"Maltractament: acció de maltractar. Maltractar: tractar malament algú." (DEC)
Es pot fer mal a un infant escridassant-lo injustament (si és que escridassar algú pot ser just -o útil- en algun cas) o clavant-li un mastegot. Fan mal els cops i també en poden fer, molt, les paraules: les paraules poden arribara ser tan doloroses i destructives com les agressions físiques.
Es pot tractar malament (maltractar) tant per acció com per omissió: a un infant també se li pot fer mal ignorant-lo. Ignorant la seva presència, les seves legítimes demandes, les seves necessitats vitals. De vegades disfressant aquest abandonament amb regals i enganyifes emocionals. Per exemple, fent grans abraçades quan el pare té "ell" la necessitat (o la ocurrència) de fer-les, i no quan és el fill qui necessita ser abraçat (o de la manera que el fill necessita ser abraçat). Totes les abraçades no són bones, ni tots els moments.
La qualitat i l'ocasió estan vinculades a l'atenció... i una característica d'alguns pares és precisament la seva poca capacitat d'estar atents, veritablement atents, als sentiments i les necessitats vitals dels fills.
El pare que prefereix concedir capricis en lloc d'alimentar l'esperit crític no és un pare "bentractador". No ho és si és un pare només present a batzegades, de manera imprevisible. I quan dic present em refereixo tant a una qüestió temporal (amb una regularitat periòdica -dies, hores- previsible) com emocional, és a dir, que quan sigui "físicament present", també sigui "emocionalment accessible": disposat a escoltar el fill (les seves paraules, els seus silencis, les seves mirades).
Un pare no és bentractador si no s'implica activament en l'estimulació de l'autoexigència del fill, si no procura que el fill pugui desenvolupar les seves potencialitats. Aquest error també es pot cometre des de l'extrem oposat: el de pare que es refugia en el seu excés d'exigència i rigidesa. Tan nefasta pot ser la seva influència com la del pare consentidor.
Els pares que no són bentractadors confonen molt els fills: als fills els és difícil desemmascarar-los. De fet, el que passa és que no volen, no poden, ja que veure els pares com són els seria insuportable. Cal créixer i madurar per ser capaç d'anar assumint de manera progressiva la realitat, una realitat que no és la que un hauria volgut. Mentre no es fa aquest procés de creixement, viure una mentida sovint és alleujador. De vegades, és l'única manera de sobreviure.
Hi ha infants que tenen la mala sort de no tenir cap progenitor que els ofereixi seguretat, confiança i calidesa. De qualitat. De vegades tenen un progenitor que falla per falta d'exigència i un altre que falla per excés d'exigència. Ho tenen difícil, aquests infants, perquè a més de no sentir-se ben acollits i protegits per cap dels dos progenitors, a sobre tenen el dilema "de quin dels dos models", tan oposats, és el bo. Sense ser capaços d'adonar-se que els dos són dolents.
La Violeta va ser un d'aquests infants. Ara té vint anys i comença a entendre l'entorn familiar que ha patit. I amb l'incipient maduresa que va adquirint, comença a respirar i a tenir una mica d'esperança. Entremig, durant l'adolescència i fins fa ben poc, ha vorejat la bogeria i l'autodestrucció (l'adolescència va ser el detonant, però el malestar i la inseguretat s'anaven covant des de ben petita). No dic que els seus pares siguin els culpables de la seva accidentada biografia, però que li van posar les coses bastant difícils és evident. D'altra banda, parlar de culpables no serveix de res, però reflexionar sobre les causes sí, i substituir el concepte de culpa pel de responsabilitat, també.
Potser amb un entorn i uns referents familiars més estables i favorables la Violeta també hauria tingut una vida accidentada, ves a saber. Però en principi, sembla que si més no les coses li haurien hagut de ser una mica mé fàcils.
Fàcils, encara no li són ara, perquè malgrat la seva ferma determinació actual d'agafar el control de la seva vida, li segueix costant aprendre a gestionar les emocions que li generen les influències dels seus pares. Perquè, malauradament, els seus pares no han fet una evolució com la seva, i sense ser-ne conscients, li segueixen posant les coses difícils. Per sort, ara ella té molt clar que excusar-se amb les limitacions dels seus pares no serveix de res (li ha costat anys interioritzar-ho), i que és ella, i només ella, la responsable de la seva vida.
21 de nov. 2016
16 de nov. 2016
Tolerància dels abusos i autoprotecció
Hi ha familiars, en general mares, de persones amb problemes greus d'addiccions que aguanten situacions molt extremes, completament desballestades. Mares que de manera sistemàtica aguanten mentides, amenaces, insults, agressions, desordre, brutícia, robatoris... Durant anys, impotents, plegades a les exigències del fill o filla. La Consol, la mare del Claudi, n'és un bon exemple.
El Claudi deu tenir uns cinquanta anys, i des dels vint que té problemes amb les drogues, sobretot amb la cocaïna. És egoista, només es preocupa d'ell mateix, la seva obsessió és com aconseguir la dosi periòdica de cocaïna. No té cap interès per canviar de vida, cap propòsit d'intentar no mortificar tant la seva mare. I la seva mare li ho tolera tot.
La Consol s'ho passa molt malament, espantosament malament, però la possibilitat d'arribar-se a enfrontar de debò al Claudi per a ella és inassumible. Tant per la situació violenta que es generaria, i que li fa pànic, com per la por que li fa el que podria passar si ella plantegés un ultimàtum al Claudi, i llavors fos conseqüent: "O reacciones, o no et vull més a casa". Imaginar-se el Claudi vivint al carrer, passant fred, gana, brut, malalt... imaginar-se'l així fa que sigui incapaç de plantejar-se cap postura de força envers el Claudi. És un idea que no pot suportar, i per això fa anys que aguanta, i aguanta, i aguanta...
L'Aurora és la mare de l'Albert, i durant uns anys va patir molt, a causa dels problemes de l'Albert amb les drogues. Però el seu patiment va fer una evolució diferent que el de la Consol. Va arribar un dia que a l'Aurora se li va fer tan insuportable la situació que es va començar a plantejar, o més ben dit, va començar a sentir, que no podia seguir vivint d'aquella manera, i que s'estimava més no veure l'Albert. Si l'Albert es volia autodestruir, que com a mínim ho fes fora de casa, sense que ella el veies.
L'Aurora va tenir sort, no li va ser necessari arribar a l'extrem de fer fora de casa l'Albert, perquè abans d'arribar a plantejar l'execució de l'amenaça, l'Albert va acabar reaccionant i canviant d'actitud. Però d'altres mares o pares si que acaben complint l'amenaça; si m'he referit en concret a l'Aurora és només perquè és un cas que recentment he viscut de molt a la vora.
D'altra banda, l'Albert no va canviar de manera espontània o fàcil, de fet va vorejar la bogeria: va patir dos brots psicòtics (amb els corresponents ingressos en psiquiàtrics) i després del segon va ser quan va canviar radicalment. A partir de llavors va tenir clar que no havia de beure més ni tastar mai més el cànnabis, ja que en el seu cas era molt clar que el cànnabis era un desencadenant dels brots psicòtics (i l'alcohol un desinhibidor que a ell li facilitava el posterior consum de cànnabis). És també molt possible que en el seu canvi d'actitud hi influís el fet de percebre la determinació de la seva mare d'acabar actuant de manera radical. És molt possible.
La Consol i l'Aurora no són casos aïllats. Amb diferents graus i moltes variants, les dues tenen trets que en alguna mesura són presents en la majoria de situacions familiars d'aquest tipus.
D'altra banda, les seves no són reaccions o actituds racionals, sinó sobretot emocionals, provocades al capdavall pel mateix motiu: el desig de no patir, o de patir el mínim possible. Per a la Consol l'estratègia és la submissió a la dictadura, els desgavells i les arbitrarietats del Claudi, ja que per a ella el patiment més gran és imaginar-se el fill abocat al carrer, exposat a tot el que això comporta. És una possibilitat que l'esgarrifa tant, que fa que transigeixi amb els insults, els maltractaments, els robatoris, etc. El patiment d'aguantar tot això és menor que el d'imaginar el Claudi al carrer.
Per a l'Aurora l'estratègia millor per a minimitzar el seu patiment era no tenir a casa l'Albert, no veure'l. Sabia que no veient-lo també hauria patit, però sentia que menys, ja que no hauria hagut de suportar els disgustos i la desesperació de la convivència diària. Perquè pots suportar molts disgustos i frustracions si creus, o conserves l'esperança, que en un moment o altre les coses es desencallaran i començaran a anar millor. Si és així, pots aguantar moltes adversitats. Però si el panorama que tens al davant és el de la lenta autodestrucció diària i l'infern de la vida quotidiana, és fàcil que sigui més suportable no veure-ho, no viure-ho directament. Ja que no ho pots evitar, com a mínim tenir-ho lluny.
Hi ha persones que s'avergonyeixen de tenir aquests sentiments de l'Aurora, de defensar-se com ella, d'adoptar la seva actitud. Es pensen que són covardes, o que estimen menys els seus fills, pel fet de sentir això i, si és el cas, reaccionant al final així. Però no és veritat que estimin menys els seus fills, i les decisions extremes, si les acaben prenent, són perfectament legítimes: la funció dels pares és acompanyar els fills en el seu procés de desplegament de les seves potencialitats. Però no ho és, si és el que trien (o en el que s'abandonen), acompanyar-los en el seu procés d'autodestrucció.
D'altra banda, aquesta decisió tan dura, no només és legítima, sinó que estratègicament sovint també és la més sensata (si encara es conserva l'esperança que el fill arribi a reaccionar algun dia). Abocar la persona addicta a una situació extrema pot ser el que precisament necessita per ser capaç de reaccionar. Mentre que l'altra opció, la de la tolerància, la de la rendició diària a les exigències de la persona addicta, fa molt difícil que aquesta persona pugui arribar a canviar, precisament "perquè no en té cap necessitat": si ningú no li impedeix seguir fent el que li dóna la gana, per què ha de canviar?
El Claudi deu tenir uns cinquanta anys, i des dels vint que té problemes amb les drogues, sobretot amb la cocaïna. És egoista, només es preocupa d'ell mateix, la seva obsessió és com aconseguir la dosi periòdica de cocaïna. No té cap interès per canviar de vida, cap propòsit d'intentar no mortificar tant la seva mare. I la seva mare li ho tolera tot.
La Consol s'ho passa molt malament, espantosament malament, però la possibilitat d'arribar-se a enfrontar de debò al Claudi per a ella és inassumible. Tant per la situació violenta que es generaria, i que li fa pànic, com per la por que li fa el que podria passar si ella plantegés un ultimàtum al Claudi, i llavors fos conseqüent: "O reacciones, o no et vull més a casa". Imaginar-se el Claudi vivint al carrer, passant fred, gana, brut, malalt... imaginar-se'l així fa que sigui incapaç de plantejar-se cap postura de força envers el Claudi. És un idea que no pot suportar, i per això fa anys que aguanta, i aguanta, i aguanta...
L'Aurora és la mare de l'Albert, i durant uns anys va patir molt, a causa dels problemes de l'Albert amb les drogues. Però el seu patiment va fer una evolució diferent que el de la Consol. Va arribar un dia que a l'Aurora se li va fer tan insuportable la situació que es va començar a plantejar, o més ben dit, va començar a sentir, que no podia seguir vivint d'aquella manera, i que s'estimava més no veure l'Albert. Si l'Albert es volia autodestruir, que com a mínim ho fes fora de casa, sense que ella el veies.
L'Aurora va tenir sort, no li va ser necessari arribar a l'extrem de fer fora de casa l'Albert, perquè abans d'arribar a plantejar l'execució de l'amenaça, l'Albert va acabar reaccionant i canviant d'actitud. Però d'altres mares o pares si que acaben complint l'amenaça; si m'he referit en concret a l'Aurora és només perquè és un cas que recentment he viscut de molt a la vora.
D'altra banda, l'Albert no va canviar de manera espontània o fàcil, de fet va vorejar la bogeria: va patir dos brots psicòtics (amb els corresponents ingressos en psiquiàtrics) i després del segon va ser quan va canviar radicalment. A partir de llavors va tenir clar que no havia de beure més ni tastar mai més el cànnabis, ja que en el seu cas era molt clar que el cànnabis era un desencadenant dels brots psicòtics (i l'alcohol un desinhibidor que a ell li facilitava el posterior consum de cànnabis). És també molt possible que en el seu canvi d'actitud hi influís el fet de percebre la determinació de la seva mare d'acabar actuant de manera radical. És molt possible.
La Consol i l'Aurora no són casos aïllats. Amb diferents graus i moltes variants, les dues tenen trets que en alguna mesura són presents en la majoria de situacions familiars d'aquest tipus.
D'altra banda, les seves no són reaccions o actituds racionals, sinó sobretot emocionals, provocades al capdavall pel mateix motiu: el desig de no patir, o de patir el mínim possible. Per a la Consol l'estratègia és la submissió a la dictadura, els desgavells i les arbitrarietats del Claudi, ja que per a ella el patiment més gran és imaginar-se el fill abocat al carrer, exposat a tot el que això comporta. És una possibilitat que l'esgarrifa tant, que fa que transigeixi amb els insults, els maltractaments, els robatoris, etc. El patiment d'aguantar tot això és menor que el d'imaginar el Claudi al carrer.
