[442]
"Alguns medicaments antidepressius, si es donen a persones amb risc genètic de bipolaritat, poden despertar la bipolaritat." Eduard Vieta (1)
Durant anys la meva mare va patir depressions episòdiques, sense que cap metge sabés diagnosticar-les de manera apropiada. Quan les van identificar, llavors li van receptar antidepressius i, al cap d'uns anys, pocs, va arribar el diagnòstic de la bipolaritat.
Durant els anys previs a aquell primer diagnòstic de depressió (és a dir, abans de l'inici de la medicació antidepressiva), no hi ha cap indici que passés per períodes eufòrics: ni cap testimoni seu d'aquest tipus en les diferents notes que ella posteriorment va escriure, ni cap record de ningú (o com a mínim, "cap record explicat", compartit).
Per això em sembla interessant la cita inicial, en la mesura que exposa una possibilitat (per a mi fins ara desconeguda), en relació amb l'aparició en concret de la bipolaritat (seria només això, una possibilitat).
Les eventuals reflexions que a partir d'aquí es puguin o vulguin fer ja són una altra història.
--
(1) Eduard Vieta, cap del Servei de Psiquiatria del Clínic. Vilaweb, 21/04/2019. Diu també sobre aquest tema: "Sense voler, pots haver afavorit l’expressió epigenètica del trastorn a través d’un tractament que, si haguessis sabut que això podia passar, l’hauries fet diferent."
23 de des. 2019
18 de des. 2019
L'assecador de la Ivet
La Ivet dormia amb l'assecador de cabells engegat damunt de la tauleta de nit. Assegurava que sense aquell soroll de fons li era impossible dormir. Aquest costum era un permanent motiu d'enfrontament amb els seus pares, els quals d'una banda es preocupaven per si algun dia s'acabaria asfixiant, o es calaria foc a la seva habitació. I d'una altra banda, s'enfadaven a causa de l'efecte d'aquell costum sobre les factures de la llum (sovint la Ivet deixava engegat l'assecador fins i tot quan marxava de casa).
Però era tot tan complicat, la vida de la Ivet era tan exageradament complicada (drogues, relacions personals caòtiques, desafiaments, trastorns alimentaris, amenaces de suïcidi...), que els seus pares no trobaven la manera d'aturar aquella història de l'assecador. A més, òbviament, no era tampoc el motiu de preocupació més gran que tenien amb relació a la seva filla.
Durant l'últim any s'han normalitzat unes quantes coses. Ara la Ivet no està sempre amb l'actitud bel.ligerant d'abans, de mica en mica ha anat aprenent bastant a dominar-se. En moments que abans, per qualsevol fotesa, hauria saltat com una molla, o explotat com un petard, ara és capaç de controlar-se. No sempre, de vegades encara es descontrola, però ja no és de manera habitual, sinó excepcional.
Els seus pares, per la seva banda, també han fet aprenentatges, han après a gestionar millor la relació amb la seva filla, amb més serenitat. De manera que entre els aprenentatges d'ella i els d'ells, la convivència és més fàcil.
Pel que fa al soroll de l'assecador de cabells, la Ivet diu que el segueix necessitant. Però ha trobat una aplicació del mòbil que fa precisament aquest soroll, "soroll d'assecador de cabells". De manera que pot seguir dormint tranquil.la, "amb el seu soroll", però sense tenir conflictes amb els seus pares a causa d'aquest tema.
Però era tot tan complicat, la vida de la Ivet era tan exageradament complicada (drogues, relacions personals caòtiques, desafiaments, trastorns alimentaris, amenaces de suïcidi...), que els seus pares no trobaven la manera d'aturar aquella història de l'assecador. A més, òbviament, no era tampoc el motiu de preocupació més gran que tenien amb relació a la seva filla.
Durant l'últim any s'han normalitzat unes quantes coses. Ara la Ivet no està sempre amb l'actitud bel.ligerant d'abans, de mica en mica ha anat aprenent bastant a dominar-se. En moments que abans, per qualsevol fotesa, hauria saltat com una molla, o explotat com un petard, ara és capaç de controlar-se. No sempre, de vegades encara es descontrola, però ja no és de manera habitual, sinó excepcional.
Els seus pares, per la seva banda, també han fet aprenentatges, han après a gestionar millor la relació amb la seva filla, amb més serenitat. De manera que entre els aprenentatges d'ella i els d'ells, la convivència és més fàcil.
Pel que fa al soroll de l'assecador de cabells, la Ivet diu que el segueix necessitant. Però ha trobat una aplicació del mòbil que fa precisament aquest soroll, "soroll d'assecador de cabells". De manera que pot seguir dormint tranquil.la, "amb el seu soroll", però sense tenir conflictes amb els seus pares a causa d'aquest tema.
17 de des. 2019
Sibèria, depressions i ansietats
"Nieve y más nieve. (...) Y el blanco, un blanco omnipresente, cegador, misterioso, absoluto. (...) Hay en este paisaje siberiano de enero algo que inmoviliza, que paraliza y oprime. Y ese algo es, sobre todo, su inmensidad, su inconmensurabilidad, su oceánica infinitud. Aquí la tierra, el mundo, no tiene fin."
Ryszard Kapuscinski, a "El Imperio" (1), explica un viatge seu a Sibèria els anys 50 del segle passat. Una de les coses que diu és que el lloc on vivim conforma radicalment ("des de l'arrel"), la nostra autoconsciència, la nostra concepció del món, la nostra manera de ser i de pensar. És fàcil estar d'acord amb ell, sobretot a partir d'un exemple tan extrem com aquest de, a l'hivern, les gelades immensitats siberianes.
Un habitant de territoris sempre gelats, un nòmade del desert, el membre d'una tribu d'una selva tropical (o una persona benestant de Nova York, o un resident en un barri de barraques envoltat dels abocadors d'una gran ciutat)... És normal que la concepció de la vida i del món de cada una d'aquestes persones sigui molt diferent. Per exemple: ¿Com pot entendre l'habitant de la selva tropical la cosmovisió de l'habitant de les extensions siberianes o la d'un rebuscador d'escombraries d'una gran ciutat?
I des del nostre punt de vista: com podem entendre i sentir el que entenen i senten cada una d'aquestes persones, si nosaltres sempre hem viscut en un medi completament diferent?
Si trasllado aquest plantejament al món de la salut mental, el raonament també té sentit. ¿Com puc entendre jo el món per a mi completament desconegut "dels paisatges de les depressions", si no els he habitat mai? (si és el cas que he tingut aquesta sort, de no habitar-los) ¿Com puc entendre l'ansietat o les compulsions, "si no hi he estat mai"?
I pel que fa als episodis biogràfics adversos, igual. Per exemple, els eventuals abusos o maltractaments en l'entorn familiar durant la infantesa, o l'ambient de fredor i indiferència paternes, o les desmesurades expectatives i exigències suportades...
Per molt que m'esforci per aprendre "història i geografia" sobre els diferents "països" conflictius que pot habitar la ment... ¿com m'ho haig de fer, per situar-me de debò al costat i en sintonia amb l'habitant de les extensions siberianes mentals, o de l'habitant dels abocadors, amb els narius plens de pudors i temors psicològics? Com m'ho he de fer, "si no hi he viscut mai"?
Com a familiars, coneguts o professionals podem fer aquests esforços d'acostament i comprensió, i és necessari que els fem. I alhora també és necessari que siguem conscients que, llevat que (si més no en algun moment), "hàgim habitat els mateixos o semblants paratges hostils", sempre serà impossible que puguem entendre realment, sentir el que senten, aquestes persones que viuen "en mons mentals" tan diferents del nostre:
"Estamos en enero, en pleno invierno siberiano. Al otro lado de la ventanilla todo parece petrificado (...) El blanco destruirá a todo aquel que intente acercársele, que trate de descubrir su secreto."
--
(1) Anagrama, 1994. (p. 40, 41)
Ryszard Kapuscinski, a "El Imperio" (1), explica un viatge seu a Sibèria els anys 50 del segle passat. Una de les coses que diu és que el lloc on vivim conforma radicalment ("des de l'arrel"), la nostra autoconsciència, la nostra concepció del món, la nostra manera de ser i de pensar. És fàcil estar d'acord amb ell, sobretot a partir d'un exemple tan extrem com aquest de, a l'hivern, les gelades immensitats siberianes.
Un habitant de territoris sempre gelats, un nòmade del desert, el membre d'una tribu d'una selva tropical (o una persona benestant de Nova York, o un resident en un barri de barraques envoltat dels abocadors d'una gran ciutat)... És normal que la concepció de la vida i del món de cada una d'aquestes persones sigui molt diferent. Per exemple: ¿Com pot entendre l'habitant de la selva tropical la cosmovisió de l'habitant de les extensions siberianes o la d'un rebuscador d'escombraries d'una gran ciutat?
I des del nostre punt de vista: com podem entendre i sentir el que entenen i senten cada una d'aquestes persones, si nosaltres sempre hem viscut en un medi completament diferent?
Si trasllado aquest plantejament al món de la salut mental, el raonament també té sentit. ¿Com puc entendre jo el món per a mi completament desconegut "dels paisatges de les depressions", si no els he habitat mai? (si és el cas que he tingut aquesta sort, de no habitar-los) ¿Com puc entendre l'ansietat o les compulsions, "si no hi he estat mai"?
I pel que fa als episodis biogràfics adversos, igual. Per exemple, els eventuals abusos o maltractaments en l'entorn familiar durant la infantesa, o l'ambient de fredor i indiferència paternes, o les desmesurades expectatives i exigències suportades...
Per molt que m'esforci per aprendre "història i geografia" sobre els diferents "països" conflictius que pot habitar la ment... ¿com m'ho haig de fer, per situar-me de debò al costat i en sintonia amb l'habitant de les extensions siberianes mentals, o de l'habitant dels abocadors, amb els narius plens de pudors i temors psicològics? Com m'ho he de fer, "si no hi he viscut mai"?
Com a familiars, coneguts o professionals podem fer aquests esforços d'acostament i comprensió, i és necessari que els fem. I alhora també és necessari que siguem conscients que, llevat que (si més no en algun moment), "hàgim habitat els mateixos o semblants paratges hostils", sempre serà impossible que puguem entendre realment, sentir el que senten, aquestes persones que viuen "en mons mentals" tan diferents del nostre:
"Estamos en enero, en pleno invierno siberiano. Al otro lado de la ventanilla todo parece petrificado (...) El blanco destruirá a todo aquel que intente acercársele, que trate de descubrir su secreto."
--
(1) Anagrama, 1994. (p. 40, 41)
16 de des. 2019
Immobilitzats per fora, deshabitats per dins
Sempre he sentit i pensat que la meva curiositat (i potser també valentia) en relació amb el món dels problemes mentals no em capacitava en absolut pel que fa a mourem pel mig d'altres mons problemàtics. Per exemple, el de les grans invalideses, i de manera especial les que van acompanyades de discapacitats mentals.
Un cas d'aquests és el de les persones que tenen paràlisi cerebral i que a sobre (quan és així) també tenen afectada la ment de manera severa, aquestes persones que a més de la seva falta de mobilitat "sembla que estiguin deshabitades per dins". (1)
M'esgarrifen, les vides d'aquestes persones. I les dels seus familiars o cuidadors. El seu món és un món que em fa por, o pànic. Quan llegeixo el que sigui sobre aquest tema, o sento algú que en parla, tinc una immensa sensació tant de por com de llunyania.
Em sento incapaç d'imaginar-me fent (si pel que fos m'hi trobés) el paper abnegat que fan molts familiars en aquests casos. De fer-lo com el fan durant anys, durant dècades, durant tota la vida, acceptant la devastadora cronificació, sense cap esperança de millora. (2)
Parlo només de les meves pors i limitacions. Parlo estrictament d'aquestes pors i limitacions "meves". I per tant espero que ningú ho pugui percebre com una forma de comentari o judici sobre les persones que ho veuen o ho viuen diferent, siguin familiars o cuidadors professionals. O persones afectades.
--
(1) Alguna vegada, al parlar de la paràlisi cerebral m'he adonat que hi ha bastanta desinformació sobre els seus efectes. Hi ha qui creu que les dificultats de moviment de la paràlisi van associades sempre a discapacitats mentals, cosa que òbviament no és així.
(2) La vegada que he estat més a la vora d'una situació d'aquestes va ser quan el meu pare va emmalaltir de l'alzheimer. Però l'alzheimer és un cas diferent, perquè la malaltia arriba a les acaballes de la vida, i encara que la devastació al final sigui semblant, saps que cada vegada t'acostes més (el malalt s'acosta més) a la fi d'aquest horror. D'altra banda, ara no repetiria el que vaig fer llavors, m'hi posicionaria d'una altra manera, però d'això ja n'he parlat alguna altra vegada.
Un cas d'aquests és el de les persones que tenen paràlisi cerebral i que a sobre (quan és així) també tenen afectada la ment de manera severa, aquestes persones que a més de la seva falta de mobilitat "sembla que estiguin deshabitades per dins". (1)
M'esgarrifen, les vides d'aquestes persones. I les dels seus familiars o cuidadors. El seu món és un món que em fa por, o pànic. Quan llegeixo el que sigui sobre aquest tema, o sento algú que en parla, tinc una immensa sensació tant de por com de llunyania.
Em sento incapaç d'imaginar-me fent (si pel que fos m'hi trobés) el paper abnegat que fan molts familiars en aquests casos. De fer-lo com el fan durant anys, durant dècades, durant tota la vida, acceptant la devastadora cronificació, sense cap esperança de millora. (2)
Parlo només de les meves pors i limitacions. Parlo estrictament d'aquestes pors i limitacions "meves". I per tant espero que ningú ho pugui percebre com una forma de comentari o judici sobre les persones que ho veuen o ho viuen diferent, siguin familiars o cuidadors professionals. O persones afectades.
--
(1) Alguna vegada, al parlar de la paràlisi cerebral m'he adonat que hi ha bastanta desinformació sobre els seus efectes. Hi ha qui creu que les dificultats de moviment de la paràlisi van associades sempre a discapacitats mentals, cosa que òbviament no és així.
(2) La vegada que he estat més a la vora d'una situació d'aquestes va ser quan el meu pare va emmalaltir de l'alzheimer. Però l'alzheimer és un cas diferent, perquè la malaltia arriba a les acaballes de la vida, i encara que la devastació al final sigui semblant, saps que cada vegada t'acostes més (el malalt s'acosta més) a la fi d'aquest horror. D'altra banda, ara no repetiria el que vaig fer llavors, m'hi posicionaria d'una altra manera, però d'això ja n'he parlat alguna altra vegada.
12 de des. 2019
El dolor, el sofriment i la Natàlia
Vaig parlar de la necessària diferenciació entre dolor i sofriment, i de les confusions, malestars i impotències que es generen quan aquesta distinció no es fa.
Tot això és el que m'agradaria poder-li explicar a la Natàlia un dia que parlo amb ella, però no me'n surto. Està blindada, emmurallada a dins del seu sofriment (reactiu, resultat de la frustració i la tristesa a causa de la vida difícil del seu fill). Està convençuda que el que sent és "dolor", "natural i del tot inevitable". Dic que està blindada, sobretot perquè la Natàlia diu clarament "que està orgullosa del seu dolor", que sentint-lo se sent "mare autèntica"...
De fet, el problema de la Natàlia no és la no diferenciació entre dolor i sofriment: l'ús que fa de les paraules en el seu cas és més aviat una manera "d'emmascarar" el veritable problema. Perquè el veritable problema en el seu cas és la impossibilitat de poder-se imaginar ella mateixa sense sofriment (o amb menys sofriment), quan veu les disfuncions i el patiment del seu fill.
Si el fill s'ho passa malament, "ella s'ho ha de passar malament", encara que no serveixi de res (perquè òbviament no serveix de res); s'ho ha de passar malament "per solidaritat", "perquè ser una bona mare consisteix en això". I té un argument definitiu: "Tu no ho pots entendre, perquè no ets mare".
I és veritat que no sóc mare, però sé que hi ha mares que no són com ella, que s'esforcen per no ser-ho, que s'esforcen per sortir "d'aquest destí", d'aquesta presó (una presó, uns malestars i uns "dolors" òbviament fomentats per l'educació rebuda).
I les vides d'aquestes altres mares (que no són males mares per ser com són), són una mica més fàcils que la de la Natàlia. O "estan en camí de ser-ho", a mesura que es van esforçant per rebutjar aquestes associacions esclavitzadores, tòxiques, destructives.
Aquestes altres mares, a banda de tenir vides una mica més fàcils que la Natàlia, alhora faciliten que les vides dels seus fills (l'origen principal de les seves preocupacions), sovint també es tornin una mica més fàcils.
Perquè passa això, que si milloren elles, als fills també els és més fàcil millorar. Perquè d'aquesta manera els fills no han de viure amb el pes feixuc (fins i tot insuportable), de la mare sofridora, "amb la presència constant del dolor de la mare", amb aquest xantatge.
Però tot això, tal com he dit, és del tot incomprensible per a la Natàlia: viu "en la galàxia del seu dolor" i (pel motiu que sigui), no en vol ser desallotjada, o no sap com sortir-ne.
Tot això és el que m'agradaria poder-li explicar a la Natàlia un dia que parlo amb ella, però no me'n surto. Està blindada, emmurallada a dins del seu sofriment (reactiu, resultat de la frustració i la tristesa a causa de la vida difícil del seu fill). Està convençuda que el que sent és "dolor", "natural i del tot inevitable". Dic que està blindada, sobretot perquè la Natàlia diu clarament "que està orgullosa del seu dolor", que sentint-lo se sent "mare autèntica"...
De fet, el problema de la Natàlia no és la no diferenciació entre dolor i sofriment: l'ús que fa de les paraules en el seu cas és més aviat una manera "d'emmascarar" el veritable problema. Perquè el veritable problema en el seu cas és la impossibilitat de poder-se imaginar ella mateixa sense sofriment (o amb menys sofriment), quan veu les disfuncions i el patiment del seu fill.
Si el fill s'ho passa malament, "ella s'ho ha de passar malament", encara que no serveixi de res (perquè òbviament no serveix de res); s'ho ha de passar malament "per solidaritat", "perquè ser una bona mare consisteix en això". I té un argument definitiu: "Tu no ho pots entendre, perquè no ets mare".
I és veritat que no sóc mare, però sé que hi ha mares que no són com ella, que s'esforcen per no ser-ho, que s'esforcen per sortir "d'aquest destí", d'aquesta presó (una presó, uns malestars i uns "dolors" òbviament fomentats per l'educació rebuda).
I les vides d'aquestes altres mares (que no són males mares per ser com són), són una mica més fàcils que la de la Natàlia. O "estan en camí de ser-ho", a mesura que es van esforçant per rebutjar aquestes associacions esclavitzadores, tòxiques, destructives.
Aquestes altres mares, a banda de tenir vides una mica més fàcils que la Natàlia, alhora faciliten que les vides dels seus fills (l'origen principal de les seves preocupacions), sovint també es tornin una mica més fàcils.
Perquè passa això, que si milloren elles, als fills també els és més fàcil millorar. Perquè d'aquesta manera els fills no han de viure amb el pes feixuc (fins i tot insuportable), de la mare sofridora, "amb la presència constant del dolor de la mare", amb aquest xantatge.
Però tot això, tal com he dit, és del tot incomprensible per a la Natàlia: viu "en la galàxia del seu dolor" i (pel motiu que sigui), no en vol ser desallotjada, o no sap com sortir-ne.
11 de des. 2019
Dolor i sofriment
Una migranya, un còlic nefrític, un queixal del seny arrencat sense anestèsia: provoquen dolor. El dolor, alhora, pot provocar sofriment, i sovint en provoca. Però no són una mateixa cosa, dolor i sofriment.
El sofriment és el resultat de l'activitat de la ment activada a causa del dolor (o sense dolor, a causa de preocupacions, obsessions, frustracions...). Pensem en allò que ens ha passat, o en allò que ens fa por que passi, o en el que ens està passant (a més del dolor del còlic, "pensem" sobre el dolor del còlic), i llavors sofrim a causa d'aquests pensaments, o més ben dit, a causa de les emocions que generen aquests pensaments. Al malestar o mal del dolor hi afegim el malestar o "mal" (psicològic) del sofriment.
El dolor de vegades és inevitable: si clavant un clau ens piquem el dit amb el martell, sentirem dolor. No el busquem, "ens el trobem": ningú es pica a propòsit el dit amb un martell. I ningú no fa res amb el propòsit de tenir una migranya o un còlic nefrític. Una altra cosa és que de vegades "no sapiguem com no fer" allò que ens ho provoca, però llavors el dolor no és el resultat d'una voluntat, sinó d'una incapacitat, d'una insuficient voluntat, d'unes habilitats inadequades...
De vegades fem servir les paraules dolor i sofriment com si fossin sinònimes. Potser parlem de dolor per referir-nos a sofriment ("Sento un dolor infinit a causa de la mort del meu fill"), o potser parlem de sofriment per referir-nos a un dolor ("Sofreixo uns mals de cap terribles").
Dit d'una altra manera: podem patir sofriment sense dolor (quan l'origen no és un mal físic, sinó una preocupació, una por, una ansietat...), i podem sentir dolor sense sofriment (quan som capaços de controlar les reaccions al dolor de la ment).
Les paraules són convencions, i les convencions haurien de servir perquè ens entenguem. Com més paraules diferents i específiques tenim per identificar diferents realitats, estem més ben equipats de cara a poder enriquir la nostra comprensió del món. I també tenim més capacitats per comunicar-nos amb els altres.
No diferenciar entre dolor i sofriment no només suposa un empobriment lingüístic sinó també, el que és pitjor, un augment de la confusió, i amb aquest augment de confusió, una potenciació de les incapacitats. Per exemple, ens invalidem quan diem o ens diem: "No puc fer res per reduir el meu sofriment".
Dient-nos-ho, ens empetitim i ens tornem impotents. Perquè sempre podem fer alguna cosa, per petita que sigui (o gran), en relació amb el nostre sofriment. Una altra història és que fer-la sigui difícil, o que els resultats no puguin ser immediats, que requereixi llargs aprenentatges, etc.
Cal insistir-hi: quan es tenen vides difícils, sigui a causa del dolor o del sofriment, o del dolor i del sofriment junts, ens hem d'esforçar per separar que és cada cosa, què li correspon a cada una, i cada una tractar-la segons la seva naturalesa. Perquè és l'única manera de posar una mica d'ordre en les nostres vides. I d'aquesta manera, amb una mica més d'ordre, que no siguin les nostres vides només vides patides ("arrossegades pels vents dels destins adversos"), sinó una mica més controlades, i amb el control, una mica més fàcils.
També és veritat que faig una simplificació, perquè són molts els camins "d'anada i tornada", entre el dolor i el sofriment, entre el sofriment i el dolor. D'una banda, és obvi que el sofriment també pot provocar dolor, fins i tot malalties, absolutament reals, prèviament inexistents (abans de l'aparició del sofriment). D'una altra banda, hi ha una "terra de ningú" (o dels dos), en la qual el dolor i el sofriment conflueixen, es barregen...
