I alhora també penso que pot generar, en algunes persones, falses expectatives. Tal com he dit al principi, l'Eva reunia tota la simptomatologia d'un TLP. I no totes les persones amb aquest diagnòstic, ni de bon tros, podran fer una evolució tan bona com la seva. Fins i tot en els casos que tinguin la mateixa motivació que ella tenia (cosa que tampoc és del tot habitual). (1)

Per diferents raons, l'Eva és un cas excepcional. Per exemple, durant les etapes de més descontrol, encara que amb moltes dificultats, era capaç d'anar seguint els estudis. I després ha sigut capaç d'ampliar-los, i començar a treballar, i en llocs tan complicats com plantes de psiquiatria. 

En canvi, hi ha moltes persones diagnosticades com a TLP que, amb una mica de sort, podran aconseguir viure amb menys patiment i menys descontrols, però que mai assoliran els graus de lucidesa i competència de l'Eva (i altres, potser no milloraran gens). I això, aquestes expectatives limitades, qualsevol familiar d'algú amb TLP que llegeixi el llibre les ha de tenir assumides.

Segona part

Ara parlaré del llibre des d'un altre punt de vista. Perquè trobo que, llevat que tinguis molt interès pel tema, no és un llibre fàcil de llegir. No per la història, al contrari, perquè com a història és fantàstica; terrible per una banda i, alhora, amb una llum esperançadora al final del túnel de descontrol i sofriment en el qual l'Eva havia viscut. Però penso que per tal que fos més fàcil que la gent "normal" el llegís (insisteixo, ara no parlo de les persones amb un interès previ especial, aquestes s'hi acosten d'una altra manera), trobo que li falta "molta feina d'edició".

És un llibre que a mi em porta a la memòria la pel.lícula 'L'editor de llibres' (Michael Grandage, 2016), en la qual s'explica com un escriptor genial, Thomas Wolfe, no hauria triomfat, no hauria arribat al gran públic, sense la feina d'ordenació i de poda que du a terme l'editor Max Perkins. Una feina de la qual el resultat més visible (però no única) és la reducció dràstica de volum.

Aquesta feina de revisió editorial considero que haurien pogut millorar molt el llibre de l'Eva. Perquè ara és un llibre que pot interessar, penso jo, a un grup reduït de persones, d'una banda la família i coneguts i, d'una altra, familiars de persones amb TLP. Però és difícil que atrapi a més gent. I és necessari, que històries com la de l'Eva arribin a més gent. Perquè és necessari que els problemes de salut mental siguin coneguts, que no quedin amagats, marginalitzats. I "un bon llibre", és a dir, amb una bona història i alhora literàriament consistent, pot generar aquest interès i contribuir a aquesta visibilització. (2)

Una última cosa. Uns dies després d'haver llegit el llibre em passen un enllaç a una xerrada de l'autora feta amb motiu de la presentació del llibre (4). I em quedo absolutament meravellat: perquè l'Eva Igualada parla amb una gran claredat, amb les paraules justes, sense reiteracions innecessàries, amb un ordre global perfecte, amb un bon domini del ritme i les pauses, de manera serena... una meravella. Poques vegades he sentit parlar algú, no professional de la comunicació, i amb una història tan complicada com la seva, de manera tan adequada, impactant, emotiva, convincent. Ho reitero: l'Eva Igualada em deixa completament bocabadat. (3)

I això em retorna al llibre: la història és la mateixa, però el resultat diferent. I penso que a l'Eva, que té aquesta gran facilitat per comunicar-se verbalment, però no té (des del meu punt de vista) el mateix domini de l'escriptura, li hauria anat molt bé, que algú l'hagués pogut ajudar durant el procés final d'escriptura. Perquè llavors el llibre hauria pogut ser tan fantàstic com la xerrada. (4)

--
(1) Crec que el cas de l'Eva és semblant al de la Marsha Linehan, la creadora de la Teràpia Dialèctica Conductual (TDC), enfocada a les persones amb TLP amb risc elevat de suïcidi. Quan era adolescent la Marsha estava horrorosament malament, encara pitjor que l'Eva, però a força d'anys i d'esforços va aconseguir sortir d'aquell infern. Va estudiar, va crear la TDC, i tota la vida l'ha dedicat a ajudar les persones afectades amb aquest tipus de problemes. Una entrevista a Marsha Linnehan (2011):
https://www.lawebdeltlp.org/marsha-linehan-cat/
(2) El llibre, la mateixa Eva ho explica, està basat en un diari que anava escrivint. I resulta que, llavors, des del meu punt de vista, hi ha una confusió entre les característiques d'un diari, i les d'un assaig autobiogràfic. Són dos plantejaments diferents que considero que en el llibre no estan ben combinats o resolts. Una altra cosa, és clar, és la possibilitat que l'autora no fos conscient de la utilitat d'aquest tipus d'ajuda, o que si ho era poc o molt, no tingués la possibilitat de tenir aquesta ajuda. Aquesta és una altra història, perquè no és fàcil trobar algú que estigui disposat a fer una feina d'aquesta envergadura desinteressadament, que suposo que és el que hauria calgut, ja que l'autora ja té prou feina per anar sobrevivint com per assumir el cost d'aquesta feina. D'altra banda, el que passa amb el seu llibre, considero que és un defecte molt habitual en llibres com el seu, en llibres de persones que han viscut experiències difícils i ho han volgut explicar, i malgrat la seva bona voluntat, el resultat ha sigut mediocre, a causa de no haver tingut aquesta ajuda experta (de vegades -això també pot passar- perquè no han volgut aquesta ajuda, han rebutjat qualsevol suggeriment).
(3) https://www.youtube.com/watch?v=6_4ohl28lIc
(4) Un altre desencert del llibre és la portada: sembla d'una novel.la de terror, i com que a sobre no té un subtítol que aclareixi de què va, m'imagino que si algú veu aquesta portada en una llibreria, o en una pàgina d'internet, el més fàcil és que no en faci cas (llevat que sigui una persona aficionada a les novel.les de terror...). És una llàstima, perquè així com endreçar un text extens suposa molta feina, fer una portada "correcta" (adequada al contingut del llibre), no és tan difícil.