Per a l'Aurora l'estratègia millor per a minimitzar el seu patiment era no tenir a casa l'Albert, no veure'l. Sabia que no veient-lo també hauria patit, però sentia que menys, ja que no hauria hagut de suportar els disgustos i la desesperació de la convivència diària. Perquè pots suportar molts disgustos i frustracions si creus, o conserves l'esperança, que en un moment o altre les coses es desencallaran i començaran a anar millor. Si és així, pots aguantar moltes adversitats. Però si el panorama que tens al davant és el de la lenta autodestrucció diària i l'infern de la vida quotidiana, és fàcil que sigui més suportable no veure-ho, no viure-ho directament. Ja que no ho pots evitar, com a mínim tenir-ho lluny.
Hi ha persones que s'avergonyeixen de tenir aquests sentiments de l'Aurora, de defensar-se com ella, d'adoptar la seva actitud. Es pensen que són covardes, o que estimen menys els seus fills, pel fet de sentir això i, si és el cas, reaccionant al final així. Però no és veritat que estimin menys els seus fills, i les decisions extremes, si les acaben prenent, són perfectament legítimes: la funció dels pares és acompanyar els fills en el seu procés de desplegament de les seves potencialitats. Però no ho és, si és el que trien (o en el que s'abandonen), acompanyar-los en el seu procés d'autodestrucció.
D'altra banda, aquesta decisió tan dura, no només és legítima, sinó que estratègicament sovint també és la més sensata (si encara es conserva l'esperança que el fill arribi a reaccionar algun dia). Abocar la persona addicta a una situació extrema pot ser el que precisament necessita per ser capaç de reaccionar. Mentre que l'altra opció, la de la tolerància, la de la rendició diària a les exigències de la persona addicta, fa molt difícil que aquesta persona pugui arribar a canviar, precisament "perquè no en té cap necessitat": si ningú no li impedeix seguir fent el que li dóna la gana, per què ha de canviar?
8 de nov. 2016
L'Ernest i la seva mare
L'Ernest té uns trenta-cinc anys i un diagnòstic de trastorn esquizoafectiu. Ell nega rotundament que tingui aquest trastorn (aquest o cap altre) i com que és molt llest, fa un discurs aparentment molt sòlid en el que barreja els interessos de les farmacèutiques, la ignorància o la deshonestedat dels psiquiatres i la conflictivitat social en general. Tot plegat, segons ell, conxorxat per fer-li la vida difícil.
Bé, no és que el seu sigui un cas especialment original, els casos així són típics. De fet, potser el seu trastorn esquizoafectiu no està ben diagnosticat, però que té un trastorn important relacionat amb trets psicòtics això és obvi, perquè pateix episodis d'al.lucinacions i deliris greus, sobretot quan no es medica, cosa que passa tot sovint.
Des del seu punt de vista, ell és una víctima de la societat. I de manera més concreta, una víctima de la seva família, sobretot de la seva mare. Segons ell, la seva mare és la causa de tots els seus problemes, ja que sempre li ha dificultat poder fer el que vol. Ella, amb les seves decisions i actituds, li ha desgraciat la vida.
És clar, aquest detall tampoc és gens original: és habitual que persones amb problemes mentals com el seu, a més de negar la malaltia i rebutjar la medicació antipsicòtica, donin la culpa dels seus problemes a les seves famílies. Sobretot a les mares, precisament perquè són les persones amb qui en general conviuen més i de les que se'n senten més dependents.
El cas de l'Ernest i la seva mare és dramàtic. Ella és una persona desbordada per les circumstàncies i amb molts sentiments de culpabilitat, i entre els dos hi ha una relació molt malaltissa, que els autodestrueix lentament.
L'Ernest té, sempre ha tingut, una actitud dictatorial amb la seva mare (ja des d'abans del primer brot). Ell és qui posa les condicions, i la seva mare ho assumeix, s'hi adapta. Perquè ella no té la força ni la claredat d'idees necessàries per a plantar cara al seu fill. I no perquè en general sigui feble: és una dona valenta, lluitadora... però tota la força que té en d'altres àmbits se li esvaeix quan ha de gestionar la història de l'Ernest. Li sembla que si no cedís a les seves demandes "l'estimaria menys". Quan de fet seria la millor forma de començar-lo a estimar d'una manera més sensata i esperançadora: posant-li límits, imposant-li condicions.
En contra de tots els consells de la gent del seu entorn (tant professionals de la salut mental com amistats), sempre ha anat cedint davant les exigències del fill, i ha arribat un punt en què, a banda d'estar emocionalment desfeta, també està econòmicament arruïnada. Amb deutes per tot arreu: ha anat demanant diners a tothom que ha pogut, i no per invertir-los en alternatives sensates (algun projecte terapèutic amb cap i peus), sinó abocant-los en el pou sense fons de les arbitrarietats i les exigències de l'Ernest. D'una banda, facilitant-li que pogués viure "independent", pagant-li totes les despeses de la seva forma de viure arbitrària i desballestada (ell demana o exigeix, i ella sempre acaba cedint). D'una altra banda, de vegades pagant-li teràpies absurdes i cares que no han servit de res (en el món de les malalties mentals també hi ha professionals -o presumptes professionals- molt ignorants).
Aquest comportament de la mare no l'ha originat només la seva mala consciència ("si el meu fill és així jo en tinc la culpa, en sóc la responsable"), sinó també les amenaces, més o menys encobertes, que ha anat rebent per part de l'Ernest. Amenaces tant d'autodestrucció ("em mataré si no fas això") com d'agressió (amb actituds de vegades molt violents envers la mare, que per sort, fins ara, no s'han traduït en fets irreversibles).
Quan arribes a aquests extrems de deixar-te manipular com la mare de l'Ernest i de subordinar tota la teva vida a les exigències forassenyades del teu fill, a més de la factura de la frustració de veure que no es produeix cap millora (al contrari, un progressiu deteriorament), s'hi suma una altra factura: la de l'allunyament de la gent del teu voltant, que encara que t'estimi, arriba un punt que no suporta que tu no t'estimis gens i segueixis esclavitzat per la situació, sense prendre decisions encaminades a modificar les aviciades i tòxiques rutines en les que t'ofegues tu i el teu fill (amb un horitzó cada cop més fosc, en la mesura que les conductes disfuncionals, reforçades pel desgavell, cada cop es cronifiquen més).
Tenir un fill amb una malaltia mental és una creu. No saber assumir-ho, no saber reaccionar, no ser capaç d'acceptar la nova situació és una altre creu afegida, ja que el rebuig a la realitat i el descontrol que genera són molt dolorosos i desestabilitzadors. La tercera creu és la solitud, resultant tant del propi aïllament com de l'allunyament de les amistats a causa del desgavell de la situació. La mare de l'Ernest du les tres creus.
Tot això que dic no és cap crítica de la la mare de l'Ernest (de la forma com gestiona el terrible problema que li ha tocat). Vol ser només "una descripció". I si de cas, també un avís. La mare de l'Ernest, immolant-se pel seu fill, per a mi és un model de mare força dolent (dolent no en un sentit "moral", sinó en el sentit d'inadequat, poc pràctic, sobretot perquè la seva opció no resol res, només alimenta la pròpia autodestrucció i a la del seu fill, enmig d'un gran patiment).
Insisteixo, si parlo d'ella així voldria que no s'interpretés, tal com ja he dit, com un judici, sinó només com un exercici descriptiu. Dels judicis... més val oblidar-se'n, perquè quan una persona s'ha d'enfrontar a situacions tan terriblement complicades com les que genera un fill amb greus problemes psicòtics, només sap ella l'abast de la seva desesperació i impotència, la foscor de la presó en la que viu, l'angoixa i la solitud que pateix.
Bé, no és que el seu sigui un cas especialment original, els casos així són típics. De fet, potser el seu trastorn esquizoafectiu no està ben diagnosticat, però que té un trastorn important relacionat amb trets psicòtics això és obvi, perquè pateix episodis d'al.lucinacions i deliris greus, sobretot quan no es medica, cosa que passa tot sovint.
Des del seu punt de vista, ell és una víctima de la societat. I de manera més concreta, una víctima de la seva família, sobretot de la seva mare. Segons ell, la seva mare és la causa de tots els seus problemes, ja que sempre li ha dificultat poder fer el que vol. Ella, amb les seves decisions i actituds, li ha desgraciat la vida.
És clar, aquest detall tampoc és gens original: és habitual que persones amb problemes mentals com el seu, a més de negar la malaltia i rebutjar la medicació antipsicòtica, donin la culpa dels seus problemes a les seves famílies. Sobretot a les mares, precisament perquè són les persones amb qui en general conviuen més i de les que se'n senten més dependents.
El cas de l'Ernest i la seva mare és dramàtic. Ella és una persona desbordada per les circumstàncies i amb molts sentiments de culpabilitat, i entre els dos hi ha una relació molt malaltissa, que els autodestrueix lentament.
L'Ernest té, sempre ha tingut, una actitud dictatorial amb la seva mare (ja des d'abans del primer brot). Ell és qui posa les condicions, i la seva mare ho assumeix, s'hi adapta. Perquè ella no té la força ni la claredat d'idees necessàries per a plantar cara al seu fill. I no perquè en general sigui feble: és una dona valenta, lluitadora... però tota la força que té en d'altres àmbits se li esvaeix quan ha de gestionar la història de l'Ernest. Li sembla que si no cedís a les seves demandes "l'estimaria menys". Quan de fet seria la millor forma de començar-lo a estimar d'una manera més sensata i esperançadora: posant-li límits, imposant-li condicions.
En contra de tots els consells de la gent del seu entorn (tant professionals de la salut mental com amistats), sempre ha anat cedint davant les exigències del fill, i ha arribat un punt en què, a banda d'estar emocionalment desfeta, també està econòmicament arruïnada. Amb deutes per tot arreu: ha anat demanant diners a tothom que ha pogut, i no per invertir-los en alternatives sensates (algun projecte terapèutic amb cap i peus), sinó abocant-los en el pou sense fons de les arbitrarietats i les exigències de l'Ernest. D'una banda, facilitant-li que pogués viure "independent", pagant-li totes les despeses de la seva forma de viure arbitrària i desballestada (ell demana o exigeix, i ella sempre acaba cedint). D'una altra banda, de vegades pagant-li teràpies absurdes i cares que no han servit de res (en el món de les malalties mentals també hi ha professionals -o presumptes professionals- molt ignorants).
Aquest comportament de la mare no l'ha originat només la seva mala consciència ("si el meu fill és així jo en tinc la culpa, en sóc la responsable"), sinó també les amenaces, més o menys encobertes, que ha anat rebent per part de l'Ernest. Amenaces tant d'autodestrucció ("em mataré si no fas això") com d'agressió (amb actituds de vegades molt violents envers la mare, que per sort, fins ara, no s'han traduït en fets irreversibles).
Quan arribes a aquests extrems de deixar-te manipular com la mare de l'Ernest i de subordinar tota la teva vida a les exigències forassenyades del teu fill, a més de la factura de la frustració de veure que no es produeix cap millora (al contrari, un progressiu deteriorament), s'hi suma una altra factura: la de l'allunyament de la gent del teu voltant, que encara que t'estimi, arriba un punt que no suporta que tu no t'estimis gens i segueixis esclavitzat per la situació, sense prendre decisions encaminades a modificar les aviciades i tòxiques rutines en les que t'ofegues tu i el teu fill (amb un horitzó cada cop més fosc, en la mesura que les conductes disfuncionals, reforçades pel desgavell, cada cop es cronifiquen més).
Tenir un fill amb una malaltia mental és una creu. No saber assumir-ho, no saber reaccionar, no ser capaç d'acceptar la nova situació és una altre creu afegida, ja que el rebuig a la realitat i el descontrol que genera són molt dolorosos i desestabilitzadors. La tercera creu és la solitud, resultant tant del propi aïllament com de l'allunyament de les amistats a causa del desgavell de la situació. La mare de l'Ernest du les tres creus.
Tot això que dic no és cap crítica de la la mare de l'Ernest (de la forma com gestiona el terrible problema que li ha tocat). Vol ser només "una descripció". I si de cas, també un avís. La mare de l'Ernest, immolant-se pel seu fill, per a mi és un model de mare força dolent (dolent no en un sentit "moral", sinó en el sentit d'inadequat, poc pràctic, sobretot perquè la seva opció no resol res, només alimenta la pròpia autodestrucció i a la del seu fill, enmig d'un gran patiment).
Insisteixo, si parlo d'ella així voldria que no s'interpretés, tal com ja he dit, com un judici, sinó només com un exercici descriptiu. Dels judicis... més val oblidar-se'n, perquè quan una persona s'ha d'enfrontar a situacions tan terriblement complicades com les que genera un fill amb greus problemes psicòtics, només sap ella l'abast de la seva desesperació i impotència, la foscor de la presó en la que viu, l'angoixa i la solitud que pateix.
