20 de des. 2018
18 de des. 2018
Imagina't que ets la Consol
Imagina't que ets la Consol i que un dia el teu fill de setze anys et diu que havia pensat, amb un amic seu, matar-te. El motiu? Doncs perquè així ell i el seu amic podrien viure al teu pis. A continuació et diu "que va ser una idea del seu amic", i que després ell va pensar ("després", no de manera immediata!) que no era una bona idea, perquè no està bé matar la pròpia mare.
Tu, la Consol, procurant no alterar-te, procurant mantenir la calma, li has de recordar llavors, perquè el teu fill es veu que no hi havia pensat, que si et matés no podria viure al pis, sinó que hauria de viure, amb el seu amic, a la presó (és obvi que l'amic del teu fill també té el cap bastant desballestat, però la història de l'amic ja és una altra història).
Imagina't que aquesta "anècdota" no és una excepció, sinó un episodi més de la vida caòtica del teu fill, amb descontrols, drogues, robatoris, amenaces i agressions, fins al punt que al final ha d'intervenir el jutge. Abans del jutge, la policia ja havia hagut d'intervenir unes quantes vegades.
Tu, la Consol, ets una persona bastant normal, amb el cap ben endreçat, responsable. Has treballat sempre per tal de poder tirar endavant el teu fill, sempre intentant fer-ho tot de la millor manera possible. I tanmateix, t'ha sortit un fill així.
Encara pot ser pitjor? Doncs sí. Quan els comportaments del teu fill es van agreujar i et va començar a agredir, vas decidir que allò no podia seguir d'aquella manera, i un dia que et va pegar vas decidir trucar a la policia. I la policia va venir. I llavors el teu fill es va comportar com un xaiet: tranquil i encantador. I la policia et va renyar: "Però que no ho veu, que està la mar de tranquil?" I et va tractar d'exagerada i histèrica. I això es va repetir més d'una vegada, en dies diferents.
I encara pot ser pitjor? Doncs sí, encara. Perquè a tu, la Consol, la teva família et culpa de tot: segons els teus germans ets la culpable per ser mare soltera, i per no haver educat bé (segons ells) el teu fill, i per això t'ha sortit com t'ha sortit. T'acusen a tu i compadeixen, diuen, el teu fill. Sí, el compadeixen molt...però alhora no en volen saber res, d'aquest nebot.
La situació actual: al final, a causa de les conductes agressives el jutge dicta una ordre d'allunyament. Llavors, com que el teu fill no se't pot acostar, tu tampoc pots fer de mare, de manera que el jutge transfereix la tutela a la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència), la qual l'ingressa en un centre de menors. Fins que faci divuit anys, i després ja es veurà.
De moment, el fill està molt enfurismat contra tu, la seva mare, ja que segons ell ets la culpable de tot el que li passa. Doncs el que deia al principi: imagina't que ets la Consol.
Tu, la Consol, procurant no alterar-te, procurant mantenir la calma, li has de recordar llavors, perquè el teu fill es veu que no hi havia pensat, que si et matés no podria viure al pis, sinó que hauria de viure, amb el seu amic, a la presó (és obvi que l'amic del teu fill també té el cap bastant desballestat, però la història de l'amic ja és una altra història).
Imagina't que aquesta "anècdota" no és una excepció, sinó un episodi més de la vida caòtica del teu fill, amb descontrols, drogues, robatoris, amenaces i agressions, fins al punt que al final ha d'intervenir el jutge. Abans del jutge, la policia ja havia hagut d'intervenir unes quantes vegades.
Tu, la Consol, ets una persona bastant normal, amb el cap ben endreçat, responsable. Has treballat sempre per tal de poder tirar endavant el teu fill, sempre intentant fer-ho tot de la millor manera possible. I tanmateix, t'ha sortit un fill així.
Encara pot ser pitjor? Doncs sí. Quan els comportaments del teu fill es van agreujar i et va començar a agredir, vas decidir que allò no podia seguir d'aquella manera, i un dia que et va pegar vas decidir trucar a la policia. I la policia va venir. I llavors el teu fill es va comportar com un xaiet: tranquil i encantador. I la policia et va renyar: "Però que no ho veu, que està la mar de tranquil?" I et va tractar d'exagerada i histèrica. I això es va repetir més d'una vegada, en dies diferents.
I encara pot ser pitjor? Doncs sí, encara. Perquè a tu, la Consol, la teva família et culpa de tot: segons els teus germans ets la culpable per ser mare soltera, i per no haver educat bé (segons ells) el teu fill, i per això t'ha sortit com t'ha sortit. T'acusen a tu i compadeixen, diuen, el teu fill. Sí, el compadeixen molt...però alhora no en volen saber res, d'aquest nebot.
La situació actual: al final, a causa de les conductes agressives el jutge dicta una ordre d'allunyament. Llavors, com que el teu fill no se't pot acostar, tu tampoc pots fer de mare, de manera que el jutge transfereix la tutela a la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència), la qual l'ingressa en un centre de menors. Fins que faci divuit anys, i després ja es veurà.
De moment, el fill està molt enfurismat contra tu, la seva mare, ja que segons ell ets la culpable de tot el que li passa. Doncs el que deia al principi: imagina't que ets la Consol.