Sí, tot és molt complicat, però de tota manera la diferenciació entre dolor i sofriment, a banda de ser realista, és també necessària, imprescindible. Si més no, si l'objectiu és aconseguir el màxim control sobre les nostres vides.
El sofriment és el resultat de l'activitat de la ment activada a causa del dolor (o sense dolor, a causa de preocupacions, obsessions, frustracions...). Pensem en allò que ens ha passat, o en allò que ens fa por que passi, o en el que ens està passant (a més del dolor del còlic, "pensem" sobre el dolor del còlic), i llavors sofrim a causa d'aquests pensaments, o més ben dit, a causa de les emocions que generen aquests pensaments. Al malestar o mal del dolor hi afegim el malestar o "mal" (psicològic) del sofriment.
El dolor de vegades és inevitable: si clavant un clau ens piquem el dit amb el martell, sentirem dolor. No el busquem, "ens el trobem": ningú es pica a propòsit el dit amb un martell. I ningú no fa res amb el propòsit de tenir una migranya o un còlic nefrític. Una altra cosa és que de vegades "no sapiguem com no fer" allò que ens ho provoca, però llavors el dolor no és el resultat d'una voluntat, sinó d'una incapacitat, d'una insuficient voluntat, d'unes habilitats inadequades...
De vegades fem servir les paraules dolor i sofriment com si fossin sinònimes. Potser parlem de dolor per referir-nos a sofriment ("Sento un dolor infinit a causa de la mort del meu fill"), o potser parlem de sofriment per referir-nos a un dolor ("Sofreixo uns mals de cap terribles").
Dit d'una altra manera: podem patir sofriment sense dolor (quan l'origen no és un mal físic, sinó una preocupació, una por, una ansietat...), i podem sentir dolor sense sofriment (quan som capaços de controlar les reaccions al dolor de la ment).
Les paraules són convencions, i les convencions haurien de servir perquè ens entenguem. Com més paraules diferents i específiques tenim per identificar diferents realitats, estem més ben equipats de cara a poder enriquir la nostra comprensió del món. I també tenim més capacitats per comunicar-nos amb els altres.
No diferenciar entre dolor i sofriment no només suposa un empobriment lingüístic sinó també, el que és pitjor, un augment de la confusió, i amb aquest augment de confusió, una potenciació de les incapacitats. Per exemple, ens invalidem quan diem o ens diem: "No puc fer res per reduir el meu sofriment".
Dient-nos-ho, ens empetitim i ens tornem impotents. Perquè sempre podem fer alguna cosa, per petita que sigui (o gran), en relació amb el nostre sofriment. Una altra història és que fer-la sigui difícil, o que els resultats no puguin ser immediats, que requereixi llargs aprenentatges, etc.
Cal insistir-hi: quan es tenen vides difícils, sigui a causa del dolor o del sofriment, o del dolor i del sofriment junts, ens hem d'esforçar per separar que és cada cosa, què li correspon a cada una, i cada una tractar-la segons la seva naturalesa. Perquè és l'única manera de posar una mica d'ordre en les nostres vides. I d'aquesta manera, amb una mica més d'ordre, que no siguin les nostres vides només vides patides ("arrossegades pels vents dels destins adversos"), sinó una mica més controlades, i amb el control, una mica més fàcils.
També és veritat que faig una simplificació, perquè són molts els camins "d'anada i tornada", entre el dolor i el sofriment, entre el sofriment i el dolor. D'una banda, és obvi que el sofriment també pot provocar dolor, fins i tot malalties, absolutament reals, prèviament inexistents (abans de l'aparició del sofriment). D'una altra banda, hi ha una "terra de ningú" (o dels dos), en la qual el dolor i el sofriment conflueixen, es barregen...
Sí, tot és molt complicat, però de tota manera la diferenciació entre dolor i sofriment, a banda de ser realista, és també necessària, imprescindible. Si més no, si l'objectiu és aconseguir el màxim control sobre les nostres vides.
25 de nov. 2019
Autoproteccions i manipulacions
Segueixo amb la història de l'Adriana (1), perquè hi falta un aspecte clau. Difícil d'explicar, a veure si me'n surto.
Conviure o relacionar-se amb algú com l'Adriana no és fàcil. Costa molt, la seva és una proximitat que angunieja, a causa del seu actual estat depressiu i la seva negativitat. En aquests casos, són habituals les actituds autoprotectores de la gent que hi ha al voltant, adoptades per tal d'evitar que "el forat negre" de la persona deprimida les engoleixi.
En aquest sentit, "no entendre el que li passa" a la persona deprimida té una utilitat (de cara "a la nostra pròpia supervivència"), ja que la barrera de la incomprensió, paradoxalment, en part ens protegeix de la negror i buidor del món de la persona deprimida.
Aquesta incomprensió pot ser de dos tipus, "natural", resultat d'unes limitacions reals (no tothom té les mateixes capacitats), o optativa, voluntària (en diferents graus): "No entenc el que li passa perquè, si tingués el coratge d'entendre-ho, inevitablement la meva vida quedaria massa profundament afectada".
El resultat, no obstant, tant si la incomprensió és (en teoria) insuperable, o estratègica, és el mateix: la incomprensió alimenta "la llunyania entre les parts", entre la persona deprimida i les persones que l'envolten. De manera que la sensació de solitud de la persona deprimida encara és més intensa.
Fins aquí, tal com he dit, tot és força "normal". No és el millor escenari (òbviament) per a la persona deprimida, però té una coherència, i fins i tot una justificació.
De vegades l'escenari és més complicat. Perquè tenir la humilitat i la valentia de reconèixer, com a familiars, el que he exposat, no és el més habitual. En lloc de reconèixer la nostra vulnerabilitat i por, com que ens agrada donar una bona imatge, sovint aquesta realitat "la disfressem": construïm un relat que, "a nosaltres", els familiars, ens sigui més fàcil d'assimilar.
Aquest pas ja té un punt de "perversitat" (no sé si és la paraula més adequada, però si més no em sembla oportuna, a causa de la seva contundència, en la mesura que pot servir per posar de manifest la gravetat de la maniobra).
Per tal de no haver de dir, amb humilitat, per exemple, "que sóc un covard", fem una mena de "transsubstanciació conceptual", i llavors potser diem (disparem?): "Tu en tens la culpa, del que et passa" (o alguna cosa semblant). I "trobem" els arguments necessaris per justificar aquestes opinions.
Ara bé, aquesta maniobra tramposa no la podem fer de manera massa descarada, perquè no funcionaria (l'objectiu és que, tant "nosaltres" com la persona deprimida, ens creguem el que diem). I per tant fem una marrada, teixim una teranyina de manipulacions, distorsions, boires, afirmacions, insinuacions... articulades sempre, això és fonamental "des de la gran i indiscutible estima" que sentim pel nostre familiar deprimit.
Amb aquest discurs "des de l'amor" (segons els casos paternal o maternal, filial, fraternal...), anem soscavant els fràgils fonaments que potser encara li queden a la persona deprimida. La qual, "envoltada de tant amor" (repetit i fins i tot refregat, de vegades de manera molt innoble), encara se sent més culpable per les penalitats que causa a les persones que estima. Les penalitats que els causa a conseqüència del seu estat depressiu, la seva poca funcionalitat, la seva dependència, etc.
Ella mateixa, la persona deprimida, es diu i diu als altres, aclaparada, clavant-se cops al pit: "És imperdonable el que us faig", "Les vostres vides són desgraciades per culpa meva", "Jo sóc l'única culpable dels vostres malestars i problemes", etc.
I els familiars, afectuosos, ho neguen, diuen que no. I alhora, quan actuen, amb les seves interaccions, "potser diuen que sí". Que no i que sí alhora... Quan no és el cas "que tot és un sí", és a dir, que de paraula i obra validen, refermen, obertament, les destructives (i absurdes) autoacusacions de la persona deprimida.
Per això he fet servir abans la paraula "perversitat", perquè les conseqüències d'aquests comportaments són com un verí que va emmetzinant l'ànima ja trista, adolorida, enfonsada, desvalguda, de la persona deprimida. Absolutament incapaç d'adonar-se de la manipulació de què és objecte.
Per descomptat, en casos com aquest, intentar explicar això als familiars és inútil, perquè no ho volen sentir, estan absolutament blindats. I si ho senten, et miren com si fossis un extraterrestre, "un invasor" que s'introdueix dins de la ciutadella emmurallada en què s'han refugiat i dins de la qual intenten preservar "la seva tranquil.litat".
Miro de fer un resum: tots tenim dret a ser covards, només faltaria. Però és més discutible que, a conseqüència de la nostra por (i de vegades també mesquinesa), també tinguem dret a ser interessadament manipuladors i mentiders.
En l'entorn de l'Adriana la realitat és que no hi ha només por, sinó també mesquinesa i manipulació. Considerables.
Tal com deia al principi, aquest és el component que faltava pel que fa a les explicacions dels dies anteriors sobre el cas de l'Adriana (i que no sé fins a quin punt he sigut capaç d'exposar amb encert). Un component que, afegit als altres, fa encara més inevitable el sentiment de pessimisme si penses en ella.
--
(1)
Entorns familiars (l'Adriana) / 17 d’oct. 2019
https://horitzontal.blogspot.com/2019/10/entorns-familiars-ladriana.html
Pren-te les pastilles / 23 de nov. 2019
https://horitzontal.blogspot.com/2019/11/pren-te-les-pastilles.html
Conviure o relacionar-se amb algú com l'Adriana no és fàcil. Costa molt, la seva és una proximitat que angunieja, a causa del seu actual estat depressiu i la seva negativitat. En aquests casos, són habituals les actituds autoprotectores de la gent que hi ha al voltant, adoptades per tal d'evitar que "el forat negre" de la persona deprimida les engoleixi.
En aquest sentit, "no entendre el que li passa" a la persona deprimida té una utilitat (de cara "a la nostra pròpia supervivència"), ja que la barrera de la incomprensió, paradoxalment, en part ens protegeix de la negror i buidor del món de la persona deprimida.
Aquesta incomprensió pot ser de dos tipus, "natural", resultat d'unes limitacions reals (no tothom té les mateixes capacitats), o optativa, voluntària (en diferents graus): "No entenc el que li passa perquè, si tingués el coratge d'entendre-ho, inevitablement la meva vida quedaria massa profundament afectada".
El resultat, no obstant, tant si la incomprensió és (en teoria) insuperable, o estratègica, és el mateix: la incomprensió alimenta "la llunyania entre les parts", entre la persona deprimida i les persones que l'envolten. De manera que la sensació de solitud de la persona deprimida encara és més intensa.
Fins aquí, tal com he dit, tot és força "normal". No és el millor escenari (òbviament) per a la persona deprimida, però té una coherència, i fins i tot una justificació.
De vegades l'escenari és més complicat. Perquè tenir la humilitat i la valentia de reconèixer, com a familiars, el que he exposat, no és el més habitual. En lloc de reconèixer la nostra vulnerabilitat i por, com que ens agrada donar una bona imatge, sovint aquesta realitat "la disfressem": construïm un relat que, "a nosaltres", els familiars, ens sigui més fàcil d'assimilar.
Aquest pas ja té un punt de "perversitat" (no sé si és la paraula més adequada, però si més no em sembla oportuna, a causa de la seva contundència, en la mesura que pot servir per posar de manifest la gravetat de la maniobra).
Per tal de no haver de dir, amb humilitat, per exemple, "que sóc un covard", fem una mena de "transsubstanciació conceptual", i llavors potser diem (disparem?): "Tu en tens la culpa, del que et passa" (o alguna cosa semblant). I "trobem" els arguments necessaris per justificar aquestes opinions.
Ara bé, aquesta maniobra tramposa no la podem fer de manera massa descarada, perquè no funcionaria (l'objectiu és que, tant "nosaltres" com la persona deprimida, ens creguem el que diem). I per tant fem una marrada, teixim una teranyina de manipulacions, distorsions, boires, afirmacions, insinuacions... articulades sempre, això és fonamental "des de la gran i indiscutible estima" que sentim pel nostre familiar deprimit.
Amb aquest discurs "des de l'amor" (segons els casos paternal o maternal, filial, fraternal...), anem soscavant els fràgils fonaments que potser encara li queden a la persona deprimida. La qual, "envoltada de tant amor" (repetit i fins i tot refregat, de vegades de manera molt innoble), encara se sent més culpable per les penalitats que causa a les persones que estima. Les penalitats que els causa a conseqüència del seu estat depressiu, la seva poca funcionalitat, la seva dependència, etc.
Ella mateixa, la persona deprimida, es diu i diu als altres, aclaparada, clavant-se cops al pit: "És imperdonable el que us faig", "Les vostres vides són desgraciades per culpa meva", "Jo sóc l'única culpable dels vostres malestars i problemes", etc.
I els familiars, afectuosos, ho neguen, diuen que no. I alhora, quan actuen, amb les seves interaccions, "potser diuen que sí". Que no i que sí alhora... Quan no és el cas "que tot és un sí", és a dir, que de paraula i obra validen, refermen, obertament, les destructives (i absurdes) autoacusacions de la persona deprimida.
Per això he fet servir abans la paraula "perversitat", perquè les conseqüències d'aquests comportaments són com un verí que va emmetzinant l'ànima ja trista, adolorida, enfonsada, desvalguda, de la persona deprimida. Absolutament incapaç d'adonar-se de la manipulació de què és objecte.
Per descomptat, en casos com aquest, intentar explicar això als familiars és inútil, perquè no ho volen sentir, estan absolutament blindats. I si ho senten, et miren com si fossis un extraterrestre, "un invasor" que s'introdueix dins de la ciutadella emmurallada en què s'han refugiat i dins de la qual intenten preservar "la seva tranquil.litat".
Miro de fer un resum: tots tenim dret a ser covards, només faltaria. Però és més discutible que, a conseqüència de la nostra por (i de vegades també mesquinesa), també tinguem dret a ser interessadament manipuladors i mentiders.
En l'entorn de l'Adriana la realitat és que no hi ha només por, sinó també mesquinesa i manipulació. Considerables.
Tal com deia al principi, aquest és el component que faltava pel que fa a les explicacions dels dies anteriors sobre el cas de l'Adriana (i que no sé fins a quin punt he sigut capaç d'exposar amb encert). Un component que, afegit als altres, fa encara més inevitable el sentiment de pessimisme si penses en ella.
--
(1)
Entorns familiars (l'Adriana) / 17 d’oct. 2019
https://horitzontal.blogspot.com/2019/10/entorns-familiars-ladriana.html
Pren-te les pastilles / 23 de nov. 2019
https://horitzontal.blogspot.com/2019/11/pren-te-les-pastilles.html
23 de nov. 2019
Pren-te les pastilles
"Els malalts es queixen de la falta de companyia, d'atenció, d'afecte, i les farmacèutiques han començat a investigar nous medicaments que puguin pal.liar aquestes carències."
Podria ser un acudit, però és també una imatge de la situació en què es troben moltes persones. Per exemple, l'Adriana, de la qual en vaig parlar fa uns dies.
A l'Adriana tothom li diu de manera insistent que s'ha de medicar. La gent que l'envolta associa la persistència del seu greu estat depressiu amb el rebuig d'ella a la medicació. No parlen de res més.
Tenen una part de raó. La tenen perquè la medicació "podria ser efectiva", i per tant és una opció que estaria bé provar, "a veure si hi ha sort". Sobretot tenint en compte que el seu estat depressiu és greu i ja fa mesos que dura. Una altra cosa és que, òbviament, de garantia d'efectivitat no n'hi ha cap (això darrer és "un detall" que l'entorn de l'Adriana no es planteja, sembla que tothom té "el pensament màgic" que la medicació sempre funciona).
D'altra banda, hi ha una altra cosa que tot el seu entorn no té en compte, i és que la principal mancança de l'Adriana segurament no és de "molècules farmacològiques d'efectes antidepressius". La seva gran mancança és una altra: és una falta (severa i crònica) de comprensió, atenció i afecte. Però d'aquest tema no se'n pot parlar, incomoda a tothom, és molt més fàcil parlar de pastilles.
També és cert que l'accés a aquests "ingredients relacionals" no garantirien que pogués sortir del pou de la depressió. En aquests casos, de garanties tampoc no n'hi ha. Però seria "una ajuda inestimable", segurament la que en aquests moments més li cal, la més urgent. I gràcies a la qual, potser també seria més fàcil que, llavors, en algun moment, ella no s'oposés tant a la prova de la medicació.
Perquè una cosa és que et vulguin obligar a medicar-te, i que fins i tot t'acusin "de no voler-te curar", si no ho fas (aquest és el desagradable cas de l'Adriana, de manera que encara s'enforteix més "el seu context depressiu"). I una altra que t'acullin, que et mimin, que sobretot no et renyin, i que llavors, des de la complicitat i l'afecte, eventualment també "t'acompanyin" cap a una opció que d'entrada potser no veus clara.
En el cas de l'Adriana, tothom vol que ella "es curi" (que surti de l'estat depressiu), però sovint dona la sensació que aquesta voluntat s'articula fonamentalment des dels interessos i comoditats particulars de cadascú: "Que pesada que és l'Adriana, a veure si es cura d'una vegada!" Però com que dir-ho així, amb aquesta franquesa, queda lleig, en general tothom es reprimeix i fa un esforç per ser "políticament i familiarment correcte".
I entre tanta correcció, hipocresia i "llunyania", l'Adriana segueix a la deriva. I tenint en compte el seu entorn, costa molt ser optimista.
Podria ser un acudit, però és també una imatge de la situació en què es troben moltes persones. Per exemple, l'Adriana, de la qual en vaig parlar fa uns dies.
A l'Adriana tothom li diu de manera insistent que s'ha de medicar. La gent que l'envolta associa la persistència del seu greu estat depressiu amb el rebuig d'ella a la medicació. No parlen de res més.
Tenen una part de raó. La tenen perquè la medicació "podria ser efectiva", i per tant és una opció que estaria bé provar, "a veure si hi ha sort". Sobretot tenint en compte que el seu estat depressiu és greu i ja fa mesos que dura. Una altra cosa és que, òbviament, de garantia d'efectivitat no n'hi ha cap (això darrer és "un detall" que l'entorn de l'Adriana no es planteja, sembla que tothom té "el pensament màgic" que la medicació sempre funciona).
D'altra banda, hi ha una altra cosa que tot el seu entorn no té en compte, i és que la principal mancança de l'Adriana segurament no és de "molècules farmacològiques d'efectes antidepressius". La seva gran mancança és una altra: és una falta (severa i crònica) de comprensió, atenció i afecte. Però d'aquest tema no se'n pot parlar, incomoda a tothom, és molt més fàcil parlar de pastilles.
També és cert que l'accés a aquests "ingredients relacionals" no garantirien que pogués sortir del pou de la depressió. En aquests casos, de garanties tampoc no n'hi ha. Però seria "una ajuda inestimable", segurament la que en aquests moments més li cal, la més urgent. I gràcies a la qual, potser també seria més fàcil que, llavors, en algun moment, ella no s'oposés tant a la prova de la medicació.
Perquè una cosa és que et vulguin obligar a medicar-te, i que fins i tot t'acusin "de no voler-te curar", si no ho fas (aquest és el desagradable cas de l'Adriana, de manera que encara s'enforteix més "el seu context depressiu"). I una altra que t'acullin, que et mimin, que sobretot no et renyin, i que llavors, des de la complicitat i l'afecte, eventualment també "t'acompanyin" cap a una opció que d'entrada potser no veus clara.
En el cas de l'Adriana, tothom vol que ella "es curi" (que surti de l'estat depressiu), però sovint dona la sensació que aquesta voluntat s'articula fonamentalment des dels interessos i comoditats particulars de cadascú: "Que pesada que és l'Adriana, a veure si es cura d'una vegada!" Però com que dir-ho així, amb aquesta franquesa, queda lleig, en general tothom es reprimeix i fa un esforç per ser "políticament i familiarment correcte".
I entre tanta correcció, hipocresia i "llunyania", l'Adriana segueix a la deriva. I tenint en compte el seu entorn, costa molt ser optimista.
17 d’oct. 2019
Entorns familiars (l'Adriana)
Abans de dir-li adéu li pregunto si li puc fer un petó. Em diu que no... i n'hi faig un parell. Ella, llavors, durant un instant, somriu una mica. Però no li ho dic, que ha somrigut, perquè es posaria a la defensiva, reivindicant la seva inamobilitat, la seva tristesa, tal com ella les sent. Una tristesa i un abatiment "per sempre", sense escapatòria, sense cap possibilitat de sortir-ne.
L'Adriana feia anys que gaudia una vida raonablement satisfactòria, amb algun ensurt emocional, amb alguna davallada ocasional, però no massa intensa, i a més d'una durada limitada.
Fa potser uns vint anys sí que va passar per una etapa negra i fosca del tot, i llarga, molt llarga. D'anys. Però quedava ja molt lluny, aquella etapa, no semblava que pogués tornar. Però ara ha tornat. De forma aclaparadora, omnipresent.
L'Adriana té tres filles. La gran, que també ha patit greus problemes emocionals, i depressions profundes, ara no entén la seva mare. És com si fos incapaç de recordar-se d'ella mateixa, quan estava així, a dins del pou, en mig de la negror i de la impotència més absolutes, amb pensaments tots desoladors, fatalistes, autodestructius. De vegades diu que l'Adriana està com està perquè vol. I de vegades la seva mare, aquesta absurditat, la repeteix (o és al revés, la mare la diu i la filla la repeteix).
La segona filla és una executiva, una persona molt intel.ligent i treballadora, dedicada de forma absorbent a la seva feina. L'estat de la seva mare la trasbalsa, en gran mesura perquè el seu estat derrotista, abatut i negre li distorsiona la seva pròpia vida: que la mare estigui malalta, tan malalta, tan enfonsada, fa que ella hagi de pensar en la mare, ocupar-se'n, i aquesta dedicació la distreu de la seva feina.
Voldria gestionar els problemes de la mare amb la mateixa eficàcia que gestiona les seves activitats professionals i, és clar, és impossible, no funciona així. En absolut. I és com si no ho acabés d'entendre.
La tercera filla és una persona fràgil, insegura, una persona que intenta superar aquestes mancances aparentant una determinació que no té. Va molt justa de forces, i la seva feblesa, inseguretat i volubilitat també la transmet a la mare.
Aquest és l'escenari familiar de l'Adriana. I és obvi que no és gens favorable.
L'Adriana feia anys que gaudia una vida raonablement satisfactòria, amb algun ensurt emocional, amb alguna davallada ocasional, però no massa intensa, i a més d'una durada limitada.
Fa potser uns vint anys sí que va passar per una etapa negra i fosca del tot, i llarga, molt llarga. D'anys. Però quedava ja molt lluny, aquella etapa, no semblava que pogués tornar. Però ara ha tornat. De forma aclaparadora, omnipresent.