1 de nov. 2016
Fotos en blanc i negre
[tb. PSV, 2-2-2015]
Fa molt fred i no hi ha malalts al pati. Estan a la sala d'abaix, asseguts, "deixats anar" sobre les cadires, quiets, absents. No parlen, però se sent una remor de fons, algú que mormola alguna cosa, l'altre que potser fa un crit... L'atmosfera és espessa, de lloc tancat, olor de gent, de gent malalta, de gent no del tot neta... Alguns van més ben vestits, d'altres mal girbats; el conjunt és força decadent, depriment.
Si m'atrevís a fer algunes fotos, en blanc i negre, i les ensenyés després a algú que no conegués aquest lloc (ni d'altres de semblants) podria explicar perfectament que eren fotos d'una institució psiquiàtrica de fa seixanta anys. Tan depriment i devastadora és l'escena.
Però no faig cap foto. No m'atreveixo, sento que seria una violació de la intimitat d'aquestes persones. De la seva intimitat vulnerable, indefensa, malmesa...
Aquí tots els dies són iguals, sobretot per a les persones que no tenen permís per sortir, que són la majoria. Aquestes persones que no poden sortir mai, que no sortiran mai més, són les que tenen l'aspecte més deteriorat. La institucionalització, la reclusió, l'apatia i l'abandonament van deixant la seva petjada, van homogeneïtzant les expressions, convertint-les en amorfes, sense vida a la cara, els ulls apagats.
Tots els dies són iguals, totes les setmanes, tots els anys. Si fa sol, alguns surten al pati i, allí, tenen la mateixa actitud passiva, vegetativa. No passa mai res, llevat de quan algú té una crisi. És l'únic que trenca la monotonia.
Passen les hores sense fer cap activitat, sense que se'ls ofereixi la possibilitat de fer-ne cap. Es deixen dur per aquest projecte de vida sense projecte, sense cap estímul, sense cap horitzó, excepte el d'anar constatant que sempre és tot igual i que no res canvia. Ni canviarà.
Per què hi ha llocs així? Perquè entre tots ho permetem. Són persones que amb les seves al.lucinacions, amb els seus deliris, amb les seves fòbies i obsessions, ens molesten. I les tenim marginades en aquesta mena de llocs. Com que no les veiem, és com si no existissin. Però existeixen, sobreviuen, vegeten en aquesta mena de magatzems humans.
A més de tenir-los controlats i més o menys endreçats, o per facilitar poder-los tenir així, també se'ls donen "la medicació adequada per a la seva malaltia". No vull minimitzar la importància i la necessitat d'quest tipus de medicacions en el cas d'aquests malalts. Però dit això, del que potser es podria parlar és de quina és la prioritat de la medicació: el millor benestar del malalt, o la seva més fàcil gestió dins de la institució? Segurament una mica de tot... però cap on es decanta la balança? I a més, què entenem pel millor benestar del malalt? Per exemple, se li pregunta al malalt com ho veu ell? O "com que està malalt" ja es dona per descomptat que no cal preguntar-li res?
Un últim apunt: no critico en absolut el personal, del tot insuficient, que treballa en aquest lloc. La feina que fan les persones que treballen en aquesta residència es podria qualificar fins i tot d'heroica, i no és cap exageració. Suposo que mal pagades, desbordades de feina per falta de personal, enfrontant-se cada dia a aquest panorama devastador... i a més, tot això sense deixar de ser amables, cordials. En aquesta residència psiquiàtrica és així, en puc donar fe. Cada cosa al seu lloc.
És obvi que assenyalo en una altra direcció. Cap a tots nosaltres, també cap a mi mateix: en quina mena de societat vivim?
[Això ho vaig escriure el 2-2-2015. A principis de 2016 tots els interns i els professionals del centre van ser traslladats a unes altres instal.lacions. No va ser només un canvi de lloc, també es van incorporar nous professionals i l'atenció va millorar de manera sensible. Tot i que segueixi sent "un magatzem de personers" i la impressió general segueix sent bastant desoladora, ara com a mínim els interns estan millor atesos]
Fa molt fred i no hi ha malalts al pati. Estan a la sala d'abaix, asseguts, "deixats anar" sobre les cadires, quiets, absents. No parlen, però se sent una remor de fons, algú que mormola alguna cosa, l'altre que potser fa un crit... L'atmosfera és espessa, de lloc tancat, olor de gent, de gent malalta, de gent no del tot neta... Alguns van més ben vestits, d'altres mal girbats; el conjunt és força decadent, depriment.
Si m'atrevís a fer algunes fotos, en blanc i negre, i les ensenyés després a algú que no conegués aquest lloc (ni d'altres de semblants) podria explicar perfectament que eren fotos d'una institució psiquiàtrica de fa seixanta anys. Tan depriment i devastadora és l'escena.
Però no faig cap foto. No m'atreveixo, sento que seria una violació de la intimitat d'aquestes persones. De la seva intimitat vulnerable, indefensa, malmesa...
Aquí tots els dies són iguals, sobretot per a les persones que no tenen permís per sortir, que són la majoria. Aquestes persones que no poden sortir mai, que no sortiran mai més, són les que tenen l'aspecte més deteriorat. La institucionalització, la reclusió, l'apatia i l'abandonament van deixant la seva petjada, van homogeneïtzant les expressions, convertint-les en amorfes, sense vida a la cara, els ulls apagats.
Tots els dies són iguals, totes les setmanes, tots els anys. Si fa sol, alguns surten al pati i, allí, tenen la mateixa actitud passiva, vegetativa. No passa mai res, llevat de quan algú té una crisi. És l'únic que trenca la monotonia.
Passen les hores sense fer cap activitat, sense que se'ls ofereixi la possibilitat de fer-ne cap. Es deixen dur per aquest projecte de vida sense projecte, sense cap estímul, sense cap horitzó, excepte el d'anar constatant que sempre és tot igual i que no res canvia. Ni canviarà.
Per què hi ha llocs així? Perquè entre tots ho permetem. Són persones que amb les seves al.lucinacions, amb els seus deliris, amb les seves fòbies i obsessions, ens molesten. I les tenim marginades en aquesta mena de llocs. Com que no les veiem, és com si no existissin. Però existeixen, sobreviuen, vegeten en aquesta mena de magatzems humans.
A més de tenir-los controlats i més o menys endreçats, o per facilitar poder-los tenir així, també se'ls donen "la medicació adequada per a la seva malaltia". No vull minimitzar la importància i la necessitat d'quest tipus de medicacions en el cas d'aquests malalts. Però dit això, del que potser es podria parlar és de quina és la prioritat de la medicació: el millor benestar del malalt, o la seva més fàcil gestió dins de la institució? Segurament una mica de tot... però cap on es decanta la balança? I a més, què entenem pel millor benestar del malalt? Per exemple, se li pregunta al malalt com ho veu ell? O "com que està malalt" ja es dona per descomptat que no cal preguntar-li res?
Un últim apunt: no critico en absolut el personal, del tot insuficient, que treballa en aquest lloc. La feina que fan les persones que treballen en aquesta residència es podria qualificar fins i tot d'heroica, i no és cap exageració. Suposo que mal pagades, desbordades de feina per falta de personal, enfrontant-se cada dia a aquest panorama devastador... i a més, tot això sense deixar de ser amables, cordials. En aquesta residència psiquiàtrica és així, en puc donar fe. Cada cosa al seu lloc.
És obvi que assenyalo en una altra direcció. Cap a tots nosaltres, també cap a mi mateix: en quina mena de societat vivim?
[Això ho vaig escriure el 2-2-2015. A principis de 2016 tots els interns i els professionals del centre van ser traslladats a unes altres instal.lacions. No va ser només un canvi de lloc, també es van incorporar nous professionals i l'atenció va millorar de manera sensible. Tot i que segueixi sent "un magatzem de personers" i la impressió general segueix sent bastant desoladora, ara com a mínim els interns estan millor atesos]
26 d’oct. 2016
Microxips al cervell
Fa anys que col.laboro amb una associació. El treball d'aquesta associació no està relacionat amb la salut mental. Una de les coses que faig com a col.laborador és gestionar el correu electrònic, cosa que de vegades em genera incomoditat, per exemple quan, de tant en tant, arriba algun missatge com el que adjunto més avall. Suposo que qualsevol associació una mica coneguda es troba en situacions semblants, ja que aquestes entitats són com una mena d'imants per a algunes persones amb problemes mentals..
Fa uns anys, a més de gestionar el correu electrònic, també obria la porta a la gent que es presentava a la seu de l'associació (ara col.laboro a distància, només virtualment). Llavors la situació era molt més compromesa, perquè en casos així em trobava al davant una persona que em desbordava amb desvariejos, com els de l'exemple de més avall però cara a cara. Una persona que de vegades començava amb una exposició molt coherent, però que de cop es posava a parlar dels microxips que li havien implantat al cervell o coses semblants. I no sabia què dir-li, perquè si per exemple li comentava que potser podria parlar amb alguna assistenta social de seguida es posava a la defensiva, i llavors em considerava "a mi també" un enemic (els serveis de salut mental per descomptat ni els podia esmentar, "estaven tots en contra seu").
El que tenen en comú aquestes històries (a part de la incomoditat que ens generen a les persones que tenim la sort de viure "la nostra comoditat", lliures d'al.lucinaciuons i deliris), es que corresponen a gent que pateix molt. Mai he tingut la sensació d'haver gestionat prou bé aquestes situacions (sobretot quan eren presencials), sempre m'han deixat, em deixen, una sensació de malestar.
Bé, doncs aquí va aquest exemple, o més ben dit una part, ja que el text sencer és com a mínim deu vegades més llarg (i així, sense ni un punt a part):
"Por medio de la presente solicito que se investigue sobre los registros realizados por la suscrita respecto de varios rubros de derechos de autor que incluso estan relacionados con el registro del im de propiedad industrial correspondientes a varios inventos, ideas originales, canciones, con y sin letra que explotan y se roban varias personas que se dicen mis familiares consanguineos y por afinidad o llamados parientes politicos que se creen propietarios literalmente de la suscrita que realizan actos semejantes a la figura de la esclavitud en mi persona pues usan los descubrimientos registrados en mi agravio y se encuentran realizando actos de disposicion de mi persona y de mis inventos y de mi música incluso tergiversando cambiando la revoluciones de reproduccion los decivelios y varias formas de mutilacion (...) pues tenia cuatro y cinco años cuando registre pues despues realizaron actos como fracturarme el craneo 75 centimetros que aun tengo y se puede palpar y una cicatriz garganta de tiroides que me metieron cabellos de la mujer que se hace pasar por mi y otras mujeres de sus parientes y capsulas de dna en orina o en sangre y ellos tienen sida me metieron algo en los ojos para ver donde estoy es de los registros (...) por mi que mi sangre debe tener el mismo dna aunque me encimen otros dna pues es una marca ahora no se como pero debe haber en el impi se me puede sacar otros dna con el cloruro de sodio y asi permitir que me comience a salir mi dna, que ahora tengo la misma estatura que a los cinco años que era de un metros con cincuenta y ocho (...) y decian a las personas que yo era muy blanca porque era una enfermedad albinismo lo cual no es cierto los enfermos son ellos que tinen vih se ponen mi dna y parecian pintos por que no les fijaba ahora les fija porque tinen años metiendoselos y se ponen mi cabello y el de carlo magno en su tiroides pero por detrás para que no se les note la cicatrizes el cuello atras en la cabeza y cuerpo cuello o neck y a mi me la hiciron enfrente y la cicatriz en el cuerpo y la fractura del crano todavia palpable (...)"
Fa uns anys, a més de gestionar el correu electrònic, també obria la porta a la gent que es presentava a la seu de l'associació (ara col.laboro a distància, només virtualment). Llavors la situació era molt més compromesa, perquè en casos així em trobava al davant una persona que em desbordava amb desvariejos, com els de l'exemple de més avall però cara a cara. Una persona que de vegades començava amb una exposició molt coherent, però que de cop es posava a parlar dels microxips que li havien implantat al cervell o coses semblants. I no sabia què dir-li, perquè si per exemple li comentava que potser podria parlar amb alguna assistenta social de seguida es posava a la defensiva, i llavors em considerava "a mi també" un enemic (els serveis de salut mental per descomptat ni els podia esmentar, "estaven tots en contra seu").
El que tenen en comú aquestes històries (a part de la incomoditat que ens generen a les persones que tenim la sort de viure "la nostra comoditat", lliures d'al.lucinaciuons i deliris), es que corresponen a gent que pateix molt. Mai he tingut la sensació d'haver gestionat prou bé aquestes situacions (sobretot quan eren presencials), sempre m'han deixat, em deixen, una sensació de malestar.
