Els problemes entre la Montse i el Carles venien de lluny, de molt abans que nasqués el Ramon, el fill que tenen en comú. De fet, l'estrany és que la Montse i el Carles haguessin arribat a viure junts tants anys, que no s'haguessin separat abans de quan ho van fer.
Diu el Carles que la Montse, quan la va conèixer, era una dona d'una gran vitalitat, atractiva, dinàmica, creativa, sensible. I que alhora, junt amb aquella exuberància, se li endevinava una part fràgil (la d'una persona vulnerable, que necessita que la mimin, que se n'ocupin). I que segurament va ser la combinació d'aquells dos aspectes el que el va atraure d'ella.
La Montse era així. I alhora, diu el Carles, després va anar veient que també era d'altres maneres. Algunes molt complicades.
Per exemple, una de les coses que alguna vegada la Montse li havia dit al Carles era que ella tenia dret a ser-li infidel, perquè ella estava molt enamorada d'ell i, per tant, encara que li fos infidel, no posava en perill la relació. I que, en canvi, ell no tenia dret a ser-li infidel a ella, perquè ell no estava tan enamorat. La Montse deia coses com aquestes.
Quan el Carles li deia a la Montse que era molt difícil mantenir la relació en aquelles condicions, i que segurament seria millor deixar-ho estar, llavors la Montse potser es posava a plorar desesperadament, deia que si la deixava no ho suportaria, i potser li deia que es mataria. I el Carles s'espantava, es quedava paralitzat, i no feia res.
Sobre aquest mateix tema de les infidelitats, la Montse també havia tingut una altra teoria. De vegades li havia dit al Carles que un altre motiu que justificava les seves infidelitats era que ell de tant en tant anava a veure els seus pares (els d'ell), i que com que els seus pares no l'acceptaven a ella, doncs això també era una infidelitat.
La Montse de vegades estava molt i molt contenta, i de vegades molt i molt trista. Podia passar d'un estat a l'altre amb molta facilitat, de manera sobtada: potser acabava de conèixer una persona, i ja li semblava que aquella persona era absolutament meravellosa, i s'hi sentia molt unida. I potser un altre dia passava una fotesa, i llavors li semblava que aquella persona, poc abans tan fantàstica, de cop era insuportable, i li veia tots els defectes (reals o imaginaris).
A la Montse el que li feia més il.lusió era tenir un fill (tanta il.lusió com por li feia al Carles). La Montse s'imaginava que tenir un fill seria absolutament meravellós, idíl.lic, i que gràcies al fill, al fet de ser mare, tots els problemes que ella havia tingut i tenia s'esvairien.
Al final es va quedar embarassada i va tenir aquell fill que tant desitjava. Però les coses no van anar com ella les havia pensat. D'entrada, el part va ser ja bastant complicat, i el postpart també (amb una anèmia, una depressió, problemes per alletar el fill...). En general, el fet de tenir un fill va ser bastant diferent de tot el que havia somniat.
Tot era més complicat del que ella havia previst, de vegades molt més. Per exemple, un dia, quan el Carles va tornar a casa, va trobar el fill, el Ramon, que potser tenia dos mesos, plorant com un desesperat, tancat a l'habitació, mentre la Montse, a la sala, tenia la tele engegada i amb el volum molt alt. Estava allí, tensa, crispada, mirant fixament la pantalla, ignorant els plors. Quan el Carles li va preguntar si no sentia els plors del Ramon, la Montse li va dir que no suportava aquells plors desesperats, i llavors ella també es va posar a plorar, desconsolada.
Quan el Ramon tenia dos anys, un dia la Montse li va dir al Carles que renuncies a la pàtria potestat del Ramon, ja que així, al demanar una plaça a la guarderia municipal, tindria un punt més, i per tant més possibilitats que l'admetessin. I quan el Carles li va dir que era absurd i que no ho faria, la Montse es va posar feta una fúria, i li va dir que buscaria una advocada feminista, i que faria que al Ramon li traguessin el cognom del Carles, i que...
Entre la Montse i el Carles de vegades passaven coses com aquestes. El Carles diu que són només alguns exemples, que en podria afegir molts més. Al final, la Montse i el Carles es van separar. I al separar-se, per al Carles es van acabar una part dels conflictes: les manipulacions emocionals com a parella, la tensió de la convivència, les històries promiscues, etc.
Uns altres conflictes van continuar, perquè és clar, hi havia el Ramon pel mig, i els calia arribar a acords. I de vegades els acords eren complicats, i a sobre, potser saltaven pels aires com a conseqüència d'algun impuls de la Montse.
El Carles diu que si hagués seguit amb la Montse, si no s'haguessin separat, segurament ell hauria acabat molt malament. De fet, un dels motius per separar-se va ser que ell se sentia cada vegada pitjor, i no era només una sensació subjectiva, sinó que començava a acumular diferents mals físics, tangibles, alguns greus (que, de manera significativa, després de separar-se de mica en mica van anar desapareixent).
Molts anys després, el Carles va començar a entendre una mica la Montse i el que havia viscut quan estaven junts. Va ser quan va llegir un llibre sobre el trastorn límit de la personalitat (TLP), del qual mai n'havia sentit a parlar. Llegint el llibre es va adonar que moltes de les característiques que s'associen amb aquest trastorn les reconeixia en la Montse.
Diu el Carles que amb el pas dels anys la Montse s'ha anat asserenant, i que es veu que aquesta és també una característica que s'associa amb el TLP: diuen (els especialistes) que amb els anys les emocions desbordades i els aspectes impulsius i disfuncionals d'aquestes persones tenen tendència a anar minvant.
També diu el Carles que haver-se informat sobre el TLP li ha servit per tenir una visió de la Montse diferent. I que malgrat tot el que va passar fa anys, ara té un sentiment de tendresa cap a ella.