L'Adriana té tres filles. La gran, que també ha patit greus problemes emocionals, i depressions profundes, ara no entén la seva mare. És com si fos incapaç de recordar-se d'ella mateixa, quan estava així, a dins del pou, en mig de la negror i de la impotència més absolutes, amb pensaments tots desoladors, fatalistes, autodestructius. De vegades diu que l'Adriana està com està perquè vol. I de vegades la seva mare, aquesta absurditat, la repeteix (o és al revés, la mare la diu i la filla la repeteix).
La segona filla és una executiva, una persona molt intel.ligent i treballadora, dedicada de forma absorbent a la seva feina. L'estat de la seva mare la trasbalsa, en gran mesura perquè el seu estat derrotista, abatut i negre li distorsiona la seva pròpia vida: que la mare estigui malalta, tan malalta, tan enfonsada, fa que ella hagi de pensar en la mare, ocupar-se'n, i aquesta dedicació la distreu de la seva feina.
Voldria gestionar els problemes de la mare amb la mateixa eficàcia que gestiona les seves activitats professionals i, és clar, és impossible, no funciona així. En absolut. I és com si no ho acabés d'entendre.
La tercera filla és una persona fràgil, insegura, una persona que intenta superar aquestes mancances aparentant una determinació que no té. Va molt justa de forces, i la seva feblesa, inseguretat i volubilitat també la transmet a la mare.
Aquest és l'escenari familiar de l'Adriana. I és obvi que no és gens favorable.
26 de set. 2019
L'interruptor
Un ensinistrador de cavalls explica en una entrevista que si vols que un cavall faci un exercici primer has de veure si en aquell moment el cavall és capaç d'estar atent. Posa l'exemple d'una egua que hi ha a la vora, de la que diu que el moviment de les seves orelles indica que encara té el cap ocupat amb un semental que fa un moment ha passat per allí.
Al cap de poc, diu que les orelles de l'egua indiquen que ja no està distreta, i que per tant ja és capaç d'estar realment atenta: ara s'implicarà de debò en l'exercici que se li faci fer.
M'ho explica el Carles. I diu que és força igual que el que li passa a ell amb el Ramon. Quan vol dir-li alguna cosa, ha de fixar-se primer en "les orelles" del Ramon: en el seu llenguatge corporal, en la seva postura, i sobretot en la seva mirada, ja que són indicis absolutament fiables de si en aquell moment pot servir d'alguna cosa fer-li un comentari al Ramon.
Diu que quan el Ramon té els pensaments en una altra banda, la seva llunyania mental és del tot òbvia. I no és gaire factible fer-lo aterrar; encara que ho intentis, ell segueix encaboriat. En canvi, la gent "normal", que també pot tenir (podem tenir) moments així, tanmateix som capaços "d'aterrar", sobretot si, "des de fora", ens reclamen la nostra atenció.
Diu que és com un interruptor: "encès", "apagat", receptiu, inaccessible... I que si l'interruptor està apagat, és a dir, el Ramon "en estat de desconnexió", no cal fer cap intent, perquè no servirà de res (sobretot, si a sobre el tema a tractar és una mica complex).
El Carles diu que, amb persones com el Ramon, cal tenir paciència, acostumar-se a viure a un altre ritme, no el dels propis desitjos ("vull dir-li això, ara"), sinó el de les ocasions ("ara sembla que pot ser possible dir-li això, a veure...").
El Carles diu això, que cal molta paciència, de vegades una paciència infinita...
Al cap de poc, diu que les orelles de l'egua indiquen que ja no està distreta, i que per tant ja és capaç d'estar realment atenta: ara s'implicarà de debò en l'exercici que se li faci fer.
M'ho explica el Carles. I diu que és força igual que el que li passa a ell amb el Ramon. Quan vol dir-li alguna cosa, ha de fixar-se primer en "les orelles" del Ramon: en el seu llenguatge corporal, en la seva postura, i sobretot en la seva mirada, ja que són indicis absolutament fiables de si en aquell moment pot servir d'alguna cosa fer-li un comentari al Ramon.
Diu que quan el Ramon té els pensaments en una altra banda, la seva llunyania mental és del tot òbvia. I no és gaire factible fer-lo aterrar; encara que ho intentis, ell segueix encaboriat. En canvi, la gent "normal", que també pot tenir (podem tenir) moments així, tanmateix som capaços "d'aterrar", sobretot si, "des de fora", ens reclamen la nostra atenció.
Diu que és com un interruptor: "encès", "apagat", receptiu, inaccessible... I que si l'interruptor està apagat, és a dir, el Ramon "en estat de desconnexió", no cal fer cap intent, perquè no servirà de res (sobretot, si a sobre el tema a tractar és una mica complex).
El Carles diu que, amb persones com el Ramon, cal tenir paciència, acostumar-se a viure a un altre ritme, no el dels propis desitjos ("vull dir-li això, ara"), sinó el de les ocasions ("ara sembla que pot ser possible dir-li això, a veure...").
El Carles diu això, que cal molta paciència, de vegades una paciència infinita...
25 de set. 2019
La motxilla
Dorm a casa del Marcel un nebot seu, que està de pas. Al matí el nebot es prepara per marxar, amb el seu equipatge: es carrega una motxilla immensa i feixuga a l'esquena, i una altra al davant.
El Marcel el veu tan carregat que li diu si vol que l'acompanyi fins a la parada de l'autobús que ha d'agafar, li diu que podríen dur la motxilla gran amb el carret. Perquè realment pesa molt. El nebot diu que d'acord, de manera que el Marcel agafa el carret d'anar a comprar, en treu la bossa, i intenta posar-hi la motxilla, amb la idea de lligar-la amb una goma elàstica. Però li costa: la motxilla és molt gran i el carret petit i inestable. Fins que al tercer intent, fent servir també les cames per aguantar la motxilla, al final aconsegueix lligar-la al carret.
Mentrestant, el nebot ha estat dret al seu costat, mirant-se'l, quiet, sense fer res, amb la motxilla petita que s'ha tornat a penjar al davant. En cap moment s'ha ofert per ajudar el Marcel, per exemple aguantant el carret perquè no es mogués, o aguantant la motxilla mentre el Marcel intentava subjectar-la amb la corretja. Amb els braços penjant, mirava el que feia el Marcel, però amb una mirada peculiar, mig encantada.
Després han sortit al carrer, el nebot amb la seva motxilla petita penjada al davant, i el Marcel traginant el carret amb la motxilla gran. El nebot no s'ha ofert per dur el carret. Segur que si el Marcel li hagués dit que dugués el carret, ho hauria fet, sense problemes, amb tota naturalitat. I si abans li hagués demanat que aguantés el carret mentre intentava subjectar-hi la motxilla, també ho hauria fet. Però com que no li havia dit res, ell no havia reaccionat.
El Marcel m'ho explica i em diu que li ha agradat no haver-li dit res, i veure el que el seu nebot anava fent (coneix poc el seu nebot, només el veu molt de tant en tant). Sap que no és un fresc, sinó que aquest comportament és una faceta més de la seva peculiar manera de ser. El Marcel pensa que quan el nebot tracta amb gent que no el coneix, de vegades deu tenir dificultats, a causa d'aquests comportaments.
El nebot té al voltant de trenta anys, i un diagnòstic d'Asperger. És una persona molt funcional, capaç d'anar d'aquí cap allà i de viure independent. Va acabar uns estudis universitaris i fa potser uns dos anys que treballa, es veu que en una feina "no adaptada", i sembla que la fa bé.
És una persona capaç de mirar als ulls, i de somriure, però quan ho fa dona la sensació que és el resultat d'un esforç, d'un aprenentatge. De fet, que hagi arribat al grau d'autonomia que ha arribat sens dubte és el resultat de molts aprenentatges. I de molta dedicació per part dels seus pares. I d'un entorn educatiu conscient de les seves dificultats i amb els recursos necessaris per anar superant o minimitzant aquestes dificultats.
Alguna vegada que el Marcel ha tret el tema, el nebot li ha manifestat la seva consciència de ser "diferent". De vegades, a més, el nebot es lamenta de la seva solitud.
El Marcel el veu tan carregat que li diu si vol que l'acompanyi fins a la parada de l'autobús que ha d'agafar, li diu que podríen dur la motxilla gran amb el carret. Perquè realment pesa molt. El nebot diu que d'acord, de manera que el Marcel agafa el carret d'anar a comprar, en treu la bossa, i intenta posar-hi la motxilla, amb la idea de lligar-la amb una goma elàstica. Però li costa: la motxilla és molt gran i el carret petit i inestable. Fins que al tercer intent, fent servir també les cames per aguantar la motxilla, al final aconsegueix lligar-la al carret.
Mentrestant, el nebot ha estat dret al seu costat, mirant-se'l, quiet, sense fer res, amb la motxilla petita que s'ha tornat a penjar al davant. En cap moment s'ha ofert per ajudar el Marcel, per exemple aguantant el carret perquè no es mogués, o aguantant la motxilla mentre el Marcel intentava subjectar-la amb la corretja. Amb els braços penjant, mirava el que feia el Marcel, però amb una mirada peculiar, mig encantada.
Després han sortit al carrer, el nebot amb la seva motxilla petita penjada al davant, i el Marcel traginant el carret amb la motxilla gran. El nebot no s'ha ofert per dur el carret. Segur que si el Marcel li hagués dit que dugués el carret, ho hauria fet, sense problemes, amb tota naturalitat. I si abans li hagués demanat que aguantés el carret mentre intentava subjectar-hi la motxilla, també ho hauria fet. Però com que no li havia dit res, ell no havia reaccionat.
El Marcel m'ho explica i em diu que li ha agradat no haver-li dit res, i veure el que el seu nebot anava fent (coneix poc el seu nebot, només el veu molt de tant en tant). Sap que no és un fresc, sinó que aquest comportament és una faceta més de la seva peculiar manera de ser. El Marcel pensa que quan el nebot tracta amb gent que no el coneix, de vegades deu tenir dificultats, a causa d'aquests comportaments.
El nebot té al voltant de trenta anys, i un diagnòstic d'Asperger. És una persona molt funcional, capaç d'anar d'aquí cap allà i de viure independent. Va acabar uns estudis universitaris i fa potser uns dos anys que treballa, es veu que en una feina "no adaptada", i sembla que la fa bé.
És una persona capaç de mirar als ulls, i de somriure, però quan ho fa dona la sensació que és el resultat d'un esforç, d'un aprenentatge. De fet, que hagi arribat al grau d'autonomia que ha arribat sens dubte és el resultat de molts aprenentatges. I de molta dedicació per part dels seus pares. I d'un entorn educatiu conscient de les seves dificultats i amb els recursos necessaris per anar superant o minimitzant aquestes dificultats.
Alguna vegada que el Marcel ha tret el tema, el nebot li ha manifestat la seva consciència de ser "diferent". De vegades, a més, el nebot es lamenta de la seva solitud.
24 de set. 2019
Llibres sobre la felicitat
He llegit alguns llibres en el títol dels quals hi apareix, com a principal protagonista, la paraula "felicitat". N'he fullejat alguns més, n'he vist encara més als aparadors de les llibreries, als prestatges de les biblioteques, i als "aparadors d'internet". N'hi ha molts.
"Felicitat" és una paraula que em posa a la defensiva, que m'incomoda: es fa servir associada a significats tan diferents i amb propòsits tan diferents que, inevitablement, és una paraula equívoca, "una paraula trampa". Perquè tota paraula que vol dir moltes coses, a efectes pràctics sovint és poc útil, a causa precisament del seu excés de possibles significats.
S'utilitza tant en anuncis de cocacola o de desodorants, com en programes de partits polítics, encícliques del Vaticà, etc. (passa una cosa semblant amb moltes altres paraules, com per exemple "amor", o "justícia").
Torno als llibres. Pel que fa a aquest tipus de llibres (en el títol dels quals hi surt la paraula "felicitat") algun m'ha semblat interessant. Sobretot quan és el cas que parla no de felicitats infantilitzadores, màgiques, consumistes, etèries, sobrenaturals, etc. (les possibles variants són moltes), sinó d'una felicitat "en sabatilles".
Una felicitat consistent en un estat de serenitat, amb un component de plaent rutina o monotonia, d'un benestar de caràcter epicuri, estoic. Com a norma així. I si de cas, amb una mica de sort, alterat per moments més lluminosos i espurnejants.
Aquests moments ("esquitxos efímers"), serien l'excepció dins de la norma quotidiana. Uns moments que els podríem gaudir precisament "pel seu caràcter d'excepcionalitat", a causa del seu contrast. I de la seva brevetat. En canvi, convertits en norma, en rutina, ens passarien inevitablement bastant desapercebuts.
Els llibres amb aquest tipus de contingut, quan és el cas que incorporen la paraula "felicitat" al títol, segurament serien més coherents, més honestos, si la paraula no hi sortís. Però aquesta paraula és un poderós i indiscutible reclam publicitari: sense la paraula, els mateixos llibres probablement es vendrien menys.
Perquè la paraula "felicitat" és una "paraula-esquer", enganxadissa i enganxadora, una paraula amb promeses de bombolles de cava, de cocacola, de cervesa, una paraula temptadora, plena de pessigollejos, potser amb escenes de sexe, o d'èxits en diferents àmbits, potser amb imatges de prats florits i grans postes de sol... És una paraula tan suggerent i atractiva que, paradoxalment, més que afavorir potser dificulta assolir "alguna cosa semblant a la felicitat" (epicúria, estoica) de la que he parlat abans.
Suposo que hi ha lectors que el que busquen és precisament això, aquests tipus d'equívocs, de miratges o promeses, lectors als quals un altre títol (sense aquesta paraula), segurament els passaria desapercebut.
No poso exemples de llibres concrets (de llibres-trampa d'aquests, i dels seus contraris), perquè fer-ho em suposaria un esforç extra de ponderació i comparació, i avui em fa mandra. Potser un altre dia, ja ho veurem.
"Felicitat" és una paraula que em posa a la defensiva, que m'incomoda: es fa servir associada a significats tan diferents i amb propòsits tan diferents que, inevitablement, és una paraula equívoca, "una paraula trampa". Perquè tota paraula que vol dir moltes coses, a efectes pràctics sovint és poc útil, a causa precisament del seu excés de possibles significats.
S'utilitza tant en anuncis de cocacola o de desodorants, com en programes de partits polítics, encícliques del Vaticà, etc. (passa una cosa semblant amb moltes altres paraules, com per exemple "amor", o "justícia").
Torno als llibres. Pel que fa a aquest tipus de llibres (en el títol dels quals hi surt la paraula "felicitat") algun m'ha semblat interessant. Sobretot quan és el cas que parla no de felicitats infantilitzadores, màgiques, consumistes, etèries, sobrenaturals, etc. (les possibles variants són moltes), sinó d'una felicitat "en sabatilles".
Una felicitat consistent en un estat de serenitat, amb un component de plaent rutina o monotonia, d'un benestar de caràcter epicuri, estoic. Com a norma així. I si de cas, amb una mica de sort, alterat per moments més lluminosos i espurnejants.
Aquests moments ("esquitxos efímers"), serien l'excepció dins de la norma quotidiana. Uns moments que els podríem gaudir precisament "pel seu caràcter d'excepcionalitat", a causa del seu contrast. I de la seva brevetat. En canvi, convertits en norma, en rutina, ens passarien inevitablement bastant desapercebuts.
Els llibres amb aquest tipus de contingut, quan és el cas que incorporen la paraula "felicitat" al títol, segurament serien més coherents, més honestos, si la paraula no hi sortís. Però aquesta paraula és un poderós i indiscutible reclam publicitari: sense la paraula, els mateixos llibres probablement es vendrien menys.
Perquè la paraula "felicitat" és una "paraula-esquer", enganxadissa i enganxadora, una paraula amb promeses de bombolles de cava, de cocacola, de cervesa, una paraula temptadora, plena de pessigollejos, potser amb escenes de sexe, o d'èxits en diferents àmbits, potser amb imatges de prats florits i grans postes de sol... És una paraula tan suggerent i atractiva que, paradoxalment, més que afavorir potser dificulta assolir "alguna cosa semblant a la felicitat" (epicúria, estoica) de la que he parlat abans.
Suposo que hi ha lectors que el que busquen és precisament això, aquests tipus d'equívocs, de miratges o promeses, lectors als quals un altre títol (sense aquesta paraula), segurament els passaria desapercebut.
No poso exemples de llibres concrets (de llibres-trampa d'aquests, i dels seus contraris), perquè fer-ho em suposaria un esforç extra de ponderació i comparació, i avui em fa mandra. Potser un altre dia, ja ho veurem.
5 de set. 2019
Contra les normes i les convencions (el Domingo i el Sebastià)
A quarts de set del matí vaig cap a l'estació. Abans d'arribar-hi, arrambat a la porta d'una botiga, damunt d'alguns cartrons, hi veig el Domingo estirat, dormint. Panxa enlaire, amb els braços plegats damunt del cos, la respiració pausada, la cara tranquil.la.
No està tapat amb cap roba, la nit és calorosa (això passa a mitjans d'agost). Tal com és habitual en ell, no porta cap motxilla ni bossa: l'únic "equipatge" seu són els pantalons, les vambes i la camisa que du posats. No li dic res, no el destorbo; suposo que l'incomodaria que el descobrís aquí, així.
Fa bastants anys que el Domingo fa aquesta vida, de vegades sense sostre, com avui, de vegades al poble fent alguns jornals. Abans, durant deu anys va treballar a una fàbrica, i quan va plegar tothom li va dir que era el pitjor error de la seva vida. Però a la fàbrica li feien fer sempre les feines més dures, i ell n'estava tip, de les feines dures, i també de les rutines, de la monotonia, de la falta de llibertat.
Algunes d'aquelles persones potser el van criticar perquè va fer el que potser a elles els agradaria fer, i en canvi no eren capaces de fer: engegar a passeig les rutines, deixar de tenir la vida tan programada, del tot previsible... I com que no s'atrevien (ni tan sols a pensar-hi), el criticaven a ell per haver-se atrevit. Potser...
Uns dies després vaig a veure l'Elisabet. Sempre m'explica anècdotes de la residència, i aquesta vegada m'explica que la setmana passada el Sebastià es va escapar i es va estar uns dies fora, fins que el van trobar, o potser es va deixar trobar, cansat.
No és la primera vegada, es veu que de tant en tant el Sebastià ho fa: s'escapa, està uns dies "desaparegut", i després torna a aparèixer, o el troben i el tornen. Desorientat, esgotat. Llavors s'està una temporada llarga sense permisos de sortida, fins que més endavant en comença a tenir algun... i al cap d'un temps de fer bondat, un dia, de cop, es torna a escapar.
Potser s'escapa perquè pensa que la primera obligació "d'un presoner", "capturat per l'enemic", és intentar escapar-se. O potser no ho pensa, i senzillament se li fa insuportable la vida permanentment supervisada de la residència (de la mateixa manera que el Domingo estava tip de la fàbrica). Se li fa insuportable la vida de la residència i, de tant en tant, per respirar una mica de llibertat, el Sebastià s'escapa. De fet, no costa d'entendre: si tinguéssim l'energia necessària, tots faríem el mateix, si ens tanquessin en un lloc així.
Els dos, el Sebastià i el Domingo, són "rebels del sistema"; cada un el desafia des de la seva posició, segons les seves possibilitats. Trenquen les normes, les convencions, i és possible que amb les seves decisions siguin persones "més vives" que les que sempre fan (fem) bondat.
Més vives que les persones que, si estan en una residència psiquiàtrica, no s'escapen. O les que, si estan en una fàbrica, encara que els atipi la feina i la rutina, potser si passen tota la vida...
No està tapat amb cap roba, la nit és calorosa (això passa a mitjans d'agost). Tal com és habitual en ell, no porta cap motxilla ni bossa: l'únic "equipatge" seu són els pantalons, les vambes i la camisa que du posats. No li dic res, no el destorbo; suposo que l'incomodaria que el descobrís aquí, així.
Fa bastants anys que el Domingo fa aquesta vida, de vegades sense sostre, com avui, de vegades al poble fent alguns jornals. Abans, durant deu anys va treballar a una fàbrica, i quan va plegar tothom li va dir que era el pitjor error de la seva vida. Però a la fàbrica li feien fer sempre les feines més dures, i ell n'estava tip, de les feines dures, i també de les rutines, de la monotonia, de la falta de llibertat.
Algunes d'aquelles persones potser el van criticar perquè va fer el que potser a elles els agradaria fer, i en canvi no eren capaces de fer: engegar a passeig les rutines, deixar de tenir la vida tan programada, del tot previsible... I com que no s'atrevien (ni tan sols a pensar-hi), el criticaven a ell per haver-se atrevit. Potser...
Uns dies després vaig a veure l'Elisabet. Sempre m'explica anècdotes de la residència, i aquesta vegada m'explica que la setmana passada el Sebastià es va escapar i es va estar uns dies fora, fins que el van trobar, o potser es va deixar trobar, cansat.
No és la primera vegada, es veu que de tant en tant el Sebastià ho fa: s'escapa, està uns dies "desaparegut", i després torna a aparèixer, o el troben i el tornen. Desorientat, esgotat. Llavors s'està una temporada llarga sense permisos de sortida, fins que més endavant en comença a tenir algun... i al cap d'un temps de fer bondat, un dia, de cop, es torna a escapar.
Potser s'escapa perquè pensa que la primera obligació "d'un presoner", "capturat per l'enemic", és intentar escapar-se. O potser no ho pensa, i senzillament se li fa insuportable la vida permanentment supervisada de la residència (de la mateixa manera que el Domingo estava tip de la fàbrica). Se li fa insuportable la vida de la residència i, de tant en tant, per respirar una mica de llibertat, el Sebastià s'escapa. De fet, no costa d'entendre: si tinguéssim l'energia necessària, tots faríem el mateix, si ens tanquessin en un lloc així.
Els dos, el Sebastià i el Domingo, són "rebels del sistema"; cada un el desafia des de la seva posició, segons les seves possibilitats. Trenquen les normes, les convencions, i és possible que amb les seves decisions siguin persones "més vives" que les que sempre fan (fem) bondat.
Més vives que les persones que, si estan en una residència psiquiàtrica, no s'escapen. O les que, si estan en una fàbrica, encara que els atipi la feina i la rutina, potser si passen tota la vida...
4 de set. 2019
Gossos i persones
És un home d'uns cinquanta anys, amb un posat estrany, una mirada estranya, potser té alguna discapacitat. Està parat al mig d'un carrer pel qual no hi passen cotxes. És la imatge d'un home fràgil, vulnerable.
Uns trenta metres més enllà un noi d'uns vint-i-cinc anys passeja un gos. De cop, el gos surt disparat, bordant, en direcció cap a l'home. S'atura a només un metre d'ell, i segueix bordant amenaçador. El noi el crida, però el gos no li fa cas.
L'home fa cara de molt espantat, de terroritzat; s'encongeix, es protegeix el cos amb els braços. I el gos borda encara més. Casualment jo estic a la vora (al carrer no hi ha ningú més), m'acosto ràpid fins al costat de l'home i faig quatre crits al gos, i el gos marxa.