Bé, doncs aquí va aquest exemple, o més ben dit una part, ja que el text sencer és com a mínim deu vegades més llarg (i així, sense ni un punt a part):
"Por medio de la presente solicito que se investigue sobre los registros realizados por la suscrita respecto de varios rubros de derechos de autor que incluso estan relacionados con el registro del im de propiedad industrial correspondientes a varios inventos, ideas originales, canciones, con y sin letra que explotan y se roban varias personas que se dicen mis familiares consanguineos y por afinidad o llamados parientes politicos que se creen propietarios literalmente de la suscrita que realizan actos semejantes a la figura de la esclavitud en mi persona pues usan los descubrimientos registrados en mi agravio y se encuentran realizando actos de disposicion de mi persona y de mis inventos y de mi música incluso tergiversando cambiando la revoluciones de reproduccion los decivelios y varias formas de mutilacion (...) pues tenia cuatro y cinco años cuando registre pues despues realizaron actos como fracturarme el craneo 75 centimetros que aun tengo y se puede palpar y una cicatriz garganta de tiroides que me metieron cabellos de la mujer que se hace pasar por mi y otras mujeres de sus parientes y capsulas de dna en orina o en sangre y ellos tienen sida me metieron algo en los ojos para ver donde estoy es de los registros (...) por mi que mi sangre debe tener el mismo dna aunque me encimen otros dna pues es una marca ahora no se como pero debe haber en el impi se me puede sacar otros dna con el cloruro de sodio y asi permitir que me comience a salir mi dna, que ahora tengo la misma estatura que a los cinco años que era de un metros con cincuenta y ocho (...) y decian a las personas que yo era muy blanca porque era una enfermedad albinismo lo cual no es cierto los enfermos son ellos que tinen vih se ponen mi dna y parecian pintos por que no les fijaba ahora les fija porque tinen años metiendoselos y se ponen mi cabello y el de carlo magno en su tiroides pero por detrás para que no se les note la cicatrizes el cuello atras en la cabeza y cuerpo cuello o neck y a mi me la hiciron enfrente y la cicatriz en el cuerpo y la fractura del crano todavia palpable (...)"
17 d’oct. 2016
Carablanca i August
El pallasso Carablanca, també anomenat Enfarinat, o Llest, representa l'ordre, les normes, la responsabilitat. L'August, el del nas vermell i grans sabates, és l'extravagant, absurd, provocador. Si el Carablanca és el representant del món seriós i adult, l'August viu en el món enjogassat dels infants.
L'Elisabet és la germana de la meva companya. Un cop a la setmana l'anem a veure. Quan hi anem, de vegades és com si féssim una funció. La meva companya fa el paper de Carablanca i jo el d'August.
L'Elisabet viu a una residència psiquiàtrica. Des de fa uns anys. En general està molt estable, de manera que té bastanta llibertat: pot sortir cada dia a tombar pel barri, anar a comprar tabac, a prendre algun cafè, a mirar les botigues... Està força estabilitzada però també té mals moments, de tant en tant. De vegades es fica en embolics, és complica la vida, la complica als altres... Quan passa això, llavors perd part de la seva autonomia o llibertats, perquè els responsables de la residència les hi retallen. Temporalment. I llavors no s'ho passa bé, perquè li sap greu haver-se ficat en embolics i també n'hi sap tenir menys autonomia.
Quan les coses no van bé, de vegades toca dir-li alguna cosa (per mirar que si és possible no es repeteixin els embolics, o per intentar que mentre duren els mals moment no es facin tan feixucs). L'Elisabet és una dona de seixanta anys, però en alguns aspectes és com una nena petita. De manera que, en aquests casos, no sempre és fàcil trobar el punt just dels comentaris, el punt just d'intentar fer-li veure que hi ha coses que no poden ser, i alhora no passar-se de la ratlla amb els sermons. Cal trobar la forma de dir les coses amb mesura, de manera tranquil.la: enfadar-se no serveix de res (i a sobre empitjora les situacions).
Cal dir, però just el que cal dir, en el moment que cal, i de la manera que cal. Si pot ser. Com a mínim intentar-ho. No és sempre fàcil.
En aquests casos, Carablanca i l'August són uns bons aliats. Els dos junts, perquè Carablanca en solitari seria feixuc, i l'August en solitari seria una tonteria que no estabilitzaria res. En solitari, ni l'un ni l'altre serien positius, constructius.
Amb els anys, els dies de visita hem anat introduint-nos en aquesta mena de funció: Carablanca (la meva companya), l'August (jo), i l'Elisabet, "el nostre públic", a la qual intentem dir-li el que cal, si cal, però desdramatitzant aquests moments, buscant contrapesos, salpebrant o ensucrant els moments, passant de la paraula seriosa a la broma. I el resultat en general és bo, perquè surt un equilibri força interessant, entre seriositat i pallassada.
En "el guió" hi ha sempre la intenció que la trobada acabi, per dir-ho seguint en el context de les actuacions de pallassos, amb un "número musical" en què els tres ens ho passem bé (acabar amb una "lliçó"seria un desastre!). No tenim acordió ni saxo, però l'ambient que de vegades aconseguim s'hi assembla: engrescats amb l'actuació ens ho passem bé, de debò, sense fingiments. Amb rialles tan sonores com les dels infants de la pista dels circs quan actuen els pallassos.
Fent-ho així, l'Elisabet és capaç d'escoltar la seva germana, i d'estimar-la malgrat que de vegades li digui (perquè li ha de dir) coses que a l'Elisabet potser li incomoda sentir. I d'escoltar-me també a mi, que a més de dir les pallassades de rigor també vaig deixant anar mostres de suport a la intervenció de la meva companya.
Val a dir que és una fórmula que funciona perquè "el públic", l'Elisabet, és un bon públic, amb predisposició a la rialla, per mica que la funció estigui ben encarrilada i compensada. Sense l'actitud col.laboradora de l'Elisabet, per molt que ens esforcéssim per fer de Carablanca i d'August, posant-hi tota la nostra energia i picardia, la funció no rutllaria.
D'aquesta manera, amb aquest format de visites (no sempre, ni tota l'estona, però per mica que podem mirem que no se'ns oblidi) aquesta part del dia es converteix per a l'Elisabet en una bona estona. Per a ella, i per a nosaltres també.
I qui dia passa any empeny...
L'Elisabet és la germana de la meva companya. Un cop a la setmana l'anem a veure. Quan hi anem, de vegades és com si féssim una funció. La meva companya fa el paper de Carablanca i jo el d'August.
L'Elisabet viu a una residència psiquiàtrica. Des de fa uns anys. En general està molt estable, de manera que té bastanta llibertat: pot sortir cada dia a tombar pel barri, anar a comprar tabac, a prendre algun cafè, a mirar les botigues... Està força estabilitzada però també té mals moments, de tant en tant. De vegades es fica en embolics, és complica la vida, la complica als altres... Quan passa això, llavors perd part de la seva autonomia o llibertats, perquè els responsables de la residència les hi retallen. Temporalment. I llavors no s'ho passa bé, perquè li sap greu haver-se ficat en embolics i també n'hi sap tenir menys autonomia.
Quan les coses no van bé, de vegades toca dir-li alguna cosa (per mirar que si és possible no es repeteixin els embolics, o per intentar que mentre duren els mals moment no es facin tan feixucs). L'Elisabet és una dona de seixanta anys, però en alguns aspectes és com una nena petita. De manera que, en aquests casos, no sempre és fàcil trobar el punt just dels comentaris, el punt just d'intentar fer-li veure que hi ha coses que no poden ser, i alhora no passar-se de la ratlla amb els sermons. Cal trobar la forma de dir les coses amb mesura, de manera tranquil.la: enfadar-se no serveix de res (i a sobre empitjora les situacions).
Cal dir, però just el que cal dir, en el moment que cal, i de la manera que cal. Si pot ser. Com a mínim intentar-ho. No és sempre fàcil.
En aquests casos, Carablanca i l'August són uns bons aliats. Els dos junts, perquè Carablanca en solitari seria feixuc, i l'August en solitari seria una tonteria que no estabilitzaria res. En solitari, ni l'un ni l'altre serien positius, constructius.
Amb els anys, els dies de visita hem anat introduint-nos en aquesta mena de funció: Carablanca (la meva companya), l'August (jo), i l'Elisabet, "el nostre públic", a la qual intentem dir-li el que cal, si cal, però desdramatitzant aquests moments, buscant contrapesos, salpebrant o ensucrant els moments, passant de la paraula seriosa a la broma. I el resultat en general és bo, perquè surt un equilibri força interessant, entre seriositat i pallassada.
En "el guió" hi ha sempre la intenció que la trobada acabi, per dir-ho seguint en el context de les actuacions de pallassos, amb un "número musical" en què els tres ens ho passem bé (acabar amb una "lliçó"seria un desastre!). No tenim acordió ni saxo, però l'ambient que de vegades aconseguim s'hi assembla: engrescats amb l'actuació ens ho passem bé, de debò, sense fingiments. Amb rialles tan sonores com les dels infants de la pista dels circs quan actuen els pallassos.
Fent-ho així, l'Elisabet és capaç d'escoltar la seva germana, i d'estimar-la malgrat que de vegades li digui (perquè li ha de dir) coses que a l'Elisabet potser li incomoda sentir. I d'escoltar-me també a mi, que a més de dir les pallassades de rigor també vaig deixant anar mostres de suport a la intervenció de la meva companya.
Val a dir que és una fórmula que funciona perquè "el públic", l'Elisabet, és un bon públic, amb predisposició a la rialla, per mica que la funció estigui ben encarrilada i compensada. Sense l'actitud col.laboradora de l'Elisabet, per molt que ens esforcéssim per fer de Carablanca i d'August, posant-hi tota la nostra energia i picardia, la funció no rutllaria.
D'aquesta manera, amb aquest format de visites (no sempre, ni tota l'estona, però per mica que podem mirem que no se'ns oblidi) aquesta part del dia es converteix per a l'Elisabet en una bona estona. Per a ella, i per a nosaltres també.
I qui dia passa any empeny...
29 de set. 2016
E-110
L'E-110 és un colorant derivat del petroli. S'usa en aliments, cosmètics i medicaments.
Aquests dies se n'ha parlat perquè forma part de la composició del Dalsy, un medicament infantil a base d'ibuprofèn que entre d'altres usos es fa servir com a antipirètic en infants d'entre 3 mesos i 12 anys. Es veu que hi ha uns eventuals efectes secundaris del colorant E-110 que no s'indiquen en el prospecte. Facua, l'organització de defensa dels consumidors, reclama que s'indiquin aquests possibles efectes secundaris. L'Agència espanyola de medicaments i productes sanitaris (AEMPA) assegura que no hi ha cap perill.
Sobta que mentrestant ningú es faci aquesta pregunta: si un medicament porta un colorant que com a mínim genera alguna suspicàcia, per què, en lloc de seguir discutint sobre si hi ha o no estudis concloents sobre els seus eventuals efectes adversos, no es treu senzillament el colorant? Si el colorant, tal com el seu nom indica, "només aporta color" i no té cap efecte terapèutic positiu (si de cas només eventualment negatiu) per què no es treu? O més ben dit, per què s'hi ha posat?
En teoria en aquestes pàgines es parla de temes relacionats amb la salut mental, i evidentment el Dalsy no hi te relació. Però em sembla que l'exemple pot ser útil: si amb un medicament tan "senzill" com una presentació infantil d'ibuprofèn ja hi ha d'una banda aquesta desinformació, i d'una altra aquesta falta de sentit comú (amb el fàcil que seria retirar l'E-110 -eventualment perjudicial i terapèuticament ínútil- i acabar les discussions), què pot passar amb d'altres medicaments amb composicions més complexes, usos més discutibles i efectes secundaris més controvertits?
Bé, si més no sembla que a l'AEMPA no l'hem d'escoltar sempre com si fos l'Oracle de Delfos...
--
(*) Una altra cosa és la mania aquesta de voler baixar qualsevol símptoma de febre, com si la febre fos una malaltia i no precisament el contrari, una defensa "contra" la malaltia, i que només ha de generar preocupació quan sobrepassa segons quins límits...
Aquests dies se n'ha parlat perquè forma part de la composició del Dalsy, un medicament infantil a base d'ibuprofèn que entre d'altres usos es fa servir com a antipirètic en infants d'entre 3 mesos i 12 anys. Es veu que hi ha uns eventuals efectes secundaris del colorant E-110 que no s'indiquen en el prospecte. Facua, l'organització de defensa dels consumidors, reclama que s'indiquin aquests possibles efectes secundaris. L'Agència espanyola de medicaments i productes sanitaris (AEMPA) assegura que no hi ha cap perill.
Sobta que mentrestant ningú es faci aquesta pregunta: si un medicament porta un colorant que com a mínim genera alguna suspicàcia, per què, en lloc de seguir discutint sobre si hi ha o no estudis concloents sobre els seus eventuals efectes adversos, no es treu senzillament el colorant? Si el colorant, tal com el seu nom indica, "només aporta color" i no té cap efecte terapèutic positiu (si de cas només eventualment negatiu) per què no es treu? O més ben dit, per què s'hi ha posat?
En teoria en aquestes pàgines es parla de temes relacionats amb la salut mental, i evidentment el Dalsy no hi te relació. Però em sembla que l'exemple pot ser útil: si amb un medicament tan "senzill" com una presentació infantil d'ibuprofèn ja hi ha d'una banda aquesta desinformació, i d'una altra aquesta falta de sentit comú (amb el fàcil que seria retirar l'E-110 -eventualment perjudicial i terapèuticament ínútil- i acabar les discussions), què pot passar amb d'altres medicaments amb composicions més complexes, usos més discutibles i efectes secundaris més controvertits?
