Vaig a dinar a casa del Joan. Ha convidat també al Valentí, al qual no conec (només n'he sentit a parlar). El Valentí té un fill, el Daniel, amb problemes mentals des de fa anys. A causa d'aquests problemes, el Daniel (que ara té 32 anys) de tant en tant acaba ingressat en un psiquiàtric.
Li pregunto al Valentí el motiu dels ingressos, i diu que "perquè el Daniel està malament". Diu que ell, només de mirar-lo, se n'adona, quan el Daniel no està bé. Diu que és així perquè és qui millor el coneix.
Li torno a preguntar per què el Daniel acaba ingressat, els motius concrets. Si és a causa d'intents o amenaces de suïcidi, d'al.lucinacions o deliris, de conductes agressives cap a ell mateix o algú altre... I diu que no, que al Daniel no li passa res de tot això, que el que li passa és (ho repeteix), "que està malament", i que en aquests casos "ell (el Valentí) se n'adona molt bé".
El Valentí, amb una barreja de queixa i d'orgull, alhora diu que s'ha de fer càrrec de tot. Que la seva dona veu diferent els problemes del Daniel, i que per tant no hi pot comptar. Que la filla (tenen també una filla) l'ignora, a ell i al germà. Que els metges s'equivoquen, perquè el Daniel no té una malaltia. Que els medicaments que li donen no li van bé...
Li pregunto: "I el teu fill, ell, què pensa del que li passa?" I contesta que el Daniel és obedient, i afegeix que no pensa res. I es queda tan ample.
El Valentí és queixa de tot i tothom. Parla molt, de manera incontinent, sense aturador. No pregunta ni escolta; si hi ha alguna pausa, alguna interrupció, ell de seguida torna a agafar el seu fil. Només explica el que ell pensa, el que fa (tot bé), el que fan o deixen de fer els altres (en general malament)...
El Valentí és fuster, ebenista, molt bo. Massa, perquè si algú no treballa tan bé com ell, es neguiteja. Aquest és un motiu més de frustració en relació al Daniel, el qual treballa (quan pot, quan està estable) a la fusteria del pare: "Porta'm l'informador!", i el Daniel potser es queda encantat, amb la mirada perduda, o li porta un tornavís. I el pare es desespera.
Tot el que explica el Valentí és estrany. L'escolto i, sobretot, no aconsegueixo saber per què el Daniel de tant en tant acaba ingressat. Els raonaments del Valentí són un batibull de contradiccions. Però hi ha d'haver algun motiu per tal que, quan el Valentí porta el Daniel al psiquiàtric, l'acabin "realment" ingressant. I el mantinguin ingressat potser durant un més (es veu que ja ha passat unes quantes vegades).
Quin és el motiu dels ingressos? Perquè de broma podria dir "que protegir-lo del seu pare", però és clar, no és un tema per fer bromes... Quin deu ser el veritable motiu?
Faig un incís: d'aquest mateix psiquiàtric en conec algun cas d'ingressos desmesuradament llargs (fins i tot indefinits). Decebedors. Però sé que no toquen les generalitzacions, i el fet és que en relació al Daniel, sobre aquest punt no puc tenir opinió; si de cas, de moment, només puc tenir una primera impressió "sobre el seu pare".
Al final del dinar, abans d'acomiadar-nos, introdueixo una altra falca en el monòleg del Valentí. Li dic que potser hauria d'escoltar més el seu fill, per tal de, potser, poder entendre millor què li passa.
Sembla que durant un instant m'escolta, però suposo que és un miratge, perquè la pausa és mínima, i de seguida torna a desfermar la seva incontinència verbal.