Mentrestant, el noi ha seguit cridant el gos, però sense moure's d'on era. I quan el gos, després que jo l'hagi foragitat, torna amb ell, ell es gira i se'n va, sense dir res.
Com que veig que l'home més o menys s'ha recuperat de l'ensurt, me'n vaig en direcció cap al noi. Quan l'atrapo, de manera reposada, educada, li dic que ha de vigilar, perquè encara que el seu gos potser no sigui perillós (no ho sembla), no a tothom li agraden els gossos: hi ha gent a la qual li fan por. Pel motiu que sigui, és igual.
Em demana disculpes, i li dic que a mi no me les ha de demanar, que a qui ha espantat el seu gos, i molt, és a aquell home. Em diu que ho lamenta. Però no tinc clar que sigui així, que ho lamenti, perquè no va a demanar disculpes a aquell hom.
També és veritat que hauria pogut ser pitjor, que m'hauria pogut trobar algú que potser fins i tot m'hagués insultat, "per ficar-me amb ell i el seu gos"...
D'altra banda, a mi "aquest gos" no em feia por, perquè encara que tingués una certa envergadura, no semblava perillós. No sé de quina raça era (hi entenc poc), però si hagués sigut un gos d'aquest "potencialment conflictius", per exemple d'aquests que tenen pinta de gos de baralles, no sé què hauria fet, si hauria intervingut igual o m'hauria acollonit.
Això, al marge que els gossos "no perillosos" de vegades també mosseguen els desconeguts: "No mossega mai", et diu l'amo, o la mestressa, però a tu ja t'ha queixalat (a mi m'ha passat).
En qualsevol cas, per a mi aquesta no és una història "de gossos", sinó de persones. De persones fràgils, que s'espanten, i d'altres persones que no són sensibles davant d'aquests espants. I això sempre és trist.
No és la primera vegada que veig una escena semblant: una persona espantada (de l'edat que sigui, potser un nen), perquè un gos al qual el seu amo no controla, o que no el controla el suficient, se li acosta massa, i li borda de forma amenaçadora, de manera que la persona amenaçada se sent agredida, violentada, en perill.
Estadísticament, això que dic, la majoria de les persones que tenen gossos sembla que no ho entenen. Sovint, segons elles, "la gent no hauria de tenir por dels gossos". Com si la por fos una raó, en lloc d'una emoció.
Pensen que si hi ha gent que té por dels gossos (o que senzillament no els agraden), "és el seu problema", de manera que "el seu gos" no hi té res a veure. I tanquen el tema.
Per això he parlat de tristesa. Perquè m'ha quedat a dins la imatge d'aquest home terroritzat, no per culpa del gos (els gossos no tenen culpes), sinó per culpa de la deixadesa i la insensibilitat de l'amo d'aquest gos.
Uns trenta metres més enllà un noi d'uns vint-i-cinc anys passeja un gos. De cop, el gos surt disparat, bordant, en direcció cap a l'home. S'atura a només un metre d'ell, i segueix bordant amenaçador. El noi el crida, però el gos no li fa cas.
L'home fa cara de molt espantat, de terroritzat; s'encongeix, es protegeix el cos amb els braços. I el gos borda encara més. Casualment jo estic a la vora (al carrer no hi ha ningú més), m'acosto ràpid fins al costat de l'home i faig quatre crits al gos, i el gos marxa.
Mentrestant, el noi ha seguit cridant el gos, però sense moure's d'on era. I quan el gos, després que jo l'hagi foragitat, torna amb ell, ell es gira i se'n va, sense dir res.
Com que veig que l'home més o menys s'ha recuperat de l'ensurt, me'n vaig en direcció cap al noi. Quan l'atrapo, de manera reposada, educada, li dic que ha de vigilar, perquè encara que el seu gos potser no sigui perillós (no ho sembla), no a tothom li agraden els gossos: hi ha gent a la qual li fan por. Pel motiu que sigui, és igual.
Em demana disculpes, i li dic que a mi no me les ha de demanar, que a qui ha espantat el seu gos, i molt, és a aquell home. Em diu que ho lamenta. Però no tinc clar que sigui així, que ho lamenti, perquè no va a demanar disculpes a aquell hom.
També és veritat que hauria pogut ser pitjor, que m'hauria pogut trobar algú que potser fins i tot m'hagués insultat, "per ficar-me amb ell i el seu gos"...
D'altra banda, a mi "aquest gos" no em feia por, perquè encara que tingués una certa envergadura, no semblava perillós. No sé de quina raça era (hi entenc poc), però si hagués sigut un gos d'aquest "potencialment conflictius", per exemple d'aquests que tenen pinta de gos de baralles, no sé què hauria fet, si hauria intervingut igual o m'hauria acollonit.
Això, al marge que els gossos "no perillosos" de vegades també mosseguen els desconeguts: "No mossega mai", et diu l'amo, o la mestressa, però a tu ja t'ha queixalat (a mi m'ha passat).
En qualsevol cas, per a mi aquesta no és una història "de gossos", sinó de persones. De persones fràgils, que s'espanten, i d'altres persones que no són sensibles davant d'aquests espants. I això sempre és trist.
No és la primera vegada que veig una escena semblant: una persona espantada (de l'edat que sigui, potser un nen), perquè un gos al qual el seu amo no controla, o que no el controla el suficient, se li acosta massa, i li borda de forma amenaçadora, de manera que la persona amenaçada se sent agredida, violentada, en perill.
Estadísticament, això que dic, la majoria de les persones que tenen gossos sembla que no ho entenen. Sovint, segons elles, "la gent no hauria de tenir por dels gossos". Com si la por fos una raó, en lloc d'una emoció.
Pensen que si hi ha gent que té por dels gossos (o que senzillament no els agraden), "és el seu problema", de manera que "el seu gos" no hi té res a veure. I tanquen el tema.
Per això he parlat de tristesa. Perquè m'ha quedat a dins la imatge d'aquest home terroritzat, no per culpa del gos (els gossos no tenen culpes), sinó per culpa de la deixadesa i la insensibilitat de l'amo d'aquest gos.
3 de set. 2019
Parenostres i samarretes
L'Elisabet de vegades passa amb tota naturalitat d'una conversa seriosa, interessant, reflexiva, a una altra del tot superficial, infantil. De vegades potser ho fa perquè el tema de la conversa seriosa arriba un punt que la incomoda, o la cansa, i de vegades sembla que el que li passa és que senzillament perd el fil.
En el primer cas, té poc sentit intentar retornar al tema inicial, ja que l'abandonament és intencionat. En el segon, sovint el que passa és que llavors, amb el seu despistament, "es tanca aquella porta que havia estat oberta", i no es pot tornar a obrir perquè ella ja s'ha situat "en un altre espai mental".
De vegades el que passa és que no saps on és (i on ets), si en el primer supòsit o en el segon. I potser és perquè la situació és una barreja dels dos. Per exemple: un d'aquests dies de sensació de complicitat i profunditat en la conversa, en què parlem de la sort que té ella de tenir fe, de poder resar, de sentir-se acompanyada i protegida per les seves creences religioses, de cop sembla que se li acudeix una forma d'il.lustrar aquesta sort.
M'explica que quan està a una botiga dubtant entre comprar-se una samarreta o una altra, perquè no té clar quina li agrada més, doncs que llavors resa un parenostre, i li demana a Déu que li digui quina és més bonica, quina s'ha de comprar, i que això l'ajuda.
I jo em quedo bocabadat, i és clar, em faig un tip de riure. Perquè de la mateixa manera que l'he escoltat amb un profund respecte fins un moment abans, amb tota la delicadesa que sóc capaç (que crec honestament que en aquests casos és gran), quan em surt amb aquesta ocurrència no puc reprimir el meu riure.
Alhora, ella, que de fet no és gens tonta, també es posa a riure, perquè suposo que s'adona de la comicitat del que ha explicat (que d'altra banda segur que és ben bé tal com ho ha explicat).
En qualsevol cas, un episodi com aquests no "contamina" en absolut una conversa posterior amb ella sobre la seva dimensió religiosa; l'ocurrència és només un parèntesi, i un cop tancat el parèntesi (tancat per ella i tancat per mi), en queda només això, el record d'aquesta anècdota.
En el primer cas, té poc sentit intentar retornar al tema inicial, ja que l'abandonament és intencionat. En el segon, sovint el que passa és que llavors, amb el seu despistament, "es tanca aquella porta que havia estat oberta", i no es pot tornar a obrir perquè ella ja s'ha situat "en un altre espai mental".
De vegades el que passa és que no saps on és (i on ets), si en el primer supòsit o en el segon. I potser és perquè la situació és una barreja dels dos. Per exemple: un d'aquests dies de sensació de complicitat i profunditat en la conversa, en què parlem de la sort que té ella de tenir fe, de poder resar, de sentir-se acompanyada i protegida per les seves creences religioses, de cop sembla que se li acudeix una forma d'il.lustrar aquesta sort.
M'explica que quan està a una botiga dubtant entre comprar-se una samarreta o una altra, perquè no té clar quina li agrada més, doncs que llavors resa un parenostre, i li demana a Déu que li digui quina és més bonica, quina s'ha de comprar, i que això l'ajuda.
I jo em quedo bocabadat, i és clar, em faig un tip de riure. Perquè de la mateixa manera que l'he escoltat amb un profund respecte fins un moment abans, amb tota la delicadesa que sóc capaç (que crec honestament que en aquests casos és gran), quan em surt amb aquesta ocurrència no puc reprimir el meu riure.
Alhora, ella, que de fet no és gens tonta, també es posa a riure, perquè suposo que s'adona de la comicitat del que ha explicat (que d'altra banda segur que és ben bé tal com ho ha explicat).
En qualsevol cas, un episodi com aquests no "contamina" en absolut una conversa posterior amb ella sobre la seva dimensió religiosa; l'ocurrència és només un parèntesi, i un cop tancat el parèntesi (tancat per ella i tancat per mi), en queda només això, el record d'aquesta anècdota.
20 d’ag. 2019
Ansietat i problemes del cor
A la Lívia feia dies que li feia mal l'estómac, el pit, que tenia nàusees, marejos i altres malestars, i com que té el cor fràgil i apedaçat, i l'anguniejava que aquests símptomes poguessin estar relacionats amb problemes del cor, va decidir anar al metge.
La van atendre molt bé, li van fer unes quantes proves, i li van dir que el cor el tenia "normal", és a dir, delicat com ja sabia, però no pitjor, i que per tant aquells malestars havien de tenir un altre origen. Que de moment es prengués uns medicaments, que evités alguns aliments i begudes, i que més endavant l'digestòleg la visitaria i li faria proves per tal d'identificar l'origen exacte d'aquells malestars.
La Lívia, a l'escoltar que el problema no era del cor, ja es va sentir millor, força alleujada. Després, a més, va seguir les indicacions relatives als aliments, i també es va prendre els medicaments.
Al cap de tres dies, una mica per casualitat, va fullejar un llibre divulgatiu sobre l'ansietat, i es va quedar absolutament parada: descrivia perfectament el que li havia passat, i també altres símptomes que havia tingut en altres moments.
Llavors va decidir que, d'entrada, pensaria en aquells problemes recents seus "des del punt de vista de l'ansietat". I que si de cas, més endavant ja es plantejaria l'opció de l'digestòleg.
Un dia, la Lívia va parlar del que li havia passat a un amic, l'Antoni. I ell li va dir que sabia bé de què parlava. L'Antoni li va dir que un dia havia anat al metge perquè tenia molt dolor muscular, opressió al pit, un braç mig immobilitzat. Que hi va anar perquè estava convençut que tenia una cosa greu.
El va tendre una doctora, i l'Antoni va tenir la sensació que no l'havia escoltat mai tan bé ningú, amb tanta atenció, amb una mirada tan interessada. Després que ell li hagués explicat tot el que li passava, i que hagués contestat algunes preguntes que ella li va fer, quan estava convençut que li diria "que tenia alguna cosa molt greu", ella li va dir que li semblava que, probablement, l'únic que li passava era que estava molt ansiós, i que l'ansietat li provocava tota aquella simptomatologia. Però que de tota manera, si no es quedava tranquil, si ho volia se li podien fer algunes proves per descartar altres possibilitats.
Ell es va sentir incomodat, menystingut, amb aquella explicació. Li semblava que no podia ser, i va decidir fer-se les proves. Però els resultats van ser del tot normals, de manera que no li va quedar més remei que acceptar que segurament aquella doctora tenia raó. D'ençà d'aleshores, ha anat interioritzant aquesta idea de les ansietats, l'ha anat treballant, i ha anat fent aprenentatges enfocats a gestionar-les millor. Amb bons resultats.
En casos així, amb un problema semblant, segons els metges que et toquin pot ser que acabis (per exemple) a un quiròfan, o desviat a un psicòleg. Per descomptat, no es poden fer generalitzacions, perquè de vegades realment "cal anar al quiròfan" (o fer la intervenció que s'escaigui). Vaja, que no és fàcil, l'ofici de metge (de bon metge). De vegades és bastant complicat.
En qualsevol cas, sembla que moltes vegades (potser massa) s'aborden situacions amb fàrmacs o altres intervencions que evolucionarien millor, i amb menys riscos, d'una altra manera.
La van atendre molt bé, li van fer unes quantes proves, i li van dir que el cor el tenia "normal", és a dir, delicat com ja sabia, però no pitjor, i que per tant aquells malestars havien de tenir un altre origen. Que de moment es prengués uns medicaments, que evités alguns aliments i begudes, i que més endavant l'digestòleg la visitaria i li faria proves per tal d'identificar l'origen exacte d'aquells malestars.
La Lívia, a l'escoltar que el problema no era del cor, ja es va sentir millor, força alleujada. Després, a més, va seguir les indicacions relatives als aliments, i també es va prendre els medicaments.
Al cap de tres dies, una mica per casualitat, va fullejar un llibre divulgatiu sobre l'ansietat, i es va quedar absolutament parada: descrivia perfectament el que li havia passat, i també altres símptomes que havia tingut en altres moments.
Llavors va decidir que, d'entrada, pensaria en aquells problemes recents seus "des del punt de vista de l'ansietat". I que si de cas, més endavant ja es plantejaria l'opció de l'digestòleg.
Un dia, la Lívia va parlar del que li havia passat a un amic, l'Antoni. I ell li va dir que sabia bé de què parlava. L'Antoni li va dir que un dia havia anat al metge perquè tenia molt dolor muscular, opressió al pit, un braç mig immobilitzat. Que hi va anar perquè estava convençut que tenia una cosa greu.
El va tendre una doctora, i l'Antoni va tenir la sensació que no l'havia escoltat mai tan bé ningú, amb tanta atenció, amb una mirada tan interessada. Després que ell li hagués explicat tot el que li passava, i que hagués contestat algunes preguntes que ella li va fer, quan estava convençut que li diria "que tenia alguna cosa molt greu", ella li va dir que li semblava que, probablement, l'únic que li passava era que estava molt ansiós, i que l'ansietat li provocava tota aquella simptomatologia. Però que de tota manera, si no es quedava tranquil, si ho volia se li podien fer algunes proves per descartar altres possibilitats.
Ell es va sentir incomodat, menystingut, amb aquella explicació. Li semblava que no podia ser, i va decidir fer-se les proves. Però els resultats van ser del tot normals, de manera que no li va quedar més remei que acceptar que segurament aquella doctora tenia raó. D'ençà d'aleshores, ha anat interioritzant aquesta idea de les ansietats, l'ha anat treballant, i ha anat fent aprenentatges enfocats a gestionar-les millor. Amb bons resultats.
En casos així, amb un problema semblant, segons els metges que et toquin pot ser que acabis (per exemple) a un quiròfan, o desviat a un psicòleg. Per descomptat, no es poden fer generalitzacions, perquè de vegades realment "cal anar al quiròfan" (o fer la intervenció que s'escaigui). Vaja, que no és fàcil, l'ofici de metge (de bon metge). De vegades és bastant complicat.
En qualsevol cas, sembla que moltes vegades (potser massa) s'aborden situacions amb fàrmacs o altres intervencions que evolucionarien millor, i amb menys riscos, d'una altra manera.
18 d’ag. 2019
L'obituari
Fa temps (no el concreto, per no donar massa pistes), va morir el germà d'una persona molt coneguda. Tot i que el difunt no havia tingut cap protagonisme públic ni havia fet mai res rellevant (només era "el germà de"), un diari dels més venuts li va dedicar un obituari de mitja pàgina.
El text, d'altra banda, donava una imatge d'aquella persona molt allunyada de la realitat; n'exagerava (o senzillament n'inventava) algunes facetes, alhora que n'ocultava unes altres. Com que no el coneixia ningú (a banda de la gent més propera a la família), la publicació d'aquella falsificació passava inadvertida.
De manera paradoxal, les facetes que s'ocultaven eren aquelles que "com a germà d'algú conegut", haurien pogut tenir un interès compartir-les públicament: l'interès de constatar que en totes les famílies, també les de persones conegudes, hi pot haver algú que tingui una vida especialment complicada i difícil.
Aquest era el cas: aquella persona havia patit durant dècades, des de jove, importants desequilibris mentals, a causa dels quals s'ho havia passat bastant malament. No només ell, ja que alhora havia fet anar de bòlit i angoixat molt la seva família, sobretot la seva mare. I també aquest germà conegut. Però d'això, d'aquests problemes, al llarg obituari no en sortia ni una paraula.
La paradoxa, a més, és que el germà conegut estava implicat en la defensa de la visibilització de les persones amb malalties mentals, a partir de l'argument que, si aquestes persones "surten de l'armari", contribueixen a lluitar contra l'estigma que pesa sobre elles.
Però el cas és que mentre el germà amb problemes mentals va viure, la família no va parlar del tema (d'acord, llavors la discreció podia estar justificada per l'oposició del germà malalt). I un cop ja mort, quan la llibertat de parlar podia ser més gran, tampoc no en van dir res.
Els hauria sigut fàcil explicar-ho, perquè era obvi que l'obituari i el seu contingut era una iniciativa de la família. Però el van dedicar a parlar d'aspectes secundaris, i alguns força distorsionats.
La família tenia l'obligació de parlar d'aquests aspectes desconeguts i complicats? Òbviament no. Però si es deia alguna cosa del difunt, era un engany fer-ho d'aquella manera.
Per què es va fer com es va fer? M'ho puc imaginar, però com que només és una imaginació, una suposició, prefereixo no compartir-la. En qualsevol cas, l'explicació que m'imagino no justifica l'acció, només la fa "entenedora".
Potser d'aquí a uns anys, quan hagi passat més temps, en tornaré a parlar, d'aquesta història, i llavors potser diré els noms. Ja ho veurem. Crec que tindria sentit que ho fes, ateses les peculiaritats del cas.
De moment, guardo el retall de l'obituari.
El text, d'altra banda, donava una imatge d'aquella persona molt allunyada de la realitat; n'exagerava (o senzillament n'inventava) algunes facetes, alhora que n'ocultava unes altres. Com que no el coneixia ningú (a banda de la gent més propera a la família), la publicació d'aquella falsificació passava inadvertida.
De manera paradoxal, les facetes que s'ocultaven eren aquelles que "com a germà d'algú conegut", haurien pogut tenir un interès compartir-les públicament: l'interès de constatar que en totes les famílies, també les de persones conegudes, hi pot haver algú que tingui una vida especialment complicada i difícil.
Aquest era el cas: aquella persona havia patit durant dècades, des de jove, importants desequilibris mentals, a causa dels quals s'ho havia passat bastant malament. No només ell, ja que alhora havia fet anar de bòlit i angoixat molt la seva família, sobretot la seva mare. I també aquest germà conegut. Però d'això, d'aquests problemes, al llarg obituari no en sortia ni una paraula.
La paradoxa, a més, és que el germà conegut estava implicat en la defensa de la visibilització de les persones amb malalties mentals, a partir de l'argument que, si aquestes persones "surten de l'armari", contribueixen a lluitar contra l'estigma que pesa sobre elles.
Però el cas és que mentre el germà amb problemes mentals va viure, la família no va parlar del tema (d'acord, llavors la discreció podia estar justificada per l'oposició del germà malalt). I un cop ja mort, quan la llibertat de parlar podia ser més gran, tampoc no en van dir res.
Els hauria sigut fàcil explicar-ho, perquè era obvi que l'obituari i el seu contingut era una iniciativa de la família. Però el van dedicar a parlar d'aspectes secundaris, i alguns força distorsionats.
La família tenia l'obligació de parlar d'aquests aspectes desconeguts i complicats? Òbviament no. Però si es deia alguna cosa del difunt, era un engany fer-ho d'aquella manera.
Per què es va fer com es va fer? M'ho puc imaginar, però com que només és una imaginació, una suposició, prefereixo no compartir-la. En qualsevol cas, l'explicació que m'imagino no justifica l'acció, només la fa "entenedora".
Potser d'aquí a uns anys, quan hagi passat més temps, en tornaré a parlar, d'aquesta història, i llavors potser diré els noms. Ja ho veurem. Crec que tindria sentit que ho fes, ateses les peculiaritats del cas.
De moment, guardo el retall de l'obituari.
16 d’ag. 2019
Quan un fill et dinamita la vida
A la Clara veure una dona embarassada li provoca un sentiment d'inquietud, de preocupació. També li passa quan veu un nen petit. En aquests casos pensa: Quina serà la vida d'aquesta criatura? Serà fàcil o complicada? Li tocarà passar calamitats? I si és així, quina vida els espera, als seus pares, a causa dels problemes del fill?
La Clara en parla amb una coneguda, i aquesta li diu que a ella també li passa una cosa semblant.
Abans no els passava. Abans les dues eren "normals": veien un nen petit i s'enriolaven, s'entendrien. Es feia evident el seu instint maternal. Però d'això fa anys, ara diuen que aquest instint s'ha assecat, que ha desaparegut, del tot.
Què ha passat? Ha passat que la Clara té un fill adolescent amb problemes de conducta greus, i la seva amiga una filla amb el mateix tipus de problemes. La convivència amb aquest fill i aquesta filla els ha canviat radicalment la vida, els l'ha destrossada. Viure s'ha convertit per a elles en una mena de malson, en el qual s'acumulen els episodis de descontrol dels fills, d'atacs de fúria, d'acusacions absurdes, de conductes de risc, de drogues, d'anades a la comissaria o als hospitals...
La Clara i la seva amiga tenen més fills, i els altres, educats més o menys igual, són "normals", és a dir, tenen les seves coses, com tothom, i de vegades potser són pesats, però van tirant endavant per la vida sense excessives dificultats. Alguns encara estudien, una ja treballa, tenen vida social...
La vida social. Aquest és un altre problema important del fill de la Clara i la filla de la seva amiga: l'absència de tota vida social. A causa de les seves inseguretats, pors, reaccions inadequades, inhabilitats, són persones sense cap mena de vida social. La seva solitud i la seva sensació de solitud són immenses, i doloroses en tant que indesitjades. I la consciència d'aquest grau de solitud i frustració dels fills és una altra ferida profunda per a les seves mares.