Bé, si més no sembla que a l'AEMPA no l'hem d'escoltar sempre com si fos l'Oracle de Delfos...
--
(*) Una altra cosa és la mania aquesta de voler baixar qualsevol símptoma de febre, com si la febre fos una malaltia i no precisament el contrari, una defensa "contra" la malaltia, i que només ha de generar preocupació quan sobrepassa segons quins límits...
27 de set. 2016
De sobte, un brot psicòtic
Dino amb una parella que acabo de conèixer a casa d'una amiga comuna. Des de fa quinze dies tenen la seva filla ingressada a causa d'un brot psicòtic. Estan espantats, desbordats. No s'acaben de fer a la idea del que ha passat, del que passa. Estan molt angoixats pel futur de la seva filla, i també pel que els espera a ells...
És el tema de conversa durant el dinar. Com que en general m'explico millor escrivint que parlant (parlant, sempre em queda el dubte de si m'he embolicat, si he sabut explicar bé les coses, prioritzant el que calia, etc.), després del dinar, ja a casa, faig un resum de la conversa, un resum que al final és una barreja del que he dit i del que m'hauria agradat dir. I els hi envio, per si els serveix d'alguna cosa. Això és part del que els hi envio:
-En el cas d'una noia de 20 anys, s'han de tenir totes les esperances que la situació es pugui encarrilar, perquè és molt jove. I aquesta esperança s'ha de mantenir fins i tot davant d'eventuals pronòstics pessimistes dels professionals, perquè també s'equivoquen, de vegades molt, tant en els diagnòstics com en els pronòstics. És a dir, posats a ser subjectius, d'entrada més val decantar la subjectivitat cap a l'optimisme que cap al pessimisme.
-Lligat amb el punt anterior, en relació als professionals s'ha de mantenir una doble actitud, de confiança i alhora de vigilància. I la vigilància, de vegades s'ha d'exercir amb molta intel.ligència, perquè n'hi ha alguns de més creguts del compte. Gestionar això de vegades no és fàcil.
-És fonamental intentar informar-se i formar-se par tal d'entendre millor la situació i saber la manera més adequada d'encarar-la. No tothom ho fa, hi ha gent que amaga el cap sota l'ala, o "desapareix"...
-El familiar malalt ens necessita, fins i tot quan ens engega a passeig. No podem fer servir qualsevol actitud de rebuig per a inhibir-nos. I d'altra banda, hi ha mostres de rebuig que cal posar-les en evidència i manifestar el malestar que ens provoquen. Trobar l'actitud justa en cada moment no és fàcil (o més que la justa, la "terapèuticament més adequada").
-Cal no oblidar també l'important que és "que el familiar cuidador es cuidi ell mateix". Tothom que s'hagi de fer càrrec d'una persona amb alguna mena de dependència ha de tenir això molt present, ja que si no, al final tot és un desgavell. Fins i tot és important des del punt de vista de l'interès de la persona dependent, ja que si tu t'ensorres no pots ajudar l'altre.
-Tenir parèntesis de relaxament, de desconnexió, d'esbargir-se i riure en companyia, és imprescindible (el dramàtic és que hi ha gent que malauradament no pot fer-ho, perquè no té cap mena d'ajuda...). De vegades el problema és un altre: hi ha persones que s'avergonyeixen de passar-s'ho bé "mentre el seu familiar s'ho passa malament". És una mala manera de pensar. I que no ajuda gens la persona que volem ajudar, al contrari, la perjudica, ja que d'alguna manera li transmetem la nostra frustració.
-És fonamental que els malalts entenguin que no són el melic del món, que entenguin que el altres també existim, i que també tenim les nostres necessitats.
-Qualsevol relació de convivència es fonamenta en pactes. I els pactes impliquen límits. Una persona malalta no altera aquests principis: és a dir, també ha d'estar subordinada a pactes i límits. Una altra cosa és establir quins han de ser els pactes i els límits, els motius d'eventuals revisions, la forma com gestionar les transgressions, etc. Això cadascú s'ho ha d'inventar.
-Estimar (voler el millor per l'altre) implica també aprendre a dir que no. I de vegades dir que no és molt dolorós. De fet, tenir un familiar amb segons quina mena de malaltia és com tenir un nen petit. Molts dels consells que serveixen pels nens o adolescents són imprescindibles en el cas d'haver de gestionar la relació amb una persona major d'edat amb problemes mentals. Hi ha d'haver normes molt clares.
-Per crítica que sigui la situació, hem d'intentar sempre no confondre la fermesa amb la duresa. La fermesa hauria d'anar sempre acompanyada de la claredat, la coherència, la proporcionalitat i, sempre (per difícil que sigui la situació) de l'empatia. La duresa, la falta d'empatia, resta en lloc de sumar, és destructora.
-No hem d'oblidar mai que els malalts mentals són persones que, a causa dels seus problemes, pateixen molt.
-No serveix de res fer plans a llarg termini. Quan de manera inesperada de cop t'explota una situació d'aquestes, s'ha d'assumir que, si més no de moment, la previsibilitat ha deixat d'existir. I aquesta situació cal aprendre a viure-la amb la menor ansietat possible.
-La psicoteràpia és un recurs que sempre s'ha de contemplar. Fins i tot si el principal problema és de l'àmbit de la psicosi, i per tant la medicació és imprescindible. Fins i tot en aquests casos la psicoteràpia és important (per aconseguir acceptar la malaltia, per aprendre a reconèixer els avisos dels eventuals brots, saber com frenar-los o minimitzar-los, adoptar hàbits de vida que no els afavoreixin, etc.).
-La utilitat de la psicoteràpia s'ha de tenir sobretot clara quan l'equip mèdic que tracta el nostre familiar la menysprea i només creu en la medicació. És un tema delicat, però si el psiquiatra de referència no ajuda en aquest sentit, per mica que es pugui cal buscar ajuda complementària per una altra banda.
És el tema de conversa durant el dinar. Com que en general m'explico millor escrivint que parlant (parlant, sempre em queda el dubte de si m'he embolicat, si he sabut explicar bé les coses, prioritzant el que calia, etc.), després del dinar, ja a casa, faig un resum de la conversa, un resum que al final és una barreja del que he dit i del que m'hauria agradat dir. I els hi envio, per si els serveix d'alguna cosa. Això és part del que els hi envio:
-En el cas d'una noia de 20 anys, s'han de tenir totes les esperances que la situació es pugui encarrilar, perquè és molt jove. I aquesta esperança s'ha de mantenir fins i tot davant d'eventuals pronòstics pessimistes dels professionals, perquè també s'equivoquen, de vegades molt, tant en els diagnòstics com en els pronòstics. És a dir, posats a ser subjectius, d'entrada més val decantar la subjectivitat cap a l'optimisme que cap al pessimisme.
-Lligat amb el punt anterior, en relació als professionals s'ha de mantenir una doble actitud, de confiança i alhora de vigilància. I la vigilància, de vegades s'ha d'exercir amb molta intel.ligència, perquè n'hi ha alguns de més creguts del compte. Gestionar això de vegades no és fàcil.
-És fonamental intentar informar-se i formar-se par tal d'entendre millor la situació i saber la manera més adequada d'encarar-la. No tothom ho fa, hi ha gent que amaga el cap sota l'ala, o "desapareix"...
-El familiar malalt ens necessita, fins i tot quan ens engega a passeig. No podem fer servir qualsevol actitud de rebuig per a inhibir-nos. I d'altra banda, hi ha mostres de rebuig que cal posar-les en evidència i manifestar el malestar que ens provoquen. Trobar l'actitud justa en cada moment no és fàcil (o més que la justa, la "terapèuticament més adequada").
-Cal no oblidar també l'important que és "que el familiar cuidador es cuidi ell mateix". Tothom que s'hagi de fer càrrec d'una persona amb alguna mena de dependència ha de tenir això molt present, ja que si no, al final tot és un desgavell. Fins i tot és important des del punt de vista de l'interès de la persona dependent, ja que si tu t'ensorres no pots ajudar l'altre.
-Tenir parèntesis de relaxament, de desconnexió, d'esbargir-se i riure en companyia, és imprescindible (el dramàtic és que hi ha gent que malauradament no pot fer-ho, perquè no té cap mena d'ajuda...). De vegades el problema és un altre: hi ha persones que s'avergonyeixen de passar-s'ho bé "mentre el seu familiar s'ho passa malament". És una mala manera de pensar. I que no ajuda gens la persona que volem ajudar, al contrari, la perjudica, ja que d'alguna manera li transmetem la nostra frustració.
-És fonamental que els malalts entenguin que no són el melic del món, que entenguin que el altres també existim, i que també tenim les nostres necessitats.
-Qualsevol relació de convivència es fonamenta en pactes. I els pactes impliquen límits. Una persona malalta no altera aquests principis: és a dir, també ha d'estar subordinada a pactes i límits. Una altra cosa és establir quins han de ser els pactes i els límits, els motius d'eventuals revisions, la forma com gestionar les transgressions, etc. Això cadascú s'ho ha d'inventar.
-Estimar (voler el millor per l'altre) implica també aprendre a dir que no. I de vegades dir que no és molt dolorós. De fet, tenir un familiar amb segons quina mena de malaltia és com tenir un nen petit. Molts dels consells que serveixen pels nens o adolescents són imprescindibles en el cas d'haver de gestionar la relació amb una persona major d'edat amb problemes mentals. Hi ha d'haver normes molt clares.
-Per crítica que sigui la situació, hem d'intentar sempre no confondre la fermesa amb la duresa. La fermesa hauria d'anar sempre acompanyada de la claredat, la coherència, la proporcionalitat i, sempre (per difícil que sigui la situació) de l'empatia. La duresa, la falta d'empatia, resta en lloc de sumar, és destructora.
-No hem d'oblidar mai que els malalts mentals són persones que, a causa dels seus problemes, pateixen molt.
-No serveix de res fer plans a llarg termini. Quan de manera inesperada de cop t'explota una situació d'aquestes, s'ha d'assumir que, si més no de moment, la previsibilitat ha deixat d'existir. I aquesta situació cal aprendre a viure-la amb la menor ansietat possible.
-La psicoteràpia és un recurs que sempre s'ha de contemplar. Fins i tot si el principal problema és de l'àmbit de la psicosi, i per tant la medicació és imprescindible. Fins i tot en aquests casos la psicoteràpia és important (per aconseguir acceptar la malaltia, per aprendre a reconèixer els avisos dels eventuals brots, saber com frenar-los o minimitzar-los, adoptar hàbits de vida que no els afavoreixin, etc.).
-La utilitat de la psicoteràpia s'ha de tenir sobretot clara quan l'equip mèdic que tracta el nostre familiar la menysprea i només creu en la medicació. És un tema delicat, però si el psiquiatra de referència no ajuda en aquest sentit, per mica que es pugui cal buscar ajuda complementària per una altra banda.
31 d’ag. 2016
Matt Haig - Raons per seguir vivint
Matt Haig als vint-i-quatre anys va caure en el pou de la depressió, una depressió acompanyada, precedida, d'una immensa angoixa. A "Raons per seguir vivint" (Empúries, 2015) explica com va caure al pou, com va patir la negror, com va vorejar el suïcidi, com va anar trobant la manera de resistir i com va anar aprenent a sortir-se'n. I també a conviure-hi de manera permanent, ja que tot i sortir del pou explica que en alguna mesura noves crisis o episodis més lleus, depressius i d'angoixa, l'han anat acompanyant des d'aleshores.
Si hi busco una objecció només se m'acudeix aquesta: el llibre és optimista i vol encomanar aquest optimisme, però la realitat és que l'autor, dins de la desgràcia de la malaltia, va tenir la immensa sort de comptar amb una família incondicional i afectuosa i amb una companya excepcional. En canvi, hi ha gent que està molt sola. O que està acompanyada... però mal acompanyada. I en aquestes circumstàncies l'optimisme i els bons pronòstics són força més complicats.
Una amiga m'ha suggerit la lectura del llibre. Quan l'acabo de llegir li escric això:
"M'ha agradat mol, és bonic, clar, original, amb sentit de l'humor, útil, dur, didàctic... una meravella. I a més incideix sobre l'angoixa, cosa que amb la intensitat que ho fa no ho havia trobat en altres lectures semblants. Gràcies per haver-me'l suggerit, ha sigut un gran regal."
És dels llibres autobiogràfics sobre depressions que més m'han atrapat i enriquit. A més és molt fàcil de llegir, gràcies als capítols curts, molt ben escrits i de contingut molt ben lligat. En copio a continuació un, el que sovint em sembla més interessant quan apareix en llibres que tracten sobre les depressions.
---
COM FER COSTAT A UNA PERSONA AMB DEPRESSIÓ O ANGOIXA
1. Sàpigues que ets necessari, i apreciat, encara que sembli que no és així.
2. Escolta.
3. No diguis mai "vinga, gira full" o "anima't", tret que alhora proporcionis instruccions detallades i fàcils de fer-ho (L'amor sever no funciona. Resulta que n'hi ha prou amb el vell amor de sempre).