1 de des. 2018
Les drogues i els experts
Carl Hart és professor de psiquiatria i psicologia a la Universitat de Columbia. L'entrevista Víctor-M. Amela i respon les preguntes amb molta seguretat (La Vanguardia, 16/11/2018). Per exemple, a la pregunta sobre les seves creences, contesta: "Ei, que jo sóc un científic!" Sense adonar-se que, encara que sigui un científic, totes les respostes de l'entrevista no són res més que l'exposició de les seves creences (socials, psicològiques, psiquiàtriques, farmacològiques, etc.).
Per exemple, respon així quan opina que les drogues s'haurien de legalitzar, perquè no hi ha ningú legitimat (diu) per prohibir que una persona pugui consumir el que vulgui. Això òbviament és una opinió, i del tot respectable. Però és absurd voler-la defensar "des de la ciència": aquest tipus de defensa, si de cas, s'ha d'exercir "des dels drets civils".
Carl Hart barreja dades amb opinió, i per tal de defensar el seu punt de vista parla amb rotunditat. Però al contrari del que diu, de respostes "estrictament científiques" no en dona. I quan en dona alguna de presumptament científica, encara és més descoratjador. Per exemple quan diu: "Coneixem els efectes de cada droga i de cada dosi, segons el pes i la fisiologia de cada persona. És ciència pura!"
Ves per on, ell, professor també segons diu de psicologia, s'oblida d'incloure aquest factor fonamental: el psicològic. De vegades el més determinant. (1)
El debat sobre la legalitat i el prohibicionisme de les substàncies psicoactives és complicat, i els defensors de cada opció defensen la seva amb els arguments que els semblen més escaients. En aquests debats, algunes persones (com Carl Hart) de vegades fan trampa (i les altres també). Suposo que perquè sovint ni tan sols s'adonen (uns i altres) que en fan. Cosa que és normal que passi, si algú ni tan sols és conscient "de les seves creences". Si algú ni tan sols és conscient que "no és possible viure sense creences", per molt ateu o científic que es sigui. (2)
--
(1) El factor psicològic, i també el sociològic: en contra de l'afirmació pretensiosa de Carl Hart, és una evidència des de fa dècades que les expectatives de l'usuari, el seu sistema de creences, la seva cultura, el consum solitari o acompanyat, etc., són variables que incideixen de manera molt significativa sobre els efectes "fisiològics i mentals" d'allò que es consumeix, i encara més en alguns casos concrets, com el del cànnabis. Per exemple, Jean-Michel Oughourlian, a "La persona del toxicómano" (Herder, 1977), fa quaranta anys ja ho explicava molt bé.
(2) Tal com ja he dit altres vegades, sobre aquest tema no tinc opinió; trobo que tenen sentit tant els arguments dels uns com dels altres, prohibicionistes o antiprohibicionistes (o si més no, alguns dels respectius arguments).
Per exemple, respon així quan opina que les drogues s'haurien de legalitzar, perquè no hi ha ningú legitimat (diu) per prohibir que una persona pugui consumir el que vulgui. Això òbviament és una opinió, i del tot respectable. Però és absurd voler-la defensar "des de la ciència": aquest tipus de defensa, si de cas, s'ha d'exercir "des dels drets civils".
Carl Hart barreja dades amb opinió, i per tal de defensar el seu punt de vista parla amb rotunditat. Però al contrari del que diu, de respostes "estrictament científiques" no en dona. I quan en dona alguna de presumptament científica, encara és més descoratjador. Per exemple quan diu: "Coneixem els efectes de cada droga i de cada dosi, segons el pes i la fisiologia de cada persona. És ciència pura!"
Ves per on, ell, professor també segons diu de psicologia, s'oblida d'incloure aquest factor fonamental: el psicològic. De vegades el més determinant. (1)
El debat sobre la legalitat i el prohibicionisme de les substàncies psicoactives és complicat, i els defensors de cada opció defensen la seva amb els arguments que els semblen més escaients. En aquests debats, algunes persones (com Carl Hart) de vegades fan trampa (i les altres també). Suposo que perquè sovint ni tan sols s'adonen (uns i altres) que en fan. Cosa que és normal que passi, si algú ni tan sols és conscient "de les seves creences". Si algú ni tan sols és conscient que "no és possible viure sense creences", per molt ateu o científic que es sigui. (2)
--
(1) El factor psicològic, i també el sociològic: en contra de l'afirmació pretensiosa de Carl Hart, és una evidència des de fa dècades que les expectatives de l'usuari, el seu sistema de creences, la seva cultura, el consum solitari o acompanyat, etc., són variables que incideixen de manera molt significativa sobre els efectes "fisiològics i mentals" d'allò que es consumeix, i encara més en alguns casos concrets, com el del cànnabis. Per exemple, Jean-Michel Oughourlian, a "La persona del toxicómano" (Herder, 1977), fa quaranta anys ja ho explicava molt bé.
(2) Tal com ja he dit altres vegades, sobre aquest tema no tinc opinió; trobo que tenen sentit tant els arguments dels uns com dels altres, prohibicionistes o antiprohibicionistes (o si més no, alguns dels respectius arguments).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)