La Clara de vegades sent que per a ella seria un alleujament que el seu fill es morís, que seria el millor per tothom, perquè tot és massa complicat. I que quan sent això se sent fatal pel fet de sentir-ho, perquè com a mare, diu, no ho hauria de sentir. Però ho sent, i en els pitjors moments de descontrol mental del seu fill, ho sent amb una intensitat absoluta.
La Clara diu que en aquests moments ella no té tampoc gens de ganes de viure, que preferiria morir-se, d'una vegada. Perquè se sent molt cansada, esgotada i trista. Però que no s'hauria de morir només ella, sinó també el seu fill, perquè deixar-lo sol, amb la seva vida descontrolada, desgraciada, solitària i dolorosa és també una idea que no pot suportar.
Hi ha mares com la Clara i la seva amiga. Existeixen. Encara que siguin invisibles per a la majoria de la gent. Perquè la gent, de vegades veu el desordre de les vides d'aquests fills, però difícilment és capaç d'imaginar la fondària del pou de dolor, solitud, desesperació i sofriment en què viuen aquests fills. I en què viuen les seves mares.
I dic mares (i repeteixo un cop més el que tantes vegades dic quan parlo d'aquests temes), dic mares i no mares i pares, per dos motius. Un, perquè el sistema emocional de les mares és diferent del dels pares: per aquesta banda elles són més vulnerables. I dos, perquè de vegades en aquests casos de pares no n'hi ha, ja sigui perquè estan "presents però alhora absents", o perquè han desaparegut (o perquè no hi han sigut mai). Les mares aguanten, continuen, no abandonen... els pares, va com va.
Quan la Clara parla d'aquests fets i d'aquests sentiments et sents aclaparat. I alhora t'adones que, a banda d'escoltar-la (i això segurament ja li serveix d'alguna cosa), no pots fer res més.
La Clara en parla amb una coneguda, i aquesta li diu que a ella també li passa una cosa semblant.
Abans no els passava. Abans les dues eren "normals": veien un nen petit i s'enriolaven, s'entendrien. Es feia evident el seu instint maternal. Però d'això fa anys, ara diuen que aquest instint s'ha assecat, que ha desaparegut, del tot.
Què ha passat? Ha passat que la Clara té un fill adolescent amb problemes de conducta greus, i la seva amiga una filla amb el mateix tipus de problemes. La convivència amb aquest fill i aquesta filla els ha canviat radicalment la vida, els l'ha destrossada. Viure s'ha convertit per a elles en una mena de malson, en el qual s'acumulen els episodis de descontrol dels fills, d'atacs de fúria, d'acusacions absurdes, de conductes de risc, de drogues, d'anades a la comissaria o als hospitals...
La Clara i la seva amiga tenen més fills, i els altres, educats més o menys igual, són "normals", és a dir, tenen les seves coses, com tothom, i de vegades potser són pesats, però van tirant endavant per la vida sense excessives dificultats. Alguns encara estudien, una ja treballa, tenen vida social...
La vida social. Aquest és un altre problema important del fill de la Clara i la filla de la seva amiga: l'absència de tota vida social. A causa de les seves inseguretats, pors, reaccions inadequades, inhabilitats, són persones sense cap mena de vida social. La seva solitud i la seva sensació de solitud són immenses, i doloroses en tant que indesitjades. I la consciència d'aquest grau de solitud i frustració dels fills és una altra ferida profunda per a les seves mares.
La Clara de vegades sent que per a ella seria un alleujament que el seu fill es morís, que seria el millor per tothom, perquè tot és massa complicat. I que quan sent això se sent fatal pel fet de sentir-ho, perquè com a mare, diu, no ho hauria de sentir. Però ho sent, i en els pitjors moments de descontrol mental del seu fill, ho sent amb una intensitat absoluta.
La Clara diu que en aquests moments ella no té tampoc gens de ganes de viure, que preferiria morir-se, d'una vegada. Perquè se sent molt cansada, esgotada i trista. Però que no s'hauria de morir només ella, sinó també el seu fill, perquè deixar-lo sol, amb la seva vida descontrolada, desgraciada, solitària i dolorosa és també una idea que no pot suportar.
Hi ha mares com la Clara i la seva amiga. Existeixen. Encara que siguin invisibles per a la majoria de la gent. Perquè la gent, de vegades veu el desordre de les vides d'aquests fills, però difícilment és capaç d'imaginar la fondària del pou de dolor, solitud, desesperació i sofriment en què viuen aquests fills. I en què viuen les seves mares.
I dic mares (i repeteixo un cop més el que tantes vegades dic quan parlo d'aquests temes), dic mares i no mares i pares, per dos motius. Un, perquè el sistema emocional de les mares és diferent del dels pares: per aquesta banda elles són més vulnerables. I dos, perquè de vegades en aquests casos de pares no n'hi ha, ja sigui perquè estan "presents però alhora absents", o perquè han desaparegut (o perquè no hi han sigut mai). Les mares aguanten, continuen, no abandonen... els pares, va com va.
Quan la Clara parla d'aquests fets i d'aquests sentiments et sents aclaparat. I alhora t'adones que, a banda d'escoltar-la (i això segurament ja li serveix d'alguna cosa), no pots fer res més.
15 d’ag. 2019
El mar
No recordo el primer cop que vaig veure el mar. Devia ser bastant petit, perquè vaig néixer en una ciutat a la vora del mar. El cas és que tot i haver-lo vist moltes vegades al llarg de la vida, cada cop que el torno a veure, sobretot el primer moment, em quedo bocabadat, meravellat, amb aquesta immensitat d'aigua al meu davant.
De vegades, en aquests moments, penso en el que expliquen les persones de terres endins sobre la sensació que van tenir la primera vegada que van veure el mar: sorpresa, fascinació, incredulitat, tot amb un grau molt elevat d'intensitat. Sobretot la gent de generacions anteriors, la gent d'abans del cine i la tele, "que n'havien sentit a parlar", però que com a màxim potser l'havien vist, només, en alguna postal.
Una altra cosa que a mi em provoca la visió del mar són divagacions, imaginacions, sobre les primeres persones que van atrevir-se a aventurar-s'hi, ves a saber de quina manera i en quines circumstàncies, potser després d'haver vist arribar a la platja restes vegetals o animals d'origen desconegut...
Quan penso en aquelles primeres persones aventureres (la majoria de les quals, probablement, devien acabar ofegades), penso que és versemblant que fossin, si més no algunes, persones amb alguna "alteració mental". Potser bipolars en una fase eufòrica, esquizofrèniques amb un brot psicòtic, o amb un trastorn límit de la personalitat en una fase frenètica...
Perquè costa d'imaginar que algú, amb el cap "normal", acostumat a la vida més o menys previsible del seu entorn terrestre conegut de tota la seva vida, i de tota la vida del seu clan, fos capaç d'aventurar-se en aquella immensitat líquida absolutament desconeguda.
Alhora, penso que és molt probable que molts canvis en les formes de pensar i viure de la humanitat poden haver tingut el seu origen en conductes d'aquest tipus, de persones amb (o en) "estats alterats de la consciència", més o no tan accentuats, de manera puntual o crònica, d'origen endogen o provocats per la ingesta de substàncies... I que per tant, aquestes persones haurien tingut (probablement han tingut) un protagonisme important en l'evolució de la humanitat, ja que si no haguessin existit, probablement no haurien existit moltes de les coses que existeixen. I segurament tot seria més uniforme, més monòton, més gris. (1)
De fet, aquesta no és una idea original meva, en absolut: hi ha moltes persones, més enteses que jo, que diuen més o menys el mateix (sobretot, vinculant "els problemes mentals" amb la capacitat creativa d'alguns artistes).
Estic fent una reivindicació de la malaltia mental? Doncs no, perquè l'altra part de la malaltia és la presència del sofriment, i aquest, encara que alguna vegada hagi pogut tenir (si és que l'ha tingut) alguna utilitat evolutiva, crec que sempre serà millor si es pot evitar. Perquè és obvi "que la persona que pateix vol evitar el patiment", una altra cosa és que no sàpiga com.
Dic el sofriment: el dolor és obvi que sí que té una utilitat: sense dolor (sense aquesta alarma en el cas d'agressions al nostre cos, o de disfuncions internes seves), no hauríem durat ni una primavera.
--
(1) Sobre les paraules "evolució", "progrés" i altres de semblants també hi hauria molt a dir, i segurament els consensos no serien sempre fàcils, però ara ho deixo al marge, diguem "que és una altra història".
De vegades, en aquests moments, penso en el que expliquen les persones de terres endins sobre la sensació que van tenir la primera vegada que van veure el mar: sorpresa, fascinació, incredulitat, tot amb un grau molt elevat d'intensitat. Sobretot la gent de generacions anteriors, la gent d'abans del cine i la tele, "que n'havien sentit a parlar", però que com a màxim potser l'havien vist, només, en alguna postal.
Una altra cosa que a mi em provoca la visió del mar són divagacions, imaginacions, sobre les primeres persones que van atrevir-se a aventurar-s'hi, ves a saber de quina manera i en quines circumstàncies, potser després d'haver vist arribar a la platja restes vegetals o animals d'origen desconegut...
Quan penso en aquelles primeres persones aventureres (la majoria de les quals, probablement, devien acabar ofegades), penso que és versemblant que fossin, si més no algunes, persones amb alguna "alteració mental". Potser bipolars en una fase eufòrica, esquizofrèniques amb un brot psicòtic, o amb un trastorn límit de la personalitat en una fase frenètica...
Perquè costa d'imaginar que algú, amb el cap "normal", acostumat a la vida més o menys previsible del seu entorn terrestre conegut de tota la seva vida, i de tota la vida del seu clan, fos capaç d'aventurar-se en aquella immensitat líquida absolutament desconeguda.
Alhora, penso que és molt probable que molts canvis en les formes de pensar i viure de la humanitat poden haver tingut el seu origen en conductes d'aquest tipus, de persones amb (o en) "estats alterats de la consciència", més o no tan accentuats, de manera puntual o crònica, d'origen endogen o provocats per la ingesta de substàncies... I que per tant, aquestes persones haurien tingut (probablement han tingut) un protagonisme important en l'evolució de la humanitat, ja que si no haguessin existit, probablement no haurien existit moltes de les coses que existeixen. I segurament tot seria més uniforme, més monòton, més gris. (1)
De fet, aquesta no és una idea original meva, en absolut: hi ha moltes persones, més enteses que jo, que diuen més o menys el mateix (sobretot, vinculant "els problemes mentals" amb la capacitat creativa d'alguns artistes).
Estic fent una reivindicació de la malaltia mental? Doncs no, perquè l'altra part de la malaltia és la presència del sofriment, i aquest, encara que alguna vegada hagi pogut tenir (si és que l'ha tingut) alguna utilitat evolutiva, crec que sempre serà millor si es pot evitar. Perquè és obvi "que la persona que pateix vol evitar el patiment", una altra cosa és que no sàpiga com.
Dic el sofriment: el dolor és obvi que sí que té una utilitat: sense dolor (sense aquesta alarma en el cas d'agressions al nostre cos, o de disfuncions internes seves), no hauríem durat ni una primavera.
--
(1) Sobre les paraules "evolució", "progrés" i altres de semblants també hi hauria molt a dir, i segurament els consensos no serien sempre fàcils, però ara ho deixo al marge, diguem "que és una altra història".
8 d’ag. 2019
Fotos de malalts mentals - 3
Segueixo amb l'exposició sobre Joan Obiols a l'Espai Brossa.
Després d'haver vist l'exposició i d'haver escrit els comentaris que ja vaig compartir, llegeixo "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatría española", de Ramón García. Hi surt Joan Obiols, i Ramón Garcia diu d'ell que el seu paper com a psiquiatre va ser ambivalent (2).
Diu que d'una banda Obiols elogiava reivindicacions sorgides de les postures "antipsiquiàtriques", però que alhora defensava el corrent biologista i, de manera subtil, va afavorir la desactivació del moviment anomenat "psiquiatria comunitària" (impulsat a Itàlia per Franco Bassaglia), un moviment molt important a finals dels 60 i principis dels 70 a diferents punts d'Espanya (i avui dia encara amb molts aspectes reivindicables, sobretot en aquest ambient dominat pel monopoli aclaparador de les intervencions fonamentalment farmacològiques).
Jo no puc opinar sobre el que diu Ramón García, perquè em falta molta informació. Vaig fer els comentaris que vaig fer sobre les fotos de dones nues, i considero que puc mantenir el que vaig dir; des del meu punt de vista, i al marge de les opinions de Ramón García, les fotos d'aquestes dones nues són el testimoni d'una pràctica rebutjable.
Joan Obiols era un home amb moltes inquietuds i curiositats, en contacte amb artistes de diferents especialitats, alhora mundà, li agradava "alternar", i en aquest sentit sens dubte és una figura socialment atractiva (una mena de Juan Antonio Vallejo Nágera, però barceloní).
Ara bé, com a psiquiatre la seva feina crec s'ha d'avaluar sense contaminacions dels seus aspectes mundans, deixant de banda els enlluernaments artístics, i posant només l'atenció en el tipus de pràctica psiquiàtrica que va promoure, en relació a la qual es veu que no tot van ser llums, sinó que també hi va haver ombres.
--
(2) Virus editorial, 1995 (p. 68 i 69)
Després d'haver vist l'exposició i d'haver escrit els comentaris que ja vaig compartir, llegeixo "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatría española", de Ramón García. Hi surt Joan Obiols, i Ramón Garcia diu d'ell que el seu paper com a psiquiatre va ser ambivalent (2).
Diu que d'una banda Obiols elogiava reivindicacions sorgides de les postures "antipsiquiàtriques", però que alhora defensava el corrent biologista i, de manera subtil, va afavorir la desactivació del moviment anomenat "psiquiatria comunitària" (impulsat a Itàlia per Franco Bassaglia), un moviment molt important a finals dels 60 i principis dels 70 a diferents punts d'Espanya (i avui dia encara amb molts aspectes reivindicables, sobretot en aquest ambient dominat pel monopoli aclaparador de les intervencions fonamentalment farmacològiques).
Jo no puc opinar sobre el que diu Ramón García, perquè em falta molta informació. Vaig fer els comentaris que vaig fer sobre les fotos de dones nues, i considero que puc mantenir el que vaig dir; des del meu punt de vista, i al marge de les opinions de Ramón García, les fotos d'aquestes dones nues són el testimoni d'una pràctica rebutjable.
Joan Obiols era un home amb moltes inquietuds i curiositats, en contacte amb artistes de diferents especialitats, alhora mundà, li agradava "alternar", i en aquest sentit sens dubte és una figura socialment atractiva (una mena de Juan Antonio Vallejo Nágera, però barceloní).
Ara bé, com a psiquiatre la seva feina crec s'ha d'avaluar sense contaminacions dels seus aspectes mundans, deixant de banda els enlluernaments artístics, i posant només l'atenció en el tipus de pràctica psiquiàtrica que va promoure, en relació a la qual es veu que no tot van ser llums, sinó que també hi va haver ombres.
--
(2) Virus editorial, 1995 (p. 68 i 69)
7 d’ag. 2019
Fotos de malalts mentals - 2
Vaig dir que seria molt fàcil agafar una màquina de fer fotos i fer-ne unes quantes, de gent ingressada en manicomis (o "residències psiquiàtriques", tal com se'n diu ara), que, amb un fons que no delatés el pas del temps, i en blanc i negre, poguessin passar perfectament per fotos de persones ingressades fa unes quantes dècades, o fa un segle, en un psiquiàtric.
Perquè canvien les infraestructures i els dispositius assistencials, però les cares de la bogeria, de l'alienació, són les mateixes.
Penso en això (o més ben dit, hi torno a pensar, perquè és un pensament recurrent i altres vegades ja n'he parlat), quan vaig a veure l'exposició sobre Joan Obiols de l'Espai Brossa (ara ja tancada). (1)
Aquestes fotos de Joan Obiols, des del meu punt de vista, i al contrari de la majoria de comentaris que en fan alguns articulistes mentre dura l'exposició, em sembla que tenen un interès documental limitat, sobretot si es té la pretensió de considerar-les un testimoni "d'un món pertanyen al passat". Perquè ho repeteixo, les cares de la bogeria, malgrat el pas del temps, no canvien (i el que recullen les fotos de l'exposició són només això, "cares").
Una altra cosa seria que fossin fotos no només de cares, sinó de les persones "ubicades en el seu context": els immensos dormitoris comunitaris dels antics psiquiàtrics, els malalts a ple dia dormint de qualsevol manera pels patis o els passadissos, gent mal vestida o mig despullada... Llavors tindrien més interès, perquè el que és indiscutible és que amb el pas dels anys els escenaris han canviat molt (tot i que avui dia encara hi ha alguns "escenaris psiquiàtrics" que, fotografiats, seria factible fer-los passar també per escenaris de fa dècades).
Bé, he dit que seria fàcil, molt, fer avui fotos com les de Joan Obiols, fins i tot més impactants, de persones amb malalties mentals, ingressades o no en institucions. Però haig de fer una excepció: a l'exposició hi ha unes fotos que sí que són un testimoni molt valuós. D'una pràctica psiquiàtrica deshumanitzada i sense cap mena de respecte per les persones ingressades (avui inimaginable).
Em refereixo a les fotos de dones nues, de cos sencer (la resta, tal com he dit, són fotos de només les cares). Són fotos de dones "col.locades" per a la foto, doblement forçades, tant per la postura com per la nuesa. Com si fossin una atracció de circ. Quan veig aquestes fotos tinc la sensació d'estar contemplant una violació (i m'ho he rumiat, abans de triar aquesta paraula).
Des del meu punt de vista l'únic sentit d'exposar unes fotos així seria com a denúncia "d'una mala pràctica" del passat, la de les persones implicades en la realització de la foto. És a dir, fonamentalment (en aquest cas) una mala pràctica del seu promotor i fotògraf, Joan Obiols.
Però aquesta reflexió crítica no apareix en l'exposició de l'Espai Brossa, amb la qual cosa es multiplica l'error i la falta de respecte: a l'acció inicial censurable de Joan Obiols, s'hi afegeix (pel que fa a aquest aspecte), la dels organitzadors de l'exposició, incapaços d'incorporar aquesta visió crítica.
D'altra banda, entenc que l'exposició sigui com és, perquè el seu objectiu és, fonamentalment, posar de manifest els aspectes atractius de Joan Obiols, els seus interessos polifacètics, les seves inquietuds artístiques, també dins de l'entorn de l'assistència psiquiàtrica, etc. Tot està enfocat en aquesta direcció, "la de la persona brillant", de manera que des d'aquesta perspectiva suposo que és difícil arribar a veure (o tenir l'interès a fer visible si es coneix), algun aspecte eventualment censurable de les activitats d'aquesta persona. En aquest sentit, es podria dir que és una exposició "hagiogràfica" laica.
--
(1) "Art i Follia. Dr. Joan Obiols i Vié, psiquiatre i humanista" (octubre 2018 - abril 2019)
Perquè canvien les infraestructures i els dispositius assistencials, però les cares de la bogeria, de l'alienació, són les mateixes.
Penso en això (o més ben dit, hi torno a pensar, perquè és un pensament recurrent i altres vegades ja n'he parlat), quan vaig a veure l'exposició sobre Joan Obiols de l'Espai Brossa (ara ja tancada). (1)
Aquestes fotos de Joan Obiols, des del meu punt de vista, i al contrari de la majoria de comentaris que en fan alguns articulistes mentre dura l'exposició, em sembla que tenen un interès documental limitat, sobretot si es té la pretensió de considerar-les un testimoni "d'un món pertanyen al passat". Perquè ho repeteixo, les cares de la bogeria, malgrat el pas del temps, no canvien (i el que recullen les fotos de l'exposició són només això, "cares").
Una altra cosa seria que fossin fotos no només de cares, sinó de les persones "ubicades en el seu context": els immensos dormitoris comunitaris dels antics psiquiàtrics, els malalts a ple dia dormint de qualsevol manera pels patis o els passadissos, gent mal vestida o mig despullada... Llavors tindrien més interès, perquè el que és indiscutible és que amb el pas dels anys els escenaris han canviat molt (tot i que avui dia encara hi ha alguns "escenaris psiquiàtrics" que, fotografiats, seria factible fer-los passar també per escenaris de fa dècades).
Bé, he dit que seria fàcil, molt, fer avui fotos com les de Joan Obiols, fins i tot més impactants, de persones amb malalties mentals, ingressades o no en institucions. Però haig de fer una excepció: a l'exposició hi ha unes fotos que sí que són un testimoni molt valuós. D'una pràctica psiquiàtrica deshumanitzada i sense cap mena de respecte per les persones ingressades (avui inimaginable).
Em refereixo a les fotos de dones nues, de cos sencer (la resta, tal com he dit, són fotos de només les cares). Són fotos de dones "col.locades" per a la foto, doblement forçades, tant per la postura com per la nuesa. Com si fossin una atracció de circ. Quan veig aquestes fotos tinc la sensació d'estar contemplant una violació (i m'ho he rumiat, abans de triar aquesta paraula).
Des del meu punt de vista l'únic sentit d'exposar unes fotos així seria com a denúncia "d'una mala pràctica" del passat, la de les persones implicades en la realització de la foto. És a dir, fonamentalment (en aquest cas) una mala pràctica del seu promotor i fotògraf, Joan Obiols.
Però aquesta reflexió crítica no apareix en l'exposició de l'Espai Brossa, amb la qual cosa es multiplica l'error i la falta de respecte: a l'acció inicial censurable de Joan Obiols, s'hi afegeix (pel que fa a aquest aspecte), la dels organitzadors de l'exposició, incapaços d'incorporar aquesta visió crítica.
D'altra banda, entenc que l'exposició sigui com és, perquè el seu objectiu és, fonamentalment, posar de manifest els aspectes atractius de Joan Obiols, els seus interessos polifacètics, les seves inquietuds artístiques, també dins de l'entorn de l'assistència psiquiàtrica, etc. Tot està enfocat en aquesta direcció, "la de la persona brillant", de manera que des d'aquesta perspectiva suposo que és difícil arribar a veure (o tenir l'interès a fer visible si es coneix), algun aspecte eventualment censurable de les activitats d'aquesta persona. En aquest sentit, es podria dir que és una exposició "hagiogràfica" laica.
--
(1) "Art i Follia. Dr. Joan Obiols i Vié, psiquiatre i humanista" (octubre 2018 - abril 2019)
6 d’ag. 2019
Fotos de malalts mentals
M'agrada mirar fotos antigues. En general, i de manera més especial, si estan relacionades amb temes que m'atrauen. Per exemple, el món de la bogeria i els manicomis.
Quan vaig a algun psiquiàtric a visitar-hi algú, de vegades em miro les cares dels residents "com si jo fos un fotògraf". Sobretot les cares d'algunes persones, a causa de les seves expressions poc normals, especialment diferents, inquietants o desvalgudes, potser deformades, estranyes...