4. Tingues en compte que això és una malaltia. Et diran coses que no es pensen de veritat.
5. Educa't a tu mateix. Entén, per sobre de tot, que el que a tu et pot semblar fàcil -anar a una botiga, per exemple- pot ser un repte impossible per a un depressiu.
6. No et prenguis les coses personalment, no pas més de com te les prendries en el cas d'algú que tingués la grip o la síndrome de fatiga crònica o artritis. Res del que passa és culpa teva.
7. Sigues pacient. Entén que no serà fàcil. La depressió flueix i reflueix, es mou amunt i avall. No es manté immòbil. No et prenguis un moment feliç o un mal moment com una prova de recuperació o de caiguda. Busca l'objectiu a llarg termini.
8. Acompanya la persona en el punt on és. Pregunta què pots fer. El més important que pots fer és ser-hi.
9. Si és possible, alleuja la persona de qualsevol pressió laboral/vital.
10. Sempre que puguis, no facis que el deprimit se senti més estrany del que ja se sent. ¿Tres dies estirat al sofà? ¿No ha obert les cortines? ¿Plora davant decisions difícils com ara triar quins mitjons posar-se? ¿I què? Cap problema. No hi ha una normalitat estàndard. La normalitat és subjectiva. Hi ha set mil milions de versions de normalitat en aquest planeta.
Si hi busco una objecció només se m'acudeix aquesta: el llibre és optimista i vol encomanar aquest optimisme, però la realitat és que l'autor, dins de la desgràcia de la malaltia, va tenir la immensa sort de comptar amb una família incondicional i afectuosa i amb una companya excepcional. En canvi, hi ha gent que està molt sola. O que està acompanyada... però mal acompanyada. I en aquestes circumstàncies l'optimisme i els bons pronòstics són força més complicats.
Una amiga m'ha suggerit la lectura del llibre. Quan l'acabo de llegir li escric això:
"M'ha agradat mol, és bonic, clar, original, amb sentit de l'humor, útil, dur, didàctic... una meravella. I a més incideix sobre l'angoixa, cosa que amb la intensitat que ho fa no ho havia trobat en altres lectures semblants. Gràcies per haver-me'l suggerit, ha sigut un gran regal."
És dels llibres autobiogràfics sobre depressions que més m'han atrapat i enriquit. A més és molt fàcil de llegir, gràcies als capítols curts, molt ben escrits i de contingut molt ben lligat. En copio a continuació un, el que sovint em sembla més interessant quan apareix en llibres que tracten sobre les depressions.
---
COM FER COSTAT A UNA PERSONA AMB DEPRESSIÓ O ANGOIXA
1. Sàpigues que ets necessari, i apreciat, encara que sembli que no és així.
2. Escolta.
3. No diguis mai "vinga, gira full" o "anima't", tret que alhora proporcionis instruccions detallades i fàcils de fer-ho (L'amor sever no funciona. Resulta que n'hi ha prou amb el vell amor de sempre).
4. Tingues en compte que això és una malaltia. Et diran coses que no es pensen de veritat.
5. Educa't a tu mateix. Entén, per sobre de tot, que el que a tu et pot semblar fàcil -anar a una botiga, per exemple- pot ser un repte impossible per a un depressiu.
6. No et prenguis les coses personalment, no pas més de com te les prendries en el cas d'algú que tingués la grip o la síndrome de fatiga crònica o artritis. Res del que passa és culpa teva.
7. Sigues pacient. Entén que no serà fàcil. La depressió flueix i reflueix, es mou amunt i avall. No es manté immòbil. No et prenguis un moment feliç o un mal moment com una prova de recuperació o de caiguda. Busca l'objectiu a llarg termini.
8. Acompanya la persona en el punt on és. Pregunta què pots fer. El més important que pots fer és ser-hi.
9. Si és possible, alleuja la persona de qualsevol pressió laboral/vital.
10. Sempre que puguis, no facis que el deprimit se senti més estrany del que ja se sent. ¿Tres dies estirat al sofà? ¿No ha obert les cortines? ¿Plora davant decisions difícils com ara triar quins mitjons posar-se? ¿I què? Cap problema. No hi ha una normalitat estàndard. La normalitat és subjectiva. Hi ha set mil milions de versions de normalitat en aquest planeta.
21 d’ag. 2016
Josep Maria Fericgla - L'ayahuasca
Segons el Josep Maria Fericgla els estudis universitaris de psicologia són "una pallassada", durant els quals "uns professors neuròtics ensenyen als seus alumnes el que ells no apliquen." (entrevistat pel Víctor M. Amela, La Vanguardia, 17/08/2016)
Després de prendre's munts d'ayahuasca i d'altres substàncies psicoactives, que segons ell li han servit per accedir a estats elevats de consciència fora de l'abast de qualsevol que no hagi practicat aquesta mena de consums, ha aconseguit poders sorprenents. Per exemple, "des de la selva jo 'he vist' un amic en un determinat carrer de Barcelona i el color de la camisa que duia: després ho vaig verificar".
I el més important, ha trobat el remei per a tots els malestars emocionals: ha arriba a la conclusió "que l'ayahuasca es l'únic fàrmac específic contra la neurosi."
Al Josep Maria Fericgla li agraden les generalitzacions, les declaracions contundents, rotundes, sense matisos. Li encanta el menyspreu de qualsevol opinió que no coincideixi amb la seva. Segons ell, una de les propietats que té el consum d'ayahuasca és la de empetitir l'ego. Però al consumir-lo de vegades alguna cosa deu fallar, perquè el seu és absolutament desmesurat, gegantí, tant, que ni és capaç d'adonar-se'n.
Per descomptat no discutiré que a la universitat no s'ensenyi alguna "pallassada" (el professorat és divers i l'excel.lencia no està generalitzada, malauradament). Tampoc discutiré que hi pugui haver alguns professors universitaris neuròtics. Ni que hi hagi psicòlegs en actiu que són poc de fiar; en totes les professions hi ha de tot, gent competent i gent que no ho és.
De la mateixa manera que tampoc discutiré que a alguna persona el consum d'ayahuasca li pot haver sigut útil, malgrat que ell precisament no és el millor exemple, a la vista del seu narcisisme i de la seva poca capacitat de filar prim i amb subtilitat quan obre la boca.
Ara bé, menystenir de la manera que ho fa la feina de tants psicòlegs competents, empàtics i lliurats a la seva feina com hi ha, gràcies als quals moltes persones han pogut reencarrilar les seves vides o alleujar els seus sofriments, és d'una ignorància o estupidesa immensa. (1)
Fa un parell d'anys vaig anar a una conferència seva. Tot el que va dir, i com ho va dir (que és el que diu sempre i de la manera que ho diu sempre) em va transmetre aquesta imatge seva de persona narcisista i d'opinions de traç gruixut. Això sí, hi ha persones que estan encantades amb la seva manera de pensar i de fer. I com a bon narcisista, per a ell aquestes persones són les úniques intel.ligents: les que li dónen la raó i així alimenten el seu ego.
He dit que no discuteixo que a algunes persones el consum d'ayahuasca els hagi pogut ser útil. El que ell s'oblida d'esmentar és que a algunes no els serveix de res (a banda de provocar-los diarrees) o fins i tot els prova fatal, cosa que hauria de saber perquè això "també" ha passat en el seu centre. L'única persona que jo conec que ha passat pel seu centre va ser una d'aquestes que allí "va tenir un mal viatge", un brot psicòtic que la va dur a les portes d'un psiquiàtric.
Una persona que si va poder recuperar l'estabilitat va ser gràcies a l'atenció permanent, pacient i amorosa de la seva família i les seves amistats, sense que en cap moment ni ell, el Josep Maria Fericgla, ni ningú del seu centre, se'n preocupés el més mínim (suposo que estaven ocupats amb les seves "experiències de divinitat, transcendents i extàtiques", tal com diu el Josep Maria Fericgla a l'esmentada entrevista). (2)
--
(1) Estúpid, "que denota molt poc enteniment", segons el diccionari.
(2) Conec diferents persones que han consumit ayahuasca o LSD (al LSD ell també s'hi refereix durant l'entrevista). A banda de les que han tingut "mals viatges" (no és un cas únic el que he posat d'exemple), cap d'aquestes persones, encara que elles parlin positivament de l'experiència (fins i tot molt positivament), a mi no m'ha transmès mai la sensació que el consum d'aquestes substàncies les hagi convertit en persones més lúcides i/o compassives, que són els referents que a mi em serveixen per avaluar "una millora personal". No dic que no n'hi hagi, però la meva experiència és aquesta.
Després de prendre's munts d'ayahuasca i d'altres substàncies psicoactives, que segons ell li han servit per accedir a estats elevats de consciència fora de l'abast de qualsevol que no hagi practicat aquesta mena de consums, ha aconseguit poders sorprenents. Per exemple, "des de la selva jo 'he vist' un amic en un determinat carrer de Barcelona i el color de la camisa que duia: després ho vaig verificar".
I el més important, ha trobat el remei per a tots els malestars emocionals: ha arriba a la conclusió "que l'ayahuasca es l'únic fàrmac específic contra la neurosi."
Al Josep Maria Fericgla li agraden les generalitzacions, les declaracions contundents, rotundes, sense matisos. Li encanta el menyspreu de qualsevol opinió que no coincideixi amb la seva. Segons ell, una de les propietats que té el consum d'ayahuasca és la de empetitir l'ego. Però al consumir-lo de vegades alguna cosa deu fallar, perquè el seu és absolutament desmesurat, gegantí, tant, que ni és capaç d'adonar-se'n.
Per descomptat no discutiré que a la universitat no s'ensenyi alguna "pallassada" (el professorat és divers i l'excel.lencia no està generalitzada, malauradament). Tampoc discutiré que hi pugui haver alguns professors universitaris neuròtics. Ni que hi hagi psicòlegs en actiu que són poc de fiar; en totes les professions hi ha de tot, gent competent i gent que no ho és.
De la mateixa manera que tampoc discutiré que a alguna persona el consum d'ayahuasca li pot haver sigut útil, malgrat que ell precisament no és el millor exemple, a la vista del seu narcisisme i de la seva poca capacitat de filar prim i amb subtilitat quan obre la boca.
Ara bé, menystenir de la manera que ho fa la feina de tants psicòlegs competents, empàtics i lliurats a la seva feina com hi ha, gràcies als quals moltes persones han pogut reencarrilar les seves vides o alleujar els seus sofriments, és d'una ignorància o estupidesa immensa. (1)
Fa un parell d'anys vaig anar a una conferència seva. Tot el que va dir, i com ho va dir (que és el que diu sempre i de la manera que ho diu sempre) em va transmetre aquesta imatge seva de persona narcisista i d'opinions de traç gruixut. Això sí, hi ha persones que estan encantades amb la seva manera de pensar i de fer. I com a bon narcisista, per a ell aquestes persones són les úniques intel.ligents: les que li dónen la raó i així alimenten el seu ego.
He dit que no discuteixo que a algunes persones el consum d'ayahuasca els hagi pogut ser útil. El que ell s'oblida d'esmentar és que a algunes no els serveix de res (a banda de provocar-los diarrees) o fins i tot els prova fatal, cosa que hauria de saber perquè això "també" ha passat en el seu centre. L'única persona que jo conec que ha passat pel seu centre va ser una d'aquestes que allí "va tenir un mal viatge", un brot psicòtic que la va dur a les portes d'un psiquiàtric.
Una persona que si va poder recuperar l'estabilitat va ser gràcies a l'atenció permanent, pacient i amorosa de la seva família i les seves amistats, sense que en cap moment ni ell, el Josep Maria Fericgla, ni ningú del seu centre, se'n preocupés el més mínim (suposo que estaven ocupats amb les seves "experiències de divinitat, transcendents i extàtiques", tal com diu el Josep Maria Fericgla a l'esmentada entrevista). (2)
--
(1) Estúpid, "que denota molt poc enteniment", segons el diccionari.
(2) Conec diferents persones que han consumit ayahuasca o LSD (al LSD ell també s'hi refereix durant l'entrevista). A banda de les que han tingut "mals viatges" (no és un cas únic el que he posat d'exemple), cap d'aquestes persones, encara que elles parlin positivament de l'experiència (fins i tot molt positivament), a mi no m'ha transmès mai la sensació que el consum d'aquestes substàncies les hagi convertit en persones més lúcides i/o compassives, que són els referents que a mi em serveixen per avaluar "una millora personal". No dic que no n'hi hagi, però la meva experiència és aquesta.
9 d’ag. 2016
Bipolar - Terri Cheney
"Este libro es malo. Y lo es desde cualquier lugar que se le mire. (...) Las personas que estamos diagnosticadas con algún tipo de enfermedad mental no necesitamos libros como este."
El comentari no està firmat (o no he sabut veure la firma). Està penjat a primeravocal.org (1) i fa referència al llibre "Bipolar, memorias de un estado de ánimo", de Terri Cheney (2). A mi el llibre m'ha agradat molt, i m'ha sigut molt út. Les dues coses, gust i utilitat. No és que no li pugui veure alguna pega, però les virtuts són molt més notables.
