Dolor i depressió

L'altre dia vaig parlar de quatre llibres arreplegats darrerament, d'editorials mèdiques. De fet, eren cinc, però aquest que parlaré ara l'he deixat a part per dos motius. D'una banda, perquè no hi he trobat la relació amb un laboratori concret (potser inicialment també tenia un tríptic o punt de llibre amb aquesta finalitat, ho ignoro). D'una altra banda, perquè el contingut dels diferents articles m'interessa més, en conjunt, que el dels altres quatre llibres. Es tracta de "Dolor y depresión", coordinat per Enrique Baca, i publicat per Adalia Farma el 2006 (adaliafarma.net).

La relació entre depressió i dolor està abordada des de diferents àmbits, alguns molt farmacològics, però no tots. Els farmacològics, és clar, em sembla del tot normal que hi siguin, perquè, òbviament, no tindria cap sentit parlar del dolor en general i oblidar la farmacologia (una altra cosa és quan, al parlar del dolor, "només" es parla de farmacologia). 

Volia posar de manifest l'atractiu que té per a mi un llibre com aquest, dedicat a la relació (de doble sentit), entre dolor i depressió. Sens dubte, hi ha molts llibres, i és possible que millors, sobre aquest tema. Però jo, a l'hora de documentar-me tinc les meves limitacions. Unes limitacions marcades per la peculiaritat de la meva biblioteca, formada en bona part com a resultat de l'atzar, dels llibres que vaig trobant, per casualitat, a un lloc o un altre. Els llibres que compro són molt pocs, poquíssims (una altra font de documentació meva són els préstecs de biblioteques, sort en tic).

Tot el que té a veure amb les depressions m'interessa, i és per això que també m'interessa, i molt, aquesta relació entre dolor i depressió, i encara més si es fa des de diferents perspectives. De manera que, a qui fos que va deixar aquest llibre a un punt de reciclatge/intercanvi, moltes gràcies: em va fer molt content!

Acabo amb un fragment del llibre, de l'últim article, titulat "Tratamientos no farmacológicos del dolor" (de B. Rodríguez, F. Irisarri i P. Orgaz):

"El dolor como síntoma tiene el poder característico de invadir la identidad de la persona. El paciente vive una historia 'saturada' por la experiencia de dolor, deja de ser 'el que era o los que era' para reducirse a un único rol dominado por la experiencia sensorial y afectiva que se manifiesta como dolor. (...) La historia que el paciente se cuenta en torno a su dolor, puede constreñir posibilidades futuras (...) o abrir algunas nuevas (...) La oportunidad terapéutica está en la construcción conjunta de nuevas versiones, de nuevas historias acerca de quienes somos y del significado de lo que nos pasa. (...) Aunque el dolor es una experiencia subjetiva, sin duda es también una experiencia relacional. La aparición de sintomatología dolorosa y los efectos de ésta sobre la vida y la dinámica familiar, pueden facilitar o constreñir las posibilidades terapéuticas. Con la enfermedad, los miembros de la familia, no sólo el paciente, se enfrentan a la necesidad de cambios compartidos, para adaptarse al estrés que supone la enfermedad."

Llibres d'editorials mèdiques: paper, tapes i pes

Amb pocs dies de diferència trobo quatre llibres d'editorials mèdiques. Pesen molt: és una característica d'aquest tipus de llibres, paper molt bo, dens i gruixut, amb tapes dures, suposo que amb l'objectiu que, quan els regalen als assistents a algun congrés, la gent tingui la sensació aquesta, que els donen una cosa important, com si el pes físic garantís el pes qualitatiu dels articles del llibre.

Els quatre llibres són recopilacions, seleccionades per algun coordinador, d'articles de diferents autors, sobre aspectes concrets del tema general del llibre. M'agrada, constatar aquesta estratègia dels laboratoris farmacèutics, amb aquest model de llibres "de pes" que, ves quina casualitat, en general van acompanyats d'algun tipus de propaganda (punt de llibre, tríptic, pàgina impresa al final...), d'un medicament que, "sorprenentment", comercialitza el laboratori promotor de la publicació o distribució del llibre.

D'aquests quatre llibres, tres són de temes psiquiàtrics, i l'altra tracta sobre el dolor: "Estudio y tratamiento del dolor agudo y crónico", publicat per ELA (Editorial Libro del Año), del Grupo Arán, el 1994. Em aquest cas, l'excepció és que les tapes no són dures, suposo que perquè devien pensar que, amb un llibre de més de 700 pàgines, ja no era necessari el remat de les tapes dures.