M'imagino aquestes fotos imaginàries, en blanc i negre, penjades avui en una sala d'exposicions. Títol de l'exposició: "Malalts mentals en un psiquiàtric de principis del segle XX". I penso que ningú s'adonaria de l'engany, i que els visitants dirien: "Caram, quin món, el dels psiquiàtrics d'abans".
I és que canvien moltes coses, però les cares de la bogeria molt poc. Sobretot, "si mires i alhora veus" les persones afectades.
De fet, no cal ni anar a un psiquiàtric: tombant pel carrer, veus indigents (una part dels quals per cert són malalts mentals), i també altres persones "peculiars", amb cares estranyes, mirades estranyes, gestos estranys... persones que, fotografiades també en blanc i negre, no desentonarien gens en l'exposició imaginària que he descrit.
Jo mateix les podria fer, aquestes fotos. Ja he dit "que el material", les persones per fer-les, existeix. Que només cal que vulguis mirar i veure. Ni tan sols et cal anar a un psiquiàtric, només et cal anar amb els ulls oberts pel carrer. Només cal que passegis, o que seguis en un banc i t'entretinguis mirant la gent que va passant.
L'únic problema que jo tindria, de fet insuperable, seria la meva incapacitat per fer aquestes fotos. És a dir, la meva incapacitat "per fer una foto d'una d'aquestes persones". Seria incapaç de posar-me al seu davant i fer-la. Perquè tindria la sensació de ser un "lladre d'imatges", un invasor d'intimitats. Encara que aquestes persones em donessin permís per fer-los les fotos, no podria.
Quan vaig a algun psiquiàtric a visitar-hi algú, de vegades em miro les cares dels residents "com si jo fos un fotògraf". Sobretot les cares d'algunes persones, a causa de les seves expressions poc normals, especialment diferents, inquietants o desvalgudes, potser deformades, estranyes...
M'imagino aquestes fotos imaginàries, en blanc i negre, penjades avui en una sala d'exposicions. Títol de l'exposició: "Malalts mentals en un psiquiàtric de principis del segle XX". I penso que ningú s'adonaria de l'engany, i que els visitants dirien: "Caram, quin món, el dels psiquiàtrics d'abans".
I és que canvien moltes coses, però les cares de la bogeria molt poc. Sobretot, "si mires i alhora veus" les persones afectades.
De fet, no cal ni anar a un psiquiàtric: tombant pel carrer, veus indigents (una part dels quals per cert són malalts mentals), i també altres persones "peculiars", amb cares estranyes, mirades estranyes, gestos estranys... persones que, fotografiades també en blanc i negre, no desentonarien gens en l'exposició imaginària que he descrit.
Jo mateix les podria fer, aquestes fotos. Ja he dit "que el material", les persones per fer-les, existeix. Que només cal que vulguis mirar i veure. Ni tan sols et cal anar a un psiquiàtric, només et cal anar amb els ulls oberts pel carrer. Només cal que passegis, o que seguis en un banc i t'entretinguis mirant la gent que va passant.
L'únic problema que jo tindria, de fet insuperable, seria la meva incapacitat per fer aquestes fotos. És a dir, la meva incapacitat "per fer una foto d'una d'aquestes persones". Seria incapaç de posar-me al seu davant i fer-la. Perquè tindria la sensació de ser un "lladre d'imatges", un invasor d'intimitats. Encara que aquestes persones em donessin permís per fer-los les fotos, no podria.
17 de jul. 2019
Sentiments de culpabilitat materns
Resumeixo una crònica que em fa el Carles sobre una de les reunions de familiars de persones amb trastorns de la personalitat a les quals ell assisteix.
Durant la reunió, una de les mares diu que a elles, les mares, els costa més que als pares gestionar les emocions. I que per tant, també els costa més posar límits als fills i defensar-se dels seus xantatges emocionals.
Diu que això, aquesta dificultat de les mares, als pares ("quan hi ha pares", la proporció de mares soles en aquestes reunions és molt elevada), els costa entendre-la i acceptar-la.
Un pare li diu que sí, que té tota la raó, que en general és veritat. Però que un cop reconeguda aquesta realitat, cal veure què se'n fa. És a dir, que si les mares, pel fet de ser-ho, resulta que sovint tenen vides emocionalment més difícils (a causa de les manipulacions dels fills), cal veure "què cal fer" per tal que les seves dificultats, les de les mares, siguin menors.
Diu que constatar "aquesta més gran dificultat" (pel fet de ser mares), i alhora "no anar més enllà", potser serveix per esbravar-se, però que no millora res. I que per tant cal assumir la necessitat imperiosa de fer canvis, aprenentatges. Amb el sa egoisme que la pròpia vida sigui una mica menys difícil.
D'això es parla en aquesta reunió, diu el Carles. I afegeix que alguna de les mares del grup sí que ha anat evolucionant. Sobretot, a partir del moment que ha deixat "de comprar" les acusacions del seu fill o filla. A partir del moment que ha sigut capaç de rebutjar les culpabilitats i s'ha alliberat d'aquesta feixuga i inútil motxilla, ha pogut anar fent progressos.
Aquestes mares no han eliminat del tot les seves preocupacions i sofriments (amb fills així especialment complicats segurament és impossible), però els han reduït de manera considerable. I això ja és molt.
Les xerrades amb el Carles sempre són d'allò més interessants.
Durant la reunió, una de les mares diu que a elles, les mares, els costa més que als pares gestionar les emocions. I que per tant, també els costa més posar límits als fills i defensar-se dels seus xantatges emocionals.
Diu que això, aquesta dificultat de les mares, als pares ("quan hi ha pares", la proporció de mares soles en aquestes reunions és molt elevada), els costa entendre-la i acceptar-la.
Un pare li diu que sí, que té tota la raó, que en general és veritat. Però que un cop reconeguda aquesta realitat, cal veure què se'n fa. És a dir, que si les mares, pel fet de ser-ho, resulta que sovint tenen vides emocionalment més difícils (a causa de les manipulacions dels fills), cal veure "què cal fer" per tal que les seves dificultats, les de les mares, siguin menors.
Diu que constatar "aquesta més gran dificultat" (pel fet de ser mares), i alhora "no anar més enllà", potser serveix per esbravar-se, però que no millora res. I que per tant cal assumir la necessitat imperiosa de fer canvis, aprenentatges. Amb el sa egoisme que la pròpia vida sigui una mica menys difícil.
D'això es parla en aquesta reunió, diu el Carles. I afegeix que alguna de les mares del grup sí que ha anat evolucionant. Sobretot, a partir del moment que ha deixat "de comprar" les acusacions del seu fill o filla. A partir del moment que ha sigut capaç de rebutjar les culpabilitats i s'ha alliberat d'aquesta feixuga i inútil motxilla, ha pogut anar fent progressos.
Aquestes mares no han eliminat del tot les seves preocupacions i sofriments (amb fills així especialment complicats segurament és impossible), però els han reduït de manera considerable. I això ja és molt.
Les xerrades amb el Carles sempre són d'allò més interessants.
9 de jul. 2019
Pla i l'Elisabet
Per una germana seva sé que l'Elisabet quan era jove havia estat molt aficionada a llegir Josep Pla. Amb aquesta informació, i aprofitant que jo he descobert Pla fa poc, un dia li dic a l'Elisabet que estic llegint "El quadern gris".
Tan bon punt li ho dic ella s'engresca i me'n fa grans elogis, del llibre i de Pla, i són elogis amb sentit, concrets: es refereix a la forma com Pla construeix les frases, a les detallades descripcions, a l'ús dels adjectius... Durant una petita estona, torna a aparèixer l'Elisabet (que jo ja no vaig conèixer), culta, curiosa, activa, lectora de bons llibres, també lectora d'alguns assajos sobre salut mental...
Però d'això fa mots anys. Ara, a banda d'alguns espurnejos com aquest, en queda poca cosa, "d'aquella Elisabet". Suposo que ha acabat així, en l'estat d'ara, de forma inevitable (atès el seu recorregut). Hi ha acabat després de dècades de molta medicació, de molt poca psicoteràpia (per no dir que nul.la), després d'anys de vida institucionalitzada, sense cap projecte de reinserció social, sense l'esperança d'assolir algun dia una vida més normal (sense aquesta esperança, però alhora amb el desig...).
L'Elisabet s'ha anat desdibuixant, s'ha anat empobrint intel.lectualment, s'ha anat encongint. I infantilitzant.
Ara és una persona adaptada a la vida de la residència, a la vida "d'aquest petit manicomi". Ho dic així perquè diuen que ja no n'hi ha, de manicomis, però no és cert, el que es va fer fa unes décades va ser "fragmentar-los", per tal que no cridessin tant l'atenció; la "residència" de l'Elisabet n'és un dels exemples (al llarg dels anys el centre ha canviat de nom, i de lloc, però no "de concepte").
Aquesta vegada, ha sigut Pla qui, de forma inesperada, ha provocat en l'Elisabet el retorn d'uns records acolorits (els de les lectures, suposo que barrejats amb altres records d'aquella època). Alhora, amb la presència dels records seus, a mi m'ha entrat una tristesa gran, en constatar aquesta vida seva que hauria pogut ser molt diferent, i que ha acabat sent "només la que és", en gran mesura el resultat d'una derrota. La seva derrota.
(suposo que em surt fàcil escriure avui això, així, perquè estic llegint l'assaig "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatria española", de Ramón Garcia, un llibre del 1995 -Virus Editorial- que, malgrat els més de vint anys transcorreguts, segueix sent en alguns aspectes, lamentablement, ben actual. Però si de cas d'aquest llibre i del seu autor ja en parlaré en un altre moment)
Tan bon punt li ho dic ella s'engresca i me'n fa grans elogis, del llibre i de Pla, i són elogis amb sentit, concrets: es refereix a la forma com Pla construeix les frases, a les detallades descripcions, a l'ús dels adjectius... Durant una petita estona, torna a aparèixer l'Elisabet (que jo ja no vaig conèixer), culta, curiosa, activa, lectora de bons llibres, també lectora d'alguns assajos sobre salut mental...
Però d'això fa mots anys. Ara, a banda d'alguns espurnejos com aquest, en queda poca cosa, "d'aquella Elisabet". Suposo que ha acabat així, en l'estat d'ara, de forma inevitable (atès el seu recorregut). Hi ha acabat després de dècades de molta medicació, de molt poca psicoteràpia (per no dir que nul.la), després d'anys de vida institucionalitzada, sense cap projecte de reinserció social, sense l'esperança d'assolir algun dia una vida més normal (sense aquesta esperança, però alhora amb el desig...).
L'Elisabet s'ha anat desdibuixant, s'ha anat empobrint intel.lectualment, s'ha anat encongint. I infantilitzant.
Ara és una persona adaptada a la vida de la residència, a la vida "d'aquest petit manicomi". Ho dic així perquè diuen que ja no n'hi ha, de manicomis, però no és cert, el que es va fer fa unes décades va ser "fragmentar-los", per tal que no cridessin tant l'atenció; la "residència" de l'Elisabet n'és un dels exemples (al llarg dels anys el centre ha canviat de nom, i de lloc, però no "de concepte").
Aquesta vegada, ha sigut Pla qui, de forma inesperada, ha provocat en l'Elisabet el retorn d'uns records acolorits (els de les lectures, suposo que barrejats amb altres records d'aquella època). Alhora, amb la presència dels records seus, a mi m'ha entrat una tristesa gran, en constatar aquesta vida seva que hauria pogut ser molt diferent, i que ha acabat sent "només la que és", en gran mesura el resultat d'una derrota. La seva derrota.
(suposo que em surt fàcil escriure avui això, així, perquè estic llegint l'assaig "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatria española", de Ramón Garcia, un llibre del 1995 -Virus Editorial- que, malgrat els més de vint anys transcorreguts, segueix sent en alguns aspectes, lamentablement, ben actual. Però si de cas d'aquest llibre i del seu autor ja en parlaré en un altre moment)
5 de jul. 2019
40 graus
En plena onada de calor la temperatura arriba gairebé als 40 graus. S'han emès avisos recomanant que, en la mesura del possible, s'eviti estar a l'exterior durant les hores de més calor.
L'Elisabet, igual que les altres persones de la residència amb el mateix grau d'autonomia i permisos que ella, a les tardes pot sortir. L'hora de sortida són les 3 en punt: o surt a aquesta hora, o no surt. Si surt, llavors pot tornar a les 4, o a les 6, però no entremig d'aquestes hores. Aquestes són les opcions que té.
Normalment surt. Perquè sortir és una manera de trencar la rutina, d'airejar-se, de deixar una estona "l'ambient de la residència", sovint feixuc. A fora hi ha "la vida normal", i és alleujador poder-hi estar una estona.
El contacte amb la vida de fora de la residència
fa que les persones amb ingressos indefinits (les que poden sortir, com l'Elisabet) puguin tenir la sensació que la seva vida no és tan marginal.
Aquests dies, malgrat la calor espantosa, també surt a les 3. Surt tot i que els carrers a aquesta hora estan deserts, amb un sol vertical, sense cap núvol al cel, amb el terra bullent i l'aire asfixiant. Surt i la calor la va atuint, fins que a les 4, derrotada, torna a la residència. De vegades aguanta més, i a partir de quarts de cinc ja obren el centre cívic i la biblioteca, dos llocs amb aire condicionat.
Passo per la residència i parlo amb un dels responsables. Li dic que, tenint en compte la calor que fa, estaria bé que a la tarda hi hagués l'opció de poder sortir més tard.
Li dic que ja entenc que l'hora de tornada màxima ha de ser les 6, perquè com que hi ha gent que no surt, s'ha de respectar l'hora de sopar. Però que, en canvi, flexibilitzar les opcions de sortida, per tal d'evitar una mica aquestes calorades, sembla que no hauria de ser massa difícil.
Em diu que variar les opcions de sortida sí que és complicat, "perquè tenen fet l'horari", i que va bé que sempre sigui el mateix. La calor, em ve a dir, és una variació temporal dins del curs de l'any, dura el que dura, i passa.
No insisteixo. És una d'aquestes vegades que veig amb claredat que jo i la persona amb qui parlo parlem idiomes diferents, molt diferents: ell parla de graelles d'horaris, de burocràcia, i jo de persones, de malestars i incomoditats que podrien (en aquest cas concret), ser fàcilment minimitzats.
Dic que parlem idiomes diferents, però el seu (que és l'oficial de la institució, per això es gestiona aquest tema així), des del meu punt de vista més que un idioma és una mandra, una deixadesa, una comoditat (o una voluntat "de no pensar"). En definitiva, és una actitud que, en aquest cas, posa els interessos "de la institució" pel davant dels interessos de les persones que gestiona la institució.
El món al revés, ja que si la institució existeix és només (o hauria de ser així), en funció d'aquest objectiu de servei a aquestes persones.
Sí, són dos idiomes oposats; ell parla el seu i jo el meu. Però no insisteixo, perquè jo no sóc la persona adequada per a formular una demanda (una queixa) d'aquest tipus; caldrà intentar gestionar-ho d'una altra manera, a través d'un altre "reclamador", en un altre moment.
L'Elisabet, igual que les altres persones de la residència amb el mateix grau d'autonomia i permisos que ella, a les tardes pot sortir. L'hora de sortida són les 3 en punt: o surt a aquesta hora, o no surt. Si surt, llavors pot tornar a les 4, o a les 6, però no entremig d'aquestes hores. Aquestes són les opcions que té.
Normalment surt. Perquè sortir és una manera de trencar la rutina, d'airejar-se, de deixar una estona "l'ambient de la residència", sovint feixuc. A fora hi ha "la vida normal", i és alleujador poder-hi estar una estona.
El contacte amb la vida de fora de la residència
fa que les persones amb ingressos indefinits (les que poden sortir, com l'Elisabet) puguin tenir la sensació que la seva vida no és tan marginal.
Aquests dies, malgrat la calor espantosa, també surt a les 3. Surt tot i que els carrers a aquesta hora estan deserts, amb un sol vertical, sense cap núvol al cel, amb el terra bullent i l'aire asfixiant. Surt i la calor la va atuint, fins que a les 4, derrotada, torna a la residència. De vegades aguanta més, i a partir de quarts de cinc ja obren el centre cívic i la biblioteca, dos llocs amb aire condicionat.
Passo per la residència i parlo amb un dels responsables. Li dic que, tenint en compte la calor que fa, estaria bé que a la tarda hi hagués l'opció de poder sortir més tard.
Li dic que ja entenc que l'hora de tornada màxima ha de ser les 6, perquè com que hi ha gent que no surt, s'ha de respectar l'hora de sopar. Però que, en canvi, flexibilitzar les opcions de sortida, per tal d'evitar una mica aquestes calorades, sembla que no hauria de ser massa difícil.
Em diu que variar les opcions de sortida sí que és complicat, "perquè tenen fet l'horari", i que va bé que sempre sigui el mateix. La calor, em ve a dir, és una variació temporal dins del curs de l'any, dura el que dura, i passa.
No insisteixo. És una d'aquestes vegades que veig amb claredat que jo i la persona amb qui parlo parlem idiomes diferents, molt diferents: ell parla de graelles d'horaris, de burocràcia, i jo de persones, de malestars i incomoditats que podrien (en aquest cas concret), ser fàcilment minimitzats.
Dic que parlem idiomes diferents, però el seu (que és l'oficial de la institució, per això es gestiona aquest tema així), des del meu punt de vista més que un idioma és una mandra, una deixadesa, una comoditat (o una voluntat "de no pensar"). En definitiva, és una actitud que, en aquest cas, posa els interessos "de la institució" pel davant dels interessos de les persones que gestiona la institució.
El món al revés, ja que si la institució existeix és només (o hauria de ser així), en funció d'aquest objectiu de servei a aquestes persones.
Sí, són dos idiomes oposats; ell parla el seu i jo el meu. Però no insisteixo, perquè jo no sóc la persona adequada per a formular una demanda (una queixa) d'aquest tipus; caldrà intentar gestionar-ho d'una altra manera, a través d'un altre "reclamador", en un altre moment.
24 de juny 2019
Una estranya incomoditat
La Raquel diu que després de tants anys i tants esforços intentant primer evitar que la Júlia, la seva filla, controlés una mica la seva vida i s'apartés dels precipicis que vorejava (sobretot a causa de les drogues), intentant que aconseguís una mica d'estabilitat, una mica d'autoestima, una mica d'independència, així, miques, perquè tot era molt complicat, doncs que després de tants anys i tants esforços, amb la Júlia ja a la vora dels trenta anys, amb el dubte de si aquestes miques algun dia podran ser alguna cosa més que això, només miques, és a dir, amb el dubte de si algun dia la Júlia podrà arribar a tenir un mínim d'estabilitat i d'independència, la Raquel diu que amb aquests dubtes i amb aquest cansament acumulat durant tants anys, de vegades pensa que fins a quin punt té sentit aquesta història.
La Raquel diu que a banda del cansament i el sentiment, també li pesa "la raó", una raó, la seva, a la qual se li fa estranya aquesta situació. Hi pensa, ho sent, i tant una cosa com l'altra, el pensament i el sentiment, li pesen. Per exemple, li fa una sensació d'estranyesa pensar en el munt d'esforços que ella ha dedicat a la seva filla, en tota la seva implicació, de temps, d'anys, també de diners...
Sap que és normal (que és el que es considera normal) que els pares en general, i encara més les mares en concret, facin aquestes inversions en els fills, de vegades sense límit, perquè els fills, alguns, de vegades, no són mai capaços de volar sols, a causa de la limitació que sigui, i elles, les mares, senten (ves a saber en quina mesura o proporció de forma congènita, o apresa, inculcada) que pels fills ho han de fer tot, sempre.
"La meva filla". Quina cosa més estranya. ¿Com és, pensa la Raquel, que per la pròpia filla sigui capaç de tot, o gairebé, i que per una altra persona, que potser té a la vora, potser igual de necessitada o més, potser és capaç de fer molt poc, o no res, i alhora, això no se li fa estrany?
¿És fàcil explicar-ho dient només que la Júlia és la seva filla, i l'altra no? Sí, diu la Raquel, tots els animals fan el mateix, és un mandat biològic, transmetre els propis gens i procurar que perdurin... Però la Raquel també pensa que ella no és un gat o un conill, "que fan sense pensar", sense tenir autoconsciència... I a més, des d'un punt de vista estrictament biològic, ¿quin sentit tenen tants esforços per conservar els gens de la seva filla, si són tan poc adaptatius?
A la Raquel les emocions la incomoden, i la incomoden també les raons, aquesta visió freda sobre el fet d'invertir tants esforços en una vida, la de la Júlia, que és tan complicada, una inversió que ves a saber si algun dia generarà algun retorn. No un retorn a ella, que no el busca, ni l'espera, sinó algun tipus de retorn "social": s'ha invertit molt en ella, la Júlia, i el desitjable seria, algun dia, que estigués en la posició, amb la capacitat, de retornar a la societat la inversió, o una part, o una mica. Alguna cosa, perquè si no tot és estrany.
La Raquel pensa i sent tot això, i alhora sap que seguirà fent el que fa, perquè és incapaç de no fer-ho. Sobretot, perquè quan veu la Júlia, en aquell moment, no pensa en totes aquestes coses, només la veu a ella, amb la seva fragilitat, com un conillet desvalgut i amb els ulls molt oberts (quan no és com un drac i amb els ulls flamejants). La veu a ella, sobretot en els moments fràgils, "la veu en aquell instant", sense la presència, llavors, ni del passat tan feixuc amb tots els cansaments, ni dels mals moment que encara emergeixen, ni de totes les frustracions...
El que sí sempre és present és la inquietud pel futur. La inquietud per aquest conillet desvalgut, espantat, poc hàbil, que és la seva filla, la Júlia.
La Raquel diu que a banda del cansament i el sentiment, també li pesa "la raó", una raó, la seva, a la qual se li fa estranya aquesta situació. Hi pensa, ho sent, i tant una cosa com l'altra, el pensament i el sentiment, li pesen. Per exemple, li fa una sensació d'estranyesa pensar en el munt d'esforços que ella ha dedicat a la seva filla, en tota la seva implicació, de temps, d'anys, també de diners...
Sap que és normal (que és el que es considera normal) que els pares en general, i encara més les mares en concret, facin aquestes inversions en els fills, de vegades sense límit, perquè els fills, alguns, de vegades, no són mai capaços de volar sols, a causa de la limitació que sigui, i elles, les mares, senten (ves a saber en quina mesura o proporció de forma congènita, o apresa, inculcada) que pels fills ho han de fer tot, sempre.
"La meva filla". Quina cosa més estranya. ¿Com és, pensa la Raquel, que per la pròpia filla sigui capaç de tot, o gairebé, i que per una altra persona, que potser té a la vora, potser igual de necessitada o més, potser és capaç de fer molt poc, o no res, i alhora, això no se li fa estrany?