Terri Cheney és una dona bipolar, parla de la seva bipolaritat i "des de la seva bipolaritat", de manera que el text en ocasions sobta. Per exemple, per l'atenció que dedica a algunes facetes de la seva vida, com ara les seves actituds i activitats seductores amb els homes, una de les coses que sembla que molesta a la persona que la critica, però que a mi m'és útil per impregnar-me una mica amb l'atmosfera en què viu (o vivia durant aquelles etapes) aquesta dona.
Totes les pegues que li veu el comentarista citat (unes quantes) des del meu punt de vista són possibilitats d'acostar-te a la vida complexa i caòtica de l'autora. Per descomptat, no és cap "manual d'autoajuda", ni pretén ser cap generalització sobre les persones que pateixen aquests problemes emocionals. L'autora parla d'ella, de les característiques de la seva bipolaritat, i aquesta és una de les seves virtuts, o la més gran.
També m'ha agradat l'honestedat amb què en un moment donat exposa el seu relativisme moral (tot i contextualitzar-lo dins de la seva malaltia) quan explica com traeix la seva millor amiga. Parlar així no és fàcil. I suposo que conviure amb aquest tipus de paraules tampoc.
Un altre de les coses que m'ha agradat és la part dedicada als estats mixtos, en què es barregen aspectes depressius i eufòrics. M'ha semblat molt clara i didàctica, l'exposició que fa d'aquests aspectes pels que ella també passa. I també trobo molt interessants les explicacions sobre els seus problemes amb el menjar, unes explicacions que m'han recordat, per la cruesa d'algunes descripcions, un dels llibres que m'és m'han impactat sobre aquest tema, el de la Lorraine C. Ladish (Me siento gorda, Edaf, 1993).
La lectura del llibre i la lectura del comentari crític em du a una altra reflexió: escrivim el que escrivim, cadascú llegeix com vol i el que vol. Davant d'un mateix text algú diu: "aquest llibre és dolent". I un altre: "aquest llibre és molt bo". Cal tenir-ho present, tant quan llegeixes, com quan escrius i comparteixes el que escrius.
--
(1) https://primeravocal.org/resena-de-bipolar-memorias-de-un-estado-de-animo-de-terri-cheney/ (agost 2016)
(2) Terri Cheney. Bipolar, memorias de un estado de ánimo. Santillana, 2011
El comentari no està firmat (o no he sabut veure la firma). Està penjat a primeravocal.org (1) i fa referència al llibre "Bipolar, memorias de un estado de ánimo", de Terri Cheney (2). A mi el llibre m'ha agradat molt, i m'ha sigut molt út. Les dues coses, gust i utilitat. No és que no li pugui veure alguna pega, però les virtuts són molt més notables.
Terri Cheney és una dona bipolar, parla de la seva bipolaritat i "des de la seva bipolaritat", de manera que el text en ocasions sobta. Per exemple, per l'atenció que dedica a algunes facetes de la seva vida, com ara les seves actituds i activitats seductores amb els homes, una de les coses que sembla que molesta a la persona que la critica, però que a mi m'és útil per impregnar-me una mica amb l'atmosfera en què viu (o vivia durant aquelles etapes) aquesta dona.
Totes les pegues que li veu el comentarista citat (unes quantes) des del meu punt de vista són possibilitats d'acostar-te a la vida complexa i caòtica de l'autora. Per descomptat, no és cap "manual d'autoajuda", ni pretén ser cap generalització sobre les persones que pateixen aquests problemes emocionals. L'autora parla d'ella, de les característiques de la seva bipolaritat, i aquesta és una de les seves virtuts, o la més gran.
També m'ha agradat l'honestedat amb què en un moment donat exposa el seu relativisme moral (tot i contextualitzar-lo dins de la seva malaltia) quan explica com traeix la seva millor amiga. Parlar així no és fàcil. I suposo que conviure amb aquest tipus de paraules tampoc.
Un altre de les coses que m'ha agradat és la part dedicada als estats mixtos, en què es barregen aspectes depressius i eufòrics. M'ha semblat molt clara i didàctica, l'exposició que fa d'aquests aspectes pels que ella també passa. I també trobo molt interessants les explicacions sobre els seus problemes amb el menjar, unes explicacions que m'han recordat, per la cruesa d'algunes descripcions, un dels llibres que m'és m'han impactat sobre aquest tema, el de la Lorraine C. Ladish (Me siento gorda, Edaf, 1993).
La lectura del llibre i la lectura del comentari crític em du a una altra reflexió: escrivim el que escrivim, cadascú llegeix com vol i el que vol. Davant d'un mateix text algú diu: "aquest llibre és dolent". I un altre: "aquest llibre és molt bo". Cal tenir-ho present, tant quan llegeixes, com quan escrius i comparteixes el que escrius.
--
(1) https://primeravocal.org/resena-de-bipolar-memorias-de-un-estado-de-animo-de-terri-cheney/ (agost 2016)
(2) Terri Cheney. Bipolar, memorias de un estado de ánimo. Santillana, 2011
3 d’abr. 2016
Etiquetes i actituds
Per a moltes persones poder associar els seus problemes amb una etiqueta ("això és el que tinc"!) els pot alleujar molt. Com de manera prèvia i més àmplia, els pot alleujar i alliberar considerar les seves "dificultats" com una "malaltia" (perquè les malalties sobretot les patim, i per tant podem argumentar que no en som responsables).
De fet, aquesta és la postura que avui en general defensen els professionals i les associacions de malalts: la reivindicació del diagnòstic de trastorn mental en tant que "malaltia" com a forma d'explicació i defensa de les persones amb aquest tipus de problemes. Això es fa amb la lloable intenció de, així, evitar la falta de comprensió que sovint pateixen aquestes persones a causa del seu comportament. Per evitar que es jutgi des d'una perspectiva "moral" (per descomptat negativa) la seva eventual irascibilitat, imprevisibilitat, etc.
L'argument és que, si aquestes persones són qualificades com a malaltes, la qualificació moral (i el rebuig que porta associada) ja no té fonament, i per tant es pot afavorir més la no discriminació i l'acceptació d'aquestes persones.
Des del meu punt de vista, és una aposta que no tinc clar que sigui, com a norma, la millor. Substituir etiquetes morals per etiquetes mèdiques em sembla que pot ser (o no) un avanç, dependrà de si les etiquetes mèdiques (i tot el que impliquen) afavoreixen una funció "empoderadora" per a les persones afectades. Cosa que de vegades no és així.
Faré servir dos exemples. Un dels casos és el del Quim. Té vint-i-un anys, en fa tres que va tenir el primer brot psicòtic i li han dit que té esquizofrènia. Ha aconseguit, en un temps rècord, un reconeixement de discapacitat crec que del 66%. Amb només vint-i-un anys! Un noi amb un elevat grau d'autonomia quan està estable i que no costa d'imaginar que amb una psicoteràpia seriosa, l'ajuda de la medicació i una mica de paciència podria tenir una vida bastant normalitzada i satisfactòria. En canvi, el seu horitzó actual, un cop aconseguit el reconeixement de la (presumpta?) discapacitat, és intentar accedir a una prestació econòmica que li faciliti la vida (una vida "de persona malalta").
Com a referent oposat, tinc present el cas de la Magda, que també amb un diagnòstic d'esquizofrènia als vint-i-tres anys (ara en té més de cinquanta), no explica a pràcticament ningú les seves dificultats, malgrat conviure amb la presència periòdica d'al.lucinacions i deliris. La seva vida no és fàcil, per descomptat. Tanmateix, ella ha apostat per ser una persona "normal" (o si més no el més normal possible), i defensa la seva particular normalitat amb ungles i dents. Té un treball "no protegit" (a temps parcial) i amb una mica d'ajuda familiar viu sola amb un considerable grau de satisfacció i d'autoestima.
Segur que si als vint-i-tres anys la Magda hagués fet cas del "pronòstic" que li van fer, hagués accepta que li corresponia i hagués sol.licitat un grau de discapacitat i hagués buscat oportunitats laborals en l'àmbit del treball protegit, ara no seria la persona que és. Ella va assumir el diagnòstic (tampoc va ser tan fàcil, per descomptat va ser un procés llarg i complicat) però no va assumir el pronòstic limitador.
Sé que el cas de la Magda és bastant excepcional, i que a més perquè es produeixin casos com els seu han de coincidir diferents factors (característiques personals, entorn familiar, les orientacions socials i professionals adequades, i segurament també una mica de sort). I el cas del Quim vull pensar que també és excepcional (en sentit contrari, negatiu).
El cas de la Magda crec que és bo tenir-lo present com a "allò que seria l'ideal". El del Quim, com el d'allò que d'entrada s'hauria d'evitar (el tipus de plantejament que no s'hauria de fer en un primer moment, sobretot en el cas de persones tan joves com ell).
Després, és clar, cada cas és diferent, les persones amb dificultats unes assoleixen més autonomia, d'altres menys, algunes molt poca. D'acord. Però el que vull ressaltar és que l'actitud és molt determinat en relació al que s'acaba assolint. Amb una actitud conformista i poruga s'alimenta la cronificació de la passivitat i la por, mentre que amb una actitud més ambiciosa si més no "hi ha la possibilitat" d'arribar a assolir, més o no tant, allò que s'ambiciona (més autonomia, més autoestima, etc.).
De fet, aquesta és la postura que avui en general defensen els professionals i les associacions de malalts: la reivindicació del diagnòstic de trastorn mental en tant que "malaltia" com a forma d'explicació i defensa de les persones amb aquest tipus de problemes. Això es fa amb la lloable intenció de, així, evitar la falta de comprensió que sovint pateixen aquestes persones a causa del seu comportament. Per evitar que es jutgi des d'una perspectiva "moral" (per descomptat negativa) la seva eventual irascibilitat, imprevisibilitat, etc.
L'argument és que, si aquestes persones són qualificades com a malaltes, la qualificació moral (i el rebuig que porta associada) ja no té fonament, i per tant es pot afavorir més la no discriminació i l'acceptació d'aquestes persones.
Des del meu punt de vista, és una aposta que no tinc clar que sigui, com a norma, la millor. Substituir etiquetes morals per etiquetes mèdiques em sembla que pot ser (o no) un avanç, dependrà de si les etiquetes mèdiques (i tot el que impliquen) afavoreixen una funció "empoderadora" per a les persones afectades. Cosa que de vegades no és així.
Faré servir dos exemples. Un dels casos és el del Quim. Té vint-i-un anys, en fa tres que va tenir el primer brot psicòtic i li han dit que té esquizofrènia. Ha aconseguit, en un temps rècord, un reconeixement de discapacitat crec que del 66%. Amb només vint-i-un anys! Un noi amb un elevat grau d'autonomia quan està estable i que no costa d'imaginar que amb una psicoteràpia seriosa, l'ajuda de la medicació i una mica de paciència podria tenir una vida bastant normalitzada i satisfactòria. En canvi, el seu horitzó actual, un cop aconseguit el reconeixement de la (presumpta?) discapacitat, és intentar accedir a una prestació econòmica que li faciliti la vida (una vida "de persona malalta").
Com a referent oposat, tinc present el cas de la Magda, que també amb un diagnòstic d'esquizofrènia als vint-i-tres anys (ara en té més de cinquanta), no explica a pràcticament ningú les seves dificultats, malgrat conviure amb la presència periòdica d'al.lucinacions i deliris. La seva vida no és fàcil, per descomptat. Tanmateix, ella ha apostat per ser una persona "normal" (o si més no el més normal possible), i defensa la seva particular normalitat amb ungles i dents. Té un treball "no protegit" (a temps parcial) i amb una mica d'ajuda familiar viu sola amb un considerable grau de satisfacció i d'autoestima.
Segur que si als vint-i-tres anys la Magda hagués fet cas del "pronòstic" que li van fer, hagués accepta que li corresponia i hagués sol.licitat un grau de discapacitat i hagués buscat oportunitats laborals en l'àmbit del treball protegit, ara no seria la persona que és. Ella va assumir el diagnòstic (tampoc va ser tan fàcil, per descomptat va ser un procés llarg i complicat) però no va assumir el pronòstic limitador.
Sé que el cas de la Magda és bastant excepcional, i que a més perquè es produeixin casos com els seu han de coincidir diferents factors (característiques personals, entorn familiar, les orientacions socials i professionals adequades, i segurament també una mica de sort). I el cas del Quim vull pensar que també és excepcional (en sentit contrari, negatiu).
El cas de la Magda crec que és bo tenir-lo present com a "allò que seria l'ideal". El del Quim, com el d'allò que d'entrada s'hauria d'evitar (el tipus de plantejament que no s'hauria de fer en un primer moment, sobretot en el cas de persones tan joves com ell).
Després, és clar, cada cas és diferent, les persones amb dificultats unes assoleixen més autonomia, d'altres menys, algunes molt poca. D'acord. Però el que vull ressaltar és que l'actitud és molt determinat en relació al que s'acaba assolint. Amb una actitud conformista i poruga s'alimenta la cronificació de la passivitat i la por, mentre que amb una actitud més ambiciosa si més no "hi ha la possibilitat" d'arribar a assolir, més o no tant, allò que s'ambiciona (més autonomia, més autoestima, etc.).