Al mig del llibre, com en els missals, hi ha una cinta de color blau, fixada al llom, per tal que serveixi, presumptament, de punt. Però el seu veritable objectiu és un altre, lligar un punt de llibre, amb un forat a una cantonada, amb la imatge d'una cara de patiment, acompanyada d'aquest text: "Toradol", amb lletres grans. I més petites, "Ketorolaco trometamol. Investigación Syntex", i encara més petites, "AINE con marcado efecto analgésico". (1)

No sé si és un bon medicament, no en tinc ni idea, sé que segueix fent-se servir; he posat aquest exemple només com a mostra d'estratègia comercial. (2)

--
(1) AINE, medicament antiinflamatori no esteroide.
(2) El mateix any 1994, quan es va publicar el llibre, l'Institut Català de Farmacologia de la UAB, en el seu 'Butlletí groc' (vol 7, n. 4), en l'article 'De nuevo ketorolac', a les conclusions finals deia: 
"Ketorolac es un nuevo AINE que ha sido promovido como analgésico. Los datos sobre su seguridad actualmente disponibles indican que probablemente tiene un margen terapéutico más estrecho que otros fármacos de su grupo. Puede producir las reacciones adversas propias de los AINE y se han descrito reacciones graves como hemorragia digestiva, insuficiencia renal aguda y reacciones de hipersensibilidad, algunas de ellas de desenlace mortal. Algunos datos sugieren que estas reacciones serían más frecuentes que con otros AINE. Esto ha conducido a una limitación de las indicaciones autorizadas, de la dosis, de la duración del tratamiento e, incluso, a su retirada del mercado en algunos países europeos. El principal problema de ketorolac es que, tratándose de un AINE, ha sido promovido como analgésico. Dados los riesgos asociados a la mayoría de los antiinflamatorios, se debería evitar el uso de estos fármacos como analgésicos."
https://ddd.uab.cat/pub/butgroc/butgrocSPA/butgroc_a1994m10-12v7n4iSPA.pdf (consulta, juliol 2022)

Más fuerte que el odio. Tim Guénard

Vaig saber qui era Tim Guénard a través d'una entrevista que vaig llegir a La Vanguardia fa anys. Em va impressionar molt, i vaig pensar que algun dia m'agradaria llegir el llibre autobiogràfic que havia escrit, "Más fuerte que el odio".

Més endavant em vaig assabentar que una neboda meva havia fet un treball sobre aquest llibre, i vaig pensar que, mira que bé!, que el treball (no sé si escollit o suggerit), fos precisament sobre aquest llibre. I vaig tornar a pensar que algun dia l'havia de llegir.

Van anar passant els anys, amb aquests "deures" pendents. Fins que, fa uns mesos, vaig tenir una gran alegria quan, a un punt d'intercanvi de llibres, hi vaig trobar el llibre. El vaig agafar ben content, i de seguida em vaig posar a llegir-lo.

L'anava llegint i m'agradava i interessava molt. Fins que vaig arribar més o menys a mig llibre i, llavors, vaig entendre per què a la meva neboda (i a la seva mare, que era qui m'ho havia explicat), els havia interessat i agradat el llibre. I és que, a partir de llavors, el llibre és sobretot la història de la conversió del protagonista: per a Tim Guénard, la salvació (la sortida del pou de l'odi, en el qual havia caigut a causa de tots els maltractaments rebuts), li arriba a través del descobriment de la figura de Jesús, del missatge cristià (no recordo que a l'entrevista que havia llegit feia anys hi hagués aquesta referència, tot i que potser sí que hi era, i l'he oblidat).

Res a dir, a cadascú li serveix el que li serveix, per anar tirant endavant per la vida. I si a una persona com Tim Guénard, amb una vida tan terriblement dura com la seva, la conversió va ser el seu agafador salvador, doncs de primera. Perquè d'agafadors tots en necessitem, un o un altre, el cas és que funcionin, mentre que la seva naturalesa concreta en principi és secundària.

Ara bé, el problema és que de vegades, com en la història de Tim Guénard, l'agafador religiós salvador va acompanyat del convenciment, i de la proclamació, "que l'únic agafador possible", autèntic, és el seu. I llavors, és clar, si l'actitud és aquesta, aquestes persones es fan una mica pesades (es moguin en un món religiós o no, tant se val).