¿És fàcil explicar-ho dient només que la Júlia és la seva filla, i l'altra no? Sí, diu la Raquel, tots els animals fan el mateix, és un mandat biològic, transmetre els propis gens i procurar que perdurin... Però la Raquel també pensa que ella no és un gat o un conill, "que fan sense pensar", sense tenir autoconsciència... I a més, des d'un punt de vista estrictament biològic, ¿quin sentit tenen tants esforços per conservar els gens de la seva filla, si són tan poc adaptatius?
A la Raquel les emocions la incomoden, i la incomoden també les raons, aquesta visió freda sobre el fet d'invertir tants esforços en una vida, la de la Júlia, que és tan complicada, una inversió que ves a saber si algun dia generarà algun retorn. No un retorn a ella, que no el busca, ni l'espera, sinó algun tipus de retorn "social": s'ha invertit molt en ella, la Júlia, i el desitjable seria, algun dia, que estigués en la posició, amb la capacitat, de retornar a la societat la inversió, o una part, o una mica. Alguna cosa, perquè si no tot és estrany.
La Raquel pensa i sent tot això, i alhora sap que seguirà fent el que fa, perquè és incapaç de no fer-ho. Sobretot, perquè quan veu la Júlia, en aquell moment, no pensa en totes aquestes coses, només la veu a ella, amb la seva fragilitat, com un conillet desvalgut i amb els ulls molt oberts (quan no és com un drac i amb els ulls flamejants). La veu a ella, sobretot en els moments fràgils, "la veu en aquell instant", sense la presència, llavors, ni del passat tan feixuc amb tots els cansaments, ni dels mals moment que encara emergeixen, ni de totes les frustracions...
El que sí sempre és present és la inquietud pel futur. La inquietud per aquest conillet desvalgut, espantat, poc hàbil, que és la seva filla, la Júlia.
27 de maig 2019
L'Elisabet, fumadora compulsiva intermitent
L'Elisabet és una fumadora compulsiva. A dins de la residència, a segons quines hores pot sortir al pati a fumar, però no sempre, ja que fora d'aquestes hores el pati està tancat.
Curiosament, durant les hores amb el pati tancat, l'Elisabet diu que no sent ansietat pel fet de no poder fumar. En canvi, durant les hores que el pati està obert, si no té cigarrets es desespera. És a dir, que a dins del cap té un interruptor que activa o desactiva "la necessitat imperiosa de fumar".
Clic: obsessió. Un altre clic: despreocupació.
El cas de l'Elisabet no és excepcional, es veu que hi ha bastantes persones a les quals els passa el mateix. Cosa que sembla que avala les teories que defensen que el tabac no genera una addicció física, sinó només psicològica (una conclusió de tot això seria que, si es vol deixar de fumar, la solució no són els pegats o xiclets de nicotina, sinó algun tipus de procés mental). (1)
Torno a l'Elisabet. El seu mecanisme mental no sempre ha funcionat igual, ja que hi ha hagut temporades en què de tant en tant no ha pogut resistir la compulsió de fumar d'amagat (per exemple, al lavabo). En aquests casos, de vegades l'han pescat, i llavors, temporalment, com a sanció, li han retallat algun dels permisos que tenia. De tota manera, sembla que actualment té un control més gran sobre els seus "clics" mentals.
Anar a veure l'Elisabet és com fer un màster de psicologia.
--
(1) Arthur Rowshan, a "El método Rowshan para dejar de fumar" (Planeta, 2006), explica bé aquests mecanismes mentals i posa exemples com el de l'Elisabet, de situacions en què els implicats fumadors fan aquest "clic" temporal sense angoixes ni desesperacions.
Curiosament, durant les hores amb el pati tancat, l'Elisabet diu que no sent ansietat pel fet de no poder fumar. En canvi, durant les hores que el pati està obert, si no té cigarrets es desespera. És a dir, que a dins del cap té un interruptor que activa o desactiva "la necessitat imperiosa de fumar".
Clic: obsessió. Un altre clic: despreocupació.
El cas de l'Elisabet no és excepcional, es veu que hi ha bastantes persones a les quals els passa el mateix. Cosa que sembla que avala les teories que defensen que el tabac no genera una addicció física, sinó només psicològica (una conclusió de tot això seria que, si es vol deixar de fumar, la solució no són els pegats o xiclets de nicotina, sinó algun tipus de procés mental). (1)
Torno a l'Elisabet. El seu mecanisme mental no sempre ha funcionat igual, ja que hi ha hagut temporades en què de tant en tant no ha pogut resistir la compulsió de fumar d'amagat (per exemple, al lavabo). En aquests casos, de vegades l'han pescat, i llavors, temporalment, com a sanció, li han retallat algun dels permisos que tenia. De tota manera, sembla que actualment té un control més gran sobre els seus "clics" mentals.
Anar a veure l'Elisabet és com fer un màster de psicologia.
--
(1) Arthur Rowshan, a "El método Rowshan para dejar de fumar" (Planeta, 2006), explica bé aquests mecanismes mentals i posa exemples com el de l'Elisabet, de situacions en què els implicats fumadors fan aquest "clic" temporal sense angoixes ni desesperacions.
26 de maig 2019
Encara creus que la policia ens protegeix?
És el text d'un cartell que veig enganxat a una paret del carrer, al costat d'altres cartells sobre desallotjaments, casals ocupats, els bancs, el capitalisme... "Encara creus que la policia ens protegeix?" Miro el cartell i penso en el Joan.
El Joan m'ha telefonat, i m'ha posat al corrent de la situació familiar: després d'una escalada de desafiaments, mals humors, menyspreus i insults, al final el Lluís va agredir a la seva mare. Ella ja li havia dit, alguna vegada, que si no era capaç de controlar-se acabaria avisant a la policia. I aquell cop ho va fer.
El Lluís només té 13 anys. Aquell dia, al cap d'una estona va sentir com arribava la policia a casa i, a continuació, va veure que un policia entrava a la seva habitació. El Lluís es va acollonir.
El policia, un home alt i cepat com un armari, de manera molt seriosa li va dir que el seu comportament era intolerable, però que com que era el primer cop no hi hauria "conseqüències policials". De moment, però que si es repetia un episodi com aquell, la vida se li complicaria molt. Que depenia d'ell que no fos així.
El Lluís va quedar molt impressionat. Que se't fiqui un policia, armat amb la pistola reglamentària a la teva habitació, impacta (a la teva habitació, un espai que fins aleshores consideraves absolutament teu i inviolable). I que a sobre aquest policia et digui que si no canvies, un altre dia se't poden endur i acabar potser en un centre de menors, fa que, a més d'acollonir-te, se t'abaixin els fums. Sobretot si només tens 13 anys.
El Lluís va entendre que s'havia passat de la ratlla, perquè espavilat ho és, i en el fons no és cap mala persona. El problema era que necessitava un límit, "una paret" que frenés el seu estat de descontrol creixent. Tenia una necessitat absoluta d'aquest límit, i no el va obtenir fins que, finalment, la seva mare va decidir avisar a la policia.
Avisar o amenaçar, i després no fer el que s'ha dit (tal com havia fet abans la seva mare), és el pitjor que en aquests casos es pot fer. S'ha de rumiar bé el que es dirà, i si es diu, s'ha de fer el que s'ha dit, encara que angoixin les conseqüències.
Ara les relacions entre el Lluís i la seva mare s'han normalitzat molt, tot és més fàcil. I si ell algun cop es comença a neguitejar i a descontrolar, de moment és capaç d'autocontenir-se.
S'ha resolt el problema? De manera immediata sí. En general és probable que no, perquè aquests processos el normal és que siguin llargs i complicats (això quan és el cas que es van encarrilant, ja que de vegades segueixen descarrilant-se, cada vegada més). Però en aquest cas s'ha posat fil a l'agulla, la dels límits, la de les conseqüències si no es respecten els límits, i això és fonamental. "Els fonaments", sense els quals no es pot construir res.
Aquell dia, durant "la visita" un dels policies li va dir a la mare que aquell cas no era en absolut excepcional (ni de bon tros dels més greus), ja que, malauradament, aquell tipus de visites cada cop els ocupaven més. Que no es podia ni imaginar les situacions familiars que de vegades es trobaven.
"Encara creus que la policia ens protegeix?" Doncs mira, si més no a la mare del Lluís sí que la va protegir (i a altres mares i pares com ella, amb fills o filles descontrolats, de tant en tant també). A ella la va protegir del seu fill, una cosa que fa molta vergonya explicar, però que cada vegada és menys excepcional.
Bé, també és veritat que "alguna vegada", "en aquests casos", els policies que t'arriben a casa (o allà on sigui), no tenen l'experiència dels que van anar a casa del Lluís. Per això és tan important que els policies rebin la formació necessària per tal de gestionar de manera encertada aquestes situacions.
Un últim apunt: hi ha mares o pares als quals, en casos com aquests, d'agressions dels fills, els costa molt decidir-se a avisar la policia. Uns per qüestions ideològiques (com els responsables del cartell, que suposo que deuen pensar "que tots els policies són mala gent"); uns altres "pel què diran" (els veïns, els coneguts...); uns altres perquè els sembla que és fer al fill o filla una mala passada ("mai ens ho perdonaria!"), etc.
Cada cas és diferent. La mare del Lluís al final va tenir clar que havia d'avisar. I avisant, es va fer un favor a ella i, el que és igual d'important o encara més, li va fer un favor immens al Lluís.
El Joan m'ha telefonat, i m'ha posat al corrent de la situació familiar: després d'una escalada de desafiaments, mals humors, menyspreus i insults, al final el Lluís va agredir a la seva mare. Ella ja li havia dit, alguna vegada, que si no era capaç de controlar-se acabaria avisant a la policia. I aquell cop ho va fer.
El Lluís només té 13 anys. Aquell dia, al cap d'una estona va sentir com arribava la policia a casa i, a continuació, va veure que un policia entrava a la seva habitació. El Lluís es va acollonir.
El policia, un home alt i cepat com un armari, de manera molt seriosa li va dir que el seu comportament era intolerable, però que com que era el primer cop no hi hauria "conseqüències policials". De moment, però que si es repetia un episodi com aquell, la vida se li complicaria molt. Que depenia d'ell que no fos així.
El Lluís va quedar molt impressionat. Que se't fiqui un policia, armat amb la pistola reglamentària a la teva habitació, impacta (a la teva habitació, un espai que fins aleshores consideraves absolutament teu i inviolable). I que a sobre aquest policia et digui que si no canvies, un altre dia se't poden endur i acabar potser en un centre de menors, fa que, a més d'acollonir-te, se t'abaixin els fums. Sobretot si només tens 13 anys.
El Lluís va entendre que s'havia passat de la ratlla, perquè espavilat ho és, i en el fons no és cap mala persona. El problema era que necessitava un límit, "una paret" que frenés el seu estat de descontrol creixent. Tenia una necessitat absoluta d'aquest límit, i no el va obtenir fins que, finalment, la seva mare va decidir avisar a la policia.
Avisar o amenaçar, i després no fer el que s'ha dit (tal com havia fet abans la seva mare), és el pitjor que en aquests casos es pot fer. S'ha de rumiar bé el que es dirà, i si es diu, s'ha de fer el que s'ha dit, encara que angoixin les conseqüències.
Ara les relacions entre el Lluís i la seva mare s'han normalitzat molt, tot és més fàcil. I si ell algun cop es comença a neguitejar i a descontrolar, de moment és capaç d'autocontenir-se.
S'ha resolt el problema? De manera immediata sí. En general és probable que no, perquè aquests processos el normal és que siguin llargs i complicats (això quan és el cas que es van encarrilant, ja que de vegades segueixen descarrilant-se, cada vegada més). Però en aquest cas s'ha posat fil a l'agulla, la dels límits, la de les conseqüències si no es respecten els límits, i això és fonamental. "Els fonaments", sense els quals no es pot construir res.
Aquell dia, durant "la visita" un dels policies li va dir a la mare que aquell cas no era en absolut excepcional (ni de bon tros dels més greus), ja que, malauradament, aquell tipus de visites cada cop els ocupaven més. Que no es podia ni imaginar les situacions familiars que de vegades es trobaven.
"Encara creus que la policia ens protegeix?" Doncs mira, si més no a la mare del Lluís sí que la va protegir (i a altres mares i pares com ella, amb fills o filles descontrolats, de tant en tant també). A ella la va protegir del seu fill, una cosa que fa molta vergonya explicar, però que cada vegada és menys excepcional.
Bé, també és veritat que "alguna vegada", "en aquests casos", els policies que t'arriben a casa (o allà on sigui), no tenen l'experiència dels que van anar a casa del Lluís. Per això és tan important que els policies rebin la formació necessària per tal de gestionar de manera encertada aquestes situacions.
Un últim apunt: hi ha mares o pares als quals, en casos com aquests, d'agressions dels fills, els costa molt decidir-se a avisar la policia. Uns per qüestions ideològiques (com els responsables del cartell, que suposo que deuen pensar "que tots els policies són mala gent"); uns altres "pel què diran" (els veïns, els coneguts...); uns altres perquè els sembla que és fer al fill o filla una mala passada ("mai ens ho perdonaria!"), etc.
Cada cas és diferent. La mare del Lluís al final va tenir clar que havia d'avisar. I avisant, es va fer un favor a ella i, el que és igual d'important o encara més, li va fer un favor immens al Lluís.
25 de maig 2019
Abusos infantils
A la llista d'indicadors a tenir en compte a l'hora de plantejar-se un possible diagnòstic de TLP hi ha un punt sobre els eventuals abusos o maltractaments durant la infantesa. Alguns autors el consideren l'indicador més característic d'aquest trastorn, mentre que altres en relativitzen la importància i consideren que la seva absència no té per què qüestionar un possible diagnòstic de TLP.
Si afegim que aquests maltractaments o abusos poden ser "reals o imaginaris", llavors el consens és més fàcil, en la mesura que sí que hi ha consens sobre que les persones amb característiques d'aquest trastorn tenen tendència a tenir de vegades una visió distorsionada d'allò que els ha passat, que han fet o els han fet.
A banda d'aquesta possibilitat d'una visió distorsionada del propi passat, la realitat és que els casos de veritables abusos infantils no són excepcionals (només cal llegir els diaris).
De fet, sense ser cap professional ni expert en el tema, conec més d'un cas de persones que van patir abusos de petites, i que a sobre ho han mantingut en absolut secret, sense dir-ho a ningú, durant dècades. De vegades durant gairebé tota la vida, a causa de la vergonya que els feia "que els hi hagués passat" (1). Cosa que fa pensar que hi ha persones que moren sense haver-ho dit mai a ningú, de manera que no en queda memòria: amb la mort de l'afectat, "és com si allò no hagués passat mai".
El Carles em diu que, pel que fa al seu fill, el Ramon, buscant explicacions a les seves grans desestabilitzacions emocionals (les seves desmesurades ansietats i les seves conflictives impulsivitats), de vegades havia tingut aquest dubte: i si el Ramon havia patit una experiència d'aquest tipus? I si aquesta fos una de les explicacions, o la principal explicació (el desencadenant) de tots els seus problemes?
Diu el Carles que a partir del moment que va veure per primer cop la llista de característiques del TLP (una llista de nou punts de la qual se n'ha de reunir cinc, no tots), i que va veure que en aquesta llista hi havia els abusos o maltractaments, li va venir aquesta inquietud.
Han anat passant els anys, i aprofitant una temporada en general bona del Ramon, aprofitant un dia en concret també bo (un dia tranquil, relaxat), el Carles li ha preguntat, amb cura, però també amb claredat, si de petit havia patit algun episodi d'aquests. I el Ramon li ha dit que no, i li ho ha dit tranquil, mirant-lo als ulls (cosa que no sempre fa).
I el Carles l'ha cregut, i s'ha sentit alleujat.
--
(1) Quan dic que conec vull dir que són persones que m'ho han explicat elles mateixes, no casos "que m'ha explicat o he llegit".
Si afegim que aquests maltractaments o abusos poden ser "reals o imaginaris", llavors el consens és més fàcil, en la mesura que sí que hi ha consens sobre que les persones amb característiques d'aquest trastorn tenen tendència a tenir de vegades una visió distorsionada d'allò que els ha passat, que han fet o els han fet.
A banda d'aquesta possibilitat d'una visió distorsionada del propi passat, la realitat és que els casos de veritables abusos infantils no són excepcionals (només cal llegir els diaris).
De fet, sense ser cap professional ni expert en el tema, conec més d'un cas de persones que van patir abusos de petites, i que a sobre ho han mantingut en absolut secret, sense dir-ho a ningú, durant dècades. De vegades durant gairebé tota la vida, a causa de la vergonya que els feia "que els hi hagués passat" (1). Cosa que fa pensar que hi ha persones que moren sense haver-ho dit mai a ningú, de manera que no en queda memòria: amb la mort de l'afectat, "és com si allò no hagués passat mai".
El Carles em diu que, pel que fa al seu fill, el Ramon, buscant explicacions a les seves grans desestabilitzacions emocionals (les seves desmesurades ansietats i les seves conflictives impulsivitats), de vegades havia tingut aquest dubte: i si el Ramon havia patit una experiència d'aquest tipus? I si aquesta fos una de les explicacions, o la principal explicació (el desencadenant) de tots els seus problemes?
Diu el Carles que a partir del moment que va veure per primer cop la llista de característiques del TLP (una llista de nou punts de la qual se n'ha de reunir cinc, no tots), i que va veure que en aquesta llista hi havia els abusos o maltractaments, li va venir aquesta inquietud.
Han anat passant els anys, i aprofitant una temporada en general bona del Ramon, aprofitant un dia en concret també bo (un dia tranquil, relaxat), el Carles li ha preguntat, amb cura, però també amb claredat, si de petit havia patit algun episodi d'aquests. I el Ramon li ha dit que no, i li ho ha dit tranquil, mirant-lo als ulls (cosa que no sempre fa).
I el Carles l'ha cregut, i s'ha sentit alleujat.
--
(1) Quan dic que conec vull dir que són persones que m'ho han explicat elles mateixes, no casos "que m'ha explicat o he llegit".
24 de maig 2019
La sexualitat
Una altra "crònica" del Carles:
"Quan el Ramon tenia uns onze anys les parets de la seva habitació de casa de la Montse estaven plenes de fotos de dones nues, d'aquestes que surten al Playboy. El primer cop que ho vaig veure li vaig preguntar com era que tenia decorada l'habitació d'aquella manera, i em va explicar que els nusos eren bonics, artístics, i que la Montse li havia pagat les revistes de les que n'havia tret aquelles fotos i cartells. Va afegir que era bo viure la sexualitat amb naturalitat, i que aquells cartells a l'habitació eren una forma de normalitzar el tema.
"Em va sobtar tot. Tant les fotos penjades com les explicacions del Ramon als seus onze anys. Crec que llavors només li vaig comentar que allò se'm feia una mica estrany, i el tema va quedar aparcat. D'una banda, perquè estava en territori de la Montse, i el que menys em convenia era obrir nous fronts amb ella (ja s'obrien sols de tant en tant). I d'una altra banda, suposo que a causa de la meva inseguretat pel que fa a aquest tema de la sexualitat. Una inseguretat motivada per l'etiqueta de persona antiquada, poc liberal, de família conservadora i religiosa que jo tenia en relació a la Montse, en la mesura que ella era la progressista, desinhibida, etc.
"No era la primera vegada que algun tema relacionat amb la sexualitat a mi em sobtava. Ni va ser tampoc l'última. Les darreres, de fet són molt recents, tant, que ara no em ve de gust ni esmentar-les. Explico això perquè penso que una part dels problemes del Ramon estan relacionats amb la manera com viu la seva sexualitat. D'una manera sovint confusa, desorientada, sense referents sòlids.
"Quan parlant amb el Ramon surt el tema de la sexualitat, el missatge que intento transmetre-li és el mateix de tots els altres àmbits de la seva vida: que la clau de la seva serenitat interior no és la satisfacció dels seus desitjos immediats, sinó la llibertat. Li dic que sense negar ni reprimir els desitjos, hem de ser els amos dels nostres actes, no els esclaus dels nostres impulsos. Li dic que no és una qüestió de puritanisme, sinó de sentit comú, una qüestió de la qual ja en parlaven els filòsofs grecs fa 2.500 anys.
"Una de les darreres vegades que vam parlar amb el Ramon de tot això li vaig passar aquest text de Gandhi:
"Vigila el que penses, perquè el que penses es transforma en accions.
"Vigila les teves accions, perquè es transformen en costums.
"Vigila els costums, perquè configuren el teu caràcter.
"Vigila el teu caràcter, perquè definirà el teu destí.
"Vigila el teu destí, perquè és la teva vida."
"Quan el Ramon tenia uns onze anys les parets de la seva habitació de casa de la Montse estaven plenes de fotos de dones nues, d'aquestes que surten al Playboy. El primer cop que ho vaig veure li vaig preguntar com era que tenia decorada l'habitació d'aquella manera, i em va explicar que els nusos eren bonics, artístics, i que la Montse li havia pagat les revistes de les que n'havia tret aquelles fotos i cartells. Va afegir que era bo viure la sexualitat amb naturalitat, i que aquells cartells a l'habitació eren una forma de normalitzar el tema.
"Em va sobtar tot. Tant les fotos penjades com les explicacions del Ramon als seus onze anys. Crec que llavors només li vaig comentar que allò se'm feia una mica estrany, i el tema va quedar aparcat. D'una banda, perquè estava en territori de la Montse, i el que menys em convenia era obrir nous fronts amb ella (ja s'obrien sols de tant en tant). I d'una altra banda, suposo que a causa de la meva inseguretat pel que fa a aquest tema de la sexualitat. Una inseguretat motivada per l'etiqueta de persona antiquada, poc liberal, de família conservadora i religiosa que jo tenia en relació a la Montse, en la mesura que ella era la progressista, desinhibida, etc.
"No era la primera vegada que algun tema relacionat amb la sexualitat a mi em sobtava. Ni va ser tampoc l'última. Les darreres, de fet són molt recents, tant, que ara no em ve de gust ni esmentar-les. Explico això perquè penso que una part dels problemes del Ramon estan relacionats amb la manera com viu la seva sexualitat. D'una manera sovint confusa, desorientada, sense referents sòlids.
"Quan parlant amb el Ramon surt el tema de la sexualitat, el missatge que intento transmetre-li és el mateix de tots els altres àmbits de la seva vida: que la clau de la seva serenitat interior no és la satisfacció dels seus desitjos immediats, sinó la llibertat. Li dic que sense negar ni reprimir els desitjos, hem de ser els amos dels nostres actes, no els esclaus dels nostres impulsos. Li dic que no és una qüestió de puritanisme, sinó de sentit comú, una qüestió de la qual ja en parlaven els filòsofs grecs fa 2.500 anys.
"Una de les darreres vegades que vam parlar amb el Ramon de tot això li vaig passar aquest text de Gandhi:
"Vigila el que penses, perquè el que penses es transforma en accions.
"Vigila les teves accions, perquè es transformen en costums.
"Vigila els costums, perquè configuren el teu caràcter.
"Vigila el teu caràcter, perquè definirà el teu destí.
"Vigila el teu destí, perquè és la teva vida."