14 de gen. 2016
No tots els deliris són patològics
Una ment sense deliris, "esterilitzada de psicosi", no té per què ser (sempre) preferible a una ment amb algun grau de deliri. El principal referent hauria de ser no el grau de deliri sinó el grau de sofriment, de malestar.
D'altra banda, no tots els deliris són sempre forçosament destructius, invalidants, rebutjables; hi pot haver tipus de deliris (i graus) amb els quals la persona se senti relativament còmoda (o "no malament") i que per tant facin que consideri que no hi ha necessitat de fer res al respecte.
Quan hi ha sofriment (viure amb al.lucinacions i deliris el més probable és que en provoqui), el grau de sofriment present s'ha de (intentar) comparar amb el de la situació alternativa "terapèutica". Per exemple, amb la situació del deliri anul.lat (o adormit, o disminuït) a causa de la medicació, i amb la presència dels (eventuals) efectes (adversos) físics i emocionals provocats per la medicació.
D'altra banda, aquesta comparació, aquesta valoració, és legítima (d'entrada) si qui la fa és la mateixa persona; no pot ser que aquesta avaluació la facin, se n'apropiïn (com passa en la majoria de casos, o tots) els professionals. De vegades, a sobre, havent escoltat molt poc, de vegades gens, els relats i les opinions de les persones que tenen al.lucinacions i deliris. Els relats, és a dir les descripcions de com són i com viuen els deliris que els afecten. I les opinions, el que prefereixen fer amb aquella situació, per exemple, fer servir o no la medicació.
Dit d'una altra manera: no tot deliri o al.lucinació té perquè ser extirpat, ni és ètic que ho sigui, si es es fa o es vol fer en contra de la voluntat de l'afectat.
O si més no "en principi ha de ser així". Llevat que es traspassin determinats límits, en concret, que les persones atrapades en les al.lucinacions i els deliris envaeixin i violin "de manera prou greu" l'espai personal dels altres. En aquests casos sí que pot ser legítim restringir llibertats (forçar intervencions). És una idea, aquesta dels límits, clara i fàcil d'exposar, però sovint molt més complicada de veure com es concreta, com s'aplica en un moment determinat. Les situacions extremes normalment no generen dubtes (per exemple un intent greu d'agressió durant un deliri), però també hi ha moltes situacions dubtoses.
L'altre referent (a banda de les agressions als altres) és el de la pròpia integritat, és a dir, quan hi ha comportaments autoagressius i riscos de suïcidi. I aquí torna a passar el mateix que en el cas de danys a tercers: pot ser complicat determinar on està exactament la línia que justifica la intervenció de la que aconsella respectar l'autonomia.
Potser l'únic evident és que tot és molt complicat. I que com que ho és, cal posar sempre en el centre d'atenció la persona més vulnerable i més exposada al sofriment. En el centre "d'atenció activa", intentant entendre la seva situació, el seu relat, els seus anhels, que no sempre tenen per què coincidir amb els objectius dels professionals. Cal vigilar molt, perquè en aquests casos el que hi ha són relacions de poder, un poder en mans dels professionals, i que si no s'administra amb molta cura i respecte pot afavorir i legitimar abusos, de vegades greus.
A l'hora d'intervenir o no moltes vegades no hi ha suficients referents que donin seguretat, ni elements que garanteixin la legitimitat. Segurament l'únic que és indiscutible és que pel territori de la salut mental s'hi ha de caminar sempre de puntetes. D'una banda procurant no intervenir quan convé contenir-se, d'una altra no inhibint-se quan cal implicar-se.
Per molta cura que s'hi posi segurament és inevitable equivocar-se de vegades. Cal assumir-ho, i potser només podem aspirar a que les equivocacions siguin les mínimes. I el mínim de greus.
D'altra banda, no tots els deliris són sempre forçosament destructius, invalidants, rebutjables; hi pot haver tipus de deliris (i graus) amb els quals la persona se senti relativament còmoda (o "no malament") i que per tant facin que consideri que no hi ha necessitat de fer res al respecte.
Quan hi ha sofriment (viure amb al.lucinacions i deliris el més probable és que en provoqui), el grau de sofriment present s'ha de (intentar) comparar amb el de la situació alternativa "terapèutica". Per exemple, amb la situació del deliri anul.lat (o adormit, o disminuït) a causa de la medicació, i amb la presència dels (eventuals) efectes (adversos) físics i emocionals provocats per la medicació.
D'altra banda, aquesta comparació, aquesta valoració, és legítima (d'entrada) si qui la fa és la mateixa persona; no pot ser que aquesta avaluació la facin, se n'apropiïn (com passa en la majoria de casos, o tots) els professionals. De vegades, a sobre, havent escoltat molt poc, de vegades gens, els relats i les opinions de les persones que tenen al.lucinacions i deliris. Els relats, és a dir les descripcions de com són i com viuen els deliris que els afecten. I les opinions, el que prefereixen fer amb aquella situació, per exemple, fer servir o no la medicació.
Dit d'una altra manera: no tot deliri o al.lucinació té perquè ser extirpat, ni és ètic que ho sigui, si es es fa o es vol fer en contra de la voluntat de l'afectat.
O si més no "en principi ha de ser així". Llevat que es traspassin determinats límits, en concret, que les persones atrapades en les al.lucinacions i els deliris envaeixin i violin "de manera prou greu" l'espai personal dels altres. En aquests casos sí que pot ser legítim restringir llibertats (forçar intervencions). És una idea, aquesta dels límits, clara i fàcil d'exposar, però sovint molt més complicada de veure com es concreta, com s'aplica en un moment determinat. Les situacions extremes normalment no generen dubtes (per exemple un intent greu d'agressió durant un deliri), però també hi ha moltes situacions dubtoses.
L'altre referent (a banda de les agressions als altres) és el de la pròpia integritat, és a dir, quan hi ha comportaments autoagressius i riscos de suïcidi. I aquí torna a passar el mateix que en el cas de danys a tercers: pot ser complicat determinar on està exactament la línia que justifica la intervenció de la que aconsella respectar l'autonomia.
Potser l'únic evident és que tot és molt complicat. I que com que ho és, cal posar sempre en el centre d'atenció la persona més vulnerable i més exposada al sofriment. En el centre "d'atenció activa", intentant entendre la seva situació, el seu relat, els seus anhels, que no sempre tenen per què coincidir amb els objectius dels professionals. Cal vigilar molt, perquè en aquests casos el que hi ha són relacions de poder, un poder en mans dels professionals, i que si no s'administra amb molta cura i respecte pot afavorir i legitimar abusos, de vegades greus.
A l'hora d'intervenir o no moltes vegades no hi ha suficients referents que donin seguretat, ni elements que garanteixin la legitimitat. Segurament l'únic que és indiscutible és que pel territori de la salut mental s'hi ha de caminar sempre de puntetes. D'una banda procurant no intervenir quan convé contenir-se, d'una altra no inhibint-se quan cal implicar-se.
Per molta cura que s'hi posi segurament és inevitable equivocar-se de vegades. Cal assumir-ho, i potser només podem aspirar a que les equivocacions siguin les mínimes. I el mínim de greus.
13 de gen. 2016
Símptomes i etiquetes
Els criteris que utilitza el DSM (1) per diagnosticar que una persona pateix un determinat trastorn és que, d'una llista de símptomes, en coincideixin un mínim. Una conseqüència d'aquest criteri és que, amb un mateix diagnòstic podem trobar persones amb conjunts de símptomes diferents (alguns coincidents i altres no), cosa que pot provocar confusió en els afectats (i els seus familiars), en veure's etiquetats amb una etiqueta que potser associen a persones, comportaments i problemes diferents. I que de vegades, realment ho són molt, de diferents.
Per exemple, en el cas del TLP (trastorn límit de la personalitat) el requisit per diagnosticar-lo és reunir cinc símptomes d'una llista de nou. És a dir, que es pot donar el cas que amb un mateix diagnòstic hi hagi persones que només tinguin un símptoma en comú i quatre de diferents (un grau de coincidència, "un únic símptoma compartit", que pot donar-se perfectament entre una persona amb un diagnòstic de TLP i una altra sense cap diagnòstic i eventualment sense cap problema especialment rellevant).
El DSM és una eina imprescindible per moure's per l'oceà de la variada simptomatologia de les "dificultats de la ment". Però alhora és una trampa, si és l'únic referent.
El DSM, en la seva definició de trastorn mental, exposa que el trastorn ho és, existeix, en la mesura que una determinada simptomatologia afecta de manera prou rellevant la vida d'algú com per fer-la especialment complicada. És a dir, el criteri (per diagnosticar que algú pateix un trastorn) no és la presència d'uns símptomes, sinó com afecten (si és que afecten) la vida quotidiana de la persona que els presenta.
Dit d'una altra manera: podem tenir al.lucinacions i deliris i no entrar dins de la categoria de "persona amb trastorn mental". El criteri de l'OMS (reflectit en la CIE, la seva classificació de referència) és el mateix. (2)
Però aquest punt de partida és més teòric que real. Després en els respectius manuals s'aigualeix i de fet acaba desapareixent, substituït pels patrons dels conjunts de símptomes com a determinants de la presència d'un o altre eventual trastorn mental: la presència de símptomes, i no els seus efectes, determina els diagnòstics (i per tant tot el que ve a continuació, pronòstic i tractament).
Això fa que sembli (i potser és) que de vegades l'etiquetatge respon més als interessos (o a un determinat model de coherència) del sistema (mèdic, científic, acadèmic, farmacocomercial, etc.) que a les necessitats i als interessos dels mateixos afectats. Com si els psiquiatres no s'haguessin llegit la definició de trastorn mental del DSM i la CIE, o que si ho han fet la consideressin només una mena de "reflexió filosòfica", deslligada de la seva pràctica mèdica quotidiana, subordinada als patrons de símptomes i l'adjudicació d'etiquetes (i a la prescripció dels psicofàrmacs corresponents).
Ara bé, si ells (o alguns dels professionals, tampoc cal generalitzar) han oblidat aquesta qüestió, com a mínim les persones "amb determinades simptomatologies" (eventualment problemàtiques, o no) i els seus familiars no ho hauríem d'oblidar. Perquè si ho oblidem, pot ser que algun cop, en lloc de resoldre algun probleme encara l'empitjorem més. O que convertim en un problema una cosa que no ho era.
--
(1) DSM, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorder, última revisió, DSM-5
(2) CIE, Classificació Internacional de Malalties, última versió, CIE-10
Per exemple, en el cas del TLP (trastorn límit de la personalitat) el requisit per diagnosticar-lo és reunir cinc símptomes d'una llista de nou. És a dir, que es pot donar el cas que amb un mateix diagnòstic hi hagi persones que només tinguin un símptoma en comú i quatre de diferents (un grau de coincidència, "un únic símptoma compartit", que pot donar-se perfectament entre una persona amb un diagnòstic de TLP i una altra sense cap diagnòstic i eventualment sense cap problema especialment rellevant).
El DSM és una eina imprescindible per moure's per l'oceà de la variada simptomatologia de les "dificultats de la ment". Però alhora és una trampa, si és l'únic referent.
El DSM, en la seva definició de trastorn mental, exposa que el trastorn ho és, existeix, en la mesura que una determinada simptomatologia afecta de manera prou rellevant la vida d'algú com per fer-la especialment complicada. És a dir, el criteri (per diagnosticar que algú pateix un trastorn) no és la presència d'uns símptomes, sinó com afecten (si és que afecten) la vida quotidiana de la persona que els presenta.
Dit d'una altra manera: podem tenir al.lucinacions i deliris i no entrar dins de la categoria de "persona amb trastorn mental". El criteri de l'OMS (reflectit en la CIE, la seva classificació de referència) és el mateix. (2)
Però aquest punt de partida és més teòric que real. Després en els respectius manuals s'aigualeix i de fet acaba desapareixent, substituït pels patrons dels conjunts de símptomes com a determinants de la presència d'un o altre eventual trastorn mental: la presència de símptomes, i no els seus efectes, determina els diagnòstics (i per tant tot el que ve a continuació, pronòstic i tractament).
Això fa que sembli (i potser és) que de vegades l'etiquetatge respon més als interessos (o a un determinat model de coherència) del sistema (mèdic, científic, acadèmic, farmacocomercial, etc.) que a les necessitats i als interessos dels mateixos afectats. Com si els psiquiatres no s'haguessin llegit la definició de trastorn mental del DSM i la CIE, o que si ho han fet la consideressin només una mena de "reflexió filosòfica", deslligada de la seva pràctica mèdica quotidiana, subordinada als patrons de símptomes i l'adjudicació d'etiquetes (i a la prescripció dels psicofàrmacs corresponents).
Ara bé, si ells (o alguns dels professionals, tampoc cal generalitzar) han oblidat aquesta qüestió, com a mínim les persones "amb determinades simptomatologies" (eventualment problemàtiques, o no) i els seus familiars no ho hauríem d'oblidar. Perquè si ho oblidem, pot ser que algun cop, en lloc de resoldre algun probleme encara l'empitjorem més. O que convertim en un problema una cosa que no ho era.
--
(1) DSM, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorder, última revisió, DSM-5
(2) CIE, Classificació Internacional de Malalties, última versió, CIE-10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)