Per descomptat, no vull dir que la referència religiosa no hagi de sortir al llibre. Al contrari, si no hi sortís seria una absurditat, un frau, ja que la història seria incomprensible. Però una cosa és explicar, i una altra predicar; una cosa és exposar uns fets, i una altra anar reiterant l'exposició... És a dir, el tema, la història, la cosa, és el to utilitzat, i el grau d'insistència. 

Bé, aquesta és la meva fitxa del llibre de Tim Guénard. I alhora ho remarco: sóc conscient que allò que per a mi és menys interessant, o que em deceb més (la segona part, amb l'exaltació de l'agafador religiós, acompanyat de l'actitud proselitista de l'autor), és precisament el que sens dubte valoren més altres persones, per a les quals, la part bona de debò, la que li dóna sentit, la que els és de debò útil, la que els ajuda, és justament la segona.

Punt i final.

Los brotes negros. Eloy Férnández Porta

Escriure des del caos, escriure sobre el caos, escriure caòticament... potser les tres coses alhora. Llavors, de vegades potser és difícil que allò escrit sigui llegible, tingui un contingut comprensible, assimilable, amb el qual poder establir un diàleg. El desordre, el soroll, la confusió, t'ho posen més difícil.

Los brotes negros, de l'Eloy Férnández (Anagrama, 2022), considero que té parts absolutament brillants, meravelloses esgarrifoses, terribles. I també "socialment necessàries", perquè cal que sigui coneguda, l'existència d'aquests estats que descriu: 

"Con la mano abierta me golpeo en la cabeza a la altura del temporal izquierdo, justo por encima de la oreja, con un ruido seco. La primera bofetada no surte efecto. Vuelvo a golpearme más fuerte, más arriba. Esta vez noto una especie de resonar metálico. El dolor físico empieza a atenuar un poco el rumor de termitas en mi cabeza. Sigo con una tanda de bofetadas continuas mientras el llanto persiste y voy oyendo un pitido, como si se me hubieran tapado los oídos en un aterrizaje. El dolor en la piel se hace más intenso y me procura algún alivio, que se mezcla con una desesperación rabiosa al cuarto o quinto golpe, cuando siempre lamento carecer de ánimo para darme un puñetazo y dejarme inconsciente. En algún momento, en el trance creciente de los golpes, me ilusiono con la idea de romperme el cráneo. A veces la ronda de bofetadas no basta y entonces tengo que pegarme en la cara. Me doy mucho más fuerte de lo que nunca me ha pegado nadie, hasta sentir unas cosquillas oscuras. (...) Otras veces, cuando el sifón es más intenso, voy al baño, cojo con las dos manos la tapa de la papelera, que ya estaba rota cuando me trasladé al micropiso, y arremeto contra ella con la frente. Un golpe, dos, tres, hasta que empiezo a sentir un dolor oscuro y vagamente relajante."

Però alhora penso que l'Eloy s'ha confós o despistat una mica. Potser voluntàriament. Perquè el text, ho repeteixo, són uns apunts molt brillants, extraordinaris, sobre vivències i temes "d'interès universal", molt ben tractats, i molt ben escrits, absolutament colpidors, i sense data de caducitat a causa de la seva naturalesa. Això és indiscutible. Però els ha barrejat  amb referències a temes molt temporals, efímers, anecdòtics. Prescindibles. I probablement aliens als interessos de la majoria dels lectors (perquè desconeixen el món o context al qual es refereix l'autor, o perquè aquest món no els interessa). Això, pensant en "lectors d'avui", perquè d'aquí a quatre dies, aquestes parts seran encara més inintel.ligibles, a causa de la manca de referents. De manera que seran "encara més palla"... És una llàstima, perquè no és fàcil, gens, parlar del tema que parla l'Eloy, i a sobre de la manera tan exposada com ell ho fa, i amb uns fonaments literaris sòlids com els seus.

Si fos amic de l'Eloy Férnández potser li diria això, li diria que em sembla que "en conjunt" hauria pogut aconseguir un text millor, si l'hagués revisat amb aquests criteris de la claredat global, l'eliminació de palla i la perdurabilitat. Li ho diria perquè, insisteixo una vegada més, poques vegades he llegit textos que expressin de forma tan contundent aquests estats mentals d'ansietat extrema, al límit de l'absoluta bogeria, acompanyats de violentes autoagressions... I és necessari, molt, que persones com ell donin aquest tipus de testimoni. 

La feina de testimoni l'ha fet molt bé. L'únic que dic és que (des del meu punt de vista), encara l'hauria pogut fer millor. De fet, només li hauria calgut fer una feina final de poda, d'eliminació de tot allò que no és essencial i que alhora és caducable.