23 de maig 2019
"No ho hem fet bé"
Un dels dies que parlo amb el Carles fa (em fa, es fa) aquesta reflexió sobre la responsabilitat dels pares en relació a l'educació dels fills (procuro reproduir el que diu, tot i que òbviament no és una transcripció literal, paraula per paraula; ara bé, crec que les idees sí que estan ben recollides):
"Hi ha una mena de pares que no ho hem fet gaire bé. Ens pensàvem que érem la mar d'espavilats, amb les nostres idees alternatives, neorurals, progressistes, de vegades fins i tot una mica místiques o esotèriques... No ens agradava al model de les famílies més normals, de costums més tradicionals i regulars, famílies, en general, amb principis d'autoritat més definits i límits clars...
"De vegades, quan faig aquesta mena de reflexió vinculant-la amb els problemes que alguns hem tingut amb els fills, hi ha qui se'n riu una mica, que em diu que m'he tornat conservador. Bé, si conservador vol dir conservar la capacitat de reflexionar, ja m'està bé. No sé com m'he tornat, però sé que hi ha una manera molt clara d'avaluar la feina dels pares. Si els fills, quan és l'hora, són capaços d'independitzar-se en tots els sentits, en la mesura que tenen les eines emocionals i logístiques adequades per a fer-ho (una autoestima sòlida i una intel.ligència pràctica solvent), vol dir que hem fet bé la feina de pares.
"Ja sé que a banda de la influència dels pares (amb els seus models educatius, el seu exemple, la gestió de l'afectivitat en l'ambient familiar, els estímuls o la manca d'estímuls, etc.) hi ha d'altres factors rellevants. Per exemple, l'ambient escolar, la influència de les amistats (sobretot durant l'adolescència), la dictadura social de les modes, etc. I també sé que hi ha famílies clàssiques, estructurades i normatives, amb fills molt conflictius.
"Però sense deixar de tenir tot això en compte, quan en un determinat tipus de famílies els fills, en general, creixen més responsables, amb una autoestima més consolidada, més capacitats per a afrontar la vida i independitzar-se, i en canvi en un altre tipus de famílies els resultats d'aquest tipus són més migrats, el que no podem fer és entossudir-nos en què el que ha passat no té (alguna) relació amb el que hem fet.
"Capficar-nos o culpabilitzar-nos si no hem fet les coses de la millor manera no ens soluciona res, perquè el passat ja no el podem esmenar. Però ser conscients que ens hem equivocat és important, perquè ens recorda que som fal.libles.
"I amb aquesta consciència és més fàcil que estiguem alerta, i si ho estem, també és més fàcil que minimitzem les possibilitats de seguir-nos equivocant (en el que ens toqui gestionar ara). O que siguem capaços de minimitzar els efectes de les equivocacions, si al capdavall no les podem o sabem evitar."
"Hi ha una mena de pares que no ho hem fet gaire bé. Ens pensàvem que érem la mar d'espavilats, amb les nostres idees alternatives, neorurals, progressistes, de vegades fins i tot una mica místiques o esotèriques... No ens agradava al model de les famílies més normals, de costums més tradicionals i regulars, famílies, en general, amb principis d'autoritat més definits i límits clars...
"De vegades, quan faig aquesta mena de reflexió vinculant-la amb els problemes que alguns hem tingut amb els fills, hi ha qui se'n riu una mica, que em diu que m'he tornat conservador. Bé, si conservador vol dir conservar la capacitat de reflexionar, ja m'està bé. No sé com m'he tornat, però sé que hi ha una manera molt clara d'avaluar la feina dels pares. Si els fills, quan és l'hora, són capaços d'independitzar-se en tots els sentits, en la mesura que tenen les eines emocionals i logístiques adequades per a fer-ho (una autoestima sòlida i una intel.ligència pràctica solvent), vol dir que hem fet bé la feina de pares.
"Ja sé que a banda de la influència dels pares (amb els seus models educatius, el seu exemple, la gestió de l'afectivitat en l'ambient familiar, els estímuls o la manca d'estímuls, etc.) hi ha d'altres factors rellevants. Per exemple, l'ambient escolar, la influència de les amistats (sobretot durant l'adolescència), la dictadura social de les modes, etc. I també sé que hi ha famílies clàssiques, estructurades i normatives, amb fills molt conflictius.
"Però sense deixar de tenir tot això en compte, quan en un determinat tipus de famílies els fills, en general, creixen més responsables, amb una autoestima més consolidada, més capacitats per a afrontar la vida i independitzar-se, i en canvi en un altre tipus de famílies els resultats d'aquest tipus són més migrats, el que no podem fer és entossudir-nos en què el que ha passat no té (alguna) relació amb el que hem fet.
"Capficar-nos o culpabilitzar-nos si no hem fet les coses de la millor manera no ens soluciona res, perquè el passat ja no el podem esmenar. Però ser conscients que ens hem equivocat és important, perquè ens recorda que som fal.libles.
"I amb aquesta consciència és més fàcil que estiguem alerta, i si ho estem, també és més fàcil que minimitzem les possibilitats de seguir-nos equivocant (en el que ens toqui gestionar ara). O que siguem capaços de minimitzar els efectes de les equivocacions, si al capdavall no les podem o sabem evitar."
14 de maig 2019
9 de maig 2019
La Montse i el Carles
Els problemes entre la Montse i el Carles venien de lluny, de molt abans que nasqués el Ramon, el fill que tenen en comú. De fet, l'estrany és que la Montse i el Carles haguessin arribat a viure junts tants anys, que no s'haguessin separat abans de quan ho van fer.
Diu el Carles que la Montse, quan la va conèixer, era una dona d'una gran vitalitat, atractiva, dinàmica, creativa, sensible. I que alhora, junt amb aquella exuberància, se li endevinava una part fràgil (la d'una persona vulnerable, que necessita que la mimin, que se n'ocupin). I que segurament va ser la combinació d'aquells dos aspectes el que el va atraure d'ella.
La Montse era així. I alhora, diu el Carles, després va anar veient que també era d'altres maneres. Algunes molt complicades.
Per exemple, una de les coses que alguna vegada la Montse li havia dit al Carles era que ella tenia dret a ser-li infidel, perquè ella estava molt enamorada d'ell i, per tant, encara que li fos infidel, no posava en perill la relació. I que, en canvi, ell no tenia dret a ser-li infidel a ella, perquè ell no estava tan enamorat. La Montse deia coses com aquestes.
Quan el Carles li deia a la Montse que era molt difícil mantenir la relació en aquelles condicions, i que segurament seria millor deixar-ho estar, llavors la Montse potser es posava a plorar desesperadament, deia que si la deixava no ho suportaria, i potser li deia que es mataria. I el Carles s'espantava, es quedava paralitzat, i no feia res.
Sobre aquest mateix tema de les infidelitats, la Montse també havia tingut una altra teoria. De vegades li havia dit al Carles que un altre motiu que justificava les seves infidelitats era que ell de tant en tant anava a veure els seus pares (els d'ell), i que com que els seus pares no l'acceptaven a ella, doncs això també era una infidelitat.
La Montse de vegades estava molt i molt contenta, i de vegades molt i molt trista. Podia passar d'un estat a l'altre amb molta facilitat, de manera sobtada: potser acabava de conèixer una persona, i ja li semblava que aquella persona era absolutament meravellosa, i s'hi sentia molt unida. I potser un altre dia passava una fotesa, i llavors li semblava que aquella persona, poc abans tan fantàstica, de cop era insuportable, i li veia tots els defectes (reals o imaginaris).
A la Montse el que li feia més il.lusió era tenir un fill (tanta il.lusió com por li feia al Carles). La Montse s'imaginava que tenir un fill seria absolutament meravellós, idíl.lic, i que gràcies al fill, al fet de ser mare, tots els problemes que ella havia tingut i tenia s'esvairien.
Al final es va quedar embarassada i va tenir aquell fill que tant desitjava. Però les coses no van anar com ella les havia pensat. D'entrada, el part va ser ja bastant complicat, i el postpart també (amb una anèmia, una depressió, problemes per alletar el fill...). En general, el fet de tenir un fill va ser bastant diferent de tot el que havia somniat.
Tot era més complicat del que ella havia previst, de vegades molt més. Per exemple, un dia, quan el Carles va tornar a casa, va trobar el fill, el Ramon, que potser tenia dos mesos, plorant com un desesperat, tancat a l'habitació, mentre la Montse, a la sala, tenia la tele engegada i amb el volum molt alt. Estava allí, tensa, crispada, mirant fixament la pantalla, ignorant els plors. Quan el Carles li va preguntar si no sentia els plors del Ramon, la Montse li va dir que no suportava aquells plors desesperats, i llavors ella també es va posar a plorar, desconsolada.
Quan el Ramon tenia dos anys, un dia la Montse li va dir al Carles que renuncies a la pàtria potestat del Ramon, ja que així, al demanar una plaça a la guarderia municipal, tindria un punt més, i per tant més possibilitats que l'admetessin. I quan el Carles li va dir que era absurd i que no ho faria, la Montse es va posar feta una fúria, i li va dir que buscaria una advocada feminista, i que faria que al Ramon li traguessin el cognom del Carles, i que...
Entre la Montse i el Carles de vegades passaven coses com aquestes. El Carles diu que són només alguns exemples, que en podria afegir molts més. Al final, la Montse i el Carles es van separar. I al separar-se, per al Carles es van acabar una part dels conflictes: les manipulacions emocionals com a parella, la tensió de la convivència, les històries promiscues, etc.
Uns altres conflictes van continuar, perquè és clar, hi havia el Ramon pel mig, i els calia arribar a acords. I de vegades els acords eren complicats, i a sobre, potser saltaven pels aires com a conseqüència d'algun impuls de la Montse.
El Carles diu que si hagués seguit amb la Montse, si no s'haguessin separat, segurament ell hauria acabat molt malament. De fet, un dels motius per separar-se va ser que ell se sentia cada vegada pitjor, i no era només una sensació subjectiva, sinó que començava a acumular diferents mals físics, tangibles, alguns greus (que, de manera significativa, després de separar-se de mica en mica van anar desapareixent).
Molts anys després, el Carles va començar a entendre una mica la Montse i el que havia viscut quan estaven junts. Va ser quan va llegir un llibre sobre el trastorn límit de la personalitat (TLP), del qual mai n'havia sentit a parlar. Llegint el llibre es va adonar que moltes de les característiques que s'associen amb aquest trastorn les reconeixia en la Montse.
Diu el Carles que amb el pas dels anys la Montse s'ha anat asserenant, i que es veu que aquesta és també una característica que s'associa amb el TLP: diuen (els especialistes) que amb els anys les emocions desbordades i els aspectes impulsius i disfuncionals d'aquestes persones tenen tendència a anar minvant.
També diu el Carles que haver-se informat sobre el TLP li ha servit per tenir una visió de la Montse diferent. I que malgrat tot el que va passar fa anys, ara té un sentiment de tendresa cap a ella.
Diu el Carles que la Montse, quan la va conèixer, era una dona d'una gran vitalitat, atractiva, dinàmica, creativa, sensible. I que alhora, junt amb aquella exuberància, se li endevinava una part fràgil (la d'una persona vulnerable, que necessita que la mimin, que se n'ocupin). I que segurament va ser la combinació d'aquells dos aspectes el que el va atraure d'ella.
La Montse era així. I alhora, diu el Carles, després va anar veient que també era d'altres maneres. Algunes molt complicades.
Per exemple, una de les coses que alguna vegada la Montse li havia dit al Carles era que ella tenia dret a ser-li infidel, perquè ella estava molt enamorada d'ell i, per tant, encara que li fos infidel, no posava en perill la relació. I que, en canvi, ell no tenia dret a ser-li infidel a ella, perquè ell no estava tan enamorat. La Montse deia coses com aquestes.
Quan el Carles li deia a la Montse que era molt difícil mantenir la relació en aquelles condicions, i que segurament seria millor deixar-ho estar, llavors la Montse potser es posava a plorar desesperadament, deia que si la deixava no ho suportaria, i potser li deia que es mataria. I el Carles s'espantava, es quedava paralitzat, i no feia res.
Sobre aquest mateix tema de les infidelitats, la Montse també havia tingut una altra teoria. De vegades li havia dit al Carles que un altre motiu que justificava les seves infidelitats era que ell de tant en tant anava a veure els seus pares (els d'ell), i que com que els seus pares no l'acceptaven a ella, doncs això també era una infidelitat.
La Montse de vegades estava molt i molt contenta, i de vegades molt i molt trista. Podia passar d'un estat a l'altre amb molta facilitat, de manera sobtada: potser acabava de conèixer una persona, i ja li semblava que aquella persona era absolutament meravellosa, i s'hi sentia molt unida. I potser un altre dia passava una fotesa, i llavors li semblava que aquella persona, poc abans tan fantàstica, de cop era insuportable, i li veia tots els defectes (reals o imaginaris).
A la Montse el que li feia més il.lusió era tenir un fill (tanta il.lusió com por li feia al Carles). La Montse s'imaginava que tenir un fill seria absolutament meravellós, idíl.lic, i que gràcies al fill, al fet de ser mare, tots els problemes que ella havia tingut i tenia s'esvairien.
Al final es va quedar embarassada i va tenir aquell fill que tant desitjava. Però les coses no van anar com ella les havia pensat. D'entrada, el part va ser ja bastant complicat, i el postpart també (amb una anèmia, una depressió, problemes per alletar el fill...). En general, el fet de tenir un fill va ser bastant diferent de tot el que havia somniat.
Tot era més complicat del que ella havia previst, de vegades molt més. Per exemple, un dia, quan el Carles va tornar a casa, va trobar el fill, el Ramon, que potser tenia dos mesos, plorant com un desesperat, tancat a l'habitació, mentre la Montse, a la sala, tenia la tele engegada i amb el volum molt alt. Estava allí, tensa, crispada, mirant fixament la pantalla, ignorant els plors. Quan el Carles li va preguntar si no sentia els plors del Ramon, la Montse li va dir que no suportava aquells plors desesperats, i llavors ella també es va posar a plorar, desconsolada.
Quan el Ramon tenia dos anys, un dia la Montse li va dir al Carles que renuncies a la pàtria potestat del Ramon, ja que així, al demanar una plaça a la guarderia municipal, tindria un punt més, i per tant més possibilitats que l'admetessin. I quan el Carles li va dir que era absurd i que no ho faria, la Montse es va posar feta una fúria, i li va dir que buscaria una advocada feminista, i que faria que al Ramon li traguessin el cognom del Carles, i que...
Entre la Montse i el Carles de vegades passaven coses com aquestes. El Carles diu que són només alguns exemples, que en podria afegir molts més. Al final, la Montse i el Carles es van separar. I al separar-se, per al Carles es van acabar una part dels conflictes: les manipulacions emocionals com a parella, la tensió de la convivència, les històries promiscues, etc.
Uns altres conflictes van continuar, perquè és clar, hi havia el Ramon pel mig, i els calia arribar a acords. I de vegades els acords eren complicats, i a sobre, potser saltaven pels aires com a conseqüència d'algun impuls de la Montse.
El Carles diu que si hagués seguit amb la Montse, si no s'haguessin separat, segurament ell hauria acabat molt malament. De fet, un dels motius per separar-se va ser que ell se sentia cada vegada pitjor, i no era només una sensació subjectiva, sinó que començava a acumular diferents mals físics, tangibles, alguns greus (que, de manera significativa, després de separar-se de mica en mica van anar desapareixent).
Molts anys després, el Carles va començar a entendre una mica la Montse i el que havia viscut quan estaven junts. Va ser quan va llegir un llibre sobre el trastorn límit de la personalitat (TLP), del qual mai n'havia sentit a parlar. Llegint el llibre es va adonar que moltes de les característiques que s'associen amb aquest trastorn les reconeixia en la Montse.
Diu el Carles que amb el pas dels anys la Montse s'ha anat asserenant, i que es veu que aquesta és també una característica que s'associa amb el TLP: diuen (els especialistes) que amb els anys les emocions desbordades i els aspectes impulsius i disfuncionals d'aquestes persones tenen tendència a anar minvant.
També diu el Carles que haver-se informat sobre el TLP li ha servit per tenir una visió de la Montse diferent. I que malgrat tot el que va passar fa anys, ara té un sentiment de tendresa cap a ella.
8 de maig 2019
Quan pensem que ho sabem tot (el Valentí)
Vaig a dinar a casa del Joan. Ha convidat també al Valentí, al qual no conec (només n'he sentit a parlar). El Valentí té un fill, el Daniel, amb problemes mentals des de fa anys. A causa d'aquests problemes, el Daniel (que ara té 32 anys) de tant en tant acaba ingressat en un psiquiàtric.
Li pregunto al Valentí el motiu dels ingressos, i diu que "perquè el Daniel està malament". Diu que ell, només de mirar-lo, se n'adona, quan el Daniel no està bé. Diu que és així perquè és qui millor el coneix.
Li torno a preguntar per què el Daniel acaba ingressat, els motius concrets. Si és a causa d'intents o amenaces de suïcidi, d'al.lucinacions o deliris, de conductes agressives cap a ell mateix o algú altre... I diu que no, que al Daniel no li passa res de tot això, que el que li passa és (ho repeteix), "que està malament", i que en aquests casos "ell (el Valentí) se n'adona molt bé".
El Valentí, amb una barreja de queixa i d'orgull, alhora diu que s'ha de fer càrrec de tot. Que la seva dona veu diferent els problemes del Daniel, i que per tant no hi pot comptar. Que la filla (tenen també una filla) l'ignora, a ell i al germà. Que els metges s'equivoquen, perquè el Daniel no té una malaltia. Que els medicaments que li donen no li van bé...
Li pregunto: "I el teu fill, ell, què pensa del que li passa?" I contesta que el Daniel és obedient, i afegeix que no pensa res. I es queda tan ample.
El Valentí és queixa de tot i tothom. Parla molt, de manera incontinent, sense aturador. No pregunta ni escolta; si hi ha alguna pausa, alguna interrupció, ell de seguida torna a agafar el seu fil. Només explica el que ell pensa, el que fa (tot bé), el que fan o deixen de fer els altres (en general malament)...
El Valentí és fuster, ebenista, molt bo. Massa, perquè si algú no treballa tan bé com ell, es neguiteja. Aquest és un motiu més de frustració en relació al Daniel, el qual treballa (quan pot, quan està estable) a la fusteria del pare: "Porta'm l'informador!", i el Daniel potser es queda encantat, amb la mirada perduda, o li porta un tornavís. I el pare es desespera.
Tot el que explica el Valentí és estrany. L'escolto i, sobretot, no aconsegueixo saber per què el Daniel de tant en tant acaba ingressat. Els raonaments del Valentí són un batibull de contradiccions. Però hi ha d'haver algun motiu per tal que, quan el Valentí porta el Daniel al psiquiàtric, l'acabin "realment" ingressant. I el mantinguin ingressat potser durant un més (es veu que ja ha passat unes quantes vegades).
Quin és el motiu dels ingressos? Perquè de broma podria dir "que protegir-lo del seu pare", però és clar, no és un tema per fer bromes... Quin deu ser el veritable motiu?
Faig un incís: d'aquest mateix psiquiàtric en conec algun cas d'ingressos desmesuradament llargs (fins i tot indefinits). Decebedors. Però sé que no toquen les generalitzacions, i el fet és que en relació al Daniel, sobre aquest punt no puc tenir opinió; si de cas, de moment, només puc tenir una primera impressió "sobre el seu pare".
Al final del dinar, abans d'acomiadar-nos, introdueixo una altra falca en el monòleg del Valentí. Li dic que potser hauria d'escoltar més el seu fill, per tal de, potser, poder entendre millor què li passa.
Sembla que durant un instant m'escolta, però suposo que és un miratge, perquè la pausa és mínima, i de seguida torna a desfermar la seva incontinència verbal.
Li pregunto al Valentí el motiu dels ingressos, i diu que "perquè el Daniel està malament". Diu que ell, només de mirar-lo, se n'adona, quan el Daniel no està bé. Diu que és així perquè és qui millor el coneix.
Li torno a preguntar per què el Daniel acaba ingressat, els motius concrets. Si és a causa d'intents o amenaces de suïcidi, d'al.lucinacions o deliris, de conductes agressives cap a ell mateix o algú altre... I diu que no, que al Daniel no li passa res de tot això, que el que li passa és (ho repeteix), "que està malament", i que en aquests casos "ell (el Valentí) se n'adona molt bé".
El Valentí, amb una barreja de queixa i d'orgull, alhora diu que s'ha de fer càrrec de tot. Que la seva dona veu diferent els problemes del Daniel, i que per tant no hi pot comptar. Que la filla (tenen també una filla) l'ignora, a ell i al germà. Que els metges s'equivoquen, perquè el Daniel no té una malaltia. Que els medicaments que li donen no li van bé...
Li pregunto: "I el teu fill, ell, què pensa del que li passa?" I contesta que el Daniel és obedient, i afegeix que no pensa res. I es queda tan ample.
El Valentí és queixa de tot i tothom. Parla molt, de manera incontinent, sense aturador. No pregunta ni escolta; si hi ha alguna pausa, alguna interrupció, ell de seguida torna a agafar el seu fil. Només explica el que ell pensa, el que fa (tot bé), el que fan o deixen de fer els altres (en general malament)...
El Valentí és fuster, ebenista, molt bo. Massa, perquè si algú no treballa tan bé com ell, es neguiteja. Aquest és un motiu més de frustració en relació al Daniel, el qual treballa (quan pot, quan està estable) a la fusteria del pare: "Porta'm l'informador!", i el Daniel potser es queda encantat, amb la mirada perduda, o li porta un tornavís. I el pare es desespera.
Tot el que explica el Valentí és estrany. L'escolto i, sobretot, no aconsegueixo saber per què el Daniel de tant en tant acaba ingressat. Els raonaments del Valentí són un batibull de contradiccions. Però hi ha d'haver algun motiu per tal que, quan el Valentí porta el Daniel al psiquiàtric, l'acabin "realment" ingressant. I el mantinguin ingressat potser durant un més (es veu que ja ha passat unes quantes vegades).
Quin és el motiu dels ingressos? Perquè de broma podria dir "que protegir-lo del seu pare", però és clar, no és un tema per fer bromes... Quin deu ser el veritable motiu?
Faig un incís: d'aquest mateix psiquiàtric en conec algun cas d'ingressos desmesuradament llargs (fins i tot indefinits). Decebedors. Però sé que no toquen les generalitzacions, i el fet és que en relació al Daniel, sobre aquest punt no puc tenir opinió; si de cas, de moment, només puc tenir una primera impressió "sobre el seu pare".
Al final del dinar, abans d'acomiadar-nos, introdueixo una altra falca en el monòleg del Valentí. Li dic que potser hauria d'escoltar més el seu fill, per tal de, potser, poder entendre millor què li passa.
Sembla que durant un instant m'escolta, però suposo que és un miratge, perquè la pausa és mínima, i de seguida torna a desfermar la seva incontinència verbal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)